Sempre m'ha agradat el futbol. Vaig començar a jugar d'ençà que era un marrec a un descampat que hi havia darrere de casa, fins que van construir un bloc de pisos a uns terrenys que els veïns sempre havien cregut que es destinarien a la construcció d'una església. Més tard, vaig anar amb els amics del carrer a veure com jugaven els grans (1):
Els diumenges que jugaven a casa, ens colàvem per veure els partits del CF Damm, on jugava un noi de la meva escala, i on més tard acabarien jugant Keita Baldé, Aleix Vidal, Cristian Tello, Dani García, Isaac Cuenca, ...
Quan ens vam fer més grans, vam acabar per fer el mateix que fèiem als terrenys del CF Damm, enfilant-nos a les tanques dels terrenys del Fabra i Coats per veure el Barça Atlètic, marxant a tota pastilla quan ens veia el personal del club i venien amb cara de pocs amics per fer-nos baixar.
Tot va canviar però quan vaig veure a la TV en blanc i negre de casa alguns partits i extractes de partits de la
Lliga de Campions de l'UEFA (2) de la temporada
1970-1971 i vaig poder veure un club: l'
Ajax d'Amsterdam, que practicava un futbol que mai havia vist abans, que seguiria veient durant les competicions del
1971-1972 i
1972-1973 i a la
Copa del Món de
1974 i que ja no tornaria a veure mai més a la meva vida. Mai abans s'havia vist res que s'assemblés al futbol que practicaven els jugadors de l'
Ajax, el nucli al voltant del qual es va construir la selecció neerlandesa.
Han passat gairebé 50 anys i, cada cop que veig un resum del partit de
la final de la Copa del Món de 1974, segueixo sense entendre perquè la selecció alemanya, tot i haver fet el millor partit que havia jugat en aquell mundial, no va encaixar el cabàs de gols que es podia haver emportat a la segona meitat del partit, només amb tot el que van fallar per molt poc
Johan Neeskens o
Johnny Rep.
Deixa'm dir-te que no m'agradava gens el futbol que practicaven els alemanys en aquella època. Segurament, bona part de la meva aversió tenia el seu origen en els periodistes esportius:
Si l'adversari portava la pilota i un alemany li feia una entrada esgarrifosa, allò era futbol viril. Si un jugador alemany portava la pilota i hi havia el més mínim contacte, el jugador alemany queia estrepitosament a terra i era rar que els comentaristes no demanessin targeta per l'adversari. Per no parlar de la patètica recerca constant del penal.
I ara deixa'm confessar-te que un dels jugadors per qui vaig sentir més animadversió durant aquella final va ser
Paul Breitner (3). Quan l'àrbitre va xiular un
penalty generós, ningú de l'equip alemany volia tenir la responsabilitat de llençar-lo:
Breitner es va dirigir tranquil·lament cap a la pilota i el va llençar
de manera impecable (honestament, molt més bé que el de
Johan Neeskens!):
Paul Breitner explicaria més tard que durant tot el torneig, cap jugador havia volgut ser el tirador oficial de penals de l'equip. Uli Hoeneß ho va fer al principi, però va fallar-ne un i no va voler tornar-ho a fer. Per tant, Paul Breitner va anunciar abans de la final que, si ningú volia fer-ho, ell ho faria.
I no en va tenir prou amb haver marcat un dels dos gols del seu equip que, a més a més, va salvar un gol dels neerlandesos a la mateixa línia de gol!
Podria dir que la meva animadversió a
Paul Breitner va arribar al seu
súmmum quan el 1974 va fitxar pel
Real Madrid, amb qui guanyaria els campionats de lliga del 1975 i 1976. Però no és veritat. Va ser just quan va arribar al
Real Madrid que, més enllà del jugador alemany que seguia sense agradar-me, vaig descobrir un personatge contradictori que em va començar a interessar d'allò més.
Paul Breitner va néixer el 1951 a Kolbermoor, un poble d'una Baviera governada per la ultraconservadora CSU. El Maig francès va arribar quan ell tenia 17 anys i aquells esdeveniments el van marcar, com a gairebé tots els joves de la seva edat. La veritat però és que a la RFA no havien esperat que els francesos es revoltessin per crear un moviment de contestació a la política tradicional (4).
Dos anys després del Maig francès, Paul Breitner va fer el seu debut com a professional al Bayern München, on el símbol del club era un Franz Beckenbauer elegant, conservador i burgès. La presència d'un jove que deia simpatitzar amb el maoisme i amb el Che Guevara hauria pogut impressionar algú a una Baviera molt conservadora, però Breitner va decidir guardar-se les seves idees al calaix durant els primers anys al club i només les va començar a mostrar discretament quan ja havia esdevingut un ídol a l'equip pel seu enorme talent.
Mentrestant, el seu esperit de rebel·lió es va limitar als seus cabells afro i a la seva manera de vestir fora del terreny de joc. Res que pogués impressionar aquells que ja feia temps que teníem una samarreta del Manchester United amb el nom de George Best (5).
Després de guanyar la
Copa del Món de 1974 i d'haver liderat una mena de moviment “
sindical” amb
Uli Hoenness, on es reclamava un repartiment més equitatiu dels guanys que generava la selecció nacional (5),
Breitner va prendre una de les decisions més desconcertants de la seva carrera. Va decidir marxar del
Bayern München i fitxar pel
Real Madrid. Així doncs, aquell jove d'idees maoistes va decidir marxar a un país on encara governava
Francisco Franco i a un equip lligat estretament al seu règim i dirigit per
Santiago Bernabeu.
Qualsevol que fos la idea del maoisme que pogués tenir
Breitner, aquesta no va preocupar gens ni mica al president del
Real Madrid:
Santiago Bernabéu qui, durant la signatura del seu contracte va afirmar que: “
Ja m'encarregaré jo de reconduir-lo”. La veritat però és que no va haver de fer gran cosa per a reconduir-lo car, seguint la mateixa estratègia que havia seguit durant els seus primers anys al
Bayern München,
Breitner es va comportar de manera molt discreta i no va crear cap enrenou al club.
Tanmateix, no es pot dir que
Breitner no sabia on anava. I ho va demostrar amb un incident que va provocar des del mateix moment en què va arribar al club (5):
Va estar a punt de no arribar a la presentació oficial perquè va ser demorat a l'aeroport quan es va descobrir que portava una arma a l'equipatge de mà. Tot i això, va pagar la multa i va llogar un avió privat que li va costar una fortuna. Va arribar just al seu primer compromís a Espanya i ningú es va assabentar de l'incident fins molt de temps després.
Tenint en compte que Franco estava viu, va tenir la sort de ser jugador del Real Madrid i no acabar així a la presó. Ara bé, per què portava una pistola al seu equipatge? Segons ell, no se sentia segur per expressar les seves idees amb llibertat i creia estar més protegit amb una arma al seu poder.
Després de la mort de
Franco,
Breitner va descobrir que no era l'únic maoista del futbol espanyol. Però la veritat és que
Breitner semblava estar molt còmode al
Real Madrid i va decidir seguir deixant al calaix el llibre vermell de Mao, dedicar-se només a jugar a futbol i viure la transició a la democràcia en mode espectador (5):
“Nosaltres vam tenir uns 12 anys de feixisme. Jo vaig viure 15 mesos el feixisme espanyol i després el canvi a la democràcia. Per a una persona com jo, que estava interessat en tot el que passa a la política, a la societat, era una època fenomenal”.
Però en el mateix moment en què
Breitner es va començar a interessar activament pel que passava a la política espanyola, concretament quan va declarar la seva solidaritat amb els obrers del metall de la fàbrica
Standard i va aportar 500.000 pessetes per a aquesta causa, els directius de
Real Madrid van decidir cancel·lar el contracte amb l'excusa de la baixada del seu nivell futbolístic:
Breitner va marxar del club el 1978.
La pilota va començar a rodar al
Mundial d'Argentina el dijous 1 de juny de 1978. El mateix dia que les
Madres de la Plaza de Mayo es manifestaven com cada dijous des del 30 d'abril de 1977 davant la
Casa Rosada demanant la devolució dels seus fills. Mentre l'
Argentina es dessagnava amb
30.000 persones desaparegudes, tant la
FIFA com la resta del món van preferir mirar cap a una altra banda i gaudir de l'espectacle del futbol.
Tanmateix, va haver-hi futbolistes que sí que es van atrevir a mostrar la seva disconformitat i el seu absolut rebuig al règim dictatorial de
Jorge Rafael Videla: un d'ells era
Paul Breitner (6).
“Alemanya és l'actual campió i això ens fa tenir unes responsabilitats especials. La Selecció no ha de deixar que la utilitzin com una marioneta, perquè els esportistes, encara que tinguin a l'esport la seva principal preocupació, no han de ser eunucs polítics”.
Breitner era un dels futbolistes més importants del seu país i les seves paraules abans del Mundial 78 van generar una gran controvèrsia al seu país, sobretot entre els seus companys. Va renunciar a participar en el torneig i va demanar als seus compatriotes repudiar la dictadura argentina cada vegada que se'ls presentés l'oportunitat. Alguns jugadors ho van escoltar en silenci i altres es van ofendre per les seves paraules. De totes maneres, Alemanya no va arribar a la final d'aquella competició.
Qui sí que va arribar a la final d'aquella competició van ser els Països Baixos, on no jugava Johan Cruyff, qui també havia renunciat a fer-ho. Es va especular durant molts anys sobre els motius d'aquella renúncia, però no va ser fins al 2016 que l'antic jugador del FC Barcelona va explicar quins van ser els seus motius, i aquests no tenien relació amb cap convicció política (7).
Després de la seva renúncia a jugar amb la selecció nacional al
Mundial 78,
Breitner es va retrobar amb el seu millor nivell de joc i va guanyar dues
Bundesliga i una
Copa d'Alemanya amb el
Bayern München. El 1980 va jugar un partit amistós històric a
Múnic amb el
Real Madrid que venia de guanyar dues
Ligas.
Breitner estava especialment motivat, com si diguéssim, i va capitanejar al seu equip en una de les humiliacions més grans de la història del
Real Madrid: una golejada de 9-1 a favor de l'equip local. Més, tenint en compte que el primer temps va finalitzar amb un 7-0 (5).
Breitner va jugar al
Bayern München fins al 1983. Després, va seguir treballant durant uns anys en diverses missions de l'equip tècnic del club i com a comentarista a la TV, des d'on va aprofitar per dir tot el que pensava dels directius de la federació, i dels entrenadors i dels jugadors de la selecció alemanya de futbol. Comentaris que, ben mirat, eren molt més suaus que els dedicats recentment a
Neymar:
"Gràcies, estimats saudites per haver comprat al senyor Neymar, que en els últims anys ha estat un dels jugadors més falsos sota el sol. Un dels grans jugadors que només ha fet teatre. Un fals microbi. Cal donar les gràcies per no haver de suportar-ho més", va dir Breitner al programa 'Blickpunkt Sport' de la televisió bavaresa (8).
El 2016, en arribar als 60 anys,
Breitner va plantejar-se tornar a estudiar, car havia hagut d'abandonar quan era jove els seus estudis de filosofia i psicologia durant la seva carrera esportiva. Però va decidir treballar en el junt amb la seva parella, arquitecte, en la planificació i la renovació del centre de la ciutat de
Velbert (
Nordrhein-Westfalen) (9). En arribar als 65 anys va deixar la seva feina com ambaixador de la marca
Bayern München (10).
El més recent que he vist sobre ell és un article del 2018 on es fa al·lusió al seu treball des del 2006 com a benèvol, junt amb la seva dona
Hildegard Breitner, a un banc d'aliments:
Münchner Tafel (11).
Quan
Breitner va arribar a
Espanya la meva diferència d'edat amb ell em va semblar enorme, tot i que, en realitat, només ens portem vuit anys. Mirat retrospectivament, i recordant on van acabar alguns dels més coneguts maoistes del nostre país (12), no cauré en l'error d'acusar-lo de ser un fals maoista car, ser un seguidor d'aquestes idees a un país occidental, mai no ha semblat ser massa evident. En tot cas, crec que en la darrera etapa de la seva vida,
Paul Breitner està mostrant una coherència en les seves idees que va molt més enllà de la que han mostrat molts dels seus correligionaris.
Dit això, seguiré sense oblidar mentre visqui aquella final de la
Copa del Món de
1974 que van merèixer guanyar els neerlandesos.
- Veure Barcelona i la memòria històrica - Nou Barris, publicat en aquest blog el 08.02.2019
- Wikipedia: UEFA Champions League [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Paul Breitner [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: West German student movement
- Cahiers Oncle Fredo: Paul Breitner, “rebelle à temps partiel”, Dialectik Football, 07.12.2019 || Damian Didonato: El caballero rojo, Revista Un Caño, 02.07.2017
- J. Carlos Jurado: Argentina 1978. Los que no miraron para otro lado durante el Mundial. Marca. 10.04.2010
- Luis Federico Florio: Johan Cruyff, el futbolista que renunció a un mundial para proteger a su familia, La Vanguardia, 24.03.2016
- Breitner agradece a Arabia Saudí por no tener que "soportar" más a Neymar: "Ha sido uno de los jugadores más falsos bajo el sol", Cadena SER, 22.08.2023
- Paul Breitner: Die unbekannte Seite des einstigen Fußball-Stars, Remscheider-General-Anzeiger, 08.10.2010
- Breitner verlässt Bayern München, Spiegel Sport, 08.03.2017.
- Breitner: "Armut ist ein unaufhaltsamer ICE", Tageszeitung, 20.01.2018
- Veure Cómo empezó este engaño (3/3), publicat en aquest blog el 16.06.2019