the hole in the wall pub (bristol, uk)

Fly Drive Explore: Discovering Bristol’s Pirate Past - Bristol Quayside, YouTube, 16.04.2019

Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

@davidguasch.bsky.social

Fa uns dies vaig trobar per atzar el vídeo amb què he obert el post d'avui, un post que dedico amb tot l'afecte a l'amic Hands. 

Un vídeo que ens presenta alguns dels indrets de la ciutat de Bristol mencionats a un dels millors llibres d'aventures de tots els temps: L'illa del tresor (1883) (1), escrit per Robert Louis Stevenson.

Malgrat que no crec que valgui la pena entrar a discutir si els llocs mencionats per una novel·la de ficció publicada a finals del s. XIX existien a mitjans del s. XVIII o si coincideixen amb els edificis que ens presenta el vídeo, m'han cridat molt l'atenció els comentaris sobre el pub: The Hole in the Wall (2)

Durant el s. XVIII aquest era un dels pubs del port de Bristol on els clients podien ser segrestats legalment per un grup de facinerosos que els entregarien a la marina reial per a procedir al seu enrolament forçós. Aquestes bandes de facinerosos eren conegudes amb el nom de press gangs (3), sovint amb una traducció a l'espanyol molt poc afortunada (en fi, segons com es miri).

Segons la llegenda, al pub hi havia gent vigilant per les finestres l'arribada dels press gangs i, en cas d'alarma, la clientela escapava per un forat al mur que li ha donat el seu nom al pub: The Hole in the Wall).

Amb la finalitat d'edulcorar aquesta barbaritat, hi ha pamflets que limiten l'acció dels press gangs als pubs que es trobaven als ports. I els segrests, a borratxos i pobres diables sense feina: justament el perfil de mariners buscat per la marina reial (nota d'ironia, en cas que no ho hagis enganxat).

En tot cas, hom diu que els segrestadors posaven un King's shilling (4) (5) a la mà de les víctimes: una maniobra que permetia que l'oficial de la marina que dirigia als press gangs declarés que la victima havia acceptat els diners del seu enrolament a la marina britànica. És per això que molts d'aquests homes eren coneguts amb el sobrenom -o el cognom- de Silver. Aquest seria doncs l'origen del nom que Robert Louis Stevenson va utilitzar per anomenar al pervers Long John Silver.

Tanmateix, la pràctica del segrest de pobres diables per enrolar-los a la marina reial es va estendre, amb altres variants, a l'enrolament forçós als vaixells d'esclaus, car pocs eren aquells que volien enrolar-se, a causa de les altes taxes de mortalitat entre la tripulació i el perill de les rebel·lions d'esclaus. 

Així, sembla que era habitual que els propietaris de moltes tavernes del port de Bristol  rebessin diners dels armadors per d'emborratxar els mariners i endeutar-los en el joc. L'única manera que els mariners podien evitar d'anar a la casa dels pobres o a la presó de deutors era treballar a bord d'un vaixell d'esclaus.

Si t'he deixat amb el sentiment que aquestes coses només passaven a l'imperi britànic, val la pena llegir un article publicat l'any 2020 per Vera Moya per conèixer quins eren els mètodes d'enrolament de les marines espanyola, francesa i anglesa al s. XVIII (6). 

Sobre el sistema de reclutament de tropes pels exèrcits imperials espanyols en temps de Felip V també val la pena llegir-se un article publicat el 2013 per Julian de la Cruz de Gracia (7). I en el cas d'Andalusia, pots trobar informacions més detallades a un article publicat per Antonio José Rodríguez Hernández (8).

Sobre les rebel·lions dels mariners de les flotes imperials, val la pena llegir-se un article publicat per Vera Moya (9). En el cas de la marina imperial espanyola, val la pena llegir un article del mateix any de José Manuel Váquez Lijó (10).

---

1. Wikipedia: Treasure Island [en] [fr] [es] [ca]
2. David Emeney: Historic site. The Hole in the Wall Pub, Discovering Bristol, 2003
3. Wikipedia: Impressment [en] [fr] [es] [ca]
4. Wikipedia: King's shilling [en] [fr] [es] [ca]
5. El reclutamiento de la marinería, La Voz de Galicia, 29.01.2017
6. Vera Moya Sordo: Voluntarios y forzados: las dinámicas de reclutamiento en las marinas de guerra española, francesa e inglesa en el siglo XVIII, Tiempos Modernos, n° 40, junio de 2020
7. Julian de la Cruz de Gracia: Del campo a la milicia. Levas y fianzas en Mora a principios del siglo XVIII
8. Antonio José Rodríguez Hernández: Las levas forzosas en Andalucía, Servicio de Páginas PHP de la Universidad de Almeria, Identidad e Imagen de Andalucía en la Edad Moderna
9. Vera Moya Sordo: Motines masivos en las armadas británica, francesa y española a finales del siglo XVIII: una perspectiva comparativa, Derroteros de la Mar del Sur, nº 20-21 (2012-2013), pp. (51-52)
10. José Manuel Váquez Lijó: La conflictividad generada por las levas de marinería en la España de la segunda mitad del siglo XVIII, Conflictividad y violencia en la Edad Moderna. Jiménez Estrella, Antonio; Lozano Navarro, Julián J. (eds.), vol.2, pp.1230-1240, (2012).

els enginyers del caos, per giuliano da empoli

Radio Classique - Giuliano Da Empoli : "Trump est tellement chaotique qu’il se retourne contre ses propres soutiens", YouTube, 24.04.2025

Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

@david-guasch.bsky.social

Fa gairebé una setmana, l'amic Hands em recomanava que llegís un llibre de Samantha Harvey (1) que li estava agradant molt: Orbital. (2) Vaig llegir algunes ressenyes que em van convèncer del consell que m'havia donat el meu company, i vaig inscriure aquest llibre a la meva llista de lectures pendents.

El cas és que quan vaig rebre el consell d'en Hands jo estava fent-me un pla de lectures de llibres d'un escriptor italosuís, nascut a França (i, per tant, també francès): Giuliano Da Empoli (3) (4).

El Espejo Libros - Los ingenieros del caos, libro de Giuliano Da Empoli, de editorial Oberon, YouTube, 11.06.2025

Giuliano Da Empoli acabava de publicar “L’Heure des prédateurs” (5). Un assaig que un extracte de la ressenya de Planeta (6) descriu així:

El caos ja no és l'arma dels insurgents, és el segell del poder. Trump, Putin, Milei, Bukele, la tecno-casta de Silicon Valley... En un món en què totes les regles s'han desdibuixat, on les decisions s'imposen sense pietat i la IA s'escampa per tot arreu, ha arribat el moment dels depredadors.

L'aparent estabilitat de les últimes dècades no ha estat res d'altra que una curta anomalia històrica: els nous líders tornen a exercir el poder mitjançant accions despietades i caòtiques, com ho feien a l'època en què Maquiavel va escriure el Príncep, manual de lectura de tot autòcrata que es respecti. El respecte a les institucions o drets no té la més petita importància pels autòcrates o senyors de la tecnologia, en un món amb la IA ja fora de control. Aquest assaig es converteix en un viatge emocionant i impactant pels nous centres de poder, des de Nova York fins a Buenos Aires o El Salvador, des de les Nacions Unides fins a l'Aràbia Saudita... Ha arribat el moment dels depredadors.

A més d'aquest llibre, també estic interessat a llegir la primera novel·la de Giuliano Da Empoli, un best-seller que va sacsejar la indústria editorial europea el 2022: Le Mage du Kremlin (7), gran premi l’Académie française i finalista del Goncourt (8).

Tanmateix, crec que començaré la meva descoberta personal de Giuliano Da Empoli, par la lectura del llibre del qual he agafat en préstec el seu títol per il·lustrar el d'aquest post: Les Ingénieurs du chaos (9):

En el món de Donald Trump, Jair Bolsonaro i Matteo Salvini, cada dia porta la seva maldestra, la seva polèmica, la seva brillantor. Als ulls dels seus votants, els errors dels líders populistes és una prova que no pertanyen al cercle corrupte de les elits i la seva incompetència, la garantia de la seva autenticitat. Les tensions que produeixen en l'àmbit internacional són la il·lustració de la seva independència, i les teories conspiratòries que caracteritzen la seva propaganda, la marca de la seva llibertat de pensament.

Tanmateix, darrere de les aparicions desenfrenades del carnaval populista, hi ha el treball dur de metges de spin, ideòlegs i experts en Big Data, sense els quals aquests líders populistes mai haurien arribat al poder. Da Empoli dibuixa el retrat d'uns personatges gairebé desconeguts pel públic en general que estan canviant les regles del joc polític i el rostre de les nostres societats. (10)

---

1. Wikipedia: Samantha Harvey [en] [fr] [es] [ca]
2. Wikipedia: Orbital [en] [fr] [es] [ca]
3. Wikipedia: Giuliano Da Empoli [en] [fr] [es] [ca]
4. Alessia Barbezat: Giuliano da Empoli, le prophète d’Interlaken, L'illustré, 20.07.2023
5. Clémentine Goldszal: Giuliano da Empoli, un portraitiste de l’« internationale réac ». Le Monde, 16.04.2025
6. La hora de los depredadores, Planeta de Libros
7. Le Mage du Kremlin : Wikipedia: [en] [fr] [es] [ca] || El mago del Kremlin, Planeta de Libros || Así es “El mago del Kremlin”, la impresionante primera novela de Giuliano da Empoli que ha sacudido la industria editorial en Europa, Infobae, 22.05.2023
8. Wikipedia: Prix Goncourt [en] [fr] [es] [ca]
9. Rémy Dodet et Emmanuelle Souffi: «Imparable», «lumineux» : «Les Ingénieurs du chaos», de Giuliano da Empoli, inspire les politiques français, Le Nouvel Obs, 04.01.2024
10. Giuliano Da Empoli: Les ingénieurs du chaos (préface auteur), Folio Folio Actuel n° 189, 16.03.2023

facta non verba

La Vanguardia - Imperio, palabra del 2025 | Enfoque Enric Juliana, YouTube, 11.01.2025

@david-guasch.bsky.social

Abans de res, deixa'm dir-te que, pel post d'avui, m'ha semblat una bona idea prendre en préstec, com a títol: Facta, non verba ("els fets, no les paraules"). Una sentència atribuïda a Juli Cèsar per l'historiador Suetoni.

Som-hi, doncs! Deixa'm començar pel vídeo amb què he obert el post d'avui. I deixa'm fer-ho parlant del seu autor, dient que l'Enric Juliana és un personatge per qui tinc més simpatia de la que puguin semblar demostrar alguns dels posts que he publicat en aquest blog..

Ho dic perquè no m'agradaria que se'm malinterpretés si dic que no he acabat de comprendre el missatge que ens vol transmetre Juliana al vídeo amb què he obert el post d'avui. Però el fet que es refereixi a les declaracions de Trump sobre el Canadà, Groenlàndia i Panamà associant-les al concepte de Lebensraum (1) i al de l'Imperi em van fer pensar que, la nova profecia de Juliana, està comparant el nou mandat de Trump amb un passat idíl·lic on els EUA haurien demostrat ser una potència pacifica i respectuosa d'un comerç equitable amb la resta de països del món.

Entenc que no és exactament això el que vol dir-nos Juliana. Però, en el seu entusiasme per llençar una première nou dies abans de la nominació de Trump, ha omès un detall important. Els EUA han estat gairebé sempre en guerra al llarg de la seva història, com pots veure al gràfic que les resumeix. Un gràfic que ens mostra que les guerres més llargues estan lluny de ser aquelles que hem retingut a la nostra memòria.

Niall McCarthy: America’s Longest Foreign Wars, Statista, 15.04.2021

Pel que fa a un llistat detallat de les guerres en què han participat els EUA, podria recomanar-te llegir un article de Wikipedia: List of wars involving the United States (2). Però deixa'm dir-te abans que les versions en anglès i francès ens adverteixen que aquest llistat té unes llacunes que inviten a pensar que pot ser encara més llarg. Tanmateix, com hom diu que una imatge val més que mil paraules, et proposo donar un cop d'ull als mapes publicats a un llibre de David Vine (3), de lectura recomanada: pots punxar aquí per veure alguns dels seus mapes més interessants, entre aquests, el que pots trobar a continuació.

United States Wars and Combat, 1776-2020. Map by Kelly Martin for David Vine: The United States of War, A Global History of America's Endless Conflicts, from Columbus to the Islamic State, University of California Press, 2020

Ara que ja hem recordat que qualsevol eventual conflicte bèl·lic en què la nova administració de Trump pogués implicar al seu país, no representaria cap novetat en la seva història, seria interessant demanar a Juliana que ens expliqui la utilització del concepte espantavelles del Lebensraum per fer referència a quelcom que els EUA han practicat des de sempre, de vegades com a resultat d'un conflicte bèl·lic, de vegades per la cessió o la compra d'un territori.

Petri Krohn: The Territorial acquisitions of the United States, such as the Thirteen Colonies, the Louisiana Purchase, the Oregon Country, the Mexican Cession, and so on, Wikipedia, 06.12.2020

Seguint amb les no-novetats que ens anuncia el vídeo de Juliana, em permeto recordar que els EUA han interferit en la política dels països d'Amèrica Llatina sempre que ho han considerat necessari per als seus interessos. Sovint, mitjançant l'organització de cops d'estat. Però també envaint-los, com va ser el cas de Panamà fa 35 anys (4), durant la presidència de George HW Bush.

La Nueva Enciclopedia - Invasión Militar a Panamá: La Última Intervención de Estados Unidos en la Guerra Fría, YouTube, 23.02.2022

Si parlem de Groenlàndia, crec que també val la pena recordar que la presència militar dels EUA a l'illa no ha necessitat fins ara de cap invasió. Que, entre 1959 i 1967, els EUA van construir sota el glaç una base militar: Camp Century (5) amb míssils nuclears preparats per atacar l'antiga URSS. Que aquesta base militar es trobava a 200 km d'una altra gran base militar nord-americana que ja existia en temps de la II Guerra Mundial: Thule.

US Defense News - What It's like at America's Northernmost Military Base in Greenland?, YouTube, 22.12.2020

Una gran base militar, des del 2023 coneguda amb el nom de Pituffik (6), la més septentrional de la US Space Force, lligada als radars del North American Aerospace Defense Command (NORAD) i que té com a missió la detecció dels míssils balístics i la vigilància de satèl·lits pel comandament de la força aèria dels EUA.

Així doncs, com la presència militar nord-americana no s'ha qüestionat mai i, fins on jo sé, les relacions entre els EUA i Dinamarca sempre han sigut excel·lents, desconec quin pot ser l'interès de Trump i la banda de tertulians que ha escollit com a assessors per comprar l'illa:

He de confessar-te que, vivint a Europa, també desconec quins són els diners per adquirir Groenlàndia amb què compta Trump, president d'un país que diu no estar en condicions d'assumir el cost del seu servei postal i que està considerant des de fa anys la seva privatització (7).

Recordem també que, durant el seu discurs de Cap d'Any, el primer ministre de Groenlàndia, va dir que volia que Groenlàndia es desprengués de les cadenes del colonialisme. I que, després d'una visita de Donald Trump Jr a principis d'aquest any, el primer ministre va dir: "Som groenlandesos. No volem ser nord-americans. Tampoc volem ser danesos. El futur de Groenlàndia serà decidit per Groenlàndia" (8).

Potser val també la pena recordar que Groenlàndia tenia el 2022 una població de 56,583 habitants, dels quals gairebé el 90% són natius inuits. I que la promesa d'una quantitat raonable de dollars per habitant podria fer passar la idea de convocar un referèndum per "decidir" sobre el futur polític de l'illa.

Tanmateix, veient la facilitat amb què Trump ha reeixit a fer doblegar els genolls al president colombià: Gustavo Petro, just amb l'amenaça dels aranzels (9), em demano si la política agressiva de Trump vers Groenlàndia o el Canadà no té cap altre objectiu que ficar sota pressió les seves economies, obligant danesos i canadencs a signar tractats comercials que, anant contra els seus interessos sobirans, els segueixin permetent l'accés a un dels mercats econòmicament més atractius del planeta.

Donald Trump: A Snake Oil Salesman

Estem doncs davant de la idea de l'Imperi evocada per Juliana? Abans de respondre a aquesta qüestió, m'agradaria proposar-te la lectura d'un article publicat per Josep M. Colomer a La Vanguardia (10):

Estats Units és un imperi en retirada. La seva última victòria militar va ser fa trenta-quatre anys, a la guerra del golf Pèrsic. Després, es va retirar unilateralment, sense èxit o derrotat, de l'Iraq, l'Afganistan, Líbia i Síria. Ara ja no envia tropes als escenaris de conflicte, com a Ucraïna, a qui només ven armes. La despesa militar, que havia arribat al 8% del PIB durant la segona guerra freda del president Reagan als anys vuitanta, és ara del 3,4%, menys del que Trump reclama als socis de l'OTAN. Un milió de soldats desplegats a més de mil bases militars, la majoria a Europa, han quedat reduïts a cent cinquanta mil.

Donald J. Trump no vol conquerir el món, sinó tot al contrari: el seu pla és atrinxerar-se a Amèrica del Nord, tancar fronteres, oblidar-se d'Europa i acomodar zones d'influència amb Rússia i la Xina per no haver d'anar de guerra a guerra per salvar als seus suposats amics.

William McKinley: One of the biggest Snake Oil Salesmen

El mateix dia de la publicació de l'article de Josep M. Colomer, un article d'Antoni Puigverd ens recordava la figura de William McKinley (11), un president dels EUA assassinat durant el seu segon mandat per un anarquista americà d'origen polonès: Leon Frank Czolgosz (12):

Les dues grans aportacions polítiques de McKinley (proteccionisme aranzelari i expansionisme imperial) troben en Trump a un continuador directe. Ja des d'abans de ser diputat, McKinley era un defensor a ultrança de la indústria americana. Amb la seva política aranzelària, que frenava les importacions, la indústria americana va fer un gran salt.

Pel que fa a l'expansió territorial, McKinley va pressionar Espanya per concedir la independència als insurgents cubans. A conseqüència de l'explosió del Maine (febrer de 1898: un cuirassat nord-americà que havia ancorat, intrús, al port de l'Havana), McKinley va sol·licitar la declaració de guerra al Congrés i la va signar. La moderna flota nord-americana es va imposar fàcilment a l’antiga marina espanyola. Per acordar la pau, Espanya va haver de lliurar als Estats Units, a més de Cuba, Puerto Rico, Guam i les Filipines (...) El mateix any, McKinley va annexionar les illes Hawaii als EUA.

L'afany de Puigverd per parlar-nos de polítiques imperials no ens ha de fer oblidar la situació particular d'aquells territoris que, pel que sigui, tot i estar sota sobirania nord-americana, no formen part del territori nacional dels EUA: Guam i les illes Marianes, Puerto Rico i, fins al 1946, les  Filipines.

Et recomano la lectura d'un article de Wikipedia (13) que parla de la història dels territoris dels Estats Units. D'aquells territoris que van acabar fent part del territori nacional dels EUA; d'aquells que van acabar sota la sobirania dels EUA sense fer part del seu territori nacional i la d'aquells territoris que van ser invadits o ocupats una o diverses vegades al llarg de la seva història.

I just per tancar el post d'avui, en relació amb el que pugui ser la futura política exterior de l'administració Trump, recomanar un cop més la lectura de l'article de Josep M. Colomer, molt especialment un paràgraf on ens recorda que:

Ja hauríem d'haver après fa temps que a Trump no se l'ha de jutjar per la seva xerrameca, que sol ser provocativa per despistar o atemorir el contrari i així vèncer-lo o obligar-lo a negociar. Cal parar atenció només al que faci. I no li serà fàcil: hi haurà resistència, incompetència, alts i baixos econòmics, desenganys, corrupció ...

Naturalment, part de la xerrameca s'anirà traduint en ordres executives i lleis que sortiran del Congrés i del Senat nord-americans. En aquest moment, valdrà la pena reflexionar sobre tres o quatre coses que hem après al llarg dels anys. En el terreny de l'ecologia, per exemple, quin és un dels països que rep amb més intensitat les conseqüències del canvi climàtic, quin és el seu cost anual i quin és el seu impacte en el sector de les assegurances i en les economies de les classes mitjanes..., i els actors de Hollywood.

I ja en el terreny de l'economia, analitzar quin pot ser l'impacte de les decisions de la nova administració en el motor del consum: les classes baixa i mitjana. I quan aquestes impactin a les grans corporacions, no oblidar que aquestes van aprendre tres o quatre coses durant el període més àlgid de la globalització.

Per exemple, quan es va amenaçar amb sancions a la Xina, moltes empreses d'aquest país van deslocalitzar a Vietnam i a Mèxic (14). I quan la nova administració dels EUA va amenaçar a Mèxic amb aranzels que podien pujar fins a un 25%, moltes de les manufactures que exporten des d'aquest país als EUA, majoritàriament lligades a empreses nord-americanes i xineses, van engegar un període de reflexió sobre el seu eventual trasllat a Vietnam (15).  

---

1. Wikipedia: Lebensraum [en] [fr] [es] [ca]
2. Wikipedia: List of wars involving the United States [en] [fr] [es] [ca]
3. by David Vine: The United States of War, A Global History of America's Endless Conflicts, from Columbus to the Islamic State, University of California Press, Oct 2020
4. Wikipedia: United States invasion of Panama [en] [fr] [es] [ca]
5. Veure The defrosting of a military base: Camp Century, publicat en aquest blog el 05.03.2020
6. Wikipedia: Pituffik Space Base [en] [fr] [es] [ca]
7. Eric Katz: USPS privatization again under consideration, Trump says. The president-elect suggested he could bring back an idea from his first term that proved unpopular with both parties in Congress, Government Executive, 16.12.2024
8. Maya Yang: Trump again demands to buy Greenland in ‘horrendous’ call with Danish PM, The Guardian, 25.01.2025
9. Petro acepta a los deportados por Trump tras las amenazas de nuevos aranceles a Colombia, La Vanguardia, 27.01.2025
10. Josep M. Colomer: La retirada de Trump, La Vanguardia, 27.01.2025
11. Antoni Puigverd: Monte McKinley, La Vanguardia, 27.01.2025
12. Wikipedia: Assassination of William McKinley [en] [fr] [es] [ca]
13. Wikipedia: Former unincorporated territories and administered areas
14. David Culver et al.: An industrial Chinatown near the US southern border readies its options should Trump tariffs come, CNN Business, 22.01.2025
15. Why Foreign Companies Relocate to Vietnam?, Vietnam Briefing

vehicles elèctrics i altres coses

Ce lundi, Renault a présenté sa nouvelle 4L électrique au salon de l'auto.
⏪ En 1972, un prototype de 4L électrique voyait déjà le jour : silencieuse, non polluante... et, selon les commentaires de l'époque, "parfaite pour les femmes" ! pic.twitter.com/xtnbD3Ub1q

— INA.fr (@Inafr_officiel) October 14, 2024

@daveguasch

Quan era petit, l'oncle Eduard m'oferia llibres com a regal d'aniversari. En general, llibres d'una col·lecció que, entre 1966 i 1982 va publicar l'editorial Bruguera, i que es caracteritzava per l'alternança d'una pàgina de còmic que resumia les tres pàgines de text precedents.

La idea era genial. Començava saltant les pàgines de text per llegir les pàgines de còmic. I quan les acabava de llegir, si la història m'havia semblat interessant (sempre ho era, l'oncle Eduard era molt bo escollint els llibres que em podien interessar) passava a llegir un text que l'editorial havia adaptat al nivell lector del públic al qual els llibres anaven destinats.  

Home Alone - Feather Scene, YouTube, 20.01.2014

Un dels llibres que recordo amb més afecte és un de Mark Twain: Les aventures d'Huckleberry Finn (1). I un dels passatges d'aquest llibre que més em van impressionar era el de dos estafadors: The King i The Duke, que intenten escapar d'una turba de ciutadans als quals havien estafat. Finalment, els van enganxar i els van aplicar un càstig que, des de finals del s. XVIII era tradicional a les colònies britàniques d'Amèrica: Tarring and feathering (2), que consistia a enquitranar i emplomar als estafadors, muntar-los a una biga, i fer-los fora de la ciutat amb la prohibició de no tornar-hi mai més. Molts anys més tard, com pots veure al vídeo precedent, Home Alone ens presentava una versió més moderna i divertida del feathering

Moltes vegades, quan veig a la TV els personatges que ens presenten com a experts, afirmant que els vehicles elèctrics són una mena d'excentricitat moderna, i s'inventen mil i un falsos problemes amb els quals pretenen justificar que estan condemnats al fracàs, em demano si estan convençuts que ells no acabaran mai, metafòricament parlant, a dalt d'una biga, enquitranats i emplomats quan tots aquells que han enganyat es mirin les hemeroteques.

L'argus - Renault 4 (2025). Pourquoi le nouveau SUV électrique urbain et malin nous a seduit, YouTube, 14.10.2024

Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

Presentar els vehicles elèctrics com una excentricitat moderna és oblidar que aquests van ser els primers a assolir velocitats de més de 100 km/h el 1899 (3). O que es van produir en sèrie a principis del segle XX, com en el cas del primer Studebaker elèctric, fabricat el 1902 (4). Presentar enguany al Salon Mondial de l'Automobile de Paris el Renault 4 elèctric com una novetat permet fer-nos oblidar que, fa més de 50 anys (!), com podem veure al tweet amb què he obert el post d'avui, Renault ja l'havia presentat.

Corria l'any 1972 quan Renault va presentar el primer 4L électrique. Un any més tard, el 1973, el món occidental va viure la gran crisi del petroli. Pel que sigui, Renault va decidir no anar endavant amb el seu model elèctric. Pel que sigui? Bé, probablement el partenariat que Renault tenia amb Elf des de 1968 tingués alguna cosa a veure (5).

Thames TV - The Milkman | Electric Milk Float | Delivering Milk | TV Eye, 1984, YouTube, 10.02.2021

Pel que sigui, quan al vídeo del tweet amb què he obert el post d'avui Renault evoca els avantatges d'un vehicle elèctric, algú es va oblidar de dir que feia molts anys milers de petites furgonetes elèctriques s'utilitzaven diàriament per lliurar productes lactis frescos a domicili a les ciutats del Regne Unit.

Pel que sigui, no hem vist gran cosa ni a les portades dels diaris ni als telenotícies sobre el fet que a Europa, les vendes de furgonetes elèctriques van augmentar un 74% durant els primers cinc mesos del 2023, convertint-se en la segona propulsió preferida darrere del que utilitzen les furgonetes dièsel.

Pel que sigui, tampoc no s'ha dit gran cosa sobre l'interès que les furgonetes elèctriques estan despertant en empreses com UPS i Amazon, amb l'objectiu d'evitar les restriccions de circulació per emissions a l'interior de moltes ciutats del continent. I pel que sigui, encara avui, hom segueix oblidant que aquests vehicles van funcionar durant molts anys al Regne Unit amb resultats més que satisfactoris (6).

Actualment, a Lausanne, el carter arriba cada dia amb el seu petit tricicle elèctric (amb remolc o sense) per repartir el correu i la petita paqueteria. Els grans paquets encara no arriben amb furgonetes elèctriques com ja ho fan a Bern, Zürich o Genève. Però La Poste té com a objectiu que tota la seva flota de distribució estigui electrificada al 100% d'aquí a 6 anys (7).

Un camion électrique de 40 tonnes permet des livraisons dans toute la Suisse, sans émission de carbone, RTS, 12h45, 14.10.2021

Mentre Tesla presenta el seu camió elèctric i els fabricants alemanys segueixen dissenyant nous models d'aquests vehicles, dues empreses de transportistes del cantó de Vaud (Suisse) van finançar a una start-up de Winterthour (Zürich) perquè transformés un modern camió dièsel de 40 tones en un vehicle elèctric que els permetés lliurar sense emissions arreu del país: el 2021 es va lliurar el primer vehicle (8).

eMining AG - eDumper, YouTube, 25.04.2018

I mentre el messies espanyol del decreixement i els seus evangelistes segueixen defenent a les tertúlies de la TV que la maquinària pesada utilitzada a la mineria marca els límits de l'electrificació, no puc deixar d'oblidar la transformació, també a Suïssa, d'un camió amb motor dièsel en un emining amb un motor elèctric alimentat per bateries, i d'això fa més de 6 anys!

El missatge que volia transmetre amb el post d'avui és que no tot el que et presenten com a nou ho és realment. I que no tot el que et presenten com a impossible ho és en realitat. Que si el treball dels científics i dels enginyers redibuixa cada dia les fronteres d'allò que fins ahir no era possible, els interessos d'aquells que tenen els capitals per anar endavant amb el seu treball poden anestesiar la seva aplicació durant dècades.

Si el debat estigués en el decreixement, ningú s'esveraria davant les xifres actuals d'un creixement demogràfic negatiu: i no és el cas! Car el debat, com sempre, està en la definició del progrés. 

Vivim al s. XXI, no hi ha cotxes voladors ni anem vestits amb pijames. Ans al contrari, hi ha una capa social privilegiada que sembla tenir com a objectiu enviar-nos a tots de nou al s. XIX. 

I, ara per ara, no sembla que els membres d'aquesta capa social puguin acabar sent enquitranats, emplomats i expulsats fora de les viles. Pel que fa als propagandistes de l'ús dels combustibles fòssils, no estic tant segur.

---

Altres lectures d'interès

• Álvaro Ruiz: Este gigantesco volquete eléctrico es un prodigio tecnológico. Pretende revolucionar el sector de la minería con un invento de hace 150 años: una catenaria, Motor pasión, 20.10.2024
• Diego Gutiérrez: MAN firma el mayor pedido de autobuses eléctricos de su historia. Tras su último pedido, el operador belga Hansea tendrá la mayor flota de autobuses eléctricos de toda Bélgica, Híbridos y Eléctricos, 18.10.2024

---

1. Wikipedia: The Adventures of Huckleberry Finn [en] [fr] [es] [ca]
2. Wikipedia: Tarring and feathering [en] [fr] [es] [ca]
3. Wikipedia: La Jamais contente [en] [fr] [es] [ca]
4. Veure First Studebaker Electric (1902), publicat en aquest blog el 15.05.2024
5. Le partenariat ELF et RENAULT, Total Energies
6. Hazel Southwell: The milk float was the first truly successful last-mile delivery EV, Ars Technica, 28.07.2023
7. La Poste veut une flotte de distribution 100% électrique d'ici 2030, RTS, 18.01.2024
8. Un camion de 40 tonnes 100% électrique débarque sur les routes suisses, RTS, 12h45, 14.10.2021
9. 123 tons in motion. Rebuild of a diesel dump truck to a purely electric dumper, short eDumper, Lithium System, 04.09.2020 || Veure Switzerland - the biggest electric truck in the world, publicat en aquest blog el 16.05.2018

hartmut rosa - que perdons-nous à gagner du temps ?

Bernard Montangero - Un homme libre et heureux | Les archives de la RTS (1973), YouTube, 05.06.2021 Horizons - Bernard Montangero, RTS, 27.05.1973 (vidéo complet)

Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

@daveguasch

El 1973, una emissió de la RTS: Horizons, en antena des de 1961, emetia una entrevista molt interessant amb Bernard Montangero, un polifacètic cantant, artesà, escultor i escriptor suís (1) (2) (3). En un moment de l'entrevista, Bernard Montangero va dir quelcom que m'ha inspirat durant molts anys:

Perdre son temps, c'est la plus merveilleuse façon de le gagner. Alors que les gens disent que le temps, c'est de l'argent... Ce n'est pas vrai, ça! Perdre son temps, c'est fabuleux!

Molts anys més tard, vaig trobar recollida aquesta part de l'entrevista a Bernard Montangero a una emissió d'Arte TV que et recomano seguir: Les idées larges (4). Una emissió on Laura Raim (5) entrevistava a un remarcable filòsof alemany: Hartmut Rosa (6) sobre la concepció del temps a la societat del XXI segle: quin és el motiu pel qual, podent tenir tant de temps, vivim angoixats per la seva manca?

Una entrevista on els participants utilitzen amb normalitat el francès i l'alemany, que els adversaris del bilingüisme detestaran, però que és la marca de la casa a Arte TV. Una entrevista d'aquelles que, probablement, t'obrirà els ulls sobre qüestions que fan part de la teva vida quotidiana i que, probablement, mai no les has analitzat sota l'angle que ho fa Hartmut Rosa. Una entrevista per la qual et recomano trobar un moment per veure-la, car no et deixarà indiferent.

Si no estàs familiaritzat amb les llengües del vídeo (francès i alemany), recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

Altrament, si Arte TV publica vídeos a YouTube no li fa molta gràcia que la gent creï enllaços directes per alguns dels seus vídeos. Si quan punxes a la fotografia no et porta directament al vídeo de YouTube, prova amb l'enllaç que tens a la seva llegenda

Arte TV - Que perdons-nous à gagner du temps ? | Les idées larges | ARTE, YouTube, 30.11.2022

Si, pel que sigui, no has trobat el temps de veure el vídeo o no has acabat de comprendre el missatge que transmeten les reflexions d'Hartmut Rosa. O, fins i tot, si vols profunditzar molt més en elles, et proposo veure un vídeo excel·lent i molt recomanat de Claudio Alvarez Teran, amb el que tanco el post d'avui.

Claudio Alvarez Teran - La aceleración es el problema, la resonancia la solución. Hartmut Rosa, YouTube, 25.12.2023

Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

---

1. Les archives de la RTS: Horizons
2. Les archives de la RTS: Bernard Montangero, Horizons, 27.05.1973
3. Wikipedia: Bernard Montangero
4. Arte TV: Les idées larges
5. Katia Berger: «Les idées larges» de Laura Raim bousculent largement les idées reçues, Tribune de Genève, 07.04.2023
6. Wikipedia: Hartmut Rosa [en] [fr] [es] [ca]

morse - la trilogia de colin dexter

enFilmin: Endeavour: El final - Tráiler, YouTube, 05.04.2023

Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

@daveguasch

Amb la manera desordenada que algunes cadenes de TV presenten els episodis de les sèries, fa anys, vaig començar a veure una sèrie anglesa basada en els llibres d'un conegut autor britànic de novel·la negra: Colin Dexter (1).

Aquesta sèrie és coneguda amb el nom d'inspector Morse (2). L'adaptació de les novel·les de Colin Dexter (3) a la TV va ser realitzada des de mitjans dels anys 1980 per Kenny McBain, un jove productor escocès que ha treballat en èxits com 'Dr. Who'.

Com pots veure al blog de Lorenzo Mejino, a El Diario Vasco (4), malgrat l'èxit internacional d'inspector Morse, aquesta sèrie va trigar molt a difondre's a Espanya. I, quan va fer-ho, ho va fer en circuits reservats als iniciats. Jo la vaig veure a Suïssa, a una cadena de TV francesa, anys més tard de la seva primera emissió.

Inspector Morse - Tribute, YouTube, 06.02.2010

A Wikipedia (2) hom descriu el personatge de l'Inspector Morse, interpretat per John Thaw, com un investigador brillant. Però, a diferència d'altres grans detectius clàssics, Dexter humanitza a Morse fent que, sovint, acabi arrestant a la persona equivocada, o arribant a conclusions equivocades. La seva capacitat d'anàlisi basada en una lògica brutal, corregirà aquests errors al llarg de cada episodi.

Un dia, mentre ens bevíem unes cerveses, un company de la feina va dir-me que creia que Morse era molt més modern del que imaginaven molts dels crítics de l'obra de Colin Dexter. Segons ell, molts programadors informàtics podíem reconèixer en el seu mètode algunes característiques del mètode Agile (5) que aplicàvem en Extreme Programming (6). El meu company havia begut dues cerveses més que jo, la temperatura en aquella terrassa del llac Léman era molt agradable, el paisatge esplèndid, i jo no tenia ganes d'espatllar aquell moment amb una discussió prescindible. Vaig moure el cap insinuant que estava d'acord amb el que ell acabava de dir i vam passar a parlar d'altres coses.

Sovint simpatitzava amb la relació tempestuosa que l'inspector Morse tenia amb els seus superiors jeràrquics, amb la seva incomoditat davant del sistema social que havia de defensar, en la seva posició crítica amb el classisme del sistema judicial britànic i la pena de mort. Però li vaig agafar mania quan vaig veure que el seu ajudant, el sergent Robert Lewis, havia de pagar sempre de la seva butxaca les birres que es bevien al pub.

Colin Dexter Quotes, AZ Quotes

Lorenzo Mejino (4) professava una gran admiració per l'actor: John Thaw. Més enllà dels motius que ell va evocar al seu article, a mi em posava moltíssim imaginar el mal de ventre que passaven els fatxos anglesos veient a un simpatitzant del partit laborista de tota la vida que, gràcies a l'èxit d'aquesta sèrie, va ser nomenat comandant de l'Ordre més excel·lent de l'Imperi Britànic per la reina Isabel II el març de 1993.

Però com estem parlant d'una sèrie amb un munt d'episodis que es van emetre entre 1987 i 2000, et proposo visitar algunes de les seves millors crítiques i un munt d'anècdotes molt interessants que pots trobar a Wikipedia (1) (2) o als articles de Lorenzo Mejino (4), Mel Gussow (7) o Euan Ferguson (8).

L'inspector Morse va morir d'un atac de cor a l'episodi 33, emès el 15 de novembre del 2000 (9). L'actor que l'interpretava, John Thaw, va ser diagnosticat amb un càncer d'esòfag el juny de 2001. Tot i que semblava que responia positivament al tractament de quimioteràpia, el Nadal de 2001 el càncer s'havia estès i el seu pronòstic ja era terminal. Va morir el 21 de febrer de 2002, l'endemà de signar un nou contracte amb ITV.

ITV - Lewis, YouTube, 02.05.2012

Com la sèrie havia tingut un molt bona audiència, ITV va crear una seqüela que es va anomenar: Lewis (10). Kevin Whately seguia interpretant el personatge de Robert Lewis, sergent de Morse a la sèrie original. Després d'una llarga absència de la policia, provocada per la pèrdua de la seva dona, Lewis és anomenat inspector detectiu, i compta amb l'assistència del sergent detectiu James Hathaway, interpretat per Laurence Fox. Clare Holman interpreta el rol de la doctora Laura Hobson, patòloga forense, reprenent el paper que també tenia a la sèrie de l'inspector Morse.

Barrington Pheloung - Lewis - Main Theme, YouTube, 08.11.2014

Si et dic que he vist diverses vegades els episodis d'aquesta seqüela, segurament comprendràs que va agradar-me encara molt més que l'original. En realitat, no dec ser l'única persona, car la sèrie va tenir nou temporades (2006-2015).

Més enllà d'un argument sòlid i addictiu que, en alguns dels seus episodis ens parla dels tèrbols camins de l'especulació immobiliària de la vila d'Oxford i del rol que hi juguen alguns collegis i universitats, la sèrie ens va descobrint alguns dels seus racons més encisadors a l'interior i a l'exterior de la vila, ambientats amb la música de Barrington Pheloung.

La sèrie també ens presenta la relació brutal que es va teixint al llarg de cada episodi entre l'inspector Robert Lewis i el seu sergent detectiu, James Hathaway, als quals els seus orígens socials -a la sèrie com a la vida real- els oposen en gairebé tots els aspectes de la vida. Una d'aquelles relacions paternals que és més fàcil que un mentor tingui amb un jove que no és el seu fill, i un jove amb un mentor que no és el seu pare. En aquest sentit, un paio va pujar un vídeo amb extractes d'aquesta relació a la sèrie, embolicant-la amb un tema preciós de Cat Stevens (a.k.a. Steven Demetre Georgiou, Yusuf Islam): Father and Son.

Lewis and Hathaway - Father and Son, YouTube, 06.04.2011

En qualsevol cas, després de més de 30 anys d'interpretar el personatge de Robert Lewis, Kevin Whately va revelar el setembre de 2014 en una entrevista a Radio Times que la novena sèrie seria la seva última. La sèrie es va adaptar a aquest anunci i la vuitena temporada ens presentava a l'inspector Robert Lewis vivint amb la doctora Laura Hobson i jubilat de la policia, mentre el sergent James Hathaway rebia una promoció i li assignaven com a sergent detectiu a una policia negra: Lizzie Maddox interpretada per Angela Griffin.

Pel que sigui, els canvis no van funcionar, especialment la relació entre Laurence Fox i Angela Griffin. I reconvertir a Kevin Whately en consultor de la policia no va acabar d'arreglar-ho. Un any després de l'anunci de Kevin Whately, Laurence Fox també va anunciar la seva decisió de deixar la sèrie i ITV va anunciar que la novena sèrie de Lewis seria la última.

Kevin Whately es va dedicar ulteriorment als programes de concursos i tertúlies televisives. Un any després del final de la sèrie, Laurence Fox (10) va publicar un àlbum: Holding Patterns (2016). Més endavant, com pots veure a la versió en anglès de Wikipedia (11), es va dedicar al populisme d'extrema-dreta i, fins i tot, va fundar un partit amb aquesta ideologia (12).

Unwritten: Lewis and Hathaway, YouTube, 28.08.2015

La novena temporada de Lewis va ser doncs la darrera de la sèrie, però ja abans de l'anunci del seu final, ITV estava treballant en la producció d'una preqüela de la trilogia de Morse que es presentaria com una sèrie que duraria 10 anys (2013-2023), es convertiria en la meva preferida de la trilogia i portaria com a nom: Endeavour (11). Colin Dexter ja era molt gran (moriria en 2017), així que va ser Russell Lewis qui va adaptar a la televisió els personatges de les seves novel·les en aquesta darrera entrega de la sèrie. Barrington Pheloung, qui fins llavors es va encarregar de la banda de so de la sèrie, va morir en 2019, amb 65 anys.

Aquesta preqüela està ambientada als anys seixanta i setanta, a Oxford. La sèrie se centra en els primers anys de la carrera del jove Endeavour Morse, qui havia deixat el Lonsdale College de la Universitat d'Oxford a finals del seu tercer any, sense completar la seva carrera. Després de passar uns anys a l'exèrcit, al cos de transmissions com a operador de xifratge, torna a Oxford per entrar a la policia.

Els coneixements adquirits durant els seus estudis, el coneixement del món acadèmic, la seva passió pels mots encreuats i l'òpera, el converteixen en un policia perceptiu i tenaç malgrat les reticències dels seus superiors i dels seus companys. Troba el suport del seu superior directe i mentor, Fred Thursday, interpretat per un impressionant Roger Allam, qui veu en ell un detectiu impecable en qui pot confiar.

Masterpiece PBS: Endeavour, Season 9 | Best Buds: Morse and Thursday, YouTube, 13.06.2023

Endeavour Morse i els seus companys de la policia criminal, viuen en precaris apartaments mentre defensen un ordre social al servei d'una noblesa terratinent que fa ostentació d'una riquesa insolent, al si d'un imperi del qual els seus súbdits no veuen la traça més enllà dels caràcters impresos als seus passaports i la pompa de la família reial. Si els membres de la policia no se situen políticament a l'extrema esquerra, la II Guerra Mundial no està lluny dels anys 1960. A poc a poc, podem descobrir en Fred Thursday un home incorruptible, amb una particular consciència de classe i unes sòlides conviccions antifeixistes. També un oficial que no té cap contemplació amb el crim organitzat, la corrupció o la violència de gènere.  

Endeavour: Every Story, YouTube, 02.07.2022

Per un motiu que se m'escapa, alguns episodis de Morse, Lewis i Endeavour, presenten a Morse com una mena d'apassionat de la música de Richard Wagner. Que sí, que ho és. Però reduir així els gustos musicals de Morse no és fer-li justícia. Tots els episodis d'Endeavour guarden uns instants màgics a la soledat del seu apartament, amb extractes de música clàssica i d'òperes de compositors alemanys, italians, francesos..., que acompanyen les reflexions que Morse fa en solitari sobre els casos en què treballa i que també podem trobar a la transició de les escenes dels episodis. Alguns d'aquests temes han estat recollits al blog de Chris Sullivan, on també els pots trobar llistats els temes en documents PDF i Excel que pots baixar-te en aquests enllaços (14) (15).

I ara, si m'ho permets, m'acomiadaré d'aquest llarg article amb un tema que em té el cor robat des del primer dia que el vaig sentir.

Warner Classics - Delibes: Lakmé - Duo des fleurs (Flower Duet), Sabine Devieilhe & Marianne Crebassa, YouTube, 22.11.2017

---

1. Wikipedia: Colin Dexter [en] [fr] [es] [ca]
2. Wikipedia: Inspector Morse [en] [fr] [es] [ca]
3. Chris Sullivan: Dexter's Novels, Blog Welcome to the Morse Universe
4. Lorenzo Mejino: Inspector Morse: el legendario sabueso de Oxford, El Diario Vasco, 10.06.2022
5. Wikipedia: Agile software development [en] [fr] [es] [ca]
6. Wikipedia: Extreme Programming [en] [fr] [es] [ca]
7. Mel Gussow: Behind Morse, the Dour, Dignified Detective, The New York Times, 26.01.1997
8. Euan Ferguson: Breaking the code of Morse's maker, The Guardian, 20.09.1999
9. Wikipedia: List of Inspector Morse episodes
10. Wikipedia: Lewis [en] [fr] [es] [ca]
11. Wikipedia: Laurence Fox [en] [fr] [es] [ca]
12. Annabel Rackham: Who is Laurence Fox? The actor who became a political activist, BBC 04.10.2023
13. Wikipedia: Endeavour [en] [fr] [es] [ca]
14. Chris Sullivan: Music List for All Episodes of Morse Series with Downloadable PDF and Excel Sheet. Blog Welcome to the Morse Universe, 30.03.2018
15. Chris Sullivan: Music List for All Episodes of Endeavour Series with Downloadable PDF and Excel Sheet. Blog Welcome to the Morse Universe, 04.08.2018

discours de la servitude volontaire

Café Kyoto - Étienne de La Boétie: El Discurso de la Servidumbre Voluntaria, YouTube, 30.07.2021

Si no estàs familiaritzat amb la llengua del vídeo, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

@daveguasch

Avui m'agradaria compartir amb tu un llibre escrit ja fa molts anys per un jove de 18 anys. El nom de l'autor és Étienne de La Boétie i el llibre porta per títol: Discours de la servitude volontaire (1). Un llibre brutal amb un contingut que segueix estant d'actualitat 450 anys després de la seva publicació. 

Com introducció d'aquest llibre, m'agradaria recomanar-te la crítica que Juan Felipe va fer al vídeo que va publicar el 2021 al seu canal YouTube @CafeKyoto.

Com bona part dels lectors d'aquest blog us trobeu als Estats Units (aprofito per a saludar als robots que també em seguiu), espero que molts de vosaltres comprendreu l'espanyol utilitzat al vídeo. Per aquells que no l'enteneu, especialment aquells que viviu a Alemanya, Suïssa, Rússia o França, per no mencionar aquells que viviu a altres països, potser serà més difícil, car la traducció simultània de YouTube necessita encara un esforç de perfeccionament. Sempre podeu buscar a YouTube un vídeo que presenti el llibre d'Étienne de La Boétie i tenir la sort de no caure sobre una emissió d'una hora o més per presentar un llibre que no arriba a 30 pàgines.

Com potser ja hauràs realitzat que la crítica del vídeo publicada a @CafeKyoto té algunes imprecisions menors, et proposo que li donis un cop d'ull a la pàgina que Wikipedia (1) li dedica al llibre.

Tanmateix, si vas curt de temps, et recomano que no deixis de llegir la pàgina que Wikipedia li dedica al seu autor (2). Si pots, en ambdós casos et recomano les pàgines en francès, que segurament pots traduir amb l'ajuda del teu navegador, car algunes de les pàgines en altres llengües parlen més de les ideologies dels seus autors que del contingut del llibre d'Étienne de La Boétie, molt especialment, les pàgines en català.

A continuació, m'agradaria compartir dos paràgrafs de la versió en francès:

L'originalitat de la tesi de La Boétie és sostenir que, al contrari del que molts creuen, la servitud no s'imposa per la força sinó que és voluntària. Si no fos així, com ens podem imaginar que un petit nombre obligaria a tots els altres ciutadans a obeir tan servilment? De fet, qualsevol poder, fins i tot quan s'imposa per primera vegada per la força de les armes, no pot dominar i explotar de manera duradora a una societat sense la col·laboració, activa o resignada, d'una part important dels seus membres.

El poder subversiu de la tesi desenvolupada en aquest llibre no s'ha pogut negar mai. I encara que seria anacrònic qualificar-lo com un llibre anarquista, aquesta tesi encara ressona avui en la reflexió llibertària sobre el principi d'autoritat.

La primera idea que et passa pel cap quan tens davant aquest llibre és que la tesi que defensa és tan senzilla, tan fàcil de comprendre, que tens una sensació estranya quan veus les taules rodones on participen eminents acadèmics que necessiten més d'una hora de debat per parlar d'un llibre de menys de 30 pàgines que va escriure un adolescent de 18 anys durant el segle XVI.

Perquè, en realitat, el llibre no arriba a les 30 pàgines. Si prenc com a exemple l'edició publicada en format PDF en espanyol per Solidaridad Obrera que pots trobar a continuació, pots veure que té 164 pàgines. Tot i que el llibre d'Étienne de La Boétie no en pren més de 26, la resta de pàgines corresponen a la portada i contraportada, un resum del llibre, una presentació seguida d'una història de l'obra, un llarg epíleg i una pàgina per cada nota de peu de pàgina.

Pots trobar el llibre ben enquadernat i editat a amazon. També a la millor llibreria de la teva ciutat. Però, si ho prefereixes, et passo els enllaços a altres edicions gratuïtes que pots trobar a la xarxa:

• English: Internet Archive [OnSite Reader] [PDF] [EPUB]
• Français: Internet Archive [OnSite Reader] [PDF] [EPUB]
• Español: Internet Archive [OnSite Reader] [PDF] || Solidaridad Obrera [PDF]

Étienne de La Boétie feia part d'una família de burgesos cultivats que es dedicaven a la magistratura, és a dir, a fer respectar les lleis de la monarquia absolutista francesa. Quan va escriure el seu llibre, estava estudiant lleis a la Université d'Orléans, on es llicenciaria en dret civil en setembre del 1553.

Una de les coses que probablement et sorprendrà quan llegeixis el llibre és que l'atac ferotge que l'autor fa de les monarquies, i unes tiranies de les quals no exclou a les repúbliques aristocràtiques o burgeses, exclou a la monarquia francesa amb una fina ironia que semblen haver passat per alt als redactors d'algunes de les pàgines de Wikipedia.

Probablement, va ser gràcies als paràgrafs on l'autor va excloure de la seva anàlisi a la monarquia absolutista francesa que va poder seguir amb vida i, mesos després d'haver obtingut la seva llicenciatura, va ser admès com a conseller al Parlament de Bordeus, dos anys abans de l'edat legal per fer-ho. A partir de 1560, va intervenir en diverses negociacions per aconseguir la pau en les guerres de religió entre catòlics i protestants. Mentrestant, Étienne de La Boétie es va casar amb la filla del president del Parlament de Bordeus, que també era germana d'un bisbe.

Si les seves funcions i el seu matrimoni ens fan pensar que Étienne de La Boétie va ser un fidel servidor de les lleis de la monarquia absolutista francesa, alguns intel·lectuals de l'anarquisme com Gustav Landauer, Bart de Ligt o Simone Weil, mencionaven la influència del seu llibre en el seu pensament. Però el seu llibre no va arribar a tenir entre la majoria dels anarquistes la difusió que van tenir les obres d'altres membres de l'aristocràcia i la burgesia de Rússia que, contràriament a Étienne de La Boétie, es van separar clarament del sistema social del qual havien fet part: com Piotr Kropotkin o Mikhaïl Bakounin, per exemple.

Si la ràpida carrera professional, política i, fins i tot personal que Étienne de La Boétie va engegar cinc anys després d'escriure el seu llibre semblava donar una clara resposta a les preguntes que es feia aquell jove de 18 anys, m'agradaria tornar al seu llibre per dir que, mentre el llegia, em va impressionar tot el saber sobre els clàssics que aquell jove havia acumulat durant la seva adolescència.

Gràcies al seu padrí: Estienne de La Boétie, un sacerdot que es va encarregar de la seva educació a la mort del seu pare, Étienne de La Boétie va desenvolupar una autèntica passió per la filologia antiga que li va permetre devorar un enorme nombre de clàssics en llatí i grec, que qualsevol mortal necessitaria moltes vides per a llegir en edicions traduïdes.

I, encara més impressionant, a mesura que anava devorant tot aquell immens saber clàssic, va arribar a desenvolupar una visió crítica amb la qual molt pocs l'havien interpretat abans. Una visió crítica que va cristal·litzar en un petit llibre, amb un condensat de saber impressionant. Un llibre que et recomano llegir quan tinguis un moment per fer-ho. Un llibre que, probablement, llegiràs més d'una vegada i que difícilment acabarà a una caixa de cartró a la teva cava.

---

1. Wikipedia: Discours de la servitude volontaire [en] [fr] [es] [ca]
2. Wikipedia: Étienne de La Boétie [en] [fr] [es] [ca]

friends forever

@daveguasch

El passat mes de desembre, vaig agafar un vol per poder acompanyar el meu pare al seu control anual amb el cardiòleg i passar després uns dies amb ell.

Quan es va assabentar que corria pel Vallès, l'amic Joan Manuel Soriano, de qui et vaig parlar a un post que vaig publicar fa un parell d'anys (1), em va proposar de veure'ns. Ho vam fer un matí a una estació de Renfe del Vallès.

No trobo les paraules per descriure el que vaig sentir després de tant de temps sense veure'ns. Vam anar a casa del meu pare, a qui en Joan Manuel no veia des del meu casament i va portar dues ampolles de vi d'una marca que al meu pare li va arribar ràpidament al cor.

També va portar una altra cosa que em va fer una punxada al cor. Un exemplar dels 'Itineraris per la Cerdanyola Insòlita', de la Col·lecció Orlando Barrial, editat per uns amics que mai l'han oblidat.

Deixa'm tancar aquest post recordant que avui fa quatre anys que en Orlando ens va deixar. Segueixes viu en el nostre record, company!

Orlando Barrial: La Cerdanyola Insòlita, Quaderns MAC, Amics del Museu d'Art de Cerdanyola, setembre 2023

---

1. Veure Friends Forever, publicat en aquest blog el 22.01.2022

cartografia històrica medieval

Fragment de l'Atles català (1375) atribuït a Abraham Cresques i Jafudà Cresques, Bibliothèque Nationale de France

@daveguasch

Hom atribueix a Henry David Thoreau aquesta cita: La qüestió no és el que mires, sinó que hi veus. Podem completar-la amb aquesta cita de Bernard Mannes Baruch: Milions van veure caure la poma, però va ser Newton qui es va preguntar per què.

Albert Einstein ens va dir que: Plantejar noves preguntes, noves possibilitats, considerar vells problemes des d'un angle nou, requereix imaginació creativa i marca un avenç real en la ciència. I John Ruskin ens va explicar que no solament era important fer preguntes, sinó com fer-les: Ser capaç de fer una pregunta clarament és dos terços del camí per obtenir una bona resposta. Perquè, com ens recordava Ursula K. Le Guin: No hi ha respostes correctes a preguntes incorrectes. Una cita que està en fase amb una altra atribuïda a Claude Lévi-Strauss, qui va dir que El científic no és una persona que dona les respostes correctes, és algú que fa les preguntes correctes.

Naguib Mahfouz va anar més lluny quan va dir: Podeu saber si un home és intel·ligent per les seves respostes. Podeu saber si un home és savi per les seves preguntes. Pel que fa a les respostes, hom atribueix a Confuci aquesta cita: Aquell que creu saber totes les respostes és perquè no li han fet totes les preguntes. Voltaire, a qui hom no recorda pel seu llenguatge florit, ho va resumir així: Ha de ser molt ignorant, perquè respon totes les preguntes que li fan.
Roel Nicolai (1) és un personatge remarcable de qui vaig sentir parlar per primer cop a finals de l'estiu d'enguany. Actualment està jubilat, però va obtenir el seu diploma en Geodèsia el 1978 a la Delft University of Technology. Després de treballar a diverses empreses en el terreny de la cartografia automàtica i la teledetecció, va treballar durant gairebé 30 anys a Shell. El 2014, dos anys abans de la seva jubilació, es va doctorar a la Utrecht University, defensant una tesi sobre L'origen dels mapes portolans medievals. Actualment, col·labora com investigador convidat associat al departament de matemàtiques d'aquesta universitat.

La tesi de Roel Nicolai va provocar un gran enrenou entre els medievalistes, molt especialment entre aquells que s'havien especialitzat en les cartes portolanes. No és difícil de comprendre si llegeixes el que l'autor de la tesi va escriure en 2015 a l'abstract d'un article publicat en una revista de The University of Chicago Press Books (2):

Les cartes portolanes medievals són molt realistes i mostren les costes del Mediterrani i del Mar Negre amb una precisió notable. Van sorgir de sobte a Itàlia durant el segle XIII, sense que coneguem cap predecessor ni un camí clar del desenvolupament d'aquest tipus de cartografia. 

En aquest assaig es demostra mitjançant l'anàlisi geodèsica que la forma global de les costes correspon molt a la d'un mapa modern basat en la projecció de Mercator. Es demostra, a més, que aquesta correspondència no pot ser deguda a l'atzar. En conseqüència, l'existència d'una projecció cartogràfica de Mercator, o similar a Mercator, en els mapes portolans és incompatible amb el suposat origen medieval d'aquests mapes.

Els mapes portolans medievals són molt més sofisticats del que s'ha reconegut fins ara. La seva construcció va anar molt més enllà de les capacitats dels cartògrafs de l'Europa medieval o del món àrab-islàmic. Aquesta conclusió serveix per reobrir la qüestió dels orígens de les dades geomètriques i dels mètodes de construcció que fins ara semblaven ser la base de les cartes portolanes medievals.

Deixa'm dir-te una cosa. Com tants altres ho van fer abans, jo també havia vist alguna cosa que em va cridar molt i molt l'atenció en el sistema de projecció que semblaven haver utilitzat els autors de les primeres cartes portolanes. Però mai no se'm va ocórrer anar més enllà del que havia llegit en reconeguts experts medievalistes, i no vaig fer res d'altre que associar la qualitat d'aquells portolans catalans a l'extraordinària habilitat dels membres hebreus de l'Escola mallorquina de cartografia (3).

De manera anàloga al que va fer Newton quan va veure caure una poma d'un arbre, Roel Nicolai va decidir anar més enllà i buscar una explicació en allò que a ell també li va cridar l'atenció. I malgrat que Pablo Picasso tenia tota la raó del món quan va dir que: Els ordinadors són inútils. Ells només et poden donar respostes, Roel Nicolai els coneix prou bé i els ha donat les informacions adequades per obtenir les respostes que li han permès confirmar la pertinència de la seva pregunta. I com veurem al vídeo que tanca aquest post, cada resposta que obtenia, no feia res d'altre que articular sòlidament una pregunta per la qual hom encara no ha trobat una resposta plausible.

Eugène Ionesco va dir que: No és la resposta allò que il·lumina, sinó la pregunta. I sobre el fet que Roel Nicolai hagi fet una pregunta per la qual avui encara no tenim cap resposta, crec que val la pena recordar una cita d'Arthur C. Clarke: No pretenc que tinguem totes les respostes. Però certament val la pena pensar en les preguntes.
Durant segles, una bona part de la humanitat ha intentat trobar respostes a tot allò que no podia explicar en diferents divinitats. I, a mesura que els científics anaven trobant respostes a alguns d'aquells enigmes i s'obrien altres interrogants, aquests eren incorporats ràpidament a la llista de les competències divines.

Els temps moderns han integrat els alienígenes a la llista d'actors que tenen les claus de les solucions als enigmes que encara no som capaços de resoldre. 

Per aquells que no els conegueu, els alienígenes són uns éssers vinguts de l'espai exterior que fa temps abduïen éssers humans, de preferència blancs nord-americans vivint a la zona del Bible Belt. 

Quan gairebé tothom va tenir una càmera fotogràfica de qualitat al seu mòbil, van decidir reduir dràsticament la freqüència de les seves aparicions, fins aquell moment enregistrades en fotos de pèssima qualitat.

Roel Nicolai ha dedicat molt esforç per formular una pregunta correcta, i el camí que ha seguit és dos terços del camí necessari per obtenir una resposta. No cal anar molt lluny per saber de què estic parlant, intentaré demostrar-ho amb un exemple.

Durant molt de temps, els enginyers s'han demanat què podia explicar el fet que moltes de les estructures construïdes en formigó pels romans es mantinguessin en peu, mentre altres estructures més modernes s'esfondraven en poques dècades.

A diferència de tot el que s'ha dit sobre els coneixements d'enginyeria dels egipcis o de les civilitzacions del Sud i de Centreamèrica, en aquest cas es tractava d'homes blancs i de la civilització romana,  de la qual ens considerem hereus. A ningú li va passar pel cap atribuir als alienígenes una tecnologia que ha estat un enigma pels enginyers durant segles.

Tot va canviar el 2023, quan un equip d'investigadors del MIT (Massachusetts Institute of Technology) (4) va descobrir en la seva composició uns minúsculs bocins de carbonat de calci que s'havien barrejat al formigó en forma de calç viva (5). Una "mescla en calent" que dona a aquest formigó la seva força sorprenent i que li proporciona una qualitat impressionant: la d'autoreparar les seves escletxes (6).

Si ja has llegit les referències bibliogràfiques, hauràs vist que hem tingut davant del nas uns materials que fa segles que coneixíem, però dels que desconeixíem com s'havien de mesclar, gràcies a una tecnologia que els romans coneixien des de fa més de 2000 anys.

Crec doncs que ja estem preparats per veure el vídeo de Roel Nicolai i reconèixer en ell a un científic que ha fet una pregunta correcta. 

Per trobar una resposta a aquesta pregunta haurem d'esperar mesos, anys o, com hem vist en el cas del formigó romà, potser fins i tot segles. Però estic convençut que el temps que hom trigui a trobar la resposta, no invalidarà en res la pertinència de la pregunta. 

Oblidar-nos dels alienígenes i engegar aquesta investigació sense menysprear en cap moment els coneixements que tenien els nostres avantpassats a les èpoques antiga i medieval seria una excel·lent premissa per començar.

Al vídeo que tanca aquest post, Roel Nicolai va presentar de manera resumida el procés que el va portar a les conclusions que recull la seva tesi. Aquesta presentació es va fer en llengua neerlandesa i està subtitulada per defecte en llengua anglesa. 

Si no estàs familiaritzat en cap d'aquestes dues llengües, recorda de modificar la llengua dels subtítols del vídeo seleccionant la teva llengua de preferència.

h2videokanaal - 141126 Geobuzz.nl P203 | Roel Nicolai | Portolaankaarten, YouTube, 25.02.2015

---

1. Roel Nicolai: Utrecht University || LinkedIn || ResearchGate || Academia.edu || Wikipedia
2. Roel Nicolai: The Premedieval Origin of Portolan Charts: New Geodetic Evidence, Isis, volume 106, number 3. 2015 by The History of Science Society (Download PDF in Academia.edu)
3. Veure Cartografia històrica a Catalunya (3/4), publicat en aquest blog el 30.03.2021
4. On sait (enfin) pourquoi le béton des Romains est aussi résistant, Futura Sciences, 07.01.2023
5. Un béton autoréparant, le secret de la longévité des constructions romaines, Le Temps, 09.01.2023
6. Linda M. Seymour et al.: Hot mixing: Mechanistic insights into the durability of ancient Roman concrete, Science Advances, Vol 9, Issue 1, 6 Jan 2023, DOI: 10.1126/sciadv.add1602