| Nuclear Vault (1): United States Army Research And Development - Project Iceworm (2) - Progress Report Number Six - Camp Century (3) (1964), Youtube |
El passat 28.02.2020 et parlava de virus de fa molts milers d'anys congelats a l'interior de les glaceres i del problema inherent al seu alliberament per la fusió d'aquestes a causa del canvi climàtic (4).
Avui m'agradaria parlar-te d'un documental que Arte-TV va emetre el passat mes de gener sobre una antiga base militar que la US Army va construir a l’extrem nord de Groenlàndia: Camp Century (2) (5). La construcció d'aquesta base estava lligada a un projecte conegut amb el nom d'Iceworm (3). A una època en què els míssils amb càrregues nuclears dels USA no podien assolir l'URSS a la mateixa distància que els soviètics podien fer-ho amb els USA, aquest projecte tenia com a objectiu la instal·lació de rampes de llançament de míssils nuclears a Groenlàndia.
Alimentada per un reactor nuclear portàtil i desmuntable, la base va funcionar des de 1959 fins a 1967. Malgrat que algunes fonts afirmen que el projecte original consistia a excavar un sistema de túnels de 4.000 km de longitud, on es desplegarien fins a 600 míssils nuclears (5), en el moment del seu abandonament la base constava de 21 túnels amb una longitud total de 3km.
PM-2: una central nuclear portàtil
A partir del 1948 els USA van començar un programa d'investigació pel desenvolupament de reactors nuclears per a la US Navy. Un primer prototip de reactor es va construir el 1953, i en 1955 es va fer a la mar el primer vaixell propulsat per energia nuclear: el submarí USS Nautilus (6). En aquells temps, les coses es feien a una velocitat vertiginosa!
En paral·lel a les activitats de la US Navy, l'US Army Nuclear Power Program va desenvolupar petits reactors d’energia nuclear per al seu ús en llocs remots. La majoria es basaven en els dissenys dels reactors navals existents. S'hi van construir vuit reactors. El de Camp Century, instal·lat 4 anys després que l'USS Nautilus es fes a la mar, va ser el primer dels reactors portàtils de l'US Army (7).
Al PM-2, que tenia una potència de 2 MW, se'l va equipar d'un blindatge de maons de plom de dues polzades de gruix per protegir el personal militar de les radiacions. A més de la producció d'electricitat, també estava destinat a produir vapor per fondre el gel que alimentava un pou d’aigua dins de la glacera. Tot i que el seu muntatge va prendre 77 dies, només nou hores després d’introduir al reactor 43 kg d’urani enriquit-235, aquest va començar a produir electricitat (8).
L'explicació oficial de l'abandonament del reactor va ser que l'estructura de suport del túnel on es trobava començava a presentar problemes. També ho era però que la potència de 2MW del reactor estava sobredimensionada per les necessitats de la base, que mai va necessitar més de 500 KW. En qualsevol cas, es va decidir ficar fora de servei el reactor l'estiu de 1964, i reemplaçar-lo per un generador convencional de gasoil que, durant el temps que va funcionar, va consumir al voltant de 4 milions de litres de combustible (8).
La base aèria de Thule
Camp Century es trobava a 2.000 m per sobre del nivell del mar (5) i a 200 km d'una altra gran base militar nord-americana que ja existia en temps de la II Guerra Mundial: Thule (9). Aquesta base acollia 12.000 militars (1961) i bombarders de la defensa tàctica del comandament estratègic de l'US Air Force que no imagino ni discrets ni silenciosos. També acollia un dels sistemes de radar més avançats d'aquella època: el Ballistic Missile Early Warning System (BMEWS) (10), un element estratègic de la defensa nuclear dels USA.
Hom diu d'aquesta base que va ser "descoberta" accidentalment en Juny del 1951 per un geògraf francès: Jean Malaurie i un amic seu inuit, quan tornaven d'una expedició que tenia per objectiu localitzar el pol nord geomagnètic. I que, quan Malaurie va descobrir que la base s'havia construït sense demanar permís a la població local, va organitzar un pollastre mediàtic monumental (11).
Deixant de banda aquesta anècdota improbable (nota: ja hauràs enganxat que lo de l'ex-agent de la CIA és conya!) i tornant a la base de Camp Century, en tres anys s'havien excavat 3km de túnels, on s'havien instal·lat el reactor nuclear i, degudament climatitzats, els barracons per acollir a 200 militars, les instal·lacions sanitàries, una cantina i una cuina, un centre de comandament ple d'equips electrònics, un hospital, una botiga, un teatre, una església ...
Què podia sortir malament?
Els geòlegs que treballaven a la base van realitzar que els equips de manteniment havien de retirar cada mes unes 120 tones de neu. Altrament, aquella neu s'hauria acumulat, compactat, i el seu pes hauria acabat per ensorrar la volta metàl·lica que cobria els túnels. També van realitzar que la temperatura de l'aire a l'interior dels túnels produïa un desglaç que no es podia canalitzar sense utilitzar potents bombes d'aigua. O encara, que la glacera es movia molt més ràpidament del que havien previst i acabaria per destruir en dos anys els túnels i les futures estacions de llançament de míssils.
El projecte Iceworm va ser cancel·lat en 1965 i Camp Century es va tancar el 1966. Durant la seva vida operativa, el PM-2 havia produït més de 175.000 litres de residus líquids radioactius que encara romanen sota el glaç (8), als que cal afegir els materials de construcció de la base i quilòmetres de cables, tubs, etc. També vora de 200.000 litres de gasoil en dipòsits que probablement deuen presentar danys pel rovell i el moviment del gel (13). També quantitats no conegudes dels bifenils policlorats (PCBs) dels generadors i transformadors. I al voltant de 240.000 litres d’aigües residuals.
Tots aquests residus es troben actualment sota una capa de gel de 30 m. (per fer-nos una idea, aproximadament un edifici de 10 pisos!). Si la fusió del gel a Groenlàndia continués al ritme actual, la seva pèrdua ja no es compensaria per les precipitacions de neu a partir del 2090 o del 2100, i tots aquests residus podrien aflorar aproximadament un segle després (14).
La premsa ja ha fet la seva feina, esverant-nos un dia i arxivant el problema l'endemà. Però tot i que ja no hi serem per veure-ho (a menys que el canvi climàtic s'acceleri més del que actualment es diu (15)), crec que no estaria gens malament que els governs dels USA i Dinamarca deixessin de passar-se la patata calenta i es dediquessin a finançar un equip de geòlegs i enginyers (amb diplomes de veritat!) que estudiï quines són les millors solucions per aquest problema.
Dona estrictament igual si, com ara fa 400.000 anys, Groenlàndia es troba un dia sense gel i amb un nivell del mar molt més elevat que l'actual o si ens trobem davant de la hipòtesi improbable que arribem a aturar el canvi climàtic en sec. Car, en aquest darrer cas, les glaceres continuarien en moviment i, un dia, tots aquests residus acabarien per traure el nas al davant de la morrena (o s'abocarien directament al mar) i llavors sí que seria complicat saber com capturar-los, especialment els residus líquids.
Avui m'agradaria parlar-te d'un documental que Arte-TV va emetre el passat mes de gener sobre una antiga base militar que la US Army va construir a l’extrem nord de Groenlàndia: Camp Century (2) (5). La construcció d'aquesta base estava lligada a un projecte conegut amb el nom d'Iceworm (3). A una època en què els míssils amb càrregues nuclears dels USA no podien assolir l'URSS a la mateixa distància que els soviètics podien fer-ho amb els USA, aquest projecte tenia com a objectiu la instal·lació de rampes de llançament de míssils nuclears a Groenlàndia.
|
PM-2: una central nuclear portàtil
A partir del 1948 els USA van començar un programa d'investigació pel desenvolupament de reactors nuclears per a la US Navy. Un primer prototip de reactor es va construir el 1953, i en 1955 es va fer a la mar el primer vaixell propulsat per energia nuclear: el submarí USS Nautilus (6). En aquells temps, les coses es feien a una velocitat vertiginosa!
En paral·lel a les activitats de la US Navy, l'US Army Nuclear Power Program va desenvolupar petits reactors d’energia nuclear per al seu ús en llocs remots. La majoria es basaven en els dissenys dels reactors navals existents. S'hi van construir vuit reactors. El de Camp Century, instal·lat 4 anys després que l'USS Nautilus es fes a la mar, va ser el primer dels reactors portàtils de l'US Army (7).
Al PM-2, que tenia una potència de 2 MW, se'l va equipar d'un blindatge de maons de plom de dues polzades de gruix per protegir el personal militar de les radiacions. A més de la producció d'electricitat, també estava destinat a produir vapor per fondre el gel que alimentava un pou d’aigua dins de la glacera. Tot i que el seu muntatge va prendre 77 dies, només nou hores després d’introduir al reactor 43 kg d’urani enriquit-235, aquest va començar a produir electricitat (8).
L'explicació oficial de l'abandonament del reactor va ser que l'estructura de suport del túnel on es trobava començava a presentar problemes. També ho era però que la potència de 2MW del reactor estava sobredimensionada per les necessitats de la base, que mai va necessitar més de 500 KW. En qualsevol cas, es va decidir ficar fora de servei el reactor l'estiu de 1964, i reemplaçar-lo per un generador convencional de gasoil que, durant el temps que va funcionar, va consumir al voltant de 4 milions de litres de combustible (8).
La base aèria de Thule
Camp Century es trobava a 2.000 m per sobre del nivell del mar (5) i a 200 km d'una altra gran base militar nord-americana que ja existia en temps de la II Guerra Mundial: Thule (9). Aquesta base acollia 12.000 militars (1961) i bombarders de la defensa tàctica del comandament estratègic de l'US Air Force que no imagino ni discrets ni silenciosos. També acollia un dels sistemes de radar més avançats d'aquella època: el Ballistic Missile Early Warning System (BMEWS) (10), un element estratègic de la defensa nuclear dels USA.
Hom diu d'aquesta base que va ser "descoberta" accidentalment en Juny del 1951 per un geògraf francès: Jean Malaurie i un amic seu inuit, quan tornaven d'una expedició que tenia per objectiu localitzar el pol nord geomagnètic. I que, quan Malaurie va descobrir que la base s'havia construït sense demanar permís a la població local, va organitzar un pollastre mediàtic monumental (11).
Un dia, a un bar, un ex-agent de la CIA amb unes quantes birres al damunt, em va explicar la seva versió: Si organitzes una expedició amb l'objectiu de fixar amb precisió el punt de la Terra on es troba el pol nord geomagnètic i, després, al camí de tornada, realitzes que t'has perdut i et dónes de nassos amb una base aèria què, pot ser tot el que tu vulguis, menys invisible, el ridícul en què pots caure és esgarrifós. Per això estava tan emprenyat! Altrament, ja saps com són els francesos ...Camp Century: la fi
Deixant de banda aquesta anècdota improbable (nota: ja hauràs enganxat que lo de l'ex-agent de la CIA és conya!) i tornant a la base de Camp Century, en tres anys s'havien excavat 3km de túnels, on s'havien instal·lat el reactor nuclear i, degudament climatitzats, els barracons per acollir a 200 militars, les instal·lacions sanitàries, una cantina i una cuina, un centre de comandament ple d'equips electrònics, un hospital, una botiga, un teatre, una església ...
Què podia sortir malament?
Els geòlegs que treballaven a la base van realitzar que els equips de manteniment havien de retirar cada mes unes 120 tones de neu. Altrament, aquella neu s'hauria acumulat, compactat, i el seu pes hauria acabat per ensorrar la volta metàl·lica que cobria els túnels. També van realitzar que la temperatura de l'aire a l'interior dels túnels produïa un desglaç que no es podia canalitzar sense utilitzar potents bombes d'aigua. O encara, que la glacera es movia molt més ràpidament del que havien previst i acabaria per destruir en dos anys els túnels i les futures estacions de llançament de míssils.
L'ex-agent de la CIA que m'havia trobat al bar em comentava rient que a l'US Army encara es demanen com uns individus d'una tal incompetència havien arribat a fer-se amb una llicència en geologia.
Vaig dir-li que si em pagava una birra podia explicar-li tres o quatre coses sobre l'obtenció de diplomes de Harvard, Georgetown i altres universitats americanes en 40 dies, sense exàmens i sense sortir d'Aravaca (12). Com era d'esperar, no em va creure. Es va ficar a riure, em va dir que li queia bé, em va pagar la birra i va presentar-se dient-me que es deia Zacharias Smith. Jo vaig dir-li què, si no l'importava, l'anomenaria Jack Jones, que era tan fals com el nom que m'acabava de donar. Va tornar a riure, va pagar una altra ronda de birres i, des d'aquell dia, som amics.Camp Century i el canvi climàtic
El projecte Iceworm va ser cancel·lat en 1965 i Camp Century es va tancar el 1966. Durant la seva vida operativa, el PM-2 havia produït més de 175.000 litres de residus líquids radioactius que encara romanen sota el glaç (8), als que cal afegir els materials de construcció de la base i quilòmetres de cables, tubs, etc. També vora de 200.000 litres de gasoil en dipòsits que probablement deuen presentar danys pel rovell i el moviment del gel (13). També quantitats no conegudes dels bifenils policlorats (PCBs) dels generadors i transformadors. I al voltant de 240.000 litres d’aigües residuals.
Tots aquests residus es troben actualment sota una capa de gel de 30 m. (per fer-nos una idea, aproximadament un edifici de 10 pisos!). Si la fusió del gel a Groenlàndia continués al ritme actual, la seva pèrdua ja no es compensaria per les precipitacions de neu a partir del 2090 o del 2100, i tots aquests residus podrien aflorar aproximadament un segle després (14).
La premsa ja ha fet la seva feina, esverant-nos un dia i arxivant el problema l'endemà. Però tot i que ja no hi serem per veure-ho (a menys que el canvi climàtic s'acceleri més del que actualment es diu (15)), crec que no estaria gens malament que els governs dels USA i Dinamarca deixessin de passar-se la patata calenta i es dediquessin a finançar un equip de geòlegs i enginyers (amb diplomes de veritat!) que estudiï quines són les millors solucions per aquest problema.
Dona estrictament igual si, com ara fa 400.000 anys, Groenlàndia es troba un dia sense gel i amb un nivell del mar molt més elevat que l'actual o si ens trobem davant de la hipòtesi improbable que arribem a aturar el canvi climàtic en sec. Car, en aquest darrer cas, les glaceres continuarien en moviment i, un dia, tots aquests residus acabarien per traure el nas al davant de la morrena (o s'abocarien directament al mar) i llavors sí que seria complicat saber com capturar-los, especialment els residus líquids.
- The Nuclear Vault. Resources from the National Security Archive's Nuclear Documentation Project: Home page
- Camp Century: Wikipedia [en] [fr] [es] [ca] ||
- Project Iceworm: Wikipedia [en] [fr] [es] [ca] || Wikia Military
- The defrosting of ancient virus, publicat en aquest blog el 28.02.2020
- Peter Bardehle (2019): Camp Century - The secret city under the Ice, Arte-TV
- Wikipedia: United States naval reactors [en] [fr] [es] [ca]
- Camp Century, Atomic Heritage Foundation, 19.07.2018
- Frank J. Leskovitz: Camp Century, Greenland, gombessa.tripod.com
- Wikipedia: Thule Air Base [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Ballistic Missile Early Warning System (BMEWS) [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Jean Malaurie [en] [fr] [es] [ca]
- Ignacio Escolar: Pablo Casado aprobó todos sus “posgrados” en Harvard, Georgetown y otras universidades con apenas 40 días de clases y sin exámenes, eldiario,es, 13.04.2018
- Just com a referència, 200.000 litres de combustible corresponen a la capacitat dels dipòsits d'un Boeing 747-400.
- Yohan Blavignat: Au Groenland, une base militaire secrète américaine refait surface, Le Figaro, 30.09.2016 || Au Groenland, une base secrète américaine mise au jour par la fonte des glaces?, Libération, 26.09.2016
- Veure Temperatura rècord de 18,3°C a l'Antàrtida (2/3), publicat en aquest blog el 23.02.2020
No comments:
Post a Comment