Thursday, October 31, 2019

internacionalisme i memòria històrica


El passat dimarts vaig emocionar-me llegint una noticia publicada, entre altres, per Contexto (CTXT) i La Marea sobre el gest de solidaritat d'un sindicat noruec que, des de 2014, ha donat 50.000 euros a l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica.

Crec que millor et deixo veure els vídeos, llegir el fil de twitter i l'article.

M'han emocionat molt. Te'ls recomano, de debò.

Wednesday, October 30, 2019

tv series - vera

ITV - Vera, Youtube, 04.04.2014

Vaig escriure aquest article a principis del mes de setembre, sota la influència d'alguns articles que acabava de llegir i l'actualitat que emetien els telenotícies. És el tercer d'una sèrie que vaig començar el passat 16.10.2019 amb l'article: TV Sèries: Broadchurch (1).

Al meu article precedent et deia que, avui en dia, potser la millor sèrie de TV que mai no he vist és Happy Valley (2) i et descrivia la interpretació brutal de Sarah Lancashire.

Però hi ha una altra sèrie que adoro: Vera (3), on Brenda Blethyn (4) fa una interpretació impressionant del personatge que dóna nom a la sèrie, basada en la sèrie de novel·les escrites per una prolífica autora de thrillers: Ann Cleeves (5).

Si interpreto correctament el fet de no haver trobat res sobre aquesta sèrie a les pàgines de Filmaffinity o a les versions en espanyol i en català de Wikipedia, és molt probable que cap cadena de televisió a Espanya no l'hagi passat encara. Tot i que no puc descartar que l'hagin passat amb un nom surrealista i un doblatge infecte (no seria la primera!) i l'hagin tret de la programació en dos mil·lisegons.

Comparativament, a Rotten Tomatoes (cf. 3) la sèrie compta amb una puntuació de l'audiència del 100%, mentre que Happy Valley està puntuada amb un 97%. No és el cas d'IMDb (cf. 3) on estan puntuades amb 7,9 i 8,5 respectivament. En tot cas, que la sèrie funciona ho prova que ITV va emetre el seu primer episodi el 2011 i tenen contracte per seguir-ne produint fins al 2020.

Gràcies a les programacions aleatòries de les cadenes de televisió puc dir que no he vist totes les temporades de la sèrie, però no sabria dir-te quantes he vist. En tot cas sí que puc dir-te que mai no he vist un sol episodi que no m'hagi agradat.

Puc afegir que l'argument, l'intriga i la realització de tots els episodis que he vist sempre han estat impecables. També que Brenda Blethyn (cf. 4) ha interpretat sempre de manera remarcable el personatge de Vera: Un Detective chief inspector (DCI) (6) d'una fictícia unitat: 'Northumberland & City Police' que amaga els seus dimonis personals amb una obsessió per la seva feina. Una dona amb un caràcter endimoniat al bell mig d'un ambient patriarcal que domina amb mà de ferro, una manera de vestir-se que amaga la seva autoritat al si del seu equip, una veu dolça que amaga una determinació d'acer, aparentment desorganitzada però amb una ment calculadora, dura i de vegades irascible, però alhora d'una humanitat brutal amb els acusats i el seu equip, demostrant una habilitat remarcable per identificar petits errors en el procés d'investigació que la porten a resoldre els casos més difícils.

Deixa'm afegir que, la meva passió per la geografia, m'ha deixat sovint bocabadat amb els exteriors de la sèrie, rodats al comtat més septentrional d'Anglaterra: Northumberland (7), considerat com un dels darrers reductes de l'Anglaterra salvatge i rural, de la qual la sèrie ens mostra principalment una plana costanera amb unes landes i una costa impressionants. Crec que una bona prova de no ser l'únic a qui han impressionat aquests paisatges la pots trobar en el fet que hi hagin empreses que organitzen tours turístics als llocs on han estat rodats els episodis de la sèrie (8).



  1. TV Sèries: Broadchurch, publicat en aquest blog el passat 16.10.2019
  2. TV Sèries: Happy Valley, publicat en aquest blog el passat 23.10.2019
  3. Vera: Wikipedia [en] [fr] [es] [ca] || Rotten Tomatoes || IMDb || Filmaffinity
  4. Wikipedia: Brenda Blethyn [en] [fr] [es] [ca]
  5. Wikipedia:  Ann Cleeves [en] [fr] [es] [ca]
  6. Wikipedia: Chief inspector
  7. Wikipedia: Northumberland [en] [fr] [es] [ca]
  8. Silverscreen Tours: Vera Full-Day Tour of Northumberland Locations

Tuesday, October 29, 2019

what happened in Amsterdam in the 80's?

laSexta Noticias: El desalojo de un centro okupado causa graves disturbios en Barcelona, Youtube, 27.05.2014

Estava mirant-me al bus la fotografia d'un punk que Jordi Borràs havia penjat el passat diumenge a Instagram (1) minuts abans que m'enviessin un vídeo de betevé amb el mateix personatge amb la cara coberta de sang. Vaig aprofitar la pausa del migdia per llegir a la premsa les declaracions del ministre de l'interior, els editorials cada cop més irritats de Màrius Carol i els articles dels opinadors professionals d'eldiario.es sobre una violència que dieien que mai abans s'havia vist als carrers. Vaig seguir llegint notícies amb crítiques a una policia que s'estaria aplicant amb una violència que tampoc s'havia vist abans, titllant-la de tropes d'ocupació, i a l'estat que els hi passa el salari, d'estat feixista. També vaig llegir a La Vanguardia les declaracions d'Elisenda Paluzié, segons les quals les imatges violentes a Catalunya "fan visible el conflicte" (2).

Sóc conscient que no és massa patriòtic dir aquestes coses en aquests moments. Però, pel que fa a conflictes visibles i actuacions policials discutibles, no cal remuntar-se a La Setmana Tràgica, com tant els hi agrada fer a La Vanguardia. No és l'única que recordo, però la performance dels Mossos a Can Vies em recorda moltíssim a unes actuacions que llavors no es condemnaven i ara sí, entre altres, per aquells que fa uns anys semblaven sintonitzar força bé en molts temes amb C's i el PP (3).

Elisenda Paluzié és massa jove per recordar que, fa uns anys, als Països Baixos i en determinades circumstàncies, la legislació no prohibia okupar un apartament si no s'havia utilitzat durant un període de dotze mesos i el propietari no podia demostrar que planejava construir un nou edifici. Així, davant el dèficit d'habitatges de lloguer, l'alt preu d'aquells que es llogaven i un gran parc immobiliari d'habitatges buits:
Els grups d'okupes van començar a ocupar cases i edificis d'oficines que havien estat buits durant més d'un any. La majoria d'aquests edificis pertanyien a empreses que mantenien els edificis buits deliberadament i es negaven a realitzar el manteniment necessari. Les cases, inclosos els edificis monumentals, sovint es van deixar que s'anessin deteriorant, amb la finalitat que els propietaris poguessin obtenir més fàcilment els permisos de demolició i, amb la construcció de nous habitatges, més diners dels que podrien obtenir si els llogaven o els venien.
Just per desdramatitzar, dir que els dos paràgrafs precedents han sortit d'una guia de turisme d'Amsterdam (4).

Deixa'm afegir que, a mitjans dels anys 60's, el govern de la ciutat va començar a construir una nova línia de metro a través de Nieuwmarkt: un projecte que comportava l'enderroc de grans parts del barri i que responia als interessos dels especuladors. L'enrenou que es va organitzar va ser remarcable, com pots veure en el vídeo a continuació.

British Pathé: 3,000 Riot In Amsterdam (1966), Youtube,

No sé si el que has vist en l'actuació policial d'aquest vídeo del 1966 t'ha impressionat. Si no és el cas, deixa'm afegir que el moviment dels okupes holandesos va continuar creixent i que, el 1980, amb la derogació de la llei que permetia okupar, i la criminalització d'aquells que ho seguissin fent (5), es va produir un violent enfrontament a Vondelstraat que va acabar amb el desplegament de la policia militar i l'ús de tancs per acabar amb les ocupacions i amb aquells que les defensaven.

Amsterdam - Verzamelde Historische Filmbeelden: 1980: Ernstige rellen bij ontruiming 'De Vondel' in de Vondelstraat, Amsterdam - oude filmbeelden, Youtube.

Amb això vull dir que la gentrificació, la manca d'habitatges a un preu accessible, les ocupacions i els desnonaments per la policia van arribar a un punt de violència en la lluita urbana que avui semblen difícils d'imaginar pels que no havien nascut i difícils de recordar pels amnèsics crònics.

Per aquells que segueixin sense entendre-ho, crec que val la pena mirar-se altre cop els vídeos per realitzar perquè ningú a Europa diu res sobre el que està passant avui a Catalunya (i altres zones de l'estat, no ho oblidem!). Doncs senzillament pel mateix motiu que ningú va dir res quan va passar el que va passar a Amsterdam! O el que passava, dia sí i dia també, a Irlanda del Nord. O, sense anar gaire lluny en el temps, el que està passant actualment amb la massacre dels kurds.

Ni l'especulació urbanística, ni els moviments d'alliberament nacional, ni la lluita urbana no s'han inventat fa uns dies a Barcelona. I arreu del món, la policia està al servei del poder polític, i el poder polític i la premsa estan al servei de ... En fi, no cal entrar en detalls, oi?

Albert Einstein va dir un dia que: Bogeria és fer el mateix una vegada i una altra, i esperar resultats diferents. Groucho Marx, com Einstein d'origen hebreu, va dir que: La política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic erroni i aplicar després els remeis equivocats.

Si creus que aquestes dues frases estan destinades exclusivament a Elisenda Paluzié és perquè m'he explicat molt malament.


  1. jordiborrasfoto, El nostàlgic. Nous avalots i càrregues policials ahir a la nit a Barcelona. 27.10.2019
  2. Luis B. Garcia: Paluzie sostiene que las imágenes violentas en Catalunya “hacen visible el conflicto”, La Vanguardia, 28.10.2019
  3. CiU, Ciutadans i PP reclamen completar la Rambla de Sants amb l’enderroc de Can Vies, betevé, 20.08.2016
  4. Squatting in Amsterdam, Amsterdam Tourist Information, City Desk
  5. Wikipedia: Dutch squatting ban || Tom Coggins: A Brief History of Squatting in Amsterdam, Culture Trip, 21.01.2017

Monday, October 28, 2019

alex chinneck

Mashable - This Artist’s Architectural Illusions Are Mind-Bending, Youtube, 08.09.2018

El passat 26.07.2019, publicava en aquest blog un post sobre Alex Chinneck amb un parell d'imatges sobre els seus treballs més coneguts i uns enllaços que ens permetien veure altres treballs impressionants.

Avui m'agradaria compartir amb un vídeo publicat al canal youtube de Mashable que, tot i haver estat publicat l'any passat, vaig veure fa cosa d'un mes a Twitter. Un vídeo on Alex Chinneck ens presenta una de les seves darreres performances a un edifici d'oficines que havia de ser enderrocat a Ashford (Kent,UK).

Sunday, October 27, 2019

on trobar dades sobre la memòria històrica


No sé si ja has sentit parlar d'en Hibai Arbide Aza (1): es va formar com advocat a Barcelona i se'n va anar a viure a Atenes, on treballa com a corresponsal de la cadena llatinoamericana TeleSUR i escriu com a freelance per a diversos mitjans com Pikara, CTXT, El Salt o eldiario.es.

Fa molts anys que està implicat en qüestions relacionades amb les fronteres i la llibertat de moviment des de diferents facetes; com a activista -membre de diversos col·lectius a Barcelona-; com a advocat -quan treballava d'això defensant migrants i manters, entre d'altres-; i ara com a periodista -cobrint l'anomenada "crisi dels refugiats" dels últims anys.

Fa pocs dies que el segueixo a twitter, però han estat suficients per fer renàixer l'esperança que el periodisme pot ser una altra cosa que una professió reservada a esbirros sense altre criteri que el seu ego i la nòmina.

Entre el munt de notícies més que interessants que publica al seu compte, vaig trobar un enllaç a una base de dades: Innovation and Human Rights (IHR) (2), actualitzada per un equip liderat per Concha Catalan (3) que es presenta així: Recopilem i republiquem dades per a facilitar l'accés a informació sobre la Guerra Civil i el franquisme, especialment de víctimes i persones represaliades.


Si mai has estat buscant informació sobre un familiar o qualsevol altra persona jutjada pels tribunals militars del franquisme, et recomano començar a buscar-la a la base de dades de l'IHR (cf 2). En el meu cas, vaig buscar al meu avi (4) i, malgrat un error en la transcripció de les dades, vaig trobar entre el mig milió de procediments judicials militars inventariats, les dades del seu Consell de Guerra sumaríssim (5), que espero que un dia em permetin consultar. També vaig trobar al meu avi a la Llista de reparació jurídica de víctimes del franquisme (1938-1978) (6),

No vaig trobar a la base de dades de l'IHR (cf 2) a un altre familiar que buscava. Vaig reeixir a trobar-lo al PARES (7) (8), però no vaig reeixir a trobar-lo a l'inventari de les Víctimes de la guerra civil i la repressió franquista a les terres de Lleida: morts, represaliats i deportats (9). A les pàgines del Centro Documental de la Memoria Histórica, del Ministerio de Cultura y Deporte (10) es mencionen altres bases de dades que, com no estan encara en línia, no he consultat.

Tinc una amiga que va descobrir recentment on havien afusellat al seu avi i ara està a la recerca de trobar qualsevol expedient que li permeti saber on podien haver-lo enterrat. Tinc un altre amic que també està a la recerca d'uns germans de la seva mare a la Ribera de l'Ebre. Gràcies a la base de dades de l'IRH ha pogut descobrir que altres familiars de la seva mare van passar pels tribunals militars.

Estic esperant vejam si aquest amic troba més informació i podem adreçar una sol·licitud a l'Auditor President de l'Archivo del Tribunal Militar Territorial Tercero (TMT3) de Barcelona o si podem contactar l'arxiu del mateix Tribunal per demanar l'accés a la documentació.


  1. Muzungu Producciones Audiovisuales. Quienes somos. Foro Internacional de la Cultura Libre 2015, Barcelona: Participantes.
  2. Innovation and Human Rights : Home Page, Twitter || Karma Peiró: Una base de dades centralitza més de 200.000 registres de víctimes de la Guerra Civil i el franquisme, El Nacional, 26.11.2017
  3. Concha Catalan: LinkedIn, Twitter, Blog. A més de l'IHR, Concha també lidera un projecte que tots hauríem de conèixer: Govern Obert. Explorant el Govern Català (Home page, Twitter)
  4. Veure en aquest blog: Barcelona i la memòria històrica: la Sagrera, publicat el 28.07.2019
  5. IHR: TORRES ARENILLAS, Juan María
  6. Llista de reparació jurídica de víctimes del franquisme (1938-1978), Arxiu Nacional de Catalunya. Relació de persones a les quals es va instruir un procediment judicial militar durant la Dictadura de Franco. || Sílvia Marimon: L'Arxiu Nacional de Catalunya publica la llista amb els 65.590 condemnats injustament pel règim franquista, Ara.cat, 07.07.2017
  7. Portal de Archivos Españoles (PARES): Víctimas de la Guerra Civil y Represaliados del Franquismo: Home page
  8. Llobera, Jaime (Valent)
  9. Memorial Democràtic: Víctimes de la guerra civil i la repressió franquista a les terres de Lleida: morts, represaliats i deportats. Universitat de Llleida.
  10. Centro Documental de la Memoria Histórica: Home page

Friday, October 25, 2019

judy garland - somewhere over the rainbow (1939)

Somewhere Over the Rainbow - The Wizard of Oz (1939)

Pocs mesos després de la fi de la Guerra Civil espanyola i pocs dies abans de la invasió de Polònia, Metro-Goldwyn-Mayer presentava un encisador film de fantasia musical: The Wizard of Oz amb un dels millors temes de la historia del cinema, interpretat per Judy Garland: Somewhere Over the Rainbow. La sensibilitat d'aquell film contrastava amb la brutalitat i els genocidis que van comportar aquelles guerres i ens demostrava, un cop més si calia, que l'home és capaç del millor i del pitjor.

S'han fet moltes versions d'aquest tema, però a mi sempre m'ha emocionat especialment la d'Israel Kamakawiwoʻole, un activista en defensa dels drets dels hawaians i de la independència de l'arxipèlag dels USA.

Israel "IZ" Kamakawiwoʻole - Somewhere over the Rainbow, Youtube, 12.04.2010

Thursday, October 24, 2019

guerres, alcohol i honor

The Birds - Turn Turn Turn. Vietnam Edition, Youtube, 18.03.2014

A mitjans de setembre, Domingo Marchena publicava un article on deia coses com aquestes (1):
Historiadors i novel·listes recorden que l'alcohol i altres drogues han sigut tan necessàries per a la guerra com les armes ja des de l'antiguitat. Guerra i alcohol formen una parella molt ben avinguda, com també sabien els soldats dels faraons. O els legionaris de Roma ...
Hi ha exemples més recents:
En 1868, més del 13% dels 186.500 homes que servien a l'Armada de Sa Graciosa Majestat van passar per un consell de guerra: darrera de la majoria dels delictes i insubordinacions estava l'alcohol. De fet, l'expressió "grogui", avui gairebé limitada a l'àmbit de la boxa, ve del "grog", una beguda a força de rom amb la qual la Royal Navy tractava d'infondre ànims a la marineria abans d'entrar en batalla.
Catherine Merridale (2) recorda a La guerra dels Ivans (3) la confessió que li va fer un veterà soldat soviètic: "L'embriaguesa ens alleujava de la maldat que ens envoltava, però podríem haver guanyat als nazis dos anys abans si no haguéssim estat tan borratxos". Antony Beevor (4) va airejar als seus llibres "Stalingrad" i "Berlín" que molts russos de l'Exèrcit Roig van morir enverinats en confondre amb licor les ampolles d'anticongelant que la Wehrmacht abandonava en la seva fugida.
No tot es redueix a l'alcohol, clar. Un llibre que Norman Ohler (5) va publicar en 2016: Blitzed: Drugs in Nazi Germany (6) revelava l'autèntica història de la drogodependència de Hitler i l'ús massiu de la metamfetamina en l'exèrcit del Reich (7).

L'abús de les drogues (i l'alcohol n'és una!) pot ser una fugida cap endavant per vèncer la repulsió de les escenes que es viuen al front de batalla. Sovint, hom diu que només aquells a qui mai els ha esquitxat una gota de sang, poden fer elegies al valor, l'honor i el patriotisme enllà mai no hi ha hagut res d'altre que vísceres i membres destrossats. També hi ha el cas dels sociòpates, però no en parlaré en aquest article.

Geoffrey Regan (8), un conegut estudiós de la història militar, assegura al seu llibre "Guerras, políticos y mentiras: Cómo nos engañan manipulando el pasado y el presente" (9) que "la idea que pugui haver-hi alguna noblesa en la guerra és un absurd. Els camps de batalla són llocs plens de sang, de restes de cossos, de femta, de pànic i de dolor, de monstruositats i de les pitjors formes del comportament instintiu".

Si algú treu com a conclusió que aquest article pretén trobar una explicació a les imatges d'alt contingut en violència i crueltat que hom ha pogut veure aquestes darreres setmanes a Espanya o a Xile, només voldria afegir que no era la meva intenció.


  1. Domingo Marchena: Mambrú se fue a la guerra... borracho. La Vanguardia, 13.09.2019
  2. Wikipedia:  Catherine Merridale
  3. Catherine Merridale (2006). Ivan's War: life and death in the Red Army, 1939-1945. New York: Metropolitan Books, archive.org, la casa del libro
  4. Wikipedia: Antony Beevor
  5. Wikipedia: Norman Ohler
  6. Norman Ohler: Blitzed: Drugs in Nazi Germany || El gran delirio : Hitler, drogas y el III Reich || veure també Beatriz Esquivel: Pervitín: la droga secreta de los nazis que hizo adicta a toda Alemania, Cultura Colectiva, 08.01.2019
  7. Kiko Amat: High Hitler, Führer del speed, La Vanguardia, 03.12.2016
  8. Wikipedia: Geoffrey Regan
  9. by Geoffrey Regan (2006): Guerras, Politicos Y Mentiras: Como Nos Enganan Manipulando El Pasado Y El Presente

Wednesday, October 23, 2019

tv series - happy valley

Happy Valley: Extended Trailer | Series 1, Youtube, 26.07.2017

Vaig escriure aquest article a principis del mes de setembre, sota la influència d'alguns articles que acabava de llegir i l'actualitat que emetien els telenotícies. És el segon d'una sèrie que vaig començar el passat 16.10.2019 amb l'article: TV Sèries: Broadchurch (1).

Avui m'agradaria compartir amb tu la que potser sigui una de les millors sèries de TV que mai no he vist: Happy Valley (2). El nom d'aquesta sèrie té una relació amb el nom que, a la policia, hom coneix l'àrea de Calder Valley, al West Yorkshire, al nord d'Anglaterra (3), amb una reputació lligada al tràfic i consum de drogues.

Personalment, l'argument policíac de la sèrie i la seva realització m'han semblat impecables. Tot com el tractament de la psique de tots els seus personatges.

Si al primer article d'aquesta sèrie et parlava d'una entrevista molt interessant publicada a La Vanguardia amb una psicòloga remarcable: Julia Shaw (4) on es parlava la banalitat del mal, Happy Valley, ens presenta com, a partir d'una acció orientada únicament per la cobdícia, hom pot caure en un crim involuntari i, per cobrir-lo, caure en una espiral d'altres crims. I seguir sent un personatge difícil a identificar a causa d'una vida d'una total banalitat.

L'argument de la sèrie i la seva realització m'han semblat impecables. Però crec que estan llargament superats pel documental de la societat a dues velocitats que podem trobar al Regne Unit.

Un documental social que s'instal·la violentament en la descripció de la vida privada del personatge del sergent de policia: Catherine Cawood, interpretat superbament per Sarah Lancashire que, en el context d'una professió que la posa en contacte amb tot el drama d'una regió socialment desestructurada pel món de la droga, als seus 47 anys ha de lliurar la batalla per defendre el seu rang, la seva condició de dona i els seus mètodes al bell mig d'un agressiu entorn patriarcal.

Uns problemes que s'afegeixen al d'intentar recuperar-se del suïcidi de la seva filla, ocupar-se del net que li va deixar i d'una germana alcohòlica, instal·lada en un procés maníac-depressiu. Per si tot això no fos prou, també ha d'enfrontar-se a la notícia de la sortida de la presó d'un psicòpata manipulador que és el pare del seu nét, el responsable del suïcidi de la seva filla, i que està involucrat en una organització criminal lligada a ola trama de la sèrie.

  1. TV Sèries: Broadchurch, publicat en aquest blog el passat 16.10.2019
  2. Happy Valley: Wikipedia [en] [fr] [es] [ca] || Rotten Tomatoes || IMDb || Filmaffinity
  3. Wikipedia: West Yorkshire
  4. Ima Sanchís: “Nuestros cerebros están diseñados para el sadismo”, La Vanguardia, 05.09.2019

Tuesday, October 22, 2019

el capitán trueno, el terror de los caudillos

Ilustración de Carlos Giménez de finales de los 70 o principios de los 80
en Pablo Vicente: El Capitán Trueno, el terror de los caudillos, Canino, 13.08.2019

Quan era molt menut la meva mare em portava a un barber que hi havia al Passeig de Verdum i que s'anomenava: Hermanos Martinez. Recordo amb molt de carinyo que quan arribava el meu torn el barber em feia pujar a una butaca amb un cavall (1). Quan acabava la feina, em deia que m'havia portat bé i feia veure que li treia un caramel de la boca al cavall i me'l donava.

Els anys van passar i vaig deixar la butaca del cavall i, ajudat d'un alçador, vaig poder seure a la dels homes. Tot va canviar quan ja era un marrec que podia seure sense alçador i anar sol al barber. Recordo que quan anava el dissabte sempre estava ple de gent. Però no m'importava gens ni mica el temps que m'hagués d'esperar, perquè m'esperava un tresor de guerra: un munt de números en desordre d'El Capitán Trueno (2).

També tenien els Hazañas Bélicas (3), amb una col·lecció remarcable d'El Sargento Gorila. Però, si vols que et digui la veritat, ja a la meva edat el trobava molt fatxa i no m'agradava, sobretot en comparació amb la passió que tenia per El Capitán Trueno.

Un dia va arribar el meu torn i no em faltava gaire per acabar una història apassionant. Vaig agafar el còmic per seguir-lo llegint mentre em tallaven el cabell. Però era impossible no petar la xerrada amb el barber. Quan aquest va acabar, em va veure tan amoïnat que em va dir que l'amagués molt discretament i, sense que ningú em veiés, me l'emportés a casa i li tornés el dimarts vinent a la tarda sense falta.

Més endavant vaig descobrir un quiosc on portaves un vell numero i podies agafar un altre per un preu ridícul. Vaig seguir amb la meva passió fins que ja em vaig fer més gran i vaig passar a una altra cosa.

Que perquè t'estic donant aquesta brasa? Doncs perquè aquest estiu vaig descobrir a una publicació electrònica que et recomano: Canino (4), un article apassionant i molt ben documentat de Pablo Vicente sobre El Capitán Trueno (5) i Victor Mora (6), el seu creador: els seus exilis a França, el seu pas per la presó franquista (7), l'evolució de la censura prèvia, les estafes salarials i de drets d'autor de l'Editorial Bruguera als autors i dibuixants (8), una jubilació miserable, els missatges polítics amagats a les històries:
(...) El Capitán Trueno pertenecía a un tipo de héroe revolucionario. Al contrario de otros héroes de ficción, su lucha se dirigía especialmente a los poderosos e incluía derrocar a los déspotas, ayudar a los pueblos a elegir a sus líderes y restituir a aquellos a los que se les había alejado injustamente del gobierno. Los tebeos del Capitán Trueno no fueron en ningún momento panfletos políticos, sino aventuras, humor y romance para niños, pero el tipo de villanos que presentaba Mora, teniendo en cuenta la forma de gobierno de esa España, era muy significativo.
Llegir l'article de Pablo Vicente m'ha transportat a la meva infància, comprendre millor perquè estava tant enganxat a aquell còmic i conèixer un munt de coses que no sabia sobre els seus autors i editors.

I gràcies a Google Maps, també descobrir que segueix havent-hi al barri una perruqueria que porta el nom d'Hermanos Martinez al carrer Lorena, 85, no molt lluny d'on es trobava aquella on jo anava de petit.


  1. Si no saps de què t'estic parlant, dóna-li un cop d'ull a la imatge que il·lustra aquest article publicat a El Diario Vasco el 02.05.2017: César Zúñiga: «Aquí hago de peluquero, confesor, psicólogo, mediador y consejero».
  2. Wikipedia: El Capitán Trueno [es] [ca]
  3. Wikipedia: Hazañas Bélicas [es] [ca
  4. Canino Mag (eldiario.es): Home page
  5. Pablo Vicente: El Capitán Trueno, el terror de los caudillos, Canino Mag, 13.08.2019
  6. Wikipedia: Victor Mora [es] [ca]
  7. El cartell que he utilitzat per il·lustrar aquest article és un petit homenatge als sis mesos que Víctor va passar a la Model per professar idees comunistes. El que jo pugui pensar d'aquestes idees em porta a recordar aquella cita que hom atribueix a Voltaire però que ell mai no va dir: No estic d'acord amb el que diu, però defensaré amb la meva vida el seu dret a dir-ho
  8. El Capitán Trueno llegó por primera vez a los quioscos en junio de 1956. En 1957, Víctor Mora fue enviado a la cárcel junto a una secretaria de la Editorial Bruguera. Se trataba de Armonía Rodríguez, que era su pareja sentimental y quien le había introducido en el clandestino PSUC. Estuvieron seis meses en la cárcel Modelo por poseer literatura comunista. Durante los seis meses en los que Víctor Mora estuvo en la cárcel, la producción del Capitán Trueno no se detuvo. Ricardo Acedo le sustituyó como guionista durante 20 entregas (...). Esto no significa que la editorial dejase de pagarle un sueldo a Mora. No sólo eso, sino que cuando se le devolvió la libertad a la pareja, Bruguera le aumentó el salario al guionista, le ascendió a jefe de redacción y le volvió a colocar a cargo su creación

Monday, October 21, 2019

ignaz semmelweis - la importancia de lavarse las manos

Sunday, October 20, 2019

barcelona i la memòria històrica - narcís monturiol

Icària al Poblenou, Voyage en icarie

El passat 06.10.2019 et parlava del Centre Eulalienc, també conegut com El Casinet, que es troba a la plaça de Santa Eulàlia de Nou Barris (1). Entre altres coses, t'explicava que vaig passar llargs moments de la meva joventut a un agrupament escolta que es trobava als seus locals.

Aquest agrupament s'anomenava Narcís Monturiol i estava integrat a una associació d'escoltes que s'havia creat en 1965: Noies i Nois Escoltes (NINE) (2). A diferència de les associacions confessionals, es caracteritzava per ser laica, mixta i, particularment al nostre agrupament, amb un dress code que no permetia associar-nos a la coneguda descripció que un falangista va fer en veure passar una centúria de la Organización Juvenil de Falange Española: “Son unos niños vestidos de gilipollas mandados por un gilipollas vestido de niño” (3).

Del meu pas per l'agrupament no puc sinó agrair als monitors que ens donessin la brasa justeta sobre Rudyard Kipling (4) o Baden Powell (5). Recordo que vaig aprendre gairebé totes les lletres del cançoner Uel-lé (6). I no recordo si, més per iniciativa pròpia que per la dels monitors, però vaig aprendre i posar en pràctica un munt de coses d'un llibre que m'apassionava: Mans hàbils (7).

Del que sí que em recordo molt bé és què ningú no ens va explicar mai res sobre qui era l'autor d'aquell llibre: Albert Boekholt (8). Tampoc sobre la història del moviment escolta català (cf. 2), la d'El Casinet on érem, o de la plaça Santa Eulàlia on aquest encara es troba (cf. 1).

Tampoc sobre l'home de qui havíem pres en préstec el seu nom pel nostre agrupament: Narcís Monturiol (9), de qui no sabíem gran cosa més del que havíem escoltat dels xovinistes de tot pèl: el fake de què havia sigut l'inventor del primer submarí tripulat amb propulsió autònoma, i que el vaixell s'anomenava Ictíneo (10).

Molts anys després d'haver deixat aquell agrupament vaig assabentar-me que Narcís Monturiol havia sigut un activista republicà i comunista remarcable. Que havia participat en unes mobilitzacions de les quals no ens han parlat gaire, com si diguéssim: les bullangues dels anys 1842 i 1843 (11). Que, el 1846!, va obrir una impremta des d'on va publicar revistes i pamflets en els quals divulgava les seves idees a favor del feminisme, el pacifisme i el comunisme.

Tampoc que va simpatitzar des de ben aviat amb el socialisme utòpic d'Étienne Cabet (12). I que, el 1848!, va apadrinar una expedició on Joan Rovira (13) va anar amb Cabet als Estats Units per a fundar-hi una comunitat socialista basada en les idees enunciades al llibre: Voyage en Icarie (1839). Que amb les revolucions de 1848 el govern espanyol tancà el setmanari que dirigia: La Fraternidad (14) i hagué d'exiliar-se a França. I que quan va retornar a Barcelona, acollit a una amnistia del 1849, com el govern li impedí qualsevol tipus d'activisme editorial, va dirigir la seva atenció cap a la ciència i l'enginyeria.

Que a partir de 1868 va retornar a l'activitat política i, com a membre del Partit Republicà Democràtic Federal (15), fou diputat per Manresa a les Corts Constituents de la Primera República Espanyola (1873) i, poc després, nomenat director de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, càrrec que exercí durant els mesos que perdurà el règim republicà. Que a la fi de la primera república va retornar a les seves tasques d'inventor. I que va morir el 1885, arruïnat i completament oblidat de tothom.

No sabent res de la biografia de Narcís Monturiol, tampoc sabia que a la plaça de Prim de Poblenou havia viscut un grup de seguidors d'Étienne Cabet. Tampoc que, entre els anys 1846-1847, aquests van fundar una comunitat anomenada Icària a la zona costanera de Sant Martí de Provençals -vila annexionada a Barcelona el 1897.

Tampoc sabia que Ildefons Cerdà (16), a més de relacionar-se amb Narcís Monturiol, també era un dels seguidors catalans de les idees de Cabet (17) i que, en record d'aquella comunitat, el Pla Cerdà va preveure anomenar Avinguda d'Icària la via que hom coneixia abans amb el nom de Camí del Cementiri. Que el 1939, i fins a la fi del règim franquista, es va imposar el nom d'Avenida del Capitán López Varela (18).

Si els idealistes que van fundar Icària haguessin viscut uns anys més, haurien vist com sobre la sorra de la platja, s'improvisaven barris de barraques: el Pequín (19), la Mar Bella, el Bogatell, el Somorrostro (20) ... (21), colpejats per la misèria, la fam i els temporals de mar, que en més d'una ocasió, van posar fi a vides humanes (22).

Just per acabar, afegir que, en record d'aquest personatge extraordinari que fou en Narcís Monturiol, la ciutat de Barcelona li ha dedicat un carreró amagat al barri del Clot, anomenat Monturiol; dos instituts: un a la Vall d'Hebron i un altre a la Barceloneta; i un monument que, encarregat per la Mútua Metal·lúrgica d'Assegurances a Josep Maria Subirachs, aquest va realitzar en 1963 i està ubicat actualment a l'encreuament de l'Avinguda Diagonal amb el carrer Girona.

Entre els que han treballat de valent per amagar-nos qui som i d'on venim (i no estic pensant solament en els franquistes) i els que no ens ho han dit, probablement perquè ells tampoc ho sabien, crec que hi ha un munt de feina a fer. I crec que ja aniria sent l'hora que aquells que treballen en el sistema públic d'ensenyament del nostre país agafin el toro per les banyes. O, en anglès, perquè ens entenem: Take the bull by the horns.


  1. Veure Barcelona i la memòria històrica - Nou Barris, publicat en aquest blog el 13.10.2019
  2. Història de l’escoltisme i el guiatge català, Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge (FCEG)
  3. Wikipedia: Agustín de Foxá
  4. Wikipedia:  Rudyard Kipling [en] [fr] [es] [ca]
  5. Wikipedia: Baden Powell [en] [fr] [es] [ca]
  6. 50 anys del cançoner Uel-lé: tothom a cantar!, Enderrock.cat, 10.11.2014 || Nota: encara tinc un exemplar del cançoner que corre per casa!
  7. Scoutopedia: Mains habiles || Escrit per Albert Boekholt en 1930, els Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya van publicar una edició en català en 1967 (DUGi Fons Especials) || Els Scouts Independientes de Venezuela van pujar la versió en espanyol disponible per a descàrrega que pots trobar en format PDF en aquest enllaç.
  8. Scoutopedia: Albert Boekholt
  9. Wikipedia: Narcís Monturiol [en] [fr] [es] [ca]
  10. Enric Garcia Domingo: El vaixell peix de Narcís Monturiol, Eix (MNACTEC), 04.11.2018 || Manuel Ansede: El submarino comunista, publico.es, 26.12.2010
  11. Wikipedia: Bullangues
  12. Wikipedia: Étienne Cabet [en] [fr] [es] [ca]
  13. Galeria dels metges catalans: Joan Rovira i Font
  14. Gran enciclopèdia catalana: La Fraternidad
  15. Wikipedia: Partit Republicà Democràtic Federal [en] [fr] [es] [ca]
  16. Wikipedia: Ildefons Cerdà i Sunyer [en] [fr] [es] [ca
  17. Agus Giralt: Viatge a Icària, Memòria del Poblenou, blog, perso, 07.07.2009 || Toni Rocafull: Cabet i els icarians catalans: de l’Abdó Terradas a Narcís Monturiol, bloc perso, 04.04.2013
  18. Wikipedia: Luis López Varela [en] [fr] [es] [ca] 
  19. Wikipedia: Pequín (Barcelona) [en] [fr] [es] [ca] || Les barraques de Pekín, Historia de Barcelona, 01.07.2015
  20. Wikipedia: Somorrostro [en] [fr] [es] [ca]  || Veure també Carmen Amaya: la gitana catalana que revolucionà el ball, l'accent.cat, 11.06.2013
  21. J.J. Caballero: Barcelona recuerda su mar de barracas y represión, eldiario.es, 20.02.2015
  22. Paseos por la historia de Barcelona. Barcelona a pie

Wednesday, October 16, 2019

tv-series - broadchurch

Broadchurch Trailer, Youtube, 07.11.2016

Vaig escriure aquest article a principis del mes de setembre, sota la influència d'alguns articles que acabava de llegir, com ara una entrevista molt interessant a una psicòloga remarcable: Julia Shaw (1) publicada a La Vanguardia (2) on deia coses com aquestes:
  • Mai hauríem de subestimar la capacitat humana per fer el mal marginant-lo. Deu anys abans de cometre els seus crims, Josef Mengele no era un assassí, hem de comprendre què és el que ens porta a transitar per aquests camins.
  • Fins i tot el cervell d'un psicòpata assassí no es pot distingir del de qualsevol altra persona.
  • Els assassins en sèrie no són persones essencialment dolentes o particularment desestructurades; són solitàries i tenen por, però el seu comportament sol ser normal. Els assassins en sèrie són una excepció car la majoria d'assassins no tornen a matar, és un dels delictes de menor reincidència.
El contingut de l'entrevista em va recordar un llibre d'Hannah Arendt (3) que crec que tothom hauria de conèixer (com a mínim, a través de la seva ressenya a Wikipedia): Eichmann a Jerusalem: Un estudi sobre la banalitat del mal (4).

Lligant amb aquest llibre d'Hannah Arendt, també vaig recordar un article que fa molts anys que Jordi Ortega va publicar al seu blog de La Vanguardia (5) i que es recolzava en una crítica a un film de Margarethe von Trotta sobre Hannah Arendt (6) per parlar de moltes altres coses. El que més em va cridar l'atenció a l'article de Jordi Ortega, va ser els comentaris que va deixar un lector: Julio Hirsch-Hardy. Uns comentaris que servien de rèplica a les teories d'Hannah Arendt i, potser estirant massa el fil, probablement també, a les de Julia Shaw.

Hi ha una banalitat al voltant del mal? No crec que sigui fàcil respondre a aquesta qüestió.

Probablement tots aquells que hem vist el film Pink Floyd The Wall (7) recordem en l'escena del tema Another brick in the wall (8) la figura d'un professor d'escola psicòpata que ningú podria identificar com a tal quan passava pel carrer. Però que era alhora una víctima dels excessos de la seva parella a la seva vida privada. I si deixem el film de banda, crec que tots hem tingut amics o coneguts que, algun dia, aquells que han viscut o treballat amb ells, els han descrit d'una manera que ens ha fet pensar que no estàvem parlant de la mateixa persona.

En el moment d'escriure aquest article, a principis de setembre, el parlament britànic havia aturat el que molts comentaristes polítics havien qualificat d'un cop d'estat destinat a fer passar un Brexit sense acord amb la Unió Europea.

Vaig estar reflexionant sobre un Regne Unit amb una economia a dues velocitats: on una classe acumula una riquesa indecent, mentre una altra viu molt a prop de l'extrema misèria i la violència social. Amb una classe mitjana que es troba al bell mig, amb pretensions de fer part de la primera i amb el perill constant de caure a la segona.

El fil conductor d'aquestes reflexions em va portar a recordar unes sèries policíaques britàniques que m'han anat enganxant darrerament. Unes sèries que ens presenten uns crims realitzats, en general, per gent que té una existència tan banal que dificulta extraordinàriament la seva identificació. I al llarg del procés de la seva identificació, veure que la desestructuració de la vida privada dels policies no difereix en gairebé res de la dels autors dels crims o la de les seves víctimes.

Durant les setmanes vinents t'aniré proposant compartir algunes de les sèries britàniques que més m'han cridat l'atenció. Unes sèries que també són una mena de documental sobre un Regne Unit que no surt als prospectes turístics i que molt pocs tindrien ganes de descobrir.

Això dit, les sèries que et proposaré veure són del millor que mai he vist. Uns arguments sòlids, uns personatges impecables, una actuació professional i, en molts casos, uns exteriors brutals. Sèries que comencen i acaben sense afegir enganxats anestesiants i innecessaris. La qualitat televisiva britànica!

Amb la idea de presentar-te aquestes sèries amb la cronologia en què les he anat veient, avui he començo per recomanar-te veure Broadchurch (2013-2017).

Probablement ja l'hauràs vist. Però si no és el cas, i com ja t'he donat prou la brasa, et proposo que et miris la seva fitxa tècnica a Wikipedia, Rotten Tomatoes, IMDb o Filmaffinity (9) ... i l'incloguis a la llista de sèries a veure quan trobis un moment per a fer-ho.


  1. Wikipedia: Julia Shaw [en] [fr] [es] [ca]
  2. Ima Sanchís: “Nuestros cerebros están diseñados para el sadismo”, La Vanguardia, 05.09.2019
  3. Wikipedia: Hannah Arendt: [en] [fr] [es] [ca]
  4. Wikipedia: Eichmann a Jerusalem: Un estudi sobre la banalitat del mal [en] [fr] [es] [ca]
  5. Jordi Ortega: ¿El fin de la responsabilidad? en Hannah Arendt. Eichmann en el casino global, La Vanguardia, 12.08.2013
  6. Wikipedia: Hannah Arendt (film) [en] [fr] [es] [ca]
  7. Wikipedia: Pink Floyd The Wall [en] [fr] [es] [ca]
  8. Veure Pink Floyd - Another brick in the wall, publicat en aquest blog el passat 06.09.2019
  9. Broadchurch: Wikipedia [en] [fr] [es] [ca] || Rotten Tomatoes || IMDb || Filmaffinity

Monday, October 14, 2019

dave's parish newsletter

Gee Vaucher: Liberty, Pictures On Walls (01.06.2005)

Un poeta còmic que va viure entre finals del segle IV aC i començaments del III aC, Menandre d'Atenes (1), va dir que no eren les canes qui comunicaven la prudència. Fa molts anys, René Descartes (2) ens va recordar que era prudent no fiar-se del tot d'aquells que ja ens han enganyat una vegada.

Però avui no és un dia per a fer grans discursos. Passi el que passi, tenint molt en compte tot el que ha passat aquests darrers anys, per no parlar d'aquestes darreres setmanes, crec que val la pena recordar la imatge que va crear l'artista punk Gee Vaucher (3) en 1989 i que va utilitzar a la seva portada el Daily Mirror l'endemà de la victòria electoral de Donald Trump el novembre de 2016 (4).

Crec que aquesta imatge il·lustra perfectament el moment actual i, sense dir res, ho diu tot.


  1. Wikipedia: Menandre d'Atenes
  2. Wikipedia: René Descartes
  3. Wikipedia: Gee Vaucher [en] [fr] [es] || Veure The Art of Punk - Gee Vaucher, publicat en aquest bloc el 09.01.2019
  4. Gavin Allen: Gee Vaucher's artwork 'Oh America' and the story behind the Daily Mirror's historic US election front page, Daily Mirror, 10.11.2016

Sunday, October 13, 2019

barcelona i la memòria històrica: el besòs

Marc Andreu; Guillem Huertas; Josep M. Huertas; Jaume Fabre: La ciutat transportada
in Línia de Tranvía 70: Barcelona - Badalona, autobusesbcn.es

Entre 1942 i 1965. quan l'estat del pont sobre el Besòs ho permetia, el tramvia 70 va unir el centre de la ciutat de Barcelona amb el de Badalona (1).

José Luís Muñoz Díaz (2), historiador i veí de Sant Adrià de Besòs (3), parlava a un article publicat el 2017 a La Vanguardia (4) d'alguns dels personatges que havien agafat aquest tramvia. Entre ells, Maria Aurèlia Capmany (5), que agafava aquesta línia per anar a treballar a l'escola Albèniz de Badalona (6), on donava classes. Maria Aurèlia aprofitava l'hora llarga de trajecte per escriure el que seria la seva primera novel·la: Necessitem morir, finalista a la convocatòria del premi clandestí Joanot Martorell (7) del 1947.

Tornant a mirar la imatge del tramvia amb la que he obert aquest article, només veig tres possibilitats: o bé la capacitat d'abstracció de l'entorn de Maria Aurèlia era extraordinària i la seva llibreta de notes extraordinàriament petita, o bé Maria Aurèlia no prenia mai el tramvia en hora punta, o bé algú havia creat la ficció literària segons la qual Maria Aurèlia va escriure la seva primera novel·la en aquest tramvia. Clar que, també podria ser que, quan Maria Aurèlia prenia el tramvia en direcció del Besòs, els treballadors que anaven a Barcelona ho fessin en l'altra direcció, i al vespre passés just el contrari. Malauradament, la Campany ja no hi és per aclarir-ho.

En fi, just per acabar, dir que jo també vaig treballar durant sis anys a una fàbrica del Besòs. I que, durant el meu període d'aprenentatge, i fins que vaig tenir el carnet de conduir i un vehicle per fer-ho, al matí agafava la línia 12 del bus al passeig Verdum. El bus em deixava a les cases barates de Baró de Viver, des d'on travessava el Besòs per una passarel·la de vianants i anava caminant fins a la fàbrica.

A la tarda agafava un bus a la plaça de la Vila de Sant Adrià, crec recordar que era el 43, i em deixava al centre de Barcelona, des d'on anava a un Frankfurt a menjar ràpidament abans d'entrar a l'institut.

A la nit, agafava la línia 2 del metro i feia transbord a la línia 5 fins a Virrei Amat (la línia 4 encara no arribava al meu barri) i, des enllà, caminant a casa. Mai no he comptat el temps que em passava en busos i metro, però reconec que, a diferència de la Maria Aurèlia, no tenia esma per fer res d'altre mentre hi era.


  1. Línia de Tranvía 70: Barcelona - Badalona, autobusesbcn.es
  2. La Vanguardia: José Luís Muñoz Diaz
  3. Wikipedia: Sant Adrià de Besòs [es] [ca]
  4. José Luís Muñoz Díaz: El paisatge antic del tramvia 70, La Vanguardia, 20.02.2017
  5. Wikipedia: Maria Aurèlia Capmany [es] [ca]
  6. Maria Aurèlia Capmany i Farnés: Això era i no era (p. 117-118), L'Escola Albèniz de Badalona, publicat a endrets, Geografia Literària dels Països Catalans
  7. Wikipedia: Joanot Martorell

Friday, October 11, 2019

charlie hamilton james: yoina (2015)

Charlie Hamilton James: Yoina (2015)

Fa cosa d'un mes vaig subscriure'm al seu compte a twitter: @pause_cafein (1) i vaig rebre la piulada d'un article amb una recopilació de 14 fotos publicades els darrers anys al National Geographic (2). Totes les fotografies de la recopilació són impressionants. Però jo em vaig quedar encisat immediatament per la imatge amb la qual he obert aquest post.

La imatge és del 2015, la nena es diu Yoina i fa part de la comunitat Matsiguenka (3) de Yomibato (4), al Parque Nacional (PN) del Manu, Perú (5). La humanitat amb què el seu autor: Charlie Hamilton James descriu la seva història (6), acompanyada d'un punyent article de Susan Goldberg (7) expliquen suficientment perquè l'autor ha escollit aquesta fotografia per la pàgina d'acollida de la seva home page (8).


  1. La força tranquil·la de la natura, publicat en aquest blog el 10.05.2016
  2. 14 photos fascinantes parues dans le National Geographic, pausecafein.fr, 05.09.2019
  3. Wikipedia: Machiguenga [en] [fr] [es] [ca]
  4. Plan de Vida en Yomibato, la comunidad más remota del Parque Nacional del Manu, Frankfurt Zoological Society Perú (FZS Perú), 18.07.2017
  5. Parque Nacional (PN) del Manu: Wikipedia, Servicio Nacional de Áreas Naturales Protegidas por el Estado
  6. Charlie Hamilton James: Yoina
  7. National Geographic: Susan Goldberg
  8. Charlie Hamilton James: Home page, National Geographic

Thursday, October 10, 2019

els catarres - nou barris

Els Catarres - Nou Barris (Concert privat a Sabadell), Youtube, 16.05.2012

Districte de Nou Barris: Un volt per Nou Barris amb Jan Riera, Youtube, 20.01.2012

Quan vaig escoltar aquest tema per primera vegada em va arribar directe al cor. D'alguna manera, em va transportar al que va ser el meu quotidià de quaranta anys enrere. I em va recordar que, com a les reaccions químiques, hi ha coses que ni es creen ni es destrueixen, sols es transformen.

Estic segur que en Hands sap molt bé de què parlo.
Recordes quan vivíem a Nou Barris en un pis a sobre el forn, al cul del món?
Era un pis de merda però nosaltres li trobàvem un cert encant, per molt que et sembli estrany.
I sortíem cada nit entre setmana, encara que mai teníem un duro per gastar.
El món als nostres peus, ens menjarem la nit.
I quan ens van tallar la llum i l'aigua perquè sempre anàvem tard a l'hora de pagar.
I subsistíem a base de pizzes i fideus precuinats, de sabors orientals.
I agafàvem l'últim metro a l'L4 a Llucmajor, sense tenir molt clar on aniríem a parar.
El món als nostres peus, ens menjarem la nit
Les Rambles eren nostres des de Canaletes fins el mar
La nit semblava eterna i el futur era brillant.

Wednesday, October 9, 2019

tv series - case (s1 - 2009)

CASE trailer Série, Youtube, 12.10.2017

Islàndia (1), un país amb una població que supera d'uns 7000 habitants la del municipi d'Alacant (2). Com altres llocs d'Europa, víctima del seu atractiu turístic i de l'impacte amb què el turisme de masses ha estat colpejant la seva economia (3) (4) (5).

Però no és d'aquesta Islàndia de qui et vull parlar avui, sinó de la que ens presenta una sèrie islandesa que vaig veure a Netflix la setmana passada i que et recomano veure. El seu títol original és Réttur (6), però per la seva difusió internacional hom la coneix com The Court o Case (7).

Al llarg dels 9 episodis de la primera temporada no trobaràs gairebé cap lloc que puguis identificar a les fotos que t'hagin enviat aquells que han visitat aquell país. Ans al contrari, veuràs una Reykjavík (8) que concentra 1/3 dels habitants del país (l'equivalent de Mataró, si fa no fa) i un món d'adolescents que viuen l'infern del bullying (9), de les drogues, dels pedòfils, de la prostitució i, en el cas de la sèrie, també dels crims.

La realització, la interpretació i, sobretot, la trama de la sèrie m'han semblat remarcables, i és per això que et recomano veure-la. No sé si cal afegir-ho, a la crítica del film que Julia Raeside feia pels lectors del Guardian (10) els advertia: es tracta d’Islàndia i enllà són molt menys tímids que nosaltres sobre la discussió oberta i la representació de la sexualitat entre adolescents. Les escenes que la presenten, força importants per la trama i mai gratuïtes, poden fer que de vegades us sentiu incòmodes. Mireu un parell d'episodis per aclimatar-vos i us quedareu enganxats.


  1. Wikipedia: Islàndia
  2. Wikipedia: Alacant
  3. ¿Islandia, saturada de turistas por Airbnb?, La Vanguardia, 31.05.2016
  4. Chris Baraniuk: Islandia, el país que tiene cinco veces más turistas que habitantes, BBC Mundo, 26.03.2017
  5. Núria Vila: La quiebra de Wow Air hunde el turismo en Islandia, La Vanguardia, 18.08.2019
  6. Wikipedia: Réttur
  7. Netflix: Case 
  8. Wikipedia: Reykjavík
  9. Wikipedia: Assetjament escolar
  10. Julia Raeside: Case: a chilly crime drama that uncovers something rotten in Reykjavík, The Guardian, 20.01.2017