Fa molts anys d'això. Quan era responsable de projectes i del domini d'aplicacions lligades al
Sistema d'Informació Geogràfica (
GIS), vaig rebre una invitació per participar amb el meu equip a un
workshop d'un dia a la seu que una gran multinacional texana tenia a
París.
L'objectiu d'aquell
workshop era presentar-nos el nou equip que s'ocuparia del suport informàtic del
GIS que havíem adquirit anys abans a una multinacional francesa que els texans acabaven d'adquirir, i fixar els termes d'un nou contracte de suport.
Durant la primera reunió del matí em va divertir molt el to amb què s'expressaven els americans que feia anys que vivien a
Paris, i el dels francesos que, després de viure uns anys a
Texas, havien tornat a casa. Un combinat d'
amable arrogància i condescendència que em recordava el to que durant molts anys havia sentit als membres de la
burgesia catalana i, més tard, als dirigents de grans empreses de Madrid. Un to familiar que havia pràcticament oblidat després d'uns anys de residència a
Suïssa. Pel mateix motiu, també em divertia molt veure les cares dels meus companys que, formats en una cultura basada en
la modèstia i el respecte (a
Genève i a
Zürich juguen a una altra lliga), miraven amb impaciència els seus rellotges esperant que arribés la pausa del cafè per alliberar-se d'aquella tortura.
Una tortura que va començar, inexorablement, per una presentació segons les convencions franceses. La presentació de l'empresa: goita que grans que som, quantes empreses fan part del nostre grup, quantes seus tenim i on, quants milers de treballadors, quants milions de dòlars facturem, quins beneficis tenim, quin és l'organigrama de l'empresa, etc. I la presentació dels participants: goita quina funció tinc a l'empresa, quins diplomes i de quines escoles o universitats, a quines empreses he treballat, a quins projectes, etc. I un detall que no he vist només a empreses franceses: si estic casat i tinc tants fills, si practico tal hobby, etc. La nostra presentació no va durar ni deu minuts, la seva més d'una hora.
Abans d'anar a dinar, els nostres amfitrions van considerar que ens impressionaria fer un
tour per diferents serveis de l'empresa. Tot i que jo ja havia visitat les seus d'algunes multinacionals a
Zürich i a
Paris per motius de feina, vaig retenir amb molta curiositat tot allò que seria documentat amb una precisió àcida pocs anys més tard per una autora francesa nascuda a
Genève,
Corinne Maier (1) a un
best seller de lectura recomanada:
Bonjour paresse (2):
Maier va estudiar economia i relacions internacionals abans de doctorar-se en psicoanàlisi. La seva visió sarcàstica de la nostra societat i, particularment, la de les grans corporacions, es pot comparar a la que pots trobar en les tires de Scott Adams (3) i el seu personatge carismàtic: Dilbert (4), de lectura molt i molt recomanada.
Bonjour paresse descriu els jocs de poder a les grans corporacions, el seu argot gerencial abstrús, la incompetència dels companys, la hipocresia dels discursos... El llibre es fa ressò d'una tendència profunda: el distanciament d'un nombre creixent d'empleats del món corporatiu. Un moviment que afecta a tots els països desenvolupats.
Vam veure un munt d'empleats que dedicaven la seva jornada de treball a produir fulls
MS-Excel i transparents animats en
PowerPoint que es presentarien en reunions sense gens d'interès, en produir reports que ningú llegiria, en gestionar desenes de trucades telefòniques que ningú recordaria, etc. (5). En espera d'una nova fusió o adquisició, o tan sols una nova reorganització, que acabaria amb milers de treballadors al carrer. Per veure, anys més tard, com aquella companyia que els va acomiadar contractaria companyies subsidiàries per externalitzar a baix cost les mateixes feines inútils que ells abans realitzaven.
Finalment, vam sortir de l'edifici per anar a dinar. El complex d'edificis que aquella multinacional tenia llavors a
París em va semblar immens. Em va sorprendre descobrir que hi havia diversos restaurants on els empleats podien anar a dinar, un servei de perruqueria, un servei de
pressing, un supermercat, un taller pels cotxes pels empleats ... No ho vaig preguntar, perquè em semblava obvi, però segurament també tindrien un servei mèdic de primera assistència, i
fitness, sales de ioga, etc., perquè en aquells temps era habitual en empreses d'aquesta mida.
Els empleats que havien treballat durant uns anys a la seu de
Houston ho trobaven genial, especialment pel baix preu amb què podien accedir a tots aquells serveis. Però, sobretot, perquè consideraven que disposar d'aquests serveis a l'empresa els evitava perdre un temps que podien dedicar a treballar. A més, alguns d'aquells serveis eren accessibles fins i tot fora de l'horari laboral, el que els permetia poder treballar amb col·legues de
Houston que treballaven en un altre fus horari. Vaig veure una certa desil·lusió als seus ulls quan van realitzar que aquella gàbia d'or no ens impressionava gaire, ni als empleats que sempre havien viscut a
França, ni als visitants que veníem de
Suïssa.
Eren altres temps.
Els anys van passar i l'empresa on jo treballava també es va convertir en una multinacional on van desembarcar mànagers que havien treballat en empreses de l'estil d'aquella multinacional texana.
Va haver-hi diverses reorganitzacions durant les quals hom van acomiadar, o incitar a trobar una altra feina, a gent amb qui havíem compartit anys de treball. I van començar a desembarcar altres persones que venien de països on dir Bondia al matí no feia part dels seus costums.
Però ara els empleats tenien accés a guarderies pels nens, a sales de fitness als millors hotels de la ciutat, cursos d'automotivació, per parlar en públic, d'intel·ligència emocional. També competicions esportives entre equips de diferents departaments, barbacoes fora dels horaris de treball, activitats esportives a l'aire lliure, etc. Tot el que venia de l'altra riba de l'Atlàntic era fantàstic. Tot el que feia la força del nostre país havia passat a ser prescindible: com per exemple la passió per la qualitat, l'aprenentatge dels joves, els contractes de persones amb hàndicap...
El treball seguia tenint un salari, clar. Però, durant molts anys, aquest va estar congelat. Si hom volia veure un augment, l'únic camí a seguir era el de les primes. Per exemple, les primes per productivitat que, si no la sabies gestionar, arribava ràpidament al seu límit i acabava per ser decreixent, amb el resultat que pots imaginar. També hi havia un examen anual d'objectius, on s'avaluava la realització dels objectius assignats a principis d'any i la progressió de les competències professionals de l'empleat. Però també les seves competències socials. Recordo un cap de
team que puntuava l'expressió corporal dels membres del seu equip: per exemple, la posició de les mans, dels gests i les expressions facials durant les reunions. L'actitud positiva, considerada com un dels pilars de la productivitat, estava molt valorada.
Aquell sistema, on es barrejaven la vida professional i privada sota un
diktat de l'empresa que determinava què estava bé i que no, se'ns presentava com una mena de revolució moderna.
No sé si recordaràs que vaig començar la meva activitat professional a Can Baurier, una antiga colònia tèxtil (6). En el meu cas, aquell sistema que se'ns presentava com modern, feia una olor de ranci que et tirava d'esquenes. Però, quan fa anys que coneixes les regles del joc, tens un avantatge. Jo les coneixia força bé i vaig saber com evitar un munt de situacions que van acabar enviant a l'atur a d'altres.
Fa uns anys, una nova línia de management va reemplaçar aquell experiment a l'empresa. Jo ja no hi treballo i no tinc prou elements per a jutjar quin serà el que el seu futur.
- Wikipedia: Corinne Maier [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Bonjour paresse [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Scott Adams [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Dilbert [en] [fr] [es] [ca]
- Veure Un sistema de treball absurd, sense utilitat ni sentit? publicat en aquest blog el 07.07.2020
- Veure Sant Adrià i la memòria històrica: Can Baurier, publicat en aquest blog 1'11.08.2021
