| Patti Smith - Gloria (live @ Vieilles Charrues 2004), Youtube |
Patti Smith. 🎂 Gloria https://t.co/jgYaTcCEwo
Mucho se habla de los Rolling
Pero Patti cumple hoy 73 años
Y ahí sigue en los escenarios
Muy grande !!!!!!!
Monday, December 30, 2019
patty smith - happy birthday
Friday, December 27, 2019
hooverphonic - mad about you
| Hooverphonic - Mad About You (Live at Koningin Elisabethzaal 2012), Youtube, 14.10.2016 |
Un tema brutal, d'una banda al.lucinant.
Thursday, December 26, 2019
canned heat - christmas blues
| Canned Heat - Christmas Blues (Extended), Youtube |
Per escoltar-ho aquesta nit.
Wednesday, December 25, 2019
dropkick murphys - the season's upon us
| Dropkick Murphys - The Season's Upon Us, Youtube, 03.12.2012 |
Tuesday, December 24, 2019
Monday, December 23, 2019
Sunday, December 22, 2019
I am Jesus Christ
| Slate: I Am Jesus Christ - Trailer, Youtube |
Deixa'm començar dient-te que soc una de les rares persones que conec que s'ha llegit sencers l'Antic i el Nou Testament. Afegeix a aquesta confessió el fet que vaig seguir amb atenció les classes de religió catòlica obligatòries de l'escola franquista i que, entre altres 'ensenyaments', vaig retenir el del misteri de la Santíssima Trinitat.
Dic això perquè entenguis perquè em vaig quedar fregit quan, el passat 10 de desembre, vaig llegir un article a Slate.fr que parlava d'un videojoc de simulació que et permet encarnar a Crist (1).
L'empresa que comercialitza aquest videojoc és polonesa i està "especialitzada" en altres videojocs de simulació religiosa que et deixo veure a l'article. A la campanya publicitària d'I am Jesus Christ (aquest és el nom del videojoc!) s'assegura als futurs compradors que entraran en la pell de Jesús, des del seu bateig fins a la Resurrecció. Al trailer de promoció amb el que he obert aquest article podem veure Jesús guarint a un cec, fent aparèixer peixos en una galleda i caminant sobre l’aigua, amb cites bonus de la Bíblia per il·lustrar les accions del fill de Déu (que, segons el misteri de la Santíssima Trinitat, ja saps ...). S’exploren totes les facetes de la vida de Crist, s’inclou la crucifixió i hi ha la possibilitat de realitzar “més de trenta miracles”.
Podria dir que no entenc que hi hagi països amb get acusada als tribunals per blasfèmia (no diré el nom de cap país, car el meu advocat està de vacances a Punta Cana) o tampoc que es puguin organitzar enrenous fenomenals per films com Je vous salue, Marie de Jean-Luc Godard (2) i altres films passin sense grans enrenous, com ara: Jesus Christ Superstar (3) o The Passion of the Christ (4).
Vejam si ens entenem. No estic suggerint ni molt menys que la Inquisició torni a treure els seus vells aparells de fitness i els utilitzi amb els programadors del videojoc. Tampoc que els doctors de l'esglesia es tornin a llegir els llibres de l'Exode i del Deuterenomi, ni tan sols la Quick Guide dels Deu Manaments (5), i ens expliquin quina és la interpretacio contemporània que hem de fer d'aquels texts.
En tot cas, ja vam veure a La vida de Brian a què t'arrisques si utilitzes el nom d'aquell que no pots anomenar. I ja no et dic si et fiques dins de la seva pell. I com el misteri de la Santíssima Trinitat ens diu que l'un (que no es pot anomenar) i l'altre (l'altre sí que pots) són: Uno y Trino. Lo que significa que Dios es uno solo, pero que en Dios hay Tres Personas, distintas entre sí, que tampoco se reparten la única divinidad, sino que cada una de ellas es enteramente Dios.
En fi, que jo no faria conya amb aquestes coses. I, si hagués de fer un videojoc ... Per l'amor de Déu, xiquets, feu-lo amb un grafisme de més qualitat, perquè el que heu utilitzat és dolent amb ganes!
Dic això perquè entenguis perquè em vaig quedar fregit quan, el passat 10 de desembre, vaig llegir un article a Slate.fr que parlava d'un videojoc de simulació que et permet encarnar a Crist (1).
L'empresa que comercialitza aquest videojoc és polonesa i està "especialitzada" en altres videojocs de simulació religiosa que et deixo veure a l'article. A la campanya publicitària d'I am Jesus Christ (aquest és el nom del videojoc!) s'assegura als futurs compradors que entraran en la pell de Jesús, des del seu bateig fins a la Resurrecció. Al trailer de promoció amb el que he obert aquest article podem veure Jesús guarint a un cec, fent aparèixer peixos en una galleda i caminant sobre l’aigua, amb cites bonus de la Bíblia per il·lustrar les accions del fill de Déu (que, segons el misteri de la Santíssima Trinitat, ja saps ...). S’exploren totes les facetes de la vida de Crist, s’inclou la crucifixió i hi ha la possibilitat de realitzar “més de trenta miracles”.
Podria dir que no entenc que hi hagi països amb get acusada als tribunals per blasfèmia (no diré el nom de cap país, car el meu advocat està de vacances a Punta Cana) o tampoc que es puguin organitzar enrenous fenomenals per films com Je vous salue, Marie de Jean-Luc Godard (2) i altres films passin sense grans enrenous, com ara: Jesus Christ Superstar (3) o The Passion of the Christ (4).
Vejam si ens entenem. No estic suggerint ni molt menys que la Inquisició torni a treure els seus vells aparells de fitness i els utilitzi amb els programadors del videojoc. Tampoc que els doctors de l'esglesia es tornin a llegir els llibres de l'Exode i del Deuterenomi, ni tan sols la Quick Guide dels Deu Manaments (5), i ens expliquin quina és la interpretacio contemporània que hem de fer d'aquels texts.
En tot cas, ja vam veure a La vida de Brian a què t'arrisques si utilitzes el nom d'aquell que no pots anomenar. I ja no et dic si et fiques dins de la seva pell. I com el misteri de la Santíssima Trinitat ens diu que l'un (que no es pot anomenar) i l'altre (l'altre sí que pots) són: Uno y Trino. Lo que significa que Dios es uno solo, pero que en Dios hay Tres Personas, distintas entre sí, que tampoco se reparten la única divinidad, sino que cada una de ellas es enteramente Dios.
En fi, que jo no faria conya amb aquestes coses. I, si hagués de fer un videojoc ... Per l'amor de Déu, xiquets, feu-lo amb un grafisme de més qualitat, perquè el que heu utilitzat és dolent amb ganes!
- Claire Levenson: Un jeu vidéo de simulation permet d'incarner le Christ, Slate.fr, 10.12.2019
- Wikipedia: Je vous salue, Marie [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Jesus Christ Superstar [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: The Passion of the Christ [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Ten_Commandments [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Life of Brian [en] [fr] [es] [ca]
Friday, December 20, 2019
Thursday, December 19, 2019
Tuesday, December 17, 2019
lisa leblanc - reine du banjo ...
| Lisa LeBlanc - Cerveau ramolli | Live @ L'Olympia de Montréal 2013, Youtube, 21.03.2012 |
Avui m'agradaria compartir amb un tu uns vídeos d'una cantant acadiana que m'agrada molt: Lisa LeBlanc (1). Va nàixer a un llogaret que a la Wikipedia en anglès ni es menciona, i del que a la versió en francès es diu que hom no coneix ni l'origen del seu nom: Rosaireville (2).
Un llogaret de poc més de 50 persones a la província canadenca de New Brunswick (3) que podria haver estat repoblat pels acadians (4): colons francesos als quals l'imperi britànic va desposseir dels seus béns i les seves terres i, en una gran operació de neteja ètnica (5), va expulsar arreu del món: les Tretze Colònies (les colònies britàniques que, amb la seva independència, donarien lloc als USA), Regne Unit (on serien empresonats), Québec, Saint-Pierre-et-Miquelon, Louisiana, França, les Malvines, ... sense tenir compte d'aquells que van romandre empresonats a l'Acàdia o van viure amagats als seus boscos. Molts van morir durant el viatge, en presó o a causa de les epidèmies. Altres no van tornar mai, com la comunitat Cajun, que es va establir definitivament a Louisiana (6).
Un any després de la signatura del tractat de París (1763), pel qual França renunciava a totes les colònies d'Amèrica del Nord, tret de les illes de Sant Pere i Miquelon, els britànics van permetre als acadians tornar a Acàdia, a canvi de jurar fidelitat a la corona i que es dispersessin en petites comunitats. Centenars d'acadians van tornar de l'exili, unint-se als 2.500 empresonats i als fugitius que vivien als boscos. Com les seves antigues propietats havien estat ocupades per britànics, havien d'acceptar les reserves que els havien assignat o fundar nous pobles, sempre amb una població molt reduïda. Molts van decidir instal·lar-se a la costa i a les illes, guanyar-se la vida pescant. Altres, amb un retorn que es perllongaria almenys fins a la dècada de 1820, s'establirien a la part continental de Nova Escòcia, que es va convertir en New Brunswick.
Malgrat l'autorització del retorn, les coses van continuar sent difícils pels Acadians. El 1767, els francesos, sota la pressió del Regne Unit, van deportar els Acadians que s'hi havien instal·lat a Saint-Pierre i Miquelon: la majoria va optar per establir-se a França, però alguns van preferir tornar a Nova Escòcia, i ocupar il·legalment les terres que els van pertànyer un dia amb l'amenaça constant d'un desnonament que sempre acabava per arribar. Després de la Guerra d'Independència nord-americana, milers de lleialistes britànics van emigrar a Nova Escòcia i van empènyer molt acadians a traslladar-se a un altre lloc.
Tota aquesta brasa per explicar-te perquè Lisa LeBlanc va nàixer on va nàixer i perquè parla un francès que no sempre és fàcil de comprendre per aquells que estiguin habituats al que es parla a Europa. I també perquè li donis la importància que té a l'enorme vitalitat i bon rotllo que transpira la música que fan els membres de la comunitat Acadiana enllà on vulgui que la vida els hagi acabat portant.
I en cas que t'hagin agradat els vídeos amb els quals he obert i tancat aquesta entrada, et proposo donar un cop d'ull a aquests altres:
Un llogaret de poc més de 50 persones a la província canadenca de New Brunswick (3) que podria haver estat repoblat pels acadians (4): colons francesos als quals l'imperi britànic va desposseir dels seus béns i les seves terres i, en una gran operació de neteja ètnica (5), va expulsar arreu del món: les Tretze Colònies (les colònies britàniques que, amb la seva independència, donarien lloc als USA), Regne Unit (on serien empresonats), Québec, Saint-Pierre-et-Miquelon, Louisiana, França, les Malvines, ... sense tenir compte d'aquells que van romandre empresonats a l'Acàdia o van viure amagats als seus boscos. Molts van morir durant el viatge, en presó o a causa de les epidèmies. Altres no van tornar mai, com la comunitat Cajun, que es va establir definitivament a Louisiana (6).
Un any després de la signatura del tractat de París (1763), pel qual França renunciava a totes les colònies d'Amèrica del Nord, tret de les illes de Sant Pere i Miquelon, els britànics van permetre als acadians tornar a Acàdia, a canvi de jurar fidelitat a la corona i que es dispersessin en petites comunitats. Centenars d'acadians van tornar de l'exili, unint-se als 2.500 empresonats i als fugitius que vivien als boscos. Com les seves antigues propietats havien estat ocupades per britànics, havien d'acceptar les reserves que els havien assignat o fundar nous pobles, sempre amb una població molt reduïda. Molts van decidir instal·lar-se a la costa i a les illes, guanyar-se la vida pescant. Altres, amb un retorn que es perllongaria almenys fins a la dècada de 1820, s'establirien a la part continental de Nova Escòcia, que es va convertir en New Brunswick.
Malgrat l'autorització del retorn, les coses van continuar sent difícils pels Acadians. El 1767, els francesos, sota la pressió del Regne Unit, van deportar els Acadians que s'hi havien instal·lat a Saint-Pierre i Miquelon: la majoria va optar per establir-se a França, però alguns van preferir tornar a Nova Escòcia, i ocupar il·legalment les terres que els van pertànyer un dia amb l'amenaça constant d'un desnonament que sempre acabava per arribar. Després de la Guerra d'Independència nord-americana, milers de lleialistes britànics van emigrar a Nova Escòcia i van empènyer molt acadians a traslladar-se a un altre lloc.
Tota aquesta brasa per explicar-te perquè Lisa LeBlanc va nàixer on va nàixer i perquè parla un francès que no sempre és fàcil de comprendre per aquells que estiguin habituats al que es parla a Europa. I també perquè li donis la importància que té a l'enorme vitalitat i bon rotllo que transpira la música que fan els membres de la comunitat Acadiana enllà on vulgui que la vida els hagi acabat portant.
| Lisa LeBlanc - Ace of Spades, Youtube, 26.09.2017 |
I en cas que t'hagin agradat els vídeos amb els quals he obert i tancat aquesta entrada, et proposo donar un cop d'ull a aquests altres:
- Lisa LeBlanc - Live Acoustique - "Cerveau ramolli" et "J'pas un cowboy" - Bruxelles Ma Belle 1/2, Youtube, 27.01.2014
- Lisa LeBlanc - Aujourd'hui, ma vie c'est d'la marde, Youtube, 21.03.2012
- Wikipedia: Lisa LeBlanc [en] [fr] [es] [ca] || Home page || YouTube || Twetter || Facebook
- Wikipedia: Rosaireville [en] [fr] [es] [ca] || Google Maps: Rosaireville, Nova Brunsvic E4Y 2P4, Canadà
- Wikipedia: New Brunswick [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Acadians [en] [fr] [es] [ca] || Acadia [en] [fr] [es] [ca] || History of the Acadians [en] [fr] [es] [ca] || Martí Crespo: Els altres quebequesos, Vilaweb, 15.08.2013
- Wikipedia: Grand Dérangement / Great Upheaval [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Cajun [en] [fr] [es] [ca]
Monday, December 16, 2019
comprar-se una casa per amazon?
|
Potser ets d'aquells que encara no han passat mai una comanda per Amazon. O potser ets d'aquells que tenen la mà trencada en fer-ho. Però estic gairebé segur que encara no t'havia passat mai pel cap comprar-te una casa per Amazon.
Una bona manera de perdre amistats pot ser demanar-los que et recullin el paquet si, quan arriben no hi ets a casa. Imagino que també pot ser una bona idea per a carregar l'adrenalina demanar els permisos pertinents de construcció al teu ajuntament. Ja no et dic el fet d'anar obrint paquets per a trobar les instruccions de muntatge. O, en l'improbable cas que hagis pogut superar de manera satisfactòria els passos precedents, procedir a l'obtenció de la cèdula d'habitabilitat.
16 Houses You Can Actually Buy Straight From Amazon, boredpanda.com, June 2019
Sunday, December 15, 2019
hanukkah
|
Avui m'agradaria parlar-te d'una festa jueva que hom coneix amb el nom d'Hanukkah (1), basada en una 'història real' que va passar a Israel fa uns 2.200 anys, un període en què l'Orient Mig estava governat per una dinastia d'origen grec (2) que practicava l'art d'assassinar tot el que es bellugués al seu voltant.
Resumint aquest període per explicar aquella festa, un dels reis d'aquella dinastia (3) va perseguir la religió i els costums dels hebreus i va profanar el Temple de Jerusalem, entre altres coses, col·locant una estàtua de Zeus. Com a reacció, Judes Macabeu i els seus quatre germans van crear un grup de resistència conegut com els Macabeus (4) i van lluitar contra els ocupants durant 3 anys, fins que van aconseguir expulsar-los.
Quan els Macabeus van entrar al Temple per netejar-lo de les imatges idòlatres i recuperar la flama de la Menorah (5), van advertir que només quedava una petita gerra d'oli i que, amb aquella minsa quantitat, només n'hi hauria prou per a un dia. Però llavors es va produir el miracle: l'oli va mantenir encesa la Menorah durant 8 dies seguits, termini necessari perquè els sacerdots poguessin preparar noves racions d'oli. És per això que la Menorah de Hanukkah o Hanukkiyyà (6) té 8 braços amb 8 espelmes: sense comptar amb l'espelma anomenada Shamash, que s'utilitza cada dia per encendre les altres. Això explica també que la festa duri 8 dies. Hanukkah seria doncs, la festa en què hom celebra una victòria, la dels pocs i mal armats, contra els molts i ben armats, i proclama la victòria del miracle mitjançant l'encesa de llums d'alegria i llibertat.
Donat que el calendari hebreu és diferent del calendari gregorià que utilitzen els cristians, les dates de la celebració d'Hanukkah són diferents cada any. Enguany començarà diumenge vinent i acabarà el 30 d'aquest mes (7).
Per celebrar Hanukkah, a cada casa es col·loca sobre la taula la Menorah de Hanukkah, que simbolitza el petit flascó d'oli que els Macabeus van trobar a les ruïnes del Temple. A partir del primer vespre i fins al vuitè, s'encén diàriament una espelma. Hanukkah també es caracteritza pel bescanvi de regals: i la tradició també vol que cada nen rebi, a més, una mica de diners. També hi ha jocs i àpats tradicionals lligats a aquesta festivitat (8).
En la mesura en què hom pugui fer confiança a un individu com Flavi Josep (9), aquest historiador va deixar testimoni escrit de la lluita dels Macabeus. Un combat que també està documentat al Primer llibre dels Macabeus (10). El problema és que, el fet que Flavi Josep participés amb Titus en el setge, saqueig i demolició de Jerusalem i la massacre, l'esclavatge o la diàspora de la bona part dels seus compatriotes (11) no van fer dels seus llibres uns best-sellers cobdiciats pels lectors hebreus. I amb relació al Primer llibre dels Macabeus, cal dir que, si aquest llibre ha estat acceptat com a canònic per catòlics i ortodoxos, és considerat com un text apòcrif pels jueus i la majoria d'esglésies cristianes protestants.
Entenc que hi hagi gent a qui les seves conviccions religioses no els permetin viure amb entusiasme la revolució dels Macabeus. En part per la violència dels seus membres en una guerra de guerrilles on mai no va quedar massa clar si es tractava d'una guerra religiosa, una guerra d'alliberament nacional o, accessòriament, d'una lluita per la implantació d'una nova dinastia de reis i sacerdots. També és veritat que, pel que fa al vessant religiós, la història ens diu que "aquell de qui no es pot dir el nom" (12), només es va mostrar en l'episodi de l'oli, i no va fer-ho ni quan Antíoc IV va saquejar el temple de Jerusalem, quan ordenà abolir la Torà, imposà els sacrificis de porcs en holocaust al Temple o quan va abolir la pràctica de la circumcisió.
També hi ha qui no comparteix el fet que es parli d'Hanukkah com d'una festa tradicional car, diuen que després de l'establiment de l'estat d'Israel, Hanukkah va començar a servir com a festivitat d'intercanvi de regals d'una manera molt similar a la de la deriva mercantilista de les festivitats del Nadal cristià.
No sé, potser també seria interessant aprofitar aquestes festes per explorar l'etimologia d'una expressió en espanyol recollida pel diccionari de la RAE (13): rollo macabeo, o rollo patatero
Resumint aquest període per explicar aquella festa, un dels reis d'aquella dinastia (3) va perseguir la religió i els costums dels hebreus i va profanar el Temple de Jerusalem, entre altres coses, col·locant una estàtua de Zeus. Com a reacció, Judes Macabeu i els seus quatre germans van crear un grup de resistència conegut com els Macabeus (4) i van lluitar contra els ocupants durant 3 anys, fins que van aconseguir expulsar-los.
Quan els Macabeus van entrar al Temple per netejar-lo de les imatges idòlatres i recuperar la flama de la Menorah (5), van advertir que només quedava una petita gerra d'oli i que, amb aquella minsa quantitat, només n'hi hauria prou per a un dia. Però llavors es va produir el miracle: l'oli va mantenir encesa la Menorah durant 8 dies seguits, termini necessari perquè els sacerdots poguessin preparar noves racions d'oli. És per això que la Menorah de Hanukkah o Hanukkiyyà (6) té 8 braços amb 8 espelmes: sense comptar amb l'espelma anomenada Shamash, que s'utilitza cada dia per encendre les altres. Això explica també que la festa duri 8 dies. Hanukkah seria doncs, la festa en què hom celebra una victòria, la dels pocs i mal armats, contra els molts i ben armats, i proclama la victòria del miracle mitjançant l'encesa de llums d'alegria i llibertat.
Donat que el calendari hebreu és diferent del calendari gregorià que utilitzen els cristians, les dates de la celebració d'Hanukkah són diferents cada any. Enguany començarà diumenge vinent i acabarà el 30 d'aquest mes (7).
Per celebrar Hanukkah, a cada casa es col·loca sobre la taula la Menorah de Hanukkah, que simbolitza el petit flascó d'oli que els Macabeus van trobar a les ruïnes del Temple. A partir del primer vespre i fins al vuitè, s'encén diàriament una espelma. Hanukkah també es caracteritza pel bescanvi de regals: i la tradició també vol que cada nen rebi, a més, una mica de diners. També hi ha jocs i àpats tradicionals lligats a aquesta festivitat (8).
En la mesura en què hom pugui fer confiança a un individu com Flavi Josep (9), aquest historiador va deixar testimoni escrit de la lluita dels Macabeus. Un combat que també està documentat al Primer llibre dels Macabeus (10). El problema és que, el fet que Flavi Josep participés amb Titus en el setge, saqueig i demolició de Jerusalem i la massacre, l'esclavatge o la diàspora de la bona part dels seus compatriotes (11) no van fer dels seus llibres uns best-sellers cobdiciats pels lectors hebreus. I amb relació al Primer llibre dels Macabeus, cal dir que, si aquest llibre ha estat acceptat com a canònic per catòlics i ortodoxos, és considerat com un text apòcrif pels jueus i la majoria d'esglésies cristianes protestants.
Entenc que hi hagi gent a qui les seves conviccions religioses no els permetin viure amb entusiasme la revolució dels Macabeus. En part per la violència dels seus membres en una guerra de guerrilles on mai no va quedar massa clar si es tractava d'una guerra religiosa, una guerra d'alliberament nacional o, accessòriament, d'una lluita per la implantació d'una nova dinastia de reis i sacerdots. També és veritat que, pel que fa al vessant religiós, la història ens diu que "aquell de qui no es pot dir el nom" (12), només es va mostrar en l'episodi de l'oli, i no va fer-ho ni quan Antíoc IV va saquejar el temple de Jerusalem, quan ordenà abolir la Torà, imposà els sacrificis de porcs en holocaust al Temple o quan va abolir la pràctica de la circumcisió.
També hi ha qui no comparteix el fet que es parli d'Hanukkah com d'una festa tradicional car, diuen que després de l'establiment de l'estat d'Israel, Hanukkah va començar a servir com a festivitat d'intercanvi de regals d'una manera molt similar a la de la deriva mercantilista de les festivitats del Nadal cristià.
No sé, potser també seria interessant aprofitar aquestes festes per explorar l'etimologia d'una expressió en espanyol recollida pel diccionari de la RAE (13): rollo macabeo, o rollo patatero
- m. coloqs. rollo (‖ cosa o persona aburrida). Este profesor es un rollo macabeo. La película era un rollo patatero.
- m. coloqs. rollo (‖ discurso largo y pesado). El conferenciante nos metió un rollo macabeo.
- Wikipedia: Hanukkah [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Imperi Selèucida [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Antíoc IV [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Macabeus [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Menorah [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Hanukkiyyà [en] [fr] [es] [ca]
- Las fechas de Hanuka en 2018, 2019 y 2020, diafestivo.es
- What Is Hanukkah?, chabad.org
- Wikipedia: Titus Flavius Josephus [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Llibres dels Macabeus [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia:Primera Guerra Judeo-romana [en] [fr] [es] [ca]
- La vida de Brian: Lapidación, Youtube
- Diccionario de Lengua Española. Real Academia Española: macabeo, rollo macabeo
- Jokin Buesa: Mainat mira al calendario y al refranero y dice adiós a Rivera: "Hoy es Sant Martín", elnacional.cat, 11.11.2019
Friday, December 13, 2019
les cowboys fringants
| Les Cowboys Fringants - Droit Devant, Youtube, 10.03.2010 |
Les Cowboys fringants és una banda de folk i country de Quebec. Els temes típics de les seves cançons són el medi ambient, la pobresa, els problemes personals i familiars, a més de la denúncia de la societat de consum, les multinacionals, l’estat croupier, el cinisme dels governs, i l'apatia popular cap a la política.
Aquests temes, més aviat seriosos, solen ser tractats amb humor o ironia en la seva música. Les lletres de les seves cançons també es relacionen amb la història del Quebec, la seva lluita per la independència, la vida dels barris, la nostàlgia de la infància i l’adolescència, entre altres coses.
Després del vídeo amb el que he obert aquest article, seguiré amb "Shooters". Un vídeo dur que ens parla de la vida d'Yves, un obrer que, entre molts d’altres, perd la feina sense cap motiu i tota la seva vida s’enfonsa. Un vídeo que ens presenta un Québec diferent del paradís al qual ens hem acostumat veient les imatges dels seus paisatges. Un Québec on hi ha plans d'acomiadaments i atur.
I just per acabar un tema que també és força dur: L'Amérique pleure. Si la vida al Canada pot no ser fàcil, els veïns del sud no ho passen millor. El relat desolador d'un camioner del Québec que fa part de la seva ruta als USA i torna a casa amb la tristor de deixar enrere una societat que es nega a veure que, més enllà del que puguin dir les xifres macroeconòmiques, es dirigeix cap al desastre:
Aquests temes, més aviat seriosos, solen ser tractats amb humor o ironia en la seva música. Les lletres de les seves cançons també es relacionen amb la història del Quebec, la seva lluita per la independència, la vida dels barris, la nostàlgia de la infància i l’adolescència, entre altres coses.
Després del vídeo amb el que he obert aquest article, seguiré amb "Shooters". Un vídeo dur que ens parla de la vida d'Yves, un obrer que, entre molts d’altres, perd la feina sense cap motiu i tota la seva vida s’enfonsa. Un vídeo que ens presenta un Québec diferent del paradís al qual ens hem acostumat veient les imatges dels seus paisatges. Un Québec on hi ha plans d'acomiadaments i atur.
| Les Cowboys Fringants - Shooters, Youtube, 19.12.2012 |
I just per acabar un tema que també és força dur: L'Amérique pleure. Si la vida al Canada pot no ser fàcil, els veïns del sud no ho passen millor. El relat desolador d'un camioner del Québec que fa part de la seva ruta als USA i torna a casa amb la tristor de deixar enrere una societat que es nega a veure que, més enllà del que puguin dir les xifres macroeconòmiques, es dirigeix cap al desastre:
Surtout que ça te fait réaliser / Que derrière les beaux paysages
Y'a tellement d'inégalités / Et de souffrance sur les visages
La question que j'me pose tout le temps / Mais comment font tous ces gens?
Pour croire encore en la vie / Dans cette hypocrisie
C'est si triste que des fois / Quand je rentre à la maison
Et que j'park mon vieux camion / J'vois toute l'Amérique qui pleure
Dans mon rétroviseur
| Les Cowboys Fringants - L'Amérique pleure, Youtube, 02.10.2019 |
Thursday, December 12, 2019
anàlisi del paisatge de catalunya: les forques
|
Nota: En complement dels dos articles que he publicat aquesta setmana sobre la Catalunya medieval i en resposta a alguns comentaris que m'han arribat sobre aquests, avui vull compartir amb tu un refregit d'un article publicat a un blog mític: El Geògraf Solitari el 17.06.2015.
Us he de confessar que una de les coses que més em sobten del nostre país és que, malgrat tota la recerca que s'ha fet tant sobre el passat idíl·lic de la Catalunya medieval com sobre el paisatge viscut i els seus indicadors, hi hagi tan pocs estudis sobre la utilitat de les forques que marcaven els límits municipals durant el període que va des de l'edat mitjana fins al primer terç del segle XIX (1).
Tenint en compte el nombre de seguidors de bandes de metall satàniques, de fans de l'estètica zombi, dels investigadors del paranormal i dels amants del cinema de terror ... se'm fa estrany que a cap ideòleg de la Barcelona Parc Temàtic no se li hagi ocorregut pensar a complementar l'oferta del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges amb uns itineraris no menys fantàstics pels voltants.
Un dels itineraris guiats podria començar a la plaça d'Espanya, amb un tomb per les antigues Arenas fins a la Creu Coberta (2). El guia explicaria als turistes que, des del segle XV fins a principis del XVIII, en aquesta zona s'hi alçaren algunes de les més famoses forques de la ciutat. Jo estaria fins i tot per suggerir un petit tríptic resumit del treball de A. Chimisanas i J.R. Illa: Noves dades sobre les Forques de Barcelona de 1320 (3) i la idea de recuperar les nostres tradicions culturals amb una festa popular on la penya reviuria la il·lusió dels avantpassats feudals i els seus esbirros els dies en què els condemnats eren executats.
Un itinerari més llarg en bus turístic sortiria del cutrerio del Museu de Cera (4), faria una aturada a la Creu Coberta (cf. 2) i seguiria amb una visita a les restes de les forques mencionades pel treball d'aquells investigadors: especialment a l'emplaçament on es creu que es trobava la quinta forca. L'itinerari es podria acabar al vespre a un antro de Castelldefels on, abans d'un cremat nocturn a la platja, els guies passarien un audiovisual resumint els punts forts de l'estudi de Flocel Sabaté: La pena de muerte en la Cataluña bajomedieval (5).
Un altre recorregut interessant passaria pel centre de la Barcelona medieval, on hom podria seguir l'itinerari del suplici de Joan de Canyamars (6), i acabaria amb un dinar a Sant Jeroni de la Murtra (7) amb fetge de xai amb ceba com a plat principal.
Durant el dinar, una representació teatral explicaria als turistes una versió apòcrifa de la paremiologia (8): Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat (9) ... S'explicaria als turistes que, durant la Guerra de Successió Espanyola, als dos bàndols lluitaven mercenaris estrangers. També s'enfrontaven militars d'origen català i castellà als dos bàndols. I s'explicaria als turistes què, malgrat aquest fet, encara hi ha gent que, malgrat tenir estudis, segueix creient encara en una consigna (11) que va ser abraçada amb entusiasme pels pioners de la Nova Cançó (12).
Hom podria afegir que, gràcies a l'escola franquista primer i a la socio-convergent després, gairebé ningú no té ni idea de què va passar a la Guerra dels remences, o de qui eren Francesc de Verntallat (14) i Bartomeu Sala (13). Però tothom recorda amb molt de carinyo en Rafael de Casanova (14) i a tots aquells individus de la classe social a qui representava. Es tractaria de corregir aquest error, explicant als turistes més propers a l'estètica zombi que qualsevol cosa que hagin pogut veure al cinema és pura conya comparat amb l'horror amb el qual els jutges que defenien aquell sistema social aplicaven els aspectes més salvatges del feudalisme a Catalunya (15).
Una altra variant interessant, aquesta ja fora de BCN i en plena Costa Brava, seria una excursió basada en el treball de Joan Molla i Esther Loaisa Dalmau: Puig ses Forques (Sant Antoni de Calonge) (16) que es podria acompanyar d'un petit audiovisual sobre l'ús que en feia d'algunes de les seves competències el batlle de la Vila Reial de Calonge (§ 3.2) i també sobre el fet que fins l'any 1828 no es van abolir les execucions populars a les forques (§ 3.3). A Barcelona però van ser les tropes borbòniques que, després de la caiguda de Barcelona, van desplaçar les execucions des de la Creu Coberta a la Ciutadella, on residien les tropes.
Personalment crec que iniciatives d'aquest tipus podrien augmentar l'atractiu turístic del país entre un nou públic i fomentar la producció industrial de souvenirs originals (per exemple, la venda de reproduccions de la cullera amb què li van traure els ulls a Joan de Canyamars).
Si més no, donaria arguments suplementaris a tots aquells a qui ens horroritza escoltar individus amb diplomes universitaris que es dediquen a vanagloriar el passat medieval del nostre país, erigint tesis doctorals i discursos ditiràmbics destinats a un munt de paràsits (idèntics en tot als que corrien per altres regnes d'Europa) i deixant per l'oblit la lluita del poble per conquerir la seva llibertat de la tirania feudal. Una lluita que se'ns ha presentat tradicionalment sota la imatge simplista d'un partit entre locals i visitants.
En qualsevol cas, aquestes activitats turístiques probablement tindrien un impacte econòmic més important que el del desplegament del wifi a les platges de BCN. I ja des d'una perspectiva professional, també permetrien la contractació d'alguns dels més insignes especialistes en estudis del paisatge i els implicarien, finalment, en una activitat social i econòmicament reconeguda.
Us he de confessar que una de les coses que més em sobten del nostre país és que, malgrat tota la recerca que s'ha fet tant sobre el passat idíl·lic de la Catalunya medieval com sobre el paisatge viscut i els seus indicadors, hi hagi tan pocs estudis sobre la utilitat de les forques que marcaven els límits municipals durant el període que va des de l'edat mitjana fins al primer terç del segle XIX (1).
Tenint en compte el nombre de seguidors de bandes de metall satàniques, de fans de l'estètica zombi, dels investigadors del paranormal i dels amants del cinema de terror ... se'm fa estrany que a cap ideòleg de la Barcelona Parc Temàtic no se li hagi ocorregut pensar a complementar l'oferta del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges amb uns itineraris no menys fantàstics pels voltants.
Un dels itineraris guiats podria començar a la plaça d'Espanya, amb un tomb per les antigues Arenas fins a la Creu Coberta (2). El guia explicaria als turistes que, des del segle XV fins a principis del XVIII, en aquesta zona s'hi alçaren algunes de les més famoses forques de la ciutat. Jo estaria fins i tot per suggerir un petit tríptic resumit del treball de A. Chimisanas i J.R. Illa: Noves dades sobre les Forques de Barcelona de 1320 (3) i la idea de recuperar les nostres tradicions culturals amb una festa popular on la penya reviuria la il·lusió dels avantpassats feudals i els seus esbirros els dies en què els condemnats eren executats.
Un itinerari més llarg en bus turístic sortiria del cutrerio del Museu de Cera (4), faria una aturada a la Creu Coberta (cf. 2) i seguiria amb una visita a les restes de les forques mencionades pel treball d'aquells investigadors: especialment a l'emplaçament on es creu que es trobava la quinta forca. L'itinerari es podria acabar al vespre a un antro de Castelldefels on, abans d'un cremat nocturn a la platja, els guies passarien un audiovisual resumint els punts forts de l'estudi de Flocel Sabaté: La pena de muerte en la Cataluña bajomedieval (5).
Un altre recorregut interessant passaria pel centre de la Barcelona medieval, on hom podria seguir l'itinerari del suplici de Joan de Canyamars (6), i acabaria amb un dinar a Sant Jeroni de la Murtra (7) amb fetge de xai amb ceba com a plat principal.
Durant el dinar, una representació teatral explicaria als turistes una versió apòcrifa de la paremiologia (8): Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat (9) ... S'explicaria als turistes que, durant la Guerra de Successió Espanyola, als dos bàndols lluitaven mercenaris estrangers. També s'enfrontaven militars d'origen català i castellà als dos bàndols. I s'explicaria als turistes què, malgrat aquest fet, encara hi ha gent que, malgrat tenir estudis, segueix creient encara en una consigna (11) que va ser abraçada amb entusiasme pels pioners de la Nova Cançó (12).
Hom podria afegir que, gràcies a l'escola franquista primer i a la socio-convergent després, gairebé ningú no té ni idea de què va passar a la Guerra dels remences, o de qui eren Francesc de Verntallat (14) i Bartomeu Sala (13). Però tothom recorda amb molt de carinyo en Rafael de Casanova (14) i a tots aquells individus de la classe social a qui representava. Es tractaria de corregir aquest error, explicant als turistes més propers a l'estètica zombi que qualsevol cosa que hagin pogut veure al cinema és pura conya comparat amb l'horror amb el qual els jutges que defenien aquell sistema social aplicaven els aspectes més salvatges del feudalisme a Catalunya (15).
Una altra variant interessant, aquesta ja fora de BCN i en plena Costa Brava, seria una excursió basada en el treball de Joan Molla i Esther Loaisa Dalmau: Puig ses Forques (Sant Antoni de Calonge) (16) que es podria acompanyar d'un petit audiovisual sobre l'ús que en feia d'algunes de les seves competències el batlle de la Vila Reial de Calonge (§ 3.2) i també sobre el fet que fins l'any 1828 no es van abolir les execucions populars a les forques (§ 3.3). A Barcelona però van ser les tropes borbòniques que, després de la caiguda de Barcelona, van desplaçar les execucions des de la Creu Coberta a la Ciutadella, on residien les tropes.
Personalment crec que iniciatives d'aquest tipus podrien augmentar l'atractiu turístic del país entre un nou públic i fomentar la producció industrial de souvenirs originals (per exemple, la venda de reproduccions de la cullera amb què li van traure els ulls a Joan de Canyamars).
Si més no, donaria arguments suplementaris a tots aquells a qui ens horroritza escoltar individus amb diplomes universitaris que es dediquen a vanagloriar el passat medieval del nostre país, erigint tesis doctorals i discursos ditiràmbics destinats a un munt de paràsits (idèntics en tot als que corrien per altres regnes d'Europa) i deixant per l'oblit la lluita del poble per conquerir la seva llibertat de la tirania feudal. Una lluita que se'ns ha presentat tradicionalment sota la imatge simplista d'un partit entre locals i visitants.
En qualsevol cas, aquestes activitats turístiques probablement tindrien un impacte econòmic més important que el del desplegament del wifi a les platges de BCN. I ja des d'una perspectiva professional, també permetrien la contractació d'alguns dels més insignes especialistes en estudis del paisatge i els implicarien, finalment, en una activitat social i econòmicament reconeguda.
- Dessin qui représente un inculpé récemment pendu, avec l’échelle encore à côté de la fourche patibulaire, dans la marge du livre d’annonces publiques où est consignée l’ordonnance qui impose en 1372 la peine de mort à quiconque assaillira un domicile d’autrui. Barcelone, AHCB, Arxiu del Batlle i del Veguer de Barcelona, X-2, fol. 24 vº. Dans Flocel Sabaté, « Les fourches patibulaires en Catalogne au bas Moyen Âge », Criminocorpus [En línia], Les Fourches Patibulaires du Moyen Âge à l’Époque moderne. Approche interdisciplinaire, Communications, Publicat el 19 novembre 2015, consultat el 10 desembre 2019.
- Els penjats de la Creu Coberta: Una llegenda barcelonina. Llegendàrium, 21.12.2018
- A. Chimisanas i J.R. Illa: Noves dades sobre les Forques de Barcelona de 1320, Centre d'Estudis de Gavà, 27.01.2012
- Museu de Cera de Barcelona
- Flocel Sabaté: La pena de muerte en la Cataluña bajomedieval, Clío & Crímen, nº 4 (2007),pp.117-276
- Wikipedia: Joan de Canyamars
- Wikipedia: Sant Jeroni de la Murtra
- Wikipedia: paremiologia
- Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat , Paremiologia Catalana
- Wikipedia: Guerra de Successió Espanyola
- L'origen dels "setze jutges d'un jutat...", Racó Català, 13.11.2006
- Wikipedia: Els Setze Jutges
- Wikipedia: Guerra dels remences, Francesc de Verntallat, Bartomeu Sala
- Wikipedia: Rafael de Casanova
- A. Chimisanas i J.R. Illa: Noves dades sobre les Forques de Barcelona de 1320, Centre d'Estudis de Gavà, 27.01.2012 § 2.3 Dret de Corps i entorn cultural
- Joan Molla i Esther Loaisa Dalmau: Puig ses Forques (Sant Antoni de Calonge)
Wednesday, December 11, 2019
viatge en el temps (2/2)
|
continuació de Viatge en el temps (1/2)
Aquesta entrada és la continuació d'una altra on et vaig explicar no saber com havia fet un viatge en el temps que m'havia portat a la Barcelona medieval.Estic menjant una poma quan veig un jove que m'observa amb interès. No és una mirada tranquil·litzadora, però decideixo oferir-li una de les monedes que portava el ros a canvi que em faci sortir ràpidament d'aquí. Li ho explico amb ganyotes, gests amb les mans i un català aproximatiu.
Em demana per quina porta vull sortir i el primer que em passa pel cap és dir-li que he de visitar un metge jueu a Igualada (1). Em mira amb menyspreu i m'allarga la mà. Li dono dues monedes més, fent-li entendre que li donaré més quan arribem. Per la seva mirada, interpreto que li ha passat pel cap tallar-me el coll tan bon punt tingui una oportunitat i quedar-se amb tot el contingut de la borsa. Tant se val, ja aniré solucionant els problemes a mesura que es presentin.
Sortim de la ciutat pel portal de Sant Antoni (2). Creuem en sentit contrari un munt de pagesos i pageses: ells tirant de carretons, elles carregades amb cistelles de productes que porten per vendre a la vila. Veig boscos a Collserola, hi ha camps conreats per tot arreu i l'aire ja no fa la pudor que m'ofegava a la ciutat. El Camí Ral d’Aragó (3) està relativament net: veig un munt de marrecs que, com feia la meva mare quan era petita, recullen les tifes dels ases, els cavalls i els matxos i les carreguen a unes galledes que porten a casa per fer-ne fems per l'hort.
No fa gaire que caminem quan torno a sentir una gran pudor a un lloc que deu estar a prop del que jo conec com la plaça d'Espanya. A mesura que ens apropem, veig un munt de gent al voltant de forques on hi ha homes penjats i un munt d'ossos per terra (4). El jove que m'acompanya em comenta que acaben de penjar a un noi. Li demano si sap perquè i, amb un gest d'indiferència, em fa comprendre que a ningú l'importa (5). Miro cap amunt i veig que el noi porta un trau a l'alçada del fetge d'on encara vessa sang. Miro a la dreta i veig prop d'una quinzena de tios vestits de negre amb les mans i la boca plenes de sang, menjant-se el fetge del noi, com fa temps vaig llegir que era costum en un passat que ara és el meu present (6).
Recordo que fa uns anys vaig intentar tractar amb sarcasme aquesta salvatjada (7). Però ara que l'estic vivint en directe no puc descriure la sensació de nàusea que tinc veient aquells salvatges i la gent que els envolta amb aire festiu, mentre altres s'amaguen per plorar amb humiliació, ràbia i impotència els seus morts. Començo a marejar-me i estic a punt de caure rodó quan sento quelcom que no em deixa fer-ho.
Al principi crec que és el noi que m'acompanya, però aviat realitzo que no és ell. Veig que estic lligat a una mena de corda platejada. L'agafo i la començo a estirar amb desesperació mentre començo a enlairar-me i a allunyar-me d'aquell maleït indret. A mesura que la nàusea es fa més gran, estiro amb molta més força i desesperació (8). Just en el moment en que, travessant els núvols, perdo de vista aquell infern, em guanya la fatiga, tanco els ulls i acabo per traure tot el que porto a l'estómac.
Una eternitat més tard, torno a obrir els ulls i veig que em trobo a l'escullera del port de Barcelona. Sento com en Sinfu riu de valent al meu costat.
Sinfu: Quina trompa que has agafat, col·lega!
Jo: Ja et vaig dir que la Ratafia no m'ha sentat mai gens bé.
- Josep Arasa i Ferrer (El Barrinaire): Jueus a Igualada, mesvilaweb.cat, 16.06.2018
- El portal de Sant Antoni, l’entrada més important a la Barcelona medieval, betevé, 13.01.2014
- El Camí Ral d'Aragó. Introducció i Primera Etapa: Barcelona-Martorell-Piera-Igualada, Variant Montserrat. Excursionistes.cat || aloisiam2015: Camí Ral d'Aragó, Barcelona - Igualada, senderisme (Rutes senderisme a Espanya → Catalunya → Gòtic ), Wikiloc
- Les forques: les tortures d'innocents, Passats de Sants i veïns, historiessantsenques.blogspot, 06.08.2008 || Els penjats de la Creu Coberta: Una llegenda barcelonina, Llegendàrium, 21.12.2018
- A la Catalunya de la baixa edat mitjana la pena de mort ocupa un lloc axial, perquè la possessió de la plena capacitat jurisdiccional es demostra amb l'ostentació de les forques; les vies de consolidació del poder reial incorporen aquesta pena; les ordenances municipals també la integren en el seu discurs d'ordre social; la població assumeix el seu caràcter repressor com a fórmula per a garantir un ordre cada vegada més enrarit; les modalitats de la seva aplicació graduen la perversitat dels qui deuen ser extirpats del teixit social; i, en definitiva, s'erigeix com a recurs utilitzat de manera creixent com a instrument d'un específic ordre social i polític. Flocel Sabaté: La pena de muerte en la Cataluña bajomedieval, Clío & Crimen, nº 4 (2007)
- A. Chimisanas; J.R. Illa: Noves dades sobre les Forques de Barcelona de 1320, Centre d'Estudis de Gavà, 09.03.2012
- Anàlisi del paisatge de Catalunya: les forques, publicat a El Geògraf Solitari el 17.06.2015, serà revisitat demà en aquest blog.
- Lobsang Rampa: El cordón de plata (The Rampa Story, 1960)
Tuesday, December 10, 2019
viatge en el temps (1/2)
|
Comença a trencar l'alba, estic ajagut per terra i tinc el cervell en compota. Deu fer una hora que he obert els ulls i no arribo a treure'm del damunt la intensa olor a podrit, excrements i humitat que m'envolta. A poc a poc he anat recuperant la consciència i començo a veure gent vestida com a les pintures de l'edat mitjana. De lluny, els sento parlar amb una llengua que em recorda la meva. Parlen a crits, massa ràpid i em costa molt enganxar el seu accent. Tampoc estic segur que les paraules que escolto tinguin el mateix significat amb el qual jo les conec (1).
No sé on estic, ni en quin any, ni molt menys com he arribat aquí. Però sé que m'hauré d'espavilar si vull controlar aquesta situació i no acabar amb més problemes dels que ja dec tenir. Al meu costat hi ha estirat, ebri mort, un paio molt ros. Veig que està abraçat a una nena que, en obrir els ulls i mentre es treia el ros del damunt, m'ha mirat amb cara de por i ha sortit corrent. Després de comprovar amb satisfacció que el ros i jo fem la mateixa talla i calcem el mateix peu, no m'ho penso dos cops: em trec la samarreta Guinness i els texans, el despullo i, superant la nàusea de l'olor que fa la seva roba, me la fico pel damunt i surto per cames abans que es desperti.
Començo a enfilar els carrers del que em sembla una ciutat que no m'és del tot desconeguda: crec reconèixer alguns edificis i, gràcies a saber que allò que coneixem com la Barcelona medieval té poc a veure amb la ciutat d'aquella època, estic segur que és la meva ciutat, però a l'edat mitjana (2). Començo a veure botigues que obren (3) i parades que comencen a oferir tota mena de productes als clients potencials (4).
Segueixo sense comprendre massa bé la llengua que parla la gent i m'inquieta la manera com em miren. Més tard veig un paio amb turbant i veig que el miren de la mateixa manera que ho fan amb mi. Es dirigeix a una parada per comprar fruita i, amb el que em sembla un català molt estrany, es fa entendre. Segueixo amb el meu tomb pels carrers i veig que, ni ell ni jo, no som els únics forasters. Prenc nota i decideixo fer-me passar per un foraster. Finalment, és el que sóc, un foraster a la ciutat on vaig nàixer, fill d'un barri que trigaria encara uns quants segles en veure la llum.
Tot d'un cop em donen una empenta amb una llança per deixar pas a uns paios que entren a cavall. No oblidaré mai la seva mirada de menyspreu, tampoc tot l'odi que amagava la mirada d'aquells que baixaven el cap al seu pas. Decideixo fer el mateix, ja en tinc prou de problemes.
Trobo un sac amb unes monedes a una butxaca amagada del vestit del ros: ni el motiu ni la llengua de les monedes em diuen res. Em dirigeixo a una parada on tenen una fruita que només la gana que porto pot justificar la seva compra. Agafo tres pomes, el venedor em fa un preu que, per precaució, entro a regatejar amb un català aproximatiu, just per deixar clar que sóc foraster però que puc entendre el que em diu. Ens entenem per la meitat del preu que m'havia dit. Trec una moneda del sac del ros i el venedor em fa entendre amb gests que no la coneix i que vagi a la Taula de Canvi (5). En el moment de deixar les pomes i donar un cop d'ull per veure de trobar una altra parada, fa veure que fa un gran esforç i m'agafa la moneda. Mentre m'allunyo veig que riu per sota el nas. M'ha enredat, però em dóna igual, tinc tres pomes i segueixo viu.
Tinc molta gana, però he de fotre el camp de la vila tan ràpidament com pugui i intentar saber com he arribat aquí sense passar abans per una garjola o rebre una ganivetada.
No sé on estic, ni en quin any, ni molt menys com he arribat aquí. Però sé que m'hauré d'espavilar si vull controlar aquesta situació i no acabar amb més problemes dels que ja dec tenir. Al meu costat hi ha estirat, ebri mort, un paio molt ros. Veig que està abraçat a una nena que, en obrir els ulls i mentre es treia el ros del damunt, m'ha mirat amb cara de por i ha sortit corrent. Després de comprovar amb satisfacció que el ros i jo fem la mateixa talla i calcem el mateix peu, no m'ho penso dos cops: em trec la samarreta Guinness i els texans, el despullo i, superant la nàusea de l'olor que fa la seva roba, me la fico pel damunt i surto per cames abans que es desperti.
Començo a enfilar els carrers del que em sembla una ciutat que no m'és del tot desconeguda: crec reconèixer alguns edificis i, gràcies a saber que allò que coneixem com la Barcelona medieval té poc a veure amb la ciutat d'aquella època, estic segur que és la meva ciutat, però a l'edat mitjana (2). Començo a veure botigues que obren (3) i parades que comencen a oferir tota mena de productes als clients potencials (4).
Segueixo sense comprendre massa bé la llengua que parla la gent i m'inquieta la manera com em miren. Més tard veig un paio amb turbant i veig que el miren de la mateixa manera que ho fan amb mi. Es dirigeix a una parada per comprar fruita i, amb el que em sembla un català molt estrany, es fa entendre. Segueixo amb el meu tomb pels carrers i veig que, ni ell ni jo, no som els únics forasters. Prenc nota i decideixo fer-me passar per un foraster. Finalment, és el que sóc, un foraster a la ciutat on vaig nàixer, fill d'un barri que trigaria encara uns quants segles en veure la llum.
Tot d'un cop em donen una empenta amb una llança per deixar pas a uns paios que entren a cavall. No oblidaré mai la seva mirada de menyspreu, tampoc tot l'odi que amagava la mirada d'aquells que baixaven el cap al seu pas. Decideixo fer el mateix, ja en tinc prou de problemes.
Trobo un sac amb unes monedes a una butxaca amagada del vestit del ros: ni el motiu ni la llengua de les monedes em diuen res. Em dirigeixo a una parada on tenen una fruita que només la gana que porto pot justificar la seva compra. Agafo tres pomes, el venedor em fa un preu que, per precaució, entro a regatejar amb un català aproximatiu, just per deixar clar que sóc foraster però que puc entendre el que em diu. Ens entenem per la meitat del preu que m'havia dit. Trec una moneda del sac del ros i el venedor em fa entendre amb gests que no la coneix i que vagi a la Taula de Canvi (5). En el moment de deixar les pomes i donar un cop d'ull per veure de trobar una altra parada, fa veure que fa un gran esforç i m'agafa la moneda. Mentre m'allunyo veig que riu per sota el nas. M'ha enredat, però em dóna igual, tinc tres pomes i segueixo viu.
Tinc molta gana, però he de fotre el camp de la vila tan ràpidament com pugui i intentar saber com he arribat aquí sense passar abans per una garjola o rebre una ganivetada.
(Continuarà)
- Sau de Treviac: Història Medieval de Catalunya - Els occitans en la gènesi de la nostra nació, Racó Català, 04.05.2018 || Venim del nord, venim del sud (4), publicat a El Geograf Solitari el 02.07.2015 || Albert Manent: La immigració occitana a Catalunya. Societat Catalana de Genealogia. || Oriol Ubach Borbonès: L'immigració a Barcelona després de la Pesta Negra (1348)
- Jordi Palmer: El Barri Gòtic barceloní, un projecte catalanista conclòs pel franquisme, naciodigital.cat, 01.03.2015
- Vicente Moreno Cullell: La societat catalana en els segles XIII i XIV: Els gremis a la Barcelona medieval, Sàpiens, 39.08.2010
- Enric H. March: L'origen dels mercats medievals a Barcelona, enarchenhologos.blogspot.com, 02.10.2015
- Wikipedia: Taula de canvi
Monday, December 9, 2019
les fatals picards
| Les Fatals Picards - Dans un Ciel de Premier Mai, Youtube, 14.07.2019 |
Si encara no els coneixes, avui m'agradaria compartir amb tu un parell de vídeos d'una banda francesa que toca uns temes on es barregen l'humor amb segones de canvi i, sovint, un fort compromís polític a través de diversos estils musicals, que van des de la chanson française fins al punk rock, passant pel ska el reggae i el rock: Les Fatals Picards (1)
El vídeo que obre aquesta entrada: Dans un Ciel de Premier Mai (2) ens parla de dos companys que estan bevent una birra a un bar i un d'ells recorda amb nostàlgia l'època en què lluitaven al carrer per defensar els seus drets. I es demana si no seria ja el moment de tornar a fer-ho i sortir al carrer amb el puny en l'aire un primer de maig.
J'peux pas croire qu't'aies oublié
Nos banderoles nos défilés
Quand tout semblait
Encore possible les heures au pied
Des cheminées de nos usines
Quand on luttait
El segon vídeo: Le Combat Ordinaire, ens parla d'un obrer que acaba de rebre una carta de l'empresa anunciant que tancaran la factoria on treballa per deslocalitzar-la a Polònia i no té més que dues opcions: treballar a la nova factoria a Polònia amb un salari més baix o anar a l'atur. No acceptant cap de les dues solucions decideix defensar el seu lloc de treball.
Huit heures par jour vissé à ma machine
Une vie transparente soudée à mon usine
La casquette de travers, j'avais la classe ouvrière
C'était toute ma vie, mon droit à la misère
| Les Fatals Picards - Le Combat Ordinaire, Youtube, 14.10.2015 |
- Wikipedia: Les Fatals Picards [en] [fr] [es] [ca] || Home page || Youtube || Facebook ||
- Les Fatals Picards - Dans un Ciel de Premier Mai: paroles.net
- Les Fatals Picards - Le Combat Ordinaire: paroles.net
Sunday, December 8, 2019
barcelona i la memòria històrica: horta-guinardó
| Districte d'Horta-Guinardó - Rutes d'Horta-Guinardó, Youtube, 13.07.2012 |
El barri del Guinardó el tenia força més visitat que el d'Horta. Ja feia molts anys que m'havia passat pel cap seguir amunt el passeig Maragall des dels Quinze (1) i, arribant al passeig de la Font d'en Fargues, tirar pel dret fins a arribar a la font (2). M'havia agradat tant que, alguns diumenges al matí m'agradava molt comprar-me La Vanguardia i anar-la a llegir sencera en aquell oasi de silenci que era la Font d'en Fargues en aquells temps.
A mesura que hi anava, m'agradava anar descobrint els carrerons del barri. Per exemple, seguir pujant fins al Parc del Guinardó (3), la Font del Cuento (4), passar el temps mirant l'espectacle visual de Barcelona als meus peus i tornar a casa baixant per l'avinguda de Montserrat o agafant la línia 31 o 32, unes antigues línies, que no sé si encara existeixen, i s'aturaven molt a prop de casa.
Un dia em va donar per baixar fent zig-zag pels carrerons del barri en direcció de la plaça Eivissa, i vaig descobrir un lloc que no podia arribar a creure'm que existís a Barcelona: el carrer d'Aiguafreda (5) i, carrer avall, el carrer de les Bugaderes (6). Si vols saber de què t'estic parlant, et proposo donar-li un cop d'ull al blog de Carme Martín: Memòria dels barris (7), llegir el contingut, mirar les imatges que conté i també el vídeo.
Anys més tard, quan ja estava motoritzat, una de les coses que també m'agradava molt fer era anar a sopar per la zona de la plaça de Bacardí. Més concretament a un local que encara està obert, però del que ni conec el nom actual ni recordo com es deia abans (8). També m'agradava molt fer un tomb pels locals i restaurants que hi havia entre els passeigs Fabra i Puig i Maragall.
Però en les rares ocasions en què podia deixar el cotxe ben aparcat, el que de veritat m'agradava fer al vespre era travessar el carrer Tajo, enfilar el carrer d'Horta (9), anar a la plaça Eivissa i fer la darrera copa al local que més gràcia ens fes.
Un dels llocs emblemàtics del barri era, i espero que encara ho sigui, l'Ateneu Hortenc. Vaig quedar alguns cops amb un amic que era fill d'un soci per jugar al dòmino amb els avis. Ens ho passàvem de mort fumant un rössli quan teníem pasta (sinó, mig caliquenyo de Juneda), bevent un cigaló i fent-los emprenyar les raríssimes vegades que els guanyàvem. Però mai m'ho vaig passar tan bé com un parell de cops que vam anar a veure un partit del Barça: l'ambient era absolutament brutal!
A mesura que hi anava, m'agradava anar descobrint els carrerons del barri. Per exemple, seguir pujant fins al Parc del Guinardó (3), la Font del Cuento (4), passar el temps mirant l'espectacle visual de Barcelona als meus peus i tornar a casa baixant per l'avinguda de Montserrat o agafant la línia 31 o 32, unes antigues línies, que no sé si encara existeixen, i s'aturaven molt a prop de casa.
Un dia em va donar per baixar fent zig-zag pels carrerons del barri en direcció de la plaça Eivissa, i vaig descobrir un lloc que no podia arribar a creure'm que existís a Barcelona: el carrer d'Aiguafreda (5) i, carrer avall, el carrer de les Bugaderes (6). Si vols saber de què t'estic parlant, et proposo donar-li un cop d'ull al blog de Carme Martín: Memòria dels barris (7), llegir el contingut, mirar les imatges que conté i també el vídeo.
|
Anys més tard, quan ja estava motoritzat, una de les coses que també m'agradava molt fer era anar a sopar per la zona de la plaça de Bacardí. Més concretament a un local que encara està obert, però del que ni conec el nom actual ni recordo com es deia abans (8). També m'agradava molt fer un tomb pels locals i restaurants que hi havia entre els passeigs Fabra i Puig i Maragall.
Però en les rares ocasions en què podia deixar el cotxe ben aparcat, el que de veritat m'agradava fer al vespre era travessar el carrer Tajo, enfilar el carrer d'Horta (9), anar a la plaça Eivissa i fer la darrera copa al local que més gràcia ens fes.
Un dels llocs emblemàtics del barri era, i espero que encara ho sigui, l'Ateneu Hortenc. Vaig quedar alguns cops amb un amic que era fill d'un soci per jugar al dòmino amb els avis. Ens ho passàvem de mort fumant un rössli quan teníem pasta (sinó, mig caliquenyo de Juneda), bevent un cigaló i fent-los emprenyar les raríssimes vegades que els guanyàvem. Però mai m'ho vaig passar tan bé com un parell de cops que vam anar a veure un partit del Barça: l'ambient era absolutament brutal!
| Felipe Blasco - Un cop d'ull a l'Ateneu Hortenc, Youtube, 26.04.2010 |
- Wikipedia: Els Quinze || Google Maps
- Wikipedia: Font d'en Fargues
- Wikipedia: Parc del Guinardó
- Wikipedia: La Font del "Cuento"
- Wikipedia: Carrer d'Aiguafreda || Google Maps
- Wikipedia: Bugaderes d'Horta || Google Maps ||
- Carme Martín: El carrer Aiguafreda, els safareigs i les bugaderes, Memòria dels barris, 24.11.2012
- Plaça de Bacardí: Google Maps
- Carrer d'Horta: Google Maps
Friday, December 6, 2019
Thursday, December 5, 2019
damien saez - la lutte contre la fachosphère
| Saez - Fils de France, Youtube |
Fill d'un espanyol i d'una algeriana, Damien Saez (1) és un cantautor francès que, des dels primers àlbums, ha inclòs en les seves lletres el seu compromís social militant, amb un rebuig molt fort de la societat de consum i de la política occidental en general.
El vídeo que obre aquesta entrada: Fils de France (2) és una cançó escrita per Damien després de la primera volta de les eleccions presidencials del 2002 a França, que va veure per primera vegada un candidat d'extrema dreta entrar a la segona volta. La va escriure, composar i enregistrar en unes deu hores, i després es va poder descarregar gratuïtament per Universal Music.
J'ai vu les larmes aux yeux / Les nouvelles, ce matin
20 % pour l'horreur / 20 % pour la peur
Ivre d'inconscience / Tous fils de France
Au pays des Lumières / Amnésie suicidaire
La vetlla del 1er de maig del 2017, Damien publica el vídeo amb el qual tancaré aquesta entrada: Premier Mai (3), un tema on denuncia tant la presència de l’extrema dreta ('sur les réseaux la fachosphère vient toujours gangréner') a la segona volta de les eleccions presidencials del 2017, però també la del "banquer" Emmanuel Macron.
| Danien Saez - Premier mai, Youtube, 30.04.2017 |
- Wikipedia: Damien Saez [en] [fr] [es] [ca] || Home Page || Youtube
- Wikipedia: Fils de France (chanson) || Luc Le Vaillant: Damien Saez, 24 ans, chanteur de «Fils de France», Libération, 19.04.2003
- Big Browser: Quinze ans après « Fils de France », Saez sort un nouveau morceau contre l’extrême droite et attaque la finance, Le Monde, 01.05.2017
Wednesday, December 4, 2019
inxs - never tear us apart
| INXS - Never Tear Us Apart (Official Video), Youtube |
INXS és una banda australiana que ja fa anys que ho va deixar córrer. No em feia gaire el pes el nom de la banda: INXS (pronuncia in excess) i la seva música no era el meu estil preferit. Però si mai has estat a Praga, no caldrà que t'expliqui per què he penjat aquest vídeo. I si encara no hi has estat, crec que no estaria malament que prenguis quatre notes per quan hi vagis.
Tuesday, December 3, 2019
sobre el baró de toloriu
 |
El passat mes de gener, Sebastià Bennasar publicava a Vilaweb (1) un article dedicat a la presentació d'una novel·la de la catedràtica de comunicació i doctora en ciències socials de la UOC, Imma Tubella (2): A cavall del vent (3).
Aquesta novel·la ens presenta un fet històric, el de la princesa mexica Xipahuatzin que arriba a Catalunya el 1528 i va a parar al Cadí, a Toloriu. Segons la llegenda, Moctezuma va regalar tres fills a Hernán Cortés, seguint la tradició habitual d’intercanvis amb els caps dels altres pobles o tribus. Moctezuma tenia una emperadriu, dues reines i un estol de concubines. I aquests tres fills eren descendents de Moctezuma amb les seves reines; per tant, mig germans entre si. Alhora, Cortès va cedir dos d’aquests fills al baró de Grau, que va decidir de batejar la noia amb el nom de Maria i endur-se-la a Toloriu.
Com ja et pots imaginar, el canvi va ser brutal per a aquella pobra noia, que va passar d’una vida al mig de la civilització molt avançada, a viure a tocar del Cadí, en un poble d’una seixantena d’habitants. Has de pensar que a la civilització mexica tots els nens anaven a escola, fins i tot els fills dels esclaus, o que tenien aigua corrent i es banyaven molt sovint, amb la qual cosa pots imaginar com podia viure aquell canvi de vida’.
El treball d'investigació que afirma haver portat a terme Imma Tubella, sembla deixar fora de tota discussió que es tracta d'una novel·la històrica basada en un fet real.
Un fet històric sostingut pel relat de Lluís Font, bateria dels Country Revival Farmers i venedor de pernils, que es va presentar a Imma Tubella com un dels descendents de Moctezuma (6).
Poc després vaig caure sobre un article que Armand de Fluvià (7), un especialista en genealogies catalanes i en les dinasties dels comtes dels Països Catalans, publicava a La Vanguardia (8):
Però no tan desorientat com quan vaig llegir un article publicat a un blog d'El Salto (10), on l'autor ens presenta un estafador detingut per la policia el 1952. Un paio que s'anomenava Guillermo de Grau i Rifé, i que afirmava ser el príncep Guillem III de Grau-Moctezuma, cap de l'Ordre sobirana i imperial de la Corona de Mèxic, descendent de l'enllaç matrimonial entre Maria Xipahuatzin, filla de Moctezuma II, amb Joan de Grau, els quals van tenir un fill en 1536, nascut a Toloriu i batejat com Joan Pere de Grau i Moctezuma, baró de Toloriu i emperador legítim de Mèxic, que era el símbol de la unió entre dues dinasties.
Naturalment, no poso en dubte la intensa recerca històrica que ha portat a terme Imma Tubella. Tampoc les informacions "històriques" que he trobat a Wikipedia. I encara menys el relat de Lluís Font, bateria dels Country Revival Farmers i venedor de pernils.
Però, no sé què dir-te ... Estic molt desorientat i ...
La recerca històrica ha estat una peça clau en aquesta obra i Tubella assegura que abans de posar-se a escriure ha llegit una setantena de llibres i s'ha documentat durant un any (4).I per dissipar qualsevol mena de dubte, només has de consultar l'entrada que Wikipedia li ha dedicat a Joan de Grau i Ribó, baró de Toloriu (5), on ens presenta el seu matrimoni amb la princesa.
Un fet històric sostingut pel relat de Lluís Font, bateria dels Country Revival Farmers i venedor de pernils, que es va presentar a Imma Tubella com un dels descendents de Moctezuma (6).
Poc després vaig caure sobre un article que Armand de Fluvià (7), un especialista en genealogies catalanes i en les dinasties dels comtes dels Països Catalans, publicava a La Vanguardia (8):
No hi ha cap prova ni cap evidència que la princesa Maria hagués vingut a Catalunya ni que s’hagués casat amb el tal Grau. També cal dir que hi havia els senyors de Toloriu, però no barons de Toloriu.Francament, em vaig quedar una mica desorientat. Encara més quan vaig llegir un article de la BBC dedicat als 500 anys de la històrica trobada entre Moctezuma II i Hernán Cortés a Tenochtitlán que porta per títol: Encuentro entre Moctezuma y Cortés: los descendientes del líder azteca que viven en México y España 500 años después (y la curiosa "farsa" de los Moctezuma catalanes) (9).
Però no tan desorientat com quan vaig llegir un article publicat a un blog d'El Salto (10), on l'autor ens presenta un estafador detingut per la policia el 1952. Un paio que s'anomenava Guillermo de Grau i Rifé, i que afirmava ser el príncep Guillem III de Grau-Moctezuma, cap de l'Ordre sobirana i imperial de la Corona de Mèxic, descendent de l'enllaç matrimonial entre Maria Xipahuatzin, filla de Moctezuma II, amb Joan de Grau, els quals van tenir un fill en 1536, nascut a Toloriu i batejat com Joan Pere de Grau i Moctezuma, baró de Toloriu i emperador legítim de Mèxic, que era el símbol de la unió entre dues dinasties.
Naturalment, no poso en dubte la intensa recerca històrica que ha portat a terme Imma Tubella. Tampoc les informacions "històriques" que he trobat a Wikipedia. I encara menys el relat de Lluís Font, bateria dels Country Revival Farmers i venedor de pernils.
Però, no sé què dir-te ... Estic molt desorientat i ...
 |
- Sebastià Bennasar: Història d’una princesa mexica al Cadí al segle XVI, Vilaweb, 13.01.2019 ||
- Wikipedia: Imma Tubella [es] [ca]
- Imma Tubella Casadevall: A cavall del vent, Columna Edicions, 2019
- Tubella narra el periple de la princesa asteca Xipahuatzin en terra catalana, Diari de Girona, 12.01.2019
- Wikipedia: Joan de Grau i Ribó [es][ca]
- Lluís Llort: Les quatre veus de la princesa, El Punt Avui, 13.01.2019
- Wikipedia: Armand de Fluvià [es] [ca]
- Armand de Fluvià: La princesa asteca, La Vanguardia, 06.02.2019
- Pablo Esparza: Encuentro entre Moctezuma y Cortés: los descendientes del líder azteca que viven en México y España 500 años después (y la curiosa "farsa" de los Moctezuma catalanes), BBC News Mundo, 08.11.2019
- Horacio Espinosa: Nobleza obliga: sobre un caso de confluencia político-económica entre las élites azteca y española, El Salto, 01.01.2018
Monday, December 2, 2019
les wampas
| Les Wampas - C'est Politique, Youtube, 13.09.2019 |
Com estic gairebé segur que no has sentit mai parlar d'aquesta banda, avui m'agradaria compartir amb tu uns vídeos de Les Wampas per si t'arribés d'incloure'ls a la selecció de temes a escoltar durant les properes festes de Nadal.
Es tracta d'una banda francesa, originària de la regió de París, que es va formar el 1983 i gira fonamentalment al voltant del seu cantant Didier Wampas que, als inicis de la banda, era electricista d'alta tensió a l'empresa de transports de la Regió de París, i està jubilat des del 2012 (1). Sobre l'edat de la seva jubilació, sentiràs parlar avui de les mobilitzacions contra la política del govern Macron. Aquí en parlaré a una altra entrada, si et sembla bé.
Sobre la biografia del grup et deixo donar un cop d'ull al què en diuen d'ells a Wikipedia (1). Sobre el seu estil, hi ha qui els considera, junt amb Bérurier Noir i Parabellum, com una de les bandes pioneres del punk rock a França. A la Wikipedia en català els van definir d'una manera molt precisa: Els Wampas són una banda francesa de pop-punk o, per alguns, també punk-rock, o el que ells defineixen com a "yeyé-punk". Un tal Aurelien Frery va deixar un comentari al vídeo que tanca aquesta entrada que crec que els defineix encara millor: Voilà, le punk! A la base c'est ça: penser ce qu'on veut et emmerder tout le monde. Plus personne ne l'a pas fait depuis Serge Gainsbourg... Merci Didier.
Com ja hauràs pogut veure al primer vídeo, l'edat dels membres de la banda no és un obstacle perquè als seus concerts hi hagi un munt de gent jove. I els concerts segueixin sent una passada de canya i de bon rotllo.
En el cas que vulguis escoltar altres temes, et proposo els següents:
Es tracta d'una banda francesa, originària de la regió de París, que es va formar el 1983 i gira fonamentalment al voltant del seu cantant Didier Wampas que, als inicis de la banda, era electricista d'alta tensió a l'empresa de transports de la Regió de París, i està jubilat des del 2012 (1). Sobre l'edat de la seva jubilació, sentiràs parlar avui de les mobilitzacions contra la política del govern Macron. Aquí en parlaré a una altra entrada, si et sembla bé.
Sobre la biografia del grup et deixo donar un cop d'ull al què en diuen d'ells a Wikipedia (1). Sobre el seu estil, hi ha qui els considera, junt amb Bérurier Noir i Parabellum, com una de les bandes pioneres del punk rock a França. A la Wikipedia en català els van definir d'una manera molt precisa: Els Wampas són una banda francesa de pop-punk o, per alguns, també punk-rock, o el que ells defineixen com a "yeyé-punk". Un tal Aurelien Frery va deixar un comentari al vídeo que tanca aquesta entrada que crec que els defineix encara millor: Voilà, le punk! A la base c'est ça: penser ce qu'on veut et emmerder tout le monde. Plus personne ne l'a pas fait depuis Serge Gainsbourg... Merci Didier.
Je n'ai pas peur de l'avenir / C'est trop facile !Sobre el nom artístic de Didier Wampas i, per extensió, de la banda, sospito que podria tenir una relació amb un personatge homònim d'un dels films de la saga de Star Wars que va sortir a les pantalles tres anys abans la formació de la banda: Wampa (2), però no és més que una suposició personal, probablement errònia.
Pourquoi parler Politique / Et pourquoi prendre sa guitare
S'accorder c'est p'tit bourgeois / C'est Politique !
Com ja hauràs pogut veure al primer vídeo, l'edat dels membres de la banda no és un obstacle perquè als seus concerts hi hagi un munt de gent jove. I els concerts segueixin sent una passada de canya i de bon rotllo.
En el cas que vulguis escoltar altres temes, et proposo els següents:
- Je Voudrais || Chirac en prison ||
- Les Wampas sont la preuve que Dieu existe ||
- Manu Chao ||Comme un Punk en Hiver ||
- Punk Ouvrier || La Propriété C'est Du Vol ||
| Les Wampas - C'est pas moi qui suis trop vieux, votre musique c'est vraiment de la merde!, Youtube, 17.02.2015 |
Sunday, December 1, 2019
quan els refugiats eren els nostres
| Wladimir Zandt: Elisabeth EIDENBENZ, Youtube, 19.11.2012 |
La meva relació amb Suïssa va començar en 1977, a les Jornades Llibertàries Internacionals (1) que van tenir lloc al Parc Güell de Barcelona. Va ser enllà que vaig conèixer un llibertari del Ticino que anomenaré Jean-Pierre.
Com és sabut que ningú és profeta entre els seus, Jean-Pierre portava molt malament el fet de viure a un dels cantons més conservadors del país. També que el seu fill seguís una carrera professional a l'Armée, com a paracaigudista a les tropes d'elit. Ell tenia més de 65 anys. Jo acabava de fer 18 i vam simpatitzar ràpidament. Ell estava vivint un somni a les Jornades Llibertàries Internacionals, i jo no parava de demanar-li què pensava de la democràcia directa suïssa, les iniciatives populars i referèndums, sobre el federalisme i la Confederació Helvètica, ...
Ens vam fer amics. Ens escrivíem regularment. I cada cap d'any mai no mancava a casa la seva caixa de xocolata. Ell va seguir venint durant uns anys cada estiu. Fins que, va deixar de fer-ho, les cartes van deixar d'arribar i, un conegut llunyà, em va dir que ens havia deixat. Durant anys, he intentat saber alguna cosa d'ell, sense cap resultat.
Han passat els anys. I n'hi ha moltes coses per les quals estic orgullós de ser ciutadà d'aquest país. Una d'elles, i no la menys important, orgullós de tots aquells herois anònims que no porten capa. I entre aquests, d'Elisabeth Eidenbenz (2), la infermera suïssa que va fer una tasca impressionant al Comité de Ayuda Suiza a los Niños de España. Sobre la seva tasca en territori de la República et proposo llegir un article de Luís Manuel Expósito Navarro que confesso que mai no sóc capaç de rellegir sense la més gran de les emocions (3).
Després de la caiguda de la República, Elisabeth va arribar al Rosselló, on un nombre ingent de refugiats es massificava a camps d'internament com els d'Argelers, Sant Cebrià de Rosselló o Ribesaltes. Molt afectada per les condicions de vida en aquests camps, la desnutrició, les malalties i l’alta mortalitat, va decidir ajudar els nens, les dones embarassades i les mares joves. Després de diversos intents, va trobar una mansió prop d'Elna, on va fundar una maternitat per acollir-los (4).
Si en un principi la Maternité suisse d'Elne es finançava gràcies a les donacions que arribaven de tota Europa, aquestes van gairebé desaparèixer amb el començament de la segona guerra mundial: just en el moment en què començaven a arribar altres refugiats de França i un gran nombre de jueus i gitanos procedents de tota Europa. La manca de dons va fer que la maternitat s'hagués d'associar primer amb una associació socialista, recentment creada al país: l’Œuvre suisse d'entraide ouvrière (5) i, poc més tard, amb la Creu Roja Suïssa. Uns recursos condicionats al seguiment d'una política de neutralitat que prohibia oferir aixopluc a refugiats polítics i, sobretot, als jueus. Malgrat la vigilància de la Gestapo, aquesta regla es va eludir falsificant la identitat dels pacients, cosa que va permetre salvar 400 nens espanyols i 200 jueus, abans que la Wehrmacht requisés l'edifici de la maternitat en abril de 1944.
Res però de tot el que he llegit o escoltat no m'ha emocionat tant com una conferència d'Assumpta Montellà que pots trobar al vídeo que tanca aquesta entrada.
És un vídeo llarg, d'1h, però mira de trobar el temps per veure'l perquè està carregat d'història. En aquest cas, construïda per unes històries personals amb una altíssima càrrega d'emoció i d'humanitat. No el deixis passar i guarda'l sempre a la memòria.
Com és sabut que ningú és profeta entre els seus, Jean-Pierre portava molt malament el fet de viure a un dels cantons més conservadors del país. També que el seu fill seguís una carrera professional a l'Armée, com a paracaigudista a les tropes d'elit. Ell tenia més de 65 anys. Jo acabava de fer 18 i vam simpatitzar ràpidament. Ell estava vivint un somni a les Jornades Llibertàries Internacionals, i jo no parava de demanar-li què pensava de la democràcia directa suïssa, les iniciatives populars i referèndums, sobre el federalisme i la Confederació Helvètica, ...
Ens vam fer amics. Ens escrivíem regularment. I cada cap d'any mai no mancava a casa la seva caixa de xocolata. Ell va seguir venint durant uns anys cada estiu. Fins que, va deixar de fer-ho, les cartes van deixar d'arribar i, un conegut llunyà, em va dir que ens havia deixat. Durant anys, he intentat saber alguna cosa d'ell, sense cap resultat.
Han passat els anys. I n'hi ha moltes coses per les quals estic orgullós de ser ciutadà d'aquest país. Una d'elles, i no la menys important, orgullós de tots aquells herois anònims que no porten capa. I entre aquests, d'Elisabeth Eidenbenz (2), la infermera suïssa que va fer una tasca impressionant al Comité de Ayuda Suiza a los Niños de España. Sobre la seva tasca en territori de la República et proposo llegir un article de Luís Manuel Expósito Navarro que confesso que mai no sóc capaç de rellegir sense la més gran de les emocions (3).
|
Després de la caiguda de la República, Elisabeth va arribar al Rosselló, on un nombre ingent de refugiats es massificava a camps d'internament com els d'Argelers, Sant Cebrià de Rosselló o Ribesaltes. Molt afectada per les condicions de vida en aquests camps, la desnutrició, les malalties i l’alta mortalitat, va decidir ajudar els nens, les dones embarassades i les mares joves. Després de diversos intents, va trobar una mansió prop d'Elna, on va fundar una maternitat per acollir-los (4).
Si en un principi la Maternité suisse d'Elne es finançava gràcies a les donacions que arribaven de tota Europa, aquestes van gairebé desaparèixer amb el començament de la segona guerra mundial: just en el moment en què començaven a arribar altres refugiats de França i un gran nombre de jueus i gitanos procedents de tota Europa. La manca de dons va fer que la maternitat s'hagués d'associar primer amb una associació socialista, recentment creada al país: l’Œuvre suisse d'entraide ouvrière (5) i, poc més tard, amb la Creu Roja Suïssa. Uns recursos condicionats al seguiment d'una política de neutralitat que prohibia oferir aixopluc a refugiats polítics i, sobretot, als jueus. Malgrat la vigilància de la Gestapo, aquesta regla es va eludir falsificant la identitat dels pacients, cosa que va permetre salvar 400 nens espanyols i 200 jueus, abans que la Wehrmacht requisés l'edifici de la maternitat en abril de 1944.
| TV3 - Telenotícies - Entrevista amb Elisabeth Eindenbenz, Youtube, |
Res però de tot el que he llegit o escoltat no m'ha emocionat tant com una conferència d'Assumpta Montellà que pots trobar al vídeo que tanca aquesta entrada.
És un vídeo llarg, d'1h, però mira de trobar el temps per veure'l perquè està carregat d'història. En aquest cas, construïda per unes històries personals amb una altíssima càrrega d'emoció i d'humanitat. No el deixis passar i guarda'l sempre a la memòria.
| Matadepera Televisió: DAMA: "La Maternitat d'Elna", amb Assumpta Montellà, Youtube, 28.02.2014 |
- Pepe Ribas: Jornadas Libertarias, Un capítulo de Los 70 a destajo: Ajoblanco y Libertad. Blog Ajoblanco, 2011
- Wikipedia: Elisabeth Eidenbenz [en] [fr] [es] [ca]
- Luís Manuel Expósito Navarro: Elisabeth Eidenbenz y la ayuda suiza (1937-1939), paxaugusta.es, noviembre 2011
- Wikipedia: Maternité suisse d'Elne [en] [fr] [es] [ca] || Rich Tenorio: How one Swiss nurse hid hundreds of pregnant women and their kids from the Nazis, The Times of Israel, 12.03.2019
- Wikipedia: Œuvre suisse d'entraide ouvrière [en] [fr] [es] [ca]
Friday, November 29, 2019
sáhara Occidental - la 53ª provincia de españa
| Provincia 53 - ¿Qué sabes del Sáhara Occidental?, Youtube, 20.09.2019 |
Divendres passat vaig publicar un article recordant aquella que va ser la província n°51 d'Espanya: Ifni (1).
En Sinfu, que malgrat empassar-se fidelment aquest blog segueix sent un bon amic, em va recordar amb el vídeo que obre aquest post, la presentació a Madrid del documental 'Provincia 53' (2) el passat 20 de setembre.
Un projecte destinat a recordar l'abandonament vergonyós d'Espanya de la província del Sàhara Occidental (3), provocant l'exili de centenars de milers de sahrauís amb DNI espanyol, quan va oferir aquell país als ocupants de Marroc i Mauritània. Fent d'aquest, l'únic país africà on el procés de descolonització segueix pendent 43 anys després.
La manera com va passar la venda d'aquella província, amb els seus habitants al pack, hauria de permetre comprovar als independentistes que l'al·lèrgia de les autoritats espanyoles pels referèndums d'autodeterminació no va començar a Catalunya. Als unionistes, que sempre que surtin amb allò de: ¿Qué pone en tu DNI?, se'ls podria respondre que posa exactament el mateix que posava al DNI dels sahrauís, als quals es va deixar venuts en mans del Marroc i de Mauritània.
Veient el vídeo, però no solament, voldria dir als professors de Geografia i d'Història d'Espanya que, si segueixen per aquest camí, acabaran fent bona a l'escola franquista. I per favor, que no em surtin ara amb la brasa dels temaris ... Quan tenen interès, els fan passar per l'arc de triomf.
Una fidel lectora, que em va demanar guardar l'anonimat, em va parlar d'un cosí que havia fet el servei militar al Sàhara espanyol, i em va deixar caure alguns detalls del que li havia explicat del seu pas per l'exèrcit. En Pepo, em va parlar del seu servei militar a Melilla i de les insígnies de l'exèrcit de terra que encara lluïen alguns militars espanyols, recordant el seu pas per les províncies de l'Àfrica Occidental. I dic les províncies, perquè ho eren.
Tot allò per alguns és història. Per la majoria, mai no va passar. Però pel poble sahrauí, segueix sent el calvari del seu quotidià.
En Sinfu, que malgrat empassar-se fidelment aquest blog segueix sent un bon amic, em va recordar amb el vídeo que obre aquest post, la presentació a Madrid del documental 'Provincia 53' (2) el passat 20 de setembre.
Un projecte destinat a recordar l'abandonament vergonyós d'Espanya de la província del Sàhara Occidental (3), provocant l'exili de centenars de milers de sahrauís amb DNI espanyol, quan va oferir aquell país als ocupants de Marroc i Mauritània. Fent d'aquest, l'únic país africà on el procés de descolonització segueix pendent 43 anys després.
|
La manera com va passar la venda d'aquella província, amb els seus habitants al pack, hauria de permetre comprovar als independentistes que l'al·lèrgia de les autoritats espanyoles pels referèndums d'autodeterminació no va començar a Catalunya. Als unionistes, que sempre que surtin amb allò de: ¿Qué pone en tu DNI?, se'ls podria respondre que posa exactament el mateix que posava al DNI dels sahrauís, als quals es va deixar venuts en mans del Marroc i de Mauritània.
Veient el vídeo, però no solament, voldria dir als professors de Geografia i d'Història d'Espanya que, si segueixen per aquest camí, acabaran fent bona a l'escola franquista. I per favor, que no em surtin ara amb la brasa dels temaris ... Quan tenen interès, els fan passar per l'arc de triomf.
Una fidel lectora, que em va demanar guardar l'anonimat, em va parlar d'un cosí que havia fet el servei militar al Sàhara espanyol, i em va deixar caure alguns detalls del que li havia explicat del seu pas per l'exèrcit. En Pepo, em va parlar del seu servei militar a Melilla i de les insígnies de l'exèrcit de terra que encara lluïen alguns militars espanyols, recordant el seu pas per les províncies de l'Àfrica Occidental. I dic les províncies, perquè ho eren.
Tot allò per alguns és història. Per la majoria, mai no va passar. Però pel poble sahrauí, segueix sent el calvari del seu quotidià.
|
- Espanya i la memòria històrica - Ifni: la província 51, publicat en aquest blog el passat 22.11.2019
- La memoria silenciada de la provincia 53 de España, Público, 20.09.2019
- Wikipedia: Sahara Occidental [en] [fr] [es] [ca] || Sahara español [en] [fr] [es] [ca]
Subscribe to:
Posts (Atom)