Showing posts with label perso. Show all posts
Showing posts with label perso. Show all posts

Sunday, June 22, 2025

la vida és curta, aprofitem-la



A un post que vaig publicar aviat farà cinc anys, i que portava com a títol: Un sistema de treball absurd, sense utilitat ni sentit? (1) et parlava d'un autor que amb els meus companys de la feina vam seguir durant uns anys, i de qui encara tinc llibres que corren per casa: Scott Adams (2).

Fa anys, alguns companys tenien enganxades al mur algunes de les tires còmiques del personatge més conegut dels còmics de Scott Adams: Dilbert (3). Molts d'ells utilitzaven algunes com a fons de pantalla als seus ordinadors. Altres estaven subscrits a un servei que els enviava la tira còmica del dia, que hom podia trobar a un racó d'una de les pantalles de 21" amb què treballàvem.

Mirat retrospectivament, tot allo era força surrealista. Dilbert, el personatge creat per Scott Adams havia donat nom a un dels principis que els empleats de les grans corporacions coneixien molt bé (4):
Les empreses tendeixen a ascendir sistemàticament els seus empleats menys competents a càrrecs directius per limitar així el dany que són capaços de provocar.
Curiosament, directius i quadres el trobaven molt divertit. Tanmateix, a mesura que els departaments de recursos humans de les empreses van afinar els seus tests psicotècnics, els càrrecs directius d'empreses públiques i privades van ser ocupats pel millor que hom va trobar entre les bandes d'orcs (5) psicòpates que havien viscut amagades sota terra durant molt de temps.

Dilbert no ens semblava ja tan divertit quan ens vam confrontar diàriament amb la còpia conforme dels personatges i les situacions que Scott Adams ens presentava a les seves tires còmiques.

Si encara hi havia alguna cosa que poguéssim trobar divertida a les tires còmiques de Dilbert, aquesta va desaparèixer ràpidament quan Scott Adams es va proclamar defensor de l'Idiota suprem que guiava les accions d'aquell exèrcit d'orcs que ja s'havien disseminat arreu del planeta: Donald Trump (6).
Fa uns dies, vaig llegir que Scott Adams s'acomiadava del seu públic al seu podcast Coffee with Scott Adams dient que, després d'haver lluitat contra el mateix càncer de pròstata metastàtic que li han diagnosticat a l'expresident Joe Biden, havia decidit que no viuria més enllà d'aquest estiu (7).

Adams, que ha fet 68 anys a principis de juny, comparteix amb Biden una forma agressiva de càncer de pròstata que conec molt bé, car enguany fa fa cinc anys que vaig desenvolupar un càncer de grup 4 amb un nivell de 8 a l'escala de Gleason.
 
Adams sap del que parla quan, referint-se al càncer de Joe Biden diu que: Si està localitzat i no ha sortit de la pròstata, és 100% curable. Però, si ha sortit de la pròstata i s'estén a altres parts del cos..., en aquest cas s'estendrà als ossos i el dolor serà intolerable.

El PSA és una proteïna produïda per la pròstata, un valor alt d'aquest antigen suggereix doncs una anormalitat de la pròstata. El cas és que, si com en el meu cas. fa cinc anys que t'han tret la pròstata, tenir aquest antigen a la sang doblant el seu valor cada tres mesos, només pot voler dir dues coses: o bé hi ha un nòdul proper a on es trobava la pròstata que no va ser atacar la radioteràpia en el seu moment i que ara s'està despertant ràpidament, o bé el càncer ja està a la sang. En aquest darrer cas, tot és qüestió de temps, segons l'agressivitat del càncer.
En el primer dels casos, la radioteràpia i l'hormonoteràpia poden resoldre aquest problema. Aquest sembla haver estat el meu cas, per ara. Car fins no fa gaire, hom afiemava que els tumors amb puntuacions de Gleason entre 8 i 10 tenien poca probabilitat de curar-se: moltes evidències suggerien que, tot i que solen romandre estables durant diversos anys, aquests tumors es tornen més agressius amb el temps (8).

Esperant veure si la ciència avança en la recerca de nous tractaments que em permetin poder continuar donant-te la brasa, continuaré amb el meu tractament d'hormones per veure quant de temps puc continuar tenint el meu PSA amb valors propers a zero. Gaudint del temps que puguem compartir, valorant tot allò que té un valor en aquest món i deixant de banda tot allò on no val la pena perdre ni un minut. 


  1. Veure Un sistema de treball absurd, sense utilitat ni sentit? publicat en aquest blog el 07.07.2020
  2. Wikipedia: Scott Adams [en] [fr] [es] [ca]
  3. Dilbert: Dibert, Home page.  Wikipedia [en] [fr] [es] [ca]
  4. Wikipedia: The Dilbert principle [en] [fr] [es] [ca]
  5. Wikipedia : Orc [en] [fr] [es] [ca]
  6. Caroline Winter: How Scott Adams Got Hypnotized by Trump, Bloomberg, 22.03.2017
  7. Sheri Walsh: 'Dilbert' creator Scott Adams reveals he is dying from same cancer as Biden, UPI, 19.05.2025
  8. Wikipedia: Prostate cancer [en] [fr] [es] [ca]

Wednesday, March 12, 2025

sobre la immigració islàmica a catalunya

Ramon Flix Pere, CC BY-SA 3.0, via Wikimedia Commons
Veure Maria Molina: Vora 16 anys per acabar l'Espai de les Arcades de Castelldans, Segre, 15.02.2024


Durant el ja llarg viatge de la meva vida, creia que podia dir que ho havia vist tot. Però no és veritat. Una de les coses que més m'han sobtat aquests darrers anys, ha estat un fenomen molt particular. El de les poblacions que un dia van ocupar un territori on abans vivien altres pobladors que van ser expulsats de la seva terra i que, gràcies a una remuntada de vells nacionalismes de tot pèl, actualment s'oposen ferotgement al fenomen de la immigració a les terres que un dia els seus avantpassats van colonitzar.

I tant se val si ens referim als Estats Units o a Catalunya (1), car el fenomen és bàsicament el mateix. Ara bé, abans de continuar, em sembla necessari fer una precisió per saber de què estem parlant.
Per motius que no entraré a analitzar, perquè estic convençut que tots els coneixem, en general hom es refereix als immigrants com aquelles persones que venen de fora i tenen un color de pell més fosc i/o uns trets facials, diferents dels descendents dels colons que van ocupar les terres on ara viuen.

Tanmateix, per motius als quals sols els psicòlegs podrien respondre, quan es tracta de persones que, malgrat compartir aquelles característiques, disposen d'un passaport que acredita que tenen la mateixa nacionalitat que la població local, hom aplica un filtre social que els permet actuar sense cap mena de problema com els més intransigents combatents contra la immigració: els exemples són nombrosos, però, només a títol d'exemple, podria mencionar a Sílvia Orriols, Ignacio Garriga, o a Santiago Abascal.

De converses sobre el tema de la immigració, n'he tingut de tots els colors: amb familiars, vells amics o coneguts. En alguns casos, quan eren joves, alguns es passejaven per tot arreu amb una kufia palestina (2), molts anys abans de convertir-se en fervents defensors de la causa contra la immigració.

Una de les converses que em va marcar més va ser una que vaig tenir amb el meu pare. En particular, la cara que va ficar quan vaig dir-li que no som res d'altre que els descendents dels colons que van ocupar una terra on vivia una altra gent. I que els nostres avantpassats van ocupar les seves cases, les seves terres i, quan no els van matar, els van obligar o a convertir-se a la religió cristiana, o a marxar del que fins llavors havia estat el seu país.

Vaig continuar amb una ràpida lliçó d'història a la qual el meu pare em va respondre: Saps? A mi no m'ho van explicar mai així. Pensa que jo vaig fer uns pocs anys d'escola i que els vaig fer durant la dictadura de Franco i els seus mestres.
El seu comentari em va fer recordar a Ramon Muntaner. Un cantautor que em va decebre gairebé tant com altres ho han fet amb el pas dels anys. Va enregistrar el 1975 un tema: Cançó de carrer on, una de les seves estrofes ens parlava de les escoles de mals mestres durant la dictadura franquista (3).
M'hauria agradat passar-li algunes lectures sobre el passat musulmà de la zona on es troba el poble on va néixer. Però el meu pare té 90 anys, i ja fa molt llegint les notícies dels titulars de la premsa al seu ordinador: quan passa a la lectura dels continguts, es fatiga ràpidament i acaba per deixar-ho córrer.

En cas que a tu et pugui interessar què va passar en aquella zona, actualment a la frontera entre les comarques de les Garrigues i el Segrià, durant l'època musulmana i perquè parlo de nosaltres com els descendents dels colons que van ocupar aquelles terres, et proposo la lectura de dos articles : Bona lectura!


  1. Marc Rovira i Jesús García Bueno: Junts quiere fijar por ley el grado de “catalanidad” de los nuevos inmigrantes, El pais, 06.03.2025
  2. Wikipedia: Keffiyeh [en] [fr] [es] [ca]
  3. Ramon Muntaner - Cançó de carrer, Viasona

Sunday, March 9, 2025

le temps d'une pause ...

Feia temps que no escrivia al blog. Deixant de banda altres motius personals, el fet de la meva absència s'explica força bé a l'enunciat de la imatge amb què he obert el post d'avui. Un enunciat al qual he d'afegir les "executive orders" de Donald Trump i dos anuncis de Microsoft: el primer, sobre la fi del suport, a partir del 14.10.2025, de Windows 10, Windows 8.1 i Windows 7; el segon, sobre la fi del suport de Skype a partir de maig del 2025. T'ho explico.
Les "executive orders" de Trump i la seva aplicació pel seu govern d'amics i tertulians, tot com la reacció en mode "vaig com cagalló per séquia" (1) dels dirigents de la Unió Europea (UE), tots plegats necessitant un tractament urgent amb ubicaïna, van activar les meves alarmes.

Davant la possibilitat que aquesta confabulació d'imbècils (2) pugui acabar prenent decisions que acabin per fer-me la guitza, vaig començar a ficar un xic d'ordre en els continguts que he anat distribuint en diferents comptes gratuïts de discs al cloud.
Vejam, no és que m'hagi begut l'enteniment enregistrant documents, articles o enllaços confidencials en aquests discs. Simplement, la seva versió gratuïta té una capacitat que, en general, és similar a la d'un dispositiu USB i em permet sincronitzar el seu contingut amb els ordinadors que corren per casa.
Així doncs, fa uns dies que estic netejant el contingut dels discs d'editors nord-americans que tinc al cloud i transferint-lo als dels comptes que tinc amb alguns editors del meu país que em mereixen confiança. Permetem desenvolupar un xic aquest comentari:
Per exemple, un dia vaig copiar l'adreça URL (http://...) d'un dels editors suïssos que em mereixen més confiança i la vaig entrar a un servei Web  (3) que retorna una llista de servidors, amb una fletxa que et permet situar on es troba cadascun dels servidors lligats a l'URL : el primer dels servidors de la llista es trobava a Zürich, els altres, o bé estaven a Zürich o a altres viles de Suïssa central.

Vaig fer un altre test, vaig copiar l'IP del primer dels servidors de la llista i el vaig entrar a un altre servei Web (5). La resposta que em va donar va ser una llista de cinc servidors dels quals quatre es trobaven en diferents codis postals de Luxemburg i un altre es trobava a Suïssa.

Finalment, vaig fer un altre test amb l'URL (http://...) d'un altre dels editors suïssos amb qui tinc un compte gratuït, i vaig veure que tots els seus servidors es trobaven a la mateixa ciutat de Suïssa.

Hom podria pensar que un problema en el subministrament d'electricitat d'aquella ciutat podria causar la indisponibilitat del servei. Però sé que alimenten els seus servidors amb energia solar i que disposen d'unes potents bateries que els permeten assegurar el servei. Altrament, pel que fa al refredament dels seus Datacenters, sé que eliminen la calor transferint-la a la xarxa p
ública de calefacció de la vila (6).
Seguint amb el tema de la migració del contingut dels discs nord-americans del cloud, deixa'm dir que, recordant que tinc un mòbil Android que necessita un compte amb Google per funcionar, em vaig prendre amb molta més calma la migració del contingut de Google Drive. No sé si m'explico.

Pel que fa als discs d'altres editors, vaig procedir a una neteja molt més decidida. En el cas del OneDrive de Microsoft, la neteja també va arribar al recull d'articles que havia guardat a OneNote.

El que vaig fer amb aquests articles va ser migrar-los a un gestor de bookmarks que vaig començar a utilitzar el mes de gener: raindrop (7) que, entre les funcionalitats que m'han agradat més, es troba la de poder crear un dossier que puc compartir a partir d'un enllaç que he definit com a públic: punxa aquí per veure un exemple.
Desenvolupat i gestionat per una sola persona (Ai!): Rustem Mussabekov, els servidors de raindrop es troben a Toronto (Canadà) i San Francisco (EUA).

Last but no least, tinc un vell laptop, fabricat l'any 2017 que vaig comprar d'ocasió el maig del 2022 per 150 CHF. Una màquina que funcionava molt bé amb Windows 10  Però, com no respon a les exigències de Microsoft per passar a Windows 11, l'hauria hagut d'enviar a la ferralla.

No em va semblar una bona idea. Així que, a mitjans del mes de gener, vaig decidir deixar Windows i passar a una distribució Linux : Kubuntu, amb el desktop  Plasma (8), que ja havia provat feia temps a un Lenovo ThinkPad X200s que havia recuperat d'un container a l'empresa on treballava.

M'ho estic passant tan bé com m'ho passava fa més de quaranta anys, al garatge de casa dels meus pares, quan passava les nits amb el meu Sinclair Spectrum ZX81 (9): ara, actualitzant un munt de coneixements que havia començat a oblidar.

Enlloc d'enviar a la ferralla una màquina que seguia funcionant molt bé, vaig decidir vitaminar-la amb un nou disc dur i amb l'extensió de la memòria. I ara és encara molt més ràpida del que mai havia anat amb Windows. Una màquina i un sistema operatiu amb els que estic retrobant-me amb un munt de coses que feia massa temps que havia deixat de banda.

Honestament, no havia tornat a tocar seriosament Linux des del 2020 i ara mateix, no em passaria pel cap tornar a Windows.

Però sobre la meva experiència amb Linux i amb algunes aplicacions que corren sobre Linux, Windows i MacOs et proposo parlar d'aquí a uns dies car, seguint el consell de Thea a la imatge amb què he obert el post d'avui: "moi aussi, j'ai le droit de souffler".


  1. Diccionari normatiu valencià: anar com a cagalló per séquia
  2. Wikipedia: A Confederacy of Dunces [en] [fr] [es] [ca]
  3. Website to IP lookup, nslookup.io
  4. Wikipedia: Domain Name System [en] [fr] [es] [ca]
  5. Check-Host.net
  6. Veure Big data centers and electricity network, publicat en aquest blog el 26.10.2021
  7. Raindrop: Home page || TJ McCue : Raindrop.io Is The Bookmarking Tool To Keep You Organized, Forbes, 25.01.2023 || Raindrop.io, Blog du Moderateur
  8. Plasma 5.27 - L'édition « Logiciel libre KDE »
  9. Veure Bryan Adams - War Machine, publicat en aquest blog el 27.10.2024

Tuesday, January 14, 2025

miren etxezarreta

José Iglesias Etxezarreta: Presentación del archivo y beca Miren Etxezarreta, Ordizia, YouTube, 29.11.2024


El dijous 09.01.2025, després d'un vol sense incidències, quan l'avió va arribar a prop de Ginebra (Genève, Suisse) es va trobar amb unes condicions meteorològiques que li van impedir d'aterrar, i va haver de fer-ho a Lió (Lyon, France). Més d'una hora després que arribéssim a Lió, van sortir els autocars que ens havien de portar a Ginebra.

Ja feia estona que era nit tancada però, com ja havia dormit prou durant el vol, no tenia gaire son. Vaig obrir el mòbil per acabar de llegir les últimes pàgines d'un llibre de José Corrales: Las chicas del muro (1) que feia temps que m'havia descarregat i havia llegit a estones durant el mes de desembre.

En acabar el llibre, vaig donar un cop d'ull a BlueSky i vaig veure un article publicat per Kaos en la red que enllaçava amb un vídeo de YouTube que presentava l'acte d'homenatge que l'ajuntament d'Ordizia (Gipuzkoa, Euskadi) havia organitzat el 23.11.2025 a una filla d'aquell municipi: Miren Etxezarreta. Un vídeo que presentava el seu arxiu i una beca d'Economia Critica que porta el nom d'aquesta professora (2).

Veient el vídeo amb què he obert el post d'avui, del que et recomano saltar-te una introducció que, amb la millor de les intencions, dura gairebé 6 minuts, em van venir un munt de vells records.

Havia acabat la meva llicència en Geografia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el mes de juny del 1986. El mateix mes que vaig obtenir el diploma de Màster en Informàtica Aplicada al Col·legi Oficial d'Enginyers de Camins, Canals i Ports. El mateix any que havia obtingut el Certificat d'Aptitud Pedagògica de l'Institut de Ciències de l'Educació.

Pocs dies després d'acabar el curs, l'Anna Cabré (3) em va contractar per treballar com a informàtic al Centre d'Estudis Demogràfics (CED) (4).
UAB pays homage to demographer Anna Cabré

Tot havia anat massa ràpid i tenia el sentiment que els esdeveniments dirigien la meva vida. Encara no havia signat cap contracte amb el CED, però ja havia començat a familiaritzar-me amb els seus sistemes informàtics i uns programes que, encara avui, estic segur que hom consideraria d'informàtica de punta.

Tot va començar a posar-se en ordre al meu cap quan em va contactar un professor del Departament de Geografia de la UAB amb qui em vaig sentir molt unit al llarg de la meva carrera: en Manuel de Miró i Orell (5). En Manel em va dir que el departament havia creat una plaça de Professor Ajudant a l'àrea de Geografia Física i em va animar a presentar-me al concurs públic per accedir-hi.

Tot i que la idea em va engrescar, vaig contactar amb l'amic Josep Fontana (6) per saber què en pensava. Et passo un resum del resultat de la nostra conversa que vaig publicar a un post en aquest blog el 29.08.2019 (7).
A Josep Fontana, gairebé se li va travessar el glop de la cervesa que estàvem bevent a una terrassa quan vaig dir-li que havia declinat acceptar el lloc de treball que m'havia ofert l'Anna Cabré al Centre d'Estudis Demogràfics (CED), i que vaig preferir treballar com a professor ajudant a l'àrea de Geografia Física del Departament de Geografia de la UAB.
Tot seguia anant a una velocitat vertiginosa, però ara anava en una direcció que jo havia tingut l'oportunitat d'escollir.

Després d'agrair a l'Anna Cabré haver pensat en mi per a treballar al CED, vaig començar a preparar els treballs pràctics i de terreny dels estudiants del primer cicle que tindria al meu càrrec. També els de la troncal de segon cicle amb qui començaria a treballar el 1987. Seguia treballant durant les nits al Centre de Càlcul de la Facultat de Psicologia de la UAB, en la federació de sistemes que no havien estat concebuts per a treballar junts: SPSSx, Map Analisys Package i altres. I preparant la línia de recerca que, un cop acabats els cursos del doctorat, em permetrien tirar endavant la meva memòria de tesi doctoral.
Miren Etxezarreta - Semana Galega de Filosofía sobre la “estrategia del olvido en el capitalismo” 2013

Tot anava més o menys sobre rodes quan, uns mesos més tard, un altre professor del departament, en Joan Sabí (8), em va dir que una catedràtica de la facultat d'Economia de la UAB: Miren Etxezarreta (9), havia contactat amb ell per participar com a expert en cartografia digital en un projecte finançat per la Diputació de Barcelona. Em va dir que del que es tractava en realitat era de produir la cartografia digital associada al projecte, que no l'interessava i que m'havia designat a mi per ocupar-me de fer-la.

La feina no em mancava i aquell projecte no m'aportava res en el terreny acadèmic. Així que vaig tocar el tema amb l'amic Josep Fontana. Et passo un resum del resultat de la nostra conversa que pots trobar al post que vaig publicar en aquest blog el 29.08.2019 (7).
Va passar gairebé el mateix quan vaig treballar a un projecte dirigit per Miren Etxezarreta. També en aquest cas, hi havia un munt de gent que hauria matat per estar al meu lloc. Quan se'n va assabentar, en Josep Fontana em va deixar ja per impossible. Finalment, vaig treballar amb ella en una feina que no m'entusiasmava particularment i de la que el millor que vaig traure va ser conèixer un bon amic amb qui segueixo tenint un contacte diari: l'Antoni Montseny Domènech (10).
A l'equip de Miren Etxezarreta hi havia dues estudiants de segon cicle, a més de l'Antoni Montseny (10) i en José Iglesias Etxezarreta, fill de Miren. A mi m'agradava, seguia amb interès els seus raonaments, prenia nota de les seves directrius ...
Antiavalots dels Mossos a l'interior del campus de la UAB | Autor: Ismael Khayal

Però, francament, no tenia ni el temps ni la motivació per implicar-me més enllà de l'estrictament necessari. Fonamentalment, per tres motius: el primer, que acabava de conèixer una noia amb qui avui fa 36 anys que em vaig casar. Altrament, passava moltes nits al Centre de Càlcul de la Facultat de Psicologia, també vaig passar les vacances de cap d'any al Laboratori d'Anàlisi d'aigües i sòls del Departament de Geografia preparant les classes de pràctiques i les sortides de camp. També seguia els Cursos de postgrau i seguia amb el treball de recerca de la meva memòria. Last but Not Least, la UAB vivia un intens moviment de revolta que no m'hauria perdut per res del món. Un moviment que va acabar amb l'ocupació del rectorat pels estudiants i el seu desallotjament pels Mossos, que van entrar per primer cop a la UAB el febrer del 1987 (11).
L'ocupació del Campus de la UAB pels Mossos em va permetre seguir preparant el treball de camp pels cursos de segons cicle i per la memòria de recerca de la meva tesi doctoral. Recordo que, a una d'aquelles sortides de camp, em va acompanyar lo tio Hands, qui també va conèixer durant aquelles mobilitzacions a qui avui és la seva dona, la tia Emma (12).
Reconec que vaig ficar a Miren davant d'una situació impossible i que la vaig traure de polleguera en més d'una ocasió. La data de lliurament dels resultats del projecte s'apropava i jo no estava gaire implicat en el projecte, desaparegut entre el meu treball docent i de recerca a la UAB i la meva vida personal, amb l'afegit de no perdre'm ni les assemblees ni les mobilitzacions dels estudiants.

En aquest context, reconec que devia ser molt difícil per Miren mantenir la seva reputació de capdavantera del marxisme radical de la UAB i desfer-se de mi, malgrat que jo no vaig fer res d'altre perquè aquest fos el resultat.

Afortunadament, l'Antoni Montseny va decidir aprofitar els permisos del servei militar per fer-se càrrec de la feina i tirar endavant amb el projecte durant les mobilitzacions. Quan aquestes van acabar, no diré que Miren em va acollir amb els braços oberts, però tampoc em va fer cap show: la nostra relació es va desenvolupar en un terreny professional, sense retrets.

Mentre l'autocar que em portava des de Lió a Ginebra anava devorant els kilòmetres d'una autopista gairebé deserta al voltant de la mitjanit, tornar a veure i sentir la veu de Miren al vídeo amb què he obert el post d'avui em van fer reviure un munt de records, dels quals he compartit amb tu solament alguns car, com ja pots imaginar, n'hi ha molts més!

  1. José Corrales: Las chicas del muro, Ediciones B, 23 febrero 2023
  2. José Iglesias Etxezarreta: Presentación del archivo y beca Miren Etxezarreta, Ordizia, YouTube, 29.11.2024
  3. Wikipedia: Anna Cabré [en] [fr] [es] [ca]
  4. Wikipedia: Centre d'Estudis Demogràfics [en] [fr] [es] [ca]
  5. Veure The Global Carbon Project, publicat en aquest blog el 13.03.2019 || Manuel de Miró: Morfología y estructura del margen continental del Ecuador, República del Ecuador, Instituto Oceanográfico de la Armada, 1976
  6. Wikipedia: Josep Fontana [en] [fr] [es] [ca]
  7. Veure Josep Fontana ens ha deixat, publicat en aquest blog el 29.08.2018
  8. Veure Onades de calor, arquitectura i urbanisme, publicat en aquest blog el 18.01.2024
  9. Wikipedia: Miren Etxezarreta [en] [fr] [es] [ca]
  10. Antoni Montseny Domènech, Diputació de Barcelona, Fitxa biogràfica
  11. La universitat dels antiavalots, Llibertat.cat, 20.06.2012
  12. Veure Passats tèrbols (4), publicat a El Geògraf Solitari el 06.11.2008

Sunday, November 24, 2024

mel ens ha deixat (2010 - 2024)

Mel i la seva primera neu, cinc mesos després de nàixer


La meva filla havia canviat d'escola. Un company de classe va dir-li que tenia una gata que havia tingut una camada de gatets i va proposar-li anar a casa seva per veure'ls per si en volia agafar un.

La meva filla, el meu fill i la meva dona es van il·lusionar ràpidament amb la idea de tenir un cadell. Jo no tant, car havia tingut molts animals a casa des de petit, i havia patit molt cada cop que un d'ells ens havia deixat.

Finalment, només quedaven dos gatets per donar i em van transmetre un ultimàtum: tindríem un gat si o sí, però em deixaven escollir quin d'ells. 

Malgrat la fama de mal caràcter que tenen, vaig proposar que fos el gat ros que pots veure a la imatge amb què he obert el post d'avui. I quan va arribar el moment de donar-li un nom, vam arribar ràpidament a un consens: amb aquells ullets tan bonics i el color del seu pèl, l'anomenaríem Mel.
Mel (27.11.2010)

D'això fa 14 anys. Mel va nàixer el 11.06.2010 i va entrar formar part de la nostra família el 20.08.2010. 

M'agradava dir-li que era un malparit perquè res que bellugués al jardí acabava mort davant de la porta de la terrassa, obligant-me després a agafar una aixadeta per enterrar-lo. El 16 de juliol d'enguany va caçar la que seria la seva darrera presa. Vaig dir-li que era un salvatge i, amb tota la indiferència pròpia dels gats, se la va endur i imagino que deu estar soterrada a algun lloc al jardí: no sé què en pensaran els futurs arqueòlegs que trobin d'aquí a uns segles el contingut de tot el que hi ha soterrat al jardí, però espero que no es facin idees equivocades sobre els hàbits alimentaris dels seus avantpassats.

Deixant a banda la fauna, li encantava mastegar les espigues d'arròs. També els cactus, que van deixar-li unes cicatrius al morret que el van acompanyar tota la seva vida. Per no parlar dels cables dels auriculars de la meva filla, que mastegava a consciència a cada cop que oblidava amagar-li.
Mel (02.12.2010)

Tanmateix, el que em va al·lucinar més d'ell és que, tot i que com els altres gats detestava el vent i la pluja, adorava la neu. Quan veia que hi havia més de quatre dits de gruix, li encantava caminar i rodolar pel damunt.

Tenia una personalitat brutal. Independent, sovint esquerp i, com molts dels gats rossos, poc propens a fer o a rebre carantonyes, a menys que fos ell qui prenia la iniciativa. 

Tanmateix, es feia estimar d'allò més. Tots l'adoràvem, en especial els meus fills. Encara més la meva dona, sempre pendent d'ell, de les seves preferències pel menjar, del més mínim signe que pogués anunciar qualsevol malaltia.

Tenia un sentit de la dignitat i una resistència davant del dolor que em va impressionar ben aviat. Just quan només tenia un anyet, el van atropellar: imaginem que va ser una moto perquè, cada cop que n'escoltava una, corria a amagar-se. Va estar a punt de deixar-nos però, entre el treball dels veterinaris i el saldo de vides a les quals tenen dret els gats, es va poder salvar i va tornar a recuperar la seva agilitat. 

Aquell sentit de la dignitat davant del dolor es va traduir en admiració i sentit respecte quan el mes de març d'enguany va patir la seva primera hospitalització per drenar-li l'aigua que s'acumulava als seus pulmonets.
A l'estiu, quan tallàvem l'herba, deixàvem una illa sense tallar perquè li agradava sentir-se amagat i protegit per les tiges d'herba més altes. Mel (15.08.2024)

Vaig poder ocupar-me d'ell durant l'estiu. Com jo no era capaç de donar-li la medicació a la boca, com sempre ha fet la meva dona (amb ella s'ho deixava fer tot), vaig imaginar maneres per barrejar-la amb el menjar. El pobre ja no tenia molta gana, però puc dir que, tot i no estar ja per gaires romanços, m'ho va fer molt fàcil.

Veient-lo feliç passejant pel jardí, em vaig fer a la idea que s'havia curat de la malaltia. Estava tan content que passava hores parlant amb ell, donant-li la brasa, fins que es cansava i girava cua per fer-me comprendre que ja havia abusat prou de la seva paciència. 

Finalment, la meva dona va tornar i va veure que no anava tan bé com jo volia creure. I una nova visita al veterinari, a finals del mes d'agost, va confirmar que els seus pulmonets seguien acumulant aigua i que li haurien de tornar a drenar.

Va seguir encara un darrer drenatge. El veterinari va dir que la seva malaltia no tenia cura i que li donéssim la millor qualitat de vida mentre poguéssim i no el deixéssim patir quan aquesta evolucionés cap a la fi. 

Mel va acabar recollint-se a l'habitació del meu fill, damunt d'un coixí al costat de la finestra, des d'on podia veure el seu jardí i on va passar uns darrers dies en què solament es bellugava, fent un gran esforç, per aixecar-se per anar a fer les seves necessitats a la seva caixa de sorra. Net com sols ell sabia ser-ho, fins al final.
Una foto de Mel del 15.11.2015. Un diumenge pel mati. Un dia molt especial que mai oblidaré. Tu coneixes el motiu, Mel.
El meu Mel valent, que mai va abaixar el cap davant dels gats, més grans i més vells que ell, que han passat pel nostre jardí. El meu Mel, que ha suportat el dolor que li menjava el cos sense un gemec. El meu Mel, sovint esquerp, però també dolç quan sentia la necessitat de demostrar-ho. El meu Mel, que em va donar una lliçó de vida davant de la mort. 

El meu Mel, de qui no podria estar més orgullós per haver tingut el privilegi de compartir la seva vida..., va començar a respirar amb dificultat. La meva dona no suportava la idea de veure'l patir, però la meva filla i jo la vam convèncer per esperar uns dies a què el meu fill tornés a casa per acomiadar-se d'ell, abans de deixar-lo marxar.

Finalment, quan va arribar el dia, el dimecres 20.11.2024. Mel encara va traure les forces que no tenia per anar a la seva caixa de sorra i després caminar fins al menjador (on feia dies que no hi anava), abans de tornar cansadet a estirar-se al coixí on havia passat els seus darrers dies.

Després de donar-li uns sticks líquids i unes croquetes que tan li agradaven, vam anar al cabinet veterinari on l'havien de punxar. Li vam dir tot el que l'estimàvem i, entre plors, li vam donar tot l'amor que érem capaços d'expressar-li en aquells moments. 

La doctora el va tractar amb molt de carinyo. Li va donar una primera injecció per adormir-lo, i després la injecció que va aturar-li el cor. En menys d'un minut, el nostre Mel, ja havia marxat, sense adonar-se. El seu patiment havia acabat.

Mai no t'oblidarem, vida. El teu record estarà per sempre viu entre nosaltres.

Sunday, October 27, 2024

bryan adams - war machine

Bryan Adams - What If There Were No Sides At All, YouTube, 12.05.2023


Fa temps, vaig parlar-te de les nits que havia passat estudiant, preparant exàmens i treballs, a una petita habitació que hi ha al garatge de casa dels meus pares.

En aquell garatge, també programava amb un Sinclair Spectrum ZX81 (1) aplicacions que, en aquell temps, eren molt difícils de trobar: per exemple, tractaments de text i programes per a la representació de diferents tipus de gràfiques que utilitzava per a la presentació dels meus treballs a la Universitat. També treballava en la millora una mena de full de càlcul que m'havia passat un company amb qui havia treballat a una fàbrica de Danone (2).

Treballava a casa quan no ho feia durant les nits als terminals al centre de càlcul del Departament de Psicologia. I, per mantenir-me despert, escoltava música d'una emissora del Vallès que fa molt de temps que va deixar d'existir i de la que he oblidat el nom.

La sèrie de posts que vaig dedicar a les nits que vaig passar en aquell garatge (2) va començar el 2013 amb un post dedicat a Bryan Adams (3). Començava així (4):
Hi ha moments de la vida que, sense saber massa bé per què, et queden gravats per sempre. Era pràcticament l'alba i m'havia passat la nit estudiant en aquell reducte del garatge de casa que el meu pare encara utilitza!

Tenia un examen unes hores més tard. No recordo de què, però m'era impossible concentrar-me sense música. I, en el silenci de la nit, aquella emissora del Vallès va emetre un tema de Bryan Adams: Cuts Like A Knife (5). Un tema brutal que passarien durant moltes nits durant aquell mes.
Tot això va passar durant l'any 1983, a una època on a Europa vivíem terroritzats sota l'amenaça d'una guerra nuclear que podia destruir durant segles qualsevol signe de vida al nostre planeta (6).

Quatre anys més tard, Bryan Adams va publicar a l'àlbum Into the Fire: Remembrance Day (7). Val la pena llegir la seva lletra per adonar-te que és un tema remarcable. 

En tot cas, remarcable en el sentit en què, com molts altres temes d'aquella època, pots interpretar-lo com vulguis. Personalment, a l'enllaç que pots trobar al final d'aquest post (8), he preferit interpretar-lo en clau antibel·licista, la mateixa amb què l'han interpretat moltes persones als comentaris que han deixat a YouTube, defensant que aquest vídeo s'hauria de veure a totes les escoles. Però  la veritat és que res impedia interpretar el tema en clau patriòtica, clar. Coses del màrqueting d'algunes stars del rock d'aquella època.

Els imbècils que ens terroritzaven als anys vuitanta han tingut uns dignes successors en aquells que en l'actualitat tornen a presentar-nos amb una frivolitat insuportable la possibilitat d'un conflicte nuclear a Europa

Dos anys després que les tropes russes entressin a Ucraïna, Bryan Adams va publicar un nou àlbum amb un tema que li dona nom, amb una lletra equidistant que, en els temps que corren, crec que poca gent dubtaria a no qualificar de woke: What If There Were No Sides At All (9). És el tema del vídeo amb què he obert el post d'avui.

Finalment, pel que sigui, Bryan Adams va decidir recuperar un tema que el 1982 va escriure amb Jim Vallance, i on també va participar Gene Simmon, de KISS. Un tema amb una lletra lliure d'equidistàncies que KISS va publicar al seu àlbum: Creatures of the Night. El tema porta per nom: War Machine i Bryan Adams en va fer la versió brutal, i sense marge a les interpretacions, que pots trobar al vídeo publicat enguany (10) amb què tanco el post d'avui.

Bryan Adams - War Machine, YouTube, 23.08.2024
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

  1. Wikipedia: ZX Spectrum, més tard el reemplaçaria per un ZX Spectrum 128
  2. Veure Gary Moore - Whiskey in the jar, Sense la música la vida seria un error ... i Sobre la música i l'activitat cerebral, publicats en aquest blog respectivament el 04.05.2018, 26.02.2019 i el 20.04.2023
  3. Wikipedia: Bryan Adams [en] [fr] [es] [ca]
  4. Veure Una nit amb Bryan Adams, publicat en aquest blog el 12.10.2013
  5. Bryan Adams - Cuts Like A Knife, YouTube, 30.10.2008
  6. Veure So, our present is to come back to the 80s ? i Mothers of the Revolution, publicats en aquest blog respectivament el 09.05.2022 i el 31.03.2024
  7. Bryan Adams: Remembrance Day, YouTube, 08.11.2013
  8. Bryan Adams: Remembrance Day, MusixMatch
  9. Bryan Adams: What If There Were No Sides At All, MusixMatch
  10. Rob Ulitski: Bryan Adams 'War Machine' by Ben Ib, Promonews, 27.08.2024

Friday, October 18, 2024

the ghost of johnny cash

Thomas Gabriel Official - Folsom Prison Blues (Live at Cash Cabin with Justin Johnson and John Carter Cash), YouTube, 05.09.2023


Fa molts anys, la descoberta de Johnny Cash (1) em va inocular una passió per la música country i el bluegrass que mai m'ha abandonat al llarg de la meva vida.

Durant molts anys vaig creure que ningú podria igualar aquella veu increïble i la vida tràgica que amagava. Johnny Cash ens va deixar quan tenia 71 anys, el 12 de setembre de 2003. Hi ha qui diu que a causa d'unes complicacions relacionades amb la seva diabetis. Hi ha qui diu que va morir de tristesa, quatre mesos després de la mort de la dona que tant el va estimar al llarg de la seva vida: June Carter.

Un any abans de la seva mort, Johnny Cash va enregistrar pel seu darrer àlbum un tema preciós: Hurt, una versió del tema original d'una banda de rock industrial: Nine Inch Nails, però amb una lletra políticament més correcta. 

Johnny Cash - Hurt, YouTube, 13.09.2019

El temps va passar i, de tant en tant, anava mirant per YouTube per veure si algú havia publicat la remasterització d'algun tema de Johnny Cash. Va ser així que un dia vaig descobrir a Thomas Gabriel (3), a qui pots veure al vídeo amb què he obert el post d'avui.

També vaig descobrir, massa tard però, a Jesse Morris (a.k.a. Punk Rock Johnny Cash), qui havia començat a tocar a les estacions de metro de San Francisco i va donar fi als seus problemes d'addicció a les drogues suïcidant-se en aquesta ciutat un 06.11.2011 (4).

Jesse Morris: Sunday Morning Coming Down, YouTube, 06.09.2011

Més tard vaig fer la descoberta d'un artista anomenat The Ghost of Johnny Cash que, quan el sents, et demanes si no és realment Johnny Cash. Com molts altres, les meves recerques per identificar qui es trobava darrere d'aquell nom van ser infructuoses. Més endavant vaig veure que es va presentar amb un nom que molts van identificar com un àlies: David Radcliffe. Finalment, aquest nom es va presentar a LinkedIn, va obrir una Home page, va canviar el seu canal YouTube i va obrir un compte a Open Spotify (5). 

Alguns dels temes publicats estan fets seguint el seu estil "Ghost of Johnny Cash", altres seguint el seu propi estil. Sobre el primer, hi ha qui afirma que és un imitador de la veu de Johnny Cash, però també hi ha qui afirma que el resultat dels temes és producte de la utilització de tecnologies Deepfake AI.

Honestament, no ho sé. Probablement tothom té una part de raó. Només puc dir que, quan vaig sentir la seva versió de The Sound of Silence amb la veu de Johnny Cash, vaig pensar que, després de la de Disturbed, era una de les millors versions que mai havia sentit d'aquest vell tema de Paul Simon

David Radcliffe: The Sound of Silence -Disturb - Ghost of Johnny Cash, YouTube, 13.10.2022
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

  1. Wikipedia: Johnny Cash [en] [fr] [es] [ca]
  2. Wikipedia: Hurt (Nine Inch Nails song) [en] [fr] [es] [ca]
  3. Thomas Gabriel: Home page || YouTube || Twitter || Instagram || FaceBook
  4. Jesse Morris: Wikipedia
  5. David Radcliffe: Home page || YouTube || Open Spotify || LinkedIn

Wednesday, October 16, 2024

surrender

Cheap Trick - Surrender (from Nippon Budōkan, Tokyo, Japan), YouTube, 04.09.2018


Fa un parell de dies vaig veure a @JustRockContent un vídeo que em va fer reviure un munt de records.

La dècada dels 1970 arribava a la seva fi. Al laboratori de la fàbrica on treballava (1) teníem una ràdio Sony que s'engegava quan arribava el primer torn a les 06:00, i només es desconnectava quan plegava el segon torn, a les 22:00. Treballava al mateix equip que un tècnic de laboratori que coneixia quines eren les millors emissores i quina era la millor graella de programes d'aquestes per escoltar bona música amb un mínim de publicitat.

Recordo un vespre en què, després d'haver fet la neteja del laboratori i dels seus aparells, després d'haver lliurat als equips de producció que treballaven durant la nit les fòrmules dels tints i dels aprestos que havien d'utilitzar, mentre estàvem preparant les mostres i les ordres de treball per l'equip del laboratori que aquella setmana treballava els matins (treballàvem alternativament una setmana el matí i una a la tarda), el tècnic de laboratori de qui et parlava ens va fer callar a tots i va pujar a fons el volum de la ràdio mentre sonava el tema del vídeo amb què he obert el post d'avui.

No era l'estil de música que sentia habitualment durant aquells anys, quan vaig començar a abandonar el metall per interessar-me més pel punk. Però aquell tema tenia una melodia que em va enganxar ràpidament. I se'm devia notar molt, car encara recordo el somriure i la clucada d'ull que em va fer el tècnic de laboratori mentre em deia: Són bons, oi?

Els vaig sentir alguns cops més per la ràdio, i una nit els vaig veure a un vídeo que projectaven al Pub JJ del barri de Porta (Nou Barris), el mateix on vaig descobrir moltes altres bandes (2).

Si la melodia del tema em seguia enganxant, deixa'm afegir que la lletra de Rick Nielsen era força divertida. Anys abans de la SIDA i de les campanyes adreçades als joves recomanant l'ús del preservatiu, la lletra ens explica com una mare que havia estat destinada a una base dels USA a Filipines, advertia al seu fill de les malalties de transmissió sexual que podia enganxar si no es protegia (la lletra és més divertida que això, però per fer ras i curt, ho deixaré aquí).

Si no tens altra cosa a fer, pots passar-te hores a YouTube veient les versions que un munt de bandes han fet d'aquest tema. Per a mi, les millors són les de Green Day, tot i que no he reeixit a trobar un sol vídeo amb una bona qualitat d'enregistrament. 

També pots trobar les versions improbables d'altres bandes que també han versionat el tema, com ara Pearl Jam, Anti-Flag i les prescindibles versions d'Alice Cooper o Marilyn Manson. Sense oblidar una esperpèntica versió on Cheap Trick toca aquest tema amb una banda de mariachis.


  1. Veure Sant Adrià i la memòria històrica: Can Baurier i Cròniques de la UAB (1976-1986), publicats respectivament en aquest blog l'11.08.2021 i el 26.03.2024
  2. Veure George Thorogood and The Destroyers, publicat en aquest blog el 26.10.2020

Thursday, September 26, 2024

un franco, 14 pesetas ...

Academia de Cine - Carlos Iglesias presenta Un franco, 14 pesetas, YouTube, 08.05.2020


Avui m'agradaria compartir amb tu un post sobre l'emigració dels treballadors de l'Espanya de Franco a l'Europa dels anys 1960. Deixa'm començar però, fent referència a un extracte d'un article publicat per SwissInfo el gener del 2011 (1):
Als anys 60, entre dos i quatre milions d'espanyols van deixar el seu país (...). L'emigració espanyola a Suïssa es va iniciar l'any 1959, un cop suprimit el visat per viatjar en aquest país. Però no era ni molt menys l'emigració organitzada de la que alguns parlen.

Segons dades del Instituto Español de Emigración (IEE), entre el 1964 i el 1971 es van desplaçar a Suïssa 656.729 espanyols. Però les xifres de les estadístiques suïsses donaven una xifra molt superior: entre el 1966 i el 1971 van emigrar a Suïssa 910.965 espanyols.

“Quan va ser possible conèixer les dades de l'IEE i es van poder contrastar amb les dels països d'acollida, vam poder confirmar el que ja intuíem. En aquesta dècada, gairebé el 52% emigrava sense contracte i la resta ho feia amb passaport de turista. Eren contractats a la destinació”

Entre 1962 i 1977, les estadístiques espanyoles assenyalen Suïssa, amb un 38,5% del total, com el país que va rebre més volum d'immigrants espanyols, davant d'Alemanya (34,9%) o França (20,08%) (...).

Fa uns dies, Iker Madrid publicava a Twitter (2) un extracte d'una emissió de RTVE (3) on hom utilitza les dades de l'IEE. Un extracte on m'ha emocionat molt tornar a veure les barraques de camp de concentració que fa molts anys ja havia vist per primer cop a un film d'Alain Tanner: Jonas qui aura 25 ans en l'an 2000 (4). També l'acollida que van rebre quan van arribar a Suïssa.

Movimiento Contra la Intolerancia - Ochéntame otra vez Emigrantes de ida y vuelta, YouTube, 16.02.2018

A l'empresa on em vaig retirar a Suïssa, hi havia un home nascut a un poble del Vallès Oriental amb qui ens trobàvem de tant en tant per dinar o beure una cervesa.

Mai no oblidaré un dia que estàvem a l'avui desaparegut Tea Room de Daniel Kocher, al costat de la Gare Centrale de Lausanne i em va explicar com va arribar a Suïssa.

Treballava a Barcelona com a Oficial de primera a una impremta, i algú va dir-li que, amb els seus coneixements, a Suïssa cobraria en un mes el que cobrava a Barcelona durant un any. Era jove, tenia ganes de menjar-se el món, va poder replegar uns diners, va plegar de la feina i va agafar un tren en direcció a Ginebra.

A l'estació de Ginebra va passar pels controls mèdics que es feien als treballadors que arribaven al país. Amb l'afegit, en el seu cas, d'una dutxa de Zotal per desinfectar-lo. Es va sentir tan humiliat que li van venir ganes de tornar a casa. Però havia fet un llarg viatge i no volia passar la vergonya de tornar a casa amb les mans buides.

L'havien dit que Ginebra començava a estar saturada i que no era gens fàcil trobar un allotjament. Que a Lausanne era més fàcil, també trobar feina. Va agafar un tren i va arribar a Lausanne. No coneixia ningú a la vila, tampoc la llengua francesa, i no sabia on començar a buscar feina. Va decidir fer un tomb per la ciutat per intentar trobar una impremta. Però a les que va trobar, va ser incapaç de fer-se comprendre. De cop va començar a ploure, feia fred, estava sol a un país del qual no coneixia res, ni tan sols la llengua. I es va passar una bona estona plorant d'impotència sota la pluja, abans de decidir gastar els pocs diners que tenia llogant una habitació a una pensió.

L'endemà va tenir més sort. Va trobar una impremta on el patró comprenia algunes paraules d'espanyol. Va decidir contractar-lo quan el meu company va dir-li que era Oficial de primera. Quan el patró el va conduir a una nau es va quedar glaçat, car ell no havia vist mai abans màquines tan modernes i no tenia idea de com funcionaven. El patró va decidir ensenyar-lo a fer funcionar aquelles màquines i, a poc a poc, es va anar integrant a la feina, va guanyar prou per poder llogar un pis i fer venir a la seva dona, amb qui va tenir tres fills.

Malgrat els discursos xenòfobs de la dreta i l'extrema dreta (espanyoles i catalanes) contra l'arribada dels immigrants, crec que val la pena recordar que no tots els emigrants espanyols eren originaris del sud del país. Deixant de banda el meu company, també uns dels millors amics de la infància de la meva mare van emigrar a Alemanya. Jo vaig fer-ho més tard al Regne Unit, amb els meus pares, l'any 1962 (5).

A diferència del company de la feina i dels amics d'infància de la meva mare, el meu pare va arribar al Regne Unit amb un contracte de treball i havia passat per l'IEE. Mr. Manheimer, el patró del restaurant on va anar a treballar, li va pagar el viatge (després també el de la meva mare i el meu) i es va fer càrrec del cost del minúscul flat de Swiss Cottage (Londres, Regne Unit) on vivíem.

Hi ha un refrany espanyol que diu que: Cada uno habla de la feria como le va en ella. I és veritat. Els espanyols que van caure a la zona francòfona de Suïssa et diran una cosa. Els que van caure a la zona germànica (l'alemany té molts dialectes!) et diran una altra. I els italians que van arribar en massa abans que els espanyols, o els portuguesos que van arribar més tard, et diran una altra. Tots coincidiran però en la duresa de les condicions de treball i d'habitatge que van viure.

Ara bé, tinc com el sentiment que va ser molt més dur per aquells que van emigrar a Alemanya: un país que havia quedat dividit i arrasat després de la II Guerra Mundial i que tenia, tot com França, un nivell de vida molt inferior al que hi havia en aquella època a Suïssa.

Un dels documentals que més m'han impactat sobre les condicions de vida dels emigrants a Alemanya és: El tren de la memoria (2012) (6). Un altre documental que et recomano veure.
Espanya, anys seixanta: Dos milions d'espanyols surten del país empesos per la necessitat. El seu destí: Alemanya, França, Suïssa i els Països Baixos. La meitat són clandestins i viatgen sense contractes de treball. El 80% són analfabets. Davant d'ells s'aixeca el mur de l'idioma i els diferents costums.

Espanya, actualment: Altres necessitats truquen a la porta d'un país pròsper. Gairebé ningú no recorda l'altra història. Josefina sí. Ella recorda el seu viatge al tren de la memòria. Destinació: Nuremberg, (Alemanya).
El tren de la memoria, YouTube, 26.06.2021
El tren de la memoria, RTVE, 12.10.2012

Tornem a Suïssa. Actualment, dels 8.962.300 d'habitants oficialment enregistrats al país, 6.545.000 són suïssos (73%) i 2.417.300 estrangers (27%).

Entre la població estrangera, els italians formen el contingent més important, amb 342.454 persones. Segueixen els alemanys (326.033 persones), els portuguesos (260.462 persones) i els francesos (165.684 persones) (7). Val la pena recordar les 59.500 persones de nacionalitat ucraïnesa que van arribar durant el 2023 (7.600 el 2022) i que aquell any van ser el 2,5% de la població de nacionalitat estrangera i ara són la novena nacionalitat més representada en la població estrangera resident permanent a Suïssa (2022: 39è rang) (8). En comparació, la població estrangera resident espanyola (sense passaport suís) era del 3,9% a finals del 2023 (9).
La població estrangera resident va augmentar molt més ràpidament (+5,2%) que la població suïssa (+0,4%), una taxa que s'ha més que duplicat respecte al 2022. L'OFS atribueix aquest augment als immigrants d'Ucraïna. De fet, els titulars de permisos S es compten com a població resident permanent.
L'envelliment de la població suïssa continua, però la immigració continua assegurant el creixement demogràfic del nostre país: també el seu creixement econòmic. El nostre país segueix necessitant mà d'obra, però la d'origen espanyol està desapareixent a poc a poc de les estadístiques.

Ara et proposo acabar amb un fragment del film que dona nom al post d'avui i al vídeo amb què l'he obert: Un Franco 14 Pesetas. Un film que, sense eludir les dures situacions que hem pogut veure descrites en els documentals precedents, sap recollir amb una gran sensibilitat la trobada de persones que venen de mons diferents. Persones que, tot i parlar llengües diferents, saben trobar en la descoberta mútua i la tolerància el camí de l'empatia que permet una integració que no sempre acabarà per reeixir, però que segueix sent el millor camí a seguir.

Un Franco 14 Pesetas, YouTube, 26.01.2014


Altres lectures d'interès
  1. Iván Turmo: Un éxodo masivo más allá de la versión oficial, SwissInfo, 22.01.2011
  2. Iker Madrid: Por Suiza pasaron, en quince años (1960-1975), 700.000 españoles, teniendo ellos una población de apenas 5.300.000 habitantes, Twitter, 23.09.2024
  3. Movimiento Contra la Intolerancia: Ochéntame otra vez Emigrantes de ida y vuelta, YouTube, 16.02.2018
  4. Veure Alain Tanner, publicat en aquest blog el 11.05.2018
  5. Veure A short journey through the history of the Cosmo, publicat en aquest blog el 22.08.2021
  6. Marta Arribas, Ana Pérez: El tren de la memoria, RTVE, 2005
  7. Forte croissance démographique en Suisse en 2023, Office fédéral de la statistique, 22.08.2024 || La Suisse a connu une immigration nette de près de 100'000 personnes en 2023, RTS, 23.02.2024
  8. La population a encore augmenté en Suisse en 2023, année de croissance inédite, RTS, 05.04.2024
  9. Composition de la population étrangère (2021-2023), Office fédéral de la statistique

Tuesday, September 17, 2024

alberto pavón

@albertopavonof

HAY PERSONAS QUE AL PRINCIPIO TE PARECEN IDIOTAS, PERO DESPUÈS EMPIEZAS A CONOCERLAS MAS A FONDO, Y YA NO TE LO PARECEN...... LO SON. Y LUEGO ESTA LA GENTE QUE SE SIENTE MAL SI LE CAE MAL AL ALGUIÈN. SI YO LE CAIGO MAL A ALGUIEN HASTA LO DISFRUTO, Y HAGO LO POSIBLE POR CAERLE PEOR. TE DIGO ESTO IRONICAMENTE PORQUE A VECES LO MÀS INTELIGENTE ES HACERSE EL TONTO PORQUE CADA PERSONA ES UN MUNDO, Y NO EN TODOS LOS MUNDOS HAY VIDA INTELIGENTE, ME PILLAS VERDAD? YO LO QUE NO ETIENDO O MAS BIEN ME CUESTA ENTENDER ES A ESE TIPO DE GENTE QUE BUSCA LA ACEPTACION DE TODO EL MUNDO. CON LO BONITO QUE ES CAER MAL, Y TENER SENTIDO COMUN Y CRITERIO PROPIO. PENSARÀS QUE TENGO MUCHOS ENEMIGOS, PERO NO, SON ELLOS LOS QUE ME TIENEN A MI ¿QUIERES UN CONSEJO? NO GRACIAS, TENGO UN MONTÒN Y NO LOS USO. PIENSO QUE UNA PERSONA SIN CICATRICES NO PUEDE DARTE UN BUEN CONSEJO. LAS PERSONAS QUE YO CONOZCO QUE SON POCAS, PERO INTELIGENTES NO DAN CONSEJOS DAN EJEMPLO. QUE QUIERO DECIRTE CON TODO ESTO, QUE DONDE NO TE BUSCAN NO HACES FALTA, MUCHAS PERSONAS TE HABLAN EN SU TIEMPO LIBRE Y OTRAS HACEN TIEMPO LIBRE PARA HABLARTE. AHI ESTA LA DIFERENCIA HAY UN REFRAN QUE DICE, A NADA TE ACOSTUMBRES PARA QUE NADA TE HAGA FALTA. Y TIENE TODA LA RAZON, Y ES ASI, LAS ACCIONES TIENEN MAS VALOR CUANDO NACEN POR INICIATIVA PROPIA, SI LAS TIENES QUE PEDIR, AHI NO ES. EL TRUCO ESTA, EN DARLES A LOS DEMAS LA MISMA IMPORTANCIA QUE TE DAN A TI. Y ASI NADIE SALE PERJUDICADO, TU RELAJATE Y GOZA, QUE HAY COSAS QUE LLEVAN SU TIEMPO Y OTRAS QUE EL TIEMPO SE LAS LLEVA, Y ES QUE LAS HORMONAS TE LAS ALBOROTA CUALQUIERA PERO LAS NEURONAS NO. Pd: Créditos a quién corresponda ✨🙏🏻

♬ sonido original - alberto pavon conde


Si en algun moment hagués cregut que, quan arribés a l'edat que tinc ara, m'ho prendria tot d'una altra manera, pensant que ja hauria vist tot el que havia de veure, m'hauria equivocat. La veritat és que no trobo el temps per llegir tot allò que m'interessa, o per sentir música que no coneixia o, fins i tot, temes que ja havia oblidat i em segueixen agradant.

Carl Sagan. Cosmos. How much you can read in an average lifetime, YouTube, 04.08.2014
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.
La veritat és que segueixo aprenent cada dia d'aquells que ja fa temps que ens van deixar. La veritat és que res m'il·lusiona més que aixecar-me pensant en quines seran les noves coses que aprendré.

Però la veritat és que també aprenc coses d'aquells que van néixer més tard que jo.  Un exemple entre molts altres. Dilluns, navegant indolentment pels posts de TikTok, vaig descobrir l'Alberto Pavón (1), un actor nascut a Palma i que ja fa anys que corre per Mèxic. No el coneixia abans de dilluns, ni puc dir que el conegui millor avui.

Només deixa'm dir-te que, qualsevol que sigui l'opinió que et mereixin, crec que paga la pena veure els vídeos amb què he obert i tancat el post d'avui. En cas que hagis trobat res d'interessant en algun dels seus postulats, deixa'm recomanar-te que passis pel seu compte a TikTok, on trobaràs molts d'altres en la mateixa línia. I, ja de pas, si ens fan reflexionar sobre un parell de coses, tot això que haurem guanyat.
@albertopavonof

SI LO PIENSAS BIEN CADA DIA DE TU TIEMPO VALE MAS, Y ESO LO SABES PORQUE TE VA QUEDANDO MENOS. ESTO TAMBIEN LO HAS PENSADO, ¿CUANTAS COSAS PERDEMOS POR MIEDO A PERDER? ¿Y QUE VA A DECIR LA GENTE? ESA PREGUNTA HA HECHO MAS DAÑO QUE CUALQUIER OTRA COSA EN EL MUNDO PERO LA REALIDAD ES QUE TE VAN A CRITICAR IGUALMENTE HAGAS LO QUE HAGAS. YA TE DIGO YO QUE SIENTA MEJOR A QUE TE CRITIQUEN POR SER DIFERENTE A QUE TE COMPAREN POR SER IGUAL A LOS DEMAS, YO NO SOY DE TENER UN PLAN B, PORQUE COMO DICE ARNOLD, SINO, NO ME ESFUERZO LO SUFICIENTE EN EL A. A DE ACTITUD, PORQUE LA ACTITUD MULTIPLICA. PUEDES TENER EL CONOCIMIENTO, LA HABILIDAD PERO SI NO TIENES LA ACTITUD, NO VAS A NINGUNA PARTE. LA GENTE TE APRECIA POR TU MANERA DE SER. OJALA NOS DIERAMOS A NOSOTROS MISMOS LAS MISMAS OPORTUNIDADES QUE LES DAMOS A LOS DEMAS. Y LO QUE NO SABES ES LO RAPIDO QUE SE OLVIDA LA GENTE DE UNO CUANDO YA NO ESTAS. PORQUE EL MUERTO AL HOYO Y EL VIVO BOLLO O AL GOZO COMO SE DIGA. EL HOMBRE ES EL UNICO ANIMAL QUE SE TROPIEZA DOS VECES CON LA MISMA PIEDRA, QUE NO TIENE NADA DE MALO QUE TE TROPIECES DOS VECES CON LA MISMA PIEDRA, LO MALO ES QUE TE ENCARIÑES CON LA PIEDRITA. Y ES QUE HAY MAS GENTE INTERESEDA QUE INTERESANTE. A ESA GENTE INTERESADA HAY QUE TRATARLA CON TACTO¿SABES LO QUE ES TACTO VERDAD? EXACTO, ES LA CAPACIDAD DE MANDAR ALGUIEN A LA MIERDA, DE TAL MANERA QUE SE ENTUSIASME CON EL VIAJE. AL FINAL SERÀ EL TIEMPO EL QUE CONTESTE A TODAS TUS PREGUNTAS, ESO O QUE YA NO TE IMPORTEN LAS REPUESTAS. Pd: Créditos a Quién Corresponda ✨🙏🏻

♬ sonido original - alberto pavon conde

  1. Alberto Pavón : Wikipedia || Linktr.ee