Demà és l'aniversari d'en
Hands. Així que, si aquells que el coneixeu voleu quedar bé, no deixeu de felicitar-lo. Jo he pensat fer-ho avui amb un homenatge a una amistat que va començar els anys 80, compartint alguns records personals que he anat recopilant durant un cert temps. Un post un xic més seriós que el que li vaig dedicar fa un any, de lectura obligatòria per aquells que us vau escaquejar de llegir-lo quan tocava (1).
Per aquells que no coneixeu en
Hands més enllà d'haver-lo vist a algun reportatge de
TV3 sobre les
Salines de la Trinitat (2), dir que ens vam conèixer a unes classes on vam compartir una amena lectura d'
El Capital, de
Karl Marx, dedicant una atenció especial a la
Renda diferencial de la terra.
Vam començar a petar la xerrada mentre no arribava la
comissaria política que ens donava el curs i, sempre que podíem, ajudàvem a seguir-lo a un company de classe que era sord, portava dos aparells de tipus
sonetone (
un a cada orella, que se us ha d'explicar tot!) i de vegades perdia el fil del que es deia a classe.
Quan ens vam conèixer, en
Hands estava més enganxat a un estil musical proper a bandes com, per exemple,
Paralisis Permanente: va ser ell qui em va fer descobrir la seva versió brutal d'
Heroes, de
David Bowie: una versió tan bona que, molts anys després, em va sorprendre veure-la recuperada per
Amaral.
Jo ja havia deixat de banda la meva passió adolescent pel metall: tenia el sentiment que els membres de les bandes passaven massa temps comprant malles quan no estaven amb les perruqueres, que tota la laca que portaven al damunt podria explicar sense problemes el forat de la capa d'ozó i, francament, que els cantants cridaven massa per no dir gran cosa. Tampoc és que els hagués acabat agafant mania -seguia tenint bons amics en aquest món i la meva cosina
Montse portava samarretes de Metallica i canelleres de claus- però jo estava ja en una altra fase.
En
Hands seguia cursos de guitarra a una escola de música. Un dia li van proposar d'entrar a una banda que hom acabaria coneixent amb el nom de
Monstruación. Aquesta és la història publicada a
Last.FM (3):
En 1984 al gran hermano se le escaparon 5 balas perdidas que se encontraban en el tambor de un revolver. Cornellà, localidad del cinturón industrial de Barcelona es, en aquel momento, una ciudad preñada de protestas obreras, droga, marginalidad y represión a todos los niveles. En ese punto del mapa las cinco balas (Alfredo, Albert, Mateu, Miguel y Floreal) fijan su objetivo. Ese mismo año celebran su primera actuación en un instituto de secundaria de Esplugues y, a ese, siguen durante tres años muchos conciertos.
Eran tiempos de eclosión del punk en la ciudad de Barcelona y, muy especialmente en la periferia (...) Curiosamente , nuestro nexo de unión fue una escuela de música. Un maestro de guitarra, Luiggi Cabanach (4) (un tipo que había tocado la guitarra con gente como Gato Pérez o Mª del Mar Bonet) vió que necesitábamos expresar algo más que solfeo y harmonía y provocó que Mateu y Floreal (guitarras) y Albert (batería) se pusieran en contacto y empezaran a pensar en formar un grupo. Ese engendro se pone en marcha y Miguel, que estudia en el mismo instituto que Floreal se incorpora para tocar el bajo. Alfredo que ya había estado antes en otro grupo con Floreal, se une para poner su voz y desparpajo en el escenario.
Empezamos a reclamar espacios liberados para autogestionarlos y, es así, que nos implicamos en las primeras okupaciones que se dieron en la ciudad, y durante más de diez años ensayamos en el lokal social - Ateneu Llibertari de la calle Barcelona 23 de Cornellà, que ya ha pasado a mejor vida (desalojo y demolición).
Inauguramos el Zeleste de la calle Almogavers con un lleno absoluto junto a Subterranean Kids, Kaos Urbano y Toke de keda. Llenamos las cocheras de Pacífico en Madrid o las de Sants en Barcelona en diferentes ocasiones, sumándonos en la época a iniciativas populares como el Mili KK, el MOC, asambleas de mensajeros y encuestadores, etc…
Una entrevista que
La Vanguardia va fer a
Joni Destruye (a.k.a.
Joni D.) descriu força bé pels neòfits l'època de l'explosió del moviment punk a
Barcelona i el seu extraradi (5). Una època que va passar totalment desapercebuda per a molts dels seus ciutadans. Entre ells, gent com
Kiko Amat (6), que en 2019 va publicar un article de lectura recomanada a les pàgines de
El Periódico (7):
Una de dos: o la subcultura barcelonesa de los ochenta estaba compuesta de vasos no comunicantes, o yo andaba más perdido que Ponce de León jugando a la gallinita ciega en el Eixample. De otro modo no se explica cómo me perdí tantas cosas de un periodo (1985-1990) en el que ni comí ni dormí ni llamé a casa, y que pasé inmerso hasta la nuez en tribus juveniles. Lo cierto es que, si descarto las visitas de algún grupo foráneo de primera división (Ramones o Dr. Feelgood), me cuesta conjurar una sensación de verdadera polinización entre facciones (...)
La consecuencia de esa compartimentalización escénica (o de mi fanática cerrazón) es que no me enteré de la natividad del hardcore condal. Los libros 'Que pagui Pujol!', de Joni D., y 'Harto de todo', de Jordi Llansamà, me contarían, un par de décadas después, cómo una escena gamberra y antitodo, exportada de oídas del punk inglés, toda crestas y rohipnoles y escupir a ancianas, se trasformó en un movimiento politizado, autoconsciente y 'positivo', que aceleró la música y mutó la voz. Hoy preguntamos a tres protagonistas (de GRB, Monstruación y Subterranean Kids) para que nos hablen de tres flamantes reediciones de ese periodo, así como de las bandas y su contexto.
A poc a poc, en
Hands va canviar de
look. La seva cresta no va passar desapercebuda entre la gent de la Universitat, el que em va fer passar per unes històries delirants.
Tot d'un cop hi havia noies que m'invitaven a seure amb elles al
Bar Ordoñez (la cafeteria de la Facultat de Lletres). I quan creia haver
lligat, resultava que no.
M'havien vist amb en
Hands i començaven amb un interrogatori que, amb matisos, sempre era el mateix:
Saps com dorm perquè no se li despentini la cresta? Es fa la cresta sol o l'ajuda algú? Quina marca de laca utilitza perquè li duri tot el dia? En el moment que jo deia que no li ho havia demanat mai, totes tenien una classe o un examen on havien d'anar urgentment i em deixaven penjat. Vaig arribar a agafar-li una certa mania a en
Hands, de veritat.
Recordo els seus intents d'
evangelització a l'
Hardcore, passant-me K7s de bandes com els
Dead Kennedys. Jo vaig contraatacar passant-li un vinil d'una banda de
Punk Rock:
The Adicts que espero que encara corri per casa seva.
Que a ell li agradés més l'
Hardcore i a mi el
Punk Rock mai va ser un motiu de discòrdia, i la nostra
aproximació agnòstica al
Punk ens va permetre posar-nos d'acord en grups que ens agradaven molt a ambdós, com ara
Social Distortion.
Quan vaig arribar a
Suïssa, vaig intentar enganxar-lo sense èxit a les
Deutscher PunkRock bands. Anys més tard, vam tornar a coincidir amb el
Celtic Punk Rock: Dropckick Murphys, The Mahones, Flogging Molly ...
El dia que ens jubilem, ja tenim parlat que anirem junts a un concert al
Guinness Irish Festival de
Sion (
Valais,
Suisse).
De retorn als anys 80, una cosa és que en
Hands no arribés a evangelitzar-me en el
Hardcore i una altra que jo no tingués cap contacte amb la penya de la seva banda. Per allò d'haver-ho publicat, recordo
l'inoblidable concert del parc de la Ciutadella (8) d'on vam haver de sortir
cames ajudeu-me, o els comentaris que tant ens van fer riure d'
una foto a un concert de l'any 1987 (9) a l'antiga
planta asfàltica que, gràcies a les lluites del moviment veïnal, es va convertir en l'actual
Ateneu Popular de Nou Barris (10).
Recordo que tenia bon rotllo amb l'altre guitarra de la banda: en
Floreal. Un dia em va dir que la seva germana era molt bona fent
cartes astrals. La seva companya d'aquella època, na
Maria del Mar, em va donar una brasa professional perquè li encarregués una. Vaig encarregar-li tres: una per la que era la meva companya d'aquella època, una altra per mi i una altra per la nostra parella. Recordo que, quan les va llegir, la meva mare ens va dir que havíem sortit retratats, també que el resultat de la carta de parella no donava un duro pel futur de la nostra relació. I així va ser, al final ho vam deixar córrer i fa la tira d'anys que no en sabem res l'un de l'altre.
Una anècdota divertida. Un dia em va trucar en
Hands per dir-me que arribava amb la banda per dinar a casa. Com jo no tenia menjar a la nevera per tothom, va dir que ja portarien alguna cosa per menjar. Es van presentar amb un cosí d'en
Hands que tots coneixíem com en
Simón el Gordo. Tots amb el
look punk de les bandes
Hardcore de l'època (11), menys en
Simón que, tot i que tenia el físic d'un dels guitarres de
The Exploited, anava amb el
look d'
oficial administratiu++.
Després de dinar, baixant per l'escala vaig veure moviment a un mirall que la portera utilitzava per controlar al personal. Hores després, quan vaig tornar a casa, em va aturar i va dir-me:
Jesús Maria, estàs bé! Si li havia pujat la mosca al nas quan va veure a la banda pujar les escales amb en
Simón, quan va veure que baixaven amb mi, es va muntar una super pel·lícula.
Va associar en Simón amb una mena de "prestamista", i a la banda amb els seus esbirros. I quan ens va veure baixar junts, va pensar que no havia pogut pagar un deute i em portaven a un descampat per passar comptes. L'única cosa que li va impedir trucar a la policia va ser que ens va sentir riure.
Malgrat la conya als comentaris de la fotografia de l'
Ateneu Popular de Nou Barris (cf. 9), jo no era ni molt menys el
Malcolm McLaren de
Monstruación. Això no treu que algun cop utilitzés el
Renault 12 TS Break del qual et vaig parlar fa uns dies (12) per transportar els instruments de la banda. Recordo el dia que van organitzar un assaig al garatge d'una caseta a una urbanització
del
Penedès i vam carregar els instruments al cotxe amb la invitació de quedar-me a dormir amb ells.
La caseta no tenia prou llits per a tothom i vaig haver de compartir llit amb l'
Albert, el bateria de la banda. Com el llit no era massa gran i no arribava a adormir-me, em vaig aixecar i vaig anar a seure a un sofà que hi havia davant una llar de foc. Com encara hi havia brases, vaig afegir un tronc i em vaig quedar encantat veient com cremava. Vaig adonar-me que l'
Albert havia segut al meu costat. Com ell tampoc arribava a dormir, vam començar a xerrar. Mai abans no havíem creuat més de quatre frases banals, però aquella nit, al caliu del foc, ens vam començar a explicar la vida.
Tot d'un cop vaig descobrir en ell algú amb qui em trobava molt bé. Com gairebé tots els bateries, vivia a un món a part. Però em va obrir la porta i no em va costar res entrar al seu. Vam parlar d'un munt de coses, entre elles que, tot i estar estudiant per ser fuster, ajudava a la seva mare, que tenia una bugaderia. I part de la seva feina era anar a
cases de barrets a buscar llençols i tovalloles per tornar-los nets. Em va dir que les
treballadores l'adoraven i que ell també se sentia molt bé amb elles, perquè mai el jutjaven pel seu aspecte i el respectaven com a persona.
Recordo el dia que en
Hands em va dir que l'
Albert s'havia suïcidat i no vaig tenir esma de demanar-li ni el com ni el perquè. Senzillament, no importaven. Res ja no era important, car el món ja no seria igual sense ell.
Els anys 80 arribaven a la seva fi. En
Hands va conèixer a la
tia Emma a la
UAB. Quan vaig conèixer a
Lluïsa, jo treballava com a professor ajudant al
Departament de Geografia i a un projecte dirigit per
Miren Etxezarreta (14) a la Facultat d'econòmiques de la UAB.
En
Hands i la
tia Emma van marxar els primers, a
La Ràpita. Més tard vam ser Lluïsa i jo qui ho faríem a
Suïssa. I més tard, va ser en
Sinfu qui ho va fer a
Irlanda. En
Floreal i l'
Alfredo van seguir fent viure
Monstruación, on ja no hi eren ni l'
Albert, ni en
Miguel ni en
Mateu.
Després d'un període de pausa,
Monstruación va tornar als escenaris. L'any 2012, van traure un CD '
El Lokal 25è Aniversari. 1987-2012' (15), on hi ha un tema que em recorda aquella Barcelona dels anys 80 que se segueix resistint als cants de sirena del parc temàtic del 1992. Un tema en què també em va emocionar la inserció d'uns àudios de
meetings de
Joan Garcia Oliver (16).
- Veure Happy Birthday, Hands, publicat en aquest blog el 27.02.2022
- Salines de la Trinitat, Parc Natural del Delta de l'Ebre | TV3: Espai Terra - 04.07.2011, 09:44-11:56
- Monstruación: Last.FM - Biografia | YouTube | Bandcamp | Facebook | Los ochenta: historia de una época singular, 05.2010
- Wikipedia: Lluís Cabanach [en] [fr] [es] [ca]
- Meritxell M. Pauné: Joni D.: "El legado punk son las okupaciones y la desvergüenza colectiva", La Vanguardia, 17.04.2011
- Wikipedia: Kiko Amat
- Kiko Amat: Cuando Barcelona era hardcore: hablan los protagonistas del punk de los 80, El Periódico, 16.05.2019
- Veure Este público al que tanto quiero ..., publicat en aquest blog el 23.01.2020
- Veure Passats tèrbols (2), publicat a El Geògraf Solitari el 05.11.2008
- Andrés Naya Cabrero: Ateneu Popular de Nou Barris: cuarenta años de “acción, lucha y diversión”, Ajuntament de Barcelona, núm. 103 Memoria
- Veure Monstruación la torna a liar, publicat per Sinfu a El Geograf Solitari el 26.07.2009
- Veure Citroën Dyane 6, publicat en aquest blog el 12.02.2023
- Banksy va residir durant un mes a New York l'any 2013. Entre les 30 obres d'art que va deixar als murs de la vila, es troba aquesta del 14.10, a Woodside (Queens, NY, USA). El text del mural, "El que fem en vida ressona a l'eternitat", fa referència a la pel·lícula de 2000 de Ridley Scott: Gladiator. La ironia del mural es troba en l'aparent contradicció entre la força de la sentència i la natura pròpia de l'art de grafiti que, per definició, és efímer. Una idea de la seva temporalitat que es reforça amb la imatge del treballador que està netejant el mur. Veure Raad Rahman: Banksy’s Echoes in Eternity, 14.10.2014
- Wikipedia: Miren Etxezarreta [en] [fr] [es] [ca]
- Barcelona: Actes del 25è Aniversari del Lokal el 19, 20 i 21 d’octubre, CGT Catalunya, 02.10.2012
- Wikipedia: Joan Garcia i Oliver [en] [fr] [es] [ca]
