 |
| Ramon Flix Pere, CC BY-SA 3.0, via Wikimedia Commons Veure Maria Molina: Vora 16 anys per acabar l'Espai de les Arcades de Castelldans, Segre, 15.02.2024 |
Durant el ja llarg viatge de la meva vida, creia que podia dir que ho havia vist tot. Però no és veritat. Una de les coses que més m'han sobtat
aquests darrers anys, ha estat un fenomen molt particular. El de les poblacions que un dia van ocupar un territori on abans vivien altres pobladors que van ser expulsats de la seva terra i que, gràcies a una remuntada de vells nacionalismes de tot pèl, actualment s'oposen ferotgement al fenomen de la immigració a les terres que un dia els seus avantpassats van colonitzar.
I tant se val si ens referim als Estats Units o a Catalunya (1), car el fenomen és bàsicament el mateix. Ara bé, abans de continuar, em sembla necessari fer una precisió per saber de què estem parlant.
Per motius que no entraré a analitzar, perquè estic convençut que tots els coneixem, en general hom es refereix als immigrants com aquelles persones que venen de fora i tenen un color de pell més fosc i/o uns trets facials, diferents dels descendents dels colons que van ocupar les terres on ara viuen.
Tanmateix, per motius als quals sols els psicòlegs podrien respondre, quan es tracta de persones que, malgrat compartir aquelles característiques, disposen d'un passaport que acredita que tenen la mateixa nacionalitat que la població local, hom aplica un filtre social que els permet actuar sense cap mena de problema com els més intransigents combatents contra la immigració: els exemples són nombrosos, però, només a títol d'exemple, podria mencionar a Sílvia Orriols, Ignacio Garriga, o a Santiago Abascal.
De converses sobre el tema de la immigració, n'he tingut de tots els colors: amb familiars, vells amics o coneguts. En alguns casos, quan eren joves, alguns es passejaven per tot arreu amb una kufia palestina (2), molts anys abans de convertir-se en fervents defensors de la causa contra la immigració.
Una de les converses que em va marcar més va ser una que vaig tenir amb el meu pare. En particular, la cara que va ficar quan vaig dir-li que no som res d'altre que els descendents dels colons que van ocupar una terra on vivia una altra gent. I que els nostres avantpassats van ocupar les seves cases, les seves terres i, quan no els van matar, els van obligar o a convertir-se a la religió cristiana, o a marxar del que fins llavors havia estat el seu país.
Vaig continuar amb una ràpida lliçó d'història a la qual el meu pare em va respondre: Saps? A mi no m'ho van explicar mai així. Pensa que jo vaig fer uns pocs anys d'escola i que els vaig fer durant la dictadura de Franco i els seus mestres.
En cas que a tu et pugui interessar què va passar en aquella zona, actualment a la frontera entre les comarques de les Garrigues i el Segrià, durant l'època musulmana i perquè parlo de nosaltres com els descendents dels colons que van ocupar aquelles terres, et proposo la lectura de dos articles :
I tant se val si ens referim als Estats Units o a Catalunya (1), car el fenomen és bàsicament el mateix. Ara bé, abans de continuar, em sembla necessari fer una precisió per saber de què estem parlant.
 |
Tanmateix, per motius als quals sols els psicòlegs podrien respondre, quan es tracta de persones que, malgrat compartir aquelles característiques, disposen d'un passaport que acredita que tenen la mateixa nacionalitat que la població local, hom aplica un filtre social que els permet actuar sense cap mena de problema com els més intransigents combatents contra la immigració: els exemples són nombrosos, però, només a títol d'exemple, podria mencionar a Sílvia Orriols, Ignacio Garriga, o a Santiago Abascal.
De converses sobre el tema de la immigració, n'he tingut de tots els colors: amb familiars, vells amics o coneguts. En alguns casos, quan eren joves, alguns es passejaven per tot arreu amb una kufia palestina (2), molts anys abans de convertir-se en fervents defensors de la causa contra la immigració.
Una de les converses que em va marcar més va ser una que vaig tenir amb el meu pare. En particular, la cara que va ficar quan vaig dir-li que no som res d'altre que els descendents dels colons que van ocupar una terra on vivia una altra gent. I que els nostres avantpassats van ocupar les seves cases, les seves terres i, quan no els van matar, els van obligar o a convertir-se a la religió cristiana, o a marxar del que fins llavors havia estat el seu país.
Vaig continuar amb una ràpida lliçó d'història a la qual el meu pare em va respondre: Saps? A mi no m'ho van explicar mai així. Pensa que jo vaig fer uns pocs anys d'escola i que els vaig fer durant la dictadura de Franco i els seus mestres.
El seu comentari em va fer recordar a Ramon Muntaner. Un cantautor que em va decebre gairebé tant com altres ho han fet amb el pas dels anys. Va enregistrar el 1975 un tema: Cançó de carrer on, una de les seves estrofes ens parlava de les escoles de mals mestres durant la dictadura franquista (3).M'hauria agradat passar-li algunes lectures sobre el passat musulmà de la zona on es troba el poble on va néixer. Però el meu pare té 90 anys, i ja fa molt llegint les notícies dels titulars de la premsa al seu ordinador: quan passa a la lectura dels continguts, es fatiga ràpidament i acaba per deixar-ho córrer.
En cas que a tu et pugui interessar què va passar en aquella zona, actualment a la frontera entre les comarques de les Garrigues i el Segrià, durant l'època musulmana i perquè parlo de nosaltres com els descendents dels colons que van ocupar aquelles terres, et proposo la lectura de dos articles :
- Castelldans : La història, Enciclopèdia.cat
- Jesús Brufal Sucarrat : El món rural i urbà en la Lleida islàmica (s. XI-XII) - Lleida i l'est del districte: Castelldans i el Pla del Mascança, Pagès Editors, Lleida, 2013. (PDF, Repositori Obert UdL)
- Marc Rovira i Jesús García Bueno: Junts quiere fijar por ley el grado de “catalanidad” de los nuevos inmigrantes, El pais, 06.03.2025
- Wikipedia: Keffiyeh [en] [fr] [es] [ca]
- Ramon Muntaner - Cançó de carrer, Viasona
