Showing posts with label Catalonia. Show all posts
Showing posts with label Catalonia. Show all posts

Saturday, July 19, 2025

alguns clubs que potser no coneixes

v
Barak Fever - ¿Cuáles son los clubes de izquierda?, YouTube, 10.04.2023
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

Tinc amics i companys que, sabent com m'agrada el futbol, no acaben de comprendre que m'hagi desenganxat de l'esport que encara porta el mateix nom, però que actualment no és res d'altre que un producte comercial. Un producte que, de vegades, està en les mans de grans financers, i de vegades en les d'empresaris locals de la construcció i el seu grup d'amics, segons quina sigui la projecció internacional del club.

Personalment, no m'interessen les declaracions de jugadors que avui juguen a un club i demà ho faran a un altre, sols pel fet que els paga una fitxa més elevada. No m'interessen els comentaris de periodistes que són incapaços d'interpretar el disseny tàctic que un entrenador ha imaginat per oposar-se a la qualitat de joc de l'adversari. No m'interessen els comentaris de periodistes que estimen que un equip ha jugat bé si ha guanyat o malament si ha perdut. I tampoc m'interessa seguir a cap club que no defensi uns valors o uns ideals que estiguin en fase amb aquells que són els meus.

Barak Fever Daniels (1) és un periodista esportiu de pare xilè i mare mexicana que va nàixer a Israel, on va viure fins als nou anys, abans d'anar a viure a Ciutat de Mèxic. A més de les seves activitats professionals, té un canal de Youtube: Barak Fever, que porta el seu nom i compte gairebé amb 500.000 subscriptors. Fa poc més de dos anys, Barak Fever va publicar el vídeo amb què he obert el post d'avui. Una recopilació de 20 clubs de futbol amb unes aficions que se situen políticament a l'esquerra de l'espectre polític.

Fa més de sis anys, després de descobrir que molts dels amics i coneguts que tenen una ideologia d'esquerres desconeixien l'existència del Sankt Pauli (2), em vaig dedicar a una modesta tasca de proselitisme sobre aquest club, tasca que he repetit fa uns dies guanyant nous adeptes a la causa.

Pels amics i companys de Barcelona, aquesta tasca de divulgació fa temps que es va complementar amb una informació general pels joves, i un recordatori pels més vells, de la història d'alguns dels clubs més carismàtics de la ciutat: el CE Sagrerenc (3), el CF Damm, el Barça Atlètic del Fabra i Coats o la Unió Esportiva Sant Andreu del Narcís Sala (4). I, potser el més carismàtic de tots: el CE Júpiter (5).

La curta recopilació de Barak Fever no pot incloure tots els clubs d'ideologia progressista que hi ha arreu del món (com per exemple, el Clapton (5)), però estic segur que us descobrirà molts equips que heu vist un munt de vegades sense saber res ni de la seva història, ni de l'afició que li dona suport.

I això, benvolguts amics, també és cultura.


  1. Wikipedia: Barak Fever [en] [fr] [es] [ca]
  2. Wikipedia: FC St. Pauli [en] [fr] [es] [ca]
  3. Veure Barcelona i la memòria històrica: La Sagrera, publicat en aquest blog el 02.07.2019
  4. Veure Barcelona i la memòria històrica - Nou Barris, publicat en aquest blog el 08.02.2019
  5. Veure Barcelona i la memòria històrica: El Poblenou, publicat en aquest blog el 14.07.2019

Friday, June 20, 2025

l'usap és molt més que un club 

USAP, les guerriers du losange, YouTube, 13.03.2020
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

El passat 12.06.2025, Gautier Sabrià publicava a La Directa un article que em va arribar al cor: L’USAP també és “més que un club” (1) (2) (3).

Podria comentar l'article de Sabrià o el vídeo amb què he obert el post d'avui. Però millor et deixo llegir l'un i veure l'altre, tot proposant-te de veure aquest vídeo per saber exactament de què estem parlant (4).

Esperant que tant l'article com el vídeo t'hagin emocionat com m'han emocionat a mi, abans d'acomiadar-me m'agradaria proposar-te que retinguis aquest comentari de Joan Clua, delegat de la catalanitat de l'USAP i el relacionis amb com ho tradueix el club sobre el terreny:
La catalanitat o és oberta o no existeix pas. Més de la meitat dels habitants que viuen al Departament (Pyrénées Orientales, Catalunya Nord) han nascut a altres llocs.

O la catalanitat té per objectiu d'acollir-los i d'integrar-los o desapareixerà. És tan senzill com això. No es pot ser catalanista i sectari, i l'USAP juga un paper integrador absolutament considerable.
USAP Officiel: L' Access match Grenoble USAP - Plus qu'une finale, YouTube, 11.06.2025

Que tinguis un bon cap de setmana!


  1. Gautier Sabrià: L’USAP també és “més que un club”, La Directa, 12.06.2025
  2. "El documental" estrena "USAP, els guerrers de la losange", 3cat.tv3, 29.03.2011
  3. Corine Sabouraud: Journaliste et écrivain, le Perpignanais René Grando s’est éteint ce jeudi matin, L'Indépendant, 12.09.2024
  4. Elsa Panadès: L'Estaca élu meilleur hymne du championnat de rugby, fierté pour l'USAP et les supporters catalans, France 3 Occitanie, 03.05.2025

Thursday, June 19, 2025

la bellesa efímera de l'art urbà

Source - Leslie Singla: Un artiste français embellit la place Urquinaona à Barcelone, Equinox, 08.11.2019


Equinox (1) és un mitjà independent que, des del 2011, publica en francès notícies de Barcelona i Catalunya. L'objectiu d'aquest medi és ser la font d'informació preferida pels 70.000 francesos residents a Catalunya. Segons les seves dades, aquesta publicació té entre 600.000 i 1 milió de visites al mes.

A principis de novembre del 2019, un article publicat per Equinox (2) ens presentava el treball d'un artista de carrer, originari de Lyon(France): Ememem (3). 

Un artista que havia reparat un tros de la vorera dels voltants de laplaça Urquinaona de Barcelona amb una tècnica artística low tech que l'ha donat a conèixer arreu del món: el Flacking (4). 

Una tècnica que consisteix en la reparació d'esquerdes als  murs i de sots als paviments dels espais públics (voreres en pedra o carrers asfaltats) amb mosaics creats amb materials ceràmics de recuperació. 

Just per informació, l'article ens deia que, a més del treball fet a Urquinaona, Ememem també n'havia deixat altres al barri de Sant Antoni i als jardins de les tres Xemeneies.

Carlota Bisbe: Ememem, el artista callejero que rellena las grietas del pavimento con mosaicos de colores, La Vanguardia, 05.09.2021

Com pots veure aquí damunt, Equinox no va ser l'única publicació que es va fer ressò de la visita d'Ememem. També La Vanguardia  va publicar un article, evitant mencionar què era el que havia motivat a Ememem per visitar la ciutat. L'artista explicava el que segueix en unes declaracions recollides per Equinox :
Soc un enrajolador boig i tinc la malaltia del Flacking, una necessitat frenètica de reparar les voreres. 
Les notícies recents de Barcelona (els enfrontaments entre la policia i els manifestants per la independència, i les fractures deixades al paviment de les voreres per les lloses retirades per convertir-les en projectils) em van fer pensar que les voreres s'havien escalfat darrerament. A Urquinaona en particular, i aquí és on més em necessitaven les voreres.
Si em coneixes una mica, o si em segueixes des de fa temps en aquest blog, ja deus saber que adoro el Street Art (5) (6). En cas que sigui una passió que compartim, espero que també compartim la de llegir un Magazín en línia on puc passar hores navegant entre les seves pàgines: Street Art Utopia.

En un món dominat per la possessió, la propietat privada, l'avarícia l'acaparació.  On s'amaguen els objectes cobdiciats perquè ningú d'altre en pugui gaudir. 

En aquest món, ens trobem amb la grandesa de l'art urbà, que ens descobreix una altra manera de veure el món que ens envolta.

I ho fa de manera que el puguem apreciar lliurement, tot sabent que, com la vida, el seu caràcter és efímer, i que un dia desapareixerà de sobte, de la mateixa manera que va arribar. 

Potser és per això que una de les modalitats que més admiro de l'art urbà són les obres d'art temporals gravades amb detalls impressionants en les capes de pols d'un  vehicle
Dirty Van Art, Street Art Utopia, 17.06.2025


  1. Equinox: Home page
  2. Leslie Singla: Un artiste français embellit la place Urquinaona à Barcelone, Equinox, 08.11.2019
  3. Ememem: Home page || Wikipedia [en] [fr] [es] [ca]
  4. Wikipedia: Flacking
  5. Veure diferents posts dedicats al Street Art publicats en aquest blog
  6. Wikipedia: Street Art [en] [fr] [es] [ca]

Wednesday, March 12, 2025

sobre la immigració islàmica a catalunya

Ramon Flix Pere, CC BY-SA 3.0, via Wikimedia Commons
Veure Maria Molina: Vora 16 anys per acabar l'Espai de les Arcades de Castelldans, Segre, 15.02.2024


Durant el ja llarg viatge de la meva vida, creia que podia dir que ho havia vist tot. Però no és veritat. Una de les coses que més m'han sobtat aquests darrers anys, ha estat un fenomen molt particular. El de les poblacions que un dia van ocupar un territori on abans vivien altres pobladors que van ser expulsats de la seva terra i que, gràcies a una remuntada de vells nacionalismes de tot pèl, actualment s'oposen ferotgement al fenomen de la immigració a les terres que un dia els seus avantpassats van colonitzar.

I tant se val si ens referim als Estats Units o a Catalunya (1), car el fenomen és bàsicament el mateix. Ara bé, abans de continuar, em sembla necessari fer una precisió per saber de què estem parlant.
Per motius que no entraré a analitzar, perquè estic convençut que tots els coneixem, en general hom es refereix als immigrants com aquelles persones que venen de fora i tenen un color de pell més fosc i/o uns trets facials, diferents dels descendents dels colons que van ocupar les terres on ara viuen.

Tanmateix, per motius als quals sols els psicòlegs podrien respondre, quan es tracta de persones que, malgrat compartir aquelles característiques, disposen d'un passaport que acredita que tenen la mateixa nacionalitat que la població local, hom aplica un filtre social que els permet actuar sense cap mena de problema com els més intransigents combatents contra la immigració: els exemples són nombrosos, però, només a títol d'exemple, podria mencionar a Sílvia Orriols, Ignacio Garriga, o a Santiago Abascal.

De converses sobre el tema de la immigració, n'he tingut de tots els colors: amb familiars, vells amics o coneguts. En alguns casos, quan eren joves, alguns es passejaven per tot arreu amb una kufia palestina (2), molts anys abans de convertir-se en fervents defensors de la causa contra la immigració.

Una de les converses que em va marcar més va ser una que vaig tenir amb el meu pare. En particular, la cara que va ficar quan vaig dir-li que no som res d'altre que els descendents dels colons que van ocupar una terra on vivia una altra gent. I que els nostres avantpassats van ocupar les seves cases, les seves terres i, quan no els van matar, els van obligar o a convertir-se a la religió cristiana, o a marxar del que fins llavors havia estat el seu país.

Vaig continuar amb una ràpida lliçó d'història a la qual el meu pare em va respondre: Saps? A mi no m'ho van explicar mai així. Pensa que jo vaig fer uns pocs anys d'escola i que els vaig fer durant la dictadura de Franco i els seus mestres.
El seu comentari em va fer recordar a Ramon Muntaner. Un cantautor que em va decebre gairebé tant com altres ho han fet amb el pas dels anys. Va enregistrar el 1975 un tema: Cançó de carrer on, una de les seves estrofes ens parlava de les escoles de mals mestres durant la dictadura franquista (3).
M'hauria agradat passar-li algunes lectures sobre el passat musulmà de la zona on es troba el poble on va néixer. Però el meu pare té 90 anys, i ja fa molt llegint les notícies dels titulars de la premsa al seu ordinador: quan passa a la lectura dels continguts, es fatiga ràpidament i acaba per deixar-ho córrer.

En cas que a tu et pugui interessar què va passar en aquella zona, actualment a la frontera entre les comarques de les Garrigues i el Segrià, durant l'època musulmana i perquè parlo de nosaltres com els descendents dels colons que van ocupar aquelles terres, et proposo la lectura de dos articles : Bona lectura!


  1. Marc Rovira i Jesús García Bueno: Junts quiere fijar por ley el grado de “catalanidad” de los nuevos inmigrantes, El pais, 06.03.2025
  2. Wikipedia: Keffiyeh [en] [fr] [es] [ca]
  3. Ramon Muntaner - Cançó de carrer, Viasona

Wednesday, January 22, 2025

transició energètica - espanya vs austràlia

WWF-Australia - Australia Is A Renewable Powerhouse, YouTube, 03.03.2020


El 2001, dues de les empreses més importants del sector energètic d'Espanya: Endesa i Iberdrola van dur a terme un intent fallit de fusió. A finals del 2002, Gas Natural (antiga Catalana de gas), empresa líder del transport i la comercialització del gas a Espanya, amb seu a Catalunya, va intentar aconseguir el control d'Iberdrola mitjançant una OPA hostil (1). Com aquesta operació no va reeixir, l'any 2005 Gas Natural va llançar una OPA per adquirir Endesa (2).

Pel que sigui, els sectors del nacionalisme espanyol no van veure amb simpatia que una empresa catalana es convertís en líder del sector energètic, i diverses instàncies regularitzadores i judicials van aturar aquestes accions. L'oposició del nacionalisme espanyol a deixar que el sector energètic caigués en mans d'una empresa radicada a Catalunya va contrastar amb l'actitud positiva que va mostrar davant de la contraOPA que va presentar el 2006 una companyia elèctrica alemanya: E.ON. La mateixa actitud que el nacionalisme espanyol va mostrar l'any 2007, quan l'empresa italiana Enel, participada per l'Estat italià, va comprar un 10% d'Endesa. Un percentatge que, l'any 2009 es va transformar en el 92% del capital social d'aquesta empresa, convertint així a Enel en el propietari gairebé absolut d'Endesa (2).

Pel que sigui, l'any 2017, en el moment més àlgid del procés independentista de Catalunya, Gas Natural va decidir traslladar temporalment el seu domicili social des de Barcelona a Madrid (3), mentre el grup financer que controla aquesta empresa: La Caixa, traslladava la seva seu social des de Barcelona a València, i la d'algunes de les seves filials a Madrid (4).

Pel que sigui, el nacionalisme de dretes català flirteja actualment amb la idea de donar suport parlamentari -per activa o per passiva- al nacionalisme de dretes espanyol, perquè una moció de censura d'aquest el porti al govern d'Espanya. I pel que sigui, el nacionalisme de dretes català es va unir al nacionalisme de dretes espanyol per oposar-se a un projecte del govern socialista, fent caure un projecte d'impost per a les companyies energètiques, en un combat liderat per Josu Jon Imaz, conseller delegat de Repsol (5).

La justificació del nacionalisme de dretes català per oposar-se a l'impost per a les companyies energètiques era protegir les inversions i els llocs de treball del complex petroquímic de Tarragona. I, ja que hi som, frenar la transició energètica, afavorint unes energies fòssils (Gas Natural, des de 2018 Naturgy, La Caixa) que perjudiquen clarament qualsevol vel·leïtat de sobirania energètica de Catalunya.

Ara m'agradaria proposar-te que m'acompanyessis a un viatge als antípodes per parlar de com es passen actualment les coses a Austràlia

Com pots veure en aquest gràfic del 2023, aquest país encapçala el grup dels grans països exportadors de carbó:
TradelmeX - Coal Exports Statistics 2023, 17.02.2024

Si ara accedeixes a les estadístiques publicades per la World Nuclear Association (6), també podràs veure que al voltant de dos terços de la producció mundial d'urani té el seu origen en les mines de Kazakhstan, Canadà i Austràlia, que va ser el segon productor d'urani fins al 2020, passant a ser el quart productor d'urani a partir d'aquell any.

Tanmateix, malgrat tenir a disposició enormes recursos energètics per alimentar la producció d'electricitat a partir d'energies fòssils i nuclears, Austràlia és un dels països capdavanters en el desenvolupament de les energies renovables

Més enllà de les previsions de l'impacte de les energies renovables en el mercat laboral del conjunt del país (7), l'estat de South Australia (8) és el primer sistema elèctric del món on l'energia solar a les teulades dels edificis pot, en determinats moments, superar la demanda elèctrica de tot l'estat (9).
Actualment, l'estat de South Australia genera més del 70% de la seva electricitat a partir de fonts renovables. Per al 2025/2026, es preveu que aquest percentatge arribi al 85%, amb un objectiu del 100% d'energia renovable neta el 2027. Mentrestant, la diferència es cobreix a partir de fonts no renovables i de la interconnexió amb altres estats a través del Mercat Nacional d'Electricitat (NEM).
Seguint amb Austràlia, des del 2020, el 100% de l'electricitat consumida a la capital federal del país, Canberra (10), prové de fonts renovables. Actualment, l'objectiu és completar la transició de l'altra font important d'energia: el gas, per al 2045 (11).

De totes maneres els dos exemples que acabo de mencionar podrien no ser gaire significatius, car es refereixen a dues entitats relativament poc poblades: Canberra: 456.844 hab. (2022) i South Australia: 1.767.247 hab. (2020). 

Ara bé, si prenem la ciutat més poblada del país: Sydney: 5.450.496 hab. (2023) podem veure que, també en aquest cas, l'estat de l'avançament de la transició energètica és impressionant (12):
La ciutat de Sydney (Austràlia), ha fet història convertint-se en la primera gran ciutat del món alimentada íntegrament amb energies renovables. A partir del 2020, la ciutat funciona 100% amb energia eòlica i solar, demostrant el seu compromís amb la reducció d'emissions de gasos d'efecte hivernacle i la lluita contra el canvi climàtic.
En resum, tot el que hem vist fins ara em porta a pensar que els nacionalismes de dretes: l'espanyol, el català o el basc, estan perjudicant amb una perillosa acció política la sobirania energètica dels seus àmbits geopolítics de referència, defensant interessos molt llunyans als propis dels pobles que hi viuen. 

Una altra cosa seria analitzar quina és la diferència amb l'acció política practicada per les formacions d'esquerres d'aquells àmbits geopolítics. Però, com ja saps, no m'agrada gens ficar-me en política.


  1. Wikipedia: Oferta Pública d'Adquisició (OPA) [en] [fr] [es] [ca]
  2. Wikipedia: Opas sobre Endesa
  3. Agustí Sala: Gas Natural traslada su domicilio social a Madrid, El Periódico, 06.10.2017
  4. CaixaBank traslada a Madrid la sede social de otras tres filiales, La Vanguardia, 20.10.2017
  5. Fernando H. Valls, Julio Hurtado: Junts se alía con el PP para derogar el impuesto a las energéticas, La Vanguardia, 19.12.2024
  6. World Uranium Mining Production, World Nuclear Association, 16.05.2024
  7. Jay Rutovitz et al.: Our electricity workforce must double to hit the 2030 renewables target. Energy storage jobs will soon overtake those in coal and gas, The Conversation, 25.09.2024
  8. Wikipedia: South Australia [en] [fr] [es] [ca]
  9. Our electricity supply and market, Energy and Mining, Government of South Australia
  10. Wikipedia: Australian Capital Territory (ACT) [en] [fr] [es] [ca]
  11. What the ACT Government is doing, Australian Capital Territory (ACT)
  12. We’ve made the switch to 100% renewable electricity, City of Sidney, 01.07.2020

Sunday, January 19, 2025

i és en aquest clarobscur que neixen els monstres

EM Productions - Steve Bannon: Master of Chaos (Official Trailer), YouTube, 25.10.2023
Sarah Findley - Steve Bannon: Master of Chaos (2023), IMDb
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

A principis del mes de gener d'enguany, Ketrin Jochecová va publicar un article de lectura recomanada que portava per títol: Steve Bannon: Els diners de Musk ens ajudaran a fer d'Europa un refugi populista (1). Aquest article mencionava algunes de les declaracions de Bannon recollides anteriorment per un article publicat a Bloomberg (2):
Els diners i la informació són les dues armes nuclears tàctiques de la política moderna, i podem desplegar ambdues a una escala sense precedents (...) Si Musk inverteix a Europa la mateixa quantitat de diners que ha invertit a la campanya electoral de Trump, les nacions d'aquest continent giraran cap a una agenda populista (...) No hi ha cap govern de centre-esquerres a Europa que sigui capaç de resistir aquest atac.
Pel que sigui, aquestes declaracions no han ocupat els grans titulars de la premsa europea. Una premsa que ha donat molta més importància a l'entrevista d'Elon Musk amb Alice Weidel, líder de l'AfD, el partit d'extrema dreta Alternativa per a Alemanya.

En realitat, la premsa europea ha donat molta més importància a l'entrevista en si, que al que es va dir abans i durant aquesta. 

Pel que sigui, més enllà de les idees de l'AfD sobre el tancament de fronteres i l'expulsió dels immigrants, fora d'Alemanya no es va dir gran cosa sobre el congrés que l'AfD va celebrar l'11 de gener a Riesa (estat lliure de Saxònia), on Weidel va declarar que si un dia governava el seu partit: Enderrocarem tots els aerogeneradors. Acabarem amb aquests molins de vent de la vergonya (3).
Un xic menys del 60% de l'electricitat generada l'any passat a Alemanya procedia d'energies renovables com l'eòlica i la solar. Sense sorpresa per a ningú, les declaracions d'Alice Weidel estan en fase amb les idees de Donald Trump, que va reclamar recentment el desmantellament dels aerogeneradors del Mar del Nord.
Weidel també va criticar la decisió d'Angela Merkel de tancar les centrals nuclears alemanyes, afirmant que: No cal ser gaire llest per adonar-se que no es pot governar un país industrial només amb energia eòlica i solar

Musk, fabricant de les bateries que permeten acumular l'electricitat que produeixen els panells solars i els aerogeneradors, va respondre amicalment dient que ell és un fan de l'energia solar i de l'energia eòlica, però que no s'oposa a la idea de completar la producció de les renovables amb centrals tèrmiques convencionals (gas i carbó) i centrals tèrmiques nuclears (4).
Deixem per un moment el debut de la carrera d'estadista de Musk i tornem als estadistes professionals de la premsa. Si aquests no van donar la importància que mereixien les declaracions de Bannon amb què he obert el post d'avui (cf. 1), van estar molt més receptius a unes declaracions publicades el 14.01.2025, on creien haver  identificat l'inici de les baralles internes al si de la nova administració dels EUA (5):
Bannon va burlar-se de Musk afirmant que si va tenir "una certa influència" en el triomf de Trump i el partit republicà a les eleccions, no "té la capacitat prendre decisions ni d'informar d'aquestes decisions ni d'impulsar-les".
De totes maneres, la premsa europea va concentrar els seus titulars en les declaracions de Trump sobre l'extensió de la sobirania dels EUA al Canadà. Groenlàndia i Panamà. 

Però el sensacionalisme dels titulars contrastava amb la confusió i desconcert que es manifestava als articles d'opinió davant de l'agressivitat que mostrava Trump amb els països aliats dels EUA.
Source: Sad and Useless

El desconcert dels opinadors de la premsa europea em va fer recordar un article publicat a finals del 2021 (6), on l'autor recordava unes declaracions que Bannon va fer el 2018:
El que pugui dir el partit demòcrata no importa. La manera d'actuar contra ells és inundar la informació amb m**** (eng. Flood the zone with sh**). O, com Bannon va afirmar en una altra entrevista: No es tracta de la persuasió: es tracta de la desorientació.
Jo afegiria que tant la creació de les fàbriques de fakes i l'agressivitat dels trolls creats en aquelles fàbriques, estan al servei de la creació de l'estratègia de la contrainformació, la confusió, el desconcert ... O la desorientació, en paraules de Bannon.
Aquells ciutadans de l'estat espanyol que s'estiguin trencant el cap per a trobar una expressió menys escatològica per traduir l'estratègia de Bannon farien bé de recordar que, des de temps immemorables, aquesta es coneix al seu país com l'estratègia de la tinta del calamar. Una estratègia utilitzada ad nauseam per les dretes nacionalistes de l'estat espanyol (7).
Quan el calamar es troba en una situació de perill, expulsa la tinta per poder escapar de manera desapercebuda. Aquesta tècnica es configura de manera diferent en política: s'utilitza per distreure l'opinió pública en l'accessori, mentre el deep state s'ocupa de l'essencial, amagat en la tinta dels mitjans de comunicació al seu servei.
Tornant a l'agressivitat de les declaracions de Trump, no conec quina serà l'estratègia geopolítica i militar de la nova administració dels EUA. Però recordo que aquestes declaracions no estan en fase amb les promeses que es van fer durant la campanya electoral: 
La quadratura del cercle. Les expulsions de milions d'immigrants il·legals, el tancament de les fronteres a les importacions, la pujada de salaris i la baixada de preus dels productes de consum, en particular aquells lligats a l'alimentació. 
I sobre aquest darrer particular, m'agradaria recordar que, pocs dies després de la seva elecció, Trump manifestava que aquest seria un objectiu molt difícil d'assolir (8).

BBC News - Donald Trump says he 'would encourage' Russia to attack non-paying Nato allies, YouTube, 11.02.22024

Desconec doncs si les declaracions de Trump fan part de l'estratègia de la tinta del calamar o si responen a l'única alternativa identificada pels membres de la nova administració davant el previsible incompliment de les seves promeses electorals.

El cas és que els analistes polítics estan desorientats. Aquestes declaracions tenen per objectiu enemistar els EUA amb els seus veïns: Canadà i Mèxic? Debilitar al seu principal soci occidental: la UE, afavorint la seva implosió? Acabar amb l'aliança militar hegemònica del món occidental: l'OTAN? Crear un conflicte de difícil solució amb la factoria del món: la Xina?

No puc descartar que tot l'enrenou creat per la premsa europea sobre les declaracions de Trump sobre Canadà, Groenlàndia o Panamà no és més que una estratègia de la tinta del calamar per evitar parlar de les declaracions de Trump amenaçant el futur de l'OTAN, en cas que els seus membres no augmentin ràpidament el seu pressupost de defensa a un 5% del PIB: una despesa militar superior a la consentida en el punt àlgid de la Guerra Freda? (9).

Però, francament, no ho sé. Tanmateix, com la memòria dels éssers humans té les ales molt curtes, crec que val la pena recordar que les declaracions i les amenaces de Trump no sempre s'han materialitzat en res que hagi anat més enllà de reforçar la fidelitat del seu electorat. Moltes, em donen un sentiment de déjà vu, com pots veure a un vell post que vaig publicar el novembre del 2016, poc abans del primer mandat de Trump (2017-2021) (10):
Trump té al seu programa la definició d'una estratègia de ruptura de tractats de lliure comerç, la imposició de drets duaners per a protegir la indústria local amb la creació de llocs de treball i l'objectiu d'assegurar la competitivitat de la indústria americana gràcies a una energia de producció local i a bon preu (...).

El nou president pot derogar les lleis i les taxes que vulgui (...) però crec que la política energètica de la nova administració no serà res d'altre que el que les empreses del sector decideixin fer. I, fins i tot en aquest cas, uns i altres, faran bé d'escoltar què n'han de dir els diferents estats de la federació.
I ara, si m'ho permets, m'agradaria tornar al tema de l'energia nuclear per la qual semblen apostar amb entusiasme la nova administració dels EUA i les dretes populistes europees.

Aquells que em seguiu des de fa temps en aquest blog, ja sabeu que detesto les teories conspiracionistes. Però actualment només veig un país que pugui estar interessat a promoure l'energia nuclear: Rússia (11):
Els recursos miners de Rússia no estan en fase amb les necessitats de les seves centrals nuclears. Els contractes de subministrament de mineral d'urani que Rússia té signats amb països estrangers, representen el triple del que consumeixen els seus propis reactors.

Només 12 països disposen de la capacitat d'enriquir l'urani necessari pel funcionament de les centrals nuclears. Però 
els baixos costos de producció de Rússia en aquest mercat liberalitzat, li ha permès controlar gairebé el 40% del mercat.
Desconec si, com s'ha afirmat sovint a la premsa occidental, les dretes nacionalistes que defensen aquest tipus d'energia reben o no favors de Rússia. Tanmateix, no m'atreveixo a afirmar el contrari. Bàsicament, perquè els industrials occidentals fa temps que semblen haver perdut l'interès per una font d'energia que té un cost més elevat que el de les energies renovables. I, davant del desinterès dels industrials occidentals, l'interès entusiasta de les dretes nacionalistes per promoure aquest tipus d'energia em sembla altament sospitós.
Abandonar l'euro, rebutjar la UE, nacionalisme en lloc de fronteres obertes i no donar suport als acords de lliure comerç: la llista és llarga i alarmant. Tanmateix, les propostes de l'AfD en terreny de la política energètica augmentarien la dependència d'Alemanya del gas i del petroli, i l'únic beneficiari seria el cap d'Estat rus Vladímir Putin. (cf. 3)
En efecte, com podem veure a Espanya en el cas de la central nuclear d'Almaraz, malgrat les disposicions legals que permeten allargar el temps d'explotació d'una central nuclear, el seu cost de funcionament i de manteniment, fan que alguns dels seus propietaris renunciïn a allargar la seva vida útil i prefereixin seguir l'opció del seu tancament. Altrament, com podem veure a continuació, la idea de construir noves centrals nuclears està molt lluny de ser evident (12).
Jaume Morron: EON, RWE i la coalició CDU/CSU rebutgen la idea de reobrir els reactors nuclears alemanys tancats definitivament i en procés de desmantellament, dialEc, 14.11.2024
Siguem seriosos i admetem que, tret de l'Enric Juliana (13), ningú pot anticipar amb seguretat què passarà durant el mandat de Trump. Tanmateix, en l'anàlisi de Juliana he trobat a faltar una frase d'Antonio Gramsci que segurament va conèixer durant el període de la seva militància comunista al PSUC (14): El vell món s'està morint. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur neixen els monstres.

No és necessari tenir el do de la clarividència per a saber que el vell món de l'hegemonia econòmica i militar d'occident sobre el planeta s'està morint. Tampoc per a caure en la imprudència de creure que el reemplaçarà un de millor. Però tenir identificats als monstres i les claus que expliquen les seves accions és essencial per a no caure en la desorientació i l'angoixa vital en la qual ens pot submergir la seva ofensiva política de comunicació.

Podria afegir que una bona idea seria practicar la lectura dels mateixos clàssics que han llegit els monstres. Com ara Sun Tzu, el seu Art de la Guerra i les seves sentències: Si coneixes al teu enemic i et coneixes a tu mateix, no hauries de témer el resultat de mil batalles. Si et coneixes a tu mateix, però no al teu enemic, per cada batalla que guanyis patiràs una derrota. O, si no coneixes ni al teu enemic ni a tu mateix, perdràs totes les batalles.

En tot cas, em sembla que, just per començar, l'essencial és no ser víctima de l'estratègia de la tinta del calamar. No caure en els seus paranys i mantenir una discreta distància de seguretat amb aquells que la practiquen. Però, per damunt de tot, mantenir-nos el més allunyats possible dels seus propagandistes.


  1. Ketrin Jochecová: Steve Bannon: Musk’s money will help us make Europe a populist haven, Politico, 08.01.2025
  2. Alex Wickham et al.: Musk Takes Slash-and-Burn Style to Europe After Bolstering Trump, Bloomberg, 08.01.2025
  3. Tras los comentarios de Weidel sobre la demolición de aerogeneradores: La industria advierte de grandes daños, MarketScreener, 12.01.2025
  4. Tamsin Paternoster: Elon Musk y la jefa de la extrema derecha alemana organizan un chat en línea que la UE advierte que podría ser ilegal, EuroNews, 09.01.2025
  5. Myah Ward, Dasha Burns: Bannon taunts Musk: He doesn’t have that much power, Politico, 14.01.2025
  6. Brian Stelter: This infamous Steve Bannon quote is key to understanding America’s crazy politics, CNN Business, 16.11.2021
  7. Julio González García: Ayuso y la estrategia del calamar, Global Politics and Lauw, 12.09.2022
  8. Alexandra Hutzler: Trump now says bringing down grocery prices, as he promised, will be 'very hard', ABC News, 13.12.2024
  9. Joshua Posaner et al.: Europe splits on Trump’s call to dramatically boost defense spending, Politico, 08.01.2025 || Andrew Gray, Lili Bayer: NATO won't back Trump's new defence spending target but will raise its sights, Reuters, 10.01.2025 || Rebecca Rommen, Nathan Rennolds: Europe is divided over Trump's call for NATO members to boost defense spending to 5% of GDP, Business Insider Europe, 12.01.2025
  10. Veure El futur de la política energètica als USA, publicat en aquest blog el 15.11.2016
  11. Teva Meyer: L’uranium : une ressource stratégique, Vie Publique, 04.08.2023
  12. Jaume Morron: EON, RWE i la coalició CDU/CSU rebutgen la idea de reobrir els reactors nuclears alemanys tancats definitivament i en procés de desmantellament, dialEc, 14.11.2024
  13. Enric Juliana: Imperio, palabra del 2025, YouTube, 11.01.2025
  14. Wikipedia: Enric Juliana [en] [fr] [es] [ca] || Agustí Colomines i Companys: ¿Por qué Enric Juliana no tiene razón?, Blog personal, 29.03.2015

Thursday, January 16, 2025

agrivoltaics - catalunya

‘grape yields under solar panels 20-60% higher…highest increase, 60%, Chardonnay grapes, Marselan (30%) Grenache blanc (20%)…2nd trial yield increase >30%…attributed to moderating temperatures, increasing humidity, reducing irrigation needs by 20-70%…protects against frost, mortality reduced 25-50%’

[image or embed]

— Commercial Solar Guy (@commercialsolarguy.com) 30 novembre 2024 à 13:46


En un moment en què els interessos de la indústria de les energies fòssils estan recuperant la idea d'oposar l'ús del sòl destinat a la producció d'energia solar amb el seu ús per a la producció agrícola, crec que pot ser interessant donar un cop d'ull a un post que vaig publicar el novembre del 2022: Agrivoltaics (1) on et presentava algunes experiències de l'agrivoltaica a Espanya (2) (3): la combinació de la producció agrícola i la producció d'energia amb plaques fotovoltaiques.

Potser també val la pena recordar un altre post publicat un any més tard (5), on et parlava de les iniciatives de l'agrivoltaica a Catalunya i d'un article publicat a La Vanguardia, que ens deia què, un cop superades les primeres etapes del Via Crucis administratiu imposat per l'administració de la Generalitat de Catalunya d'aquell temps, s'estaven tramitant les autoritzacions de les primeres plantes agrivoltaiques de la Catalunya Sud a: Montblanc (Conca de Barberà), Vilagrassa (Urgell) i Ulldecona (Montsià) (6).

T'he de confessar que no he seguit el procés de les autoritzacions d'aquelles plantes agrivoltaiques. Però un article publicat per PV Magazine (France) en maig del 2024 em va fer pensar que, a més dels trens de rodalies, a la Catalunya Sud segueix havent-hi un problema amb la manca de puntualitat, almenys pel que fa a la transició energètica (7):
La Generalitat de Catalunya posa a disposició del sector agrari una sèrie de directives tècniques per fer compatible la producció d'energia solar i l'agricultura. Aquesta és una primera definició oficial d'agrovoltaisme. La regió està estudiant la seva implementació en diversos projectes, un dels quals ja està en funcionament (...).

L'IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries) ha desenvolupat el primer projecte pilot d'agrivoltaica en arbres fruiters de Catalunya, el cost del qual,
finançat pel Fons Climàtic, puja a 813.389 € i tindrà una durada de 5 anys. Es tracta d'una estructura metàl·lica amb plaques fotovoltaiques destinades no només a produir electricitat, sinó també a protegir dels elements una explotació d'arbres fruiters.

Concretament, es tracta de dues plantacions de 2.880 m² ubicades a Mollerussa (Lleida). En total, i per a totes les instal·lacions, es van instal·lar 322 plaques fotovoltaiques amb una producció energètica màxima de 165 kW, en dues plantacions de pomeres: una de Gala i l'altra de Golden.
CNEWS - Première centrale agrivoltaïque dynamique au monde, YouTube, 05.07.2019

Mentre a la Catalunya Sud la Generalitat es dedica a publicar reglaments i a llençar projectes pilot, a la Catalunya Nord, una empresa de Lió (Lyon, France) Sun'Agri (8) presentava en 2019 la primera central agrivoltaica dinàmica del món. Ubicada a Trasserra (Tresserre, France), un poble de la comarca del Rosselló, aquesta central es va construir gràcies al suport de la regió Occitanie-Pyrénées-Méditerranée (9).

Recentment, a un article publicat en novembre del 2024 a PV Magazine (International) (8), Sun'Agri declarava que els mòduls fotovoltaics van ajudar a regular les fluctuacions diàries de temperatura, reduint els pics de calor a l'estiu i les caigudes de la temperatura a l'hivern, fent que els rendiments de raïm sota les plaques solars fossin entre un 20% i un 60% més elevats que a les zones sense plaques. L'augment del rendiment més elevat, un 60%, es va observar en el raïm Chardonnay, seguit del Marselan (30%) i la Garnatxa blanca (20%) (10). Altrament, la moderació de les temperatures i l'augment de la humitat van reduir les necessitats de reg entre un 20 % i un 70%. La protecció contra les gelades va reduir la mortalitat entre un 25% i un 50%.

Com ja fa anys que ens coneixem, espero amb curiositat veure si la publicació dels resultats del projecte pilot de la Generalitat de Catalunya, té en compte en la seva anàlisi de cost-benefici l'interès de la sobirania en la producció i la instal·lació de plaques solars a Catalunya, l'interès de la sobirania alimentària de la seva població i la contribució de les centrals agrivoltaiques per a evitar el despoblament de les comarques de l'interior gràcies a la creació de llocs de treball de qualitat.


  1. Veure Agrivoltaics, publicat en aquest blog el 15.11.2022
  2. Wikipedia: Agrivoltaics [en] [fr] [es] [ca]
  3. Todas las ventajas de la agrivoltaica, ENEL Green Power
  4. Veure La febre de l'hidrogen verd, publicat en aquest blog el 03.12.2023
  5. Antonio Cerrillo: Llegan las primeras plantas agrovoltaicas, La Vanguardia, 01.10.2023
  6. Marc Belzunces: Agrivoltaica: quan les renovables i l’agricultura s’alien, VilaWeb, 31.10.2020
  7. Pilar Sánchez Molina: La Catalogne fixe les premières lignes directrices pour l’agrivoltaïsme, PV Magazine (France), 10.05.2024
  8. Sun'Agri: Home page
  9. Sun'Agri: La première centrale agrivoltaïque au monde - Le domaine de Nidolères
  10. Gwénaëlle Deboutte: Agrivoltaics can increase grape yield by up to 60%, PV Magazine, 29.11.2024

Wednesday, December 4, 2024

nuclis abandonats i nuclis despoblats

aPeuDeTerreta - Pobles abandonats: Fontscaldetes (Alt Camp), YouTube, 24.07.2021


El març del 2022, Margalida Ripoll publicava a les pàgines d'Arrels (1) un article que començava així (2):
A Catalunya hi ha prop de 300 nuclis de població abandonats, 350 tenen menys de 10 habitants i al voltant de 1.000 en tenen menys de 30. Aquestes són algunes de les xifres amb les quals treballa el projecte Pobles abandonats, que analitza al detall el passat per poder encarar el futur i plantejar propostes que evitin el desplaçament demogràfic de l’entorn rural a l’entorn urbà.
Et proposo seguir llegint l'article. Hi trobaràs informacions molt interessants sobre la història, els objectius i la metodologia seguits per aquest projecte.

A la pàgina web del projecte Pobles abandonats (1) trobaràs eines que et donen fàcil accés a una informació detallada sobre els nuclis documentats. Uns nuclis classificats segons es tracti d'un: nucli viu, nucli en procés de recuperació / ocupació estacional o nucli abandonat.
Per exemple, si introdueixes: Fontscaldetes a "Paraules clau", pots accedir a la fitxa del nucli del vídeo amb què he obert el post d'avui (punxa aquí per accedir-hi ràpidament).
Una remarca que em sembla important -ja he escrit als responsables del projecte expressant la meva opinió- és que, a la informació continguda a les fitxes, manca la data de creació i la de l'actualització d'aquestes. Així, l'absència d'aquesta informació, podria amagar que, un nucli que feia un o dos anys estava abandonat, hagi estat adquirit per un nou propietari que està procedint a la seva rehabilitació.
Inmobiliaria Aldeas abandonadas - Venta de Aldeas: Cataluña (Screenshot 02.12.2024)

Ara deixa'm afegir que les dades inventariades pel projecte Pobles abandonats m'han fet reflexionar sobre quelcom que, segurament, va molt més enllà del seu objectiu.

Si et mous per Catalunya els caps de setmana, en períodes de pont o de vacances, circularàs per carreteres transitades, veuràs pobles amb cases, urbanitzacions o blocs d'apartaments que, en general, estan en un correcte estat de manteniment. També veuràs carrers amb gent i comerços oberts. Pobles on, com deia una vella cançó de Lluís Llach, des del seu campanar, hom pot veure el campanar del poble veí.

Però si et mous per Catalunya entre setmana i fora de la temporada turística, tindràs el sentiment de moure't per un territori despoblat, on gairebé no viu ningú. Un territori on moltes d'aquelles cases i apartaments tenen un preu de venda o de lloguer que no està sempre a l'abast dels pocs habitants que encara hi viuen.

Canal Taronja Central - La pressió turística agreuja el despoblament rural al Berguedà, YouTube, 28.07.2021

A Catalunya hi ha un model d'ocupació temporal del territori car, ineficaç i sovint delirant. Mentre el 2023 la població de Catalunya seguia creixent i ja havia assolit la xifra de 8 milions d'habitants, solament quatre (tres d'elles, capitals de província) d'entre les vint ciutats més poblades del país, es trobaven relativament allunyades de Barcelona (5).

Paradoxalment, el Pallars Sobirà, la comarca de Catalunya amb menor densitat de població: només 5,6 habitants per km², encapçalava en 2018 la llista de les 42 comarques catalanes amb més places turístiques per habitant.

Segons un estudi de la Càtedra de Turisme d’Interior i Muntanya de la Universitat de Lleida, el Pallars Sobirà disposava llavors de 14.147 llits per a turistes, mentre que només hi viuen 6.974 persones. En el cas d'Espot, el nombre de llits per turista multiplicava per 6,5 el nombre de llits per resident (6).

Catalunya Ràdio - El despoblament, el fenomen que està buidant el Pirineu, YouTube, 11.10.2023

L'activitat turística, i l'especulació immobiliària que l'acompanya, té com a resultat el lent reemplaçament de la població autòctona per una mà d'obra amb baixos salaris, originària d'altres regions d'Espanya o de la immigració. Un moviment que no sempre és evident pels milers de turistes que visiten aquesta comarca. Probablement perquè molts dels nou vinguts utilitzen el pallarès per expressar-se (7):
El Pallars Sobirà (...) tan cobejat per visitants (...), s’eixuga de gent. Cada dia és més silenciós. Els joves autòctons abandonen (...) la comarca, amb un problema d’habitatge greu, però invisibilitzat, per anar a les ciutats a la recerca de serveis i feina.

La Marta venia amb el record agredolç de la seva estada a l’institut de l’Arboç, i Sort va esdevenir el seu refugi. A l’Alt Pirineu tot és diferent. La gent, la seva manera de ser i també el context lingüístic. La Marta ha viscut des de les aules, però també des del carrer, les diferències que hi ha entre el Baix Penedès i el Pallars Sobirà pel que fa a l’ús del català. En un lloc s’esllangueix i en l’altre es reforça. Marta ens explica el seu viatge lingüístic, que comença on va néixer, al Camp de Tarragona.
Si ens desplacem uns quilòmetres al sud del Pallars Sobirà, ens trobem amb la comarca del Pallars Jussà, una de les més despoblades de Catalunya, al darrere de l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, l'Aran, el Priorat i la Terra Alta. És aquí on trobem el més alt nombre de nuclis de població deshabitats de Catalunya: només el municipi de Tremp té 16 nuclis sense cap veí (8).
Més del 60% de la població de Catalunya vivia a principis del 2022 a les comarques de la gran conurbació de Barcelona: Barcelonès, Vallès Occidental, Baix Llobregat, Maresme i Vallès Oriental.(9).

Catalunya té 580 quilòmetres de costa, una franja que representa només el 7% del territori però on hi viu el 43% de la població. Deixant de banda el Delta de l'Ebre i el Cap de Creus, es calcula que el 81% del litoral està urbanitzat (10).
Molts de nosaltres no tenim tendència a considerar com abandonat un poble o un mas del qual els seus habitants han hagut de marxar, venent la seva propietat a ciutadans de la conurbació de Barcelona, que l'han reformat per passar-hi el cap de setmana, les vacances o per llogar-lo via Airbnb.

En l'imaginari col·lectiu no veiem aquests nuclis com a abandonats, malgrat el fet de no estar habitats permanentment: i això val per al Pirineu, però també per la zona litoral. Potser perquè considerem que, si hi ha inversió immobiliària i ocupació temporal, no hi ha abandonament. Un raonament que pot ser correcte, a condició que no confonem mai els conceptes d'abandonament amb el de despoblament.

Probablement, si en lloc de parlar de nuclis abandonats parléssim de nuclis deshabitats, veuríem la realitat d'un desert demogràfic que es recolza en un model territorial delirant que la majoria dels ciutadans del país, i la classe política que escullen cada quatre anys, no semblen tenir ganes de veure.


Altres enllaços d'interès:
  1. Arrels: Home page
  2. Margalida Ripoll Ferrer: A Catalunya hi ha prop de 300 nuclis de població abandonats, Arrels, 29.03.2022
  3. Pobles abandonats: Home page || Twitter || Instagram || FaceBook
  4. Agustí Hernàndez: Verkami [1] [2] || Bluesky || Twitter || Instagram || FaceBook || TikTok
  5. Quim Riera Guitart: Les 20 ciutats més poblades de Catalunya: Badalona supera Terrassa en la tercera posició, El Nacional, 27.12.2023
  6. El Pallars Sobirà, la comarca amb més places turístiques per habitant, Pallars Digital, 11.07.2018
  7. Oriol Lapeira Portús: “Al Pallars els treballadors immigrants et parlen en català”, La Mira, 02.10.2023
  8. Una comarca lleidatana, la més despoblada de Catalunya, Segre, 01.11.2021
  9. Wikipedia: Comarques de Catalunya per població
  10. El Govern sotmetrà a informació pública la llei del Conservatori del Litoral el primer trimestre de 2024, Generalitat de Catalunya, 17.11.2023

Sunday, September 8, 2024

parlem dels francs?



El passat mes de febrer vaig descobrir un tweet de Blast France (1) que contenia el resum d'un vídeo de 60' publicat a YouTube el mateix dia (2).

El vídeo de YouTube, presentat per Pacôme Thiellement (3) ens presenta així els descendents d'uns invasors originaris del Baix Rin, els francs (4). Uns invasors que també van arribar al nostre país:
França, territori que només va prendre aquest nom des de l'any 1190, no estava formada únicament per francs, però eren francs aquells que dirigien el seu govern i els seus dirigents polítics i militars. França era un país ocupat, dirigit, i governat per una banda de francs. França va néixer com un territori ocupat i encara ho és: mai no ha deixat de ser així.

Els inicis de la història de França la converteixen en una història de dues conquestes i ocupacions successives: una administrativa, per part dels romans, seguida d'una altra executiva, per part dels francs. Un dia ens vam convertir en França. Però què vol dir això? Qui eren els francs
Aquells invasors originaris del Baix Rin van iniciar l'any 785 la conquesta de les terres que avui coneixem amb el nom de Catalunya. Ni França ni Catalunya no eren conegudes amb aquests noms, i molt abans que hom conegués Catalunya amb el nom que la coneixem avui, els francs la coneixien amb el nom de la Gòtia, que era el nom que donaren als territoris conquerits als musulmans entre el 759 i el 801, i que anteriorment havien estat una província del regne dels Visigots.

Quan van arribar, els francs van designar pel govern d'aquell territori als visigots (5), descendents dels ocupants precedents, originaris de la mar Negra, a la zona de Crimea, que havien ocupat la península Ibèrica abans de l'arribada dels musulmans. En alguns casos, també van designar pel govern d'aquelles terres a nobles francs, que, actuaven amb el títol de comtes (6).

Després de l'any 820, quan el rei franc Louis le Pieux va intentar consolidar la unitat del seu regne (4), els visigots van ser substituïts únicament per francs. D'aquesta manera, tots els comtats del que avui coneixem com la Catalunya Vella van quedar governats per nobles d'origen franc (6), que reemplaçaven els antics ocupants visigots, que ja havien reemplaçat als antics ocupants romans. Pels indígenes, als que no podem anomenar catalans perquè encara no existia cap territori amb aquest nom, no canviava res d'altre que l'origen dels nous amos.
Hi ha un article molt interessant i de lectura recomanada de l'historiador del diari El Nacional, Marc Pons: Des de quan som catalans? (7) on podem trobar un munt d'afirmacions polèmiques, a la frontera entre els fets històrics, el relat polític i l'humor.

Per exemple, quan Pons ens parla d'aquells primers catalans que no sabien encara que ho eren. O quan ens diu que els francs van "recuperar" Gerunda (Girona) l’any 785. Recuperar? Girona havia sigut abans una ciutat franca?

Amb Pons descobrim un país despoblat car, després de la invasió dels "àrabs" (imagino que vol dir "musulmans"), els seus habitants s’havien refugiat en les zones més inaccessibles dels Pirineus. Com, encara avui, trobem topònims d'origen basc en aquelles zones: Gerri, Esterri, etc., Pons ens deixa imaginar que els fugitius van ser acollits amb els braços oberts per aquells que ja hi vivien.

Tanmateix, al llindar de l’any 1000, els Pirineus –i el Llenguadoc– estaven superpoblats i la gent escapava de la misèria endinsant-se en terra de ningú: és a dir, aquell territori que Pons ens diu que havia quedat buit després la invasió dels musulmans. Així doncs, a la invasió militar dels francs, hem d'afegir-li també la dels pobladors del Llenguadoc -la Gòtia al nord dels Pirineus, per no caure en l'anacronisme- que probablement també ignoraven que eren catalans.

Pons ens presenta un relat en el qual s'inspirarien segles més tard els films del Far West, però sense els indis pel mig. Aquells "pioners", com ell els anomena, van crear pobles i conreus estables. La singularitat del procés reconqueridor català. Aquells establiments van crear unes xarxes d’intercanvi i de solidaritats que van impulsar el sorgiment d’una identitat pròpia, sustentada en una llengua comuna i uns interessos comuns. I els casals de Barcelona i d’Urgell –motors de l’expansió territorial– els van dotar d’una infraestructura defensiva. Un castell. Una torre. En aquells dies, aquells pioners van deixar de ser "francs" i es van convertir en "castlans". Van esdevenir catalans. Fa mil anys.

Tot porta doncs a imaginar que els nou arribats eren "homes lliures" que es van instal·lar a unes terres que no estaven conreades perquè no hi vivia ningú. Això permet descriure aquells nou vinguts com "pioners", car sinó hom hauria de parlar d'ells com a "colons", i tots sabem que això no lliga amb el mite fundador d'un país que no tenia nom.  Aquest discurs també ens permet deduir que un dels feudalismes més durs que va conèixer Europa es va acabar imposant en aquell territori per un reial decret des de Madrid, que tampoc existia en aquella època. Però, posats a fer, què més dona? No espatllem aquell relat en el qual Hollywood es va inspirar segles més tard per crear els grans films de la colonització del Far West.
Tornem a la realitat. Guifré I, anomenat el Pilós (8), era un noble franc que tampoc sabia que era català i que, com ens recorda Marc Pons (9), no va ser ni un comte independent, ni tenia la independència com un objectiu polític. Tanmateix, Marc Pons ens diu que, en el decurs del seu govern (878-897):
Guifré I, marquès de Gòtia (des que el 801 Barcelona havia estat incorporada a l’Imperi Carolingi, tots els comtes de Barcelona també exercien la funció de marquesos de Gòtia), va traçar el primer dibuix del que seria l’estat català medieval.
Probablement Marc Pons té raó. Però crec que valdria la pena posar-nos d'acord sobre si el concepte d'estat a l'edat mitjana tenia res a veure amb el que tenim avui en dia, i en quina mesura el desmembrament d'aquell nou estat per Jaume I entre els seus fills respon a la idea d'estat que podem tenir en l'actualitat.
Accessòriament, crec que també seria una bona idea enviar una demanda de rectificació als articles publicats per Wikipedia, perquè m'ha semblat veure una gran confusió en límits de la Gòtia (10) als mapes publicats per aquesta enciclopèdia i també en la llista dels nobles que van accedir al títol de marquès de Gòtia (11).
Source: Petit Sàpiens

He de confessar-te que se'm fa molt difícil comprendre quelcom que vaig llegir a una revista d'història destinada a nenes i nens on, sobre Guifré I, un ocupant estranger, es diu el següent (12):
A Guifré el Pilós li va tocar manar en una època força difícil, en plena edat mitjana. Quan el rei franc el va nomenar comte de Barcelona i Girona, els musulmans andalusins eren molt poderosos... i no paraven d’atacar les terres que ell havia de defensar! Però en Guifré va ser hàbil, i durant el seu temps els camperols van repoblar moltes zones del país que havien quedat deshabitades. Al final va morir en una batalla... però es va convertir en llegenda!
Si has llegit la sèrie d'articles Venim del nord, tornem del sud que vaig publicar en aquest blog entre 2020 i 2021, comprendràs que hagi sintonitzat ràpidament amb David Segarra quan, a la introducció del seu article, ens dibuixa un al-Àndalus que, encara avui, se'ns continua presentant com una població constituïda per àrabs invasors, cristians sotmesos i estrangers alliberadors (13):
Les forces militars berbers i àrabs van entrar a la península Ibèrica l’any 711 (...) Una conquesta sense quasi resistència amb la qual s’iniciava un procés d’arabització i islamització, que se sumava a les romanitzacions i cristianitzacions anteriors. 
Lentament, es va constituir una nova civilització mediterrània: al-Àndalus, un terme geogràfic que es refereix a tota la península Ibèrica. Una civilització que hom associa al nou sistema polític i cultural nascut de la suma de les cultures post-iberes, hispanoromanes, visigòtiques, jueves, àrabs i amazigues. Al llarg de cinc segles, es va viure tant el poder dels emirats i dels califats com la descentralització radical del període de la taifa. Va ser una època en què ciutats com Tortosa o València es van convertir en capitals internacionals.
Potser arribarà el dia en què tinguem clar que els francs, tot com els visigots, eren pobles estrangers que van conquerir i colonitzar les terres on vivien unes poblacions autòctones que, segles més tard, van ser parcialment assassinades o expulsades vers altres països llunyans (jueus i musulmans), o definitivament sotmeses políticament i culturalment. Aquell dia, potser haurem contribuït a fer un xic de justícia històrica.

Recordant el vídeo amb què he obert el post d'avui, hi ha un altre relat històric que m'ha passat pel cap. 

El relat d'una guerra que va tenir lloc segles més tard quan, a la recerca d'un candidat a qui oferir la corona del seu regne, els nobles d'origen visigot del regne de Castella van prendre partit per un borbó, descendent dels francs que havien ocupat aquell país que avui coneixem amb el nom de França. Els descendents de la noblesa franca i visigoda de la Corona d'Aragó, li van oposar com a candidat a la corona (la seva i la de Castella!) a un individu de qui pocs havien sentit parlar abans, originari d'una dinastia centreeuropea.

No recordo qui va dir que cadascú ha d'escollir les batalles en què participa, perquè no totes valen la pena. Aquella guerra entre la noblesa d'origen visigot defensant la candidatura d'un noble d'origen franc, que més tard es va aplicar a esborrar el passat polític i cultural de les terres que havien ocupat abans els descendents dels francs, no era una batalla on jo hauria pogut sentir gens de simpatia per un bàndol o l'altre.

La majoria dels catalans coneixem el Fossar de les Moreres (14). Alguns, pocs, també han sentit parlar del cementiri dels Jans (15):
Al Passeig Marítim Rafael Casanova de Tarragona hi ha un recinte tancat amb una reixa de ferro. És un cementiri, popularment conegut com dels Jans, on es van enterrar ciutadans britànics i d'una desena més de nacionalitats de religió protestant. Allí jeuen, per exemple, els britànics que van lluitar al costat dels tarragonins a les guerres de Successió i d'Independència. Primer eren inhumats en una zona pròxima a la muralla i després al que ara és el Palau de Congressos, abans una pedrera. Posteriorment, van ser traslladats al cementiri dels Jans.
A força de voler presentar-lo com un conflicte entre Castella i la Corona d'Aragó, el què molta gent ignora és que aquell conflicte va transcendir la península Ibèrica, que els camps de batalla d'aquella guerra estaven repartits per tot el continent, també al nord del continent americà. I que aquell conflicte va ser una carnisseria on van morir soldats arreu d'Europa (16): les xifres de morts difereixen segons les fonts consultades, però a la versió en anglès de Wikipedia pots veure xifres d'entre 700.000 i 1.251.000 morts, dels quals entre 400.000 i 500.000 eren francesos.

Encara menys saben que, en el cas de les batalles que van tenir lloc a la Peninsula Ibèrica (sí, els portuguesos també participaven en aquella guerra), a les més importants, el nombre de soldats estrangers caiguts en combat també va ser enorme. I gairebé ningú no té idea d'on es troben les foses comunes que acullen la bogeria de morts que va provocar aquell conflicte. Un exemple:
Durant la guerra de Successió, el 1710, el Barranco de la Muerte esdevingué l'escenari de l'enfrontament entre les tropes que donaven suport a l'Arxiduc Carles, contra l'exèrcit francès, recolzat per Castella i aliat amb els seguidors del Duc Felip d'Anjou. Des de les Muntanyes de Torrero, els saragossans van veure com el barranc s'omplia de morts i ferits. Els vencedors, partidaris de l'Arxiduc Carles, van acabar amb 5.000 francesos i en van ferir més de 2.000. El duc Felip d'Anjou (el futur Felip V), només va poder escapar d'aquella massacre disfressat de soldat. (17)
Acabada aquella guerra, les famílies dels descendents dels visigots i dels francs es van barrejar entre elles i, seguint una moda europea, també amb les de la burgesia, guardant però els seus títols nobiliaris.

Tanmateix, els creadors de mites segueixen treballant incansablement per amagar-nos la nostra pròpia història (18). Convertint-nos en seguidors de les seves creacions literàries, amb l'objectiu que reaccionem amb una barreja d'emoció per una identitat que no és necessàriament la nostra, i d'odi per un dels adversaris d'aquelles guerres dinàstiques entre els descendents dels francs i dels visigots. Uns descendents que, recordem-ho, no van tenir cap problema en fusionar les seves famílies entre elles i, ja més tard, amb les de la burgesia.

Gairebé tothom recorda aquella estratègia que va permetre perpetuar-se en el temps a l'imperi romà: Divide et Impera (19). Malauradament, pocs saben identificar-la quan llegeixen els relats dels creadors de mites.


  1. Wikipedia: Blast (web TV)
  2. Blast, Le souffle de l'info - Histoire de France: Clovis, Charlemagne, Les rois de l'arnaque, YouTube, 12.02.2024
  3. Wikipedia: Pacôme Thiellement
  4. Wikipedia: Francs [en] [fr] [es] [ca]
  5. Wikipedia: Visigots [en] [fr] [es] [ca]
  6. Els Comtes i Vescomtes: poders i funcions, Vegueries.com
  7. Marc Pons: Des de quan som catalans? El Nacional, 14.08.2016
  8. Wikipedia: Guifred le Velu [en] [fr] [es] [ca]
  9. Marc Pons: La Gòtia gran. El projecte català de Guifré, El Nacional, 29.11.2020
  10. Wikipedia: Gothie [en] [fr] [es] [ca]
  11. Wikipedia: Marquis de Gothie
  12. Àlex Novials: Guifré el Pilós, Petit Sàpiens, núm. 47. Setembre 2021
  13. Veure Les arrels àrabs de Catalunya i del País Valencià, publicat en aquest blog el 23.03.2024
  14. Wikipedia: Fossar de les Moreres [en] [fr] [es] [ca]
  15. Wikipedia: Cementiri dels Jans
  16. Wikipedia: Guerra de Successió Espanyola [en] [fr] [es] [ca] || Victimario Histórico Militar, Capítulo VII. De las 16 mayores Guerras y Genocidios del siglo XVIII, Guerra de Sucesión Española ( 1701 a 1713 ), DE RE MILITARI
  17. Beatriz C. Chóliz: Cómo es el Barranco de la Muerte de Zaragoza que provocó las inundaciones y por qué se llama así, Heraldo de Aragón, 04.08.2023
  18. Veure Nieves Concostrina - Sobre la història, publicat en aquest blog el 10.01.2024
  19. Wikipedia: Divide et Impera [en] [fr] [es] [ca]