 |
| Mel i la seva primera neu, cinc mesos després de nàixer |
La meva filla havia canviat d'escola. Un company de classe va dir-li que tenia una gata que havia tingut una camada de gatets i va proposar-li anar a casa seva per veure'ls per si en volia agafar un.
La meva filla, el meu fill i la meva dona es van il·lusionar ràpidament amb la idea de tenir un cadell. Jo no tant, car havia tingut molts animals a casa des de petit, i havia patit molt cada cop que un d'ells ens havia deixat.
Finalment, només quedaven dos gatets per donar i em van transmetre un ultimàtum: tindríem un gat si o sí, però em deixaven escollir quin d'ells.
La meva filla, el meu fill i la meva dona es van il·lusionar ràpidament amb la idea de tenir un cadell. Jo no tant, car havia tingut molts animals a casa des de petit, i havia patit molt cada cop que un d'ells ens havia deixat.
Finalment, només quedaven dos gatets per donar i em van transmetre un ultimàtum: tindríem un gat si o sí, però em deixaven escollir quin d'ells.
Malgrat la fama de mal caràcter que tenen, vaig proposar que fos el gat ros que pots veure a la imatge amb què he obert el post d'avui. I quan va arribar el moment de donar-li un nom, vam arribar ràpidament a un consens: amb aquells ullets tan bonics i el color del seu pèl, l'anomenaríem Mel.
D'això fa 14 anys. Mel va nàixer el 11.06.2010 i va entrar formar part de la nostra família el 20.08.2010.
 |
| Mel (27.11.2010) |
D'això fa 14 anys. Mel va nàixer el 11.06.2010 i va entrar formar part de la nostra família el 20.08.2010.
M'agradava dir-li que era un malparit perquè res que bellugués al jardí acabava mort davant de la porta de la terrassa, obligant-me després a agafar una aixadeta per enterrar-lo. El 16 de juliol d'enguany va caçar la que seria la seva darrera presa. Vaig dir-li que era un salvatge i, amb tota la indiferència pròpia dels gats, se la va endur i imagino que deu estar soterrada a algun lloc al jardí: no sé què en pensaran els futurs arqueòlegs que trobin d'aquí a uns segles el contingut de tot el que hi ha soterrat al jardí, però espero que no es facin idees equivocades sobre els hàbits alimentaris dels seus avantpassats.
Deixant a banda la fauna, li encantava mastegar les espigues d'arròs. També els cactus, que van deixar-li unes cicatrius al morret que el van acompanyar tota la seva vida. Per no parlar dels cables dels auriculars de la meva filla, que mastegava a consciència a cada cop que oblidava amagar-li.
Tanmateix, el que em va al·lucinar més d'ell és que, tot i que com els altres gats detestava el vent i la pluja, adorava la neu. Quan veia que hi havia més de quatre dits de gruix, li encantava caminar i rodolar pel damunt.
Tenia una personalitat brutal. Independent, sovint esquerp i, com molts dels gats rossos, poc propens a fer o a rebre carantonyes, a menys que fos ell qui prenia la iniciativa.
Deixant a banda la fauna, li encantava mastegar les espigues d'arròs. També els cactus, que van deixar-li unes cicatrius al morret que el van acompanyar tota la seva vida. Per no parlar dels cables dels auriculars de la meva filla, que mastegava a consciència a cada cop que oblidava amagar-li.
 |
| Mel (02.12.2010) |
Tanmateix, el que em va al·lucinar més d'ell és que, tot i que com els altres gats detestava el vent i la pluja, adorava la neu. Quan veia que hi havia més de quatre dits de gruix, li encantava caminar i rodolar pel damunt.
Tenia una personalitat brutal. Independent, sovint esquerp i, com molts dels gats rossos, poc propens a fer o a rebre carantonyes, a menys que fos ell qui prenia la iniciativa.
Tanmateix, es feia estimar d'allò més. Tots l'adoràvem, en especial els meus fills. Encara més la meva dona, sempre pendent d'ell, de les seves preferències pel menjar, del més mínim signe que pogués anunciar qualsevol malaltia.
Tenia un sentit de la dignitat i una resistència davant del dolor que em va impressionar ben aviat. Just quan només tenia un anyet, el van atropellar: imaginem que va ser una moto perquè, cada cop que n'escoltava una, corria a amagar-se. Va estar a punt de deixar-nos però, entre el treball dels veterinaris i el saldo de vides a les quals tenen dret els gats, es va poder salvar i va tornar a recuperar la seva agilitat.
Tenia un sentit de la dignitat i una resistència davant del dolor que em va impressionar ben aviat. Just quan només tenia un anyet, el van atropellar: imaginem que va ser una moto perquè, cada cop que n'escoltava una, corria a amagar-se. Va estar a punt de deixar-nos però, entre el treball dels veterinaris i el saldo de vides a les quals tenen dret els gats, es va poder salvar i va tornar a recuperar la seva agilitat.
Aquell sentit de la dignitat davant del dolor es va traduir en admiració i sentit respecte quan el mes de març d'enguany va patir la seva primera hospitalització per drenar-li l'aigua que s'acumulava als seus pulmonets.
Vaig poder ocupar-me d'ell durant l'estiu. Com jo no era capaç de donar-li la medicació a la boca, com sempre ha fet la meva dona (amb ella s'ho deixava fer tot), vaig imaginar maneres per barrejar-la amb el menjar. El pobre ja no tenia molta gana, però puc dir que, tot i no estar ja per gaires romanços, m'ho va fer molt fàcil.
Veient-lo feliç passejant pel jardí, em vaig fer a la idea que s'havia curat de la malaltia. Estava tan content que passava hores parlant amb ell, donant-li la brasa, fins que es cansava i girava cua per fer-me comprendre que ja havia abusat prou de la seva paciència.
 |
| A l'estiu, quan tallàvem l'herba, deixàvem una illa sense tallar perquè li agradava sentir-se amagat i protegit per les tiges d'herba més altes. Mel (15.08.2024) |
Vaig poder ocupar-me d'ell durant l'estiu. Com jo no era capaç de donar-li la medicació a la boca, com sempre ha fet la meva dona (amb ella s'ho deixava fer tot), vaig imaginar maneres per barrejar-la amb el menjar. El pobre ja no tenia molta gana, però puc dir que, tot i no estar ja per gaires romanços, m'ho va fer molt fàcil.
Veient-lo feliç passejant pel jardí, em vaig fer a la idea que s'havia curat de la malaltia. Estava tan content que passava hores parlant amb ell, donant-li la brasa, fins que es cansava i girava cua per fer-me comprendre que ja havia abusat prou de la seva paciència.
Finalment, la meva dona va tornar i va veure que no anava tan bé com jo volia creure. I una nova visita al veterinari, a finals del mes d'agost, va confirmar que els seus pulmonets seguien acumulant aigua i que li haurien de tornar a drenar.
Va seguir encara un darrer drenatge. El veterinari va dir que la seva malaltia no tenia cura i que li donéssim la millor qualitat de vida mentre poguéssim i no el deixéssim patir quan aquesta evolucionés cap a la fi.
Va seguir encara un darrer drenatge. El veterinari va dir que la seva malaltia no tenia cura i que li donéssim la millor qualitat de vida mentre poguéssim i no el deixéssim patir quan aquesta evolucionés cap a la fi.
Mel va acabar recollint-se a l'habitació del meu fill, damunt d'un coixí al costat de la finestra, des d'on podia veure el seu jardí i on va passar uns darrers dies en què solament es bellugava, fent un gran esforç, per aixecar-se per anar a fer les seves necessitats a la seva caixa de sorra. Net com sols ell sabia ser-ho, fins al final.
El meu Mel valent, que mai va abaixar el cap davant dels gats, més grans i més vells que ell, que han passat pel nostre jardí. El meu Mel, que ha suportat el dolor que li menjava el cos sense un gemec. El meu Mel, sovint esquerp, però també dolç quan sentia la necessitat de demostrar-ho. El meu Mel, que em va donar una lliçó de vida davant de la mort.
 |
| Una foto de Mel del 15.11.2015. Un diumenge pel mati. Un dia molt especial que mai oblidaré. Tu coneixes el motiu, Mel. |
El meu Mel, de qui no podria estar més orgullós per haver tingut el privilegi de compartir la seva vida..., va començar a respirar amb dificultat. La meva dona no suportava la idea de veure'l patir, però la meva filla i jo la vam convèncer per esperar uns dies a què el meu fill tornés a casa per acomiadar-se d'ell, abans de deixar-lo marxar.
Finalment, quan va arribar el dia, el dimecres 20.11.2024. Mel encara va traure les forces que no tenia per anar a la seva caixa de sorra i després caminar fins al menjador (on feia dies que no hi anava), abans de tornar cansadet a estirar-se al coixí on havia passat els seus darrers dies.
Després de donar-li uns sticks líquids i unes croquetes que tan li agradaven, vam anar al cabinet veterinari on l'havien de punxar. Li vam dir tot el que l'estimàvem i, entre plors, li vam donar tot l'amor que érem capaços d'expressar-li en aquells moments.
Finalment, quan va arribar el dia, el dimecres 20.11.2024. Mel encara va traure les forces que no tenia per anar a la seva caixa de sorra i després caminar fins al menjador (on feia dies que no hi anava), abans de tornar cansadet a estirar-se al coixí on havia passat els seus darrers dies.
Després de donar-li uns sticks líquids i unes croquetes que tan li agradaven, vam anar al cabinet veterinari on l'havien de punxar. Li vam dir tot el que l'estimàvem i, entre plors, li vam donar tot l'amor que érem capaços d'expressar-li en aquells moments.
La doctora el va tractar amb molt de carinyo. Li va donar una primera injecció per adormir-lo, i després la injecció que va aturar-li el cor. En menys d'un minut, el nostre Mel, ja havia marxat, sense adonar-se. El seu patiment havia acabat.
Mai no t'oblidarem, vida. El teu record estarà per sempre viu entre nosaltres.
Mai no t'oblidarem, vida. El teu record estarà per sempre viu entre nosaltres.
