le temps d'une pause ...

Feia temps que no escrivia al blog. Deixant de banda altres motius personals, el fet de la meva absència s'explica força bé a l'enunciat de la imatge amb què he obert el post d'avui. Un enunciat al qual he d'afegir les "executive orders" de Donald Trump i dos anuncis de Microsoft: el primer, sobre la fi del suport, a partir del 14.10.2025, de Windows 10, Windows 8.1 i Windows 7; el segon, sobre la fi del suport de Skype a partir de maig del 2025. T'ho explico.
Les "executive orders" de Trump i la seva aplicació pel seu govern d'amics i tertulians, tot com la reacció en mode "vaig com cagalló per séquia" (1) dels dirigents de la Unió Europea (UE), tots plegats necessitant un tractament urgent amb ubicaïna, van activar les meves alarmes.

Davant la possibilitat que aquesta confabulació d'imbècils (2) pugui acabar prenent decisions que acabin per fer-me la guitza, vaig començar a ficar un xic d'ordre en els continguts que he anat distribuint en diferents comptes gratuïts de discs al cloud.

Vejam, no és que m'hagi begut l'enteniment enregistrant documents, articles o enllaços confidencials en aquests discs. Simplement, la seva versió gratuïta té una capacitat que, en general, és similar a la d'un dispositiu USB i em permet sincronitzar el seu contingut amb els ordinadors que corren per casa.

Així doncs, fa uns dies que estic netejant el contingut dels discs d'editors nord-americans que tinc al cloud i transferint-lo als dels comptes que tinc amb alguns editors del meu país que em mereixen confiança. Permetem desenvolupar un xic aquest comentari:

Per exemple, un dia vaig copiar l'adreça URL (http://...) d'un dels editors suïssos que em mereixen més confiança i la vaig entrar a un servei Web  (3) que retorna una llista de servidors, amb una fletxa que et permet situar on es troba cadascun dels servidors lligats a l'URL : el primer dels servidors de la llista es trobava a Zürich, els altres, o bé estaven a Zürich o a altres viles de Suïssa central.

Vaig fer un altre test, vaig copiar l'IP del primer dels servidors de la llista i el vaig entrar a un altre servei Web (5). La resposta que em va donar va ser una llista de cinc servidors dels quals quatre es trobaven en diferents codis postals de Luxemburg i un altre es trobava a Suïssa.

Finalment, vaig fer un altre test amb l'URL (http://...) d'un altre dels editors suïssos amb qui tinc un compte gratuït, i vaig veure que tots els seus servidors es trobaven a la mateixa ciutat de Suïssa.

Hom podria pensar que un problema en el subministrament d'electricitat d'aquella ciutat podria causar la indisponibilitat del servei. Però sé que alimenten els seus servidors amb energia solar i que disposen d'unes potents bateries que els permeten assegurar el servei. Altrament, pel que fa al refredament dels seus Datacenters, sé que eliminen la calor transferint-la a la xarxa pública de calefacció de la vila (6).

Seguint amb el tema de la migració del contingut dels discs nord-americans del cloud, deixa'm dir que, recordant que tinc un mòbil Android que necessita un compte amb Google per funcionar, em vaig prendre amb molta més calma la migració del contingut de Google Drive. No sé si m'explico.

Pel que fa als discs d'altres editors, vaig procedir a una neteja molt més decidida. En el cas del OneDrive de Microsoft, la neteja també va arribar al recull d'articles que havia guardat a OneNote.

El que vaig fer amb aquests articles va ser migrar-los a un gestor de bookmarks que vaig començar a utilitzar el mes de gener: raindrop (7) que, entre les funcionalitats que m'han agradat més, es troba la de poder crear un dossier que puc compartir a partir d'un enllaç que he definit com a públic: punxa aquí per veure un exemple.

Desenvolupat i gestionat per una sola persona (Ai!): Rustem Mussabekov, els servidors de raindrop es troben a Toronto (Canadà) i San Francisco (EUA).

Last but no least, tinc un vell laptop, fabricat l'any 2017 que vaig comprar d'ocasió el maig del 2022 per 150 CHF. Una màquina que funcionava molt bé amb Windows 10  Però, com no respon a les exigències de Microsoft per passar a Windows 11, l'hauria hagut d'enviar a la ferralla.

No em va semblar una bona idea. Així que, a mitjans del mes de gener, vaig decidir deixar Windows i passar a una distribució Linux : Kubuntu, amb el desktop  Plasma (8), que ja havia provat feia temps a un Lenovo ThinkPad X200s que havia recuperat d'un container a l'empresa on treballava.

M'ho estic passant tan bé com m'ho passava fa més de quaranta anys, al garatge de casa dels meus pares, quan passava les nits amb el meu Sinclair Spectrum ZX81 (9): ara, actualitzant un munt de coneixements que havia començat a oblidar.

Enlloc d'enviar a la ferralla una màquina que seguia funcionant molt bé, vaig decidir vitaminar-la amb un nou disc dur i amb l'extensió de la memòria. I ara és encara molt més ràpida del que mai havia anat amb Windows. Una màquina i un sistema operatiu amb els que estic retrobant-me amb un munt de coses que feia massa temps que havia deixat de banda.

Honestament, no havia tornat a tocar seriosament Linux des del 2020 i ara mateix, no em passaria pel cap tornar a Windows.

Però sobre la meva experiència amb Linux i amb algunes aplicacions que corren sobre Linux, Windows i MacOs et proposo parlar d'aquí a uns dies car, seguint el consell de Thea a la imatge amb què he obert el post d'avui: "moi aussi, j'ai le droit de souffler".

---

1. Diccionari normatiu valencià: anar com a cagalló per séquia
2. Wikipedia: A Confederacy of Dunces [en] [fr] [es] [ca]
3. Website to IP lookup, nslookup.io
4. Wikipedia: Domain Name System [en] [fr] [es] [ca]
5. Check-Host.net
6. Veure Big data centers and electricity network, publicat en aquest blog el 26.10.2021
7. Raindrop: Home page || TJ McCue : Raindrop.io Is The Bookmarking Tool To Keep You Organized, Forbes, 25.01.2023 || Raindrop.io, Blog du Moderateur
8. Plasma 5.27 - L'édition « Logiciel libre KDE »
9. Veure Bryan Adams - War Machine, publicat en aquest blog el 27.10.2024

miren etxezarreta

José Iglesias Etxezarreta: Presentación del archivo y beca Miren Etxezarreta, Ordizia, YouTube, 29.11.2024

@david-guasch.bsky.social

El dijous 09.01.2025, després d'un vol sense incidències, quan l'avió va arribar a prop de Ginebra (Genève, Suisse) es va trobar amb unes condicions meteorològiques que li van impedir d'aterrar, i va haver de fer-ho a Lió (Lyon, France). Més d'una hora després que arribéssim a Lió, van sortir els autocars que ens havien de portar a Ginebra.

Ja feia estona que era nit tancada però, com ja havia dormit prou durant el vol, no tenia gaire son. Vaig obrir el mòbil per acabar de llegir les últimes pàgines d'un llibre de José Corrales: Las chicas del muro (1) que feia temps que m'havia descarregat i havia llegit a estones durant el mes de desembre.

En acabar el llibre, vaig donar un cop d'ull a BlueSky i vaig veure un article publicat per Kaos en la red que enllaçava amb un vídeo de YouTube que presentava l'acte d'homenatge que l'ajuntament d'Ordizia (Gipuzkoa, Euskadi) havia organitzat el 23.11.2025 a una filla d'aquell municipi: Miren Etxezarreta. Un vídeo que presentava el seu arxiu i una beca d'Economia Critica que porta el nom d'aquesta professora (2).

Veient el vídeo amb què he obert el post d'avui, del que et recomano saltar-te una introducció que, amb la millor de les intencions, dura gairebé 6 minuts, em van venir un munt de vells records.

Havia acabat la meva llicència en Geografia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el mes de juny del 1986. El mateix mes que vaig obtenir el diploma de Màster en Informàtica Aplicada al Col·legi Oficial d'Enginyers de Camins, Canals i Ports. El mateix any que havia obtingut el Certificat d'Aptitud Pedagògica de l'Institut de Ciències de l'Educació.

Pocs dies després d'acabar el curs, l'Anna Cabré (3) em va contractar per treballar com a informàtic al Centre d'Estudis Demogràfics (CED) (4).

UAB pays homage to demographer Anna Cabré

Tot havia anat massa ràpid i tenia el sentiment que els esdeveniments dirigien la meva vida. Encara no havia signat cap contracte amb el CED, però ja havia començat a familiaritzar-me amb els seus sistemes informàtics i uns programes que, encara avui, estic segur que hom consideraria d'informàtica de punta.

Tot va començar a posar-se en ordre al meu cap quan em va contactar un professor del Departament de Geografia de la UAB amb qui em vaig sentir molt unit al llarg de la meva carrera: en Manuel de Miró i Orell (5). En Manel em va dir que el departament havia creat una plaça de Professor Ajudant a l'àrea de Geografia Física i em va animar a presentar-me al concurs públic per accedir-hi.

Tot i que la idea em va engrescar, vaig contactar amb l'amic Josep Fontana (6) per saber què en pensava. Et passo un resum del resultat de la nostra conversa que vaig publicar a un post en aquest blog el 29.08.2019 (7).

A Josep Fontana, gairebé se li va travessar el glop de la cervesa que estàvem bevent a una terrassa quan vaig dir-li que havia declinat acceptar el lloc de treball que m'havia ofert l'Anna Cabré al Centre d'Estudis Demogràfics (CED), i que vaig preferir treballar com a professor ajudant a l'àrea de Geografia Física del Departament de Geografia de la UAB.

Tot seguia anant a una velocitat vertiginosa, però ara anava en una direcció que jo havia tingut l'oportunitat d'escollir.

Després d'agrair a l'Anna Cabré haver pensat en mi per a treballar al CED, vaig començar a preparar els treballs pràctics i de terreny dels estudiants del primer cicle que tindria al meu càrrec. També els de la troncal de segon cicle amb qui començaria a treballar el 1987. Seguia treballant durant les nits al Centre de Càlcul de la Facultat de Psicologia de la UAB, en la federació de sistemes que no havien estat concebuts per a treballar junts: SPSSx, Map Analisys Package i altres. I preparant la línia de recerca que, un cop acabats els cursos del doctorat, em permetrien tirar endavant la meva memòria de tesi doctoral.

Miren Etxezarreta - Semana Galega de Filosofía sobre la “estrategia del olvido en el capitalismo” 2013

Tot anava més o menys sobre rodes quan, uns mesos més tard, un altre professor del departament, en Joan Sabí (8), em va dir que una catedràtica de la facultat d'Economia de la UAB: Miren Etxezarreta (9), havia contactat amb ell per participar com a expert en cartografia digital en un projecte finançat per la Diputació de Barcelona. Em va dir que del que es tractava en realitat era de produir la cartografia digital associada al projecte, que no l'interessava i que m'havia designat a mi per ocupar-me de fer-la.

La feina no em mancava i aquell projecte no m'aportava res en el terreny acadèmic. Així que vaig tocar el tema amb l'amic Josep Fontana. Et passo un resum del resultat de la nostra conversa que pots trobar al post que vaig publicar en aquest blog el 29.08.2019 (7).

Va passar gairebé el mateix quan vaig treballar a un projecte dirigit per Miren Etxezarreta. També en aquest cas, hi havia un munt de gent que hauria matat per estar al meu lloc. Quan se'n va assabentar, en Josep Fontana em va deixar ja per impossible. Finalment, vaig treballar amb ella en una feina que no m'entusiasmava particularment i de la que el millor que vaig traure va ser conèixer un bon amic amb qui segueixo tenint un contacte diari: l'Antoni Montseny Domènech (10).

A l'equip de Miren Etxezarreta hi havia dues estudiants de segon cicle, a més de l'Antoni Montseny (10) i en José Iglesias Etxezarreta, fill de Miren. A mi m'agradava, seguia amb interès els seus raonaments, prenia nota de les seves directrius ...

Antiavalots dels Mossos a l'interior del campus de la UAB | Autor: Ismael Khayal

Però, francament, no tenia ni el temps ni la motivació per implicar-me més enllà de l'estrictament necessari. Fonamentalment, per tres motius: el primer, que acabava de conèixer una noia amb qui avui fa 36 anys que em vaig casar. Altrament, passava moltes nits al Centre de Càlcul de la Facultat de Psicologia, també vaig passar les vacances de cap d'any al Laboratori d'Anàlisi d'aigües i sòls del Departament de Geografia preparant les classes de pràctiques i les sortides de camp. També seguia els Cursos de postgrau i seguia amb el treball de recerca de la meva memòria. Last but Not Least, la UAB vivia un intens moviment de revolta que no m'hauria perdut per res del món. Un moviment que va acabar amb l'ocupació del rectorat pels estudiants i el seu desallotjament pels Mossos, que van entrar per primer cop a la UAB el febrer del 1987 (11).

L'ocupació del Campus de la UAB pels Mossos em va permetre seguir preparant el treball de camp pels cursos de segons cicle i per la memòria de recerca de la meva tesi doctoral. Recordo que, a una d'aquelles sortides de camp, em va acompanyar lo tio Hands, qui també va conèixer durant aquelles mobilitzacions a qui avui és la seva dona, la tia Emma (12).

Reconec que vaig ficar a Miren davant d'una situació impossible i que la vaig traure de polleguera en més d'una ocasió. La data de lliurament dels resultats del projecte s'apropava i jo no estava gaire implicat en el projecte, desaparegut entre el meu treball docent i de recerca a la UAB i la meva vida personal, amb l'afegit de no perdre'm ni les assemblees ni les mobilitzacions dels estudiants.

En aquest context, reconec que devia ser molt difícil per Miren mantenir la seva reputació de capdavantera del marxisme radical de la UAB i desfer-se de mi, malgrat que jo no vaig fer res d'altre perquè aquest fos el resultat.

Afortunadament, l'Antoni Montseny va decidir aprofitar els permisos del servei militar per fer-se càrrec de la feina i tirar endavant amb el projecte durant les mobilitzacions. Quan aquestes van acabar, no diré que Miren em va acollir amb els braços oberts, però tampoc em va fer cap show: la nostra relació es va desenvolupar en un terreny professional, sense retrets.

Mentre l'autocar que em portava des de Lió a Ginebra anava devorant els kilòmetres d'una autopista gairebé deserta al voltant de la mitjanit, tornar a veure i sentir la veu de Miren al vídeo amb què he obert el post d'avui em van fer reviure un munt de records, dels quals he compartit amb tu solament alguns car, com ja pots imaginar, n'hi ha molts més!

---

1. José Corrales: Las chicas del muro, Ediciones B, 23 febrero 2023
2. José Iglesias Etxezarreta: Presentación del archivo y beca Miren Etxezarreta, Ordizia, YouTube, 29.11.2024
3. Wikipedia: Anna Cabré [en] [fr] [es] [ca]
4. Wikipedia: Centre d'Estudis Demogràfics [en] [fr] [es] [ca]
5. Veure The Global Carbon Project, publicat en aquest blog el 13.03.2019 || Manuel de Miró: Morfología y estructura del margen continental del Ecuador, República del Ecuador, Instituto Oceanográfico de la Armada, 1976
6. Wikipedia: Josep Fontana [en] [fr] [es] [ca]
7. Veure Josep Fontana ens ha deixat, publicat en aquest blog el 29.08.2018
8. Veure Onades de calor, arquitectura i urbanisme, publicat en aquest blog el 18.01.2024
9. Wikipedia: Miren Etxezarreta [en] [fr] [es] [ca]
10. Antoni Montseny Domènech, Diputació de Barcelona, Fitxa biogràfica
11. La universitat dels antiavalots, Llibertat.cat, 20.06.2012
12. Veure Passats tèrbols (4), publicat a El Geògraf Solitari el 06.11.2008

learn spanish in a fun way

Casa Spanish - Spanish teacher reacts to celebrities speaking Spanish: Ben Affleck, YouTube, 31.08.2021

Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

@daveguasch

Fa molts anys, tornant de veure uns amics que viuen a La Ràpita (Tarragona, Espanya), ens vam aturar a una àrea de servei de l'autopista, a prop de Tarragona. Ja feia nit, la cafeteria estava gairebé buida i, de cop, em vaig creuar amb un vell company que havia conegut a una de les més prestigioses universitats del Vallès. Feia molts anys que no ens vèiem, vam presentar a les nostres parelles i vam començar a parlar què havíem fet a la vida durant tot el temps que no ens havíem vist.

Per allò de guardar l'anonimat a les xarxes, anomenaré Batis al meu vell company que, per aquelles coses de la vida, havia viscut a la mateixa vila que la meva parella. Vam explicar que vivíem a Suïssa i tres o quatre coses sobre què fèiem en aquest país. Però em vaig quedar fregit quan en Batis ens va explicar que ells vivien a Seül (Corea del Sud), on donava classes d'espanyol a una de les universitats d'aquella vila. Vivint tan lluny, trobar-nos en aquella cafeteria mig buida de l'autopista, va ser una d'aquelles casualitats que no crec que tornin a produir-se mai més a la vida.

Sempre he admirat els professors que donen cursos de llengües estrangeres a països on els seus alumnes no estan en contacte amb aquestes. Però ensenyar espanyol a un país de l'Extrem Orient on, ja per començar, l'alfabet no té res a veure amb el que nosaltres coneixem, em va semblar remarcable i digne d'admiració. En realitat, en Batis, no és l'únic professor d'espanyol per alumnes que viuen a l'estranger que conec: per guardar el seu anonimat, no els mencionaré. L'únic que afegiré és que sempre m'he quedat sobtat quan he vist el material pedagògic que utilitzen i les adaptacions personals que en fan d'aquest material per adaptar-lo als interessos i la cultura d'on són originaris els seus estudiants.

Estic segur que no els descobriré res amb una sèrie de vídeos que fa poc he vist recentment a YouTube: Spanish teacher reacts to celebrities speaking Spanish on, un professor d'espanyol presenta entrevistes d'algunes de les celebritats més famoses del món, en general actors de cinema nord-americans, que parlen espanyol i analitza la seva manera d'expressar-se. D'una manera molt respectuosa, aprofita per ensenyar als seus alumnes alguns dels errors més comuns que hom pot identificar en la utilització de la llengua espanyola pels anglosaxons (especialment els nord-americans) i la manera més senzilla per resoldre'ls.

Potser el més remarcable d'aquests vídeos és que alguns dels errors identificats pel professor d'espanyol també els hem sentit alguna vegada entre els natius que parlen aquesta llengua. Però això és un altre tema que, segurament, ens portaria molt lluny. Només deixa'm dir-te que, aquí a Suïssa, vaig treballar amb un company alemany que havia viscut durant un any amb una família espanyola per practicar la llengua. La família vivia a Sevilla, la dona era d'aquella ciutat, i el seu marit era cubà. Quan aquell company em parlava en espanyol, jo entenia el que em deia: finalment, és del que es tracta. Ara bé, estic segur que el professor de la sèrie del vídeo amb què he obert el post d'avui tindria algunes coses què proposar-li per a millorar encara més el seu espanyol.

Tornant a la sèrie de vídeos de la que et parlava, he obert el post d'avui amb un vídeo de Ben Affleck. Però també pots trobar altres amb entrevistes amb Gwyneth Paltrow, Will Smith, Viggo Mortensen  i altres celebritats.

Sobre Viggo Mortensen, deixa'm fer un punt i a part amb el vídeo que comparteixo a continuació:

Viggo Mortensen Parle 9 Langues, YouTube, 05.06.2021

I és què, Viggo Mortensen pot parlar en nou llengües. El seu nivell de competències es presenta així a la descripció d'aquest vídeo:

• Anglès: La seva llengua materna i la principal llengua en què treballa a Hollywood.
• Espanyol: Parla amb fluïdesa gràcies a les seves arrels argentines.
• Francès: Parla francès amb fluïdesa, cosa que reflecteix la participació en projectes internacionals.
• Danès: El va aprendre durant la seva estada a Dinamarca i el seu treball en pel·lícules daneses.
• Italià: El parla de manera competent, mostrant interès per la cultura i el cinema italians.
• Suec: L'utilitza amb bona fluïdesa, encara que no és un parlant nadiu.
• Àrab: Demostrant unes bones habilitats en àrab.
• Català: L'utilitza mostrant la seva connexió i el seu interès cultural per Catalunya.
• Noruec: Es comunica amb força eficàcia.

I ara deixa'm tancar el post d'avui amb una sèrie de vídeos d'un nord-americà que m'ha fet riure de valent: Y así me trataron. L'autor es diu: Ford Quarterman, i es presenta així al seu canal YouTube:

No soy de aquí, ni soy de allá... Soy un gringo enamorado de América Latina. Llevo mucho tiempo viajando y, durante estos últimos años, después de manejar mi camioneta de EE. UU. hasta la Argentina, he venido a México para vivir mis sueños.

Als seus vídeos el pots veure als centres comercials dels USA fent-se passar per un llatinoamericà, preguntant coses als seus compatriotes en espanyol i veure quina és la reacció de la gent: quan no l'entenen, però també quan canvia al mateix anglès que ells parlen. Però on et mores de riure és quan canvia la situació a països d'Amèrica Llatina, molt especialment a Mèxic, quan passa de preguntar coses en anglès a utilitzar unes expressions locals que jo no havia sentit mai a la meva vida, però amb l'accent i el look d'un gringo.

Però millor que seguir explicant-t'ho, et proposo veure un dels vídeos més divertits de la sèrie, rodat el 2020 a Playa del Carmen, un dels llocs més turístics de Mèxic.

Ford Quarterman - Fingí no hablar español en México y así me trataron (2), YouTube, 20.09.2021

sobre l'estupidesa humana

Antonio Iván Rodriguez: La estupidez humana. Las cinco leyes de Carlo M. Cipolla, YouTube, 06.12.2023

@daveguasch

Durant el meu pas per una de les més prestigioses universitats del Vallès vaig tenir l'oportunitat de llegir alguns llibres sobre mètodes quantitatius publicats per: Carlo M. Cipolla (1). Els seus llibres em van enganxar, pel seu contingut, per la seva càrrega pedagògica i per un estil que et permetia comprendre ràpidament conceptes que no eren sempre fàcils d'explicar, i encara menys fer-ho amb una bona dosi d'humor i d'ironia.

Fa unes setmanes, vaig recordar al professor Carlo M. Cipolla i també que encara tenia almenys un llibre d'ell al munt de caixes amb vells llibres que tinc a la cava. Em va fer molta mandra de començar a obrir caixes per buscar-lo (ho has encertat, no els tinc catalogats!) i vaig llençar una recerca a Google per ficar-me al dia sobre què havia publicat després que jo deixés la universitat.

No feia res quins fossin els mots clau que utilitzés per a la recerca, sempre apareixia en primer lloc de les respostes un tractat sobre Les lleis bàsiques de l'estupidesa humana. Van ser escrites el 1976, mentre Carlo M. Cipolla impartia Història de l'economia a la universitat de Berkeley (CA, USA). De vegades, el text circulava de forma anònima, fins que finalment va ser imprès el 1988, al llibre Allegro ma non troppo (1) (2).

Com la intenció del professor no era la d'obtenir rèdit econòmic sempre en va permetre la reproducció gratuïta. Si fas una recerca a Google pots descarregar gratuïtament el PDF original en anglès o la seva traducció a altres llengües. Si vols llegir les seves 17 pàgines en espanyol, et proposo  punxar aquest enllaç.

Quan vaig arribar a la lectura de la cinquena de les lleis, vaig recordar al meu avi matern. Sovint em repetia que m'havia de protegir dels malparits, però, sobretot, dels imbècils, car no hi havia res de més perillós a la vida.

Mai no vaig entendre que, sabent el mal que li feia, gairebé mai no es perdia veure per la TVE del règim franquista les Demostraciones sindicales que se celebraven cada primer de maig a l'estadi Santiago Bernabéu. Uns actes que preparava la branca de Educación y Descanso, de la Organización Sindical del règim, amb el suport de las Hermandades Sindicales de Labradores y Ganaderos, que s'encarregaven de confeccionar la llista dels assistents i contractar els mitjans de transport.

En particular, es ficava vermell com un pebrot quan veia els grups d'aragonesos que ballaven jotes (el meu avi va nàixer a l'Aragó) i els grups sardanistes i castellers que participaven en aquells homenatges al règim franquista. I, com un disc ratllat, no parava de repetir el mateix: que odiava als malparits d'aquell règim, però encara més als imbècils que hi participaven donant suport a la dictadura. Una frase que es convertiria amb els anys en la cinquena llei bàsica de la estupidesa humana evocada pel professor Carlo M. Cipolla.

Castellers catalanes homenajean a Franco (1974), YouTube, 15.07.2023

---

1. Wikipedia: Carlo M. Cipolla [en] [fr] [es] [ca]
2. Héctor G. Barnés: El economista que definió las cinco leyes infalibles de la estupidez humana, El Confidencial, 07.01.2019

les notícies no són informacions

AnnurTV: La idiotización de la sociedad como estrategia de dominación, 09.12.2023

@daveguasch

Si fa temps que em segueixes en aquest blog, hauràs descobert algunes de les meves obsessions. Entre elles, segurament has descobert la meva preocupació contra l'analfabetisme funcional: Aquella que explica que hi hagi persones que tenen la capacitat de saber llegir un text, però de fatigar-se en arribar al segon paràgraf perquè són incapaces de comprendre res del que estan llegint. Aquella que explica que hi ha gent que sap utilitzar el buscador de Google per trobar productes que consumir, però que és incapaç d'utilitzar-lo per res d'altre.

Els posts més recents sobre aquest tema els vaig publicar durant la tardor del 2023 (1). Uns posts que vaig anticipar mostrant alguns vells exemples de com combatre una situació que amenaça les bases de la nostra societat, com ara la pedagogia del Mètode Freinet i la seva aplicació per un mestre excepcional: Patricio Redondo (2).

He dedicat part de les meves crítiques al sistema d'ensenyament, sense oblidar mai de mencionar als herois sense capa que es deixen cada dia la pell per a evitar el fenomen de la idiotització social, almenys en els alumnes que tenen sota la seva responsabilitat. Però reconec que no he sigut gens tendre ni amb els mitjans de comunicació ni amb els periodistes.

Gràcies a una excel·lent entrevista de Txema Seglers a Enric González publicada per Crític el febrer d'enguany (3) vaig fer algunes reflexions que no havia fet mai abans. Amb això no vull dir que hagin canviat les meves opinions sobre la responsabilitat dels sistemes educatius i dels mitjans de comunicació sobre un procés d'idiotització social que avança a tota velocitat, però m'ha permès matisar algunes d'aquestes opinions i estendre aquesta responsabilitat més enllà d'on ho havia fet fins ara.

Transcric alguns paràgrafs d'aquesta entrevista per animar-te a llegir un article de lectura recomanada. I començo amb la resposta d'Enric González quan Txema Seglers, que ens recorda a tots que les notícies no són informacions.

No, la informació és el perquè, el què passarà, el com i l’on. Però això costa diners i gent que pagui per aquesta feina. Abans, encara es pagava una mica. A més, el lector, si vol informació útil (horaris de bus, farmàcies de guàrdia, televisió…), la busca en altres llocs. D’altra banda, la publicitat se n’ha anat a Internet, no cap als diaris. Em penso que, avui dia, l’única subscripció imprescindible és The Economist, que les elits paguen i consumeixen per saber què passa al món i guanyar quartos d’una forma seriosa.

Tots sabem que el problema principal del periodisme són els consumidors de periodisme. Els periodistes som dolents, però els lectors encara ho són més. El lector vol que cada dia li diguin que té raó en tot, i, si no en té, s’emprenya moltíssim. Tothom busca en el seu diari el que hi vol trobar, i els diaris els ho donen, perquè ho saben.

A més, hi ha un altre problema: els lectors són incapaços de llegir dos paràgrafs seguits perquè els resulta massa complicat. Volen el missatge curtet i sense ironia, perquè, a més, s’ha perdut el sentit de la ironia. Però el mitjà escrit s’hauria de fer per a gent a qui agrada la lectura, i hauria de tenir textos llargs. De fet, el periodisme necessita els recursos de la literatura, perquè, com millor s’expliqui, tindrà més qualitat. El millor periodisme es als llibres.

---

1. Veure, per exemple, Freedom Writers, L'analfabetisme funcional - José Saramago i L'analfabetisme funcional - Suïssa publicats en aquest blog respectivament els 05.10.2023, 28.11.2023 i 05.12.2023
2. Veure Patricio Redondo, publicat en aquest blog el 22.08.2023
3. Txema Seglers: Entrevista a Enric González, Crític, 13.02.2024

la paradoxa de la tolerància

Rompe con el culto a la ignorancia

¿Vale lo mismo la opinión de todo el mundo? ¿Se debe tolerar a todo el mundo? ¿Debemos discutir con cualquiera? Este profesor argentino resume en poco más de un minuto la paradoja de la tolerancia del filósofo austríaco Karl Popper y el culto… pic.twitter.com/1tW7VsqRUs

— Spanish Revolution (@Spanish_Revo) April 2, 2024

@daveguasch

La paradoxa de tolerància va ser descrita l'any 1945 pel filòsof austríac Karl Popper (1902-1994). És una paradoxa emmarcada dins de la teoria de la decisió. La paradoxa declara que si una societat és il·limitadament tolerant, la seva capacitat de ser tolerant finalment serà reduïda o destruïda pels intolerants. Popper va concloure que, encara que sembla paradoxal, per mantenir una societat tolerant, la societat ha de ser intolerant amb la intolerància.

---

1. Wikipedia: Paradox of tolerance [en] [fr] [es] [ca]

antoni estradé - oblit d'una història, història d'un oblit

UOC - Universitat Oberta de Catalunya - L'anarquisme a Catalunya: Oblit d'una història / història d'un oblit, YouTube, 05.10.2017

@daveguasch

Amb el vídeo d'avui tancaré la sèrie que aquesta setmana he dedicat a Antoni Estradé, a qui fa tres dies et presentava així.

Malgrat haver treballat durant molts anys a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) no he sabut trobar cap informació sobre ell. Tampoc a la versió en català de Wikipedia. Tot el que sé sobre ell ho he trobat a una publicació de l'Ajuntament de Palafolls (1).

Amb relació a la temàtica tractada pel vídeo amb què he obert el post d'avui, m'agradaria afegir que la primera vegada que vaig tenir notícia de l'existència de l'Antoni Estradé va ser a través de la lectura d'una ressenya publicada el 1984 a la Revista de Sociologia (2), on publicava una ressenya sobre la traducció al català, per Joan Estruch, d'un llibre que jo havia llegit un parell d'anys abans en espanyol i em va marcar enormement: L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme (3). Vaig apreciar en ell algú que era capaç de donar-li a aquella ressenya un contingut que desbordava d'erudició i d'un sentit de l'humor que em van enganxar des del primer moment (4).

Vaig trigar uns anys a saber que, el 1990, l'Antoni Estradé, junt amb una professora del Departament de Sociologia de la UAB: Montserrat Treserra, va publicar un llibre intitulat: Catalunya independent?: anàlisi d'una enquesta sobre la identitat nacional i la voluntat d'independència dels catalans (5). Si t'he de ser sincer, vaig recordar la seva existència uns dies abans de redactar el post que publico avui. 

Entenc que l'Antoni Estradé, que impartia un curs de Sociologia de les Identitats Nacionals al Departament de Sociologia de la UAB, estigués interessat per aquell tema. Però jo ja feia temps que vivia a Suïssa i veia com el concepte de nació podia coexistir sense problemes amb quatre llengües i les seves variants dialectals, diverses declinacions religioses i culturals, junt amb un enorme mosaic migratori que aportava més llengües, religions i cultures, i aquell text em va semblar totalment prescindible.

El 2011, pel que sigui, un canvi en el pla d’estudis del Departament de Sociologia de la UAB va fer desaparèixer l'assignatura de Sociologia de les Identitats Nacionals, i l'Antoni Estradé va reorientar la seva activitat investigadora en el terreny de la història del pensament social, principalment al voltant del moviment llibertari català dels anys vint i trenta. Aquesta etapa coincideix amb l'any de publicació en el marc del màster d'Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) del vídeo amb què he obert el post d'avui (6).

Anys més tard, junt amb una altra professora del Departament de Sociologia de la UAB: Ariadna Fitó, l'Antoni Estradé va tenir cura de la reedició d'un llibre publicat el 1957 per Pere Foix: Apòstols i mercaders (7).

---

1. Converses entre autors. Paraules '20, 12.12.2019
2. Et sorprendria saber les revistes que podia comprar quan era jove i replegava un xic de diners per anar a tafanejar durant hores als quioscs de les Rambles.
3. Wikipedia: Die protestantische Ethik und der Geist des Kapitalismus [en] [fr] [es] [ca]
4. Antoni Estradé: Max Weber, ètica protestant i l'esperit del capitalisme, traducció, edició i proleg de Joan Estruch, Edicions 62 / Diputació de Barcelona, Clàssics del Pensament Modern, núm. 11, 1984, 281 pàgines in Revista de Sociologia Vol. 22 (1984): Vol 22/23. Catalunya-Euskadi. Sociedad y política [PDF].
5. Antoni Estradé i Montserrat Treserra: Catalunya independent? : anàlisi d'una enquesta sobre la identitat nacional i la voluntat d'independència dels catalans, Fundació Bofill, 1990 [PDF]
6. Converses a la Documenta: Diàlegs incòmodes 27 d’octubre de 2016, màster d'Humanitats, Universitat Oberta de Catalunya (UOC)
7. Pere Foix: Apòstols i mercaders, Tigre de Paper, novembre 2019

antoni estradé - curiositat i sorgiment de la sociologia

UOC - Universitat Oberta de Catalunya: Introducció a la sociologia: la curiositat i el sorgiment de la sociologia (español), YouTube, 23.02.2016

@daveguasch

Després del vídeo que vam veure de l'Antoni Estradé abans d'ahir (1), avui m'agradaria compartir amb tu un altre vídeo que també m'ha après coses que abans no coneixia i que espero que tu també trobis interessants.

---

1. Veure Antoni Estradé - La paradoxa en la ciència social, publicat en aquest blog el 07.05.2024

antoni estradé - la paradoxa en la ciència social

UOC - Universitat Oberta de Catalunya: Introducció a la sociologia: la paradoxa en la ciència social (español), YouTube, 23.02.2016

@daveguasch

Avui m'agradaria compartir amb tu una sèrie de tres vídeos de publicats per l'UOC a YouTube de l'Antoni Estradé (Vimbodí, Conca de Barberà, 1958). Uns vídeos amb els quals he après coses que abans no sabia i que espero que tu també trobis interessants.

Malgrat haver treballat durant molts anys a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) no he sabut trobar cap informació sobre ell. Tampoc a la versió en català de Wikipedia. Tot el que sé sobre ell ho he trobat a una publicació de l'Ajuntament de Palafolls (1):

Antoni Estradé és Llicenciat en Ciències Econòmiques i Doctor en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). També és Màster en Pensament Social i Polític per la University of Sussex (UK), on va iniciar els seus estudis de doctorat. Durant el curs 2007-2008 va obtenir el premi extraordinari al programa de Doctorat del Departament de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), departament on ha treballat des del 1982.

---

1. Converses entre autors. Paraules '20, 12.12.2019

carl sagan at tvo (1995)

The cosmos is all that is or ever was or ever will be. pic.twitter.com/YXtV7cWwlv

— Prof. Carl Sagan (@ProfCarlSagan) April 2, 2024

@daveguasch

@ProfCarlSagan és un compte en homenatge a Carl Sagan creat a Twitter en setembre de 2021. És en aquest compte que es va publicar a principis de mes el vídeo amb què he obert el post d'avui.

Aquest vídeo és un extracte molt curt d'una emissió de TVO (1) del 30.01.1995, on una coneguda periodista d'aquesta cadena: Mary Hynes, entrevistava a Carl Sagan amb motiu de la publicació del seu llibre: Pale Blue Dot (2).

Aquest extracte correspon a l'inici de l'entrevista de Mary Hynes, i coincideix amb la primera part del llibre de Carl Sagan, on aquest examina les afirmacions fetes al llarg de la història sobre la excepcionalitat de la vida a la Terra i de l'espècie humana.

Si, curiosament, aquest extracte de l'entrevista no va provocar cap comentari a Twitter, no va passar el mateix a Instagram, on els creacionistes de diverses religions van considerar interessant carregar-se el discurs de Carl Sagan sobre la base del que diuen les seves creences. El resultat no va ser un debat amb un bescanvi de compliments, com si diguéssim.

Just per acabar, afegir que si vols veure l'entrevista completa, pots trobar-la a les pàgines de TVO (3), però també a YouTube. Paga la pena veure-la.

Carl Sagan: Science Is The Key To Our Civilization, YouTube, 12.04.2018

Si no estàs familiaritzat amb la llengua del vídeo, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

---

1. TVOntario: Home page || Wikipedia [en] [fr] [es] [ca]
2. Wikipedia: Pale Blue Dot [en] [fr] [es] [ca]
3. Mary Hynes - Interview: Carl Sagan, Studio 2 - S01 E112, TVO, 30.01.1995

el món abans i després d'autocad

Bored Panda - Office Life Before The Invention Of Autocad And Other Drafting Software

@daveguasch

Vaig descobrir la imatge amb què he obert el post d'avui a un article que Bored Panda va publicar el 31.12.2022. La imatge anava acompanyada d'aquest comentari:

Abans del llançament d'AutoCAD l'any 1982, els dibuixos d'enginyeria es feien a mà amb llapis, gomes d'esborrar, esquadres i transportadors d'angles. Si després de tota la feina manual, calia fer una actualització, els enginyers havien de tornar a començar des de zero. Avui en dia, els dissenyadors, arquitectes i dibuixants tècnics poden dibuixar fent clic amb el ratolí i el teclat i no s'encorben sobre una taula enorme preguntant-se si hauran de fer canvis als seus esborranys finals.

Com a resum, el comentari pot estar bé. Personalment, em passen ràpidament per la memòria un munt de coses quan recordo la meva experiència com estudiant de Cartografia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), quan apreníem a fer els mapes manualment sobre paper vegetal. Recordo l'ús del paper de calc, amb la finalitat de seleccionar en un mapa original els objectes que després havíem de portar a un mapa temàtic o l'ús del pantògraf (2) per transformar l'escala d'un mapa.

Plantilla Rotring Numeros/Letras/Signos 5.0 mm

Afortunadament, la meva generació no havia d'utilitzar les plomes per dibuixar a tinta sobre paper vegetal. En aquells temps Rotring venia una mena de retoladors que permetien fer-ho: un per cada gruix de línia que tingués el teu mapa. Afegir text o xifres era un xic més complicat si utilitzaves les plantilles Rotring: en part, perquè estaves limitat per la mida de les lletres i les xifres segons l'escala que tingués el teu mapa i, en part, perquè el preu d'aquelles plantilles no era un al·licient per comprar-ne més de dues. Tot i que tampoc era genial, una de les alternatives que tenies era l'ús de Letraset.

Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

Dana Lee: How To Use Dry Transfer Lettering, YouTube, 11.03.2010

Si arribava el moment dramàtic en què t'adonaves que havies de modificar alguna cosa al treball que havies fet sobre paper vegetal, una de les solucions era gratar la part que havies d'eliminar amb una fulla d'afaitar.

El 1987, vaig seguir un curs de formació AutoCAD al Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports (Barcelona) (3). Sincerament, no vaig haver d'utilitzar AutoCAD gairebé per res d'altre que per controlar el treball que feien els dibuixants tècnics de l'empresa on encara treballo: bàsicament, la transformació del contingut dels plànols escanejats en objectes vectorials i la seva organització temàtica en les diferents capes del dibuix.

També vaig ocupar-me de fer algunes modificacions menors abans d'importar-los al Sistema d'Informació Geogràfica (GIS): principalment, controlar la que les connexions dels objectes vectoritzats es corresponia amb precisió a la connèctica elèctrica dels aparells.

Així, després de la importació automàtica dels esquemes i els enginys de les centrals de producció i de transformació, aquells objectes eren identificats pel GIS amb totes les seves característiques tècniques i era possible procedir a la creació d'accions de simulació per analitzar l'impacte d'un problema en un d'aquells aparells sobre tota la línia elèctrica i analitzar les millors solucions alternatives durant la seva reparació. La veritat, però, és que no vam utilitzar gairebé mai el GIS per aquest tipus de simulacions, car disposàvem d'altres sistemes molt més potents per fer aquesta mena d'anàlisis a l'empresa.

Mai no oblidaré que, durant els treballs de construcció d'aquell GIS, a un dels directius de l'empresa se li va ocórrer que seria una idea genial donar-li una quarta dimensió: la dimensió temporal.

Els arxius estaven plens de mapes i dibuixos tècnics de les línies i els esquemes elèctrics de les centrals que s'havien construït des de principis del s. XX. I a aquell directiu li va semblar que tot aquell material era un capital que podia ser utilitzat com a eina pedagògica pels enginyers de l'empresa. Quan va encarregar-me de dur a terme a aquesta feina, la seva confiança en mi em va emocionar, com si diguéssim.

Quan vaig baixar als arxius per primera vegada, vaig veure que hi havia plànols i dibuixos tècnics d'esquemes i d'enginys que dataven de 1919 (any de creació de l'empresa) en endavant. Aquells que tenien la mida adequada, estaven emmagatzemats seguint els comandaments recollits a les santes escriptures: en armaris de plànols, sense plegar ni enrotllar. Altres, de mida menys estàndard, estaven plegats. I, com no podia ser d'una altra manera, els que tenien més interès, estaven enrotllats.

El primer que em va passar pel cap va ser que, aquells que tenien una mida inferior o igual a un A0, els passaria per un escàner, i posteriorment faria les correccions d'escala necessàries amb AutoCAD. Aquells que fossin més grans, el tallaria amb molta cura amb un cúter, els passaria per un escàner, i els assemblaria més tard amb el mateix programa.

Tenir idees brillants està molt bé, però sovint la realitat és una altra cosa. Pots imaginar la meva cara quan vaig començar a obrir tots els armaris i em vaig trobar amb fulls de paper entre el groc i el marró clar, amb diversos plecs al mateix full, descobrint estrips i trossos de paper que havien desaparegut. La part positiva era que les rates no havien trobat res d'interessant als arxius de l'empresa.

El terror pujava de nivell a mesura que avançava i descobria bocins de paper enganxats amb una cola que havia passat a millor vida, o taques greixoses de cintes autoadhesives que havien anat enfosquint amb el temps.

Finalment, hi havia els plànols impresos amb uns plotters que tenien la tinta màgica dels 1980-1990 que, o bé s'enganxava amb el plànol que estava al damunt, o bé perdia tot el color amb el temps.

Aquell era el material que hauria d'haver passat per uns escàners que, en aquells temps, no tenien una gran resolució, i que després hauria de millorar amb uns programes de tractament d'imatges que tenien un nom que no es corresponia amb el que hom esperava que fessin.
La situació era crítica, com si diguéssim. M'havien assignat un objectiu i, al comitè de seguiment del projecte que llavors dirigia, hi havia un director, quatre caps de departaments de l'empresa, i un pressupost conseqüent, com si diguéssim. Arribar a una reunió de control dient que t'han assignat un objectiu que és impossible realitzar, mai no ha sigut un discurs molt apreciat a Suïssa.

Així que, després de passar un munt d'hores al telèfon, discutint amb empreses especialitzades en la restauració d'antics documents i també amb experts de l'administració cantonal, vaig redactar un memoràndum de tres pàgines, recolzat amb cinc diapositives (el màxim admissible que hom recomana presentar als directius d'una empresa), on presentava quin era l'estat de la documentació, una estimació precisa del cost que tindria contractar els professionals capacitats per restaurar els documents que eren aptes per fer-ho, i també una solució opcional: una cessió gratuïta de tot aquell patrimoni als arxius cantonals.

Vist el cost faraònic de l'alternativa, la proposició de cessió dels documents als arxius cantonals va ser aprovada amb entusiasme: ens permetia desfer-nos d'un llegat que ja ningú utilitzava i alliberàvem un espai enorme als arxius. Vaig comunicar la decisió al responsable dels arxius de l'empresa perquè la tirés endavant i em vaig oblidar d'aquella demanda enverinada.

Des d'aquell dia, he reeixit a complir dues promeses que em vaig fer: no tornar a veure mai més un document dibuixat sobre paper vegetal i no tornar a utilitzar mai més AutoCAD.

---

1. Liucija Adomaite and Mindaugas Balčiauskas: Office Life Before The Invention Of Autocad And Other Drafting Software in “Lost In History”: 50 Pictures That Might Change Your Perspective On The 20th Century (New Pics), Bored Panda, 30.12.2022
2. Wikipedia: Pantògraf [en] [fr] [es] [ca]
3. Veure Jaume Gallifa, publicat en aquest blog el 19.03.2024

cròniques de la uab (1976-1986)

Any 1976. La Universitat Autònoma de Barcelona estrena el nou campus a Bellaterra (1969-76) i els estudiants denuncien problemes de construcció i expliquen les peripècies per a arribar-hi. Provinents d'arreu del país, ens mostren els diferents accents de la llengua catalana. 💜 pic.twitter.com/CqJiHoCW3Z

— Efemèrides d'Arquitectura (@efemarq) October 2, 2023

@daveguasch

Vaig trobar per atzar el tweet amb què he obert el post d'avui. El tweet anava acompanyat de comentaris, sovint delirants, d'algunes persones de les quals hom diu que compartim el mateix país, tot i que segueixo convençut que sempre hem viscut en universos paral·lels.

El vídeo del 1976 d'aquell tweet m'ha fet recordar que, un any més tard, m'havia examinat del Curs d'Orientació Universitària (COU) a un institut de batxillerat que estava a l'avinguda d'Esplugues (Barcelona): l'Institut Ausiàs March.

Havia tret una bona nota i podia realitzar el somni de matricular-me el mes de setembre al al Departament de Geologia de la Facultat de Ciències de la UAB. Però no ho vaig fer ...

Aquest sóc jo a la foto del certificat de les notes de COU

No vaig matricular-me perquè feia vuit mesos que havia començat a sortir amb una noia amb qui, treballant i estudiant, no havia pogut passar massa temps, com si diguéssim. També per altres motius.

Havia començat a treballar a Can Baurier (1) amb 16 anys i, pocs mesos abans de passar l'examen de COU, en arribar als 18 anys, vaig perdre el dret a la jornada reduïda a la qual tenia dret per seguir els meus estudis. A la pèrdua d'aquest dret s'havia d'afegir que havia començat a treballar com a Laborant al laboratori de l'empresa, i ara havia de treballar alternativament una setmana de matí (06h00-14h00) i una de tarda (14h00-22h00). Del torn de la nit em vaig lliurar, perquè era el més ben pagat i normalment estava reservat als casats amb fills.

A més, encara no havia fet el servei militar (l'havia de fer a les Illes Canàries) i tenia unes ganes enormes de traure'm el carnet de conduir i començar a viatjar amb una furgoneta Ebro F-275 que havia comprat el meu pare i ja no feia servir.

Vaig aprendre a conduir amb una Ebro F-275 molt similar a la d'aquesta imatge

Els anys van passar, em guanyava relativament bé la vida per un jove de la meva edat, i vaig donar com entrada l'entranyable Ebro F-275 per comprar-me el Renault 12 TS Break que pots veure, ja en un estat lamentable, a una imatge del 1987 (2).

Però la crisi del tèxtil va arribar inexorablement a la fàbrica on treballava, i em van acomiadar el febrer del 1982: pocs anys més tard, la fàbrica va acabar tancant. Com, gràcies al suport dels companys del meu sindicat, havia cobrat una bona indemnització per l'acomiadament i també cobrava l'atur, sota els bons consells de gent que m'estimava, vaig aprofitar que vivia al Vallès Oriental per inscriure'm el setembre d'aquell any a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Tot el que puc dir és que, no coneixent a ningú, vaig acabar barrejant-me amb tothom. Els que començaven la carrera aquell any, clar. Però també, quan em vaig unir a la gent de l'Associació d'Estudiants de Lletres (AEL), amb aquells que ja acabaven la carrera. I, entre aquests, amb aquells que l'havien començat el 1977 i altres que ho havien fet abans, organitzant les matèries a les quals es matriculaven en funció de les hores que tenien disponibles a la feina per seguir treballant i estudiant.

Va ser a l'AEL on vaig conèixer un bon company a qui vaig perdre la pista el 1989 i a qui, gràcies a Joan Manuel Soriano, he pogut contactar recentment: en Miquel Flamarich Tarrasa.

M'agradaria pensar que l'equip que va realitzar el reportatge de RTVE.es va trobar els estudiants entrevistats per atzar. Però tot el que puc dir és que, quan vaig arribar a la UAB, em vaig creuar amb la Catalunya que jo coneixia: una Catalunya molt més diversa.

Entre els estudiants, hi havia gent que venia del País Valencià o les Balears, però també del País Basc i d'arreu d'Espanya. Naturalment, hi havia gent que venia de les comarques i ciutats mencionades al vídeo amb què he obert el post d'avui, però no érem minoria aquells que veníem de Nou Barris o d'altres barris obrers del cinturó de Barcelona: Barcelonès Nord, Vallès i Baix Llobregat.

Hi havia ateus, cristians de tota mena, i alguns jueus (molt pocs). Hi havia gent de CiU, del PSUC, del PSC i també independentistes (molt pocs). Però també hi havia maoistes, trotskistes i anarquistes. Hi havia rockers, heavies, punks i el que llavors alguns anomenàvem modernus. I, al bell mig de tot aquest melting pot, hom podia sentir totes les variants del català o de l'espanyol.

Deixant de banda l'alt grau de tolerància i convivència que existia entre totes aquelles tribus, hi havia quelcom que unia a moltes d'elles: el gran consum de la laca que acabaria provocant un enorme forat en la capa d'ozó de l'Antàrtida.

En los ochenta había mejores drogas y peluquerías. pic.twitter.com/WDcoQZg7gD

— NoSomosNadie (The Talented Mr. Reply) (@josea_serna) January 24, 2024

Sobre els modernus hi ha una anècdota que mai podré oblidar. El 1984 se m'havia acabat l'atur i vaig buscar-me la vida fent algunes feines puntuals. Finalment, vaig acabar treballant en torns rotatoris de matí i tarda a una fàbrica que Danone tenia a Parets del Vallès (he llegit que la tancaran enguany). Em vaig perdre moltes classes, però hi havia una matèria en concret, la Història de Catalunya amb l'Albert Balcells (3), a la qual no vaig poder anar més enllà d'algunes classes durant tot el curs i, gairebé mai, de manera continuada.

No recordo com ens vam conèixer, però hi havia un modernu de família gallega que vivia a Rubí i portava el tall de cabell de Neil Tennant (The Pet Shop Boys). Tot i que no ens havíem creuat a classe més de tres o quatre cops, va ser l'únic que es va mostrar disposat a passar-me els apunts i la bibliografia del curs.

Pet Shop Boys: Neil Tennant and Chris Lowe

Vam quedar un dia al bar de la facultat perquè em passés els apunts i la bibliografia. El material era excel·lent, ben organitzat i redactat de manera impecable en la mateixa llengua que l'Albert Balcells donava els seus cursos: en català, una llengua en la qual mai li vaig sentir dir un sol mot a aquell company.

Quan ens vam trobar, vaig veure que tenia algunes ferides i vaig demanar-li què li havia passat. Em va comentar que, la nit abans, quan tornava a casa després de tancar una discoteca, havia tingut un accident i havia deixat fet mistos el carro que conduïa. Li vaig oferir un vell Citroën Dyane 6 que una amiga de la meva mare li havia donat perquè aprengués a conduir, i que més tard la meva mare em va donar perquè fes mecànica amb ell (4). No vaig tornar a veure aquell company més que tres o quatre cops, sempre al bar de la Facultat. Però recordo que, un dia, va dir-me que havia bescanviat amb un conegut del seu barri aquell vell Citroën Dyane 6 per uns Levy's.

Gràcies a aquells apunts i a la bibliografia que aquell inesperat company em va passar, vaig poder presentar-me a l'examen final i vaig traure una de les tres matrícules d'honor amb què vaig acabar aquell curs: una d'elles amb el professor, i més tard amic, Josep Fontana (5).

Anuncio Citroen dyane 6 Calidad mejorada.YouTube, 06.06.2009

Definitivament, la UAB i la Catalunya que jo vaig conèixer, no tenien gran cosa a veure amb molts dels comentaris desagradables que vaig llegir al tweet amb què he obert el post d'avui, o a Racó Català (per donar dos exemples) amb motiu del discurs de Yolanda Sey als premis Gaudí d'enguany (6).

Uns comentaris que confirmen que el problema que tenen molts dels seus autors no té gran cosa a veure amb el coneixement del català o l'accent que hom pugui o no tenir. Un problema que Sergi Picazo va explicar de manera remarcable a un excel·lent article que va publicar el febrer d'enguany (7).

En qualsevol cas, el planeta on jo vaig viure segueix estant a anys llum de l'asteroide on altres segueixen vivint i, malauradament, reproduint-se. Espero que les nostres òrbites segueixin sense creuar-se.

---

1. Veure Sant Adrià i la memòria històrica: Can Baurier, publicat en aquest blog el 11.08.2021
2. Veure Passats tèrbols (4), publicat a El Geògraf Solitari el 06.11.2008
3. Wikipedia: Albert Balcells [es] [ca]
4. Veure Citroën Dyane 6, publicat en aquest blog el 12.02.2023
5. Veure Josep Fontana ens ha deixat, publicat el 29.08.2018
6. Yolanda Sey als premis Gaudí d'enguany: CCMA (Twitter), Racó Català
7. Sergi Picazo: Paco Candel vs. Sílvia Orriols: el poder màgic dels catalans, Crític, 28.02.2024

jaume gallifa

Amb Jaume Gallifa al Café de l'Europe, 21.02.2024

@daveguasch

Temps era temps, la potència de càlcul dels ordinadors personals que just acabaven de sortir al mercat era molt limitada. Aquells que estàvem a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), utilitzàvem uns servidors del centre de càlcul de la universitat que, tot i ser molt més potents que els ordinadors personals, tampoc eren molt ràpids si els comparem amb els ordinadors de mitja i baixa gamma que tenim avui a casa. Així que,  els programes, o les aplicacions que utilitzàvem per a la realització de complexos càlculs cartogràfics i d'estadística, podien prendre molts minuts, veure hores, fins que poguéssim arribar a veure els resultats.

Wikipedia Commons. MBlairMartin. Digital Equipment Corporation Video Terminal

Accedíem als servidors VAX-11 des de terminals VT100 (1) com el que pots veure a la imatge precedent. Aquests terminals es trobaven als centres de càlcul de diferents facultats del campus. El nombre d'alumnes i d'investigadors era gran i el de terminals limitat. S'havien de reservar, i no era fàcil fer-ho durant el dia, encara menys durant les hores lectives. Així que vaig agafar el costum d'anar a treballar durant la nit, preferentment a partir de les 22h00 o 23h00 al centre de càlcul de la facultat de Psicologia, més rarament al de la facultat d'Econòmiques.

Com ja t'he dit abans, podien passar molts minuts, veure hores, fins a arribar a poder veure els resultats. Així que, un cop havia entrat el codi, les dades i llençat l'execució del programa, no era rar que dediqués el temps d'espera a petar la xerrada amb els geeks i els nerds (2) que també treballaven al centre de càlcul durant la nit.

No recordo ni quin era el centre de càlcul ni quina va ser l'hora, però durant una d'aquestes pauses vaig petar la xerrada amb en Jaume Gallifa (3).

Image by Dim Hou from Pixabay

Al llarg de la meva vida, he tingut la sort de tenir molt bons amics. En Jaume Gallifa és un d'ells. Però amb una particularitat remarcable que fa molt especial la nostra amistat: no tenim gairebé res en comú! No compartim cap ideologia, ni cap gust musical, mai hem parlat de literatura, mai hem anat junts de farra, i ni tan sols hem parlat mai del Barça! I en l'àmbit professional, ell sempre ha estat més per Apple i jo per Linux, Android i Windows. Tampoc ens hem vist mai massa sovint. Però, sempre que ens hem necessitat, pel que sigui, hem trobat l'un en l'altre un suport incondicional.

El 1986, junt amb la llicència de Geografia per la UAB, vaig obtenir el diploma de Màster en informàtica per l'Institut d'estudis de microordinadors (IEM) del Col·legi Oficial d'Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya. Vaig acabar tan just de diners que, poc després, vaig haver de demanar un crèdit a La Caixa per comprar-me un ordinador personal.

Si el 1987 ja treballava com a professor ajudant del Departament de Geografia (UAB), el salari deixava molt a desitjar: no arribava a guanyar el que havia guanyat treballant com obrer a Danone el 1983!

Recordo que el juny del 1987 vaig comentar-li a Jaume Gallifa que l'IEM organitzava un curs d'AutoCAD que m'interessava molt seguir, però no m'acabava de decidir perquè seguia anant just de diners per matricular-me. No és solament que en Jaume Gallifa va donar-me els ànims i el coratge per matricular-me sinó que, unes setmanes després també ho va fer perquè seguíssim junts un curs sobre Sistemes Experts que organitzava el departament de Tècniques Quantitatives de Gestió de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials de Barcelona.

Feia poc que jo havia començat a sortir amb la que, encara avui, és la meva companya quan em va presentar a una noia suïssa amb qui ell havia començat a sortir i amb qui acabaria casant-se i marxant a viure a Suïssa. Vam perdre el contacte durant molt de temps.

Quan vaig decidir deixar la universitat, vaig dir-me que seria una bona idea anar a veure'l i conèixer les dues filles que havien tingut amb aquella noia. Vaig contactar amb ell i ens va acollir a Lausanne el novembre del 1991.

En assabentar-se que havia decidit deixar la UAB, va dir-me que, a l'empresa on ell treballava, feia temps que estaven buscant un expert en cartografia automàtica, i que gairebé tots els que hi havia al país estaven treballant a les universitats i politècnics en projectes de recerca. Va animar-me a postular per la plaça que seguia oberta, em va auxiliar com a traductor a les entrevistes, i vaig començar a treballar el maig del 1992. Vaig arribar amb un permís de residència d'1 any, però ens vam enamorar d'aquest país i ja no vam tornar mai a viure al país d'on havíem marxat.

Els anys van passar i sempre vam trobar almenys un dia a l'any per dinar junts o passar una tarda passejant a la riba del llac Léman, ficant-nos al corrent de la família, de la feina, etc. Els anys van seguir passant, va arribar la pandèmia i el meu càncer. Feia molt de temps que no ens vèiem i em va trucar el mes de gener d'enguany per tornar a veure'ns. Ho vam fer el mes de febrer, com pots veure a la imatge amb què he obert el post d'avui.

Recordo amb emoció la nostra retrobada al hall de la Gare CFF de Lausanne. Vam riure molt veient com ens havíem envellit. Ens vam ficar al corrent sobre les nostres vides, les famílies i, mentre dinàvem, em va explicar que s'havia convertit en soci d'una empresa: SHIFT Architecture (Cully, Suisse) (4) que es dedica a crear solucions d'arquitectura sostenible i a la utilització d'eco-materials en la construcció. També em va parlar dels altres dos socis de l'empresa: Pascal Oulevay, i un espanyol: Roberto Camarasa (5), un enginyer especialitzat en energia i en materials d'origen biològic que també té un màster en arquitectura per la Universitat de Lleida.

M'hauria agradat passar molt més temps amb ell, però jo havia de tornar a la feina i ell havia d'agafar un tren per anar a una reunió a Cully. Ens hem de tornar a veure!

---

1. Wikipedia: VT100 [en] [fr] [es] [ca]
2. Daniel Pardo: ¿Cuál es la diferencia entre un geek y un nerd?, BBC News Mundo, 24.06.2013
3. Jaume Gallifa: LinkedIn
4. SHIFT Architecture: Home page
5. Roberto Camarasa: LinkedIn