la mort de pocket i el renaxeiment d'una vella sinagoga

@david-guasch.bsky.social

A principis del mes de març t'explicava que l'anunci per Microsoft de la fi del suport de Windows 10 havia desencadenat un viatge vers la informàtica gratuïta i/o open source. En això estic i val a dir que m'ho estic passant molt bé redescobrint coses que havia oblidat i descobrint-ne de noves.

Si al post publicat a principis de gener t'explicava com havia migrat a Raindrop els enllaços i les notes que tenia al OneNote de Microsoft (1), el 22 de maig vaig rebre un email de Mozilla Corporation -l'editor, entre altres del navegador Firefox i de Thunderbird, l'útil de gestió d'email, agenda i contactes - informant-me que havien decidit aturar Pocket (2) el 08.07.2025 i esborrar definitivament els seus continguts el 08.10.2025.

M'havia enganxat a Pocket ja des de molt abans de la seva adquisició per Mozilla, quan era conegut amb el nom de Read It Later. Pocket ha estat una eina genial que, gràcies a una extensió al meu navegador (ordinador, mòbil o tablet), m'ha permès guardar per a una lectura ulterior un article que havia trobat interessant a un diari o un magazín, tot associant-lo a uns tags que m'han permès agrupar-lo amb altres articles tractant la mateixa temàtica. El millor de tot és que després podia llegir l'article sense publicitat, tot subratllant amb diferents colors de stabylo el text que em semblava més interessant.

Confrontat altre cop al caràcter efímer de tot allò que hi ha de bo a la vida i a l'eternitat de la bestiesa humana, vaig començar a mirar quina podria ser la millor alternativa de reemplaçament de Pocket. Vaig trobar molts articles. Alguns proposant-me eines que, sense aportar gran cosa de més a les funcionalitats de Pocket, no eren ni gratuïtes ni open source. Altres sí que ho eren, però demanaven un esforç de temps en la seva instal·lació i configuració que no em va semblar interessant.

Al llarg dels anys havia anat acumulant més de 3.500 articles, cadascun amb entre 1 i 4 tags. Com Pocket exportava totes les seves metadades en un fitxer en format CSV, després de fer uns tests amb altres productes, vaig comprovar que Raindrop era capaç de llegir ràpidament el fitxer CSV i de classificar en molt poc temps, gràcies als tags, més de tres milers d'articles. 

Mentre controlava el resultat de la importació de les dades de Pocket a Raindrop, vaig trobar un antic bookmark que va retenir la meva atenció (4). Aquest bookmark enllaçava amb la pàgina web de Baksteen Productions - Baksteen és el nom que un fotògraf neerlandès, Levaronne Lourens, utilitza per publicar les fotografies Urbex (5) que fa arreu del món -, que presentava unes fotografies espectaculars sobre l'estat d'abandonament d'una vella sinagoga de Constanța, a Romania (5). Com les fotografies i el text estan protegits, utilitzaré altres referències per presentar-te aquest edifici.

La gran sinagoga es va construir entre 1910 i 1914, al lloc on es trobava una sinagoga anterior, erigida entre 1867 i 1872. Si has tingut l'oportunitat de llegir l'article que Wikipedia dedica a la ciutat de Constanța, hauràs vist que la seva historia va ser especialment moguda. I que si avui es troba al si de la Unió Europea, durant molt de temps Romania es va trobar dins de les fronteres de l'Imperi turc, i va canviar de mans entre els imperis rus i turc nombroses vegades durant els segles XIX i XX.

L'article en català de Wikipedia ens diu que, a mesura que la població jueva de Constanța va disminuir, la sinagoga va caure en desús. Una manera com una altra d'evitar parlar de l'evolució de la població per ètnies de la ciutat i del que va passar amb la poblacions jueva (també la gitana i la búlgara) durant l'holocaust i, ja més tard, amb la creació de l'estat d'Israel. A l'article en anglès una taula sobre l'evolució demogràfica de les diferents ètnies que han viscut a la ciutat pot explicar moltes coses sense necessitar escriure novelles roses (7).

Kockamica, CC BY-SA 4.0, via Wikimedia Commons

Seguint amb la descripció de Wikipedia: les fotografies mostren que la sinagoga encara estava en ús - i en un estat de conservació més o menys acceptable - almenys fins el 1996. Però un cop l'edifici es va abandonar, el vandalisme el va fer caure en un avançat estat de degradació i en perill d'esfondrament. Insisteixo a recomanar donar un cop d'ull a l'article de la Wikipedia en anglès i la lectura de la taula que ens parla de l'evolució demogràfica de les diferents ètnies que han viscut a la ciutat.

El fet que les imatges que presentaven l'estat lamentable de la gran sinagoga de Constanța es difonguessin arreu del món, i l'interès creixent d'un bon nombre de turistes per visitar-la, va fer que, com pots veure al vídeo, les forces vives de la ciutat s'impliquessin en la seva restauració amb l'objectiu d'incloure la sinagoga en la llista de Monuments Històrics de Romania i al circuit cultural i turístic de la ciutat de Constanța.

DOTTO TV: Lucrările la Sinagogă avansează (Els treballs a la Sinagoga estan avançant), YouTube, 05.2025

Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

Tot sembla indicar que la reconstrucció de la gran sinagoga aixkenazí (8) de Constanța es farà en un període de temps raonable. No serà el cas del temple sefardita (9) que es va construir entre 1905 i 1908 amb un estil arquitectònic que hom associa arreu amb el del gòtic català (10).

Templul Sefard - 1910, Constanța, Romania Marius Stirbu: Amintirea unui sinagogi, Constantareala.ro, 24.01.2021

Aquesta sinagoga, coneguda com el Temple sefardita de Constanța (11) va patir greus danys durant la Segona Guerra Mundial, durant la qual va ser utilitzada com a magatzem de municions. Més tard, la seva estructura va quedar molt malmesa a causa d'un terratrèmol. Finalment, l'edifici va ser enderrocat l'any 1989, sota el govern de Nicolae Ceaușescu i amb el consentiment de la Unió Jueva Internacional.

---

1. Veure Le temps d'une pause ..., publicat en aquest blog el 09.03.2025
2. Pocket is saying goodbye - What you need to know, Support Mozilla, 2205.2025
3. Wikipedia: Pocket (service) [en] [fr] [es] [ca]
4. The grand synagogue, Baksteen Productions
5. Wikipedia: Urbex [en] [fr] [es] [ca]
6. Wikipedia: Constanța [en] [fr] [es] [ca]
7. Wikipedia: Constanța - Demographics: Etnicity
8. Wikipedia: Ashkenazi [en] [fr] [es] [ca]
9. Wikipedia: Sephardic [en] [fr] [es] [ca]
10. Wikipedia: Catalan Gothic [en] [fr] [es] [ca]
11. Wikipedia: Sephardic Temple (Constanța) [en] [fr] [es] [ca]

neil degrasse tyson

Free Thinker - Best of Neil deGrasse Tyson Amazing Debate Arguments (Part 1), YouTube, 25.12.2017

@david-guasch.bsky.social

Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

Dos vídeos d'un dels millors astrofísics i divulgadors científics del món. Una lògica brutal i un remarcable sentit de l'humor.

Free Thinker - Best of Neil deGrasse Tyson Amazing Debate Arguments (Part 2), YouTube, 26.12.2017

---

sobre la vida, la muerte y el tiempo

Enric Sánchez: Una clase magistral sobre la vida, la muerte y el tiempo. Vidas Contadas, con Francesc Torralba, YouTube, 02.06.2024

Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

@daveguasch

L'Enciclopèdia Galàctica (1) forma part de l'univers de ficció de la saga de la Fundació (2) d'Isaac Asimov (3), especialment de la primera trilogia de novel·les d'aquella saga, on l'Enciclopèdia Galàctica és la col·lecció de tot el coneixement acumulat per una societat de mil milions d'individus que s'ha estès al llarg de la galàxia durant milers anys d'història.

Al llarg de la meva vida, he canviat sis vegades d'apartament. Hi ha llibres que han acabat embalats en caixes a les caves de cadascun d'aquests apartaments. Però els llibres de la saga de la Fundació d'Isaac Asimov, sempre han estat prop meu, a la meva biblioteca.

La idea d'una Enciclopèdia Galàctica ha estat reutilitzada per altres autors. Un exemple és Carl Sagan, al seu llibre Cosmos (1980), i al 12è episodi de la sèrie documental del mateix nom que pots trobar al final d'aquest post, per referir-se a una obra on hipotètiques civilitzacions extraterrestres haurien emmagatzemat tot el seu coneixement.

Probablement, pel fet de treballar amb ordinadors des dels anys 1980, fa molt de temps que no llegeixo llibres en paper. Tot va començar amb el vell navegador Netscape, del que algunes parts del seu codi encara es poden trobar en els navegadors actuals (4), i un motor de recerca que feia furor en aquells temps: Altavista. El 1992, moltes de les coses que llavors llegia amb el meu ordinador van començar a presentar-se en un format més amable, el PDF. El 1998, Larry Page i Sergey Brin van crear Google. I el 2005 va arribar una mena de revolució quan tres antics treballadors de PayPal van crear YouTube.

L'Enciclopèdia Galàctica, tal com la va imaginar Isaac Asimov a la seva obra, encara no existeix. Però vaig fent amb el que tinc a la meva disposició. I entre les coses que segueixo descobrint, hi ha el vídeo amb què he obert el post d'avui. Un vídeo que et recomano de trobar un moment per veure, perquè realment paga la pena.

El contingut d'aquest vídeo és una entrevista d'Enric Sánchez (5) publicada a un pòdcast: Vidas Contadas (6), on pots trobar unes entrevistes més interessants que altres. Però la que avui comparteixo amb tu, m'atreviria a qualificar-la de brutal. Es tracta d'una entrevista d'un personatge del qual coneixia poc més que un llibre seu que tinc a la llista de lectures pendents: L'art de saber escoltar (7). L'entrevistat és Francesc Torralba (8), que, a Wikipedia, ens presenten com a filòsof i teòleg, segurament per a resumir els seus quatre doctorats.

T'he de confessar que quan vaig veure que Francesc Torralba dirigeix la Càtedra de Pensament Cristià del Bisbat d'Urgell i la Càtedra Ethos d’ètica aplicada a la Universitat Ramon Llull se me'n van anar de cop les ganes de veure el vídeo. Però com ahir el vaig veure publicat a un tweet d'un asturià que segueixo des de fa temps a Twitter, vaig decidir-me a veure'l. I, la veritat, no me'n penedeixo d'haver-ho fet. No sent creient, no he trobat res en el discurs de Francesc Torralba on pugui dir que no coincideixo amb el que diu.

Carl Sagan - Cosmos: un viaje personal. 12. Enciclopedia galáctica, YouTube, 17.05.2012 TheScienceFoundation - Carl Sagan: Cosmos: A Personal Voyage, Episode 12 - Encyclopædia Galactica, YouTube, 01.02.2011

---

1. Wikipedia: Encyclopedia Galactica [en] [fr] [es] [ca]
2. Wikipedia: Foundation (book series) [en] [fr] [es] [ca]
3. Wikipedia: Isaac Asimov [en] [fr] [es] [ca]
4. Aaron Andersen: History of the browser user-agent string, WebAIM, 03.09.2008 || Debora Pape: 30 ans après, Netscape n’a pas complètement disparu, Galaxus.ch, 04.04.2024
5. Enric Sánchez: Home page
6. Enric Sánchez: Vidas Contadas, YouTube
7. Francesc Torralba Roselló: L'art de saber escoltar, Pagès editors, S.L., 2015
8. Francesc Torralba: Home page || Wikipedia [en] [fr] [es] [ca]

la terra i l'origen de la vida

TEDxRiodelaPlata - María Eugenia Farías: Estromatolitos y el origen de la vida, Noviembre 2011, Buenos Aires (Argentina) [TEDxRiodelaPlata] [YouTube]

Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

@daveguasch

En la construcció dels seus relats, gairebé totes les religions li han donat molta importància a explicar als seus fidels llur visió sobre com es va crear el món i com es va desenvolupar la vida al nostre planeta. Els no-creients i els ateus, malgrat afirmar que aquells relats no se sostenen pel coneixement científic, gairebé mai han explicat res sobre els cianobacteris (1) als seus companys d'idees (anava a escriure "correligionaris", però no sé si tothom hauria enganxat el sarcasme).

Comencem per un resum a cop de destral d'allò que pots trobar a la Wikipedia en llengua francesa (1)?

Deixa'm començar per proposar-te que fem un viatge en el temps i ens teletransportem a la Terra fa 3.420 milions d'anys. Un temps on la Lluna estava més a prop de la Terra, i la rotació del nostre planeta era més ràpida: els dies duraven 18 hores i les marees eren molt més grans que en l'actualitat. Un planeta on una atmosfera inhòspita només permetia formes de vida molt bàsiques que no tenien res a veure amb el que coneixem en l'actualitat.

Encara hom no sap com. Potser van arribar des d'un lloc llunyà de l'espai. Potser van arribar des d'un altre planeta que, en aquella època, hom creu que tenia unes condicions molt semblants a les que hom podia trobar al nostre: Mart (2). O potser només es van desenvolupar a la Terra. Però el cas és que van aparèixer uns cianobacteris que van desenvolupar la capacitat d'obtenir energia mitjançant la fotosíntesi i actualment són els principals productors primaris del fitoplàncton dels oceans.

Aquells organismes van tenir un paper fonamental en l'aparició de la vida, tal com la coneixem avui, al nostre planeta. Gràcies a la fotosíntesi, aquells organismes van crear, al llarg de milions d'anys una atmosfera rica en oxigen, també la capa d'ozó que va protegir el nostre planeta de les radiacions. També van tenir un paper molt important en el segrest inicial de carboni (i del calci que, a dosis elevades, és un metall tòxic per als organismes complexos), una acció va permetre el desenvolupament d'una vida terrestre i oceànica més complexa.

Principalment en les zones intermareals, però també en aigües continentals poc profundes, aquells cianobacteris, a més de segrestar el carboni, capturaven fines partícules sedimentàries que creaven estructures carbonatades que s'anaven acumulant en estrats que, amb el temps, es transformarien en roques calcàries, de vegades silíciques, que donarien lloc a una roca que avui coneixem amb el nom d'estromatòlit (3) (4). Malgrat el seu lent creixement, al llarg de milers de milions d'anys, l'acumulació d'aquells estrats van ser l'origen de la creació de poderosos esculls o massissos calcaris o dolomítics que poden arribar a tenir fins a 3 quilòmetres de gruix a l'Anti-Atles al Marroc.

Com pots veure a un article publicat a l'edició mexicana de Muy Interessante (fr. Ça m'intéresse), els estromatòlits, són uns fòssils que encara podem veure en alguns indrets del planeta (5).

Com pots veure al vídeo amb què he obert el post d'avui, hom pot trobar els estromatòlits fins i tot on hom esperaria menys trobar-los, com ho va explicar María Eugenia Farías (6) a la conferència TEDxRiodelaPlata del novembre del 2011 a Buenos Aires (Argentina).

Intenta fer abstracció de l'aparent nerviosisme de María Eugenia Farías en aquest vídeo i deixa de banda "com diu" i mira de retenir només allò "que diu". Tots hem tingut un dia en què no hi ha res que sembli funcionar, un dia que potser ha començat amb una discussió a casa, mentre conduïm o intentant trobar un aparcament. En tot cas, en aquest vídeo, que em va permetre conèixer el treball d'aquesta científica argentina (7),  he après sobre un munt de coses que desconeixia. Fes-me cas i no te'l perdis, perquè paga la pena veure'l.

NASA Jet Propulsion Laboratory - Perseverance Rover Zooms in on Ancient Mars River, YouTube, 27.02.2023

Tot i que María Eugenia Farías ho menciona ràpidament durant la seva conferència, una de les missions del rover Perseverance (2) a Mart és la de trobar restes d'estromatòlits a l'hemisferi nord del planeta, més concretament al cràter Jezero (35 km de diàmetre), on un dia va haver un llac, alimentat per un riu que va crear un delta a la seva desembocadura. L'equip de la NASA que dirigeix aquesta recerca, s'ha entrenat durant anys estudiant els estromatòlits del nostre planeta, tant els fòssils com els actuals. Una apassionant recerca que va començar sobre el terreny el febrer del 2021 i que avui dia continua (8).

El rover Perseverance (2) va ser dissenyat per buscar marcadors biològics a Mart. Aquest planeta és avui un lloc inhòspit, però diverses evidències geològiques apunten que fa entre 4.000 i 3.500 milions d'anys les condicions ambientals podrien no haver sigut tan hostils.

A partir d'imatges de satèl·lit, posteriorment confirmades per Perseverance (2), al cràter Jezero va haver-hi fa milions d'anys un gran llac profund. A la vora del cràter s'han identificat roques carbonatades que podrien ser el resultat de sediments dipositats a la línia de la costa. Actualment, Perseverance està recollint mostres que permetrien saber si es van formar estromatòlits a les aigües riques en nutrients i poc profundes del cràter. La línia de temps no seria diferent de la Terra, només una mica més antiga. Els científics creuen que el llac podria haver existit fa uns 3.700 milions d'anys (9).

Una de les primeres evidències macroscòpiques de vida al nostre planeta són els estromatòlits fòssils trobats a Austràlia (9) (10), l'edat dels quals s'estima en 3.500 milions d'anys, és a dir, just al límit òptim [hipotètic] d'habitabilitat marciana. Aquesta relació entre el potencial d'habitabilitat i l'evidència fòssil a l'eó Arcaic, quan les condicions ambientals als dos planetes podrien haver sigut molt similars, podrien confirmar les hipòtesis d'un viatge còsmic i la ulterior colonització dels cianobacteris a què feia referència al principi d'aquest post.

Recordem que un dels objectius principals de Perseverance (2) és la recollida de mostres al cràter Jezero i el seu emmagatzemament perquè, en una missió ulterior, puguin ser recollides i enviades a la Terra per a la seva anàlisi. Hom espera que les mostres d'allò que avui hom interpreta com a possibles estromatòlits, continguin suficients elements estructurals que permetin identificar els seus processos de formació i descodificar els seus orígens.

En muchos sitios de los salares donde las mineras buscan litio también habita la forma más primitiva de vida en la Tierra: los estromatolitos. ¿Qué son y por qué son importantes para mitigar los efectos del cambio climático?
Entérate en este episodio: 🎧 https://t.co/wyMANG5W1W pic.twitter.com/oSnq8LDn0t

— El hilo (@elhilopodcast) February 19, 2024

Mentre esperem que les mostres recollides per Perseverance puguin ser analitzades al nostre planeta, et proposo que tornem a la conferència de María Eugenia Farías qui, gairebé a la meitat de la seva exposició (12:05), ens parlava dels perills, pels estromatòlits en particular i per l'ecologia en general, de les activitats mineres als Andes, més concretament les activitats mineres lligades a l'extracció del liti.

He de reconèixer que he trobat molt interessant el combat lliurat per María Eugenia Farías per la protecció dels estromatòlits de les activitats mineres, creant una sèrie d'activitats que permeten donar a les comunitats originàries els recursos necessaris per a implicar-les en la seva protecció. També m'ha impressionat veure al seu perfil LinkedIn (6) que aquest combat s'ha estès a la col·laboració amb les empreses mineres pel seguiment de la prospecció i la restauració dels ecosistemes durant els projectes de mineria.

Puna Bio - ¿Quiénes somos? YouTube, 27.07.2023

Però enllà on María Eugenia Farías i el seu equip m'han impressionat més ha estat veure'ls reeixir a fer, des de Tucumán i per a Tucumán, el salt de la ciència de base a la biotecnologia i, des d'aquesta, al desenvolupament de solucions per l'agricultura en un context de canvi climàtic.

Et deixo amb un programa d'AgroTV sobre la història de la creació de Puna Bio (11), i unes imatges d'uns espectaculars paisatges de la Puna (12) que no havia vist mai abans. No te'ls perdis, perquè paguen la pena.

AgroTV - Puna.Bio: Cómo se diseñan insumos agrícolas con microorganismos de La Puna (#1044 2023-08-12), YouTube, 12.08.2023

La Puna Argentina, YouTube, 17.06.2018

---

Altres lectures recomanades

• Roberto Rojo: Deterioro de los estromatolitos en Bacalar (México), @PlayaRiviera, 24.04.2023
• Reyna Paz Avendaño: El gran misterio del Acuífero Maya: por qué están vivos sus estromatolitos si en casi todo el mundo son fósiles, cronica.com.mx, 01.02.2023

---

1. Wikipedia: Cyanobacteria [en] [fr] [es] [ca]
2. Veure Mart i l'origen de la vida, publicat en aquest blog el 06.06.2024
3. Hallan una bacteria que controla la formación interna de minerales, Europa Press Ciencia, 11.05.2012
4. Wikipedia: Stromatolite [en] [fr] [es] [ca]
5. Víctor Ángel Pérez Guzmán: Estromatolitos, supervivientes de las extinciones masivas, Muy Interesante, 21.03.2024
6. María Eugenia Farías: Wikipedia || LinkedIn || TEDxRiodelaPlata
7. TEDxTucuman - María Eugenia Farías-Parque Jurásico Microbiano en la Puna Andina, Teatro Orestes Caviglia, Tucumán (Argentina), YouTube, 26.08.2011
8. Gabriel Castilla Cañamero: Estromatolitos, las rocas de la vida… ¿en Marte?, Geología desde Ávila, 28.05.2023
9. Jonathan Amos: Life on Mars? Australian rocks may hold clues for Nasa rover, BBC Science, 11.11.2022
10. NASA: In Australia’s Ancient Stromatolites, NASA Finds a Blueprint for Mars Exploration, SciTechDaily, 04.09.2023
11. Puna bio: Home page || LinkedIn
12. Wikipedia: Puna [en] [fr] [es] [ca]

sobre les arrels musulmanes de catalunya i del país valencià

Tourmalet - Llum Mudèjar - Documental, YouTube, 30.03.2023

@daveguasch

Llum Mudèjar (1) és un documental de David Segarra (2) i Víctor Serna que té com a objectiu descobrir-nos el llegat mudèjar valencià, presentant aquest com el resultat de la fusió de diferents pobles i cultures que van precedir o coexistir al període medieval: ibers, fenicis, grecs, romans, visigots, àrabs, amazics, jueus, musulmans i cristians. Personalment, és un documental que recomano veure a catalans i valencians per defugir els mites històrics que es van anar construint al llarg dels anys en ambdós països.

Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

Aprofitant l'oportunitat que em dona compartir aquest documental, m'agradaria proposar-te llegir un article que David Segarra va publicar el passat mes de juny a El Crític (3) i que es va convertir en un dels articles més llegits d'aquesta publicació durant el 2023.

Si estàs viatjant pel país... necessites saber d'on vénen les coses que veus.

Set coses que no saps de les arrels àrabs de Catalunya i del País Valencià.

Per @Davidsegarra.

Un dels textos més llegits de l'any a @SentitCritic.
https://t.co/nmzdU49ATI

— elcritic.cat (@SentitCritic) August 16, 2023

Si has llegit la sèrie d'articles Venim del nord, tornem del sud que vaig publicar en aquest blog entre 2020 i 2021, comprendràs que hagi sintonitzat ràpidament amb David Segarra quan a la introducció de l'article ens presenta així un al-Àndalus que, encara avui, se'ns continua presentant com una població constituïda per àrabs invasors i cristians sotmesos:

Les forces militars berbers i àrabs van entrar a la península Ibèrica l’any 711 (...) Una conquesta sense quasi resistència amb la qual s’iniciava un procés d’arabització i islamització, que se sumava a les romanitzacions i cristianitzacions anteriors. Lentament, es va constituir una nova civilització mediterrània: al-Àndalus, un terme geogràfic que es refereix a la península Ibèrica. I que s’associa al nou sistema polític i cultural nascut de la suma de les cultures post-iberes hispanoromanes, visigòtiques, jueves, àrabs i amazigues. Al llarg de cinc segles, es va viure tant el poder dels emirats i califats com la descentralització radical del període taifa. Va ser una època en què ciutats com Tortosa o València es van convertir en capitals internacionals.

Ara bé, el títol que David Segarra ha escollit pel seu article i l'ordre amb què enumera els pobles autòctons i els nou arribats que van fer part del poblament d'al-Àndalus no fa sinó confirmar la força que encara tenen els mites històrics, fins i tot entre aquells que els volen defugir: abans que arribessin amazics i àrabs, fins i tot abans de l'arribada dels romans, ja hi havia una nombrosa comunitat jueva a la península Ibèrica (4).

Contràriament a un discurs que s'ha anat consolidant durant segles, l'article de David Segarra insisteix en recordar-nos, i amb tota la raó, que:

Andalusina és la gent d’al-Àndalus. Ètnicament, els i les andalusines eren descendents dels antics ilergets, cossetans, ilercavons, contestans, edetans, etc., amb la suma d’aportacions humanes romanes, jueves, visigòtiques, àrabs i amazigues. Els andalusins eren aquells ibers que abans havien estat romanitzats i cristianitzats, i que ara s’islamitzaven. Aquesta és la clau per entendre la història. Els andalusins, tal com la historiografia actual explica, eren la població nativa ibèrica.

Davant d'altres mites històrics, en què també semblen caure les actuals comunitats jueves sefardites, m'agradaria subratllar un altre dels paràgrafs de l'article de David Segarra:

Sefarad és el terme jueu per a al-Àndalus, la península Ibèrica. Sefarad no és Espanya, ni Castella, ni Aragó, ni Catalunya.

L'article de David Segarra segueix enderrocant mites històrics, com el de la presumpta decadència dels regnes de Taifes, o els períodes de pacífica coexistència cultural entre musulmans, cristians i jueus o el de l'endarreriment cultural i comercial dels territoris andalusins davant de la potència dels regnes cristians del nord. També ens presenta un passat andalusí que encara roman viu en les toponímies geogràfiques del nostre territori, també en els noms de pobles i ciutats, fins i tot en cognoms que avui considerem "catalans". En l'arquitectura, la gastronomia, la música, la ceràmica o l’agricultura.

Tanmateix, hi ha una part de l'article on crec que David Segarra ha estat víctima d'allò que els creadors de mites han transformat en aquelles creacions històriques de les quals ens parlava Nieves Concostrina (5):

L’any 1609, el rei Felip III, l’Església i el Consell d’Estat van decidir a Madrid la deportació de tota la població morisca. Les autoritats de la Corona catalanoaragonesa s’hi van oposar, sense cap resultat. Al Regne de València, l’exèrcit hispànic va capturar, espoliar i deportar un de cada tres habitants: unes 130.000 persones. Es calcula també que almenys 3.000 xiquets valencians, els morisquets, van ser robats a les seues mares, i van quedar com a serfs. A Catalunya, però, es va produir una anomalia: una gran part dels moriscos va poder quedar-se a les terres de l’Ebre. Conèixer aquests 900 anys ens permet entendre el present.

El contingut d'aquest paràgraf pot crear una petita confusió pel que fa a l'expulsió de la població de confessió musulmana que vivia a Catalunya: els anomenats Tagarins. El text no ens explica el motiu pel qual la població musulmana que encara vivia a Catalunya era molt reduïda si la comparem amb la que vivia al Regne de València o al Regne d'Aragó. Tampoc perquè aquells que encara hi vivien ho feien a les actuals comarques del Segrià, la Ribera d'Ebre i el Baix Ebre. Tampoc ens diu res sobre els Tagarins que van acabar deportats a Tunísia i Algèria: a la vila d'Alger encara hi ha un barri anomenat dels Tagarins, a la part alta de la ciutat (6).

Sobre el mite de l'oposició a l'expulsió per part de les autoritats de la Corona catalanoaragonesa, l'autor no ens diu que aquesta no es basava en motius humanitaris, sinó que estava justificada per la por a perdre uns agricultors que, amb el seu treball, permetien viure molt bé als nobles que els havien espoliat les seves terres. Tanmateix, crec que val la pena recordar una carta dels diputats de la Generalitat on aquests manifestaven el seu entusiasme per l'expulsió d'aquells a qui no consideraven els seus conciutadans (7).

Besem la mà infinites vegades a sa majestat, oferint-nos en tot el que sigui de servei de sa majestat i en benefici i facilitació d’una obra tan heroica i digna de perpètua i gloriosa memòria, acudirem amb totes les nostres forces donant ordre al nostre general de les galeres d’aquest Principat perquè acudeixi als Alfacs.

Sobre les tropes comandades per membres de la noblesa catalana que van participar en la deportació dels musulmans o el paper crucial que va tenir el Port dels Alfacs en la seva logística també podem comptar amb nombrosos testimonis (cf. 6).

Si, les autoritats d'aquella Generalitat de Catalunya que els creadors de mites s'han encarregat de blanquejar, també van participar activament en la deportació. I l'Església catòlica també va participar en l'espoli dels béns dels deportats. I aquells que van adquirir els béns que van deixar enrere els deportats, també es van beneficiar de la seva expulsió.

Blanquejar aquells moments indignes de la nostra història de colons pot permetre'ns tenir bona consciència i opinar indignats sobre el que pugui passar o hagi pogut passar actualment a Gaza, però no ens fa millors. Tampoc no ens fa hereus, sinó usurpadors, de la tradició cultural d'aquells que vam fer fora de la seva casa, de les seves terres i del seu país. Qualsevol altra cosa que es pugui dir, no són sinó romanços per a justificar allò que mai no serà justificable.

---

1. Proyección del documental “Llum Mudèjar” Luz Mudéjar, Centro Cultural Hispano Árabe, Valencia
2. Veure David Segarra, publicat en aquest blog el 17.12.2020 || YouTube: @DavidSegarraSoler
3. David Segarra: Set coses que no saps de les arrels àrabs de Catalunya i del País Valencià, El Crític, 16.06.2023
4. Veure Venim del nord, tornem del sud (2), publicat en aquest blog el 21.10.2020
5. Veure Nieves Concostrina - Sobre la història, publicat en aquest blog el 10.01.2024
6. Veure Venim del nord, tornem del sud. L'expulsió dels moriscos (1), L'expulsió dels moriscos (2), L'expulsió dels moriscos (3) i L'expulsió dels moriscos (4) publicats respectivament en aquest blog els 26.11.2020, 01.12.2020, 06.12.2020 i el 14.01.2021
7. Jordi Gilabert Tomàs: 1610: l’expulsió dels moriscos per La Ràpita, Port Fangós - Blog d'història del Delta de l'Ebre, 01.05.2018

carl sagan at tvo (1995)

The cosmos is all that is or ever was or ever will be. pic.twitter.com/YXtV7cWwlv

— Prof. Carl Sagan (@ProfCarlSagan) April 2, 2024

@daveguasch

@ProfCarlSagan és un compte en homenatge a Carl Sagan creat a Twitter en setembre de 2021. És en aquest compte que es va publicar a principis de mes el vídeo amb què he obert el post d'avui.

Aquest vídeo és un extracte molt curt d'una emissió de TVO (1) del 30.01.1995, on una coneguda periodista d'aquesta cadena: Mary Hynes, entrevistava a Carl Sagan amb motiu de la publicació del seu llibre: Pale Blue Dot (2).

Aquest extracte correspon a l'inici de l'entrevista de Mary Hynes, i coincideix amb la primera part del llibre de Carl Sagan, on aquest examina les afirmacions fetes al llarg de la història sobre la excepcionalitat de la vida a la Terra i de l'espècie humana.

Si, curiosament, aquest extracte de l'entrevista no va provocar cap comentari a Twitter, no va passar el mateix a Instagram, on els creacionistes de diverses religions van considerar interessant carregar-se el discurs de Carl Sagan sobre la base del que diuen les seves creences. El resultat no va ser un debat amb un bescanvi de compliments, com si diguéssim.

Just per acabar, afegir que si vols veure l'entrevista completa, pots trobar-la a les pàgines de TVO (3), però també a YouTube. Paga la pena veure-la.

Carl Sagan: Science Is The Key To Our Civilization, YouTube, 12.04.2018

Si no estàs familiaritzat amb la llengua del vídeo, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

---

1. TVOntario: Home page || Wikipedia [en] [fr] [es] [ca]
2. Wikipedia: Pale Blue Dot [en] [fr] [es] [ca]
3. Mary Hynes - Interview: Carl Sagan, Studio 2 - S01 E112, TVO, 30.01.1995

god, the universe and everything else (1988)

Sinapsis Digital - Dios, el Universo y todo lo demás - Stephen Hawking, Carl Sagan, Arthur C Clarke, YouTube, 22.10.2016

@daveguasch

Avui m'agradaria compartir un documental extraordinari de 1988: God, the Universe and Everything Else (esp. Dios, el Universo y Todo lo Demás). Un documental de 52 minuts que, moderat per Magnus Magnusson, va reunir en un estudi a Stephen Hawking, Arthur C. Clarke i, per connexió via satèl·lit, a Carl Sagan. Un documental on aquests tres monstres de la ciència van exposar les seves opinions sobre el Big Bang, l'existència d'un déu, els forats negres o la recerca de vida extraterrestre, entre altres temes.

És un documental que m'agrada veure de tant en tant perquè, més enllà de la competència i el rigor científic dels participants, hi ha una brutal dosi d'humor que comença des del principi amb l'inoblidable Stephen Hawking. També m'agrada molt recordar les diferents visions dels participants sobre el tema de la vida extraterrestre. Però el que em fa morir de riure és el fet de conèixer la posició que tenen tots sobre l'existència d'un déu i com caminen amb peus de plom quan Magnus Magnusson els interroga sobre el tema. Hauria donat el poc que tinc per saber que els passava pel cap mentre intentaven trobar una resposta políticament correcta a la qüestió.

cartografia històrica medieval

Fragment de l'Atles català (1375) atribuït a Abraham Cresques i Jafudà Cresques, Bibliothèque Nationale de France

@daveguasch

Hom atribueix a Henry David Thoreau aquesta cita: La qüestió no és el que mires, sinó que hi veus. Podem completar-la amb aquesta cita de Bernard Mannes Baruch: Milions van veure caure la poma, però va ser Newton qui es va preguntar per què.

Albert Einstein ens va dir que: Plantejar noves preguntes, noves possibilitats, considerar vells problemes des d'un angle nou, requereix imaginació creativa i marca un avenç real en la ciència. I John Ruskin ens va explicar que no solament era important fer preguntes, sinó com fer-les: Ser capaç de fer una pregunta clarament és dos terços del camí per obtenir una bona resposta. Perquè, com ens recordava Ursula K. Le Guin: No hi ha respostes correctes a preguntes incorrectes. Una cita que està en fase amb una altra atribuïda a Claude Lévi-Strauss, qui va dir que El científic no és una persona que dona les respostes correctes, és algú que fa les preguntes correctes.

Naguib Mahfouz va anar més lluny quan va dir: Podeu saber si un home és intel·ligent per les seves respostes. Podeu saber si un home és savi per les seves preguntes. Pel que fa a les respostes, hom atribueix a Confuci aquesta cita: Aquell que creu saber totes les respostes és perquè no li han fet totes les preguntes. Voltaire, a qui hom no recorda pel seu llenguatge florit, ho va resumir així: Ha de ser molt ignorant, perquè respon totes les preguntes que li fan.
Roel Nicolai (1) és un personatge remarcable de qui vaig sentir parlar per primer cop a finals de l'estiu d'enguany. Actualment està jubilat, però va obtenir el seu diploma en Geodèsia el 1978 a la Delft University of Technology. Després de treballar a diverses empreses en el terreny de la cartografia automàtica i la teledetecció, va treballar durant gairebé 30 anys a Shell. El 2014, dos anys abans de la seva jubilació, es va doctorar a la Utrecht University, defensant una tesi sobre L'origen dels mapes portolans medievals. Actualment, col·labora com investigador convidat associat al departament de matemàtiques d'aquesta universitat.

La tesi de Roel Nicolai va provocar un gran enrenou entre els medievalistes, molt especialment entre aquells que s'havien especialitzat en les cartes portolanes. No és difícil de comprendre si llegeixes el que l'autor de la tesi va escriure en 2015 a l'abstract d'un article publicat en una revista de The University of Chicago Press Books (2):

Les cartes portolanes medievals són molt realistes i mostren les costes del Mediterrani i del Mar Negre amb una precisió notable. Van sorgir de sobte a Itàlia durant el segle XIII, sense que coneguem cap predecessor ni un camí clar del desenvolupament d'aquest tipus de cartografia. 

En aquest assaig es demostra mitjançant l'anàlisi geodèsica que la forma global de les costes correspon molt a la d'un mapa modern basat en la projecció de Mercator. Es demostra, a més, que aquesta correspondència no pot ser deguda a l'atzar. En conseqüència, l'existència d'una projecció cartogràfica de Mercator, o similar a Mercator, en els mapes portolans és incompatible amb el suposat origen medieval d'aquests mapes.

Els mapes portolans medievals són molt més sofisticats del que s'ha reconegut fins ara. La seva construcció va anar molt més enllà de les capacitats dels cartògrafs de l'Europa medieval o del món àrab-islàmic. Aquesta conclusió serveix per reobrir la qüestió dels orígens de les dades geomètriques i dels mètodes de construcció que fins ara semblaven ser la base de les cartes portolanes medievals.

Deixa'm dir-te una cosa. Com tants altres ho van fer abans, jo també havia vist alguna cosa que em va cridar molt i molt l'atenció en el sistema de projecció que semblaven haver utilitzat els autors de les primeres cartes portolanes. Però mai no se'm va ocórrer anar més enllà del que havia llegit en reconeguts experts medievalistes, i no vaig fer res d'altre que associar la qualitat d'aquells portolans catalans a l'extraordinària habilitat dels membres hebreus de l'Escola mallorquina de cartografia (3).

De manera anàloga al que va fer Newton quan va veure caure una poma d'un arbre, Roel Nicolai va decidir anar més enllà i buscar una explicació en allò que a ell també li va cridar l'atenció. I malgrat que Pablo Picasso tenia tota la raó del món quan va dir que: Els ordinadors són inútils. Ells només et poden donar respostes, Roel Nicolai els coneix prou bé i els ha donat les informacions adequades per obtenir les respostes que li han permès confirmar la pertinència de la seva pregunta. I com veurem al vídeo que tanca aquest post, cada resposta que obtenia, no feia res d'altre que articular sòlidament una pregunta per la qual hom encara no ha trobat una resposta plausible.

Eugène Ionesco va dir que: No és la resposta allò que il·lumina, sinó la pregunta. I sobre el fet que Roel Nicolai hagi fet una pregunta per la qual avui encara no tenim cap resposta, crec que val la pena recordar una cita d'Arthur C. Clarke: No pretenc que tinguem totes les respostes. Però certament val la pena pensar en les preguntes.
Durant segles, una bona part de la humanitat ha intentat trobar respostes a tot allò que no podia explicar en diferents divinitats. I, a mesura que els científics anaven trobant respostes a alguns d'aquells enigmes i s'obrien altres interrogants, aquests eren incorporats ràpidament a la llista de les competències divines.

Els temps moderns han integrat els alienígenes a la llista d'actors que tenen les claus de les solucions als enigmes que encara no som capaços de resoldre. 

Per aquells que no els conegueu, els alienígenes són uns éssers vinguts de l'espai exterior que fa temps abduïen éssers humans, de preferència blancs nord-americans vivint a la zona del Bible Belt. 

Quan gairebé tothom va tenir una càmera fotogràfica de qualitat al seu mòbil, van decidir reduir dràsticament la freqüència de les seves aparicions, fins aquell moment enregistrades en fotos de pèssima qualitat.

Roel Nicolai ha dedicat molt esforç per formular una pregunta correcta, i el camí que ha seguit és dos terços del camí necessari per obtenir una resposta. No cal anar molt lluny per saber de què estic parlant, intentaré demostrar-ho amb un exemple.

Durant molt de temps, els enginyers s'han demanat què podia explicar el fet que moltes de les estructures construïdes en formigó pels romans es mantinguessin en peu, mentre altres estructures més modernes s'esfondraven en poques dècades.

A diferència de tot el que s'ha dit sobre els coneixements d'enginyeria dels egipcis o de les civilitzacions del Sud i de Centreamèrica, en aquest cas es tractava d'homes blancs i de la civilització romana,  de la qual ens considerem hereus. A ningú li va passar pel cap atribuir als alienígenes una tecnologia que ha estat un enigma pels enginyers durant segles.

Tot va canviar el 2023, quan un equip d'investigadors del MIT (Massachusetts Institute of Technology) (4) va descobrir en la seva composició uns minúsculs bocins de carbonat de calci que s'havien barrejat al formigó en forma de calç viva (5). Una "mescla en calent" que dona a aquest formigó la seva força sorprenent i que li proporciona una qualitat impressionant: la d'autoreparar les seves escletxes (6).

Si ja has llegit les referències bibliogràfiques, hauràs vist que hem tingut davant del nas uns materials que fa segles que coneixíem, però dels que desconeixíem com s'havien de mesclar, gràcies a una tecnologia que els romans coneixien des de fa més de 2000 anys.

Crec doncs que ja estem preparats per veure el vídeo de Roel Nicolai i reconèixer en ell a un científic que ha fet una pregunta correcta. 

Per trobar una resposta a aquesta pregunta haurem d'esperar mesos, anys o, com hem vist en el cas del formigó romà, potser fins i tot segles. Però estic convençut que el temps que hom trigui a trobar la resposta, no invalidarà en res la pertinència de la pregunta. 

Oblidar-nos dels alienígenes i engegar aquesta investigació sense menysprear en cap moment els coneixements que tenien els nostres avantpassats a les èpoques antiga i medieval seria una excel·lent premissa per començar.

Al vídeo que tanca aquest post, Roel Nicolai va presentar de manera resumida el procés que el va portar a les conclusions que recull la seva tesi. Aquesta presentació es va fer en llengua neerlandesa i està subtitulada per defecte en llengua anglesa. 

Si no estàs familiaritzat en cap d'aquestes dues llengües, recorda de modificar la llengua dels subtítols del vídeo seleccionant la teva llengua de preferència.

h2videokanaal - 141126 Geobuzz.nl P203 | Roel Nicolai | Portolaankaarten, YouTube, 25.02.2015

---

1. Roel Nicolai: Utrecht University || LinkedIn || ResearchGate || Academia.edu || Wikipedia
2. Roel Nicolai: The Premedieval Origin of Portolan Charts: New Geodetic Evidence, Isis, volume 106, number 3. 2015 by The History of Science Society (Download PDF in Academia.edu)
3. Veure Cartografia històrica a Catalunya (3/4), publicat en aquest blog el 30.03.2021
4. On sait (enfin) pourquoi le béton des Romains est aussi résistant, Futura Sciences, 07.01.2023
5. Un béton autoréparant, le secret de la longévité des constructions romaines, Le Temps, 09.01.2023
6. Linda M. Seymour et al.: Hot mixing: Mechanistic insights into the durability of ancient Roman concrete, Science Advances, Vol 9, Issue 1, 6 Jan 2023, DOI: 10.1126/sciadv.add1602

nieves concostrina - sobre la història

No te pierdas ésta entrevista a Nieves Concostrina, habla de cómo nos ocultan la verdadera historia desde la enseñanza Publica y sobre todo en la concertada en manos de la iglesia: “…la Transición española, fue un mojón”

🎥 De: DEGOUGES 👉https://t.co/G2NCwgGP2n… #FelizSábado pic.twitter.com/zzlItsbWlV

— Miércoles Republicano ❤️💛💜 (@MiercolesRepubl) November 11, 2023

@daveguasch

Extracte publicat a Twitter de l'entrevista publicada el juny de 2023 al canal YouTube de Degouges.

Degouges - Entrevista a Nieves Concostrina : "No quiero a nadie a mi lado que me impida pensar...", YouTube, 26.06.2023

el jesús histórico

Academia Play - El Jesús histórico en 14 minutos, YouTube, 10.04.2020

@daveguasch

Academia Play (1) és un projecte que va néixer en setembre del 2015 com un ambiciós projecte educatiu basat en la formació a través del format audiovisual. Mitjançant vídeos didàctics breus, d'1 a 15 minuts, el projecte es presenta com una eina d'aprenentatge sobre fets històrics, curiositats, temes d'actualitat, cinema, art, esport, música o ciència.

El vídeo que avui comparteixo amb tu ens presenta a Yeshua ben Yosef (Jesús, fill de Josep), de qui sentiràs parlar aquests dies amb el nom de Jesús de Natzaret. Tanmateix, aquest vídeo realitzat el 2020 no ens presenta el personatge des del punt de vista religiós. De la mà de l'historiador Federico Romero Díaz (2) i del biblista Javier Alonso López (3), el vídeo ens presenta a un Jesús històric, desposseït de la seva faceta divina, l'home de carn i ossos que s'amaga darrere de la figura que tots coneixem.

---

1. Academia Play: Home page || YouTube || Twitter || Instagram
2. Entrevista a Federico Romero Díaz, co-fundador del Día de la Romanidad, Academia Play, 15.01.2020
3. Lecturalia: Javier Alonso López

sólo le pido a dios (español, hebreo y árabe)

Sólo le pido a Dios (español, hebreo y árabe) - Alma Sufi Ensamble ft. León Gieco y Gastón Saied, YouTube, 24.11.2023

@daveguasch

A Buenos Aires, al barri de Colegiales (1), es troba un centre cultural islàmic conegut amb el nom de Tekkia Sufí (2). Ocupa un edifici construït per l'Asociación Civil Cultural Yerrahi para la Difusión del Islam. Al seu interior hi ha majòliques (3) que van arribar des de Granada, fustes tallades al Marroc i catifes de Pèrsia, Xina i Turquia (4).

Va ser en aquest edifici on León Gieco (5) va organitzar la gravació d'una nova versió del seu tema: Sólo le pido a Dios (6). I ho va fer junt amb Nuri Nardelli, vocalista de l'Alma Sufí Ensamble (7), i un cantant de la comunitat jueva, Gastón Saied,. Just per fer memòria, aquest tema creat per León Gieco el 1978 i es va fer conegut arreu del món gràcies a la magnífica interpretació que va fer la cantant argentina Mercedes Sosa.

Un tema punyent que pots veure al vídeo amb què he obert el post d'avui, interpretat per primera vegada en espanyol, àrab i hebreu, sota l'objectiu de reunir tres llengües amb un lema: Tres idiomes, un mateix cor. I una demanda per la pau a l'Orient Mitjà.

Un tema que no puc sentir mai sense experimentar una gran emoció, i que desconeixia que també va ser interpretat fa 10 anys per Bruce Springsteen.

Bruce Springsteen - Sólo le Pido a Dios, YouTube, 17.09.2013

---

1. Wikipedia: Colegiales (Buenos Aires)
2. Ignacio Risso: Tekkia Sufí, el edificio de Colegiales que se construyó para “desconectarse del mundo”, Billiken, 17.07.2023
3. Wikipedia: Mayólica [en] [fr] [es] [ca]
4. Viaje al interior de la tekkia sufí, el edificio que sorprende en Colegiales y tiene tesoros de todo el mundo, Clarín, 25.03.2022
5. Wikipedia: León Gieco [en] [fr] [es] [ca]
6. Wikipedia: Sólo le pido a Dios [en] [fr] [es] [ca]
7. Alma Sufí Ensamble: YouTube, Instagram

musulmans, jueus i cristians a catalunya

Cristians, musulmans i jueus no podien vestir les mateixes robes. El 1424 s'enceta un procés a Tortosa en què diferents testimonis són interrogats sobre els hàbits que hi vestixen. Les declaracions són molt interessants. Moltes d'ells es remunten a records de dècades enrere 🧵 pic.twitter.com/jFYoxOVE4m

— Agustí Campos (@agusti_campos) December 5, 2022

@daveguasch

Aguaita.cat, el suplement de Nació Digital, publicava el passat mes de setembre la notícia dels murals que l'Ajuntament de Tortosa havia encarregat a l'artista Roc Blackblock (@rocblackblock). Uns murals que tenien per objectiu inicial donar a conèixer les civilitzacions que han marcat la història del municipi (1).

El primer d'aquests murals, que es troba a un solar situat a la plaça de Sant Jaume, al·ludeix a les tres cultures que han caracteritzat la història de Tortosa al llarg dels segles. La imatge d'aquest mural va ser escollida per il·lustrar l'article d'Aguaita.cat.

També va ser aquesta la imatge que va escollir l'Agustí Campos (@agusti_campos) per il·lustrar un fil molt interessant, i de lectura recomanada, que ens descriu la discriminació de jueus i musulmans a la Tortosa cristiana. Una discriminació que també s'exercia a través de la roba que estaven obligats a portar per a facilitar la seva identificació, i les condemnes que podien rebre en cas de no respectar les normes fixades pels cristians.

Hom podria pensar un munt de coses sobre el fet que jueus i musulmans s'haguessin de vestir d'una manera determinada, a fi que els cristians de la ciutat els poguessin identificar com a tals, a una ciutat amb un poblament limitat com el de Tortosa.

Deixant de banda que, com hem vist a la sèrie Venim del nord, tornem del sud (2), la majoria de jueus i musulmans eren més autòctons del que ho podien ser els colons cristians que havien ocupat les terres dels seus avantpassats, crec que val la pena ficar el Procés de Tortosa del 1424 en el seu context històric, i no oblidar que aquest procés va tenir lloc després de les massacres de jueus del 1391 (3), i de la Disputa de Tortosa del 1413 (4).

Amb l'expulsió dels jueus el 1492, la roba que poguessin portar els autòctons jueus que van reeixir a escapar de les massacres i de les conversions forçades va deixar de tenir gens d'importància. Tot com va deixar de tenir-la anys més tard la roba que poguessin portar els autòctons musulmans en del moment de la seva expulsió.

---

1. Tortosa millora el barri de Sant Jaume, amb un mural d'art urbà que repassa les cultures de la ciutat, Aguaita.cat, 30.09.2022
2. Veure Venim del nord, tornem del sud, sèrie de posts publicats en aquest blog
3. Wikipedia: Masacre antisemita de 1391
4. Wikipedia: Disputa de Tortosa

le massacre de la saint-barthélemy

Grand Palais: L’Histoire par l’image: Massacre de la St-Barthélemy, YouTube, 02.10.2020

@daveguasch

Unes setmanes després d'haver començat a treballar a l'empresa que em va contractar a Suïssa, em van destinar a un equip que estava acabant el projecte d'un dels complexos hidroelèctrics més importants del país: Cleuson-Dixence (1).

Com recordava a un post publicat en febrer del 2020, els companys de Sion em van invitar a passar la festa de la Saint Barthélemy als prats que hi havia damunt de l'embassament de Cleuson (2), molt a prop de la petita capella de St. Barthélémy (3), on cada 24 d'agost té lloc la benedicció dels formatges de les pastures de muntanya (alpages) de la regió i, envoltats per un paisatge brutal, diferents corals i grups de Cor des Alpes (4), celebren aquesta festa.

El que jo no sabia llavors és que el 24 d'agost marcava també una data històrica per la République et canton de Genève. Car, va ser en aquesta data que va tenir lloc a Paris, en 1572, la Massacre de la Saint-Barthélemy (5), que va representar l'inici de l'arribada a Ginebra dels primers refugiats hugonots (cristians protestants francesos de doctrina calvinista) després d'un assassinat en massa estimat en 3.000 persones a París i entre 10.000 i 30.000 a tota França (6).

Anys més tard, Henri IV, rei de França, va signar en 1598 l'Edicte de Nantes (7) sota la pressió dels estats protestants europeus. Aquest edicte establia la coexistència de dues confessions: els catòlics admetien l'existència dels reformats, als quals se'ls reconeixia la llibertat de consciència, mentre que la del culte queda limitada segons els llocs. Durant el regnat de Louis XIV es va decidir l'extermini de l'heretgia calvinista. Durant 25 anys, els mandats i els reials decrets se succeeixen i culminen amb la Revocació de l'Edicte de Nantes en 1685, amb la imposició del principi: "Un rei, una llei, una fe". Els reformats no tenien cap altra opció que l'abjuració o la clandestinitat. Com l'exili estava prohibit, aquells que eren capturats estaven condemnats a la confiscació de béns, la presó, les galeres, o fins i tot la pena de mort (8).

Malgrat tot, més de 150.000 hugonots van triar l'exili per mar o per terra i van marxar cap a Suïssa, Alemanya, Anglaterra o els Països Baixos, terres d'acollida on el protestantisme s'havia desenvolupat. Uns 80.000 van fugir a la república de Ginebra (9) i la Confederació Helvètica (8). Dos anys després de la Revocació de l'Edicte de Nantes, l'agost de 1687 van arribar a Ginebra 8.000 refugiats -la ciutat només tenia 16.000 habitants aleshores- que feien part dels 20.000 hugonots que van romandre a Suïssa. La resta, uns 60.000 refugiats, va creuar Suïssa, tot tenint cura d'evitar les regions catòliques: la majoria va establir-se al nord d'Alemanya, a una zona despoblada per la Guerra dels Trenta Anys (10).

El passat 22.10.2022, quan vam visitar les noves instal·lacions del Musée cantonal des Beaux-Arts a Lausanne, em vaig quedar molt impressionat quan vaig veure que el quadre que acollia la seva exposició permanent era Le Massacre de la Saint-Barthélemy, pintat per François Dubois (11) entre 1572-1584. Dubois feia part dels hugonots francesos que van trobar a refugi a la República de Ginebra, on va morir dotze anys després d'aquella massacre, el 24 d'agost del 1584, poc després d'acabar de pintar aquell quadre que m'havia hipnotitzat, l'únic treball de Dubois que ens ha arribat.

El vídeo amb què he obert el post d'avui presenta el relat històric que explica tota la crueltat d'aquell 24 d'agost del 1572 condensada en la superfície de 93,5 x 154,1 cm del quadre. Pots trobar informacions addicionals a les fitxes del Musée cantonal des Beaux-Arts de Lausanne (12).

L'Histoire nous le dira #74: 1572 : Massacre de la Saint-Barthélemy, YouTube, 24.09.2019

---

1. Aménagement Cleuson-Dixence, Alpiq (PDF)
2. Wikipedia: Barrage de Cleuson [en] [fr] [es] [ca]
3. Chapelle St-Barthélémy, Nendaz.ch
4. Wikipedia: Cor des Alpes
5. Wikipedia: Massacre de la Saint-Barthélemy [en] [fr] [es] [ca]
6. Jean-Joël Brégeon: Saint Barthélémy, les véritables causes du massacre, National Geographic, 06.07.2018
7. Wikipedia: Edit de Nantes [en] [fr] [es] [ca]
8. Mieux connaître l’histoire des Huguenots et des Vaudois du Piémont, Fondation Via-Sur les pas des Huguenots et des Vaudois du Piemont
9. La republica de Ginebra no va fer part de la Confederació Helvètica fins el 1815 (Wikipedia: République de Genève)
10. Benedikt Meyer: Les huguenots, Musée national suisse, 01.09.2020
11. Wikipedia: François Dubois [en] [fr] [es] [ca]
12. François Dubois: Le Massacre de la Saint-Barthélemy, vers 1572-1584 || Dossier: Le Massacre de la Saint-Barthélemy, Musée cantonal des Beaux-Arts de Lausanne

hammer and sickle

Red is Dead, Youtube, 15.06.2014

Meurs, pourriture communiste ! La frase amb què es tanca la primera part del vídeo fa part de l'escena d'introducció d'un film delirant del 1994: La cité de la peur (1), interpretat per un trio encara més delirant: Les Nuls (2). Un film on els sketchs d'humor absurd i surrealista se succeeixen un darrere l'altre, donant lloc a algunes escenes cultes, com la que vaig escollir per la publicació de la primera versió d'aquest article (3).

D'acord, si et mires el film, segurament no les enganxaràs totes, perquè és un humor destinat a un públic francès. Però moltes escenes segueixen fent-me riure encara avui.

Al vídeo amb què vaig obrir aquest post, hi ha una de les escenes cultes d'aquest film. La de la persecució i posterior incineració d'una mena de zombi comunista que, armat amb una falç i un martell, intenta assassinar a un dels protagonistes. La segona part del vídeo presenta un tema de Philippe Chany amb un títol remarcable (4).

Just per no morir igual de rucs que vam arribar a aquest món, potser val la pena recordar que, l'associació de la falç i el martell com emblema per representar al moviment comunista, té el seu origen en un concurs que Vladimir Lenin i Anatoly Lunacharsky van convocar el 1917 per la creació d'un emblema soviètic (5).

L'artista Yevgeny Kamzolkin (6), va crear el disseny de la falç i el martell per a les celebracions del primer de maig del 1918 al districte de Zamoskvorechye (Moscou). Finalment, després d'alguns retocs, aquest va ser adoptat pel partit comunista a la 2a sessió del Comitè Central del 6 de juliol de 1923, on es decidí que aquest emblema devia figurar a les banderes de les repúbliques de la Unió Soviètica després d'aquesta data.

Ara, deixa que acabi aquest post amb tres anècdotes. La primera la trobem a la Wikipedia en espanyol (5), que ens diu de Yevgeny Kamzolkin que aquest: provenia d'una família rica i era profundament religiós, no era comunista. La segona la trobem a la Wikipedia en anglès, que ens mostra que hom podia trobar aquest emblema a les monedes d'1 peso de plata que es van dissenyar a França i van circular a Xili entre 1894 i 1940 (5) (7). Finalment, la darrera anècdota fa referència a una rèplica del «crucifix comunista» que Luis Espinal va tallar els anys 1970 (8) i que el 9 de juliol del 2015, Evo Morales va regalar al papa Francesc.

---

1. Wikipedia: La Cité de la peur (film, 1994)
2. Wikipedia: Les Nuls
3. Veure Meurs, pourriture communiste !, publicat en aquest blog el 01.05.2018
4. Philippe Chany: Red is Dead (La cité de la peur - 1994)
5. Wikipedia: Hammer and sickle [en] [fr] [es] [ca]
6. Wikipedia: Yevgeny Kamzolkin [en] [fr] [es] [ca]
7. Chile 1894 Pattern, Moneta Gallery Coin Museum, 11.10.2008
8. Bolivia: la historia detrás del "crucifijo comunista" que Evo Morales le regaló al papa Francisco, BBC MUndo, 09.07.2015

sobre la religió i la ciència

En un programa de humor, vaya resumen de la humanidad en 1 minuto de @pepecolubi #IlustresIgnorantes #Ciencia pic.twitter.com/SI9hIPhoPM

— Samuel Miguez (@Samudo_13) February 3, 2021

hi ha vida després de la mort?

The Paramount Vault: Ghost - Love Everlasting, Youtube,

@daveguasch

Si fa uns dies vaig compartir un article on tractava el tema de la mort en clau d'humor (1), aquest no és el cas de l'article que publico avui. És per això que m'agradaria proposar a aquells que tingueu una gran sensibilitat davant del tema de la mort que no el llegiu o que el deixeu de llegir en el mateix moment en què trobeu que el que esteu llegint us està fent mal.

La idea de l'article que publico avui em va arribar quan vaig llegir un article publicat en 2019: La mort no és res de l’altre món: (2) “... Morir és completament normal, passa cada dia, a totes hores, a tot arreu del món”. Un article que ens presentava la professió de tanatopràctic des del punt de vista pragmàtic d'una noia de 18 anys que treballa en aquesta professió.

Un article molt interessant que em va donar la idea de publicar algunes notes que he anat recollint sobre el tema: hi ha vida després de la mort? Sols que, contràriament a la visió religiosa amb què estem acostumats a tractar aquest tema, les meves notes tenien més a veure amb la visió actual de la ciència. A causa de les limitacions del format del blog, he decidit resumir aquestes notes amb una selecció d'articles que presenten respostes basades en els coneixements actuals de la ciència a la pregunta: quan es pot dir que estem realment morts?

Hi ha un estat de consciència just després de la mort?
La llum blanca al final d’un túnel, els fenòmens d’incorporació específica o l'estat de consciència ... Es tracta de les conegudes experiències de mort imminent (EMI) de les que han parlat nombroses persones reanimades després d’una aturada cardíaca.

Un estudi publicat en octubre del 2014 (3) afirmava que: "L'evidència suggereix que, durant els primers minuts després de la mort, no es perd la consciència". Aquesta afirmació estava basada en una enquesta que va començar el 2008 amb 2060 pacients de 15 hospitals del Regne Unit, Estats Units i Austràlia, on van participar 330 persones que van sobreviure a una aturada cardíaca. Entre elles, 140 persones van relatar els moments de consciència que van viure abans de ser "ressuscitades".

Entre aquestes persones, algunes van afirmar haver viscut un sentiment de pau i de plenitud, mentre que d'altres afirmaven haver vist la "llum blanca". En total, el 46% va declarar estar conscients durant l'aturada cardíaca. Algunes, fins i tot recordaven fets reals ocorreguts al quiròfan, mentre els metges estaven ocupats en reanimar-les: per exemple, malgrat estar durant tres minuts en mort clínica, un home de 57 anys va poder recordar els gestos de les infermeres i el so de les màquines que hi havia al seu voltant.

Sabent que el cervell no pot funcionar normalment si el cor no funciona, una explicació plausible és que si el flux de sang es manté gràcies al massatge cardíac, el cervell pot seguir funcionant. Fins i tot en els casos en què es produeix una aturada cardíaca mentre el pacient es troba sota anestèsia general, pot passar que l’esforç anestèsic caigui lleugerament, el que fa que el cervell es desperti després de passar un curt període en stand-by.

En 2013, durant uns experiments realitzats amb ratolins anestesiats, es va poder enregistrar en els electroencefalogrames que, durant els primers 30 segons després d'una aturada cardíaca, els seus cervells presentaven un augment generalitzat i transitori de l’activitat cerebral. Una activitat característica de la percepció conscient: això suggereix que el cervell és capaç de produir activitats elèctriques ben organitzades durant la primera fase de la mort clínica (4) (5).

Les cèl·lules segueixen actives hores després de la mort?
Com a resultat d'un estudi publicat a Nature Communications el mes de febrer del 2018 (6), Roderic Guigó (7), professor de biologia computacional al Centre de Regulació Genòmica de la Universitat Pompeu Fabra, explicava que: Hem observat processos actius de determinats gens després de la mort. És a dir, l'activitat al nivell dels mecanismes de transcripció genètica persisteixen en determinades cèl·lules durant unes hores després de la mort (6).

Algunes parts del cos continuen vives quan es manifesta la mort, explica Roderic Guigó. Què vol dir això? Quina diferència hi ha entre la mort d'un individu i la mort de les parts que el constitueixen? Soc el meu fetge, el meu estómac, el meu ronyó? Aquests òrgans continuen funcionant després de la mort. Estan vius, però jo estic mort. Es pot definir la vida com l’acció coordinada de totes les seves parts, i la mort com la fi d'aquesta coordinació?

Encara és més sorprenent que, si l’activitat de determinats gens disminueix -com ara els associats amb la resposta immune o el metabolisme-, aquesta s'estimula en d’altres. L’expressió de gens associats a l’estrès, per exemple, va ser més alta després de la mort clínica. Igual que la d’un gen associat a una proteïna que s'ocupa del transport de l’oxigen ... Els investigadors suggereixen que podria ser un efecte compensatori del cos que, en certa manera, no ha abandonat del tot la idea de viure (8).

Seguim movent-nos més d'un any després de morts?
Un article publicat en 2018 porta un títol inquietant: El cos humà encara es mou més d’un any després de la mort (9). Aquest article ens parla d'un estudi realitzat a Austràlia sobre el moviment post-mortem dels cossos.

Alyson Wilson, investigadora de l’institut australià Facility for Taphonomic Experimental Research (10) es va interessar al moviment post-mortem del cos humà basant-se en un estudi precedent publicat en agost del 2019 a Forensic Science International: Synergy (11). Si has llegit un llibre de Patricia Cornwell: La Granja de cuerpos, deixa'm dir que Alyson Wilson va fer els seus experiments al mateix tipus de laboratori a l'aire lliure.

Filmant amb la tècnica del time lapse un cos en descomposició a intervals regulars de 30 minuts, l'equip d'investigadors va observar que "els braços es movien d'una manera remarcable". Estirats al llarg del cos a l’inici de l’experiment es van allunyar del bust i es van col·locar més amunt al final. Durant les seves observacions, els investigadors van constatar que una de les extremitats superiors fins i tot s'allunyava i s'apropava diverses vegades del cos.

Aquests moviments post-mortem, observats durant tot l'experiment, són el resultat del procés de descomposició, durant el qual el cos es momifica i els lligaments es deshidraten i després s’atrofien. Però és la primera vegada que s’observa durant un període tan llarg.

Conclusions
No aniré més lluny. Com ja t'he dit abans, l'objectiu d'aquest article és el de compartir uns articles que guardava entre les meves notes. En tinc d'altres: uns estan en línia amb els resultats dels estudis que avui he compartit amb tu i d'altres no tant. Uns són més antics i d'altres són més actuals.

Just per acabar, aquests articles ens fiquen davant de la definició conceptual sobre què és la mort. I en aquest sentit, val la pena recordar la reflexió que feia en Roderic Guigó:

Algunes parts del cos continuen vives quan es manifesta la mort. Què vol dir això? Quina diferència hi ha entre la mort d'un individu i la mort de les parts que constitueixen l’individu? Soc el meu fetge, el meu estómac, el meu ronyó? Aquests òrgans continuen funcionant després de la mort. Estan vius, però jo estic mort. Es pot definir la vida com l’acció coordinada de totes les seves parts, i la mort com a fi d'aquesta coordinació?

Hom segueix investigant si hi ha vida després de la mort, i a quin tipus de vida hom es refereix quan així s'afirma. Mentrestant, com no sembla haver-hi cap dubte sobre que hi ha vida abans de la mort, et proposo que veiem junts aquest vídeo i tornem a recuperar la mort d'enllà on la vam deixar el passat 19 d'octubre (cf. 1).

Just For Laughs Compilation - Best of Playing Dead Pranks, YouTube, 27.08.2020

---

1. Veure Always look on the bright side of life, publicat en aquest blog el 19.10.2021
2. Mar Bermúdez i Jiménez: La mort no és res de l’altre món, La Mira, 31.10.2019
3. Hugo Jalinière: Un état de "conscience" observé après la mort, vraiment ?, Sciences et Avenir, 09.10.2014
4. Sam Parnia et al.: AWARE—AWAreness during REsuscitation—A prospective study, Resuscitation, December 2014, Volume 85, Issue 12, Pages 1799–1805
5. Joël Ignasse: "Mort imminente" : la lumière blanche provoquée par le cerveau, Sciences et Avenir, 19.08.2013
6. Ferreira, P.G., Muñoz-Aguirre, M., Reverter, F. et al. The effects of death and post-mortem cold ischemia on human tissue transcriptomes. Nature Communications 9, 490 (2018). https://doi.org/10.1038/s41467-017-02772-x
7. Roderic Guigó: Wikipedia
8. Hugo Jalinière: Après la mort, certains gènes bougent encore, Sciences et Avenir, 01.03.2018
9. Héloïse Chapuis: Le corps humain bouge encore plus d'un an après la mort, Sciences et Avenir, 19.09.2019
10. University of Technology Sydney: Facility for Taphonomic Experimental Research (AFTER) 
11. Forensic Science International: Synergy. Elsevier