Friday, December 23, 2022

el virus interminable

Photo de Karolina Grabowska


Avui m'agradaria compartir amb tu l'entrevista que Marina Fernández li va fer a Miguel Sebastián (1), autor del llibre El virus interminable (2), a l'emissió d'Hora 25 (SER) del 22.12.2022 (3).

Et proposo punxar l'enllaç per escoltar l'entrevista i les informacions força interessants que dona Miguel Sebastián en resposta a les qüestions de Marina Fernández. Et passo alguns extractes:
  • "Quan comparem l'any 2022 amb 2021 hi haurà moltes sorpreses. Perquè no és veritat que s'hagi reduït el nombre de morts tant com esperàvem amb la vacuna: i no és perquè la vacuna no sigui bona, sinó perquè el nombre de casos s'ha multiplicat".
  • A dia d'avui encara hi ha moltes preguntes sobre el virus sense resposta. "¿Té efectes a llarg termini? Estem segurs que contagiar-se tant no té després cap conseqüència a llarg termini? Es tracta de quelcom que caldrà estudiar"

  1. Wikipedia: Miguel Sebastián [en] [fr] [es] [ca]
  2. Miguel Sebastián: El virus interminable, Ediciones B - 9788466669719, Casa del Libro, Ebook
  3. Miguel Sebastián: "No se han reducido las muertes por COVID tanto como esperábamos, no porque la vacuna no sea buena, sino porque se han multiplicado los casos", Hora 25, SER, 22.12.2022 - 21:55h CET

Friday, December 9, 2022

les bourbons et la suisse

La tele de tu vida: Muerte de Victoria Eugenia de Battemberg (1969), YouTube, 18.10.2013


Alguns espanyols encara recorden que el rei Juan Carlos I (1) va néixer a Roma el 1938. El seu avi, Alfonso XIII (2), s'havia traslladat a viure-hi durant el seu exili a la ciutat on vivia un gran amic: Benito Mussolini, amb qui l'unia, entre altres coses, la seva alta estima pel general Francisco Franco:
El 1934, Alfonso XIII havia demanat suport al dictador italià Benito Mussolini per a «un eventual cop d'estat a Espanya ( ...) per restaurar la monarquia». El dictador italià li va prometre diners i armes. Dos anys després, va recolzar amb entusiasme, diners, armes i soldats el cop d'estat dels militars revoltats contra la República.

La relació d'Alfonso XIII amb el general Francisco Franco era extensa i està ben documentada. A conseqüència dels seus "èxits" militars al Marroc va conèixer a Franco, que a poc a poc es va convertir en favorit reial (...) En començar el cop d'estat, Alfonso XIII va recolzar ferventment el bàndol revoltat, afirmant ser un «falangista de primera hora». (2).
Amb l'autorització d'Alfonso XIII, el seu fill: Juan de Borbón, va anar a Espanya per unir-se al bàndol dels militars revoltats contra la República (3):
L'1 d'agost de 1936 va travessar la frontera espanyola amb la intenció d'establir contacte amb la junta de govern Nacional de Burgos, però seguint ordres del general Emilio Mola, se'l va obligar a tornar a l'exili, cosa que va fer amb una curta pausa a Pamplona, on se'l va veure vestit amb la granota blava de la Falange Española i la boina vermella dels carlins.

A primers d'abril del 1939, després que els militars entressin a Madrid, Juan de Borbón va escriure a Francisco Franco: "Uno mi voz nuevamente a la de tantos españoles para felicitar entusiasta y emocionadamente a V. E. por la liberación de la capital de España. La sangre generosa derramada por su mejor juventud será prenda segura del glorioso porvenir de España. Una, Grande y Libre. ¡Arriba España! Juan de Borbón." (3)
Mentre els homes de la família flirtejaven amb el feixisme, la reina Victòria Eugenia de Battenberg (4), dona d'Alfonso XIII i neta de la reina Victòria del Regne Unit, vivia a Londres, separada del seu marit.

Un any abans de la carta del seu fill a Francisco Franco, el 1938, tota la família es va reunir a Roma pel bateig del seu net: Juan Carlos I, a càrrec del cardenal Eugenio Pacelli, que substituïa al moribund Papa Pio XI i es va convertir en el papa Pio XII uns mesos més tard.

A conseqüència de les simpaties polítiques del seu marit i del seu fill (el seu net seguiria el mateix camí anys més tard), el 1939, després de l'inici de la Segona Guerra Mundial, la reina Victòria Eugenia de Battenberg va ser expulsada de la família reial britànica (en realitat, havia deixat de fer part de la família des de que va renegar de la religió anglicana per casar-se amb Alfonso XIII) i va ser convidada a abandonar el Regne Unit

Es va traslladar a Lausanne (Suïssa) on, després de viure una temporada a l'hôtel Royal Savoy (5), va comprar un palauet anomenat Vieille Fontaine (6), molt a prop d'on es troba actualment el Musée Olympique. Actualment, Vieille Fontaine és propietat d'una institució financera suïssa: Bondpartners SA.
Nota personal: Va haver-hi un temps que el meu fill seguia els cursos de tarda de l'escola espanyola (7) a les aules de l'Etablissement Primaire et Secondaire de l’Elysée (8), just al costat de la Vieille Fontaine (6). Anava a recollir al meu fill quan acabava les classes, a les 20h00. Recordo que sempre anava entre 3/4h i 1h abans. A principis de la tardor i durant la primavera, perquè des del pati sud de l'escola hi havia una vista impressionant del llac Léman i els Alps i em quedava mig encantat mirant el paisatge encisador de la posta del sol. Des de la fi de la tardor i durant l'hivern, arribava quan ja era nit tancada i m'agradava anar de tant en tant a fer un tomb per veure les exposicions de l'antic museu de fotografia de l'Elysée. Però el que m'apassionava de veritat era passar una estona veient els entrenaments de la canalla que jugava a hockey sobre gel a l'aire lliure, a la piscina gelada de Montchoisi (9).
L'evolució de la guerra va aconsellar a Juan de Borbón deixar Itàlia i instal·lar-se a casa de la seva mare a Suïssa. El 1941 va buscar el suport de l'Alemanya nazi per a la restauració de la monarquia. Però el 1942, dos dies després de l'inici del desembarcament aliat al Marroc i a Algèria, Le Journal de Gènève va publicar unes declaracions seves que serien conegudes com el Manifiesto de Ginebra (10). Aquest cop sense vestir l'uniforme falangista, Juan de Borbón deia, entre altres coses: La meva suprema ambició és la de ser el rei d'una Espanya on tots els espanyols, definitivament reconciliats, podran viure en comú. Una declaració que, com va admetre anys més tard, amagava la seva por davant la possibilitat que els aliats, després d'apoderar-se del nord de l'Àfrica, decidissin envair Espanya i restablir la legalitat republicana (3).

Tres anys més tard, un mes i mig abans de la derrota de l'Alemanya nazi, Juan de Borbón va publicar el Manifiesto de Lausana (11), on trencava amb la dictadura del general Francisco Franco. Un règim que va definir com a «inspirat des del principi en els sistemes totalitaris de les potències de l'Eix». Juan de Borbón demanava al general Francisco Franco que abandonés el poder i donés pas lliure a la restauració de la monarquia en la seva persona, com a fill i hereu legítim del rei Alfons XIII, mort el febrer de 1941. Però millor escoltes la divertidíssima descripció que va fer d'aquest manifest Nieves Concostrina, al programa Acontece, que no es poco (SER) de Carles Francino.

El Manifiesto de Lausana, Acontece, que no es poco, Cadena SER, 19.03.2020

Qui seria el futur Juan Carlos I va viure a cavall entre Lausanne i Fribourg entre 1941 i 1946 (12). El 1948, Juan de Borbón pactava amb el general Francisco Franco que Juan Carlos I s'instal·lés a Espanya (13). A Fribourg, Juan Carlos I vivia durant el curs escolar a un internat privat catòlic: Villa Saint-Jean (14), originalment destinat als nens de l'elit francesa vivint a Suïssa.

Gairebé tots els edificis de la Villa Saint-Jean van ser enderrocats l'any 1981. L'únic edifici que queda avui fa part d'una escola publica amb ensenyament bilingüe (francès-alemany), mixt i aconfessional: Collège Sainte-Croix / Kollegium Heilig Kreuz (15).
Nota personal: He estat un parell de vegades a la sala polivalent d'esports d'aquesta escola durant els campionats en què participava la meva filla. Al bosc que hi ha darrere l'escola hi ha una drecera que porta a un riuet amb un bosc on és molt agradable passejar.
Just per acabar, l'any 1961 es va celebrar el compromís de Juan Carlos I amb la princesa Sofia de Grècia a l'hôtel Royal Savoy (5). 

Si et llegeixes l'article que Andrés Gil va publicar el 2020 a el diario (13), podràs assabentar-te de quatre coses sobre el patrimoni i els comptes bancaris dels Borbons a Suïssa i qui s'ho va quedar tot. O passar-te per Swissinfo i donar un cop d'ull a un article sobre els diners de Juan Carlos I que encara estarien dipositats a Suïssa (16). També pots assabentar-te de quatre coses sobre la subhasta a Ginebra de la col·lecció d'objectes i records de la reina Victòria Eugenia de Battenberg a un article publicat per el Confidencial en desembre del 2012 (17). Si vas a la perruqueria, també pots llegir a un vell Lecturas un parell de coses sobre el "modest" tren de vida que segueix la infanta Cristina a Ginebra (18).

Nom de bleu!  Tinc com el sentiment que a Suïssa no ens traurem mai del damunt als Borbons!!!


  1. Wikipedia: Juan Carlos I [en] [fr] [es] [ca]
  2. Wikipedia: Alfonso XIII [en] [fr] [es] [ca]
  3. Wikipedia: Juan de Borbón [en] [fr] [es] [ca]
  4. Wikipedia: Victoria Eugenia de Battenberg [en] [fr] [es] [ca]
  5. Hôtel Royal Savoy: Home page
  6. Google Maps: Villa Vieille-Fontaine
  7. Agrupación de Lengua y Cultura españolas de Lausana: Home page
  8. Etablissement Primaire et Secondaire de l’Elysée: Home page
  9. Ville de Lausanne: Patinoire – Montchoisi
  10. Wikipedia: Manifiesto de Ginebra
  11. Wikipedia: Manifiesto de Lausana
  12. Juan Carlos et la Suisse: une longue histoire, Swissinfo, 10.08.2020
  13. Andrés Gil: La huida de Juan Carlos encadena tres generaciones seguidas de Borbones fuera de España, eldiario, 03.08.2020
  14. Wikipedia: Villa Saint-Jean
  15. Collège Sainte-Croix (Kollegium Heilig Kreuz): Home page || Wikipedia
  16. Juan Carlos: los millones regularizados provenían de una fundación en Suiza, Swissinfo, 03.03.2021
  17. Los herederos de Victoria Eugenia reciben otros 130.000 euros por la venta de su joyero, Vanitatis, El Confidencial, 11.12.2012
  18. El pastizal que cobra la infanta Cristina por su trabajo en la Fundación Aga Khan, Lecturas, 03.02.2022

Sunday, December 4, 2022

una nit a sant andreu (2009)

Barcelona.cat - El Versalles fa 100 anys, YouTube, 23.12.2014


2009, un divendres. Havíem quedat al vespre a una sortida del metro a l'estació de la Renfe de Meridiana. Vam anar a un bar de Fabra i Puig carrer que, durant la revolució va portar el nom de Josep Garcia: primer andreuenc que va morir al front el 08.08.1936 (1). Mentre ens bevíem una cervesa vaig proposar que, ja que hi érem, podríem anar a sopar a la vella vila de Sant Andreu de Palomar (2), l'Harmonia de Palomar durant la revolució del 1936 (3).

La vella vila. Durant cinc anys, cada dia passava molt a prop quan anava a treballar a Sant Adrià de Besòs amb la línia 12 del bus, que em deixava a les cases barates de Baró de Viver (4). Però hi anava molt rarament, perquè la Meridiana sempre havia sigut per mi una barrera urbanística que em dissuadia de fer-ho.

Malgrat l'efecte dissuasiu d'aquella barrera urbanística, coneixia més o menys bé alguns llocs del barri. Llocs com ara els terrenys del Fabra i Coats, on de petit anava a veure els partits del Barça Atlètic (que ara anomeneu Barça B). O el Narcís Sala, on jugava la Unió Esportiva Sant Andreu, i on vaig anar a veure uns concerts difícils d'oblidar: Dire Straits i The Police el 1983 o Deep Purple el 1985 (5). També coneixia força bé les zones industrials que cada dia travessava amb el bus de la línia 12. O llocs de record menys entusiasmant, com ara el centre de reclutament de l'exèrcit o la comissaria de la policia nacional. També coneixia alguns dels carrers del barri i alguns dels seus restaurants.

Entre els restaurants que coneixia hi havia un que tenia la particularitat de tenir una terrassa on hi havia plantes de cànnabis medicinal de les quals els clients podien servir-se lliurement. No puc donar-te més detalls perquè, quan vaig descobrir aquell restaurant, només fumava Ducados o, de vegades, amb el cafè, una Faria gallega. Vaig proposar d'anar-hi, la proposta va ser acceptada per unanimitat, vam pagar les birres i vam fer via cap a aquest restaurant. Per algun motiu que encara no arribo a explicar-me, el restaurant ja no hi era. Una senyora a qui vaig demanar-li em va dir que l'havien tancat feia temps.

Calia doncs anar a un altre lloc i vaig proposar d'anar a l'antic Petit Versalles, el restaurant que presenta el vídeo de l'ajuntament de Barcelona amb què he obert el post d'avui (6), i que es troba just a l'indret on el 1850 els mossos d'esquadra van penjar el cos del guerriller republicà Francesc Baliarda (7).
Refotografia del Versalles, un símbol centenari del cor de Sant Andreu, Història andreuenca. Refotografiant Sant Andreu, Andreuenc.cat, 01.08.2015

La Casa Vidal o Casa d'en Guardiola, es troba a la cantonada del carrer Gran de Sant Andreu amb el carrer Pons i Gallarza, davant de la plaça del Comerç. Aquest edifici es va construir el 1907 i és una de les joies modernistes de Sant Andreu. En un primer moment, als seus baixos s’hi va instal·lar una botiga de quincalleria i, a partir de 1915, el popular Bar Petit Versailles. Durant la guerra civil el soterrani del bar, antic celler i magatzem, es va utilitzar com a refugi antiaeri. Acabada la guerra es va espanyolitzar el seu nom, que es va canviar pel de Bar Versalles (8).

No recordo on he llegit que, després d'algunes remodelacions del local i del canvi de propietari les coses han canviat. Però el 2009, el Versalles encara era un dels locals més populars del barri, situat en ple centre de l'antiga vila, amb una decoració d'encís, un servei excel·lent, una cuina remarcable i a un preu raonable. Per algun motiu que avui he oblidat, em va semblar una bona idea anar-hi un divendres, a l'hora de sopar i sense haver reservat abans. Resumint, estava ple de gom a gom i cap client no semblava tenir la més mínima idea de marxar.

Mentre pensàvem on podíem anar a sopar, vam veure que, just al costat, al n°10 del carrer Pons i Gallarza, a Can Barbosa (9), hi havia un local obert: el Centre Social Okupat La Gordíssima (10).
Per aquells que no conegueu la seva història, aquest carrer porta el nom del poeta andreuenc (11) que el 1862 va guanyar un premi als Jocs Florals convocats per l'Ateneu Català de la Classe Obrera (12). I que va ser en aquest local on s'acabarien trobant els dirigents obrers que van impulsar el bakuninisme espanyol de la Primera Internacional. Canviant de nom a causa del canvi d'orientació política dels seus membres, des del 1888 fins al 1911, Can Barbosa va acollir l’Ateneu Obrer de Sant Andreu. I és en aquest antic edifici on, el 2009, es trobava el Centre Social Okupat La Gordíssima. Et recomano llegir i comparar les versions en català i espanyol que Wikipedia li dedica a l'Ateneu.
La Gordíssima, a Sant Andreu, s’enfronta a una ordre de desallotjament, betevé, 11.02.2014

Vam entrar i, després d'anar a la barra a buscar unes cerveses i alguna cosa per picar, vam seure, vam petar la xerrada, vam riure ... Si algú ens mirava de tant en tant, pensàvem que ho feia perquè no fèiem part de la parròquia habitual del local. 

Va haver-hi un moment un xic delicat quan una senyora gran, que es deia Maria, em va demanar un pito i li vaig donar. De cop, vaig veure que un tio s'aixecava i mirant-me enfadat em va dir que no li havia d'haver donat, perquè no estava bé de salut i fumar no li feia cap bé. Em vaig disculpar dient-li que no ho sabia i va marxar. Entretant, na Maria em va agafar carinyo, com si diguéssim, i va estar al meu costat tot el temps que vam passar al centre okupat.

Parlàvem animadament quan, tot d'un cop, es va fer el silenci al local. Vam aixecar la vista i vam sentir que algú agafava un micròfon i agraïa a tothom haver vingut a l'acte d'homenatge. A continuació, uns tios amb guitarres i mandolines es van ficar a cantar música sud-americana.

Vam realitzar que la gent seguia amb molta emoció les cançons. Vaig demanar-li al tio que m'havia interpel·lat per haver-li donat un pito a na Maria què era el que s'estava commemorant. Ens vam quedar fregits quan em va dir, amb semblant molt trist, que era una mena de funeral per un membre del col·lectiu, xilè d'origen, que acabava de morir. Vam rebre una enorme lliçó de tolerància quan vam realitzar que ningú ens havia dit res mentre, totalment aliens a les circumstàncies, ens havien sentit riure i parlar fort en un moment tan trist per ells. Vam esperar ja en silenci que acabés l'acte per pagar i marxar.

De tornada, vam enfilar pel carrer Pons i Gallarza i vam girar a l'esquerra pel carrer de Vintró, per arribar a la vella plaça del Mercadal (13).

El Mercat de Sant Andreu, a debat amb les obres de construcció pendents de licitació, betevé, 30.01.2019

La plaça del Mercadal, una de les cinc places porticades que actualment hi ha a Barcelona. Construïda a mitjans del s. XIX seguint un estil neoclàssic, em continuava semblant una desgràcia urbanística gràcies al nyap de la construcció de la coberta metàl·lica el 1906 i del mercat al bell mig de la plaça el 1914. Després de veure el reportatge que betevé (14) va fer deu anys més tard, després de la demolició de l'antic mercat i a l'espera de les licitacions per la construcció del nou mercat, no vaig canviar d'opinió.

Pel que fa a la construcció del nou mercat (15), inaugurat el setembre d'enguany, encara em demano quin hauria estat el resultat de la seva construcció subterrània, amb una il·luminació natural creada gràcies a generoses claraboies integrades en un paisatge enjardinat. Però clar, jo no soc arquitecte i segurament no tinc ni idea del que estic dient.

Just per acabar, quan vam deixar la plaça del Mercadal, vam pujar pel carrer Montpeller i, en arribar a Riera de Sant Andreu 90-92, vam aprofitar per fer una curta visita a uns coneguts. Com ja era tard, vam tornar al metro de l'estació de la Renfe de Meridiana i, després d'una bona abraçada, ens vam acomiadar fins a una altra.


  1. Jordi Rabassa: Elissa García. La història de l'oblidada miliciana andreuenca, blog perquè vull, 20.01.2013
  2. Wikipedia: Sant Andreu de Palomar [en] [fr] [es] [ca]
  3. Jordi Rabassa: Quan Sant Andreu va ser Harmonia de Palomar, blog perquè vull, 19.05.2014 || També a Barcelona i la memòria històrica: la Sagrera, publicat en aquest blog el 28.07.2019
  4. Veure Barcelona i la memòria històrica: el Besòs i Sant Adrià i la memòria històrica: Can Baurier, publicats en aquest blog els 13.10.2019 i 11.08.2021
  5. Veure Barcelona i la memòria històrica - Nou Barris, publicat el 08.02.2019
  6. El Versalles fa 100 anys, Bombers de Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 31.12.2014
  7. Wikipedia: Francesc Baliarda i Ribó || Pep Martí: Sant Andreu, la ciutat de la memòria, Nació Digital, 02.08.2015
  8. Casa Francesc Guardiola Jubany, Barcelona Modernista i Singular || La Casa Vidal - Bar Versalles, Meet Barcelona, Ajuntament de Barcelona
  9. Can Barbosa (La Gordíssima), Pobles de Catalunya || David García Mateu: Can Barbosa residencial, de la sala d’espectacles al centre okupat, L'exprés de Sant Andreu, 16.11.2020
  10. Centre Social Okupat La Gordíssima: Home page || David Carmona: Desallotgen el Centre Social Okupat La Gordíssima, andreuenc.cat, 26.06.2015
  11. Wikipedia: Josep Lluís Pons i Gallarza [en] [fr] [es] [ca]
  12. Wikipedia: Ateneu Català de la Classe Obrera [en] [fr] [es] [ca] || Ateneu Obrer de Sant Andreu de Palomar, Meet Barcelona, Ajuntament de Barcelona
  13. Plaça Mercadal - Mercat de Sant Andreu, Barcelona.cat
  14. El Mercat de Sant Andreu, a debat amb les obres de construcció pendents de licitació, betevé, 30.01.2019
  15. Els paradistes es comencen a traslladar al nou Mercat de Sant Andreu, a la plaça del Mercadal, betevé, 13.09.2022

Thursday, December 1, 2022

ida maria

Ida Maria - Bad Karma, YouTube, 23.07.2011


Si a Madrid tenen una IDA que es dedica a reproduir els discursos que li redacta un senyor sota els efectes de l'alcohol, a Stockholm tenen una artista d'origen noruec anomenada Ida Maria Sivertsen, intèrpret d'una banda coneguda amb el nom d'Ida Maria (1).

Hi ha crítics musicals que diuen que els temes de la banda tenen unes lletres caracteritzades per: un punk irreverent vestit amb uns ritmes que tenen per objectiu destrossar l'estúpid pub-rock britànic de finals dels anys setanta (2). En fi, coses que no comparteixo amb els crítics musicals. Però ells, tot com els crítics de cinema, també tenen dret a tenir un mal dia, sobretot quan realitzen que la majoria dels éssers amb criteri propi d'aquest planeta són totalment indiferents a les seves opinions.

Ida Maria - Dirty Money, YouTube, 04.06.2021

Desconec si es tracta dels mateixos símptomes que experimentaven els vells alumnes dels cursos de Geografia Quantitativa a una de les universitats més prestigioses del Vallès, però hom diu d'Ida Maria Sivertsen que pateix un fenomen neurològic conegut amb el nom de sinestèsia (3); en el seu cas, la visió de colors quan escolta música. Desconec si també té galindons, una lleugera escoliosi o si té regles doloroses. Els crítics musicals no han considerat necessari parlar-ne, i a mi no m'interessa gens ni mica saber-ho.

Mentre et deixo veure més tard les referències que tanquen aquest post et proposo que sentim alguns dels seus temes més coneguts.

Ida Maria - 69, YouTube, 06.12.2013


  1. Ida Maria: Home page || Wikipedia: [en] [fr] [es] [ca] || YouTube || Soundcloud || Spotify || Twitter || Facebook || Instagram || 
  2. Wikipedia: Pub rock [en] [fr] [es] [ca]
  3. Wikipedia: Synesthesia [en] [fr] [es] [ca]