Tuesday, August 31, 2021

willy verginer and peter demetz

15 utterly amazing wooden sculptures that are about to come to life, Bright Side, 08.06.2020


En 2016 i 2018 vaig publicar tres posts sobre les increïbles escultures de l'ecosistema d'escultors de la fusta a la Val Gardena (SüdTirol, Itàlia). I, dins d'aquesta escola, les escultures brutals de Peter Demetz (1) (2), de qui l'any passat van fer una actualització del catàleg de part de la seva obra a les pàgines de Bright Side (3).

Peter Demetz, YouTube, 30.05.2012

Entre les imatges que il·lustraven aquells posts també podies tronar les d'un altre escultor de la Val Gardena amb un catàleg d'obres impressionants: Willy Verginer (4)

Arte del XXI Secolo - Willy Verginer Human Nature, YouTube, 17.01.2014



  1. Veure Peter Demetz - Amazing Wooden Sculptures, Val Gardena - Ecosystem of Wooden Sculpture i Peter Demetz at the Bright Side of life ..., publicats en aquest blog els 17.06.2018, el 06.05. 2016 i el 05.05.2016 respectivament
  2. Peter Demetz: Home page | Instagram | Facebook | My Modern MET
  3. 15 utterly amazing wooden sculptures that are about to come to life, Bright Side, 08.06.2020
  4. Willy Verginer: Home page | Instagram | Facebook | My Modern MET

Monday, August 30, 2021

saype au moléson (ch)

>
Une fresque géante de l'artiste Saype réalisée au sommet du Moléson, RTS, Téléjournal 19h30, 29.08.2021


Avui m'agradaria compartir amb tu el fresc monumental d'un artista francès, nascut el 1989: Saype (1), que va viure durant tres anys a Bulle (Friburg). Un fresc biodegradable de 1.500 m² visible des del passat dijous al cim del Moléson (Friburg).

Guillaume Legros, és més conegut pel seu nom artístic: Saype, un pseudònim format a partir de la contracció de "Say" i "Peace", dues paraules que utilitza als seus grafits des de que era petit.


  1. Saype: Home page || Wikipedia

Sunday, August 29, 2021

flâner à travers le paris de la belle époque

Devantures - Flâner à travers la Belle Époque, Arte TV, 2018
Disponible du 22/08/2021 au 19/11/2021
Paris : Flâner à travers la Belle Époque | ARTE, YouTube, 22.08.2021


Avui m'agradaria compartir amb tu un documental realitzat en 2018 pel realitzador alemany Bernd Boehm. Un documental que ens explica el París de La Belle Époque a través dels arxius fotogràfics descoberts pel fotògraf alemany Werner Bokelberg (1) (2).

Com afirma al documental el llibreter André Jammes, aquestes imatges constitueixen "un repertori extraordinari de la vida quotidiana", fet possible gràcies tant al progrés tècnic com als baixos costos de les fotografies. Aquestes es podien vendre a 40 cèntims el lot de 12 targetes fotogràfiques; un cafè, aleshores, valia 10 cèntims.

Aquestes targetes es convertien en cartes de visita pels propietaris de les botigues, també en cartes postals que els treballadors enviaven a les famílies que vivien lluny de la capital.

Avui, permeten a l'autor del documental identificar la història dels locals emblemàtics de la capital, els seus carrers, la transició dels sons: dels carruatges als cotxes, els clàxons..., Voreres que es converteixen en suports publicitaris. La moda, la roba, els accessoris...

Un curt documental de 26' senzillament impressionant!


  1. Devantures - Flâner à travers la Belle Époque, Arte TV, 2018
  2. Christine Marcandier: Flâner à travers La Belle Époque : archives, devantures et photos de rue (Arte), diacritik.com, 29.03.2019

Friday, August 27, 2021

josep ramon casals



Avui m'agradaria proposar-te que trobis un moment per admirar el treball brutal de Josep Ramon Casals (1), un altre dels grans professionals formats a l'Escola Elisava.
Dissenyador industrial especialista en tecnologies digitals i 3D, vinculat a l’arquitectura i la construcció per negoci familiar, la meva activitat actual es centra en la reconstrucció de jaciments arqueològics, ciutats i fets passats en dues línies principals de treball: una línia d’investigació i desenvolupament en 3D per establir hipòtesis de construcció per determinar l’evolució urbanística i arquitectònica d’un lloc; i una altra d’il·lustració i difusió de llocs i ciutats en un moment molt concret, o de fets històrics esdevinguts. Col·laboro amb la Universitat de Barcelona i amb diverses publicacions.
Poca cosa més puc afegir si no insistir que visitis els enllaços que et passo a continuació. Paga molt i molt la pena de veure els seus treballs. I, mentre ho fas, no oblidis tot el treball de documentació que hi ha al darrere de cada imatge. Senzillament impressionant!

Enllaços a visitar: Home page, Instagram, ArtStation, Pixels, Twitter, Facebook, LinkedIn


  1. Josep R. Casals, La finestra lectora, 29.03.2021

Wednesday, August 25, 2021

itinerarium antonini

Sasha Trubetskoy: Viae Iberiae


L'Itinerarium Antonini (1) és una mena de detallada guia de viatge de l’antiga Roma que fa part de les itineraria adnotata. És a dir que, a diferència de la Peutingeriana Tabula Itineraria (2), que era una itineraria picta, la primera no inclou una representació cartogràfica (2).
  • Itineraria adnotata: guies de camins on aquests apareixen descrits per escrit des del punt de partida fins a la seva finalització, amb el seu desenvolupament corresponent.
  • Itineraria picta: guies de camins on aquests apareixen dibuixats en un mapa o un gràfic.
L'Itinerarium Antonini (1) cobreix una gran part del món romà. Identifica i descriu 372 rutes, 85.000 km al llarg de l’Imperi, de les quals 34 corresponen a les províncies d'Hispània (del núm. I al núm. XXXIV).

Els romans donaven el nom d'itinerarium a les descripcions de les carreteres i camins de l'imperi. Una descripció on figurava la llista de poblacions que travessaven, la durada del trajecte i les mansiones, llocs en els quals el viatger podia aturar-se i trobar allotjament.

A més de les mansiones, a cada ruta s'identificaven la distància en milles romanes entre els punts d'interès que es descrivien i les correspondències amb altres itinerarium.

Gràcies a aquestes indicacions, s'ha pogut localitzar al llarg de l'antiga xarxa de vies romanes un gran nombre d'emplaçaments que es desconeixien, així com algunes calçades no documentades en altres fonts.
Potser val la pena recordar que l'Itinerarium Antonini "només" recull els camins que constaven al Registre de Pretor (avui diríem la xarxa de carreteres de l'Estat). Manquen però els camins veïnals dels quals tenim referències, entre altres autors, per: Plini el Vell o Estrabó. Així doncs, l'Itinerarium Antonini comprèn les principals vies romanes, però no és un recull complet d'aquestes.
El 8 de juny del 2017, un article de la secció de mapes històrics del magazín Open Culture presentava un plànol que un estudiant de primer cicle en estadística de la Universitat de Chicago (3): Sasha Trubetskoy, havia publicat cinc dies abans al seu blog (4). Un plànol que, sota l'aspecte d'un plànol de metro contemporani, reproduïa les principals vies romanes basant-se en les dades de l'Itinerarium Antonini.
Sasha Trubetskoy: Viae Romanae Maiores, Tabula reticuli

Dos anys més tard, Open Culture (5) publicava un nou article aprofitant la producció d'un nou plànol de Sasha Trubetskoy: el Viae Iberiae (5) amb el que he obert aquest article, i del qual el seu autor deia que:
Mentre dibuixava el plànol d'Ibèria, vaig convertir cada iter en una línia diferent, tot i que per a algunes d'elles vaig haver d'utilitzar altres fonts que l'Itinerarium Antonini. D'una banda, perquè hi havia un parell d'itinerarii que eren ambigus i no era gens fàcil dibuixar-los al plànol. Altrament, faltaven algunes rutes importants de les quals hi ha evidències arqueològiques.
Tot i que alguns aspectes geogràfics del plànol necessiten una segona revisió (tant al continent com a les illes), la seva gran visibilitat dona un relleu especial a la importància dels grans nusos de comunicació de la Ibèria romana. En el cas d'Ibèria, m'han impressionat els de Caesaraugusta (Zaragoza), Asturica Augusta (Astorga), Augusta Emerita (Mérida), Corduba (Cordoba) o Hispalis (Sevilla).

La cartografia que pots trobar al remarcable: Digital Atlas of the Roman Empire (6) és més precisa, tot i que de lectura menys fàcil (d'aquí la utilitat dels plànols de Metro!).
Si un dia trobes el temps de fer-ho, et proposo que l'utilitzis per fer un viatge a través de l'espai i del temps, que no dubtis en punxar els llocs d'interès que trobes al mapa i seguir els seus enllaços: tot plegat, pura màgia!

Per allò de la critica constructiva, sols m'atreveixo a afegir que probablement l'atles digital guanyaria molt si afegís les rutes marítimes que podem trobar al plànol de Sasha Trubetskoy i l'antic traçat de la línia de costa d'aquella època: per exemple, la línia costanera de Barcelona o del Delta de l'Ebre de l'època romana no tenen gran cosa a veure amb les actuals. Dos detalls gairebé sense importància davant del plaer de passar hores navegant al llarg d'aquest atles.
Recordant l'article que Open Culture va publicar en 2017 (cf. 4), aquest atribuïa a Sasha Trubetskoy aquest comentari:
Anar a cavall des de Roma fins a Bizanci us prendria un mes. Si ho féssiu a peu, necessitaríeu el doble de temps.
I mentre deixava volar la imaginació, vaig recordar un altre article d'Open Culture, publicat en 2016, que ens parlava de la descoberta d'una sabata de més de 2000 anys d'antiguitat que s'havia descobert al pou d'una fortificació al Rhin que protegia la frontera en l'imperi Romà dels territoris ocupats per les tribus germàniques (7).

Potser ja has vist abans la imatge d'aquella sabata. Tot com el traçat de la xarxa de vies romanes, encara avui segueix impressionant-me cada cop que la veig.

Fashionable 2,000-Year-Old Roman Shoe Found in a Well, 17.07.2016


  1. Wikipedia: Itinerarium Antonini [en] [fr] [es] [ca] || The Antonine Itinerary. The Roads of Roman Britain
  2. Wikipedia: Peutingeriana Tabula Itineraria [en] [fr] [es] [ca]
  3. Ancient Rome’s System of Roads Visualized in the Style of Modern Subway Maps, Open Culture, History Maps, 08.06.2017 || Open Culture: Home, Maps
  4. Sasha Trubetskoy: Roman Roads (Viae Romanae Maiores, Tabula reticuli), 03.06.2017
  5. The Roman Roads of Spain and Portugal Visualized as a Subway Map: Ancient History Meets Modern Graphic Design, Open Culture, History Maps, 12.03.2019
  6. Veure Roman Empire Geography, publicat en aquest blog el 26.01.2015
  7. Fashionable 2,000-Year-Old Roman Shoe Found in a Well, Open Culture, History Fashion, 17.07.2016

Tuesday, August 24, 2021

una nova vida per velles fotografies: sorpresa!



Fa uns dies, estava regirant velles fotografies que havia guardat la meva àvia, buscant algunes que fossin candidates a una restauració. Vaig trobar una que deu datar d'entre mitjans i finals dels anys 1920. Una imatge on surten el meu besavi i quatre dels seus deu fills, tres d'ells vestits de primera comunió: anys després anirien a lluitar amb les milícies anarquistes al front d'Aragó (1)! Podria intentar identificar els nins i la nina, però sense la meva àvia per confirmar-ho, francament no m'atreveixo a fer-ho.

Mentre estava rumiant quina seria la millor estratègia a seguir per a restaurar aquesta fotografia vaig pensar que, després de fer-ho, no estaria de més fer algun comentari sobre l'uniforme de la companyia de Tranvías de Barcelona que portava el meu besavi.

Segurament algú hauria recopilat en alguna pàgina els uniformes que al llarg del temps havien portat els treballadors de la companyia, i així podria identificar el del meu besavi i, qui sap si també podria identificar cronològicament la data de la fotografia.

El cas és que, quan vaig llençar a Google una recerca textual i per imatge, el primer resultat que vaig trobar em va deixar literalment fregit.
todocoleccion: Fotografia de un conductor del tranvia de barcelona en uniforme

Com el venedor@ de la foto diu que resideix a Múrcia, vaig pensar que es tractaria d'algun descendent d'un germà de la meva àvia que, a principis dels 1960, va marxar de Barcelona quan va trobar feina a Alacant. Si la memòria no em falla, va anar més tard a viure a la terra dels meus besavis, a Águilas (2).

Després d'haver-lo contactat, el venedor em va dir que era un col·leccionista. Tot i que em sembla que va penjar la fotografia fa deu anys i encara no ha reeixit a vendre-la, no li faré el lleig d'intentar restaurar la fotografia que guardava la meva àvia per no arruïnar-li el negoci.

De totes maneres, la seva està molt més ben conservada que la fotografia que va guardar la meva àvia. Com tinc una altra, més ben conservada, on el meu besavi també surt vestit amb l'uniforme de la companyia de Tranvías de Barcelona, probablement la restauraré un dia que trobi el temps de fer-ho


  1. Veure Una nova vida per velles fotografies, publicat en aquest blog el 19.08.2021 i Barcelona i la memòria històrica: La Sagrera, publicat en aquest blog el 28.07.2019
  2. Veure Venim del nord, tornem del sud (18), publicat en aquest blog el 02.02.2021 i l'article precedent.

Sunday, August 22, 2021

a short journey through the history of the cosmo

The Cosmo Restaurant, Swiss Cottage (1965)


Fa més de seixanta anys, un senyor portava a casa la llet que produïa a una petita granja que tenia a Vilapicina (Barcelona, Nou Barris). Aquest senyor li va comentar al meu pare que tenia un nebot que treballava a un restaurant de Londres. Al restaurant estaven buscant personal i que, si li interessava, el podia posar en contacte amb ell.

No conec massa bé els detalls, però el meu pare va acabar signant un contracte a Barcelona amb el propietari d'aquell restaurant: Mr. Manheimer i, enguany fa 60 anys, sense saber una paraula d'anglès ni haver-ho fet mai abans, va pujar a un avió amb un bitllet pagat pel patró i es va instal·lar a Londres, on ja vivia un cosí seu. Tres mesos després, vam arribar la meva mare i jo.

Aquesta és la història del restaurant on va treballar el meu pare: The Cosmo i, molt resumida, també la de la nostra vida a Londres durant els vuit mesos que vaig viure en aquella vila.

Els anys de la guerra
Inaugurat com a cafeteria el 1937, The Cosmo era un local llegendari on es reunien els refugiats jueus que fugien de la violència antisemita que s'estenia per l'Europa central i oriental. Les seves porcions de strudel, goulash o schnitzel, van proporcionar a aquells refugiats - molts dels quals havien fugit de Viena i de Berlín - el record d'uns sabors que els eren familiars (1).

Belsize Park (2) i Swiss Cottage (3), es troben actualment a una zona residencial d'alt standing. Parcialment abandonats ja abans de la guerra per les classes benestants, van buidar-se quan la Luftwaffe va bombardejar Londres. Molts dels seus edificis, que avui valen milions de lliures, es van adaptar per acollir l'allau de refugiats jueus que arribaven a Londres. El resultat d'aquella adaptació van ser pisos d'un dormitori i improvisades instal·lacions de lavabos i de cuina compartides pels veïns dels replans (4). En honor a la veritat, res que fos desconegut de la classe obrera britànica des de feia molts anys.

Dos anys després de la seva obertura, Sigmund Balsam es va fer càrrec de The Cosmo. Sigmund Balsam era un jueu que, després de ser torturat per la Gestapo va reeixir a fugir de Berlín, abandonant el seu restaurant, i va arribar al Regne Unit l’agost de 1939, una setmana abans els nazis envaïssin Polònia i tanquessin les fronteres (cf. 4).

Molts dels refugiats esperaven que The Cosmo obris a les 08h00 per anar a esmorzar. A Sigmund Balsam no li importava que molts dels seus clients no es poguessin permetre pagar més que una tassa de cafè i passessin el dia al seu local sense consumir res més. Els servia amb plaer perquè, ell mateix, es considerava un d’ells (cf. 4).

Però entre els clients de The Cosmo, també hi havia en Sigmund Freud, que vivia molt a prop. L'assiduïtat de Sigmund Freud i la proximitat d'un centre de salut mental, el Tavistock Center, van donar lloc a molts acudits propis de l'humor jueu que es van aplicar a The Cosmo i als seus clients (cf. 1).

En acabar la guerra, a l'allau de refugiats se'ls va unir la dels supervivents de l'Holocaust. Entre ells es trobava Eva Schloss, la germanastra d'Anne Frank, qui recordava aquell local com un lloc agradable on tothom parlava amb tothom (cf. 4) i ho feia en una gran varietat d'idiomes: yiddish, alemany,  rus, hongarès..., Un client habitual, Walter Gratzer (5), entre moltes altres coses professor emèrit de química biofísica al King's College de Londres, recordava (6):
Em va encantar The Cosmo que vaig conèixer a mitjans dels anys 1950s. En aquell temps no se sentia parlar gaire l'anglès a Finchley Road. I l'accent alemany als carrers era predominantment l'austríac, que era també el que s'escoltava més sovint a The Cosmo.

Una anècdota d'aquella època deia que hi havia tants refugiats jueus al barri, que els conductors d'autobusos anunciaven
als passatgers que arribaven a Swiss Cottage: "Finchleystrasse, passports please"  (cf. 3).
Els anys 1960s
Source: The Cosmo comes to life again

Els propietaris van traspassar The Cosmo el 1957 a Adi i Herta Manheimer, dos antics refugiats (cf. 6) pels quals aquest local representava una mena de santuari. Entre els records de Marion Manheimer, la seva filla, m'agradaria retenir aquests:
El meu pare va néixer a Hongria, però va créixer a Berlín. La meva mare era vienesa, el seu pare era un jueu txec, però la seva mare era catòlica (cf. 6). El meu pare va deixar Berlín fugint dels nazis, on va perdre molts dels membres de la seva família. (cf. 1).
Sobre el local i els seus clients, Marion Manheimer, afegia:
Dos terços de la superfície de The Cosmo estaven ocupats pel restaurant i un terç per la cafeteria (cf. 5). Era un lloc fantàstic per conversar (cf. 1). Si volíeu una conversa tranquil·la, us asseieu al restaurant. Però si volíeu escoltar les converses d’altres persones i participar interrompent-les, us asseieu al cafè (cf. 6).

La llegenda diu que els vienesos s’asseien separats dels berlinesos. I entre aquests darrers, els clients s’asseien segons els barris d'on venien.
Deixa'm afegir que, a més dels vells refugiats, entre els clients també podíem trobar a actors com Maggie Smith o novel·listes com Frederick Forsyth.

Adi Manheimer
Marion Manheimer explicava que, més de la gestió de The Cosmo, el seu pare també es dedicava a la importació de productes alimentaris: Adi Manheimer tenia terres a la zona de Castelló, on produïa cítrics i patates que importava al Regne Unit. Probablement aquest fet explicava l'excel·lent espanyol que parlava, segons m'ha dit el meu pare (cf. 6).

En aquells temps, Londres encara era la capital d'un vast imperi. També era la ciutat més avançada d'Europa: econòmicament, però també pel que fa a les llibertats dels seus habitants. Adi Manheimer volia donar l'oportunitat de viure en aquella ciutat a aquells que vivien en països on el feixisme feia part del seu passat recent (la RFA) o en països on feia part del seu present (Espanya). I aquesta oportunitat passava per un local emblemàtic, The Cosmo, on el racisme i la intolerància no tenien cabuda, i aquells que havien viscut enfrontats en el passat, podien conviure en pau en el present.

Adi Manheimer era el que, en bon català, hom coneix com un bon jan: una bona persona. O una bellíssima persona, com sempre l'ha descrit el meu pare. Havia conegut el feixisme i sabia què era arribar amb les mans buides a un nou país del qual hom ho desconeixia gairebé tot. Des de la llengua que parlaven els seus habitants a com es conduïa. Un país on hom desconeixia com es mesuraven les distàncies, els volums o els pesos, que estaven basats en unes Imperial system of units que no canviarien fins a la Weights and Measures Act (1985). Un país on tampoc era gens evident saber com utilitzar les seves monedes i les seves equivalències: pences, shillings, pounds, que no passarien al sistema decimal fins al Decimal Day (1971).

Emigrem a Londres
La meva mare i jo.
Source: Joan Pascual (UK, 1962)

Fins i tot si en aquells temps no n'era plenament conscient de quins eren els ideals d'en Adi Manheimer, aquell era el món que es va trobar el meu pare quan va emigrar a Londres. Amb l'ajuda d'en Adi Manheimer -sempre preocupat pel benestar del seu personal-, la del seu cosí i la dels espanyols que treballaven a The Cosmo, va poder superar les dificultats amb què s'hauria pogut trobar en aquell món desconegut.

En una conversa que vam tenir fa uns dies, el meu pare em va recordar que, durant el temps que hi va treballar, la majoria del personal de The Cosmo era d'origen espanyol, tot i que també hi havia alemanys i irlandesos. Un danès que havia treballat a The Cosmo entre 1982 i 1983 confirmava que, vint anys més tard, els espanyols seguien sent els més nombrosos entre el personal (8). No tots ho eren però. Com ara Grazziella, una cambrera italiana que va treballar durant molts anys, era coneguda pels clients per parlar cinc idiomes (cf. 1).

Just per l'anècdota, però en honor a la immensa humanitat d'Adi Manheimer, dir que entre els alemanys que havia contractat, hi havia un anomenat Hoss, un dels resultats del programa Lebensborn (7), pel qual els soldats de les SS mantenien relacions sexuals amb noies alemanyes per procrear nens que serien el model d'una raça ària pura.

Swiss Cottage
El temps que vam viure a Londres, ho vam fer a un flat de Swiss Cottage, a un edifici del qual Adi Manheimer era el propietari, i on teníem per veïns altres alemanys que també treballaven per ell. El barri tenia l'empremta dels refugiats jueus que havien portat en el seu bagatge el seu menjar i la seva cultura. Un barri on cafès, sinagogues i altres empreses atenien les necessitats d'aquella comunitat.

Entre aquells refugiats es trobaven aquells que havien pogut fugir de l'Holocaust i aquells que l'havien viscut. Entre molts d'aquells que van perdre familiars, amics i veïns, el sentiment de què hi havia un Déu que protegia el seu poble havia desaparegut des de feia temps.

Pel que he llegit i el que he sentit, malgrat estar poblat per molts refugiats jueus, el nostre no era un barri on els practicants d'aquesta religió fossin majoritaris.

Entre els no practicants, hi havia qui seguia practicant tradicions jueves, com ara el sopar del Sabbath, tot i que, per molts altres, aquestes havien perdut tot el seu significat. Podem trobar una petita prova d'aquesta situació a una anècdota en la qual es va veure embolicat l'escriptor Jack Klaff (cf. 6) qui, mentre prenia tranquil·lament un cafè a The Cosmo, es va veure interpel·lat per una senyora, a qui anomenaré Jane Doe, qui va acusar-lo amb males maneres (cf. 1):
  • Jane Doe: Tu! Conec el teu treball! Tots vosaltres seguiu la tradició jueva!
  • Jack Klaff: No, senyora. No la segueixo. Estic molt en contra de la tradició jueva.
  • Jane Doe: Aquesta resposta també és pròpia de la tradició jueva!
Els meus pares i jo.
Source: Joan Pascual (UK, 1962)
Fotografia impresa en paper de baixa qualitat i probablement mal enfocada.

El meu pare va aprendre a cuinar els plats que hi havia a la carta kosher del restaurant: Schnitzel, amanides d'arengades, Sauerbraten amb panses o Goulash de vedella, entre altres. Uns plats dels quals hom deia que, després de menjar, et podies deixar anar flotant lentament al Danubi sense córrer el perill d'ofegar-te.

La meva mare va començar a treballar a un taller de confecció, on també treballaven italianes, antillanes, africanes i dones de molts altres orígens. M'explicava que, als seus 25 anys, al·lucinava amb aquell Londres multicultural, on podia trobar gent i cultures d'arreu del món.

I jo, amb tres anyets, anava a un Kindergarten on, segons m'explicava la meva mare, no em volia relacionar amb ningú i m'amagava a un racó on em passava el dia plorant. Traient de polleguera unes cuidadores que, tot com jo, esperaven impacients que em recollís la meva mare, a qui no deixava de repetir constantment el mantra de què volia tornar a Barcelona.

Tornem a Barcelona
1962.- Primers anuncis del Samoa a la premsa als pocs dies de la seva obertura. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
SAMOA. Restaurant. Pizzeria. Passeig de Gràcia / Rosselló. (1962-2020), Barcelofilia, 26.10.2020

Quan el meu pare va decidir llençar-se a l'aventura d'anar a Londres treballava a un restaurant del passeig de Gràcia anomenat Kansas. Aquell restaurant era propietat d'un empresari valencià anomenat Conceso González qui, després d’haver treballat i après tot el que va poder en diversos establiments de París, Londres i posteriorment, Estats Units, es va instal·lar el 1950 a Barcelona, on va obrir força restaurants: entre ells el Picadilly, el Tropeziens, el Kansas, el Plaza, el Network... (9)

L'any 1962 en Conceso González tenia planejat obrir un nou restaurant al passeig de Gràcia: el Samoa (cf. 9). I per la seva inauguració l'empresa va contactar el meu pare, a qui li van oferir ser el Chef i un sou en proporció a la seva categoria. El resultat va ser que el meu pare es va afegir al meu mantra de voler tornar a Barcelona.

La meva mare era molt feliç a Londres, on gaudia d'una llibertat que mai no havia viscut a l'Espanya de Franco i no volia ni sentir parlar de tornar. Finalment, la brasa que li vam donar entre el meu pare i jo es va fer insuportable i va accedir a tornar. Es va penedir tota la vida d'haver-ho fet.

The Ballad of the Cosmo Café
Mentre la decoració i la conversa es van mantenir sense canvis a The Cosmo, el món exterior seguia evolucionant. Molts dels antics clients havien marxat del barri, altres havien marxat de Londres i altres ja havien marxat d'aquest món. El local no havia fet gran cosa per atreure a una nova generació de clients, les recaptacions van caure al mateix temps que augmentava el preu del lloguer del local: el restaurant va haver de tancar el 1998.

El novembre del 2019, gràcies als records de Marion Manheimer, els dels antics clients i els dels nombrosos articles que s’hi havien publicat sobre aquest local emblemàtic, es va presentar un petit musical sense pretensions: The Ballad of the Cosmo Café (10) on, la seva productora, Pamela Howard, commemorava la contribució de la Gran Bretanya als refugiats jueus que havien fugit de l’Europa nazi (cf. 6). Però com pots veure als minuts inicials del vídeo que el resumeix, l'homenatge es feia també extensiu als treballadors estrangers d'aquell local.

Martin Gannon - Cosmo Taster, YouTube, 23.12.2019

The Neverending History
Source: Nigel Sutton. Marion Manheimer, whose parents ran The Cosmo, with John and Ursula Trafford and Frank Harding.

A finals de novembre del 2013, l'Association of Jewish Refugees (AJR) va descobrir una placa commemorativa dedicada al local que es va convertir en un santuari pels refugiats jueus que fugien de l'opressió nazi (cf. 1).

Un any més tard, aquella placa va ser enderrocada per una acció vandàlica d'origen dubtós (11). Finalment, es va refer i ara es troba al damunt d'una gelateria Sprinkles. És gairebé l’únic vestigi que queda de The Cosmo en un tram de carrer on ara es troben un McDonald’s i un Starbucks (cf. 4).


  1. Bridget Galton: Ballad of The Cosmo Cafe, St Peter’s Belsize Park, Ham and High, 14.11.2019 || Paul Wright: Finchley Road restaurant remembered as ‘saviour’ for Jews fleeing fascism, Ham and High, 30.11.2013 || Association of Jewish Refugees (AJR) Honors The Cosmo in London, Internacional Holocaust Remembrance Alliance, 02.12.2013
  2. Wikipedia: Belsize Park
  3. Wikipedia: Swiss Cottage || Laura Reynolds: Why Is There A Swiss Cottage At Swiss Cottage?, Londonist.com, 10.05.2016 || Ian Mansfield: Swiss Cottage - an illustrated history, Ian Visits, 28.01.2021
  4. Etan Smallman: Berlin to Finchleystrasse: return of the Cosmo café, Financial Times, 08.11.2019
  5. Wikipedia: Walter Gratzer
  6. Judi Herman: The Cosmo comes to life again, Jewish Renaissance, 11.11.2019
  7. Wikipedia: Lebensborn [en] [fr] [es] [ca]
  8. Stefan Kruse Sorensen: Hello to you from The Cosmo Restaurant, Welcome to London Swiss Cottage
  9. Un 'revival' culinario. El restaurante Samoa, un viejo conocido puesto al día. La Vanguardia, 12.09.2015 || SAMOA. Restaurant. Pizzeria. Passeig de Gràcia / Rosselló. (1962-2020), Barcelofilia, 26.10.2020 || Marisa Anglés: El restaurante Samoa echa el cierre tras 57 años en el Passeig de Gràcia, Expansión,  08.01.2020
  10. Pamela Howard: The Ballad of the Cosmo Café
  11. Paul Wright: Anger as Cosmo plaque marking Swiss Cottage ‘sanctuary’ for Holocaust survivors is torn down, Ham and High, 20.11.2014

Friday, August 20, 2021

albarracín (spain), as you've never seen it before

Thursday, August 19, 2021

una nova vida per velles fotografies

Source: David Guasch


Fa poc més d'un any t'explicava que havia vist a Twitter el resultat impressionant de la restauració de velles fotografies amb el programa DeOldify (1). I que vaig dir-me que valia la pena de provar quin resultat tindria aplicat a unes fotografies restaurades que acabava de rebre. 

També et deia que havia llegit que la versió més avançada i user friendly d'aquest programa es trobava a les pàgines de MyHeritage (2) on havia obert un compte gratuït de test. I com, a partir d'una imatge molt deteriorada que havia pujat en juliol del 2019 (3), havia arribat al resultat de la imatge que vaig pujar en juliol del 2020 (4).

Honestament, el resultat em va convèncer i, ja inscrit com a client, he seguit anant fent proves amb una aplicació que no ha deixat de millorar. Per una de les darreres proves que he fet, he utilitzat una vella fotografia que guardava la meva àvia. 

No estic molt segur de qui és. Probablement, un germà de la meva àvia a qui no vaig conèixer car, després de lluitar al front amb una columna de la CNT (5), va lluitar amb el maquis contra els nazis a França. Hom no va saber gairebé res més d'ell, sinó que els nazis l'havien fet presoner i, segons la meva àvia, el darrer rastre es va perdre quan el van pujar a un tren amb destí a un camp d'extermini.

Source: David Guasch

Amb no més de tres clics amb el ratolí, la comparació entre l'original i el resultat és senzillament impressionant. Probablement, els avançaments de la intel·ligència artificial podran corregir automàticament en el futur detalls com el color del mocador a l'esquerra de la imatge o el deteriorament de la zona inferior esquerra de la imatge. 

Si tingués el temps i els coneixements de PhotoShop necessaris, probablement arribaria a corregir aquests efectes. Però prefereixo quedar-me amb el resultat i la mirada determinada d'aquell jove milicià que, més que probablement, va ser el meu besoncle.


  1. DeOldify: Home page
  2. MyHeritage: Home page || MyHeritage Lanza una Innovadora Característica para Colorear Automáticamente Fotos en Blanco y Negro, BusinessWire, 12.02.2020
  3. Veure Feliç aniversari, mama!, publicat en aquest blog el 22.07.2019
  4. Veure Feliç aniversari, mama!, publicat en aquest blog el 22.07.2020
  5. Veure Barcelona i la memòria històrica: la Sagrera, publicat en aquest blog el 28.07.2019

Tuesday, August 17, 2021

dos milions d’anys plovent?

PBS Eons - That Time It Rained for Two Million Years, YouTube, 22.05.2018
Segueix aquests passos per subtitular de manera automàtica l'àudio del vídeo a una llengua de la teva elecció :
  1. Punxa el botó Play ">" per a veure el vídeo.
  2. Punxa la icona de l'engranatge que es troba a baix a la dreta
  3. Selecciona l'opció "Subtítols"
  4. Selecciona la llengua que se't proposi com opció
  5. Torna a punxar la icona de l'engranatge i selecciona l'opció "Traducció automàtica"
  6. Selecciona la llengua dels subtítols de la teva elecció
No oblidis de verificar que la icona que es troba a l'esquerra de la de l'engranatge "Subtítols" està activada
Nota: Si el resultat no és el que esperaves, prova-ho amb altres llengües que coneguis.


Als darrers articles que vaig publicar de la sèrie: Canvi climàtic: de què estem parlant en realitat?, en particular, a un article que vaig publicar el 08.06.2021 (1) defensava una idea que, pels comentaris que he anat rebent, he realitzat que ha provocat una certa controvèrsia:
Sabem que la hidrosfera cobreix aproximadament dues terceres parts de la superfície terrestre. I sabem que, gràcies a la temperatura, es produeix un procés d'evaporació que transforma l'aigua en un vapor que acabarà per transformar-se en pluja.

Sabem que un clima humit i càlid afavoreix el creixement de la vegetació, i que aquesta acumula l'aigua al sòl i el protegeix dels efectes de la seva exposició a la insolació. Sabem que la vegetació acumula en els seus teixits el carboni del CO₂ present a l'atmosfera i que, en condicions naturals, bona part d'aquest s'acaba acumulant al sòl.

Admetem que el canvi climàtic modificarà en el futur la circulació atmosfèrica i oceànica. I que regions del planeta que actualment estan cobertes per la vegetació podrien convertir-se en estepes o deserts. Com ja hem vist anteriorment, el contrari també s'ha produït en el passat: el Sàhara no és un petit desert, ni els llacs que s'hi van crear molt més grans que els de l'Europa actual
(2).

Però, si prenc el planeta en la seva globalitat, el que mai no podré comprendre és la insistència dels catastrofistes en associar l'augment de les temperatures amb la desertificació global del planeta.
Com pots veure al vídeo amb què he obert aquest article, va haver-hi un període a l'inici del Triàsic Superior que il·lustra d'una manera un xic bèstia aquesta idea. M'estic referint a un període conegut com a Carnian (3) i, dins d'aquest, el conegut com a Carnian Pluvial Event (4), el període que va veure l'explosió del poblament dels dinosaures al nostre planeta.
Xiugen Fu et al.: A possible link between the Carnian Pluvial Event, global carbon-cycle perturbation, and volcanism: New data from the Qinghai-Tibet Plateau, Global and Planetary Change, Vol 194, 2020, 103300, ISSN 0921-8181

Com estem parlant de ciència, l'eventualitat de noves descobertes podrien canviar les hipòtesis actuals. Ara per ara, aquestes estan basades en la identificació d'un canvi climàtic que va interrompre el clima àrid del Triàsic tardà per unes condicions marcadament més humides que coneixem amb el nom anglès de Carnian Pluvial Event (cf. 4). Un període que, entre moltes altres coses, es caracteritza per:
  • El desenvolupament de paleosols típics d'un clima tropical humit amb un pressupost hídric positiu durant tot l'any.
  • Una vegetació més adaptada a un clima humit. La presència generalitzada de l’ambre.
  • Un espectacular augment de l'erosió: la meteorització i l'escorriment continental.
  • Els canvis en la salinitat de l'aigua de mar
Aquests indicadors s'explicarien per una injecció massiva de CO₂ en el sistema atmosfera-oceà al principi del Carnian Pluvial Event (cf 4). Un període cronològicament molt proper al dels basalts d'origen volcànic identificats a la gran província ígnia de Wrangellia (5), on es trobaria l'origen de les erupcions que van alliberar quantitats enormes de CO₂ i SO₂.
Probablement condicionats pels dibuixos animats dels The Flintstones (Els Picapedra), i els seus guionistes probablement condicionats pel clima actual dels indrets on abunden els fòssils de dinosaures, tenim tendència a pensar en aquestes bèsties passejant-se per paisatges extremament àrids amb volcans actius per tot arreu.

Ens passa el mateix amb els Mamuts, als quals imaginem passejant-se amb indolència en paisatges desolats coberts pel glaç i la neu.

Ara bé, si rumiem uns minuts en la talla d'aquells animals i en les grans quantitats de vegetació que necessitaven per alimentar-se diàriament, arribarem ràpidament a la conclusió que la ficció cinematogràfica té ben poca cosa a veure amb els paisatges en els quals evolucionaven aquells animals.
El cas és que la injecció massiva de CO₂ provocada per les erupcions volcàniques de Wrangellia (cf. 5) va provocar un escalfament global que hom estima actualment d'entre de 3 a 4°C. Aquest escalfament va provocar l'evaporació d'enormes masses d'aigua. Aquestes van donar lloc a un règim de precipitacions que, afegit a una atmosfera carregada de CO₂, va provocar l'extinció de les espècies vegetals adaptades a un clima àrid i el seu reemplaçament per una explosió d'espècies més adaptades al nou clima que va caracteritzar el Carnian Pluvial Event (cf. 4).

Vers la fi d'aquest període, hom observa una explosió del nombre de dinosaures, molt rars abans d'aquest episodi climàtic.

Arribats a aquest punt, val la pena acabar l'article amb la resposta a la pregunta amb la qual el presentava. Segurament a causa de fenòmens lligats a la circulació atmosfèrica i altres, el clima humit del Carnian Pluvial Event (cf. 4) va estar interromput periòdicament per períodes àrids. No va ploure doncs durant dos milions d'anys sense interrupció. Però, déu-n’hi-do el que va ploure!


  1. Veure Canvi climàtic: de què estem parlant en realitat? (9), publicat en aquest blog el 08.06.2021
  2. Veure Canvi climàtic: de què estem parlant en realitat? (8), publicat en aquest blog el 06.06.2021
  3. Wikipedia: Carnian [en] [fr] [es] [ca]
  4. Wikipedia: Carnian Pluvial Event [en] [fr] [es] [ca]
  5. Wikipedia: Wrangellian eruptions [en] [fr] [es] [ca]

Friday, August 13, 2021

nabil ayouch

Ali n' Productions Official - Haut et Fort (Casablanca Beats) de Nabil Ayouch | Bande-annonce officielle | 2021, YouTube, 14.07.2021


Nabil Ayouch est le fils d’une mère juive française d'origine tunisienne et d'un père musulman marocain. Il passe une partie de son enfance à Sarcelles (Val-d'Oise, France) où il fréquente assidûment la MJC et le Forum des Cholettes. Après 2012, il s'implique à Sidi Moumen, dans la banlieue de Casablanca, pour y développer un centre culturel sur le modèle de celui de son enfance .... [Wikipedia]. Trois ans après de la censure dans le Maroc du film Much loved, retraçant la vie de prostituées à Marrakech, le réalisateur franco-marocain Nabil Ayouch présentait en 2018 son nouveau film Razzia.

J'ai Vu Un Film - Razzia (Nabil Ayouch), YouTube, 05.01.2018

Mediapart - Au Maroc, Nabil Ayouch filme la "razzia" sur les rêves et les libertés individuelles, YouTube, 12.03.2018



Wednesday, August 11, 2021

sant adrià i la memòria històrica: can baurier

Manuel Fuentes i Vicent: Can Baurier. Memòria industrial de San Adrià de Besòs,  


Recordant la meva adolescència
A finals del mes de juliol d'enguany vaig publicar un article on recordava la meva adolescència com obrer d'una fàbrica que es trobava a Sant Adrià de Besòs (1) :
Poc després de fer 16 anys vaig començar a treballar a una fàbrica a Sant Adrià de Besòs. Durant el meu període d'aprenentatge, i fins que vaig tenir el carnet de conduir i un vehicle per fer-ho, al matí agafava el bus de la línia n°12 al passeig de Verdum. Baixava al final del trajecte, a la parada de Bon Pastor. Travessava el riu Besòs per la Passera del Molinet (3). I arribat a l'altra banda del riu, ja a Santa Coloma de Gramenet, anava caminant fins a la fàbrica.
Pl. Orfila. Foto Miquel Llevat, 1/7/1976, autobusesbcn.es

A un article publicat dos anys abans (2) també recordava que:
Quan plegava, anava a la plaça de la Vila de Sant Adrià per agafar un bus que em deixava al centre de Barcelona: crec recordar que era la línia n°43. Baixava a la plaça Universitat i, pel camí, menjava ràpidament a un Frankfurt abans d'anar a classe.

Acabades les classes, ja de nit, agafava la línia 2 del metro, feia transbord a la línia 5 fins a Virrei Amat (la línia 4 encara no arribava al meu barri) i, des d’enllà, caminant a casa
.
Can Baurier
Aquella fàbrica, on vaig treballar durant poc més de cinc anys, era coneguda popularment a Sant Adrià (6) amb el nom de: Can Baurier (7) i, pels iniciats, amb el nom d'Industrial Baurier (8).

Una història que comença al Ter
La història de Can Baurier va començar el 1853, quan un viatjant francès de teixits, anomenat Pierre Baurier, es va desplaçar a Catalunya per explorar quines eren les possibilitats de negoci.

Quan es va adonar que hi havia un article de cotó que no es fabricava a Catalunya: l’anomenat piqué blanc (9) (10), va transmetre ràpidament una demanda i va rebre un privilegi de cinc anys, que feia de Pierre Baurier l'únic industrial autoritzat a fabricar aquest producte.

Va llogar un terreny a Roda de Ter per la construcció d'una fàbrica que podria utilitzar l’energia hidràulica del Ter amb la qual produir aquell teixit, i va importar de França uns telers Jacquard, que utilitzaven targetes perforades per teixir la roba seguint uns patrons amb els quals, fins i tot els usuaris més inexperts, podien elaborar dissenys complexos (11).
Just per ficar aquesta iniciativa en el seu context, deixa'm afegir que l'ús d'aquest teler, inventat per Joseph Marie Jacquard el 1801, ja s'havia generalitzat a Catalunya des d'abans del 1840.
Wikipedia: Colònia Salou - La Fàbrica

El negoci va anar bé i, amb els beneficis obtinguts, Pierre Baurier va adquirir en 1864 uns terrenys a l’altra banda del riu, que pertanyien aleshores al terme de Masies de Roda, on va construir una nova fàbrica: la Fàbrica Salou-Baurier que, gràcies a disposar d'un potencial hidràulic més gran i estar equipada amb maquinària moderna, tenia una capacitat de producció molt més important que la vella fàbrica. Al voltant de la fàbrica va construir una colònia, amb cases on viurien els treballadors: la Colònia Salou (12).

Una història que continua al Besòs
En juny del 1910, la família Baurier va presentar a l'Ajuntament de Sant Adrià els plànols per la construcció d'una fàbrica i una colònia de 6 edificis pels treballadors a uns terrenys que avui estarien delimitats per l'avinguda de les Corts Catalanes (l'autopista del Maresme), el carrer Olímpic (llavors el riu Besòs), el carrer de Sant Pere i l'avinguda de Catalunya. Més tard l'empresa construiria l'església de Sant Joan Baptista, en uns terrenys llavors de la seva propietat, però ja fora del complex industrial.

Una nova colònia
Alguns historiadors diuen que la construcció d'una colònia a Sant Adrià es justificava pel fet que, com al municipi no hi havia mà d'obra especialitzada, els Baurier estaven obligats a fer venir treballadors i famílies des de Masies de Roda que ja estaven experimentats en el funcionament de les seves màquines.

Com està fora de tota discussió que a Barcelona també podien trobar treballadors capacitats per fer-ho, crec que val la pena recordar un dels paràgrafs del treball de Manuel Fuentes (cf. 7):
L'objectiu era que la nova fàbrica de Sant Adrià s'especialitzaria en el teixit, mentre la de Masies de Roda ho faria en les filatures. Com els treballadors dels teixits de Masies de Roda es quedarien sense feina, se'ls hi va donar l'opció d'anar a treballar a la fàbrica de Sant Adrià.
Més enllà del paternalisme que hom atribueix als Baurier en la seva relació amb els treballadors de l'empresa, val la pena recordar que ja havien viscut episodis de vagues i conflictivitat obrera a la Colònia Salou a principis del segle XX (13), a conseqüència de la substitució de les màquines selfactines per les màquines contínues, i del personal masculí pel femení. Probablement, els Baurier van considerar que potser no era una bona idea fer front a un nou conflicte a una fàbrica en funcionament, mentre estaven construint una de nova.

També crec que val la pena situar la construcció de la nova colònia en el seu context històric. Així, quan els Baurier van presentar els plànols de la nova colònia en 1910, hem de recordar que, un any abans, Barcelona havia viscut la segona vaga general revolucionaria, aquest cop contra la guerra del Marroc, inici de la Setmana Tràgica. I que la presentació dels plànols es va fer el mateix any de la fundació de la CNT, sota el fort l'impuls dels treballadors del tèxtil, sindicats des de 1907 a Solidaritat Obrera.

Personalment, crec que l'objectiu del trasllat dels treballadors de la Colònia Salou (cf. 12) a la nova colònia era el d'evitar un conflicte potencial en aquella i, ja de retruc, aïllar els treballadors de la nova fàbrica del contacte amb el sindicalisme anarquista majoritari a la Barcelona d'aquella època. En qualsevol cas, la nova colònia es va instal·lar a Sant Adrià l'any 1912 i va esdevenir l'única colònia industrial de Catalunya construïda dins d'un nucli urbà (14).

De totes maneres quan, amb l'arribada d'un gran volum de comandes, es va fer palès que els treballadors vinguts de Masies de Roda no eren suficients per donar sortida a la producció, els Baurier van contractar mà d'obra pagesa del municipi. Com era una feina estable, amb un horari i un salari superiors al d'altres empreses, sempre hi havia cua a les portes de Can Baurier per demanar feina.
Isabel Rojas Castroverde: Recinte industrial de Can Baurier (1954). Arxiu Municipal de Sant Adrià de Besòs

A un article de lectura recomanada publicat a Viure Sant Adrià, Manuel Fuentes ens donava alguns detalls sobre els "serveis" que la colònia oferia als treballadors. També un relat sobre l'evolució d'una de les famílies més il·lustres de la colònia (cf. 8).
Tota la família -homes i dones- treballava a la fàbrica. Una fàbrica que era tot un món al sí  de la ciutat. A més de les cases, la colònia disposava de pous per abastar-se d'aigua -llavors no hi havia aigua corrent-, i de safareigs comunitaris per netejar la roba. Cada família també tenia al seu abast un petit hort de regadiu (...) i un galliner per criar aus de corral. La manca de botigues per abastir-se de queviures va provocar que en 1916 aparegués la primera cooperativa de consum dirigida per la mateixa empresa i amb moneda pròpia: tenia per nom “La reguladora” però també era coneguda com la “Cooperativa Baurier”. Per distreure al personal es va crear una cantina, un cor musical i un camp de futbol utilitzat per la primera associació esportiva del municipi: el FC Sportiu Adrianenc (15). (...) No hi havia escola i els petits havien d’anar a l’escola del carrer de les Monges. També sobta el fet que, en els seus orígens, no tingués església o capella, però, aquest fet es va compensar amb la cessió en 1947 dels terrenys per a la construcció del temple parroquial de Sant Joan Baptista. El nom del carrer Sant Pere entre la fàbrica i l’església es va anomenar així en honor al sant patró de l’amo de la fàbrica, Pere Baurier.
Cooperativa Baurier: monedes de 5 cts i 1 pta

Sembla evident que podem considerar que els habitants de Sant Adrià ja bevien aigua potable, rentaven la seva roba i compraven queviures molts segles abans que arribessin els Baurier. I sobre els horts que l'empresa va posar a disposició dels treballadors, val la pena recordar que aquests no mancaven a la vila (16):
En el segle XVIII, la fertilitat del sòl, l'abundància d'aigua i la proximitat del gran mercat de Barcelona van produir una gran prosperitat, basada en el conreu de verdures, llegums, fruita i vinya. Sant Adrià quasi va doblar una població que es trobava disseminada en nombroses masies, de la immensa majoria de les quals només ens queda el nom (can Sabater, can Coll, can Farinetes, ca l'Esquerra, etc.). D'aquestes masies vuitcentistes encara resta en peu can Rigalt. Malauradament, durant les guerres napoleòniques, Sant Adrià va tornar a ser destruït.
Així doncs, si deixem de banda els romanços ditiràmbics, la colònia no oferia als treballadors res que no existís a la vila, però els feia dependents d'uns serveis tancats dins del perímetre de la colònia. Quan un obrer perdia la feina, perdia la casa on vivia, l'hort que l'hauria permès alimentar-se mentre buscava una altra feina, el seu cercle de coneixences i tota la seva vida social. La sola idea de perdre-ho tot, era un argument excel·lent per assegurar-se la seva fidelitat a l'empresa.

I si entre l'oferta de "serveis" als colons no hi havia el de l'escolarització de la mainada, en els plans de construcció de la nova colònia, tampoc figurava la construcció d'una caserna de la Guàrdia Civil: un "servei" del que sí disposaven a la Colònia Salou (cf. 11) (cf. 13). I no oblidem però que els treballadors d'ambdues colònies gaudien del privilegi de rebre part del seu salari amb la moneda dels Baurier per comprar a les cooperatives de les colònies (punxa aquí per veure-la). Una moneda que, fora de la colònia, no tenia cap valor.

La revolució
A diferència d'altres empreses de Sant Adrià, l’empresa no va ser col·lectivitzada durant la Guerra Civil, i va seguir les seves activitats sota la supervisió del Consell de Control i d’Economia de la Indústria Tèxtil i els seus Derivats de la zona de Badalona. Per un motiu que no he trobat explicat enlloc, segons algunes fonts (cf. 8) La reguladoraes va clausurar l’any 1936 (cf. 8), segons altres fonts l'any 1960 (cf. 14).
El refugio antiaéreo de la plaza Macià de Sant Adrià del Besòs, Refugios antiaéreos de Barcelona, 27.08.2011

Com les fàbriques es van convertir en objectius militars durant la guerra (veure la fotografia que Joan Sabater va fer de SAFA a la fi de l'article), es va construir un remarcable refugi antiaeri  sota la plaça Francesc Macià per acollir els treballadors de Can Baurier en cas d'atac (17).

La dictadura
Cap a l'any 1940, l'empresa es converteix en societat anònima i es declina en dues denominacions socials: Industrial Baurier, que es dedica al tèxtil, i Immobiliària Baurier, que passa a ser la propietària dels terrenys de l'empresa.
Miquel Toneu: Can Baurier, 3 'revolveres' (1954). Arxiu Municipal de Sant Adrià de Besòs

Cap a l'any 1960, les seccions de blanqueig, aprest, tint i acabat es van fusionar per crear una nova empresa: Societat Anònima Barcelonesa de Acabados (SABA). Aquesta empresa va ser el resultat d'una col·laboració d'Industrial Baurier i l'empresa italiana Reggiani, de Bergamo. Bona part de l'equip directiu de SABA treballava abans a una colònia que Reggiani havia creat en 1952 a Tordera: Fibracolor (18) (19).
F. Guilera: Tordera - Poblado Fibracolor. Edición: Gimpera
El veïnat Fibracolor es va crear l'any 1952 a la dreta del riu Tordera. El barri es va concebre com les colònies tèxtils del XIX i XX. És a dir, hi havia tot allò que els treballadors podien necessitar: habitatges, serveis, camps d'esport, capella, etc.
SABA, a més de dedicar-se al blanqueig, aprest i acabat dels teixits d'Industrial Baurier, en bon català: el Ram de l'aigua (20), també ho feia amb els teixits d'altres empreses.

L'any 1963, la fàbrica Salou-Baurier (cf. 11) va tancar: segons alguns autors, a causa de la posada en funcionament de l’embassament de Sau. Cap a l'any 1968, Industrial Baurier va construir una nova fàbrica de teixit a Roda de Ter. Va canviar el nom de la raó social de l'antiga fàbrica de teixit de Sant Adrià que, junt amb la nova fàbrica de Roda de Ter es convertirien en una nova societat anònima: Lacombe Textil.

The End
L'any 1988 Lacombe Textil va tancar les portes. Pocs anys més tard SABA també ho va fer. L'aventura dels Baurier a la indústria tèxtil es podia donar ja doncs per acabada.

A partir d'aquell moment, va començar l'etapa de la demolició de l'antiga fàbrica que pots veure a una ortofoto del 1986 de l'ICGC (punxa aquest enllaç) i la seva urbanització amb la construcció de nous blocs de pisos (punxa aquest enllaç) amb un resultat que esborra el passat de la fàbrica i de la colònia de Can Baurier.
Google Street View: 102 Av. de Catalunya, Sant Adrià de Besòs, Catalunya

Epíleg
Vaig començar a treballar a SABA amb 16 anys. Com un any abans, mentre acabava el batxillerat, m'havia tret un diploma d'Auxiliar administratiu de banca, vaig començar a treballar a la comptabilitat durant el període del meu aprenentatge. Com mai no vaig acabar d'integrar-me en l'ambient de treball de les oficines, quan vaig acabar el Curs d'Orientació Universitària (COU), vaig postular per treballar com a Laborant al laboratori, que es trobava just davant dels magatzems i tallers que pots veure a la foto d'Isabel Rojas Castroverde: Recinte industrial de Can Baurier (1954). I va ser en aquest laboratori que vaig treballar fins que vaig deixar l'empresa.
Per cert, vaig conèixer al laboratori una dona ja gran que, de petita, havia anat a l'escola amb l'immens Joan Puig Elías i sempre m'explicava els seus records d'aquella època (21)
Source: Joan Sabater - Societat Anònima de Fibres Artificials (SAFA)
Pau Lanao: El fil de Blanes es trenca, El Punt / Avui, 25.07.2016
SAFA va ser destruïda per l'aviació feixista italiana durant la Guerra Civil. Acabada la guerra, va ser reconstruïda per presoners polítics en règim d'esclavatge.

Quan vaig entrar a treballar, la colònia feia temps que havia deixat d'existir com a tal. Entre el personal que treballava a les oficines hi havia antics treballadors de Fibracolor que venien de Tordera i de SAFA (22) que venien de Blanes. A les naus de la fàbrica era diferent: hom podia trobar els descendents dels treballadors de la Colònia Salou. També dels treballadors de Sant Adrià que havien reeixit a fer entrar a la fàbrica els seus fills. Hi havia molts treballadors andalusos amb orígens diferents: des de Huelva fins a Almeria. També hi havia molts treballadors castellans, principalment de Cuenca i Guadalajara. També aragonesos i valencians de les dues regions lingüístiques. Fins i tot, algun italià de l'antiga Reggiani. La majoria dels treballadors vivien a Sant Adrià, a Llefià (Badalona), la Verneda el Clot i a Nou Barris (Barcelona).

Fa poc vaig llegir a una tesi doctoral llegida a la UAB en 2018 (23) que:
El paternalisme empresarial dels Baurier comportava submissió i, en conseqüència, limitació de drets, però oferia, a canvi, unes millors condicions de vida, evidentment sempre supeditades a l’acompliment de les normes laborals i les pautes morals fixades pels propietaris i els caps de la fàbrica.
Segurament aquest era el cas a les antigues colònies. Però quan vaig entrar a l'empresa en juny del 1975, amb el dictador encara viu, la majoria dels treballadors estaven sindicats: i ni durant la dictadura ni durant la transició, no recordo haver vist mai cap acció de l'empresa contra l'activitat sindical. Probablement, no hauria estat una bona idea fer el contrari.

Gràcies a una alta combativitat sindical dels treballadors del Ram de l'aigua, que ja era remarcable en temps de la II República (cf. 20), el nostre conveni permetia que els salaris de SABA i les condicions laborals fossin força decents si els comparem amb les que es practicaven en altres branques del tèxtil.

Però quan les comandes, i amb elles la producció, van començar a caure en barrina a causa de les importacions del tèxtil asiàtic, l'empresa i les seves condicions laborals van començar a degradar-se fins al seu tancament.


Si mai tens interès per consultar altres articles de la sèrie Barcelona i la memòria històrica, pots fer-ho punxant la pestanya Series d'articles a la versió web del blog o punxant aquest enllaç.
El mateix dia de la publicació d'aquest post, l'amic Pepo m'enviava un enllaç super interessant, carregat d'imatges i de documentació sobre la industria del tèxtil a Roda de Ter. Una lectura molt i molt recomanada. Francisco Parramon Arajol, transportista de Roda de Ter (Osona), al blog Històries del transport per carretera de Catalunya, 16.02.2019
  1. Veure Barcelona i la memòria històrica - Nou Barris, publicat el 27.07.2021
  2. 12 Buen Pastor - Roquetas, autobusesbcn.es
  3. Google Maps: Passera del Molinet, Barcelona, Espanya
  4. Passera del Molinet sobre el Riu Besòs. Barcelofília, Inventari de la Barcelona desapareguda, 12.12.2011 
  5. Memòria per les Cases Barates del Bon Pastor, El pla dels barris de Barcelona, 19.11.2017
  6. Wikipedia: Sant Adrià de Besòs [en] [fr] [es] [ca]
  7. Manuel Fuentes i Vicent: Can Baurier. Memòria industrial de Sant Adrià de Besòs, Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, 2003
  8. 14- Industrial Baurier S.A., Aproximació a la història i actualitat. S.E. Ciutat de San Adrià de Besòs, Article publicat per Manuel Fuentes i Vicent al Butlletí d'informació municipal: Viure Sant Adrià.
  9. Els Baurier, a Masies de Roda. La introducció dels telers jacquard. Piqué i Telers Jacquard. Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la revolució industrial a Catalunya, enciclopedia.cat
  10. El piqué era una tela de cotó formada per dos teixits aplicats l’un sobre l’altre, amb molt relleu, i que era utilitzada sobretot per a la confecció de les armilles, enciclopedia.cat
  11. Wikipedia: Métier Jacquard [en] [fr] [es] [ca]
  12. Wikipedia: Fàbrica Salou-Baurier, Colònia Salou || Consorci del Ter: Colònia Salou
  13. Josep M. Rovira Montells: La colònia de Salou (1864-1963). Heretat Baurier (2003), josepmroviramontells.blogspot.com, 23.06.2008
  14. Sant Adrià de Besòs acull una exposició sobre la colònia industrial Baurier, 3|24 Noticies, 07.05.2003
  15. Evolució històrica de l’Associacionisme a Sant Adrià de Besòs, Ajuntament de Sant Adrià de Besòs / Diputació de Barcelona, 2017
  16. L'origen de Sant Adrià, sant-adria.net
  17. Sant Adrià abre un refugio antiaéreo de la Guerra Civil, El País, 12.09.2006 || El refugio antiaéreo de la plaza Macià de Sant Adrià del Besòs, Refugios antiaéreos de Barcelona, 27.08.2011
  18. Wikipedia: Capella Fibracolor
  19. La textil Fibracolor cerrará su fábrica de Tordera y despedirá a 280 empleados, Cinco días, El País, 17.01.2008 || Toni Sala: Joan Martín Valls (2) - Fibracolor (Tordera), 02.03.2011
  20. El ram de l'aigua, grup2tecnologia, 15.03.2013 || Soledad Bengoechea: Reacció en temps de canvis: la patronal catalana davant le República (1931-1936), Institut d'Estudis Catalans
  21. Veure Barcelona i la memòria històrica: la Sagrera, publicat en aquest blog el 28.07.2019
  22. Pau Lanao: El fil de Blanes es trenca. La fàbrica de fibres va donar feina a més de dues mil persones i va ser factor determinant en el creixement de la vila. Els treballadors de SAFA han marcat el pas del sindicalisme a les comarques gironines. El Punt / Avui, 25.07.2016
  23. Manuel Márquez Berrocal: Sant Adrià de Besòs. Del món rural a l’urbà: indústria i immigració La formació de la classe obrera (1900-1939), Universitat Autonoma de Barcelona, Setembre de 2018