Showing posts with label demography. Show all posts
Showing posts with label demography. Show all posts

Sunday, November 9, 2025

tres segles d'emigració europea




Després de més de tres mesos d'absència del blog, tinc ganes de tornar a compartir algunes de les coses que han despertat recentment el meu interès.

Arte TV (2025) Émigrés européens, des récits oubliés - YouTube, 10.10.2025
À l'antenne à partir du 08/11, disponible jusqu'au 06/11/2026

Començaré per una sèrie de tres episodis (almenys per ara) que vaig veure ahir a Arte TV: Émigrés européens, des récits oubliés (1). 

Una sèrie molt interessant resumida així a les pàgines d'aquesta cadena (1):
Durant tres segles i al llarg dels quatre continents. Des de l'inici de la Guerra dels Trenta Anys el 1618 i fins a les primeres dècades del segle XX, milions de persones de llengua alemanya es van exiliar a les Amèriques, a l'est de l'Europa o a l'Àfrica, amb l'esperança d'una vida millor.

A més de la diversitat de destins reflectida en els testimonis escrits d’emigrants, la gran força d’aquest documental rau a situar les diferents onades migratòries en el context polític, geopolític, religiós, econòmic i fins i tot climàtic del seu temps.
Pot ser que un dels fets més interessants que subratlla aquest documental és que el racisme no necessita que les seves víctimes tinguin un color de pell diferent de la dels botxins i que la teoria del gran reemplaçament (2) és molt més vella del que alguns creuen.

Si la versió en anglès de la pàgina que Wikipedia dedica a Benjamin Franklin evita parlar-ne, la versió en francès ens recorda quelcom que recull el documental: el supremacisme britànic de la majoria dels britànics de les colònies. 

I, entre els colons supremacistes, Franklin qui, convençut de la seva superioritat, denunciava així el 1753 l'arribada massiva d'immigrants alemanys a Pensilvània (3):
"Pocs dels seus fills aprenen l'anglès. Porten molts llibres d'Alemanya. Aviat seran més que nosaltres, de manera que tots els avantatges que tenim no seran suficients per preservar la nostra llengua. 
Amb l'excepció dels saxons, considerats pels britànics com els seus avantpassats, Franklin no considerava que els alemanys fossin "blancs". Com tampoc no ho eren els suecs, els russos, els italians, els francesos o els espanyols.

En un assaig publicat el 1751, Franklin lamentava que "el nombre de persones perfectament blanques en aquest món és molt baix". Fins al 1775, Franklin mai va renunciar al seu somni d'una Amèrica poblada solament per britànics.
 
Al suggeriment del seu amic, Peter Collinson, d'encoratjar les unions entre britànics i alemanys, Franklin va respondre: "En general, les dones alemanyes són tan desagradables per a l'ull anglès que caldria un dot considerable per atraure un britànic a acceptar aquest matrimoni".
Segurament a causa del reduït nombre de colons que hi van participar, el documental no diu gran cosa sobre les migracions a les Nuevas Poblaciones de Sierra Morena (4) de finals del s. XVIII i el desenvolupament en aquestes de l'agricultura i la ramaderia amb colons catòlics de l'Europa central, principalment del Baix Rin: alemanys, francesos i suïssos. Però sí que tracta extensament l'emigració de les poblacions de parla alemanya a l'Europa de l'Est, fins al Volga i més enllà; a l'Amèrica Llatina, en particular al Brasil, i també al nord d'Àfrica, a Algèria en particular.


  1. Marc Ball et Patrick Cabouat (2025): Émigrés européens, des récits oubliés. Arte TV , à l'antenne depuis le 08/11, disponible jusqu'au 06/11/2026
  2. Wikipedia: Great Replacement conspiracy theory [en] [fr] [es] [ca]
  3. Wikipedia - Benjamin Franklin, d'abord colon britannique convaincu [en] [fr] [es] [ca]
  4. Wikipedia: Nuevas Poblaciones de Sierra Morena y Andalucía [en] [fr] [es] [ca]

Wednesday, March 12, 2025

sobre la immigració islàmica a catalunya

Ramon Flix Pere, CC BY-SA 3.0, via Wikimedia Commons
Veure Maria Molina: Vora 16 anys per acabar l'Espai de les Arcades de Castelldans, Segre, 15.02.2024


Durant el ja llarg viatge de la meva vida, creia que podia dir que ho havia vist tot. Però no és veritat. Una de les coses que més m'han sobtat aquests darrers anys, ha estat un fenomen molt particular. El de les poblacions que un dia van ocupar un territori on abans vivien altres pobladors que van ser expulsats de la seva terra i que, gràcies a una remuntada de vells nacionalismes de tot pèl, actualment s'oposen ferotgement al fenomen de la immigració a les terres que un dia els seus avantpassats van colonitzar.

I tant se val si ens referim als Estats Units o a Catalunya (1), car el fenomen és bàsicament el mateix. Ara bé, abans de continuar, em sembla necessari fer una precisió per saber de què estem parlant.
Per motius que no entraré a analitzar, perquè estic convençut que tots els coneixem, en general hom es refereix als immigrants com aquelles persones que venen de fora i tenen un color de pell més fosc i/o uns trets facials, diferents dels descendents dels colons que van ocupar les terres on ara viuen.

Tanmateix, per motius als quals sols els psicòlegs podrien respondre, quan es tracta de persones que, malgrat compartir aquelles característiques, disposen d'un passaport que acredita que tenen la mateixa nacionalitat que la població local, hom aplica un filtre social que els permet actuar sense cap mena de problema com els més intransigents combatents contra la immigració: els exemples són nombrosos, però, només a títol d'exemple, podria mencionar a Sílvia Orriols, Ignacio Garriga, o a Santiago Abascal.

De converses sobre el tema de la immigració, n'he tingut de tots els colors: amb familiars, vells amics o coneguts. En alguns casos, quan eren joves, alguns es passejaven per tot arreu amb una kufia palestina (2), molts anys abans de convertir-se en fervents defensors de la causa contra la immigració.

Una de les converses que em va marcar més va ser una que vaig tenir amb el meu pare. En particular, la cara que va ficar quan vaig dir-li que no som res d'altre que els descendents dels colons que van ocupar una terra on vivia una altra gent. I que els nostres avantpassats van ocupar les seves cases, les seves terres i, quan no els van matar, els van obligar o a convertir-se a la religió cristiana, o a marxar del que fins llavors havia estat el seu país.

Vaig continuar amb una ràpida lliçó d'història a la qual el meu pare em va respondre: Saps? A mi no m'ho van explicar mai així. Pensa que jo vaig fer uns pocs anys d'escola i que els vaig fer durant la dictadura de Franco i els seus mestres.
El seu comentari em va fer recordar a Ramon Muntaner. Un cantautor que em va decebre gairebé tant com altres ho han fet amb el pas dels anys. Va enregistrar el 1975 un tema: Cançó de carrer on, una de les seves estrofes ens parlava de les escoles de mals mestres durant la dictadura franquista (3).
M'hauria agradat passar-li algunes lectures sobre el passat musulmà de la zona on es troba el poble on va néixer. Però el meu pare té 90 anys, i ja fa molt llegint les notícies dels titulars de la premsa al seu ordinador: quan passa a la lectura dels continguts, es fatiga ràpidament i acaba per deixar-ho córrer.

En cas que a tu et pugui interessar què va passar en aquella zona, actualment a la frontera entre les comarques de les Garrigues i el Segrià, durant l'època musulmana i perquè parlo de nosaltres com els descendents dels colons que van ocupar aquelles terres, et proposo la lectura de dos articles : Bona lectura!


  1. Marc Rovira i Jesús García Bueno: Junts quiere fijar por ley el grado de “catalanidad” de los nuevos inmigrantes, El pais, 06.03.2025
  2. Wikipedia: Keffiyeh [en] [fr] [es] [ca]
  3. Ramon Muntaner - Cançó de carrer, Viasona

Saturday, December 7, 2024

no l'anomenis gota freda, anomena-la dana

FRANCE 24 Español - Tragedia en España: ¿cómo se forma una DANA y qué relación tiene con la crisis climática?, YouTube, 31.10.2024


Obro el post d'avui amb un reportatge emès per FRANCE 24 Español el 31 d'octubre d'enguany. Un reportatge on Éel María Angulo Hernández, ens explica de manera clara perquè hom anomena DANA al que fins ara coneixíem com una gota freda i els conceptes geogràfics i meteorològics que expliquen aquest fenomen. També ens recorda que no estem davant d'un fenomen excepcional, recordant-nos amb dates i quantitats de precipitació els precedents documentats des del 1957.

Recordem els fets de la DANA del darrer 29 d'octubre. L'Agencia Estatal de Meteorología (AEMET), havia elevat a les 7.36 hores l'alerta al seu màxim nivell. El president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, va seguir amb la seva agenda i, cap a les onze del matí, va anar a recollir la Certificación de la estrategia de sostenibilidad turística amb què AENOR premiava a la Generalitat Valenciana (1).

Hi ha qui diu que el lobby turístic, que estava present a la sala, va demanar-li que fes una declaració a fi de salvar les reserves hoteleres del pont del 1r de novembre. En tot cas, a les 13h00, Carlos Mazón va dir en una roda de premsa que el temporal es desplaçava cap a la Serranía de Cuenca i que hom esperava que al voltant de les 18.00 hores disminuiria la seva intensitat a tota la resta de la Comunitat Valenciana, una declaració que va tuitar i després va esborrar (2).

Naturalment, jo no tinc ni idea de si el lobby turístic valencià va suggerir res a Carlos Mazón. Però la lectura d'un article publicat a les pàgines de RTVE (3) em va fer pensar en la pressió que el lobby turístic podria aplicar enllà on menys ens ho esperem:
El fenomen meteorològic tan conegut a Espanya com a 'gota freda' ara s'ha rebatejat com a 'DANA': Depressió Aïllada a Nivells Alts. L'objectiu del canvi de nom és reduir l'excessiva alarma social que generava l'antic nom.

Rubén del Campo, portaveu de l'AEMET, explicava a EFE que el terme 'gota freda' s'associava als grans temporals dels anys vuitanta, que van deixar moltes víctimes i enormes pèrdues materials a les zones afectades. "Generava alarma cada vegada que un meteoròleg parlava de gota freda", comenta Del Campo.
Si encara hi havia qui dubtes de si ens trobàvem davant d'un nou episodi de la sèrie: Salvemos la hosteleriaRubén del Campo ens ho aclaria a continuació al mateix article:
L'expert de l'AEMET aclareix que, tot i que ambdós conceptes fan referència al mateix fenomen meteorològic, la DANA no sempre implica pluges torrencials. Pot generar altres efectes, com ara onades de calor, precipitacions moderades o fins i tot l'arribada de pols en suspensió des del continent africà. Aquest canvi de nomenclatura cerca una comunicació més precisa i menys alarmista.

Al vídeo que pots trobar a continuació Isaac Moreno Gallo ens explica clarament l'impacte que ha tingut el model d'ocupació del territori en la dimensió humana i econòmica de la catàstrofe. Un vídeo altament que et recomano veure per la seva documentació històrica i cartogràfica. Si pots fer-ho, també et recomano veure'l al teu ordinador reglant la màxima resolució amb què s'ha publicat a YouTube: 2160p60.

Isaac Moreno Gallo - Geografía de una inundación: la DANA de Valencia, YouTube, 03.11.2024

Isaac Moreno Gallo recorda als membres del club "això sempre ha passat" que, justament, pel fet que no es tracta d'un fenomen desconegut, el model d'ocupació del territori que s'ha desenvolupat durant els darrers decennis explica la magnitud humana i econòmica d'aquesta catàstrofe. I, a menys que es faci el necessari, de les que la seguiran.


Estic segur que els mitjans de comunicació no ens estalviaran -i espero que no ho facin- les imatges del dolor que provocarà l'enderroc dels habitatges situats en les zones de més alt risc d'inundació. Però, quan les veiem, farem bé en recordar que molts d'aquests mitjans de comunicació ens van amagar el dolor i la gran dosi de crueltat i cinisme que va provocar el desenvolupament del model d'ocupació del territori responsable de les pèrdues humanes i econòmiques que ha provocat aquesta catàstrofe.


Just per acabar, farem bé en recordar que són els membres del club "això sempre ha passat" qui segueixen remenant les cireres. I que, com deia en Jaume Perich: L'experiència ens ensenya que l'experiència no serveix de res.


Abans que ningú s'embali traient conclusions precipitades, deixa'm afegir que el model d'ocupació del territori de l'àrea metropolitana de Barcelona no té res a envejar al que acabem de veure. Sense anar més lluny, el bloc de pisos on viu un dels meus millors amics, al districte de Noubarris de la ciutat de Barcelona, està construït just damunt d'una antiga riera que travessa bona part del barri.

Un dia que tingui el temps i les ganes de fer-ho, potser dedicaré un post a la xarxa hidrogràfica que amaguen els carrers de la ciutat i a les zones inundables de l'àrea metropolitana. Mentrestant, pots buscar aquesta informació a Google.


  1. Natalio Blanco: Mazón, 29 de octubre: nunca en el sitio adecuado ni a la hora precisa, Diario 16+, 05.11.2024
  2. Las alertas hasta las 18h de la DANA en la Comunidad Valenciana: qué dijo Mazón, qué dijo la delegada del Gobierno y qué dijo la AEMET, Maldita.es, 02.11.2024
  3. La 'gota fría' ahora se llama 'DANA' para evitar una alarma excesiva ante temporales, RTVE, 06.11.2024

Wednesday, December 4, 2024

nuclis abandonats i nuclis despoblats

aPeuDeTerreta - Pobles abandonats: Fontscaldetes (Alt Camp), YouTube, 24.07.2021


El març del 2022, Margalida Ripoll publicava a les pàgines d'Arrels (1) un article que començava així (2):
A Catalunya hi ha prop de 300 nuclis de població abandonats, 350 tenen menys de 10 habitants i al voltant de 1.000 en tenen menys de 30. Aquestes són algunes de les xifres amb les quals treballa el projecte Pobles abandonats, que analitza al detall el passat per poder encarar el futur i plantejar propostes que evitin el desplaçament demogràfic de l’entorn rural a l’entorn urbà.
Et proposo seguir llegint l'article. Hi trobaràs informacions molt interessants sobre la història, els objectius i la metodologia seguits per aquest projecte.

A la pàgina web del projecte Pobles abandonats (1) trobaràs eines que et donen fàcil accés a una informació detallada sobre els nuclis documentats. Uns nuclis classificats segons es tracti d'un: nucli viu, nucli en procés de recuperació / ocupació estacional o nucli abandonat.
Per exemple, si introdueixes: Fontscaldetes a "Paraules clau", pots accedir a la fitxa del nucli del vídeo amb què he obert el post d'avui (punxa aquí per accedir-hi ràpidament).
Una remarca que em sembla important -ja he escrit als responsables del projecte expressant la meva opinió- és que, a la informació continguda a les fitxes, manca la data de creació i la de l'actualització d'aquestes. Així, l'absència d'aquesta informació, podria amagar que, un nucli que feia un o dos anys estava abandonat, hagi estat adquirit per un nou propietari que està procedint a la seva rehabilitació.
Inmobiliaria Aldeas abandonadas - Venta de Aldeas: Cataluña (Screenshot 02.12.2024)

Ara deixa'm afegir que les dades inventariades pel projecte Pobles abandonats m'han fet reflexionar sobre quelcom que, segurament, va molt més enllà del seu objectiu.

Si et mous per Catalunya els caps de setmana, en períodes de pont o de vacances, circularàs per carreteres transitades, veuràs pobles amb cases, urbanitzacions o blocs d'apartaments que, en general, estan en un correcte estat de manteniment. També veuràs carrers amb gent i comerços oberts. Pobles on, com deia una vella cançó de Lluís Llach, des del seu campanar, hom pot veure el campanar del poble veí.

Però si et mous per Catalunya entre setmana i fora de la temporada turística, tindràs el sentiment de moure't per un territori despoblat, on gairebé no viu ningú. Un territori on moltes d'aquelles cases i apartaments tenen un preu de venda o de lloguer que no està sempre a l'abast dels pocs habitants que encara hi viuen.

Canal Taronja Central - La pressió turística agreuja el despoblament rural al Berguedà, YouTube, 28.07.2021

A Catalunya hi ha un model d'ocupació temporal del territori car, ineficaç i sovint delirant. Mentre el 2023 la població de Catalunya seguia creixent i ja havia assolit la xifra de 8 milions d'habitants, solament quatre (tres d'elles, capitals de província) d'entre les vint ciutats més poblades del país, es trobaven relativament allunyades de Barcelona (5).

Paradoxalment, el Pallars Sobirà, la comarca de Catalunya amb menor densitat de població: només 5,6 habitants per km², encapçalava en 2018 la llista de les 42 comarques catalanes amb més places turístiques per habitant.

Segons un estudi de la Càtedra de Turisme d’Interior i Muntanya de la Universitat de Lleida, el Pallars Sobirà disposava llavors de 14.147 llits per a turistes, mentre que només hi viuen 6.974 persones. En el cas d'Espot, el nombre de llits per turista multiplicava per 6,5 el nombre de llits per resident (6).

Catalunya Ràdio - El despoblament, el fenomen que està buidant el Pirineu, YouTube, 11.10.2023

L'activitat turística, i l'especulació immobiliària que l'acompanya, té com a resultat el lent reemplaçament de la població autòctona per una mà d'obra amb baixos salaris, originària d'altres regions d'Espanya o de la immigració. Un moviment que no sempre és evident pels milers de turistes que visiten aquesta comarca. Probablement perquè molts dels nou vinguts utilitzen el pallarès per expressar-se (7):
El Pallars Sobirà (...) tan cobejat per visitants (...), s’eixuga de gent. Cada dia és més silenciós. Els joves autòctons abandonen (...) la comarca, amb un problema d’habitatge greu, però invisibilitzat, per anar a les ciutats a la recerca de serveis i feina.

La Marta venia amb el record agredolç de la seva estada a l’institut de l’Arboç, i Sort va esdevenir el seu refugi. A l’Alt Pirineu tot és diferent. La gent, la seva manera de ser i també el context lingüístic. La Marta ha viscut des de les aules, però també des del carrer, les diferències que hi ha entre el Baix Penedès i el Pallars Sobirà pel que fa a l’ús del català. En un lloc s’esllangueix i en l’altre es reforça. Marta ens explica el seu viatge lingüístic, que comença on va néixer, al Camp de Tarragona.
Si ens desplacem uns quilòmetres al sud del Pallars Sobirà, ens trobem amb la comarca del Pallars Jussà, una de les més despoblades de Catalunya, al darrere de l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, l'Aran, el Priorat i la Terra Alta. És aquí on trobem el més alt nombre de nuclis de població deshabitats de Catalunya: només el municipi de Tremp té 16 nuclis sense cap veí (8).
Més del 60% de la població de Catalunya vivia a principis del 2022 a les comarques de la gran conurbació de Barcelona: Barcelonès, Vallès Occidental, Baix Llobregat, Maresme i Vallès Oriental.(9).

Catalunya té 580 quilòmetres de costa, una franja que representa només el 7% del territori però on hi viu el 43% de la població. Deixant de banda el Delta de l'Ebre i el Cap de Creus, es calcula que el 81% del litoral està urbanitzat (10).
Molts de nosaltres no tenim tendència a considerar com abandonat un poble o un mas del qual els seus habitants han hagut de marxar, venent la seva propietat a ciutadans de la conurbació de Barcelona, que l'han reformat per passar-hi el cap de setmana, les vacances o per llogar-lo via Airbnb.

En l'imaginari col·lectiu no veiem aquests nuclis com a abandonats, malgrat el fet de no estar habitats permanentment: i això val per al Pirineu, però també per la zona litoral. Potser perquè considerem que, si hi ha inversió immobiliària i ocupació temporal, no hi ha abandonament. Un raonament que pot ser correcte, a condició que no confonem mai els conceptes d'abandonament amb el de despoblament.

Probablement, si en lloc de parlar de nuclis abandonats parléssim de nuclis deshabitats, veuríem la realitat d'un desert demogràfic que es recolza en un model territorial delirant que la majoria dels ciutadans del país, i la classe política que escullen cada quatre anys, no semblen tenir ganes de veure.


Altres enllaços d'interès:
  1. Arrels: Home page
  2. Margalida Ripoll Ferrer: A Catalunya hi ha prop de 300 nuclis de població abandonats, Arrels, 29.03.2022
  3. Pobles abandonats: Home page || Twitter || Instagram || FaceBook
  4. Agustí Hernàndez: Verkami [1] [2] || Bluesky || Twitter || Instagram || FaceBook || TikTok
  5. Quim Riera Guitart: Les 20 ciutats més poblades de Catalunya: Badalona supera Terrassa en la tercera posició, El Nacional, 27.12.2023
  6. El Pallars Sobirà, la comarca amb més places turístiques per habitant, Pallars Digital, 11.07.2018
  7. Oriol Lapeira Portús: “Al Pallars els treballadors immigrants et parlen en català”, La Mira, 02.10.2023
  8. Una comarca lleidatana, la més despoblada de Catalunya, Segre, 01.11.2021
  9. Wikipedia: Comarques de Catalunya per població
  10. El Govern sotmetrà a informació pública la llei del Conservatori del Litoral el primer trimestre de 2024, Generalitat de Catalunya, 17.11.2023

Thursday, September 26, 2024

un franco, 14 pesetas ...

Academia de Cine - Carlos Iglesias presenta Un franco, 14 pesetas, YouTube, 08.05.2020


Avui m'agradaria compartir amb tu un post sobre l'emigració dels treballadors de l'Espanya de Franco a l'Europa dels anys 1960. Deixa'm començar però, fent referència a un extracte d'un article publicat per SwissInfo el gener del 2011 (1):
Als anys 60, entre dos i quatre milions d'espanyols van deixar el seu país (...). L'emigració espanyola a Suïssa es va iniciar l'any 1959, un cop suprimit el visat per viatjar en aquest país. Però no era ni molt menys l'emigració organitzada de la que alguns parlen.

Segons dades del Instituto Español de Emigración (IEE), entre el 1964 i el 1971 es van desplaçar a Suïssa 656.729 espanyols. Però les xifres de les estadístiques suïsses donaven una xifra molt superior: entre el 1966 i el 1971 van emigrar a Suïssa 910.965 espanyols.

“Quan va ser possible conèixer les dades de l'IEE i es van poder contrastar amb les dels països d'acollida, vam poder confirmar el que ja intuíem. En aquesta dècada, gairebé el 52% emigrava sense contracte i la resta ho feia amb passaport de turista. Eren contractats a la destinació”

Entre 1962 i 1977, les estadístiques espanyoles assenyalen Suïssa, amb un 38,5% del total, com el país que va rebre més volum d'immigrants espanyols, davant d'Alemanya (34,9%) o França (20,08%) (...).

Fa uns dies, Iker Madrid publicava a Twitter (2) un extracte d'una emissió de RTVE (3) on hom utilitza les dades de l'IEE. Un extracte on m'ha emocionat molt tornar a veure les barraques de camp de concentració que fa molts anys ja havia vist per primer cop a un film d'Alain Tanner: Jonas qui aura 25 ans en l'an 2000 (4). També l'acollida que van rebre quan van arribar a Suïssa.

Movimiento Contra la Intolerancia - Ochéntame otra vez Emigrantes de ida y vuelta, YouTube, 16.02.2018

A l'empresa on em vaig retirar a Suïssa, hi havia un home nascut a un poble del Vallès Oriental amb qui ens trobàvem de tant en tant per dinar o beure una cervesa.

Mai no oblidaré un dia que estàvem a l'avui desaparegut Tea Room de Daniel Kocher, al costat de la Gare Centrale de Lausanne i em va explicar com va arribar a Suïssa.

Treballava a Barcelona com a Oficial de primera a una impremta, i algú va dir-li que, amb els seus coneixements, a Suïssa cobraria en un mes el que cobrava a Barcelona durant un any. Era jove, tenia ganes de menjar-se el món, va poder replegar uns diners, va plegar de la feina i va agafar un tren en direcció a Ginebra.

A l'estació de Ginebra va passar pels controls mèdics que es feien als treballadors que arribaven al país. Amb l'afegit, en el seu cas, d'una dutxa de Zotal per desinfectar-lo. Es va sentir tan humiliat que li van venir ganes de tornar a casa. Però havia fet un llarg viatge i no volia passar la vergonya de tornar a casa amb les mans buides.

L'havien dit que Ginebra començava a estar saturada i que no era gens fàcil trobar un allotjament. Que a Lausanne era més fàcil, també trobar feina. Va agafar un tren i va arribar a Lausanne. No coneixia ningú a la vila, tampoc la llengua francesa, i no sabia on començar a buscar feina. Va decidir fer un tomb per la ciutat per intentar trobar una impremta. Però a les que va trobar, va ser incapaç de fer-se comprendre. De cop va començar a ploure, feia fred, estava sol a un país del qual no coneixia res, ni tan sols la llengua. I es va passar una bona estona plorant d'impotència sota la pluja, abans de decidir gastar els pocs diners que tenia llogant una habitació a una pensió.

L'endemà va tenir més sort. Va trobar una impremta on el patró comprenia algunes paraules d'espanyol. Va decidir contractar-lo quan el meu company va dir-li que era Oficial de primera. Quan el patró el va conduir a una nau es va quedar glaçat, car ell no havia vist mai abans màquines tan modernes i no tenia idea de com funcionaven. El patró va decidir ensenyar-lo a fer funcionar aquelles màquines i, a poc a poc, es va anar integrant a la feina, va guanyar prou per poder llogar un pis i fer venir a la seva dona, amb qui va tenir tres fills.

Malgrat els discursos xenòfobs de la dreta i l'extrema dreta (espanyoles i catalanes) contra l'arribada dels immigrants, crec que val la pena recordar que no tots els emigrants espanyols eren originaris del sud del país. Deixant de banda el meu company, també uns dels millors amics de la infància de la meva mare van emigrar a Alemanya. Jo vaig fer-ho més tard al Regne Unit, amb els meus pares, l'any 1962 (5).

A diferència del company de la feina i dels amics d'infància de la meva mare, el meu pare va arribar al Regne Unit amb un contracte de treball i havia passat per l'IEE. Mr. Manheimer, el patró del restaurant on va anar a treballar, li va pagar el viatge (després també el de la meva mare i el meu) i es va fer càrrec del cost del minúscul flat de Swiss Cottage (Londres, Regne Unit) on vivíem.

Hi ha un refrany espanyol que diu que: Cada uno habla de la feria como le va en ella. I és veritat. Els espanyols que van caure a la zona francòfona de Suïssa et diran una cosa. Els que van caure a la zona germànica (l'alemany té molts dialectes!) et diran una altra. I els italians que van arribar en massa abans que els espanyols, o els portuguesos que van arribar més tard, et diran una altra. Tots coincidiran però en la duresa de les condicions de treball i d'habitatge que van viure.

Ara bé, tinc com el sentiment que va ser molt més dur per aquells que van emigrar a Alemanya: un país que havia quedat dividit i arrasat després de la II Guerra Mundial i que tenia, tot com França, un nivell de vida molt inferior al que hi havia en aquella època a Suïssa.

Un dels documentals que més m'han impactat sobre les condicions de vida dels emigrants a Alemanya és: El tren de la memoria (2012) (6). Un altre documental que et recomano veure.
Espanya, anys seixanta: Dos milions d'espanyols surten del país empesos per la necessitat. El seu destí: Alemanya, França, Suïssa i els Països Baixos. La meitat són clandestins i viatgen sense contractes de treball. El 80% són analfabets. Davant d'ells s'aixeca el mur de l'idioma i els diferents costums.

Espanya, actualment: Altres necessitats truquen a la porta d'un país pròsper. Gairebé ningú no recorda l'altra història. Josefina sí. Ella recorda el seu viatge al tren de la memòria. Destinació: Nuremberg, (Alemanya).
El tren de la memoria, YouTube, 26.06.2021
El tren de la memoria, RTVE, 12.10.2012

Tornem a Suïssa. Actualment, dels 8.962.300 d'habitants oficialment enregistrats al país, 6.545.000 són suïssos (73%) i 2.417.300 estrangers (27%).

Entre la població estrangera, els italians formen el contingent més important, amb 342.454 persones. Segueixen els alemanys (326.033 persones), els portuguesos (260.462 persones) i els francesos (165.684 persones) (7). Val la pena recordar les 59.500 persones de nacionalitat ucraïnesa que van arribar durant el 2023 (7.600 el 2022) i que aquell any van ser el 2,5% de la població de nacionalitat estrangera i ara són la novena nacionalitat més representada en la població estrangera resident permanent a Suïssa (2022: 39è rang) (8). En comparació, la població estrangera resident espanyola (sense passaport suís) era del 3,9% a finals del 2023 (9).
La població estrangera resident va augmentar molt més ràpidament (+5,2%) que la població suïssa (+0,4%), una taxa que s'ha més que duplicat respecte al 2022. L'OFS atribueix aquest augment als immigrants d'Ucraïna. De fet, els titulars de permisos S es compten com a població resident permanent.
L'envelliment de la població suïssa continua, però la immigració continua assegurant el creixement demogràfic del nostre país: també el seu creixement econòmic. El nostre país segueix necessitant mà d'obra, però la d'origen espanyol està desapareixent a poc a poc de les estadístiques.

Ara et proposo acabar amb un fragment del film que dona nom al post d'avui i al vídeo amb què l'he obert: Un Franco 14 Pesetas. Un film que, sense eludir les dures situacions que hem pogut veure descrites en els documentals precedents, sap recollir amb una gran sensibilitat la trobada de persones que venen de mons diferents. Persones que, tot i parlar llengües diferents, saben trobar en la descoberta mútua i la tolerància el camí de l'empatia que permet una integració que no sempre acabarà per reeixir, però que segueix sent el millor camí a seguir.

Un Franco 14 Pesetas, YouTube, 26.01.2014


Altres lectures d'interès
  1. Iván Turmo: Un éxodo masivo más allá de la versión oficial, SwissInfo, 22.01.2011
  2. Iker Madrid: Por Suiza pasaron, en quince años (1960-1975), 700.000 españoles, teniendo ellos una población de apenas 5.300.000 habitantes, Twitter, 23.09.2024
  3. Movimiento Contra la Intolerancia: Ochéntame otra vez Emigrantes de ida y vuelta, YouTube, 16.02.2018
  4. Veure Alain Tanner, publicat en aquest blog el 11.05.2018
  5. Veure A short journey through the history of the Cosmo, publicat en aquest blog el 22.08.2021
  6. Marta Arribas, Ana Pérez: El tren de la memoria, RTVE, 2005
  7. Forte croissance démographique en Suisse en 2023, Office fédéral de la statistique, 22.08.2024 || La Suisse a connu une immigration nette de près de 100'000 personnes en 2023, RTS, 23.02.2024
  8. La population a encore augmenté en Suisse en 2023, année de croissance inédite, RTS, 05.04.2024
  9. Composition de la population étrangère (2021-2023), Office fédéral de la statistique

Sunday, June 16, 2024

dw - misterios de la edad de piedra

Deutsche Welle Documental - Misterios de la Edad de Piedra (1/2), YouTube, 12.07.2018
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.
Deutsche Welle Documental - Misterios de la Edad de Piedra (2/2), YouTube, 12.07.2018<

Sunday, May 19, 2024

sobre les arrels musulmanes de catalunya i del país valencià

Tourmalet - Llum Mudèjar - Documental, YouTube, 30.03.2023


Llum Mudèjar (1) és un documental de David Segarra (2) i Víctor Serna que té com a objectiu descobrir-nos el llegat mudèjar valencià, presentant aquest com el resultat de la fusió de diferents pobles i cultures que van precedir o coexistir al període medieval: ibers, fenicis, grecs, romans, visigots, àrabs, amazics, jueus, musulmans i cristians. Personalment, és un documental que recomano veure a catalans i valencians per defugir els mites històrics que es van anar construint al llarg dels anys en ambdós països.
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.
Aprofitant l'oportunitat que em dona compartir aquest documental, m'agradaria proposar-te llegir un article que David Segarra va publicar el passat mes de juny a El Crític (3) i que es va convertir en un dels articles més llegits d'aquesta publicació durant el 2023.


Si has llegit la sèrie d'articles Venim del nord, tornem del sud que vaig publicar en aquest blog entre 2020 i 2021, comprendràs que hagi sintonitzat ràpidament amb David Segarra quan a la introducció de l'article ens presenta així un al-Àndalus que, encara avui, se'ns continua presentant com una població constituïda per àrabs invasors i cristians sotmesos:
Les forces militars berbers i àrabs van entrar a la península Ibèrica l’any 711 (...) Una conquesta sense quasi resistència amb la qual s’iniciava un procés d’arabització i islamització, que se sumava a les romanitzacions i cristianitzacions anteriors. Lentament, es va constituir una nova civilització mediterrània: al-Àndalus, un terme geogràfic que es refereix a la península Ibèrica. I que s’associa al nou sistema polític i cultural nascut de la suma de les cultures post-iberes hispanoromanes, visigòtiques, jueves, àrabs i amazigues. Al llarg de cinc segles, es va viure tant el poder dels emirats i califats com la descentralització radical del període taifa. Va ser una època en què ciutats com Tortosa o València es van convertir en capitals internacionals.
Ara bé, el títol que David Segarra ha escollit pel seu article i l'ordre amb què enumera els pobles autòctons i els nou arribats que van fer part del poblament d'al-Àndalus no fa sinó confirmar la força que encara tenen els mites històrics, fins i tot entre aquells que els volen defugir: abans que arribessin amazics i àrabs, fins i tot abans de l'arribada dels romans, ja hi havia una nombrosa comunitat jueva a la península Ibèrica (4).

Contràriament a un discurs que s'ha anat consolidant durant segles, l'article de David Segarra insisteix en recordar-nos, i amb tota la raó, que:
Andalusina és la gent d’al-Àndalus. Ètnicament, els i les andalusines eren descendents dels antics ilergets, cossetans, ilercavons, contestans, edetans, etc., amb la suma d’aportacions humanes romanes, jueves, visigòtiques, àrabs i amazigues. Els andalusins eren aquells ibers que abans havien estat romanitzats i cristianitzats, i que ara s’islamitzaven. Aquesta és la clau per entendre la història. Els andalusins, tal com la historiografia actual explica, eren la població nativa ibèrica.
Davant d'altres mites històrics, en què també semblen caure les actuals comunitats jueves sefardites, m'agradaria subratllar un altre dels paràgrafs de l'article de David Segarra:
Sefarad és el terme jueu per a al-Àndalus, la península Ibèrica. Sefarad no és Espanya, ni Castella, ni Aragó, ni Catalunya.
L'article de David Segarra segueix enderrocant mites històrics, com el de la presumpta decadència dels regnes de Taifes, o els períodes de pacífica coexistència cultural entre musulmans, cristians i jueus o el de l'endarreriment cultural i comercial dels territoris andalusins davant de la potència dels regnes cristians del nord. També ens presenta un passat andalusí que encara roman viu en les toponímies geogràfiques del nostre territori, també en els noms de pobles i ciutats, fins i tot en cognoms que avui considerem "catalans". En l'arquitectura, la gastronomia, la música, la ceràmica o l’agricultura.

Tanmateix, hi ha una part de l'article on crec que David Segarra ha estat víctima d'allò que els creadors de mites han transformat en aquelles creacions històriques de les quals ens parlava Nieves Concostrina (5):
L’any 1609, el rei Felip III, l’Església i el Consell d’Estat van decidir a Madrid la deportació de tota la població morisca. Les autoritats de la Corona catalanoaragonesa s’hi van oposar, sense cap resultat. Al Regne de València, l’exèrcit hispànic va capturar, espoliar i deportar un de cada tres habitants: unes 130.000 persones. Es calcula també que almenys 3.000 xiquets valencians, els morisquets, van ser robats a les seues mares, i van quedar com a serfs. A Catalunya, però, es va produir una anomalia: una gran part dels moriscos va poder quedar-se a les terres de l’Ebre. Conèixer aquests 900 anys ens permet entendre el present.
El contingut d'aquest paràgraf pot crear una petita confusió pel que fa a l'expulsió de la població de confessió musulmana que vivia a Catalunya: els anomenats Tagarins. El text no ens explica el motiu pel qual la població musulmana que encara vivia a Catalunya era molt reduïda si la comparem amb la que vivia al Regne de València o al Regne d'Aragó. Tampoc perquè aquells que encara hi vivien ho feien a les actuals comarques del Segrià, la Ribera d'Ebre i el Baix Ebre. Tampoc ens diu res sobre els Tagarins que van acabar deportats a Tunísia i Algèria: a la vila d'Alger encara hi ha un barri anomenat dels Tagarins, a la part alta de la ciutat (6).

Sobre el mite de l'oposició a l'expulsió per part de les autoritats de la Corona catalanoaragonesa, l'autor no ens diu que aquesta no es basava en motius humanitaris, sinó que estava justificada per la por a perdre uns agricultors que, amb el seu treball, permetien viure molt bé als nobles que els havien espoliat les seves terres. Tanmateix, crec que val la pena recordar una carta dels diputats de la Generalitat on aquests manifestaven el seu entusiasme per l'expulsió d'aquells a qui no consideraven els seus conciutadans (7).
Besem la mà infinites vegades a sa majestat, oferint-nos en tot el que sigui de servei de sa majestat i en benefici i facilitació d’una obra tan heroica i digna de perpètua i gloriosa memòria, acudirem amb totes les nostres forces donant ordre al nostre general de les galeres d’aquest Principat perquè acudeixi als Alfacs.
Sobre les tropes comandades per membres de la noblesa catalana que van participar en la deportació dels musulmans o el paper crucial que va tenir el Port dels Alfacs en la seva logística també podem comptar amb nombrosos testimonis (cf. 6).

Si, les autoritats d'aquella Generalitat de Catalunya que els creadors de mites s'han encarregat de blanquejar, també van participar activament en la deportació. I l'Església catòlica també va participar en l'espoli dels béns dels deportats. I aquells que van adquirir els béns que van deixar enrere els deportats, també es van beneficiar de la seva expulsió.

Blanquejar aquells moments indignes de la nostra història de colons pot permetre'ns tenir bona consciència i opinar indignats sobre el que pugui passar o hagi pogut passar actualment a Gaza, però no ens fa millors. Tampoc no ens fa hereus, sinó usurpadors, de la tradició cultural d'aquells que vam fer fora de la seva casa, de les seves terres i del seu país. Qualsevol altra cosa que es pugui dir, no són sinó romanços per a justificar allò que mai no serà justificable.


  1. Proyección del documental “Llum Mudèjar” Luz Mudéjar, Centro Cultural Hispano Árabe, Valencia
  2. Veure David Segarra, publicat en aquest blog el 17.12.2020 || YouTube: @DavidSegarraSoler
  3. David Segarra: Set coses que no saps de les arrels àrabs de Catalunya i del País Valencià, El Crític, 16.06.2023
  4. Veure Venim del nord, tornem del sud (2), publicat en aquest blog el 21.10.2020
  5. Veure Nieves Concostrina - Sobre la història, publicat en aquest blog el 10.01.2024
  6. Veure Venim del nord, tornem del sud. L'expulsió dels moriscos (1), L'expulsió dels moriscos (2), L'expulsió dels moriscos (3) i L'expulsió dels moriscos (4) publicats respectivament en aquest blog els 26.11.2020, 01.12.2020, 06.12.2020 i el 14.01.2021
  7. Jordi Gilabert Tomàs: 1610: l’expulsió dels moriscos per La Ràpita, Port Fangós - Blog d'història del Delta de l'Ebre, 01.05.2018

Thursday, March 7, 2024

geografia: àfrica



Crec que seria una molt bona idea guardar en memòria aquest mapa, especialment la comparació de la superfície real del continent africà -sense les distorsions de la projecció de Mercator- i la dels dos països més poblats del planeta: l'Índia i la Xina. També amb la superfície dels Estats Units, i no oblidar que la superfície d'Europa és, comparada amb la d'Àfrica, insignificant.


Si parlem de la seva població, dir que tots hem sentit parlar de l'explosió demogràfica del continent africà. Però poc o res  sobre el fet que en 1950, la població d'aquest continent era de 177 milions d'habitants. En comparació, la població dels Estats Units era de 153 milions, la de l'Índia de 360 milions i la del Japó de 83 milions.

Potser no seria judiciós negar el creixement demogràfic que el continent africà està experimentant des dels anys 1950. Tanmateix, fa temps que vam veure en aquest blog unes estadístiques del World Bank que ens diuen coses de les quals, pel que sigui, no s'ha parlat gaire o res (1).

Tampoc es parla gaire de què, gràcies a la misèria creada pels conflictes i les guerres que occident segueix mantenint en aquell continent per a seguir espoliant els seus enormes recursos a bon preu, les costes europees segueixen rebent un flux creixent de migrants. I encara menys del fet que el continent africà s'està urbanitzant i industrialitzant a tota velocitat. I ja fa temps que comencem a veure als nostres supermercats els resultats de les modernes tècniques agrícoles desenvolupades al continent per les grans multinacionals del sector agroalimentari.

Hom podria pensar que la pobresa i els moviments migratoris que podem observar avui a l'Àfrica tampoc no ens hauria de fer oblidar la pobresa i els moviments migratoris que es van viure al Regne Unit durant la seva revolució industrial. O la pobresa i emigració que es va viure a l'Espanya dels anys 1950. Potser no seria doncs judiciós oblidar què és el que va acabar passant uns decennis més tard en ambdós casos. Potser.

El cas és què tenim per costum agafar una fotografia del present per fer-nos una imatge de com era el món en el passat, i de projectar-la en el futur. Però el problema és que aquesta fotografia no és res d'altre que el fotograma d'un film que ningú ha vist començar i ningú estarà aquí per veure com acaba.

No sé si encara quedarà algú per veure-ho, però hi ha episodis del film que prometen ser força interessants.



  1. Veure What about the population boom? publicat en aquest blog el 14.08.2018

Thursday, January 11, 2024

assistència sanitària a la ue

source: ec.europa.eu


El mes d'abril del 2023, l'Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) publicava el Padró d'habitants residents a l'estranger (1), una eina que proporciona informació estadística sobre els catalans que resideixen habitualment a l'estranger i pels que el seu últim municipi d'inscripció es troba a Catalunya.

Un article publicat per La Vanguardia el 27.04.2023 resumia així el contingut d'aquest Padró (2):
Un total de 367.367 catalans residien oficialment a l'estranger l'1 de gener del 2023, un 2,9 % més que el 2022.

Més de la meitat dels catalans residents a l'estranger tenen la darrera inscripció padronal al Barcelonès (50,6 %). Els segueixen, a molta distància, aquells que el tenen al Vallès Occidental (7 %) i al Baix Llobregat (5,4 %).

Per continent de residència, els catalans inscrits a les oficines consulars es localitzen fonamentalment a Europa (52,2 %) i a Amèrica (42,7 %). França és el primer país que la majoria dels catalans han escollit per residir a l'estranger.


El Departament d'Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya envia cada mes per email el Butlletí de la Catalunya Exterior als catalans que estem inscrits al Registre de catalans i catalanes residents a l'exterior, que no són tots els que viuen a l'estranger.

Entre altres temes, el butlletí del desembre del 2023 parlava de l'Atenció sanitària durant les estades temporals a Catalunya.

Per aquells catalans que, tot i viure a l'estranger, tenen una Targeta sanitària individual (TSI), hom els recordava que, quan facin una estada a Catalunya, han d'activar-la trucant al 061.

Aquells que viuen o treballen a Andorra o a Xile (països amb conveni bilateral), han de sol·licitar l'assistència sanitària abans del desplaçament a Catalunya, mitjançant un formulari que es menciona al butlletí.

Carte Européenne d'Assurance Maladie France

A tots aquells que no tenim la TSI i vivim a un dels països membres de la Unió Europea o de l’Espai Econòmic Europeu, a Suïssa o al Regne Unit, ens recorda que podem utilitzar la Targeta Sanitària Europea per ser atesos als centres d’atenció sanitària de Catalunya (3).
La Targeta Sanitària Europea és una targeta gratuïta que dona accés a assistència sanitària pública a qualsevol dels 27 països de la UE, Islàndia, Liechtenstein, Noruega, Suïssa o el Regne Unit, en les mateixes condicions i al mateix cost (gratuïta en alguns països) que les persones assegurades al país del qual es tracti, sempre que aquesta assistència resulti necessària des del punt de vista mèdic.
A les pàgines de la Comissió Europea també podem trobar quins són els drets socials (incloent-hi altres que els sanitaris) que retenim del país d'on venim quan emigrem a un altre país dels mencionats anteriorment i quins són els que perdem. Pots trobar informació detallada per a cadascun dels països (4).
No he llegit les pàgines de cada país. Però, en el cas de Suïssa, la informació s'ajusta força bé al que ja sabia. Tanmateix, no oblidem que el diable s'amaga en els detalls.
Per aquells que viviu a Suïssa, abans de començar a mirar com obtenir la Targeta Sanitària Europea, us recomano de mirar abans la targeta de la vostra companyia d'assegurança mèdica. En el cas de la meva (CSS), les dades de la meva Carte suisse d'assurance-maladie LaMal estan a la part del davant de la targeta i les de la Carte européenne d'assurance maladie estan a la part posterior de la targeta. A més de CSS, he vist que aquest és també el cas d'Helsana (imatge amunt), Visana, Sanitas o Concordia, en les versions plàstic o telèfon mòbil de les seves targetes.

Si no és el vostre cas i heu de demanar la Targeta Sanitària Europea, demaneu a la vostra companyia d'assegurança mèdica si pot integrar-la a la targeta suïssa com en el cas de CSS: és molt més pràctic que passejar-se pel continent amb dues targetes fer-ho amb una sola.


Addenda:

L'amic Pepo m'ha passat aquest enllaç perquè aquells que viviu a Espanya sabeu què heu de fer per a obtenir la Tarjeta Sanitaria Europea (TSE). Em sembla que és un xic més complicat que a Suïssa, però està ben explicat.


  1. Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat): Padró d'habitants residents a l'estranger
  2. Agencia EFE: Un total de 367.367 catalanes viven en el extranjero, un 2,9% más que en 2022, La Vanguardia, 27.04.2023
  3. Comissión Europea: Tarjeta sanitaria europea.
  4. Comissión Europea: Sus derechos país por país.

Tuesday, November 21, 2023

quan els emigrants érem nosaltres



Espanya es va convertir entre el 1880 i el 1930 en un país d'emigració de caràcter econòmic. És l'època d'emigració massiva dels espanyols a Amèrica, amb una importància social i un pes demogràfic molt superior al de l'època colonial (1).

El nombre exacte dels emigrants espanyols que van partir cap a Amèrica en aquest període és difícil de calcular, a causa de la dispersió de les fonts, però fluctua entre dos i quatre milions de persones, segons els diferents autors i segons si s'han tingut en compte les estimacions dels retorns. L'emigració il·legal o no comptabilitzada per les autoritats va pujar, segons alguns càlculs, fins a gairebé un 20%. Dels països iberoamericans receptors de treballadors espanyols, Argentina i Cuba van acollir el percentatge més alt en un flux continu, encoratjat pels diferents governs i enfortit per les xarxes familiars.

La Gran Depressió dels anys 30 del segle XX posarà fi a l'emigració massiva a Amèrica. Però  el fenomen no desapareixerà car, a partir de la Guerra Civil espanyola va començar una nova onada migratòria: l'exili. Mèxic, sota la presidència de Lázaro Cárdenas va acollir i rescatar dels camps de refugiats de França milers d'exiliats republicans espanyols, convertint-se en un dels principals països receptors.

Si hom ha estimat per Amèrica que gairebé un 20% dels emigrants espanyols van emigrar de manera il·legal, des que el Govern va crear l'Instituto Español de Emigración (IEE), el 1959, i fins al 1966, hom va estimar que la meitat dels emigrants espanyols que van emigrar a la RFA (Alemanya), França, Bèlgica, els Països Baixos, Suïssa o la Gran Bretanya ho va fer de manera irregular. De fet, el 1960, el percentatge de sortides irregulars va arribar a assolir prop del 70% (2).


  1. Movimientos migratorios iberoamericanos, Ministerio de Cultura y Deporte, Gobierno de España
  2. Los españoles que han tenido que emigrar no siempre lo han hecho «con papeles» como dice Abascal, Newtral, Mayo 2021

Thursday, October 26, 2023

the story of us with morgan freeman

National Geographic - Us and Them (Full Episode) | The Story of Us with Morgan Freeman, YouTube, 16.07.2023


A principis del mes de setembre, vaig trobar per atzar aquest vídeo, publicat a mitjans de juliol d'enguany. A la seva descripció a YouTube el presenten així:
Podem superar la diferència entre "nosaltres" i "ells"? En un moment en què el món sencer sembla polaritzar-se en camps irreconciliables, Morgan Freeman emprèn un viatge a la recerca de les forces que ens separen, des de la intolerància fins a la por als forasters, però també a les possibilitats d'unir-nos.
El vídeo ha estat publicat en versió original. Si tens problemes per a seguir l'anglès, no oblidis d'activar els subtítols del vídeo seleccionant la teva llengua de preferència.

Thursday, October 5, 2023

freedom writers

Hoy Te Cuento - Escritores de la Libertad: Resumen, YouTube, 30.10.2022


Avui m'agradaria acabar aquesta curta sèrie de posts dedicats a l'aprenentatge que vaig començar amb el post que vaig dedicar a Patricio Redondo (1). I ho faré amb un film americà de l'any 2007: Freedom Writers (2) que té alguns punts en comú amb el que hem vist en alguns dels posts precedents.

Abans de començar, m'agradaria proposar-te que trobis un moment per veure el vídeo amb què he obert el post d'avui: una sinopsi del film que pots trobar al compte Hoy Te Cuento d'un Youtuber mexicà que es presenta amb el nom de Bower.
Just per informació, no he obert el post amb un tràiler del film perquè no he trobat cap que li fes justícia. I afegiré que avui no inclouré al post l'anàlisi de Cuadernos en Acción perquè no he sintonitzat gaire amb el seu contingut (3).
L'argument de Freedom Writers (2007) està basat en un llibre publicat el 1999: The Freedom Writers Diary (4), escrit pels estudiants de les classes de literatura anglesa del Woodrow Wilson Classical High School a Long Beach (Califòrnia, USA), sota la coordinació de la seva professora: Erin Gruwell (5). Un llibre que recull les històries personals d'aquests estudiants, de la seva infància i adolescència entre bandes, assassinats, presó, reformatoris i segregació racial.

Com ja hauràs vist a la sinopsi del film, gràcies al treball de la professora Erin Gruwell i a l'empenta que va donar als seus estudiants per redactar la història de les seves vides, aquests van poder alliberar-se progressivament i, finalment, acceptar-se mútuament fora de les seves respectives bandes, arribant a crear complicitats, empatia i amistat amb persones d'altres cultures.

El film comença parlant-nos d'una professora del primer món que comença a donar classes de literatura anglesa a un centre que acull estudiants d'una de les zones més violentes i marginals de Califòrnia. Joves d'un quart món on els nivells de violència i d'odi social estan molt lluny d'aquells que ja havíem pogut veure a les sinopsis de Ça commence aujourd'hui (6) o Les héritiers (7). Un quart món on, els seus pares, estan un pas més enllà del procés de depressió d'aquells que havíem vist a Ça commence aujourd'hui i estan a la presó, vivint al carrer o, tot simplement en la misèria, han acabat per abandonar el seu rol de pares i, en alguns casos, han acabat fent fora de les seves vides als seus fills.

Una violència que, en la vida real, es confirma amb la mort d'un dels protagonistes del film: Armand Jones, que interpreta al film el personatge de Grant Rice, el noi de la dessuadora taronja. Armand Jones, havia previst portar el seu professor i la seva àvia a l'estrena del film Freedom Writers, però va morir poc abans de l'estrena, amb 18 anys, després de rebre un tret mortal d'un home que volia robar-li un collaret a un restaurant d'Anaheim (Califòrnia, USA) (2) (8).

Als primers minuts del vídeo de Mariana Ludmila (9) amb què vaig obrir el post de Patricio Redondo (1), la seva autora ens explicava els fonaments del mètode pedagògic de Célestin Freinet. Et proposo que el tornem a veure junts perquè, independentment de si la professora Erin Gruwell coneixia o no el mètode Freinet, o de si n'era conscient que l'estava aplicant o no, és justament gràcies a la seva aplicació que va tenir accés a descobrir el potencial de cadascun dels seus estudiants.

Mariana Ludmila - Patricio Redondo: Pedagogía Freinet - Silvia García Cadena, YouTube, 10.12.2017

Una altra analogia que va despertar el meu interès va ser la que trobem en aquest film del 2007 amb Les héritiers, un film del 2014.

Ambdues professores decideixen combatre l'admiració per la violència i l'odi que professen els seus alumnes amb la màxima expressió d'aquells sentiments: la violència i l'odi dels nazis.

I decideixen fer-ho a través de la lectura d'un llibre: El diari d'Anne Frank (10) i les visites als museus del testimoni: Museum of Tolerance-Beit HaShoah (MOT, House of the Holocaust, Los Angeles), a Freedom Writers o el Mémorial de la Shoah (Paris), a Les héritiers.

Unes visites que es completen amb les conferències que donen als estudiants els supervivents de l'Holocaust. Entre altres, Miep Gies a Freedom Writers i Léon Zyguel a Les héritiers:
Miep Gies va ajudar a amagar dels nazis a Anne Frank, la seva família i quatre altres persones jueves més. Va ser ella qui va conservar El diari d'Anne Frank quan la seva família va ser arrestada, i el va guardar fins que Otto Frank va tornar d'Auschwitz el 1945 i es va assabentar de la mort de la seva filla. Els alumnes d'Erin Gruwell van recollir suficients diners per fer venir Miep Gies als Estats Units perquè expliqués la seva història. Miep Gies els va convèncer que ells també podien ser uns herois "si podien arribar a encendre una petita llum en una habitació fosca" (2).

La intervenció de Léon Zyguel, és un dels moments més forts de
Les héritiers. En aquest moment clau del rodatge, les càmeres havien passat a un segon pla i eren totalment transparentes als ulls dels actors: una barreja d'estudiants reals de l'escola i actors joves, sacsejats pel seu testimoni. És la base d'una consciència decisiva per a aquests joves: siguin quines siguin les seves diferències, ells són els hereus d'una humanitat a protegir. I el paper de l'educació és alimentar aquesta evidència (11).
Al post que vaig escriure sobre Patricio Redondo (1) vaig transcriure una part del relat de Felip Niubó en referència a la visita del mestre a Puigverd de Lleida el mes de setembre del 1964:
Un cop els assistents van acabar de menjar, va arribar el moment de la sobretaula i la tertúlia. I, com era normal en la metodologia de l’ensenyament de Patricio Redondo, el mestre va donar a cadascun dels assistents uns fulls i els va demanar que deixessin constància per escrit dels sentiments i les emocions del moment que estaven vivint tots junts. Després, va demanar-li al benjamí del grup que els enquadernés i escrigués a la portada una dedicatòria general de tots cap al mestre, i aquests li la van oferir.
Em va sacsejar l'analogia de la visita de Redondo amb Freedom Writers, a l'escena on la professora entrega uns quaderns als seus estudiants perquè els utilitzin com un diari on els demana que deixin constància de tot allò que senten la necessitat d'escriure (veure Hoy Te Cuento: Freedom Writers [1]). I et confesso que em va emocionar l'escena on Erin Gruwell es va trobar amb uns diaris on els seus estudiants havien deixat els relats d'unes vides que ningú no hauria de passar per l'experiència de viure (veure Hoy Te Cuento: Freedom Writers [2]).

Una cosa és que els anglosaxons no estiguin gaire donats a apreciar res que vingui de França (un sentiment que és clarament recíproc) i encara més si ve d'algú amb idees "socialistes", però segueixo sense estar convençut que la professora Erin Gruwell no conegués el mètode pedagògic de Célestin Freinet (12):
El suport pedagògic del 'Periodisme escolar a internet' parteix principalment de les aportacions del pedagog francès Célestin Freinet (...) Es pot dir que el periodisme escolar va néixer amb Freinet quan, al voltant de 1920, i en el marc d'un context escolar desfavorable, va decidir comprar una impremta manual perquè els seus alumnes redactessin el material d'allò que ell va anomenar 'El llibre de la vida' (...)

El model de Freinet va inspirar a escoles d'arreu del món, i més recentment es poden advertir indicis d'aquest model a l'escriptura catàrtica de la pedagoga Erin Gruwell qui, enmig dels conflictes racials originats el 1992 a Los Angeles (California, USA), va produir amb els seus alumnes un llibre que es va conèixer com The freedom writers diary
(4), posteriorment portat al cinema amb el mateix títol per LaGravenese el 2007.
En qualsevol cas, Erin Gruwell afirma que la idea de la redacció del diari li va arribar després de llegir el diari d'una noia que va escriure els seus relats personals sobre la guerra a Sarajevo, des de setembre de 1991 fins a l'octubre de 1993, sota els bombardejos constants i els tirs dels franctiradors, l'escassetat de l'aigua i d'aliments (13).

Quin podia ser el motiu pel qual Erin Gruwell va escollir com a material de lectura pels seus estudiants El diari d'Anne Frank i no pas El diari de Zlata? La veritat és que els seus estudiants van llegir els dos: Zlata Filipovic ho explica així (14):
Els estudiants i la seva professora, Erin Gruwell, van optar per llegir Anne Frank: The Diary of a Young Girl, el meu propi llibre, Zlata's Diary: A Child's Life in Sarajevo, i també altres llibres, on van trobar la inspiració per començar a escriure els seus propis diaris.

S'havien organitzat ells mateixos i van triar fer quelcom de diferent. Van optar per no fer les coses "com altres ja ho havien fet", i van optar per escriure, crear i lluitar més enllà dels estereotips.

Estic immensament orgullosa i feliç d'haver tingut l'oportunitat de conèixer-los i d'haver jugat algun paper en el seu "creixement" com a éssers humans.
Si et sembla bé, ho deixem aquí per avui. He decidit no anar molt més enllà del film perquè les qüestions que pot aixecar el seu happy end podrien donar per uns quants posts suplementaris, i el final del film em convé com a final d'aquesta història.

El que pogués passar després de la publicació del llibre amb els seus autors i, més tard, amb la creació de la Freedom Writers Foundation, m'interessen molt menys que les analogies que hem vist entre el post d'avui i aquells que el van precedir. Altrament, tots ens hem hagut de guanyar la vida com hem sabut o com hem pogut. No sé si m'explico.

Tot el que he volgut compartir amb tu al llarg d'aquests posts és què hi ha educadors que saben que la infància i l'adolescència passen molt ràpidament, però que aquests períodes marcaran per sempre la vida de les nenes i els nens que tenen a classe. I quan l'estat està absent o captiu, els més humans d'entre aquells educadors, no esperaran al resultat de llargues lluites per oferir a la canalla una infància i una adolescència que els permeti estructurar-se com a adults més tard. I, tossuts com a mules i amb una voluntat d'acer, treballaran de valent. I ho faran malgrat l'oposició del sistema, la desídia de molts pares i l'oposició de molts dels seus companys al professorat.

Aquests herois sense capa existeixen. I amb aquesta curta sèrie de posts no he volgut fer res d'altre que donar-los les gràcies per haver estat enllà on ningú no els esperava.

També és veritat però que s'hauria de fer l'impossible per identificar els funcionaris responsables de crear situacions inacceptables i desplaçar-los a llocs més adequats amb les seves competències. Desplaçar també aquells educadors que no mereixen ocupar la plaça de treball que ocupen, i fer el necessari perquè el producte de tota aquesta incompetència no se segueixi reproduint a les escoles (15).


Es tracta d'un problema molt greu que s'ha de solucionar de manera urgent. I molt especialment a Catalunya, a qui l'informe internacional PIRLS 2021 (16) ha situat en els nivells més baixos de comprensió lectora d'Europa (només Turquia i Bèlgica ho fan pitjor) i d'Espanya (només Ceuta i Melilla ho fan pitjor) (16). I quan hom toca fons, no es tracta d'enfonsar-se encara més engegant el ventilador d'excuses destinades a presentar com a global una situació local del tot inadmissible (17) (18).

Amb això vull dir que no és de rebut passar-li la culpa a la mainada i a les pantalles dels dispositius electrònics. Aquest discurs no es correspon gens ni mica amb els resultats que reflecteixen les dades de l'informe internacional PIRLS 2021 (16):
Els tres països on als nens d’entre 10 i 11 anys els hi agrada més llegir són Turquia, Portugal i Espanya -paradoxalment els que registren nivells més baixos de comprensió lectora- mentre que aquells amb resultats més positius presenten percentatges molt baixos sobre el gust a la lectura, com és el cas de Finlàndia (23%), Dinamarca (14%) o Noruega (13%).
Si als nens de Catalunya els agrada llegir més del que els pot agradar als nens finlandesos, danesos o noruecs, però registren els nivells més baixos de comprensió lectora, crec que no és gens difícil identificar ràpidament on es troba el problema (18).
Els mestres no tenen prou formació en llengua. "Hi ha un nivell baixíssim d’escriptura i lectura entre els mestres. Molts diuen que no els agrada llegir". Els mestres són referents per als més petits, per la qual cosa "si els referents fallen, els alumnes també i entre tots alimenten el baix nivell".
Entre tots??? Assumir les seves pròpies responsabilitats és propi d'adults i serà sempre el primer pas per a resoldre qualsevol mena de problema. Derivar les responsabilitats pròpies sobre els altres és més propi d'adolescents. I és molt difícil que, amb una actitud pròpia d'adolescents, hom arribi a formar els futurs adults.


  1. Veure Patricio Redondo, publicat en aquest blog el 22.08.2023
  2. Freedom Writers: Foundation || Wikipedia [en] [fr] [es] [ca] || IMDb || YouTube || Twitter
  3. Cuadernos en Acción - Análisis de Freedom Writers/Escritores de la libertad/Diarios de la calle, de LaGravenese (2007), YouTube, 26.06.2021
  4. Wikipedia: The Freedom Writers Diary [en] [fr] [es] [ca]
  5. Wikipedia: Erin Gruwell [en] [fr] [es] [ca]
  6. Veure Ça commence aujourd'hui (1999), publicat en aquest blog el 29.08.2023
  7. Veure Les héritiers (2014), publicat en aquest blog el 05.09.2023
  8. Freedom Writers (2007), Reel Faces, Chasing the Frog
  9. Mariana Ludmila - Patricio Redondo: Pedagogía Freinet - Silvia García Cadena, YouTube, 10.12.2017
  10. Wikipedia: The Diary of Anne Frank [en] [fr] [es] [ca]
  11. Les Héritiers: Chapeau, la prof!, Le Parisien, 03.12.2014
  12. Albarello, F., Canella, R., and Tsuji, T. (2014). La práctica del periodismo escolar como estrategia de inclusión digital genuina en el Modelo 1 a 1. Austral Comunicación, 3 (1), 31-70. https://doi.org/10.26422/aucom.2014.0301.alb
  13. Zlata's Diary: A Child's Life in Wartime Sarajevo [en] [fr] [es] [ca]
  14. Zlata Filipovic: From The Freedom Writers Diary - Foreword, Massachusetts Department of Higher Education, 2015
  15. Alba Castellví: Futurs mestres que detesten llegir, Ara, 31.05.2023 || Versió impresa a Twitter
  16. PIRLS 2021. Estudio internacional de progreso en comprensión lectora. Informe español, Ministerio de Educación y Formación Profesional, PDF Gratuito sin DRM
  17. Carina Farreras: La Generalitat no se muestra sorprendida por la bajada de comprensión lectora en Catalunya, La Vanguardia, 30.05.2023
  18. Ivet Nuñez: Suspens en comprensió lectora: el problema d’un món que arracona la paraula, El Món, 10.06.2023
  19. Catalunya a la franja “intermèdia” en comprensió lectora, Col·legi de Periodistes de Catalunya, 26.06.2023