Showing posts with label military. Show all posts
Showing posts with label military. Show all posts

Tuesday, July 15, 2025

the hole in the wall pub (bristol, uk)

Fly Drive Explore: Discovering Bristol’s Pirate Past - Bristol Quayside, YouTube, 16.04.2019
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

Fa uns dies vaig trobar per atzar el vídeo amb què he obert el post d'avui, un post que dedico amb tot l'afecte a l'amic Hands

Un vídeo que ens presenta alguns dels indrets de la ciutat de Bristol mencionats a un dels millors llibres d'aventures de tots els temps: L'illa del tresor (1883) (1), escrit per Robert Louis Stevenson.

Malgrat que no crec que valgui la pena entrar a discutir si els llocs mencionats per una novel·la de ficció publicada a finals del s. XIX existien a mitjans del s. XVIII o si coincideixen amb els edificis que ens presenta el vídeo, m'han cridat molt l'atenció els comentaris sobre el pub: The Hole in the Wall (2)
Durant el s. XVIII aquest era un dels pubs del port de Bristol on els clients podien ser segrestats legalment per un grup de facinerosos que els entregarien a la marina reial per a procedir al seu enrolament forçós. Aquestes bandes de facinerosos eren conegudes amb el nom de press gangs (3), sovint amb una traducció a l'espanyol molt poc afortunada (en fi, segons com es miri).

Segons la llegenda, al pub hi havia gent vigilant per les finestres l'arribada dels press gangs i, en cas d'alarma, la clientela escapava per un forat al mur que li ha donat el seu nom al pub: The Hole in the Wall).

Amb la finalitat d'edulcorar aquesta barbaritat, hi ha pamflets que limiten l'acció dels
press gangs als pubs que es trobaven als ports. I els segrests, a borratxos i pobres diables sense feina: justament el perfil de mariners buscat per la marina reial (nota d'ironia, en cas que no ho hagis enganxat).

En tot cas, hom diu que els segrestadors posaven un King's shilling (4) (5) a la mà de les víctimes: una maniobra que permetia que l'oficial de la marina que dirigia als press gangs declarés que la victima havia acceptat els diners del seu enrolament a la marina britànica. És per això que molts d'aquests homes eren coneguts amb el sobrenom -o el cognom- de Silver. Aquest seria doncs l'origen del nom que Robert Louis Stevenson va utilitzar per anomenar al pervers Long John Silver.

Tanmateix, la pràctica del segrest de pobres diables per enrolar-los a la marina reial es va estendre, amb altres variants, a l'enrolament forçós als vaixells d'esclaus, car pocs eren aquells que volien enrolar-se, a causa de les altes taxes de mortalitat entre la tripulació i el perill de les rebel·lions d'esclaus.
 
Així, sembla que era habitual que els propietaris de moltes tavernes del port de Bristol  rebessin diners dels armadors per d'emborratxar els mariners i endeutar-los en el joc. L'única manera que els mariners podien evitar d'anar a la casa dels pobres o a la presó de deutors era treballar a bord d'un vaixell d'esclaus.
Si t'he deixat amb el sentiment que aquestes coses només passaven a l'imperi britànic, val la pena llegir un article publicat l'any 2020 per Vera Moya per conèixer quins eren els mètodes d'enrolament de les marines espanyola, francesa i anglesa al s. XVIII (6). 

Sobre el sistema de reclutament de tropes pels exèrcits imperials espanyols en temps de Felip V també val la pena llegir-se un article publicat el 2013 per Julian de la Cruz de Gracia (7). I en el cas d'Andalusia, pots trobar informacions més detallades a un article publicat per Antonio José Rodríguez Hernández (8).

Sobre les rebel·lions dels mariners de les flotes imperials, val la pena llegir-se un article publicat per Vera Moya (9). En el cas de la marina imperial espanyola, val la pena llegir un article del mateix any de José Manuel Váquez Lijó (10).


  1. Wikipedia: Treasure Island [en] [fr] [es] [ca]
  2. David Emeney: Historic site. The Hole in the Wall Pub, Discovering Bristol, 2003
  3. Wikipedia: Impressment [en] [fr] [es] [ca]
  4. Wikipedia: King's shilling [en] [fr] [es] [ca]
  5. El reclutamiento de la marinería, La Voz de Galicia, 29.01.2017
  6. Vera Moya Sordo: Voluntarios y forzados: las dinámicas de reclutamiento en las marinas de guerra española, francesa e inglesa en el siglo XVIII, Tiempos Modernos, n° 40, junio de 2020
  7. Julian de la Cruz de Gracia: Del campo a la milicia. Levas y fianzas en Mora a principios del siglo XVIII
  8. Antonio José Rodríguez Hernández: Las levas forzosas en Andalucía, Servicio de Páginas PHP de la Universidad de Almeria, Identidad e Imagen de Andalucía en la Edad Moderna
  9. Vera Moya Sordo: Motines masivos en las armadas británica, francesa y española a finales del siglo XVIII: una perspectiva comparativa, Derroteros de la Mar del Sur, nº 20-21 (2012-2013), pp. (51-52)
  10. José Manuel Váquez Lijó: La conflictividad generada por las levas de marinería en la España de la segunda mitad del siglo XVIII, Conflictividad y violencia en la Edad Moderna. Jiménez Estrella, Antonio; Lozano Navarro, Julián J. (eds.), vol.2, pp.1230-1240, (2012).

Saturday, June 28, 2025

the world’s most dangerous arms dealer

DW Documentary: The World’s Most Dangerous Arms Dealer (spanish), YouTube, 29.06.2023
DW Documentary: The World’s Most Dangerous Arms Dealer (english), YouTube, 29.06.2023
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

Si, pel que sigui, en lloc del vídeo veus un missatge que et diu que aquest no es pot veure al país des d'on t'has connectat, pots provar amb una VPN o buscar a YouTube aquest vídeo: "Monsieur Li, trafiquant d'armes".

Avui m'agradaria compartir amb tu un dels millors reportatges que mai he vist: i com ja tinc una edat, n'he vist molts!

Un reportatge dirigit per Philipp Grüll publicat el 2023: Monsieur Li, trafiquant d'armes (1). Jo el vaig veure fa uns dies en diferit, al canal de la cadena Arte TV ;(2), que havia decidit fer una reposició durant la matinada del 25.06.2025.

Per motius que segurament tenen una justificació que desconec i, francament, no m'interessa, després de connectar-me com usuari a la pàgina Web d'Arte TV (2), em vaig trobar amb aquest missatge: Ce programme n'est pas disponible dans votre pays.

No hi fa res, Arte TV (2) presenta així el reportatge a les seves pàgines:
Tres periodistes d'investigació segueixen els passos d'un dels homes més buscats del món: un misteriós traficant xinès, que suposadament va vendre armes de destrucció massiva a l'Iran

Li Fangwei (3), també conegut com a Karl Lee, hauria permès a l'Iran construir un arsenal massiu de míssils. Buscat activament per l'FBI durant dècades, Lee és un autèntic fantasma: la intel·ligència nord-americana només tenia una foto i el seu número de passaport.

Nascut l'any 1972 a l'extrem nord-est de la Xina, Lee va començar a cridar l'atenció dels serveis secrets nord-americans a principis dels anys 2000, realitzant transaccions financeres sospitoses. Washington ràpidament es va adonar de l'escala de les seves activitats i l'administració Bush es va decidir a aturar-la. Però mentre la Xina, membre del consell de l'ONU, donava suport a les sancions aprovades el 2006 contra l'Iran -que es negava a aturar l'enriquiment d'urani-, Lee mai va ser molestat per les autoritats xineses.

Els components dels míssils que Lee subministrava a l'Iran, permetien dotar-los de la capacitat per portar ogives nuclears. En el terreny de la guerra “convencional” hem vist com han amenaçat directament la seguretat d'Israel i la dels altres països del Golf.

Durant cinc anys, els periodistes Bastian Obermayer i Frederik Obermaier, coneguts en particular per haver revelat els “Panama Papers”, i el realitzador del reportatge, Philipp Grüll, van investigar obstinadament al traficant d'armes, entrevistant antics agents de l'FBI, a investigadors de relacions internacionals britàniques i a membres del govern nord-americà.

A partir de la informació recollida, els investigadors van apropar-se tant com van poder al misteriós traficant, recorrent la Xina en una perillosa caça a l'home.

  1. IMDb: Monsieur Li, trafiquant d'armes
  2. Arte TV: Monsieur Li, trafiquant d'armes
  3. Wikipedia: Li Fangwei

Wednesday, January 29, 2025

facta non verba

La Vanguardia - Imperio, palabra del 2025 | Enfoque Enric Juliana, YouTube, 11.01.2025


Abans de res, deixa'm dir-te que, pel post d'avui, m'ha semblat una bona idea prendre en préstec, com a títol: Facta, non verba ("els fets, no les paraules"). Una sentència atribuïda a Juli Cèsar per l'historiador Suetoni.

Som-hi, doncs! Deixa'm començar pel vídeo amb què he obert el post d'avui. I deixa'm fer-ho parlant del seu autor, dient que l'Enric Juliana és un personatge per qui tinc més simpatia de la que puguin semblar demostrar alguns dels posts que he publicat en aquest blog..

Ho dic perquè no m'agradaria que se'm malinterpretés si dic que no he acabat de comprendre el missatge que ens vol transmetre Juliana al vídeo amb què he obert el post d'avui. Però el fet que es refereixi a les declaracions de Trump sobre el Canadà, Groenlàndia i Panamà associant-les al concepte de Lebensraum (1) i al de l'Imperi em van fer pensar que, la nova profecia de Juliana, està comparant el nou mandat de Trump amb un passat idíl·lic on els EUA haurien demostrat ser una potència pacifica i respectuosa d'un comerç equitable amb la resta de països del món.

Entenc que no és exactament això el que vol dir-nos Juliana. Però, en el seu entusiasme per llençar una première nou dies abans de la nominació de Trump, ha omès un detall important. Els EUA han estat gairebé sempre en guerra al llarg de la seva història, com pots veure al gràfic que les resumeix. Un gràfic que ens mostra que les guerres més llargues estan lluny de ser aquelles que hem retingut a la nostra memòria.
Niall McCarthy: America’s Longest Foreign Wars, Statista, 15.04.2021

Pel que fa a un llistat detallat de les guerres en què han participat els EUA, podria recomanar-te llegir un article de Wikipedia: List of wars involving the United States (2). Però deixa'm dir-te abans que les versions en anglès i francès ens adverteixen que aquest llistat té unes llacunes que inviten a pensar que pot ser encara més llarg. Tanmateix, com hom diu que una imatge val més que mil paraules, et proposo donar un cop d'ull als mapes publicats a un llibre de David Vine (3), de lectura recomanada: pots punxar aquí per veure alguns dels seus mapes més interessants, entre aquests, el que pots trobar a continuació.
United States Wars and Combat, 1776-2020. Map by Kelly Martin for David Vine: The United States of War, A Global History of America's Endless Conflicts, from Columbus to the Islamic State, University of California Press, 2020

Ara que ja hem recordat que qualsevol eventual conflicte bèl·lic en què la nova administració de Trump pogués implicar al seu país, no representaria cap novetat en la seva història, seria interessant demanar a Juliana que ens expliqui la utilització del concepte espantavelles del Lebensraum per fer referència a quelcom que els EUA han practicat des de sempre, de vegades com a resultat d'un conflicte bèl·lic, de vegades per la cessió o la compra d'un territori.
Petri Krohn: The Territorial acquisitions of the United States, such as the Thirteen Colonies, the Louisiana Purchase, the Oregon Country, the Mexican Cession, and so on, Wikipedia, 06.12.2020

Seguint amb les no-novetats que ens anuncia el vídeo de Juliana, em permeto recordar que els EUA han interferit en la política dels països d'Amèrica Llatina sempre que ho han considerat necessari per als seus interessos. Sovint, mitjançant l'organització de cops d'estat. Però també envaint-los, com va ser el cas de Panamà fa 35 anys (4), durant la presidència de George HW Bush.

La Nueva Enciclopedia - Invasión Militar a Panamá: La Última Intervención de Estados Unidos en la Guerra Fría, YouTube, 23.02.2022

Si parlem de Groenlàndia, crec que també val la pena recordar que la presència militar dels EUA a l'illa no ha necessitat fins ara de cap invasió. Que, entre 1959 i 1967, els EUA van construir sota el glaç una base militar: Camp Century (5) amb míssils nuclears preparats per atacar l'antiga URSS. Que aquesta base militar es trobava a 200 km d'una altra gran base militar nord-americana que ja existia en temps de la II Guerra Mundial: Thule.

US Defense News - What It's like at America's Northernmost Military Base in Greenland?, YouTube, 22.12.2020

Una gran base militar, des del 2023 coneguda amb el nom de Pituffik (6), la més septentrional de la US Space Force, lligada als radars del North American Aerospace Defense Command (NORAD) i que té com a missió la detecció dels míssils balístics i la vigilància de satèl·lits pel comandament de la força aèria dels EUA.

Així doncs, com la presència militar nord-americana no s'ha qüestionat mai i, fins on jo sé, les relacions entre els EUA i Dinamarca sempre han sigut excel·lents, desconec quin pot ser l'interès de Trump i la banda de tertulians que ha escollit com a assessors per comprar l'illa:
He de confessar-te que, vivint a Europa, també desconec quins són els diners per adquirir Groenlàndia amb què compta Trump, president d'un país que diu no estar en condicions d'assumir el cost del seu servei postal i que està considerant des de fa anys la seva privatització (7).

Recordem també que, durant el seu discurs de Cap d'Any, el primer ministre de Groenlàndia, va dir que volia que Groenlàndia es desprengués de les cadenes del colonialisme. I que, després d'una visita de Donald Trump Jr a principis d'aquest any, el primer ministre va dir: "Som groenlandesos. No volem ser nord-americans. Tampoc volem ser danesos. El futur de Groenlàndia serà decidit per Groenlàndia" (8).

Potser
val també la pena recordar que Groenlàndia tenia el 2022 una població de 56,583 habitants, dels quals gairebé el 90% són natius inuits. I que la promesa d'una quantitat raonable de dollars per habitant podria fer passar la idea de convocar un referèndum per "decidir" sobre el futur polític de l'illa.
Tanmateix, veient la facilitat amb què Trump ha reeixit a fer doblegar els genolls al president colombià: Gustavo Petro, just amb l'amenaça dels aranzels (9), em demano si la política agressiva de Trump vers Groenlàndia o el Canadà no té cap altre objectiu que ficar sota pressió les seves economies, obligant danesos i canadencs a signar tractats comercials que, anant contra els seus interessos sobirans, els segueixin permetent l'accés a un dels mercats econòmicament més atractius del planeta.
Donald Trump: A Snake Oil Salesman

Estem doncs davant de la idea de l'Imperi evocada per Juliana? Abans de respondre a aquesta qüestió, m'agradaria proposar-te la lectura d'un article publicat per Josep M. Colomer a La Vanguardia (10):
Estats Units és un imperi en retirada. La seva última victòria militar va ser fa trenta-quatre anys, a la guerra del golf Pèrsic. Després, es va retirar unilateralment, sense èxit o derrotat, de l'Iraq, l'Afganistan, Líbia i Síria. Ara ja no envia tropes als escenaris de conflicte, com a Ucraïna, a qui només ven armes. La despesa militar, que havia arribat al 8% del PIB durant la segona guerra freda del president Reagan als anys vuitanta, és ara del 3,4%, menys del que Trump reclama als socis de l'OTAN. Un milió de soldats desplegats a més de mil bases militars, la majoria a Europa, han quedat reduïts a cent cinquanta mil.

Donald J. Trump no vol conquerir el món, sinó tot al contrari: el seu pla és atrinxerar-se a Amèrica del Nord, tancar fronteres, oblidar-se d'Europa i acomodar zones d'influència amb Rússia i la Xina per no haver d'anar de guerra a guerra per salvar als seus suposats amics.
William McKinley: One of the biggest Snake Oil Salesmen

El mateix dia de la publicació de l'article de Josep M. Colomer, un article d'Antoni Puigverd ens recordava la figura de William McKinley (11), un president dels EUA assassinat durant el seu segon mandat per un anarquista americà d'origen polonès: Leon Frank Czolgosz (12):
Les dues grans aportacions polítiques de McKinley (proteccionisme aranzelari i expansionisme imperial) troben en Trump a un continuador directe. Ja des d'abans de ser diputat, McKinley era un defensor a ultrança de la indústria americana. Amb la seva política aranzelària, que frenava les importacions, la indústria americana va fer un gran salt.

Pel que fa a l'expansió territorial, McKinley va pressionar Espanya per concedir la independència als insurgents cubans. A conseqüència de l'explosió del Maine (febrer de 1898: un cuirassat nord-americà que havia ancorat, intrús, al port de l'Havana), McKinley va sol·licitar la declaració de guerra al Congrés i la va signar. La moderna flota nord-americana es va imposar fàcilment a l’antiga marina espanyola. Per acordar la pau, Espanya va haver de lliurar als Estats Units, a més de Cuba, Puerto Rico, Guam i les Filipines (...) El mateix any,
McKinley va annexionar les illes Hawaii als EUA.
L'afany de Puigverd per parlar-nos de polítiques imperials no ens ha de fer oblidar la situació particular d'aquells territoris que, pel que sigui, tot i estar sota sobirania nord-americana, no formen part del territori nacional dels EUA: Guam i les illes Marianes, Puerto Rico i, fins al 1946, les  Filipines.
Et recomano la lectura d'un article de Wikipedia (13) que parla de la història dels territoris dels Estats Units. D'aquells territoris que van acabar fent part del territori nacional dels EUA; d'aquells que van acabar sota la sobirania dels EUA sense fer part del seu territori nacional i la d'aquells territoris que van ser invadits o ocupats una o diverses vegades al llarg de la seva història.
I just per tancar el post d'avui, en relació amb el que pugui ser la futura política exterior de l'administració Trump, recomanar un cop més la lectura de l'article de Josep M. Colomer, molt especialment un paràgraf on ens recorda que:
Ja hauríem d'haver après fa temps que a Trump no se l'ha de jutjar per la seva xerrameca, que sol ser provocativa per despistar o atemorir el contrari i així vèncer-lo o obligar-lo a negociar. Cal parar atenció només al que faci. I no li serà fàcil: hi haurà resistència, incompetència, alts i baixos econòmics, desenganys, corrupció ...
Naturalment, part de la xerrameca s'anirà traduint en ordres executives i lleis que sortiran del Congrés i del Senat nord-americans. En aquest moment, valdrà la pena reflexionar sobre tres o quatre coses que hem après al llarg dels anys. En el terreny de l'ecologia, per exemple, quin és un dels països que rep amb més intensitat les conseqüències del canvi climàtic, quin és el seu cost anual i quin és el seu impacte en el sector de les assegurances i en les economies de les classes mitjanes..., i els actors de Hollywood.

I ja en el terreny de l'economia, analitzar quin pot ser l'impacte de les decisions de la nova administració en el motor del consum: les classes baixa i mitjana. I quan aquestes impactin a les grans corporacions, no oblidar que aquestes van aprendre tres o quatre coses durant el període més àlgid de la globalització.
Per exemple, quan es va amenaçar amb sancions a la Xina, moltes empreses d'aquest país van deslocalitzar a Vietnam i a Mèxic (14). I quan la nova administració dels EUA va amenaçar a Mèxic amb aranzels que podien pujar fins a un 25%, moltes de les manufactures que exporten des d'aquest país als EUA, majoritàriament lligades a empreses nord-americanes i xineses, van engegar un període de reflexió sobre el seu eventual trasllat a Vietnam (15).  

  1. Wikipedia: Lebensraum [en] [fr] [es] [ca]
  2. Wikipedia: List of wars involving the United States [en] [fr] [es] [ca]
  3. by David Vine: The United States of War, A Global History of America's Endless Conflicts, from Columbus to the Islamic State, University of California Press, Oct 2020
  4. Wikipedia: United States invasion of Panama [en] [fr] [es] [ca]
  5. Veure The defrosting of a military base: Camp Century, publicat en aquest blog el 05.03.2020
  6. Wikipedia: Pituffik Space Base [en] [fr] [es] [ca]
  7. Eric Katz: USPS privatization again under consideration, Trump says. The president-elect suggested he could bring back an idea from his first term that proved unpopular with both parties in Congress, Government Executive, 16.12.2024
  8. Maya Yang: Trump again demands to buy Greenland in ‘horrendous’ call with Danish PM, The Guardian, 25.01.2025
  9. Petro acepta a los deportados por Trump tras las amenazas de nuevos aranceles a Colombia, La Vanguardia, 27.01.2025
  10. Josep M. Colomer: La retirada de Trump, La Vanguardia, 27.01.2025
  11. Antoni Puigverd: Monte McKinley, La Vanguardia, 27.01.2025
  12. Wikipedia: Assassination of William McKinley [en] [fr] [es] [ca]
  13. Wikipedia: Former unincorporated territories and administered areas
  14. David Culver et al.: An industrial Chinatown near the US southern border readies its options should Trump tariffs come, CNN Business, 22.01.2025
  15. Why Foreign Companies Relocate to Vietnam?, Vietnam Briefing

Sunday, January 19, 2025

i és en aquest clarobscur que neixen els monstres

EM Productions - Steve Bannon: Master of Chaos (Official Trailer), YouTube, 25.10.2023
Sarah Findley - Steve Bannon: Master of Chaos (2023), IMDb
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

A principis del mes de gener d'enguany, Ketrin Jochecová va publicar un article de lectura recomanada que portava per títol: Steve Bannon: Els diners de Musk ens ajudaran a fer d'Europa un refugi populista (1). Aquest article mencionava algunes de les declaracions de Bannon recollides anteriorment per un article publicat a Bloomberg (2):
Els diners i la informació són les dues armes nuclears tàctiques de la política moderna, i podem desplegar ambdues a una escala sense precedents (...) Si Musk inverteix a Europa la mateixa quantitat de diners que ha invertit a la campanya electoral de Trump, les nacions d'aquest continent giraran cap a una agenda populista (...) No hi ha cap govern de centre-esquerres a Europa que sigui capaç de resistir aquest atac.
Pel que sigui, aquestes declaracions no han ocupat els grans titulars de la premsa europea. Una premsa que ha donat molta més importància a l'entrevista d'Elon Musk amb Alice Weidel, líder de l'AfD, el partit d'extrema dreta Alternativa per a Alemanya.

En realitat, la premsa europea ha donat molta més importància a l'entrevista en si, que al que es va dir abans i durant aquesta. 

Pel que sigui, més enllà de les idees de l'AfD sobre el tancament de fronteres i l'expulsió dels immigrants, fora d'Alemanya no es va dir gran cosa sobre el congrés que l'AfD va celebrar l'11 de gener a Riesa (estat lliure de Saxònia), on Weidel va declarar que si un dia governava el seu partit: Enderrocarem tots els aerogeneradors. Acabarem amb aquests molins de vent de la vergonya (3).
Un xic menys del 60% de l'electricitat generada l'any passat a Alemanya procedia d'energies renovables com l'eòlica i la solar. Sense sorpresa per a ningú, les declaracions d'Alice Weidel estan en fase amb les idees de Donald Trump, que va reclamar recentment el desmantellament dels aerogeneradors del Mar del Nord.
Weidel també va criticar la decisió d'Angela Merkel de tancar les centrals nuclears alemanyes, afirmant que: No cal ser gaire llest per adonar-se que no es pot governar un país industrial només amb energia eòlica i solar

Musk, fabricant de les bateries que permeten acumular l'electricitat que produeixen els panells solars i els aerogeneradors, va respondre amicalment dient que ell és un fan de l'energia solar i de l'energia eòlica, però que no s'oposa a la idea de completar la producció de les renovables amb centrals tèrmiques convencionals (gas i carbó) i centrals tèrmiques nuclears (4).
Deixem per un moment el debut de la carrera d'estadista de Musk i tornem als estadistes professionals de la premsa. Si aquests no van donar la importància que mereixien les declaracions de Bannon amb què he obert el post d'avui (cf. 1), van estar molt més receptius a unes declaracions publicades el 14.01.2025, on creien haver  identificat l'inici de les baralles internes al si de la nova administració dels EUA (5):
Bannon va burlar-se de Musk afirmant que si va tenir "una certa influència" en el triomf de Trump i el partit republicà a les eleccions, no "té la capacitat prendre decisions ni d'informar d'aquestes decisions ni d'impulsar-les".
De totes maneres, la premsa europea va concentrar els seus titulars en les declaracions de Trump sobre l'extensió de la sobirania dels EUA al Canadà. Groenlàndia i Panamà. 

Però el sensacionalisme dels titulars contrastava amb la confusió i desconcert que es manifestava als articles d'opinió davant de l'agressivitat que mostrava Trump amb els països aliats dels EUA.
Source: Sad and Useless

El desconcert dels opinadors de la premsa europea em va fer recordar un article publicat a finals del 2021 (6), on l'autor recordava unes declaracions que Bannon va fer el 2018:
El que pugui dir el partit demòcrata no importa. La manera d'actuar contra ells és inundar la informació amb m**** (eng. Flood the zone with sh**). O, com Bannon va afirmar en una altra entrevista: No es tracta de la persuasió: es tracta de la desorientació.
Jo afegiria que tant la creació de les fàbriques de fakes i l'agressivitat dels trolls creats en aquelles fàbriques, estan al servei de la creació de l'estratègia de la contrainformació, la confusió, el desconcert ... O la desorientació, en paraules de Bannon.
Aquells ciutadans de l'estat espanyol que s'estiguin trencant el cap per a trobar una expressió menys escatològica per traduir l'estratègia de Bannon farien bé de recordar que, des de temps immemorables, aquesta es coneix al seu país com l'estratègia de la tinta del calamar. Una estratègia utilitzada ad nauseam per les dretes nacionalistes de l'estat espanyol (7).
Quan el calamar es troba en una situació de perill, expulsa la tinta per poder escapar de manera desapercebuda. Aquesta tècnica es configura de manera diferent en política: s'utilitza per distreure l'opinió pública en l'accessori, mentre el deep state s'ocupa de l'essencial, amagat en la tinta dels mitjans de comunicació al seu servei.
Tornant a l'agressivitat de les declaracions de Trump, no conec quina serà l'estratègia geopolítica i militar de la nova administració dels EUA. Però recordo que aquestes declaracions no estan en fase amb les promeses que es van fer durant la campanya electoral: 
La quadratura del cercle. Les expulsions de milions d'immigrants il·legals, el tancament de les fronteres a les importacions, la pujada de salaris i la baixada de preus dels productes de consum, en particular aquells lligats a l'alimentació. 
I sobre aquest darrer particular, m'agradaria recordar que, pocs dies després de la seva elecció, Trump manifestava que aquest seria un objectiu molt difícil d'assolir (8).

BBC News - Donald Trump says he 'would encourage' Russia to attack non-paying Nato allies, YouTube, 11.02.22024

Desconec doncs si les declaracions de Trump fan part de l'estratègia de la tinta del calamar o si responen a l'única alternativa identificada pels membres de la nova administració davant el previsible incompliment de les seves promeses electorals.

El cas és que els analistes polítics estan desorientats. Aquestes declaracions tenen per objectiu enemistar els EUA amb els seus veïns: Canadà i Mèxic? Debilitar al seu principal soci occidental: la UE, afavorint la seva implosió? Acabar amb l'aliança militar hegemònica del món occidental: l'OTAN? Crear un conflicte de difícil solució amb la factoria del món: la Xina?

No puc descartar que tot l'enrenou creat per la premsa europea sobre les declaracions de Trump sobre Canadà, Groenlàndia o Panamà no és més que una estratègia de la tinta del calamar per evitar parlar de les declaracions de Trump amenaçant el futur de l'OTAN, en cas que els seus membres no augmentin ràpidament el seu pressupost de defensa a un 5% del PIB: una despesa militar superior a la consentida en el punt àlgid de la Guerra Freda? (9).

Però, francament, no ho sé. Tanmateix, com la memòria dels éssers humans té les ales molt curtes, crec que val la pena recordar que les declaracions i les amenaces de Trump no sempre s'han materialitzat en res que hagi anat més enllà de reforçar la fidelitat del seu electorat. Moltes, em donen un sentiment de déjà vu, com pots veure a un vell post que vaig publicar el novembre del 2016, poc abans del primer mandat de Trump (2017-2021) (10):
Trump té al seu programa la definició d'una estratègia de ruptura de tractats de lliure comerç, la imposició de drets duaners per a protegir la indústria local amb la creació de llocs de treball i l'objectiu d'assegurar la competitivitat de la indústria americana gràcies a una energia de producció local i a bon preu (...).

El nou president pot derogar les lleis i les taxes que vulgui (...) però crec que la política energètica de la nova administració no serà res d'altre que el que les empreses del sector decideixin fer. I, fins i tot en aquest cas, uns i altres, faran bé d'escoltar què n'han de dir els diferents estats de la federació.
I ara, si m'ho permets, m'agradaria tornar al tema de l'energia nuclear per la qual semblen apostar amb entusiasme la nova administració dels EUA i les dretes populistes europees.

Aquells que em seguiu des de fa temps en aquest blog, ja sabeu que detesto les teories conspiracionistes. Però actualment només veig un país que pugui estar interessat a promoure l'energia nuclear: Rússia (11):
Els recursos miners de Rússia no estan en fase amb les necessitats de les seves centrals nuclears. Els contractes de subministrament de mineral d'urani que Rússia té signats amb països estrangers, representen el triple del que consumeixen els seus propis reactors.

Només 12 països disposen de la capacitat d'enriquir l'urani necessari pel funcionament de les centrals nuclears. Però 
els baixos costos de producció de Rússia en aquest mercat liberalitzat, li ha permès controlar gairebé el 40% del mercat.
Desconec si, com s'ha afirmat sovint a la premsa occidental, les dretes nacionalistes que defensen aquest tipus d'energia reben o no favors de Rússia. Tanmateix, no m'atreveixo a afirmar el contrari. Bàsicament, perquè els industrials occidentals fa temps que semblen haver perdut l'interès per una font d'energia que té un cost més elevat que el de les energies renovables. I, davant del desinterès dels industrials occidentals, l'interès entusiasta de les dretes nacionalistes per promoure aquest tipus d'energia em sembla altament sospitós.
Abandonar l'euro, rebutjar la UE, nacionalisme en lloc de fronteres obertes i no donar suport als acords de lliure comerç: la llista és llarga i alarmant. Tanmateix, les propostes de l'AfD en terreny de la política energètica augmentarien la dependència d'Alemanya del gas i del petroli, i l'únic beneficiari seria el cap d'Estat rus Vladímir Putin. (cf. 3)
En efecte, com podem veure a Espanya en el cas de la central nuclear d'Almaraz, malgrat les disposicions legals que permeten allargar el temps d'explotació d'una central nuclear, el seu cost de funcionament i de manteniment, fan que alguns dels seus propietaris renunciïn a allargar la seva vida útil i prefereixin seguir l'opció del seu tancament. Altrament, com podem veure a continuació, la idea de construir noves centrals nuclears està molt lluny de ser evident (12).
Jaume Morron: EON, RWE i la coalició CDU/CSU rebutgen la idea de reobrir els reactors nuclears alemanys tancats definitivament i en procés de desmantellament, dialEc, 14.11.2024
Siguem seriosos i admetem que, tret de l'Enric Juliana (13), ningú pot anticipar amb seguretat què passarà durant el mandat de Trump. Tanmateix, en l'anàlisi de Juliana he trobat a faltar una frase d'Antonio Gramsci que segurament va conèixer durant el període de la seva militància comunista al PSUC (14): El vell món s'està morint. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur neixen els monstres.

No és necessari tenir el do de la clarividència per a saber que el vell món de l'hegemonia econòmica i militar d'occident sobre el planeta s'està morint. Tampoc per a caure en la imprudència de creure que el reemplaçarà un de millor. Però tenir identificats als monstres i les claus que expliquen les seves accions és essencial per a no caure en la desorientació i l'angoixa vital en la qual ens pot submergir la seva ofensiva política de comunicació.

Podria afegir que una bona idea seria practicar la lectura dels mateixos clàssics que han llegit els monstres. Com ara Sun Tzu, el seu Art de la Guerra i les seves sentències: Si coneixes al teu enemic i et coneixes a tu mateix, no hauries de témer el resultat de mil batalles. Si et coneixes a tu mateix, però no al teu enemic, per cada batalla que guanyis patiràs una derrota. O, si no coneixes ni al teu enemic ni a tu mateix, perdràs totes les batalles.

En tot cas, em sembla que, just per començar, l'essencial és no ser víctima de l'estratègia de la tinta del calamar. No caure en els seus paranys i mantenir una discreta distància de seguretat amb aquells que la practiquen. Però, per damunt de tot, mantenir-nos el més allunyats possible dels seus propagandistes.


  1. Ketrin Jochecová: Steve Bannon: Musk’s money will help us make Europe a populist haven, Politico, 08.01.2025
  2. Alex Wickham et al.: Musk Takes Slash-and-Burn Style to Europe After Bolstering Trump, Bloomberg, 08.01.2025
  3. Tras los comentarios de Weidel sobre la demolición de aerogeneradores: La industria advierte de grandes daños, MarketScreener, 12.01.2025
  4. Tamsin Paternoster: Elon Musk y la jefa de la extrema derecha alemana organizan un chat en línea que la UE advierte que podría ser ilegal, EuroNews, 09.01.2025
  5. Myah Ward, Dasha Burns: Bannon taunts Musk: He doesn’t have that much power, Politico, 14.01.2025
  6. Brian Stelter: This infamous Steve Bannon quote is key to understanding America’s crazy politics, CNN Business, 16.11.2021
  7. Julio González García: Ayuso y la estrategia del calamar, Global Politics and Lauw, 12.09.2022
  8. Alexandra Hutzler: Trump now says bringing down grocery prices, as he promised, will be 'very hard', ABC News, 13.12.2024
  9. Joshua Posaner et al.: Europe splits on Trump’s call to dramatically boost defense spending, Politico, 08.01.2025 || Andrew Gray, Lili Bayer: NATO won't back Trump's new defence spending target but will raise its sights, Reuters, 10.01.2025 || Rebecca Rommen, Nathan Rennolds: Europe is divided over Trump's call for NATO members to boost defense spending to 5% of GDP, Business Insider Europe, 12.01.2025
  10. Veure El futur de la política energètica als USA, publicat en aquest blog el 15.11.2016
  11. Teva Meyer: L’uranium : une ressource stratégique, Vie Publique, 04.08.2023
  12. Jaume Morron: EON, RWE i la coalició CDU/CSU rebutgen la idea de reobrir els reactors nuclears alemanys tancats definitivament i en procés de desmantellament, dialEc, 14.11.2024
  13. Enric Juliana: Imperio, palabra del 2025, YouTube, 11.01.2025
  14. Wikipedia: Enric Juliana [en] [fr] [es] [ca] || Agustí Colomines i Companys: ¿Por qué Enric Juliana no tiene razón?, Blog personal, 29.03.2015

Sunday, October 27, 2024

bryan adams - war machine

Bryan Adams - What If There Were No Sides At All, YouTube, 12.05.2023


Fa temps, vaig parlar-te de les nits que havia passat estudiant, preparant exàmens i treballs, a una petita habitació que hi ha al garatge de casa dels meus pares.

En aquell garatge, també programava amb un Sinclair Spectrum ZX81 (1) aplicacions que, en aquell temps, eren molt difícils de trobar: per exemple, tractaments de text i programes per a la representació de diferents tipus de gràfiques que utilitzava per a la presentació dels meus treballs a la Universitat. També treballava en la millora una mena de full de càlcul que m'havia passat un company amb qui havia treballat a una fàbrica de Danone (2).

Treballava a casa quan no ho feia durant les nits als terminals al centre de càlcul del Departament de Psicologia. I, per mantenir-me despert, escoltava música d'una emissora del Vallès que fa molt de temps que va deixar d'existir i de la que he oblidat el nom.

La sèrie de posts que vaig dedicar a les nits que vaig passar en aquell garatge (2) va començar el 2013 amb un post dedicat a Bryan Adams (3). Començava així (4):
Hi ha moments de la vida que, sense saber massa bé per què, et queden gravats per sempre. Era pràcticament l'alba i m'havia passat la nit estudiant en aquell reducte del garatge de casa que el meu pare encara utilitza!

Tenia un examen unes hores més tard. No recordo de què, però m'era impossible concentrar-me sense música. I, en el silenci de la nit, aquella emissora del Vallès va emetre un tema de Bryan Adams: Cuts Like A Knife (5). Un tema brutal que passarien durant moltes nits durant aquell mes.
Tot això va passar durant l'any 1983, a una època on a Europa vivíem terroritzats sota l'amenaça d'una guerra nuclear que podia destruir durant segles qualsevol signe de vida al nostre planeta (6).

Quatre anys més tard, Bryan Adams va publicar a l'àlbum Into the Fire: Remembrance Day (7). Val la pena llegir la seva lletra per adonar-te que és un tema remarcable. 

En tot cas, remarcable en el sentit en què, com molts altres temes d'aquella època, pots interpretar-lo com vulguis. Personalment, a l'enllaç que pots trobar al final d'aquest post (8), he preferit interpretar-lo en clau antibel·licista, la mateixa amb què l'han interpretat moltes persones als comentaris que han deixat a YouTube, defensant que aquest vídeo s'hauria de veure a totes les escoles. Però  la veritat és que res impedia interpretar el tema en clau patriòtica, clar. Coses del màrqueting d'algunes stars del rock d'aquella època.

Els imbècils que ens terroritzaven als anys vuitanta han tingut uns dignes successors en aquells que en l'actualitat tornen a presentar-nos amb una frivolitat insuportable la possibilitat d'un conflicte nuclear a Europa

Dos anys després que les tropes russes entressin a Ucraïna, Bryan Adams va publicar un nou àlbum amb un tema que li dona nom, amb una lletra equidistant que, en els temps que corren, crec que poca gent dubtaria a no qualificar de woke: What If There Were No Sides At All (9). És el tema del vídeo amb què he obert el post d'avui.

Finalment, pel que sigui, Bryan Adams va decidir recuperar un tema que el 1982 va escriure amb Jim Vallance, i on també va participar Gene Simmon, de KISS. Un tema amb una lletra lliure d'equidistàncies que KISS va publicar al seu àlbum: Creatures of the Night. El tema porta per nom: War Machine i Bryan Adams en va fer la versió brutal, i sense marge a les interpretacions, que pots trobar al vídeo publicat enguany (10) amb què tanco el post d'avui.

Bryan Adams - War Machine, YouTube, 23.08.2024
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

  1. Wikipedia: ZX Spectrum, més tard el reemplaçaria per un ZX Spectrum 128
  2. Veure Gary Moore - Whiskey in the jar, Sense la música la vida seria un error ... i Sobre la música i l'activitat cerebral, publicats en aquest blog respectivament el 04.05.2018, 26.02.2019 i el 20.04.2023
  3. Wikipedia: Bryan Adams [en] [fr] [es] [ca]
  4. Veure Una nit amb Bryan Adams, publicat en aquest blog el 12.10.2013
  5. Bryan Adams - Cuts Like A Knife, YouTube, 30.10.2008
  6. Veure So, our present is to come back to the 80s ? i Mothers of the Revolution, publicats en aquest blog respectivament el 09.05.2022 i el 31.03.2024
  7. Bryan Adams: Remembrance Day, YouTube, 08.11.2013
  8. Bryan Adams: Remembrance Day, MusixMatch
  9. Bryan Adams: What If There Were No Sides At All, MusixMatch
  10. Rob Ulitski: Bryan Adams 'War Machine' by Ben Ib, Promonews, 27.08.2024

Wednesday, April 17, 2024

start all over again

1990 Carl Sagan Keynote Speech at Emerging Issues Forum


El 31.03.2024 vaig publicar un post en record de la lluita dels moviments pacifistes dels anys 1980 a Europa: Mothers of the revolution (1). Una dècada en què ja es començava a albirar l'enfonsament de l'hegemonia de les dues superpotències que havien sorgit de la Segona Guerra Mundial.

Però deixa'm començar el post d'avui parlant del Mar de Bering. Entre Alaska continental i Sibèria, i separades per Línia internacional de canvi de data (2), es troben les illes Diomedes: Big Diomede (Rússia) i Little Diomede (EUA) (3):
Ambdues illes estan separades per un canal de 3,7 km d'amplada. Aquest canal es congela en hivern i es pot travessar a peu (encara que és il·legal a causa de l'absència de duanes), constituint així l'únic punt del globus des del qual es pot passar caminant de la Federació Russa als Estats Units i viceversa.
No estic al corrent que les illes Diomedes hagin sigut mai un teatre de grans tensions entre les dues superpotències. Pel que sigui,, tampoc l'estret de Bering que, amb una amplada de 82,7 km, separa les costes d'Alaska continental i Sibèria. I, pel que sigui, hom està destinant des dels EUA i des d'Europa, immenses quantitats de diners i d'armament per fer front a una amenaça de la Federació Russa en allò que hom coneix com el teatre europeu.

Unes somes astronòmiques de diners que, ja el 9 de febrer de 1990, al 5th Emerging Issues Forum at NCSU (4), Carl Sagan va denunciar, amb arguments força convincents, que no s'estiguessin dedicant a la lluita contra el canvi climàtic.
Probablement, estàs pensant que parlar del canvi climàtic l'any 1990 converteix a Carl Sagan en una mena de visionari. Si és així, oblida-ho. Ja en novembre del 1965, el comitè assessor científic del president dels EUA, Lyndon B. Johnson (5), va enviar al president enviar un informe titulat Restoring the Quality of Our Environment. Un report que advertia al president del perill de la concentració de CO₂ a l'atmosfera i del seu futur impacte sobre el clima (6).
Restoring the Quality of Our Environment, Report of the Environmental Pollution Panel, President's Science Advisory Commitee, The White House, 1965

Potser, en unes altres circumstàncies, aquell report hauria pogut ser l'inici d'una acció del govern nord-americà per combatre l'amenaça del canvi climàtic. Però, uns mesos abans que el report li fos lliurat al president, en març de 1965, 3.500 marines dels EUA havien desembarcat prop de Da Nang (Vietnam del Sud), marcant l'inici oficial de la guerra de Vietnam: l'inici oficiós havia començat molt abans.
Gràcies al treball remarcable dels mitjans de comunicació, el 1965 l'opinió pública nord-americana va donar un suport aclaparador a aquella intervenció (7). Ja sabem què va passar més tard, quan milers de taüts retornaven els joves a casa. 

No ho veuràs als films, però els nord-americans no estaven sols. En aquella nova aventura militar, van estar acompanyats, entre molts altres, per països de l'angloesfera com Austràlia o Nova Zelanda. Tampoc ho veuràs a la versió en espanyol de Wikipedia, però també hi havia una missió de 50 sanitaris espanyols (8).
Ahir com avui, la prioritat de la guerra contra els enemics de l'hegemonia nord-americana va passar davant de la lluita contra el canvi climàtic. Les quantitats de diners que es van invertir en aquell conflicte van ser colossals. També els recursos científics i tecnològics destinats a vèncer un exèrcit de camperols que ja havia derrotat precedentment a les tropes colonials franceses. Contra tots els pronòstics, aquella guerra no va ser una passejada militar.
A l'article que vaig publicar el mes de març (1) vaig compartir amb tu la introducció d'un article publicat per Rafael Poch dos dies abans (9), on l'autor ens recordava: Tot això, en definitiva, omple els nostres mitjans de comunicació de titulars i de missatges dels nostres necis experts i comunicadors animant i preparant el públic per a una guerra encara molt més gran a Europa.

Aquells necis experts i comunicadors que ens preparen per a una guerra convencional que ja donen per guanyada contra la Federació Russa, passen de puntetes sobre l'eventualitat d'una guerra termonuclear a Europa. També eviten parlar del resultat que va tenir pels americans la guerra de Vietnam, tot com la d'Afganistan.
Corentin Pennarguear: "La situation nous échappe…" : la France au Niger, un combat perdu d’avance ?, L'Express, 04.09.2023

Però també eviten preguntar quin és l'argumentari bel·licista d'Emmanuel Macron contra la Federació Russa, després del lamentable espectacle de les intervencions militars franceses a l'Àfrica subsahariana.

I quan parlen de l'amenaça de la Xina, també eviten parlar d'aquella guerra que, sota mandat de l'ONU, els americans i els seus aliats van dur a terme a Corea. Que, davant de l'amenaça de l'arribada de les tropes nord-americanes a les fronteres xineses, la intervenció de les tropes d'aquest país va provocar una desfeta militar nord-americana de la qual només van poder escapar fent ús de l'amenaça d'una guerra nuclear (10).
Utilitzant atacs nocturns, les posicions de combat de l'ONU eren encerclades i després assaltades per sorpresa per tropes numèricament superiors. Uns atacs acompanyats del so de trompetes i de gongs forts, que complien el doble propòsit de facilitar la comunicació tàctica i desorientar mentalment l'enemic. Les forces de l'ONU no estaven familiaritzades amb aquesta tàctica, i com a resultat, "alguns soldats" van caure en el pànic, abandonant les seves armes i retirant-se cap al sud. L'ofensiva va aclaparar les forces de l'ONU, permetent a les tropes comunistes capturar Seül per segona vegada el 4 de gener de 1951.

Aquests contratemps van fer que el general MacArthur considerés l'ús d'armes nuclears contra els xinesos i els nord-coreans, amb la intenció que les zones radioactives que crearien interromprien les cadenes de subministrament xineses.
Chinese troops with captured US Tank in Korean War 1950 - 1953

Però tornem a l'actualitat. Admetem que l'administració nord-americana que pugui sortir de les eleccions de novembre del 2024 estigui molt menys motivada en seguir participant en el conflicte d'Ucraïna. L'alternativa és portar tropes a la línia de front, sota el lideratge d'un exèrcit francès que s'ha mostrat incapaç de combatre a unitats d'integristes que es desplacen amb velles motos xineses pel desert? És una broma?
Emma Araújo: «Sigue la pista del dinero», La Voz de Galicia, 06.07.2017

Seguim ara amb l'eventual amenaça d'un atac a països europeus per part de la Federació Russa. Si mirem les dades del Banc Mundial (2022) (11), el primer que crida l'atenció és que el PIB per càpita de la Federació Russa està per sota del de Grècia. Millor deixar de banda saber com s'ho han fet perquè l'economia de la Federació Russa hagi pogut seguir creixent malgrat les dures sancions dels països de l'OTAN.

Com els mitjans de comunicació ens estan preparant a una reducció dels pressupostos socials per utilitzar-los en la fabricació d'armes, et proposo que fem un cop d'ull a les despeses militars (12).
Donem un cop d'ull a les dades de la despesa militar de la Federació Russa el 2023. Veurem que ocupa la tercera posició, lluny de la despesa de la Xina. Però també que, sumant la despesa de la Xina i de la Federació Russa, juntes no arriben a la meitat de la despesa dels EUA.

La sorpresa es total quan sumem les despeses militars d'Alemanya, Regne Unit, França, Itàlia, Polònia i els Països Baixos (si trobes el temps, pots afegir la dels altres països de l'OTAN). Efectivament, la despesa actual d'aquests països supera ja avui de llarg la despesa militar de la Federació Russa.

I, just per acabar, si tens el temps i les ganes, et proposo d'agafar la calculadora per veure quina és la població de la Federació Russa i quina la dels països de l'OTAN, a fi d'estimar quants soldats podrien mobilitzar uns i altres en cas de guerra convencional.
Veient aquestes dades només puc deduir que, o bé hi ha algú que està venent molt cares les armes que compren els països europeus, o bé a la Federació Russa tenen els millors enginyers del planeta i arriben a produir les seves armes a un preu de cost sense competència, o bé algú ens està prenent el pèl. Com no conec la resposta, cadascú l'haurà de buscar per la seva banda.


Vaig tancar el post que vaig publicar el 31.03.2024 (1) dient que: Algú està escrivint el relat d'un crim i encara no tenim proves prou sòlides per saber a qui beneficiarà. Però existeixen sospites ben fonamentades per a saber quines són les víctimes potencials. Probablement, seguint la pista dels diners, avui també podem començar a sospitar quin és el mòbil d'aquest crim.



  1. Veure Mothers of the revolution, publicat en aquest blog el 31.03.2024
  2. Wikipedia: International Date Line [en] [fr] [es] [ca]
  3. Wikipedia: Diomede Islands [en] [fr] [es] [ca]
  4. 1990 Carl Sagan Keynote Speech at Emerging Issues Forum, Transition Studies, 25.10.2016
  5. Wikipedia: Lyndon B. Johnson [en] [fr] [es] [ca]
  6. Dana Nuccitelli: Scientists warned the US president about global warming 50 years ago today, The Guardian, 05.11.2015
  7. Wikipedia: Vietnam War [en] [fr] [es] [ca]
  8. Alicia Avilés Pozo: ¿Qué hacían 50 militares españoles en la guerra de Vietnam? Así fue la misión humanitaria que Franco ocultó, eldiario.es, 16.10.2022
  9. Rafael Poch: La ruptura del canon y sus consecuencias, Contexto y Acción (CTXT), 29.03.2024
  10. Wikipedia: Korean War [en] [fr] [es] [ca]
  11. Wikipedia: List of countries by GDP (PPP) per capita [en] [fr] [es] [ca]
  12. Wikipedia: List of countries with highest military expenditures [en] [fr] [es] [ca]

Sunday, March 31, 2024

mothers of the revolution

DocBusters - Mothers of the Revolution, YouTube, 02.09.2021
Recorda d'activar els subtítols del vídeo si tens problemes de comprensió amb les llengües dels vídeos seleccionant la teva llengua de preferència

El passat mes de gener, a un post dedicat a J. Robert Oppenheimer (1) et deia que:
Alguns tenim l'edat d'haver viscut la nostra joventut veient a la TV les imatges dels durs enfrontaments entre la policia i els manifestants dels moviments pacifistes europeus durant els anys 1980. Hom ha fet tot el necessari per esborrar arreu la seva traça amb l'objectiu que els oblidem. Però alguns els seguirem recordant mentre visquem.
Pocs dies abans d'escriure aquell post, havia vist a la cadena Histoire TV un documental neozelandès del que pots veure el tràiler al vídeo amb què he obert el post d'avui.

Aquest documental (2), realitzat l'any 2021, ens presenta la determinació i la dura lluita d'un grup de joves mares gal·leses: 'Women for Life on Earth' que, a finals del 1981, mesos després de l'elecció de Ronald Reagan com a president dels Estats Units (EUA), va fer una marxa de gairebé 200 km per protestar contra la decisió del govern britànic de permetre que els míssils de creuer dels EUA s'emmagatzemessin a una base de la Royal Air Force: Greenham Common, a poc menys de 100 km al sud-oest de Londres.

De la ma d'algunes d'aquelles lluitadores, el documental recorre els 20 anys d'acampada a l'exterior d'aquella base militar: Greenham Common Women's Peace Camp (3), les accions de protesta i les missions internacionals arreu del món que tenien com objectiu posar fi a la Guerra Freda i aturar la propagació de les armes nuclears. Oblidades pels mitjans de comunicació, el documental ens presenta aquestes dones com unes heroïnes de la Guerra Freda que, gràcies a la seva increïble capacitat de resistència, van fer front a les detencions, les condemnes i el menyspreu d'una part de la societat.

BR24 - 1983 in Deutschland: Als wir kurz vor dem III. Weltkrieg, YouTube, 15.02.2023

Coincideixo amb la critica que Leslie Felper va fer a The Guardian a la sortida del documental (4). Però, tant el documental com aquesta critica, m'han semblat terriblement injustos, car ignoren el moviment pacifista que es va desenvolupar durant el mateix període al continent europeu, molt especialment a la Republica Federal Alemanya (RFA).

El vídeo de BR24 que pots trobar aquí damunt presenta una cursa armamentística entre els EUA i la Unió Soviètica que va arribar al seu punt culminant l'any 1983, amenaçant si més no, amb la destrucció total de les dues alemanyes. Ronald Reagan, president dels EUA, volia retornar al seu país l'hegemonia mundial i destruir el bloc de l'Est. Per fer-ho, pensava utilitzar el nous míssils Pershing II i el seu enorme poder de destrucció i, alhora, assegurar que la destrucció dels míssils soviètics des de l'espai, impediria que aquests arribessin als seus objectius als EUA. En qualsevol dels escenaris imaginats per Reagan i el seu equip de psicòpates, les dues alemanyes serien aniquilades sense remei. Helmut Kohl, que es va convertir en canceller per segona vegada en març de 1983, va autoritzar el desplegament dels míssils Pershing II a la RFA.

L'espionatge soviètic seguia funcionant perfectament i tenia informat puntualment al secretari general del partit comunista de la URSS, Yuri Andropov, qui va activar un pla de resposta que desencadenaria un infern a la primera senyal d'un atac occidental contra el seu país.
A un post publicat el maig del 2022 en aquest blog (5), vam veure que va ser gràcies a la sang freda i el coratge d'un home: Stanislav Petrov, que hom va poder evitar el que podria haver estat la III Guerra Mundial en 1983. A un post més recent (6), vam veure com el sentit comú de Zbigniew Brzezinski, conseller de Seguretat Nacional durant la presidència de Jimmy Carter, va passar pel damunt de l'alerta d'atac nuclear massiu de la Unió Soviètica que indicaven els sistemes informàtics americans i va evitar el desencadenament d'una guerra nuclear en 1979 (7). Dos exemples entre desenes d'altres.
SWR - Rekord-Menschenkette der Friedensbewegung, YouTube, 15.11.2020

El 22 d'octubre de 1983, entre 300.000 i 400.000 persones es van manifestar a la RFA per la pau i contra el desplegament a Europa dels míssils nord-americans, amb una cadena humana de més de 100 km des de Stuttgart fins a Neu-Ulm. No va ser l'única manifestació que va viure aquella tardor la RFA. El desplegament de les noves armes nuclears van agrupar en la seva oposició als activistes per la pau, els sindicats, les esglésies, els antimilitaristes, els ecologistes, i ciutadans de totes les edats que es van unir per manifestar-se en contra d'aquella bogeria.

El vídeo de SWR presenta aquella manifestació i alguns dels seus antics protagonistes. Aquell immens moviment popular arreu d'Europa va reeixir a aturar el desplegament dels míssils i va obrir la porta per on havia d'acabar la guerra freda.

Entre els "pacifistes" d'avui trobem aquells que, en cas de conflicte, han decidit que el camí correcte està a adherir a un dels dos bàndols, combatre l'altre i donar suport a un fort rearmament: una estratègia en la qual no es reconeixen els activistes de les lluites dels anys 1980.

Aprofitant aquest regal inesperat de la progressia, els neoliberals han decidit accelerar la liquidació del que encara queda de l'estat social i proclamen guerres que ens presenten com inevitables a Ucraïna i a Taiwan, entre altres. Obviant l'obvi: que una guerra amb Rússia i amb la Xina tindria per conseqüència enviar als escassos sobrevivents d'una guerra nuclear a l'edat de pedra. Per no parlar de les conseqüències que tindria per la resta del món el conegut fenomen de l'hivern nuclear.

Podem fer totes les hipòtesis que volem sobre què hauria passat si Zbigniew Brzezinski no hagués aturat en sec la resposta nuclear americana a l'amenaça soviètica que mai no va existir. Però faríem millor en aturar el que està passant avui a Europa, on la incompetència de la seva classe dirigent ens està portant a una situació de desastre anunciat.

Probablement, una de les millors anàlisis de la situació actual la podem trobar a un article publicat recentment per Rafael Poch (8)
Molta gent es pregunta aquests dies per les raons de la demencial escalada militar a què s'estan lliurant els polítics europeus. Les bravates d'Emmanuel Macron sobre l'enviament de tropes franceses (i bàltiques i poloneses) a Ucraïna. Les pressions sobre el canceller alemany Olaf Scholz per subministrar míssils alemanys capaços de copejar territori rus des d'Ucraïna (...) La histèria dels Borrell i Von der Leyen dient que si no s'atura “Putin” a Ucraïna, Rússia continuarà el seu avenç militar sobre els països bàltics i Polònia, amenaçant la seguretat europea. Tot això, en definitiva, que omple els nostres mitjans de comunicació de titulars i de missatges dels nostres necis experts i comunicadors animant i preparant el públic per a una guerra encara molt més gran a Europa. Com s'ha pogut arribar a aquest carnaval tràgic i extremadament perillós?
Si el menyspreu amb què aquests dirigents segueixen considerant la capacitat militar de l'adversari, sostingut amb l'entusiasme propagandístic dels mitjans de comunicació al seu servei, comença a esquerdar-se després de dos anys de guerra a Ucraïna, pot acabar fent-se miques si la població descobreix algun dia la capacitat militar dels adversaris contra els quals hom vol enviar a combatre als seus fills.


Potser perquè he llegit moltes novel·les negres i he vist molts thrillers al cinema, em segueix sorprenent que hom segueixi parlant de guerres limitades al teatre europeu o al de Taiwan i que, aquells necis experts i comunicadors a qui al·ludia Rafael Poch, segueixin sense preguntar-se a qui beneficiaria el crim. Probablement, no ho fan perquè deuen creure que, en cas de conflicte nuclear, ells se salvarien.

He de reconèixer que no som molts a fer-ho. Però alguns seguim tossudament interrogant-nos a qui beneficiaria el crim. Alguns diaris, com La Vanguardia, ens animen a seguir intentant trobar una resposta gràcies a l'interès de les seves portades (9). Però, sovint, és a la premsa estrangera on trobem algunes pistes que no manquen d'interès.

Per exemple, el mes d'agost de 2023, The Telegraph parlava de l'arribada imminent a una base aèria de la RAF: Lakenheath, a 45 km de Cambridge (United Kingdom) de dos esquadrons de F-35 capaços de transportar armes nuclears (10). Hom podria pensar que era una mena de test per veure si la seva arribada provocava alguna mena de moviment d'oposició. El cas és que, a finals del mes de gener d'enguany, basant-se en uns documents del Pentàgon als que havia tingut accés, The Telegraph informava que els EUA tenien la intenció d'emmagatzemar armes nuclears en aquella base aèria (11). 

Decididament, si encara existeix res que hom pugui considerar com un "moviment pacifista", temo que no té res a veure amb aquells moviments que van reeixir a aturar la guerra freda.

Algú està escrivint el relat d'un crim i encara no tenim proves prou sòlides per saber a qui beneficiarà. Però crec que tots tenim sospites ben fonamentades per a saber quines són les víctimes potencials.



Lectures recomanades
  1. Veure Oppenheimer (2023), publicat en aquest blog el 21.01.2024
  2. Mothers of the Revolution: NZ On Screen || New Zealand Film Commission || IMDb || Rotten Tomatoes ||
  3. Wikipedia: Greenham Common Women's Peace Camp [en] [fr] [es] [ca]
  4. Leslie Felper: Mothers of the Revolution review – emotional return to Greenham Common, The Guardian, 13.10.2021
  5. Veure So, our present is to come back to the 80s ? publicat en aquest blog el 09.05.2022
  6. Veure The 1979 NORAD Alert, publicat en aquest blog el21.02.2024
  7. William Odom to Zbigniew Brzezinski, “NORAD False Alarm,” with memorandum from Secretary of Defense Brown to President Carter attached, 21 November 1979, Top Secret, National Security Archive.
  8. Rafael Poch: La ruptura del canon y sus consecuencias, Contexto y Acción (CTXT), 29.03.2024
  9. Joaquín Vera, Juan Carlos Merino: Margarita Robles: "La amenaza de guerra es absoluta y la sociedad no es del todo consciente", La Vanguardia, 17.03.2024
  10. Danielle Sheridan: US fighter jets capable of nuclear bombing to be based in UK, The Telegraph, 30.08.2023
  11. Tony Diver: US to station nuclear weapons in UK to counter threat from Russia, The Telegraph, 26.01.2024 || US planning to station nuclear weapons in UK amid threat from Russia - report, The Guardian, 27.01.2024 || EEUU prevé volver a instalar armas nucleares en el Reino Unido tras 15 años, Public, 27.01.2024