Wednesday, November 30, 2016

the reverse culture shock: retorn a casa per les festes



nonosvamosnosechan.net
.
.
S'apropen les festes de Nadal i, com cada any, ja han començat a sortir els anuncis que ens han de fer sentir més bons un cop per any. La versió d'enguany dels clàssics de John Lewis m'ha semblat un xic menys lacrimògena que la de l'any passat: compara Buster The Boxer (2016) amb Man On The Moon (2015) si no em creus. Tot el contrari de la loteria espanyola, que ha elevat remarcablement els nivells lacrimògens amb l'anunci del 2016: La historia de Carmina

Els publicitaris també aprofiten les festes de Nadal per recordar un cop a l'any aquells que estan fora de casa. Tot i que l'anunci de El Almendro d'enguany m'ha semblat molt poc afortunat. Vull dir que lo de presentar la massa de jovent que ha hagut de marxar de casa per buscar-se la vida com joves a la recerca d'aventures, d'experiències solidàries, joves que treballen als nivells més alts de les corporacions internacionals ... I demanar a aquests joves emigrants, als que tant bé els hi va la vida a l'estranger, que passin els seus vídeos a El Almendro i que, a canvi, La Fundación Vuelve a Casa – El Almendro, pagarà a 10 concursants el viatge de retorn per Nadals a casa ... I els altres?  Els altres que passin els nadals a l'estranger, Pardieu!

El problema, tant per la penya de El Almendro com per a tots aquells que imaginen que tota la penya que ha marxat s'ha passat tot un any sense pensar en res d'altre que en el retorn, és que pocs coneixen el fenomen conegut com Reverse Culture Shock (1):
Molts de nosaltres ho sabem i ho hem experimentat: viure en un altre país et canvia per sempre. Mai més no seràs el mateix i no tornaràs mai més a veure les coses com abans (2). Quan marxes de la teva ciutat, la teva memòria enregistra un moment que roman inalterat per sempre. Al teu nou destí, trobaràs a faltar la teva ciutat, la teva família, els teus amics, el menjar i moltes de les coses que formaven part de la teva vida: fins i tot idealitzaràs aquest record. Però, què passarà quan tornis? És una pregunta que, com ens recorda en Marc Ventalló (3), ens fem els que ja portem temps fora. Sempre arriba el moment en què hom desitja tornar al seu país d'origen. Sentir la necessitat d'estar al lloc que et va veure néixer, al qual pertanys i submergir-te de nou en aquell lloc que tens enregistrat a la teva memòria
Seguint amb Marc Ventalló (3), la síndrome del Xoc Cultural Invers es manifesta quan tornes i descobreixes que aquell lloc ja no és el mateix i res està com ho recordaves. Llavors t'adones que aquest lloc idealitzat a la teva memòria ha seguit evolucionant sense tu (...) L'efecte és més fort com més diferents siguin les cultures d'origen i d'acollida, i com més temps hagis passat fora de casa. Quan l'emoció del retorn s'esvaeix, el Xoc Cultural Invers es manifesta plenament i hom passa a analitzar la cultura d'origen amb els lents de la cultura del país d'acollida.
Marc Ventalló (3) acaba el seu article dient que és així que entres per sempre en una dinàmica en la que realitzes que ja no pertanys a cap lloc i on cap lloc no és casa teva. Vols viure a una ciutat que sigui un collage de records, d'experiències i de persones. Una barreja d'estils, arquitectures, gastronomies ... Una ciutat que sigui una barreja dels records de totes les ciutats que has estimat. Però aquesta ciutat no existeix (...) El Xoc Cultural Invers és un procés. Potser arribarà el moment en què et sentiràs de nou a casa al teu país d'origen i els vestigis desapareixeran poc a poc. Però mai oblidaràs l'experiència de haver viscut a un altre país, la gent que vas conèixer, tot el que vas aprendre, les seves ciutats, la seva filosofia i sobretot el fet de veure les coses de manera diferent, fets que et permetran afrontar nous reptes en la teva vida.
Just per matisar a Marc Ventalló (3), no crec que sigui just de dir que tothom pateixi el Xoc Cultural Invers. Conec penya que es va casar a l'estat espanyol, que va emigrar a l'estranger, i que es passa el dia veient emissions de TV3 o de qualsevol altres TV de l'estat espanyol. Gent que no surt si no és per anar a un Casal o a un Centro. I que no es truca ni es veu més que amb compatriotes. Aquesta penya, si mai té un Xoc Cultural, és el que li plantejaran un dia els seus fills quan els diguin que han trobat parella ... a menys que no hagin conegut la parella al Casal o al Centro, clar.

Ara bé, també vull afegir que no cal estar massa temps fora per patir el Xoc Cultural Invers. I que la Unitat d’Atenció Psicològica de la Universitat Rovira i Virgili (4) fa trampa quan només el presenta com el procés d'adaptació a una cultura estrangera solament en el moment de l'anada, i no diu res sobre tots els sentiments i emocions que es produeixen en el moment del retorn, fins i tot en casos de curta absència.

Just per acabar afegir també que el procés va en els dos sentits:
Per exemple, als comentaris dels lectors de l'article de Heller (2) hi ha el d'una canadenca que viu a Algeciras i està casada amb un espanyol. El seu testimoni no sorprendrà a cap ciutadà de l'estat espanyol: Després de 5 anys a Espanya espero impacient les meves visites a "casa", al Canadà. Però al mateix temps, sempre me sento enganyada quan hi arribo. Res és mai tan meravellós com m'ho imagino a vegades, quan tinc un dia dur a Espanya. Ara considero que la meva llar és enllà on estic amb el meu marit i el meu fill
Altrament, estic segur que molts ciutadans de l'estat espanyol consideraran com incomprensible aquest comentari a l'article de Marc Ventalló (3): Molt bon article. Jo porto 2 anys i mig a Irlanda i em passa cada vegada que vaig a Espanya de vacances. Ja res és el mateix, fins i tot em sento més a casa a Irlanda que a Espanya.

  1. Wikipedia: Reverse culture shock
  2. HELLER, Corey (2010): Returning Home After Living Abroad. Multilingual Living Magazine. // The Muse (2012): Home Sweet Home? Dealing With Reverse Culture Shock, Forbes, 06.09.2012
  3. VENTALLO, Marc (2013): La dura vuelta a casa del expatriado y el choque cultural reverso, mundospanish.com, 11.07.2013
  4. Centre d’Atenció als Estudiants (2016): El Xoc Cultural, Unitat d’Atenció Psicològica, Universitat Rovira i Virgili // Pots comparar aquest document amb aquesta pàgina de la USAC a Nevada:  Re-Entry / Reverse Culture Shock

Tuesday, November 29, 2016

la pobresa a suïssa davant dels mites

Hom sap que si un home té dos pollastres i un altre no en té cap, el càlcul de la mitjana ens dirà que cadascun d'ells té un pollastre. Hi ha qui diu que aquest sistema de càlcul no serveix per res d'altre que per amagar la realitat de la injustícia del present i la dels conflictes potencials del futur. També hi ha qui diu que la estadística és una ciència que permet presentar les mentides en forma de gràfiques.

El que avui volia compartir amb tu és la publicació, a finals de Novembre, de la setena edició de l'Allianz Global Wealth Report 2016 (1) que, entre altres conclusions estadístiques, ens presenta per tercer any consecutiu que els ciutadans suïssos com els més rics del mon, tot i que també els més endeutats (2). El problema amb les estadístiques és que, a la mateixa edició del 20 Minutes del 20.11.2016 on es presentava aquella noticia, Càritas publicava aquest anunci: Pauvreté, faisons-la disparaître!, acompanyada d'una declaració on es diu que Càritas demana una dècada (2010-2020) per combatre la pobresa a Suïssa amb l'objectiu de reduir el nombre de pobres a la meitat. Uns pobres que Càritas estima en el 10% de la població del país (3).

Si el 10% de la població és pobre, qui són doncs els rics que fan de tots nosaltres els ciutadans més rics del món?  La RTS ens deia en Novembre del 2014 que 300 persones es repartien més de 600 miliars de CHF de fortuna. Entre aquestes persones, els darrers arribats eren personatges com Marina Picasso, Patrick Drahi, Tina Turner o Sebastian Vettel (4). Enguany, la RTS ens diu que la majoria dels rics menors de 40 anys són hereus de grans fortunes i, entre ells, altre cop una bona llista d'estrangers (5).

No vull construir cap discurs sobre la base de que les grans fortunes que viuen entre nosaltres hagin nascut al país o no. Tothom sap què han vingut a fer aquí i perquè encara hi són. Hom ens diu que és millor que paguin pocs impostos aquí a que els paguin en un altre lloc. Possiblement sigui veritat. Possiblement també ho sigui que tots som estadísticament rics perquè ells viuen entre nosaltres ... al menys pel que fa al seu domicili fiscal. Però alguna cosa deu haver-hi quan, en 2014, el 24 Heures de Lausanne publicava aquest article: Répartition des richesses: la Suisse est pire que des dictatures. Inégalité: La Suisse est un pays riche mais la répartition des richesses y est une des pires au monde (6).

En fi, sí que deu haver-hi alguna cosa quan un assessor en finances alemany es presenta a la Helvetiaplatz de Zürich i deixa anar una pluja de 7'000 CHF en bitllets de 10 CHF entre els vianants (7). I si podia sorprendre pla benevolència amb que els periodistes tractaven aquest fet, l'obscenitat de la noticia va pujar de to quan van posar en boca d'un dels vianants: "Aquest matí estava a la recerca de diners per menjar. Ara he reunit al voltant de 600 CHF, diu un home que portava un feix de bitllets de 10 CHF. És un veritable regal de Déu!"

Definitivament sí, està clar que hi ha alguna cosa. En primer lloc, perquè Suïssa té en marxa des del 2013 un Programme national de prévention et de lutte contre la pauvreté (8). En segon lloc perquè fa uns dies va tenir lloc una nova edició de la Conférence nationale contre la pauvreté 2016 (9) i també perquè, des de les mateixes pàgines del govern federal (10), s'admet que: Prop del 7% de la població es veu afectada per la pobresa a Suïssa i el 13,5% està en perill de caure-hi. Sobre 530'000 persones afectades per la pobresa en van parlar a la RTS aquesta setmana (11). I més enllà de les estadístiques habituals, es va posar de relleu que, en realitat, no se sap gran cosa sobre qui són els pobres, perquè estem davant d'un fenomen de "pobresa amagada": segons una enquesta de la Universitat de Berna publicada el passat mes d'agost, gairebé una quarta part de les persones que tenen dret a l'assistència social a Suïssa no en fan la demanda (12).

Segurament perquè és la setmana on toca parlar de coses que queden amagades la resta de l'any, una noticia noticia publicada el passat 24.11.2016 ens parlava de dos germans desnonats que vivien sota plàstics a un bosc a menys de 10 km de Basel (13) o, si ho prefereixes, a 65 km de Zürich, la ciutat on l'assessor en finances alemany repartia diners per denunciar la pobresa al tercer món. Dos germans d'uns 30 anys que no havien informat de la seva situació als serveis socials, tampoc a la seva família. I com pots comprovar a la fi de l'article, dues persones que no són de lluny un cas aïllat. Comparats amb aquests casos, la situació critica dels becaris a l'estat de Vaud sembla una problema menor (14): encara no han rebut l'import de les beques i es plantegen què fer amb les seves vides si no les reben ràpidament.

I mentre aquestes coses passen a Suïssa, la bona consciencia i la imatge internacional del país tenen una resposta adequada en els miliars de CHF que l'agència de Desenvolupament i Cooperació transfereix a d'altres països d'arreu del món, sota el paraigües de l'ajuda internacional. Cal tenir en compte que la idea de destinar aquestes sumes a acabar amb un dels deutes públics i privats més alts del món, o a acabar amb la pobresa al país, no seria vista amb bons ulls pels altermondialistes: som un dels països més rics del món, pardieu!

Quedi clar que amb aquest article no pretenc tirar per terra cap dels mites que hom pot trobar a qualsevol dels articles publicats pels intel·lectuals amb consciència. Es molt més fàcil dir que si un home té dos pollastres (probablement 4 o 5 a Suïssa) i un altre no en té cap, el càlcul de la mitjana ens diu que cadascun d'ells té un pollastre. Tota la resta com, per exemple, què representa -èticament i en la pràctica- ser pobre en un dels països més rics i més cars del món, seria analitzar en detall la realitat, i potser algú arribaria a les mateixes conclusions a les que d'altres van arribar a finals del s XIX i evocaria alguna teoria relacionada amb la lluita de classes (16). Es molt més còmode seguir amb el discurs de països rics i països pobres, el sud contra el nord, etc. i culpabilitzar a tots aquells que viuen als països del nord de tot el que de dolent passa al planeta.


  1. Allianz Global Wealth Report 2016
  2. Les Suisses sont les plus riches du monde, 20minutes.ch, 20.11.2016 // Les Suisses sont les plus riches du monde, mais aussi les plus endettés, le nouvelliste, 21.09.2016 // Les Suisses sont à la fois les plus riches et les plus endettés du monde, rts.ch, 29.09.2015 // Les Suisses sont les plus riches et les plus endettés du monde, bilan.ch, 23.09.2014
  3. Pauvreté, faisons-la disparaître!Déclaration "Pauvreté, faisons-la disparaître!
  4. Les "300 plus riches de Suisse" se partagent 617 milliards de francs, rts.ch, 27.11.2014
  5. En Suisse, les riches de moins de 40 ans sont surtout des héritiers, rts.ch, 24.05.2016
  6. Répartition des richesses: la Suisse est pire que des dictatures, 24 Heures, 09.05.2014
  7. Une pluie de billets de 10 balles contre la pauvreté, 20min.ch, 20.11.2016
  8. Programme national de prévention et de lutte contre la pauvreté. Concept. admin.ch, 2013
  9. Conférence nationale contre la pauvreté 2016, Programme National contre la pauvreté, 2016
  10. Pauvreté en Suisse : tous les acteurs unis pour renforcer la prévention, admin.ch, 2016
  11. Plus de 13% des Suisses sont menacés de tomber dans la pauvreté, rts.ch, 23.11.2016
  12. Un quart des ayant-droit renoncent à demander l'aide sociale en Suisse, rts.ch 17.08.2016
  13. Ils ont vécu en forêt après avoir perdu leur appart, 20minutes.ch, 24.11.2016
  14. «J'arrive à tenir encore un mois, pas plus», 20minutes.ch, 23.11.2016
  15. Swiss Agency for Development and Cooperation, eda.admin.ch
  16. USA: la lutte des classes, version 3.0, publicat en aquest blog el 09.11.2016

Monday, November 28, 2016

suïssa i el canvi climàtic

Dilluns de la setmana passada vaig prendre aquesta imatge al port d'Ouchy, a Lausanne. Un dels rars dies en que els núvols ens deixaven veure les muntanyes de la riba francesa del llac.  

Recordo que fa poc els científics del GISS (Goddard Institute for Space Studies) deien que el setembre del 2016 va ser el més calorós setembre enregistrat durant els 136 anys que hom utilitza els moderns sistemes d'enregistrament de la temperatura (1). I tots hem llegit als medis de comunicació que aquest any haurem depassat les temperatures més altes mai enregistrades al planeta.

Però si llegeixo el 20 minuts del 25.10.2016 me trobo amb que: Il n'a pas autant plu à Lausanne depuis 1940 (2). I si llegeixo el 24 Heures del 28.10.2016 me trobo amb que enguany hem tingut: Un mois d'octobre plus froid que d'habitude (3).

Es el tipus d'informació factual que segur que molesta enormement als conspiracionistes (aquells que veuen conspiracions governamentals per tot arreu) i aquells que estan equipats amb un cervell binari incapaç de realitzar que tot no és blanc o  negre. Un tipus d'informació que ja aniria sent hora que es traduís en pedagogia destinada a tots aquells que, amb els diners dels seus impostos, financen que els savis i investigadors puguin obtenir aquestes dades. Una pedagogia orientada a informar de que el canvi climàtic i l'escalfament global també provoquen fenomens climàtics del tipus narrat per aquestes noticies. Fenomens climàtics que tenen uns mecanismes que, pel seu impacte en l'economia i, fins i tot en la nostra supervivència, seria més que interessant que tinguessin l'atenció que es mereixen a les nostres escoles. 


  1. NASA Analysis Finds Warmest September on Record By Narrow Margin, NASA, 17.10.2016
  2. Il n'a pas autant plu à Lausanne depuis 1940, 20minutes.ch, 25.10.2016
  3. Un mois d'octobre plus froid que d'habitude, 24 Heures, 28.10.2016

Sunday, November 27, 2016

suïssa: sortida programada de l'energia nuclear (II)

El passat 08.07.2016, el Consell Federal anunciava quin seria l'únic objecte de la votació del 27.11.2016, la iniciativa popular: Pour la sortie programmée de l'énergie nucléaire. Dos mesos després, amb la idea de començar el debat, la RTS presentava aquest reportatge: Beznau, la centrale nucléaire qui fait peur.

Si has punxat l'enllaç, hauràs vist anunciats dos reportatges precedents. Un d'ells, et presenta la història econòmica del cantó d'Aargau, vinculada a la indústria pesada i a l'energia nuclear. Va ser en aquest cantó que es va construir la primera planta d'energia nuclear del país el 1969: Beznau. L'altre reportatge explica que, segons les estimacions, el kWh produït a Beznau costaria avui gairebé el doble del seu preu de venda als mercats de l'energia europeus.

Nota: Aquest article actualitza un vell article publicat en aquest blog el passat 23.09.2016. Des de llavors hom ha assistit a una intensa campanya en els medis de comunicació en favor del refús de la Iniciativa presentant-nos com catastròfic l'escenari del tancament d'unes centrals nuclears que, o bé no estan en funcionament, o bé estan perdent diners. Una campanya difícil de comprendre si hom te compte que, després de dir a finals d'octubre que Alpiq demanaria a l'estat una indemnització de 2,5 miliars de CHF si la iniciativa fos acceptada pel poble, a principis de novembre, la SonntagZeitung publicava un article on s'afirmava que Jens Alder, president del consell d'administració  d'Alpiq, havia intentat recentment vendre la participació de la companyia a les plantes d'energia nuclear de Gösgen (SO) i Leibstadt (AG) al grup francès Electricité de France (EDF). I que davant de la perspectiva de seguir perdent diners durant els propers 10 anys amb aquestes centrals, les havia ofert a l'estat federal per un franc simbòlic. 

El cas de Beznau

Que hi ha gent a Aargau que no té cap por del parc nuclear que tenen instal·lat a casa sembla quedar demostrat a l'inici del reportatge per una colla de joves fent-se una barbacoa al costat de la central de Beznau i banyant-se al riu, al costat de la sortida de l'aigua de refrigeració de la central: apreciant el fet de que l'aigua estigui calenta. Una altra cosa és que si mai hagués un problema amb la central i s'hagués d'evacuar la població en un radi de 30 km (estàndards de Txernòbil i de Fukujima) estaríem parlant de l'evacuació de més d'un milió de persones de la zona més poblada del país i el seu pulmó econòmic: Zürich.

Aargauer Zeitung 18.04.2016
I no es tracta d'una possibilitat remota car, des de 2015, el reactor 1 de la central està aturat a causa d'un miler d'irregularitats que es van detectar al seu vas, que no es pot canviar. I encara no està gens clar si es podrà reparar de manera a garantir el seu funcionament sense cap perill d'accident. Cal recordar que estem parlant d'una planta d'energia nuclear que es va construir en 1969, el que fa que avui sigui la central nuclear més antiga del món en explotació.


La iniciativa popular

.
.
.
La decisió de sortir de l'energia nuclear es va tirar endavant al parlament federal com una de les mesures del programa: Stratégie énergétique 2050. La iniciativa "Pour la sortie programmée de l'énergie nucléaire" no posa en qüestió aquesta estratègia. L'únic que li critica és que no hagi establert dates per la desconnexió de les instal·lacions nuclears i, en aquest sentit, exigeix la desconnexió de les centrals nuclears després de 45 anys d'explotació o la seva desconnexió immediata si la seguretat no està garantida.
Les empreses elèctriques, malgrat que els costos de producció no siguin ja competitius, defensen la idea de fer-les produir mentre estiguin en condicions de fer-ho. La dreta nacionalista defensa que segueixin produint per garantir la independència energètica del país. L'esquerra, ja saps. Pel que fa al govern federal, és favorable a l'abandonament progressiu de l'àtom, però no vol fer-ho amb dates límit, sinó que vol continuar treballant amb la estratègia energètica per 2050, que estableix les bases d'una retirada gradual de les energies nuclears i fòssils, centrant-se en una reducció del consum elèctric, un augment en la quota d'energia verda i una reducció de les emissions de CO2.

Desconnexió  i Desmantellament no és el mateix

Wikipedia: Nuclear power in Switzerland
.
.
Quan es van construir les primeres centrals, una part de la factura estava destinada a un fons pel seu futur desmantellament, segons els costos estimats en aquella època. I jo he escoltat dir que el fons de desmantellament de les centrals nuclears a dures penes podria cobrir avui els costos de desmantellament d'una sola central, segons els criteris ecològics actualment en vigor. Potser es per això que els Verds no parlen de desmantellament, sinó de desconnexió. Jo no estic molt segur que quan la gent vagi a votar ho entengui així.

Altrament hi ha una idea completament surrealista que circula entre alguns mitjans de comunicació i que defensaria la idea de que siguin les empreses elèctriques qui assumeixin els costos del desmantellament. Oblidant que l'accionariat d'aquestes empreses suïsses està constituït majoritàriament per cantons i col·lectivitats locals i que, sigui quina sigui la via a seguir, la factura acabarà en les mans dels ciutadans del país.

Finalment també hi han els surrealistes que defensen l'idea de continuar amb les centrals per no provocar la pèrdua de llocs de treball. Oblidant que, empreses com a la que jo treballo, tenen els millors especialistes en la matèria a la seva sucursal d'Alemanya (actualment està participant en el desmantellament de 5 centrals nuclears), que el desmantellament d'una central nuclear pot crear durant anys milers de llocs de treball (en el desmantellament i en el post-tractament dels residus) i una experiència a fer valer en el futur desmantellament del parc nuclear europeu.

Friday, November 25, 2016

convertir un vell teclat USB en un teclat bluetooth?



you're doing it wrong
Cas que aquest cap de setmana no sàpigues massa bé què fer. Cas que tinguis una passió compulsiva per traure de l'armari aquell vell teclat USB que fa tant de temps que no utilitzes per a transformar-lo en un teclat Bluetooth que tampoc utilitzaràs mai més. Cas que hagis decidit fer abstracció dels consells de makeuseof.com: 6 Reasons Why You Should NOT Buy a Bluetooth Keyboard o del fet que puguis trobar-ne un de nou a Amazon per menys de 10 USD ... Si mai no havies entès massa bé què volia dir Marcel Proust amb lo de: À la recherche du temps perduaquest vídeo et donarà unes quantes pistes. 

Thursday, November 24, 2016

claudia raimann et le jura



.
.
L’émission du dernier 14 d'Octobre de Passe-moi les Jumelles, présentait un reportage d'une remarquable humanité et tendresse: Claudia, éleveuse jurassienne. Le documentaire commence avec ces mots: Il y a des êtres à qui la vie semble sourire plus qu’à d’autres parce qu’ils savent instinctivement sourire à la vie! Claudia Raimann et Michel Choffat sont de ceux-ci.

Wednesday, November 23, 2016

karin de miguel wessendorf - less is more



Karin de Miguel Wessendorf és una periodista i autora independent de documentals. Va néixer a Barcelona el 1974 i va estudiar filologia i ciències de comunicació a Barcelona, Munic i Colònia. Des del 2008 treballa com a autor de documentals de televisió i ràdio sobre temes socials i ambientals per WDR, SWR, NDR, ARTE i altres organismes públics de radiodifusió.



Dissabte passat van passar a Ushuaia-TV: Weniger ist mehr - Die Grenzen des Wachstums (ang. Less is more – The limits to growth and the better life) un documental realitzat en 2013 que vaig trobar molt interessant. 

Encara que, per desconeixement o per no sortir de la línia del discurs del documental, Karin evita comentar els conflictes entre els grups lligats a la Décroissance à Lyon, m'agradaria destacar la presentació del grup lligat a la revista La Décroissance. També m'agradaria remarcar la presentació que fa del moviment a BCN, bàsicament al barri de Gràcia, i el famós mas de Collserola. 

Si et defenses en la llengua de Goethe pots punxar per veure el documental en aquesta adreça: Weniger ist mehr - Die Grenzen des Wachstums. Si prefereixes veure la re-emissió en francès del documental a Ushuaia-TV i et lleves d'hora pels matins, pots fer-ho des d'aquesta adreça: tv-programme.com/ushuaia-tv en aquests horaris de re-difusió:
  • Divendres 25 Novembre 2016 À 06:55
  • Dimecres 30 Novembre 2016 À 06:00
  • Diumenge 4 Desembre 2016 À 07:00
  • Dijous 15 Desembre 2016 À 06:00
I cas que trobis una versió en anglès o amb subtítols en una altra llengua, no deixis de passar-me un missatge, ok? 

Tuesday, November 22, 2016

viviane fontaine et la gruyère




Chateau de Gruyères
.
.

.
.
L’émission du dernier 30 septembre de Passe-moi les Jumelles, présentait deux reportages La plus grande ferme du monde et L’âme de la feuille, encadrées dans la magie de la Région de Gruyère.

Je te propose de partager ensemble le deuxième reportage, qui nous présente toute la magie de La Gruyère de la main de la genevoise Viviane Fontaine ... et son drôle de chat! Une fée du papier qui traduit sur cette matière l'âme de les plantes qu'elle récolte dans les paysages magnifiques de La Gruyère.

Monday, November 21, 2016

street art

St. Petersburg, Russia
California, USA
Avui et vull proposar que punxis qualsevol d'aquestes dues imatges. I si trobes en elles tota la màgia que jo he trobat, val més que et donis pressa per passar-te per brightside.me i descobrir un munt d'altres imatges increïbles en aquest article:  25 Incredible Pieces of Street Art That Open a Portal to Another World

Sunday, November 20, 2016

zermatt livecams

Je ne sais pas si t'as jamais été à Zermatt, si t'as vu déjà le Cervin quelque part, si t'as une idée des sommets de plus de 4000 m que tu peux trouver dans les environs, ou peut-être si t'as entendu qqch. à propos de la vue superbe des glaciers que t'as depuis Gornergrat. Si tu ne connais pas Zermatt, je te propose de jeter un coup d’œil aux webcams que tu peux trouver sur cette page:
La couche de neige ou l'épaisseur des glaciers ne sont pas aussi importants que ceux d'un passé pas trop lointain, mais les images sont toujours aussi impressionnantes.


No sé si has estat mai a Zermatt ni si et diuen res el Matterhorn, qualsevol de la pila de cims de més de 4000m que hi ha al voltant o la vista de les glaceres des de Gornergrat.  Si mai no has estat, et proposo donar un cop d'ull a qualsevol de les webcams que pots trobar en aquesta pàgina:
Els gruixos de neu o els de les glaceres no tenen ja gran cosa a veure amb els que hi havien en un passat no molt llunyà, però les imatges continuen sent igual d'impressionants.

Friday, November 18, 2016

street art

Kyrgyzstan
Una altra entrada sobre Street Art (a la fi, acabaràs descobrint que m'apassionen!), en aquest cas una vella pàgina al blog de Strambotic plena d'imatges impressionants: Veinte geniales intervenciones artísticas en las que el arte se funde en la ciudad.


Thursday, November 17, 2016

sobre la construcció d'edificis amb fusta



Edifice Fondaction à Québec,
6 étages, construit en 2006. Cecobois
Deu fer cosa de 20 anys que un bon company de la feina va dir-me que s'havia enamorat d'una noia americana d'origen asiàtic que estava fent un postgrau sobre construcció d'edificis en fusta a l'EPFL i que, quan la noia acabés els seus estudis, marxaria a viure amb ella als USA. Van marxar a San Diego i he anat tenint noticies de que tot els va bé.


Pel que fa a la construcció d'edificis en fusta ... no he tingut noticies de que la seva companya n'hagi construït cap. I la veritat és que no n'havia tornat a escoltat res sobre el tema fins un programa especial que Arte TV va emetre el passat 11.06.2016: Urbanisme: Des immeubles en bois.

A la pàgina de l'emissió el reportatge es presentava així: Gràcies a uns mètodes de construcció innovadors, els arquitectes poden construir edificis de fusta de 8 o 10 plantes en un temps rècord. I alguns, com l'arquitecte Michael Green, somien ja amb la construcció de gratacels de més de 30 pisos! Per a aquests arquitectes 'verds', la fusta és el material ideal per construir ciutats més ecològiques: l'ús del formigó produeix una gran quantitat de CO2, mentre que la fusta l'emmagatzema!  Just per a corregir alguns dels entusiasmes que s'evoquen en aquest reportatge, crec que val la pena llegir-se aquest article publicat al Québec en 2013 a écohabitation: Construire en bois et en hauteur.

Un cop haguem refredat un xic l'entusiasme, val la pena de mirar-se una infografia que es va presentar durant l'emissió amb les noves construccions amb materials naturals a Alemanya i França entre 2013 i 2014. Veuràs dues coses a l'infografia: la primera, que no s'està construint més amb materials naturals enllà on hom podria creure; la segona, la importància a França de les noves construccions que utilitzen la palla com material de construcció. I si vols veure un exemple de construcció d'un d'aquest tipus d'edificis al Regne Unit et proposo donar un cop d'ull a aquest vídeo publicat ara fa un any per la University of Bath: Straw buildings receive industry certification.

L'emissió de Arte TV no podia acabar sense parlar del jove arquitecte i investigador francès: Timothée Boitouzet -premi 2016 del MIT- que, després de molts anys d'investigació, ha desenvolupat una fusta ultra-resistent que podria ser utilitzada per construir torres de desenes de pisos que aviat podrien canviar la cara de les nostres ciutats. Pots trobar un petit resum a Arte TV: Woodoo, le bois des villes de demain?  Però també pots trobar informació sobre aquest producte en una pàgina comercial publicada per una filial de Vodaphone a La Vanguardia el 01.11.2016: La madera con la que se construirán los rascacielos del futuro i al vídeo amb el mateix nom publicat a youtube que l'acompanya.

Tuesday, November 15, 2016

el futur de la política energètica als usa

A causa d'una cultura democràtica singular, els periodistes de l'estat espanyol segueixen demostrant que tenen un gran problema per diferenciar la política real d'allò que està lligat al show mediàtic propi d'una campanya electoral. A això s'han d'afegir uns problemes de comprensió de la llengua anglesa i de la cultura americana que tenen com a resultat una percepció de la realitat francament millorable.  

Jo crec haver-me fet una bona idea de quina podria ser la política energètica als USA durant el proper mandat de Trump amb la lectura d'un parell d'articles que vaig llegir a Bloomberg (1) i a Forbes (2), que't recomano llegir i que't resumeixo a continuació:

Mentre molts americans es demanen quina serà la política energètica de la nova administració, alguns analistes veuen en la borsa els seus primers signes: per exemple, el dia després de les votacions, la caiguda d'un 12% del preu de les accions de Vestas Wind Systems, fabricant de turbines eòliques i la pujada d'un 73% del preu de les accions de Peabody Energy Corp. Afegiu que Trump es vol carregar un munt de regulacions, entre elles la de producció de carbó i que vol sortir del Tractat de Paris pel Clima i ja teniu l'escenari de catàstrofe ambiental contra el que tots ens hem d'unir.

Sols que ... val la pena començar a donar un cop d'ull a l'article de Bloomberg (1)
  • Els subsidis al sector de l'energia solar i a les eòliques probablement no canviaran. Creats en 2005 per un president republicà: George W. Bush, van ser prorrogats per un Congrés amb majoria republicana a finals de l'any passat. Donat el seu ampli suport, és poc probable que siguin derogats.
  • El cas és que, fins i tot sense subsidis, les energies renovables són ja més barates. Els preus dels panells solars continuen baixant més del 15% anual, des de 2013 en mitjana. En termes de producció d'electricitat per a la xarxa, l'energia solar amb subsidis ja és més barata que la produïda amb carbó a bona part dels USA: sense subsidis per ara només a tres estats. Fins i tot si els subsidis es retiressin sobtadament l'any vinent la indústria es recuperaria, car els preus continuen baixant.
  • El desmantellament dels objectius d'eficiència energètica pels vehicles, establerts per l'administració Obama, no són una bona noticia i podrien significar el retorn als grans Pick-Up i SUV. Sembla confirmar-ho que les accions dels fabricants d'automòbils hagin pujat i que les accions de Tesla hagin caigut un 4,9% dos dies després de l'elecció. Però l'impacte per Tesla no seria catastròfic car el preu de les bateries segueix baixant ràpidament i, a principis de la dècada de 2020, els cotxes elèctrics seran més barats i més funcionals que els seus equivalents de gasolina. La reducció dels estàndards d'eficiència faran que els cotxes de gasolina siguin una mica més barats de fabricar, però també seran molt més cars de mantenir.
  • La construcció de pipelines prevista en el programa de Trump no farà baixar el preu de la gasolina. I la supressió dels tractats de lliure comerç amb Mèxic perjudicaran menys a Tesla, que produeix als USA, que no pas als fabricants de vehicles contaminants entre els quals: Ford, GM i Fiat-Chrisler han invertit des de 2010 més de 24 miliars de US$ a Mèxic per la construcció de noves plantes a les que deslocalitzar la producció americana. El cost de l'eventual retorn d'aquestes plantes als USA o la taxació aranzelària dels vehicles haurien d'impactar el futur preu de venda d'aquest tipus de vehicles.  
Un altre article que't recomano llegir el van publicar el dia després de les eleccions a Forbes (2). Davant de tots els signes anunciadors d'una catàstrofe climàtica en el programa de Trump hi ha la realitat. La realitat econòmica i la realitat institucional dels USA. 
  • Els USA són un estat federal i són els estats qui decideixen sobre els subsidis o els crèdits que es concedeixen a les energies renovables. Aquestes ajudes no s'expliquen necessàriament pel color del partir que governi: per exemple, a dos estats profundament republicans com Louisiana o Colorado els residents poden obtenir, per la compra d'un cotxe elèctric amb bateria de llarg abast, un crèdit fiscal de gairebé 10.000 US$ al primer estat i de 5.000 US$ al segon. Tampoc seria judiciós d'oblidar que hi han estats amb majoria de vot republicà que són uns importants actors en la producció d'energia d'origen eòlic: Texas, Kansas i Oklahoma, o en la producció d'energia d'origen solar: com Arizona o Carolina del Nord.
  • I que passarà amb la producció de carbó? Mentre els analistes assumeixen que el carbó farà un gran retorn sota l'administració Trump, jo no apostaria un dolar avui per aquesta possibilitat. Ja hem vist que, a dia d'avui, hi ha tres estats on no pot competir en costs amb l'energia solar. Però tampoc pot competir en costs amb el gas natural obtingut via el fracking (tampoc pot fer-ho l'energia nuclear sense una taxa sobre el CO2, i Trump no sembla estar per introduir noves taxes). La única possibilitat de tornar a obrir les mines rau doncs en l'exportació a un país que està tancant les seves: Xina. Sols que l'exportació del carbó a Xina i a d'altres mercats asiàtics hauria de passar pels terminals portuaris sota l'administració dels estats de Califòrnia, Oregon i Washington, que recentment han tancat els terminals del carbó i les seves instal·lacions ferroviàries. I el mateix passa amb els terminals de Colúmbia Britànica (Canadà). En resum, que la producció d'un carbó que no seria rentable pel consum intern i, ara mateix, impossible d'exportar, no té cap sentit.
Trump té al seu programa la definició d'una estratègia de ruptura de tractats de lliure comerç, l'imposició de drets duaners per a protegir la industria local i la creació de llocs de treball i l'objectiu d'assegurar la competitivitat de la industria americana gràcies a una energia a bon preu i de producció local. A causa de la seva edat i la de la penya que l'envolta, l'estratègia energètica de Trump està basada en la utilització de combustibles fòssils, sense tenir en compte el canvi climàtic o les regulacions de cap tipus.

Fa temps que el món de l'energia està canviant i Trump podria trobar el que busca en altres tipus de fonts d'energia. El nou president i el seu grup de vells coneguts poden derogar les lleis i les taxes que vulguin i enfrontar-se a la còlera dels ecologistes d'arreu del món. Però m'adhereixo a Conca (2) quan diu que la política energètica de la nova administració no serà res d'altre que el que les empreses li ordenin de fer. I, fins i tot en aquest cas, uns i altres, faran bé d'escoltar que n'han de dir els estats.

No me sembla doncs que els industrials del gremi carbó tinguin més motius per estar contents amb l'elecció de Trump per la presidència del que ho puguin estar els industrials del gremi de la producció d'armes (3)


  1. RANDALL, Tom: Tesla’s Future in Trump’s World. Bloomberg.com, 11.11.2016
  2. CONCA, James Renewable Energy Will Do Just Fine In President Trump's America, Forbes.com. 10.11.2016
  3. LEE, Timothy: Donald Trump’s election is a disaster for gunmakers. Really. Vox. 09.11.2016 

Monday, November 14, 2016

decididament, barcelona és una ciutat sorprenent

Vaig néixer a Barcelona i hi vaig viure durant més de 30 anys. Els anys que he viscut fora passen, però segueixo trobant en ella una ciutat sorprenent. Per exemple, segueix sorprenent-me que una ciutat que es veu a si mateixa com noticia arreu del món, hagi descobert que li fan nosa aquells que la volen conèixer. Segueix sorprenent-me que, després d'una llarga lluita per passar pel davant dels ports de València o Tarragona, que després de passejar amb orgull l'idea de ser un dels principals destins mundials dels creuers (pel que fa al tràfic de mercaderies, caldrà seguir somniant truites per desbancar a Rotterdam) hom realitzi ara que els creuers són sinònim de contaminació i que les autoritats del port no van preveure l'arribada d'una xarxa elèctrica prou potent per reemplaçar l'ús dels generadors contaminants dels vaixells atracats a port.

També segueix sorprenent-me que, després d'anys de renecs sobre el model centralista de l'estat espanyol, la ciutat segueixi fagocitant éssers humans i activitats econòmiques arreu de Catalunya, i que acabi acusant als vehicles particulars d'una contaminació que no té altre responsable que un model territorial absurd, recolzat també des d'una Generalitat embarcada en un estúpid combat contra Madrid: ambdues ciutats lluitant per emular al Gran Buenos Aires. I segueix sorprenent-me també que aquest model territorial obsolet, basat en la cultura del maó, es segueixi reproduint fins i tot en el cervell de gent que es considera progressista.

Segueix sorprenent-me l'estímul i l'addicció de l'esquerra per la construcció de nous habitatges socials, mentre els que existeixen en alguns barris recorden als pisos del Bronx que'ns presentaven els films dels anys 70's. Segurament això sigui degut a que la vida és veu de manera diferent segons el barri on vius.  Vull dir que estic segur que hi ha qui deu estar molt orgullós quan veu a les noticies que Tesla ha escollit BCN per la seva seu social perquè Catalunya és la comunitat autònoma amb més nombre de rics a la llista de 'Forbes' (en fi, quan diem Catalunya, tots ens entenem, oi?). Mentrestant, els elements més "negatius" de la ciutat no veuran res d'altre sino que el pes de les rendes mitjanes ha passat d'un 58,5% el 2007 fins el 44% el 2013, mentre que les rendes baixes han saltat del 21,7% del total al 41,8%. El problema que posen aquestes dades és que, si cada cop hi han més pobres a la comunitat autònoma que té el més elevat nombre de rics de l'estat, no és gens fàcil identificar qui és l'anti Robin Hood que pren els diners dels uns per donar-se'l als altres. En termes de neoliberalisme seria fàcil d'identificar, en termes d'alliberament nacional no tant.

De totes maneres també sorprèn que a la ciutat que es solidaritza amb tota la misèria de l'altra banda de la Mediterrània, se li oblidi que té Ceuta i Melilla molt més a prop. També que aquest entusiasme solidari es refredi quan es tracta de donar oportunitats a una immigració jove i amb un alt nivell de formació que a viu a casa seva. Per ser justs, he d'admetre que és parla molt més d'aquesta immigració que de l'emigració dels milers de joves que han hagut de marxar per a buscar-se la vida  i als que ningú sembla tenir ganes de fer tornar per integrar-los socialment en el mercat del treball ni d'assignar-lis un habitatge social.

Però potser que el més sorprenent de tot sigui que, al bell mig d'un discurs basat en el turisme sostenible pels que venen de fora, els ciutadans de BCN segueixin tirant del low cost per visitar els destins de moda. Que malgrat les grans mostres de solidaritat amb ciutadans de països que es troben a milers de quilometres, hom deixi a l'administració municipal la gestió de la misèria dels barris més pobres de la ciutat. Que malgrat el seu combat contra el centralisme espanyol, la ciutat segueixi embarcada en una absurda cursa amb Madrid per arribar a ser el Gran Buenos Aires de la Mediterrània. Que malgrat voler jugar a liderar Catalunya, Barcelona no fa res d'altre que ignorar-la amb la seva arrogància i prepotència, fagocitant recursos que podrien destinar-se al progrés econòmic i social del país a través de la descentralització d'un model territorial borbònic. Una Barcelona que malgrat passar-se la vida denunciant la palla centralista en els ulls dels altres, mai no ha sabut veure la biga en els seus ...

Però saps què? Que realitzo que a mi me passa una mica amb Barcelona el mateix que li passa a Oliver Stone amb els USA. Donat que un bon amic és aquell que, malgrat conèixer tots els teus defectes, et segueix estimant, m'agradaria veure desaparèixer de la ciutat a la que tant m'estimo tot els defectes que he mencionat abans (i moltes altres coses que no val la pena afegir). De totes maneres Barcelona sap perfectament que si decideix continuar comportant-se com una eterna adolescent consentida, arrogant i capritxosa ... jo la seguiré adorant !  Per ami, Barcelona seguirà doncs sent una ciutat sorprenent. La meva ciutat!

Sunday, November 13, 2016

la suisse en train - cent ans de la ligne Coire-Arola


Chur Arosa Railway: A Trainlapse from Alessandro Della Bella on Vimeo.

En 1914 es va construir la línia dels Ferrocarrils Rètics (ro. Viafier Retica) entre Chur (fr. Coire) i Arosa, al cantó dels Grisons. I en 2014 es va produir aquest film per commemorar el centenari d'aquesta línia.  Es tracta d'un time lapse construït amb més de 15'000 fotografies que ens presenten durant 5 minuts un trajecte de 26 km i 1'000 m de desnivell entre entre Chur i Arosa. Un altre vídeo amb una màgia bestial de l'increïble Alessandro Della Bella que no hauries de perdre't en full screen.

Friday, November 11, 2016

una visió personal de les eleccions usa del 2016

Els resultats de les darreres eleccions presidencials americanes han reeixit a ficar nerviosos a tots els defensors del sistema: els que el defensen per activa, però també als que el defensen per passiva fent veure que s'hi oposen. He llegit i escoltat moltes rucades. Tantes que, finalment, m'he dit que potser valdria la pena fer un comentari basat en dades i deixar a d'altres expressar el que puguin tenir al ventre.

Comencem per mirar-nos els resultats de les eleccions presidencials des del 2008?
  • Amb un 58% de participació del cens electoral (un 5,6% d'increment del vot respecte a les anteriors eleccions), Barack Obama va guanyar les eleccions del 2008 a John McCain amb 69 milions de vots contra gairebé 60 milions de vots del seu adversari (1). 
  • Amb un 55% de participació del cens electoral, Barack Obama va guanyar les eleccions del 2012 a Mitt Romney amb 66 milions de vots contra gairebé 61 milions de vots del seu adversari (2). 
  • Amb un 56% de participació del cens electoral, Donald Trump ha guanyat les eleccions del 2016 amb 230'000 vots menys que Hillary Clinton: 59'692'974 vots contra els 59'923'027 de la seva adversària (3) 
Es a dir.
  • En 2008 Barack Obama va guanyar amb més vots que a les dues eleccions que seguirien amb la més alta participació electoral des de llavors.
  • Trump ha guanyat les eleccions del 2016 gràcies als grans electors, però no en nombre de vots:, car ha obtingut 230'000 vots menys que Clinton.
  • Ni Trump ni Clinton han arribat a millorar -per molt poc- els vots del candidat menys votat en aquestes tres darreres eleccions presidencials: John McCain en 2008. 
  • Entre el seu primer mandat i el segon, Obama ja va perdre 3,6 milions de vots. Clinton ha perdut gairebé 6 milions de votants respecte als que van votar Obama en el seu segon mandat. Trump també ha perdut votants respecte als que havia obtingut Mitt Romney: "només" 1 milió i quart de votants en comparació amb els 6 milions de votants de Clinton. 
  • Tenint compte del lleuger augment de la participació electoral,  7 milions i quart de votants no ho han fet en aquestes eleccions ni pel candidat republicà ni per la candidata demòcrata. 
Podria continuar afegint que, durant la campanya electoral, els mitjans de comunicació que defensaven a la candidata demòcrata, presentaven el seu potencial com portaestendard del feminisme (4), però que el 53% de les dones blanques que s'haurien hagut d'identificar amb Clinton han votat per Trump. O afegir que Wisconsin i Michigan, dos estats clau on Clinton va perdre enfront de Sanders a les primàries, van preferir votar a Trump que a la candidata demòcrata (5). O afegir que, malgrat les astracanades que Trump hagi pogut deixar anar sobre els latinos o els negres mai no hauria guanyat aquestes eleccions si no hagués tingut un mínim suport electoral en ambdues comunitats.

Quan els defensors de l'establishment per activa (dretes) i per passiva (esquerres?) realitzen que darrera del vot a Trump es troba el descontent general dels votants amb unes polítiques que no han fet res d'altre que arruïnar les seves vides des de fa anys: el partit demòcrata ha perdut prop de 10 milions de votants des de 2008. Quan realitzen que no ha servit de res la pressió dels mitjans de comunicació, econòmics, financers, empresarials, etc., sobre els votants a fi que prenguin la decisió que a ells els interessa: Trump no ha arribat a obtenir els vots que va obtenir John McCain en 2008. Quan realitzen que res de tot això no ha funcionat, s'inventen enquestes electorals a peu d'urna per demostrar que darrera del vot a Trump hi ha un electorat format exclusivament pels treballadors blancs, racistes i misogins de l'Amèrica profunda.

Aquests treballadors, que tinc com el sentiment de que ningú considerava com racistes quan van votar massivament a Barack Obama durant dues legislatures, i que han fet guanyar en vots a Clinton -però no en grans electors-, de cop i volta, s'han transformat en la causa que fa trontollar els pilars de l'establishment.

Sobre ells vaig publicar fa poc una entrada en francès en aquest blog a la que't proposo donar un cop d'ull (6). Si no tens temps per llegir-lo. o la llengua de Molière no és el teu fort, vull proposar-te que't llegeixis dos articles escrits a The Guardian per periodistes dels que ja no en queden. Dos articles publicats a un diari d'esquerres, traduïts a l'espanyol i publicats per un diari d'esquerres: eldiario.es, abans de les eleccions presidencials. Dos articles brutals sobre aquests treballadors americans que estan patint actualment uns atacs d'una violència inusitada de la part dels defensors de l'establishment:
I mentre l'establishment per passiva es concentra en les astracanades que Trump ha deixat anar durant la seva campanya, i evita ni tant sols mencionar el que ha dit sobre el pressupost de la defensa, sobre el perill d'escalada del desplegament de tropes a la frontera amb Rússia, sobre la nebulosa del finançament del EI, sobre el futur de l'OTAN, sobre el cost dels productes farmacèutics, sobre les polítiques del New Deal aplicades a l'estat de desastre de les infraestructures, sobre la globalització o sobre el TTIP (Transatlantic Trade and Investment Partnership), terrenys en els que les coincidències entre l'esquerra europea i Trump coincideixen al 100% , vull deixar clar si cal que no tinc per Trump més simpatia de la que pugui tenir per Clinton: cap ni una per cap dels dos! També vull deixar clar que, més enllà del tema de l'avortament o del retorn dels immigrants il·legals als seus països d'origen, tinc dubtes més que seriosos de que Trump porti a terme moltes de les seves idees: potser perquè no sabrà com tirar-les endavant, potser perquè se les tiraran enrere al Senat o al Congrés. Car, per si a algú se li ha oblidat, Trump no ha comptat fins ara amb el suport del Partit Republicà. I als USA, les institucions de l'establishment pesen molt més que la figura del president. Molts 'periodistes' semblen haver-ho oblidat.

En resum. Amb menys vots que els que va traure McCain quan va perdre les eleccions contra Obama en 2008 i amb menys vots que Clinton, no és Trump qui ha guanyat les eleccions, sinò Clinton que les ha perdut. Pels discursos sobre la xenofòbia dels treballadors blancs americans, val més llegir-se altres pàgines a la xarxa.


  1. Wikipedia: United States presidential election, 2008
  2. Wikipedia: United States presidential election, 2012
  3. Wikipedia: United States presidential election, 2016
  4. Sobre la línia editorial dels mitjans de comunicació i sobre el "feminisme" de Clinton, et proposo llegir els comentaris dels lectors en resposta a aquest article AGUILAR NACHER, Imma: El voto 'a la contra' o la era de la postpolítica, eldiario.es, 09.11.2016
  5. CHIENTAROLI, Natalia: Wisconsin y Michigan, dos estados clave donde Clinton perdió frente a Sanders en las primarias, the guardian traducció de l'article en espanyol a eldiario.es,  09.11.2016
  6. USA: la lutte des classes, version 3.0

Thursday, November 10, 2016

sobre els problemes de la divulgació científica


El passat 03.10.2016, Mariano Marzo, Catedràtic de Recursos Energètics a la Facultat de Geologia (UB), publicava a elperiodico.cat un article força interessant: Recepta segura per al desastre. Un article que començava citant a Carl Sagan:
Carl Sagan deia que «vivim en una societat profundament dependent de la ciència i la tecnologia, en la qual tan sols una minoria en sap alguna cosa o està interessada per aquests temes». Una situació que per Sagan, defensor a ultrança del pensament crític i del mètode científic, constitueix «una recepta segura per al desastre». Certament, la comunicació amb la societat resulta avui dia una tasca obligatòria per als científics. Encara que no resulta gens fàcil.
T'invito a seguir llegint aquest article, que acaba així:
(...) altres grans reptes de la comunicació científica identificats en l'estudi, entre els quals criden poderosament l'atenció els següents: a) davant una informació complexa, les persones tendeixen a prendre decisions basades en els seus valors i creences; b) la gent busca reafirmar-se en les seves actituds i conviccions, i tendeix a rebutjar qualsevol informació o evidència que les contradigui; c) les persones confien més en aquells en qui veuen reflectits els seus propis valors, i d) les actituds que no deriven d'un procés racional i lògic (basat en fets) són poc susceptibles de ser influenciades basant-se en arguments lògics (o mitjançant l'exposició de fets).
Fa poc vaig parlar del problema que té la comunitat científica per a transmetre els seus coneixements de manera comprensible a la societat que'ls passa els mitjans per a seguir investigant (factor econòmic que molts científics obliden imprudentment massa sovint). I si deixar la divulgació científica en mans de periodistes és una bona opció pel suïcidi, mencionar el resultat de les reflexions de Carl Sagan me sembla brillant, sempre que hom no oblidi el treball brutal de divulgació científica que va realitzar a títol personal per trobar una solució a aquest problema. Un treball que hom troba a faltar massa sovint al sí de la comunitat científica globalment considerada.

Finalment, no sé si la lectura del Materialisme històric de Karl Marx podria ajudar a aquells que s'enfronten al problema de l'actitud dels ciutadans davant de la ciència. Just com a lectura introductòria -i amb ànim de no espantar- els proposaria de llegir un article de Wikipedia: Infraestructura y superestructura, on estic segur que trobaran sòlids indicis de resposta a la seva preocupació per la eventual incomprensió dels ciutadans per la seva tasca. També poden llegir-se un llibre de Carl Sagan que'ls donarà tres o quatre pistes sobre com il·lusionar al personal amb la ciència: Cosmos (ja no dic si es miren la sèrie de TV). I perquè no? tampoc estaria de més que es miressin alguna emissió d'Idriss Aberkane per realitzar que sí, que explicada per veritables divulgadors, la ciència aconsegueix  engrescar el personal.

Amb tot però, crec que caldria reconèixer que la ciència és una activitat realitzada preferentment per científics que no són sempre independents ni del poder polític, ni del context social, ni dels grans grups d'interessos ... ni d'un ego personal sovint sobre-dimensionat. I abans d'acusar la resta de pobladors d'aquest planeta de la incomprensió que puguin portar a alguns aspectes de l'activitat científica, els recomanaria llegir aquest interessant article de Georgina KENYON publicat a 'BBC Future' el passat 06.01.2016: The man who studies the spread of ignorance.

Wednesday, November 9, 2016

usa: la lutte des classes, version 3.0



P. Frossard - Critique de la mondialisation libérale
En Avril de cette année, Le Figaro (1) nous présentait le dernier Baromètre des événements économiques de France Info et Le Parisien. Parmi ses résultats, que pour presque le 70% des Français, la lutte des classes existe toujours: Au total, 69% des sondés estiment que ce phénomène est une réalité. Soit 5 points de plus qu'en 2013. Partisans de gauche, droite, ou du Front national... Quelle que soit la couleur politique des personnes interrogées, ils sont une très grande majorité à penser que la lutte des classes existe toujours, aujourd'hui en France.


L'article continue analysant les résultats de l'étude et réalise que les Français interrogés sont quasiment unanimes, à 63%: ni les syndicats, ni les partis politiques, ni même le mouvement Nuit Debout ne répondent à leurs attentes. Dans le détail, près des trois quarts estiment que les syndicats se révèlent inefficaces pour défendre les intérêts des salariés: «La colère des Français est telle que le risque d'explosion est plus proche qu'on ne le pense».

Source: Richard Scarry
Un risque d'explosion que, juste une année auparavant, était connu des ingénieurs de Silicon Valley (2), choyés par des employeurs comme Google, Apple et Facebook, mais détestés par des voisins qui ne voient en eux que des privilégiés qui ont fait exploser la coût de la vie et les loyers à cause du niveau de leurs salaires. Des privilégiés qui utilisent les moyens de transport mis à leur disposition par les sociétés qui les emploient et voyagent gratuitement dans des bus tout confort, avec Wi-Fi à bord, sièges inclinables et vitres teintées ... qui n'ont rien à voir avec les bus bondés de leurs concitoyens, mais qui empruntent des routes réservées aux transports publics et leurs arrêts sans déverser le moindre dollar à la communauté. Pour des raisons que l'on peut très bien imaginer, les tensions croissantes entre des habitants de San Francisco et les multinationales, le fait que certains bus furent caillassés ou d’autres arrêtés par des manifestants n'ont pas fait la une de la presse.

Cependant le problème des bus ne se limite seulement aux clients. Un article publié en Janvier de cette année par The Guardian (3) nous présentait l'extrême pauvreté des travailleurs qui côtoient les ingénieurs et managers des entreprises les plus profitables du monde: Les conducteurs syndiqués des bus mentionnés auparavant ont des contrats garantissant des salaires entre 24$ et 31,50$ l'heure, ainsi que des prestations et des jours de congés payés (...) Suite à la révolte de la guérilla de San Francisco contre les autobus de Google, Facebook a annoncé en May 2015 qu'il faudrait un salaire de 15$ l'heure et des jours de congés maladie payés pour tous les travailleurs de son campus de Menlo Park, y compris les travailleurs sous-traités comme les gardes de sécurité et les employés de la cafétéria.
Source: Catholic Charities of Santa Clara County (2015)
France24 présentait le passé 4 Novembre un reportage sur l'extrême pauvreté des travailleurs dans la Silicon Valley (4). Dès l'image de l'aide-soignante qui doit dormir dans sa voiture parce que son salaire ne lui permet pas de se payer une chambre, jusqu'à les enfilades de caravanes où résident d'autres travailleurs 'plus fortunés', le portrait est très illustratif: la Silicon Valley a détient deux tristes records, celui du plus fort taux de sans abri et celui de la plus grande concentration de la richesse!

En 2013 plus de 800 000 personnes vivaient en dessous du seuil de pauvreté dans la région de la baie de San Francisco (5). Il y a donc les travailleurs pauvres (6) mais il y a aussi des sans abri (7) et puis ... la Jungle de Calais t'avait impressionnée?  Tu la voyais comme le paradigme du racisme, de la marginalisation et de la pauvreté du tiers monde?  As-tu déjà entendu parler de "The Jungle" a San José (CA), qui fut le plus grand camp de sans abri aux États-Unis jusqu'à son démantèlement en Décembre 2014? (8).

On peut se féliciter des capitaux investis en actions philanthropiques par la Chan Zuckerberg Initiative ou la Bill and Melinda Gates Foundation, des énormes investissements en nouvelles technologies de Google ou  de Elon Musk. Mais l'allergie de ces sociétés pour payer des salaires justes et des impôts dans les lieux où ils réalisent leurs bénéficies monstrueux ne me semblent pas une bonne idée à long terme.

Je ne sais pas si la lutte de classes est toujours d'actualité et je ne sais pas non plus si la politique de Donald Trump va changer quelque chose aux USA. Je réalise néanmoins le résultat de la politique d'Obama et que, si l'écart entre l'extrême richesse et l'extrême pauvreté continue à se creuser, tous les scénarios futuristes sur lesquels travaillent les ingénieurs de Silicon Valley sont voués à l'échec.


  1. CHATEAU, Pauline (2016): Pour une majorité de Français, la lutte des classes existe toujours, Le Figaro, 29.04.2016
  2. SEYDTAGHIA, Anouch (2014): Une lutte des classes, version 3.0. Les «Google Bus» sont au cœur de tensions croissantes à San Francisco, Le Temps, 11.05.2014
  3. WONG, Julie Carrie (2016): Silicon Valley's poorest workers tell government 'we can't live like this'. Despite the tech boom, cafeteria staff, security workers and bus drivers have told US labor secretary Thomas Perez they feel like ‘second-class citizens’, The Guardian, 28.01.2016
  4. Les anti-Silicon Valley : rencontre avec les rebelles de la tech, France24, Youtube, 04.11.2016
  5. HALL, Gina (2015): Poverty rate still near all-time high in Bay Area, Silicon Valley Business Journal, 02.04.2015
  6. SUTTER, John D. (2015): Silicon Valley can afford to end poverty, CNN, 23.03.2015. Je te propose aussi de voir la série complète des reportages de John D. SUTTER: Poor Kids of Silicon Valley émis pas CNN en 2015  (n'oublies pas de cliquer sur "i" pour accéder aux reportages de la série)
  7. StanfordJournalism (2014): Being Homeless in Silicon Valley, Youtube, 10.12.2014
  8. NationalJournal (2014): How Silicon Valley Created the Largest Homeless Camp in America, Youtube, 25.11.2014  // CBS SF Bay Area (2015): One Year Later, San Jose's Former Homeless Camp 'The Jungle' Returns To Nature, Youtube, 23.10.2015 //  CBS SF Bay Area: Tag Jungle.