 |
| Source: Kathy Fulkerson |
Un long play (LP) és un disc de vinil, generalment amb un diàmetre de 30 cm, gravat en un format que pot incloure aproximadament entre 40 a 60 minuts de música en format analògic. Tot i que ja existia un precedent d'aquest format desenvolupat durant els anys 1930, els primers LP es van comercialitzar per Columbia Records el 18 de juny de 1948 als Estats Units i el 1949 per Philips a Europa.
Les edicions es presentaven de dues maneres. Sota la forma d'un cutre que espantava, o sota la forma de veritables objectes de culte: amb portades mítiques, fotografies de concerts que van fer història, les lletres dels temes i les seves referències: autor, any, etc. Individualment, aquells àlbums tenien el seu punt, però quan en tenies uns quants, havies de trobar unes estanteries on endreçar-los i, si havies de mudar-te, quan els carregaves tenies el sentiment què, en lloc de vinil, estaven fets amb formigó reforçat.
Eren molt delicats i els havies de tractar amb força cura si volies guardar una certa qualitat de so. Evitar les deformacions, la brutícia i pagar per unes agulles què, vist el seu preu, mai no posaves en dubte que estiguessin fetes amb diamant.
A causa de la seva mida, no hi havia reproductors portàtils. I, en regla general, era més fàcil que un amic et deixés les claus de casa o les del seu cotxe abans que deixar-te un dels LP favorits de la seva col·lecció, no fos que el tractessis d'una manera inadequada i perdés la seva qualitat original. Probablement, aquesta és una de les causes que expliquen que les amistats entre gent que compartia la seva passió per la música Heavy o Punk hagi durat molt més que les dels fanàtics de la música clàssica. Segurament, també va passar el mateix entre els seguidors de Luís Aguilé o de Jaime Morey, o els de Los Chichos, Los Chunguitos, Perlita de Huelva o Rumba Tres, però no sabria dir-te.
La creació del K7 compacte i de la gravadora/reproductora de K7 data de l'any 1963, i és el resultat del treball d'un equip de la filial belga de l'empresa Philips.
La banda magnètica d'aquell artefacte tenia quatre canals (pistes) en paral·lel. Dos canals quan la cara de la K7 estava a un costat de la gravadora, i dos més quan la giraves. Això et permetia gastar-te una pasta suplementària en un reproductor que tingués la funció autoreverse i escoltar el mateix K7 fins que la seva banda magnètica digués prou i es recaragolés a l'interior del reproductor.
Gràcies a la seva portabilitat, la gent va instal·lar autoràdios als cotxes. I per evitar que els hi robessin, els passejava tot el dia amunt i avall, on vulgui que anessin. Jo vaig optar per comprar l'aparell més barat que vaig trobar, d'una marca desconeguda, i el deixava sota el seient del cotxe. Un dia me'l van obrir i se'm van endur un paquet de Ducados que tenia mig amagat. Però el reproductor, i les meves K7 de PunkRock i Country, van preferir no tocar-les.
Amb els K7 compactes també van arribar els primers Walkmans: jo encara guardo un Sony amb ràdio FM que vaig regalar-li a la meva mare i que ella sempre portava al damunt.
Sobre la qualitat dels reproductors, dir que el pas de la cinta magnètica pel lector acabava deixant residus que feien un soroll de fons infecte: netejar-lo regularment amb alcohol només el limitava. Podies fer millor si et deixaves una pasta i et compraves reproductors amb el que llavors es coneixia com el Dolby B i el Dolby C. Si creies el que et deien els propietaris d'aquells aparells, funcionava de conya. En realitat però, només limitaven un xic un soroll de fons directament vingut de l'infern.
També vaig utilitzar les K7 per enregistrar els programes que feia amb el meu Sinclair ZX Spectrum (3): era divertit perquè, quan les senties, feien el mateix soroll horrible que reconeixeria anys més tard als primers Mòdems de 56K.
Just per acabar, cal dir que va haver-hi molta gent que va utilitzar els reproductors de doble platina per fer còpies il·legals de temes en K7 verges. En cas que algun funcionari de la policia o de l'FBI estigui llegint aquest post, vull dir alt i clar que sempre vaig respectar la llei i només vaig comprar les K7 absolutament originals que hom podia trobar a qualsevol gasolinera.
El 1983 es va difondre per tot arreu un dels millors suports que mai s'han fet: el Compact disc. Desenvolupat el 1980 per Sony i Philips, el 1982 es va iniciar la seva producció en massa i va desplaçar progressivament l'LP i el K7 compacte com a suports d'àudio.
D'acord, sempre tenies l'amic fanàtic de la música clàssica o, pitjor encara, del rock simfònic, que et donava la murga dient que no sonava tan bé com els vinils. Però tenia una portabilitat excel·lent: el podies escoltar a un ordinador, o a l'autoràdio, també a un Walkman per Compact disc: crec que encara en tinc un que deu córrer per algun calaix de casa. Just per acabar amb la portabilitat, afegir que si et compraves unes caixes de plàstic slim, no ocupava gaire lloc.
Si no et dedicaves a fer còpies il·legals i només compraves suports premsats en fàbrica, ja el podies deixar on volguessis i que agafés pols, es ratllés o li caigués cafè al damunt. Només havies de ficar-lo sota l'aixeta, passar-li una baieta, eixugar-lo i funcionava com nou. Si gravaves al teu ordinador i el teu gravador cremava bé el disc, els resultats eren similars.
Deixant de banda la còpia de temes musicals, que ja sabem que eren il·legals i que jo mai les vaig fer, el fet que els Compact disc poguessin ser llegits pels ordinadors em va permetre traure'm de sobre per sempre més les maleïdes disquettes de l'ordinador de 5 1/4 i les de 3,5 polzades.
En resum, va ser un suport tan ben fotut que mai no el van superar en resistència ni el DVD ni el Blu-Ray o el HD-DVD, als quals, el més microscòpic granet de pols, deixava inutilitzats per sempre més.
El 6 de setembre del 1991 els amics alemanys de la Fraunhofer-Gesellschaft (5) van publicar la primera versió del format MP3 (5).
No recordo quan em vaig comprar el primer reproductor muntat sobre un llapis USB, però estic segur que va ser abans de l'any 2000. No era res de l'altre món, però la música se sentia més o menys bé. Vaig comprar un parell d'aparells amb més qualitat de so. Però en aquella època, almenys a Suïssa, només portàvem aquest tipus d'artefactes tres o quatre geeks: la gent, en general, seguia amb els Walkmans pel Compact disc.
Fins que va arribar la gran revolució dels iPods d'Appel, que van sortir a la venda l'any 2001 als Estats Units. I allò ho va canviar tot. De cop i volta tothom se'l va comprar a la feina i aquells que seguíem fidels als nostres reproductors muntats sobre un llapis USB passàvem per ser una mena de vells fòssils.
La veritat és que l'iPod estava molt ben fet, i la simplicitat de la seva interfase gràfica em va enganxar des del primer moment. El que em va enganxar molt menys és que, per la càrrega de temes estigués lligat a una aplicació molt ben integrada als ordinadors d'Apple: iTunes, però gens ni mica pels ordinadors que corrien amb Windows.
Recordo que el primer cop que la vaig instal·lar a un ordinador Windows, vaig començar a ficar-me blanc a mesura que monitorava la massa de dossiers i de fitxers que s'anaven instal·lant. Que em vaig ficar totalment blanc quan vaig començar a investigar l'arquitectura dels dossiers i tots els executables que m'havia carregat a l'ordinador. I que em vaig ficar ja transparent quan vaig iniciar el procés de desinstal·lació i vaig veure tots els residus que van quedar de la instal·lació inicial.
Vaig trobar altres aplicacions fetes per hackers que permetien gestionar els temes que carregaves a un iPod sense passar per iTunes, clar. Però l'estret lligam que aquest aparell tenia amb l'iTunes Store i el fet que comencessin a aparèixer al mercat altres aparells molt semblants i a uns preus que no tenien res a veure amb els que practicava Apple em van portar per un altre camí. No va ser el que va seguir el meu fill i, cada cop que havia de fer una còpia de seguretat d'aquella arquitectura dissenyada per l'equip de psicòpates d'Apple, t'he de confessar que tenia suors fredes.
El gràfic amb què he obert el post d'avui presenta el servei en línia Spotify com l'evolució dels reproductors muntats sobre un llapis USB.
Personalment, em sembla que seria més honest fixar l'evolució l'any 2007, amb la presentació del primer iPhone d'Appel car, sense el suport dels smartphones, crec que Spotify no hauria arribat mai on ha arribat. També podria afegir que, sense l'obsessió patològica per l'iTunes i l'iTunes Store, i la quasi l'obligació de compra de temes a preus i en condicions d'ús prohibitives, el servei Spotify i els fabricants coreans de smartphones no haurien arribat on són ara.
En qualsevol cas, l'accés als dossiers musicals d'Android des de Windows i el lector Google Play Music que Google va retirar incomprensiblement l'octubre del 2020, va significar el rèquiem de l'iPod entre tots els meus coneguts que tenien un smartphone Android. I crec que es pot dir el mateix d'aquells que tenien un iPhone.
A partir d'aquí, la canalla que no tenia l'edat per haver comprat i/o acumulat un munt de temes en MP3, es va orientar naturalment al servei Spotify. Durant el temps que el servei va ser gratuït, jo també em connectava sovint des del meu ordinador, o des del meu smartphone quan tenia una connexió de Wi-Fi gratuïta. Després que va deixar de ser gratuït, em vaig connectar ja molt més rarament.
Hom podria pensar que hi ha joves directius de companyies discogràfiques que han decidit tornar al vell format del LP per a protegir el seu contingut de les còpies il·legals. Però estic segur que coneixen millor que jo els models de platines d'alta qualitat equipades amb una connexió USB que permeten copiar el contingut d'un LP en format MP3 o en el format que al seu propietari li vingui més de gust (9). Pel que fa als models de menor qualitat, a wish.com hom en pot trobar a preus segurament inferiors als d'un LP.
Què els ha pogut decidir doncs a traure al mercat contingut musical en un format tan vell com LP? Un públic potencial que hom podria identificar amb el missatge de la tassa que pots trobar dalt d'aquest text? Francament, no ho sé. I tampoc estic especialment interessat en la resposta. Vull dir que, he vist moltes coses al llarg de la meva vida. I un cop has conegut els fenòmens dels gòtics, dels hipsters dels runners o dels conspiranoics, acabes per comprendre "que cela nous plaise ou non, le monde se compose de toutes sortes de gens".
Les edicions es presentaven de dues maneres. Sota la forma d'un cutre que espantava, o sota la forma de veritables objectes de culte: amb portades mítiques, fotografies de concerts que van fer història, les lletres dels temes i les seves referències: autor, any, etc. Individualment, aquells àlbums tenien el seu punt, però quan en tenies uns quants, havies de trobar unes estanteries on endreçar-los i, si havies de mudar-te, quan els carregaves tenies el sentiment què, en lloc de vinil, estaven fets amb formigó reforçat.
Eren molt delicats i els havies de tractar amb força cura si volies guardar una certa qualitat de so. Evitar les deformacions, la brutícia i pagar per unes agulles què, vist el seu preu, mai no posaves en dubte que estiguessin fetes amb diamant.
A causa de la seva mida, no hi havia reproductors portàtils. I, en regla general, era més fàcil que un amic et deixés les claus de casa o les del seu cotxe abans que deixar-te un dels LP favorits de la seva col·lecció, no fos que el tractessis d'una manera inadequada i perdés la seva qualitat original. Probablement, aquesta és una de les causes que expliquen que les amistats entre gent que compartia la seva passió per la música Heavy o Punk hagi durat molt més que les dels fanàtics de la música clàssica. Segurament, també va passar el mateix entre els seguidors de Luís Aguilé o de Jaime Morey, o els de Los Chichos, Los Chunguitos, Perlita de Huelva o Rumba Tres, però no sabria dir-te.
 |
La banda magnètica d'aquell artefacte tenia quatre canals (pistes) en paral·lel. Dos canals quan la cara de la K7 estava a un costat de la gravadora, i dos més quan la giraves. Això et permetia gastar-te una pasta suplementària en un reproductor que tingués la funció autoreverse i escoltar el mateix K7 fins que la seva banda magnètica digués prou i es recaragolés a l'interior del reproductor.
Gràcies a la seva portabilitat, la gent va instal·lar autoràdios als cotxes. I per evitar que els hi robessin, els passejava tot el dia amunt i avall, on vulgui que anessin. Jo vaig optar per comprar l'aparell més barat que vaig trobar, d'una marca desconeguda, i el deixava sota el seient del cotxe. Un dia me'l van obrir i se'm van endur un paquet de Ducados que tenia mig amagat. Però el reproductor, i les meves K7 de PunkRock i Country, van preferir no tocar-les.
Amb els K7 compactes també van arribar els primers Walkmans: jo encara guardo un Sony amb ràdio FM que vaig regalar-li a la meva mare i que ella sempre portava al damunt.
Sobre la qualitat dels reproductors, dir que el pas de la cinta magnètica pel lector acabava deixant residus que feien un soroll de fons infecte: netejar-lo regularment amb alcohol només el limitava. Podies fer millor si et deixaves una pasta i et compraves reproductors amb el que llavors es coneixia com el Dolby B i el Dolby C. Si creies el que et deien els propietaris d'aquells aparells, funcionava de conya. En realitat però, només limitaven un xic un soroll de fons directament vingut de l'infern.
També vaig utilitzar les K7 per enregistrar els programes que feia amb el meu Sinclair ZX Spectrum (3): era divertit perquè, quan les senties, feien el mateix soroll horrible que reconeixeria anys més tard als primers Mòdems de 56K.
Just per acabar, cal dir que va haver-hi molta gent que va utilitzar els reproductors de doble platina per fer còpies il·legals de temes en K7 verges. En cas que algun funcionari de la policia o de l'FBI estigui llegint aquest post, vull dir alt i clar que sempre vaig respectar la llei i només vaig comprar les K7 absolutament originals que hom podia trobar a qualsevol gasolinera.
 |
| Cómo limpiar CD que saltan, WikiHow |
El 1983 es va difondre per tot arreu un dels millors suports que mai s'han fet: el Compact disc. Desenvolupat el 1980 per Sony i Philips, el 1982 es va iniciar la seva producció en massa i va desplaçar progressivament l'LP i el K7 compacte com a suports d'àudio.
D'acord, sempre tenies l'amic fanàtic de la música clàssica o, pitjor encara, del rock simfònic, que et donava la murga dient que no sonava tan bé com els vinils. Però tenia una portabilitat excel·lent: el podies escoltar a un ordinador, o a l'autoràdio, també a un Walkman per Compact disc: crec que encara en tinc un que deu córrer per algun calaix de casa. Just per acabar amb la portabilitat, afegir que si et compraves unes caixes de plàstic slim, no ocupava gaire lloc.
Si no et dedicaves a fer còpies il·legals i només compraves suports premsats en fàbrica, ja el podies deixar on volguessis i que agafés pols, es ratllés o li caigués cafè al damunt. Només havies de ficar-lo sota l'aixeta, passar-li una baieta, eixugar-lo i funcionava com nou. Si gravaves al teu ordinador i el teu gravador cremava bé el disc, els resultats eren similars.
Deixant de banda la còpia de temes musicals, que ja sabem que eren il·legals i que jo mai les vaig fer, el fet que els Compact disc poguessin ser llegits pels ordinadors em va permetre traure'm de sobre per sempre més les maleïdes disquettes de l'ordinador de 5 1/4 i les de 3,5 polzades.
En resum, va ser un suport tan ben fotut que mai no el van superar en resistència ni el DVD ni el Blu-Ray o el HD-DVD, als quals, el més microscòpic granet de pols, deixava inutilitzats per sempre més.
 |
No recordo quan em vaig comprar el primer reproductor muntat sobre un llapis USB, però estic segur que va ser abans de l'any 2000. No era res de l'altre món, però la música se sentia més o menys bé. Vaig comprar un parell d'aparells amb més qualitat de so. Però en aquella època, almenys a Suïssa, només portàvem aquest tipus d'artefactes tres o quatre geeks: la gent, en general, seguia amb els Walkmans pel Compact disc.
Fins que va arribar la gran revolució dels iPods d'Appel, que van sortir a la venda l'any 2001 als Estats Units. I allò ho va canviar tot. De cop i volta tothom se'l va comprar a la feina i aquells que seguíem fidels als nostres reproductors muntats sobre un llapis USB passàvem per ser una mena de vells fòssils.
La veritat és que l'iPod estava molt ben fet, i la simplicitat de la seva interfase gràfica em va enganxar des del primer moment. El que em va enganxar molt menys és que, per la càrrega de temes estigués lligat a una aplicació molt ben integrada als ordinadors d'Apple: iTunes, però gens ni mica pels ordinadors que corrien amb Windows.
Recordo que el primer cop que la vaig instal·lar a un ordinador Windows, vaig començar a ficar-me blanc a mesura que monitorava la massa de dossiers i de fitxers que s'anaven instal·lant. Que em vaig ficar totalment blanc quan vaig començar a investigar l'arquitectura dels dossiers i tots els executables que m'havia carregat a l'ordinador. I que em vaig ficar ja transparent quan vaig iniciar el procés de desinstal·lació i vaig veure tots els residus que van quedar de la instal·lació inicial.
Vaig trobar altres aplicacions fetes per hackers que permetien gestionar els temes que carregaves a un iPod sense passar per iTunes, clar. Però l'estret lligam que aquest aparell tenia amb l'iTunes Store i el fet que comencessin a aparèixer al mercat altres aparells molt semblants i a uns preus que no tenien res a veure amb els que practicava Apple em van portar per un altre camí. No va ser el que va seguir el meu fill i, cada cop que havia de fer una còpia de seguretat d'aquella arquitectura dissenyada per l'equip de psicòpates d'Apple, t'he de confessar que tenia suors fredes.
 |
El gràfic amb què he obert el post d'avui presenta el servei en línia Spotify com l'evolució dels reproductors muntats sobre un llapis USB.
Personalment, em sembla que seria més honest fixar l'evolució l'any 2007, amb la presentació del primer iPhone d'Appel car, sense el suport dels smartphones, crec que Spotify no hauria arribat mai on ha arribat. També podria afegir que, sense l'obsessió patològica per l'iTunes i l'iTunes Store, i la quasi l'obligació de compra de temes a preus i en condicions d'ús prohibitives, el servei Spotify i els fabricants coreans de smartphones no haurien arribat on són ara.
En qualsevol cas, l'accés als dossiers musicals d'Android des de Windows i el lector Google Play Music que Google va retirar incomprensiblement l'octubre del 2020, va significar el rèquiem de l'iPod entre tots els meus coneguts que tenien un smartphone Android. I crec que es pot dir el mateix d'aquells que tenien un iPhone.
A partir d'aquí, la canalla que no tenia l'edat per haver comprat i/o acumulat un munt de temes en MP3, es va orientar naturalment al servei Spotify. Durant el temps que el servei va ser gratuït, jo també em connectava sovint des del meu ordinador, o des del meu smartphone quan tenia una connexió de Wi-Fi gratuïta. Després que va deixar de ser gratuït, em vaig connectar ja molt més rarament.
 |
Hom podria pensar que hi ha joves directius de companyies discogràfiques que han decidit tornar al vell format del LP per a protegir el seu contingut de les còpies il·legals. Però estic segur que coneixen millor que jo els models de platines d'alta qualitat equipades amb una connexió USB que permeten copiar el contingut d'un LP en format MP3 o en el format que al seu propietari li vingui més de gust (9). Pel que fa als models de menor qualitat, a wish.com hom en pot trobar a preus segurament inferiors als d'un LP.
Què els ha pogut decidir doncs a traure al mercat contingut musical en un format tan vell com LP? Un públic potencial que hom podria identificar amb el missatge de la tassa que pots trobar dalt d'aquest text? Francament, no ho sé. I tampoc estic especialment interessat en la resposta. Vull dir que, he vist moltes coses al llarg de la meva vida. I un cop has conegut els fenòmens dels gòtics, dels hipsters dels runners o dels conspiranoics, acabes per comprendre "que cela nous plaise ou non, le monde se compose de toutes sortes de gens".
- Wikipedia: Long Play [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia Compact Cassette [en] [fr] [es] [ca]
- Veure Sobre la música i l'activitat cerebral, publicat en aquest blog el 20.04.2023
- Wikipedia Compact disc [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia Fraunhofer-Gesellschaft [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia MP3 [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia Portable media player [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia iPod [en] [fr] [es] [ca]
- Platine vinyle usage domestique et activités DJ Pioneer PLX 500, Platine Vynile, 04.11.2021
