| The Tonight Show Starring Jimmy Fallon - Fred Armisen Shows Off His Magic Skills and Different Spanish Accents, YouTube, 16.09.2022 |
En 2019 vaig publicar un post on parlava de les solucions de la dictadura franquista a la manca d’equipaments escolars a Nou Barris (Barcelona) (1). Un post que vaig tancar així:
En aquella escola ens barrejàvem amb els nens i les nenes que acabaven d'arribar. Aquests estaven totalment desorientats, de vegades cohibits, de vegades violents, al bell mig d'una nova realitat vital a la qual havien d'adaptar-se ràpidament: a l'escola, al barri.
Molts d'ells encara viuen al barri. Altres vam marxar quan ens vam fer adults. Altres van viure-hi només durant uns anys. Però la majoria marxaven de l'escola al cap de pocs dies, setmanes o mesos, en el moment en què el seu pare trobava una feina on paguessin un salari més alt o un pis amb un lloguer més baix a qualsevol de les ciutats que creixien a l'àrea metropolitana de Barcelona, al Baix Llobregat o al Vallès.
En la majoria dels casos, les amistats que podia fer a l'escola eren doncs efímeres. Però aquella petita escola va representar, d'alguna manera, la meva primera universitat de vida. Adorava a la mestra que teníem, una professora molt jove, originària de la província de Jaén, que tenia la responsabilitat d'educar els nens i les nenes que ens amuntegàvem en aquell soterrani sense llum ni ventilació que feia les funcions d'una aula. Una canalla que no teníem ni la mateixa edat ni el mateix nivell escolar (els més grans ajudaven a seguir les classes als més petits). Aquella jove professora havia de gestionar una canalla que, en alguns casos, desconeixia l'espanyol. I, entre aquells que el coneixien, a fer-ho en les seves diferents varietats dialectals. La primera lliçó de vida que vaig rebre d'aquella mestra va ser la gran educació amb què sempre va tractar aquella colla de salvatges que érem i el seu gran respecte pels nostres orígens, qualsevol que fos el lloc d'on vinguéssim.
Va ser en aquell soterrani on vaig desenvolupar una rara habilitat que vaig acabar per perdre gradualment quan vaig arribar a l'adolescència. En poc temps, vaig saber identificar amb força precisió quin era l'origen geogràfic dels meus companys d'escola, gràcies al seu accent i algunes de les paraules i expressions que utilitzaven: fos en espanyol o en català, amb el gallec em costava més. I no només això sinó que, amb el temps, també vaig arribar a ser capaç de parlar com ells ho feien.
La recompensa pagava la pena: molts d'aquells companys empatitzaven ràpidament amb mi, m'invitaven a berenar a casa seva i les seves mares m'adoraven. Recordo amb molt de carinyo uns veïns originaris de la província de Burgos que m'invitaven a dinar a casa, l'atenció que tenien amb mi la mare i la tieta del meu company (en aquells temps, els homes mai eren a casa, treballaven de sol a sol) i tot el que aprenia d'ells escoltant-los parlar a taula: els seus costums, el poble d'on venien (he oblidat el nom), la vida al camp i els familiars que havien deixat enrere. El mateix puc dir quan anava a casa d'uns altres veïns, originaris de Granada, o uns altres que crec recordar que ho eren del Priorat.
Tots aquests records es van fer presents de cop quan, per atzar, vaig veure a YouTube una emissió del Tonight Show de Jimmy Fallon (4), on aquest entrevistava l'increïble Fred Armisen (5) -de qui et parlaré més endavant a un futur post- sobre una original sèrie d'humor: Los Espookys (6), de la que va ser creador, productor i guionista. A partir del minut 3:54 del vídeo amb què he obert el post d'avui, Fallon demana a Armisen d'expressar-se en diferents accents de l'espanyol que es parla a l'Amèrica Llatina, i aquest deixa anar una divertida sèrie d'expressions de la llengua com es parla a Mèxic, Cuba, Veneçuela, Colòmbia, Argentina, Xile i, fins i tot, deixa anar algunes perles en en el portuguès que es parla al Brasil.
Per aquells que encara no heu donat un cop d'ull a la bio de Fred Armisen a Wikipedia, deixeu-me afegir que la seva mare era originària de Veneçuela i que el seu pare, originari d'Alemanya, era fill de mare alemanya i de pare originari de Corea, i que Fred va viure quan era jove a Brasil.
Dies més tard després d'haver vist el vídeo amb què he obert el post d'avui, vaig trobar un altre de Babel USA que em va semblar molt més interessant (i amb un millor accent) sobre les variacions de la llengua espanyola segons el país on es parla. Pel que fa al català, imagino que ja coneixeu aquella sèrie brutal presentada per en Roger de Gràcia: Caçadors de paraules (7).
Personalment, vaig fer una bona part dels meus estudis de primària a un soterrani del Passeig de Verdum que s'anomenava Colegio Academia Fleming. Hi havia un munt de canalla amuntegada, però la seva superfície sembla no donar avui més que per a una botiga d'informàtica (2).Parlava dels temps d'una forta immigració al meu barri. Una immigració que arribava de tot arreu (3). I, per aquells que ho hagin oblidat, quan dic de tot arreu, també em refereixo a les zones econòmicament més deprimides del País Valencià o de Catalunya. Majoritàriament, arribaven de la regió més poblada d'Espanya: Andalusia, però també de Galícia, Extremadura, Castella, Astúries o Aragó. Sense oblidar a tots aquells que tornaven a la península durant el procés de descolonització del Marroc espanyol.
En aquella escola ens barrejàvem amb els nens i les nenes que acabaven d'arribar. Aquests estaven totalment desorientats, de vegades cohibits, de vegades violents, al bell mig d'una nova realitat vital a la qual havien d'adaptar-se ràpidament: a l'escola, al barri.
Molts d'ells encara viuen al barri. Altres vam marxar quan ens vam fer adults. Altres van viure-hi només durant uns anys. Però la majoria marxaven de l'escola al cap de pocs dies, setmanes o mesos, en el moment en què el seu pare trobava una feina on paguessin un salari més alt o un pis amb un lloguer més baix a qualsevol de les ciutats que creixien a l'àrea metropolitana de Barcelona, al Baix Llobregat o al Vallès.
En la majoria dels casos, les amistats que podia fer a l'escola eren doncs efímeres. Però aquella petita escola va representar, d'alguna manera, la meva primera universitat de vida. Adorava a la mestra que teníem, una professora molt jove, originària de la província de Jaén, que tenia la responsabilitat d'educar els nens i les nenes que ens amuntegàvem en aquell soterrani sense llum ni ventilació que feia les funcions d'una aula. Una canalla que no teníem ni la mateixa edat ni el mateix nivell escolar (els més grans ajudaven a seguir les classes als més petits). Aquella jove professora havia de gestionar una canalla que, en alguns casos, desconeixia l'espanyol. I, entre aquells que el coneixien, a fer-ho en les seves diferents varietats dialectals. La primera lliçó de vida que vaig rebre d'aquella mestra va ser la gran educació amb què sempre va tractar aquella colla de salvatges que érem i el seu gran respecte pels nostres orígens, qualsevol que fos el lloc d'on vinguéssim.
Va ser en aquell soterrani on vaig desenvolupar una rara habilitat que vaig acabar per perdre gradualment quan vaig arribar a l'adolescència. En poc temps, vaig saber identificar amb força precisió quin era l'origen geogràfic dels meus companys d'escola, gràcies al seu accent i algunes de les paraules i expressions que utilitzaven: fos en espanyol o en català, amb el gallec em costava més. I no només això sinó que, amb el temps, també vaig arribar a ser capaç de parlar com ells ho feien.
La recompensa pagava la pena: molts d'aquells companys empatitzaven ràpidament amb mi, m'invitaven a berenar a casa seva i les seves mares m'adoraven. Recordo amb molt de carinyo uns veïns originaris de la província de Burgos que m'invitaven a dinar a casa, l'atenció que tenien amb mi la mare i la tieta del meu company (en aquells temps, els homes mai eren a casa, treballaven de sol a sol) i tot el que aprenia d'ells escoltant-los parlar a taula: els seus costums, el poble d'on venien (he oblidat el nom), la vida al camp i els familiars que havien deixat enrere. El mateix puc dir quan anava a casa d'uns altres veïns, originaris de Granada, o uns altres que crec recordar que ho eren del Priorat.
Tots aquests records es van fer presents de cop quan, per atzar, vaig veure a YouTube una emissió del Tonight Show de Jimmy Fallon (4), on aquest entrevistava l'increïble Fred Armisen (5) -de qui et parlaré més endavant a un futur post- sobre una original sèrie d'humor: Los Espookys (6), de la que va ser creador, productor i guionista. A partir del minut 3:54 del vídeo amb què he obert el post d'avui, Fallon demana a Armisen d'expressar-se en diferents accents de l'espanyol que es parla a l'Amèrica Llatina, i aquest deixa anar una divertida sèrie d'expressions de la llengua com es parla a Mèxic, Cuba, Veneçuela, Colòmbia, Argentina, Xile i, fins i tot, deixa anar algunes perles en en el portuguès que es parla al Brasil.
Per aquells que encara no heu donat un cop d'ull a la bio de Fred Armisen a Wikipedia, deixeu-me afegir que la seva mare era originària de Veneçuela i que el seu pare, originari d'Alemanya, era fill de mare alemanya i de pare originari de Corea, i que Fred va viure quan era jove a Brasil.
Dies més tard després d'haver vist el vídeo amb què he obert el post d'avui, vaig trobar un altre de Babel USA que em va semblar molt més interessant (i amb un millor accent) sobre les variacions de la llengua espanyola segons el país on es parla. Pel que fa al català, imagino que ja coneixeu aquella sèrie brutal presentada per en Roger de Gràcia: Caçadors de paraules (7).
| Babel USA - Spanish Dialects Around The World: How Spanish Varies From Country To Country, YouTube, 27.02.2020 |
- Veure Barcelona i la memòria històrica - Nou Barris, publicat en aquest blog el 29.09.2019
- L'antic Colegio Academia Fleming: Google Street View
- Veure Barcelona i la memòria històrica - Nou Barris, publicat en aquest blog el 03.11.2019
- Wikipedia: Jimmy Fallon [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Fred Armisen [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Los Espookys [en] [fr] [es] [ca]
- Caçadors de paraules, ccma.cat
2 comments:
T’estimaves la teva mestre?
Segur que ella també et va trobar especial
Bé, diguem que érem molta colla i que no crec que em recordés. Tot i que, mai se sap.
Però gràcies pel comentari.
Post a Comment