Tuesday, October 8, 2019

switzerland: hydroelectric dams



Switzerland, endowed with the Alps and thousands of lakes, is a global leader in sustainability. Hydroelectric dams, such as the one shown here at Lac d’Emosson in southern Valais, have supplied most of the nation’s electricity for about 50 years. That share will probably increase after voters in 2017 approved a law that will phase out nuclear plants and increase the use of renewable energy, including hydropower.


Monday, October 7, 2019

gérard schlosser




El passat 31 d'agost, Laura Franch (1) obria un fil a twitter amb una selecció de treballs d'un pintor francès que no coneixia i que em va captivar a l'instant: Gérard Schlosser.

A Wikipedia només vaig trobar poca cosa sobre ell a la versió francesa (2). Però buscant amb Google vaig trobar un munt de treballs seus a les pàgines d'artnet (3) i d'artsy.net (4) que em van acabar d'impressionar.

Espero que a tu t'agradi tant com a mi m'ha agradat.


  1. Laura Franch: Twitter, Instagram
  2. Wikipedia: Gérard Schlosser
  3. Artnet: Gérard Schlosser
  4. Artsy.net: Gérard Schlosser

Sunday, October 6, 2019

barcelona i la memòria històrica - nou barris

Relligant Nou Barris: Plaça de Santa Eulàlia, Youtube, 05.05.2017

Més o menys entre els 9 i els 16 anys, vaig passar llargs moments de la meva vida a un agrupament escolta que es trobava als locals del Centre Eulalienc (1), també conegut com El Casinet, a la plaça de Santa Eulàlia de Nou Barris. Abans que pensis que t'estic enredant, mira de no confondre'l amb el Foment Autonomista Eulalienc, que va canviar el seu nom pel de Casino de Santa Eulàlia i es troba a L'Hospitalet (2).

Durant tots aquells anys, vaig aprendre tres o quatre coses sobre la geografia de la Catalunya Sud, sobre la versió fun del catalanisme, la brasa del moviment escolta i Baden Powell, el Llibre de la Selva i, naturalment, vaig omplir amb accions positives el meu carnet: Tant com puc, fins als 12 anys, i el de Sempre a punt fins als 15. Però si algú mai va explicar alguna cosa sobre la història d'El Casinet, o sobre la Plaça Santa Eulàlia on encara es troba, puc afirmar que jo no hi era.

El Casinet, era el resultat d'allò que hom coneixia com de la societat civil catalana i que no té gaire cosa a veure amb el que puguin fer avui aquells que es reclamen hereus d'aquella tradició. Es va fundar el 26 de juliol de 1903, amb el nom de Casino Auxiliar Eulaliense. He llegit que 8 treballadors del barri van comprar una masia com a seu social, i es van encarregar de la reconstrucció de l’edifici (3). També que el seu objectiu primordial estava previst a l’article 1er dels seus estatuts, on s'establia que aquesta entitat tenia com a funció principal el socors mutu entre els associats en cas de malaltia, treballar a favor dels interessos del col·lectiu humà de la barriada i procurar diversió, esbarjo i actes culturals a socis i familiars.

Tot i que la funció d'ajuda sanitària va desaparèixer durant els anys 20, l'entitat es va seguir dedicant als aspectes més lúdics, com ara l'organització dels balls del Casinet.

Diuen que, en el seu moment, El Casinet va esdevenir un lloc molt conegut a tota la ciutat de Barcelona i els pobles limítrofs, gràcies a les representacions teatrals i els balls socials que organitzava a les seves dependències. Des de fa molts anys doncs, ha estat punt de trobada de la seva massa social, però també de simpatitzants i veïns de la barriada.

Jo no vaig tenir la sort de viure aquells moments d'esplendor. Però recordo haver-m'ho passat força bé a les funcions de teatre (permeteu-me que ho anomeni així) que fèiem per cap d'any. També a les sessions de cinema on, per exemple, recordo haver descobert l'impagable: Maciste contra los monstruos (3).

Maciste contra los monstruos (1962), Youtube, 10.02.2017

Jo ja no hi era quan els socis van decidir transformar El Casinet en un Bingo. Tampoc quan van reformar l'edifici per refer-lo de nou. Però acabo de veure un vídeo que sembla demostrar que la gent seguia anant-hi i passant-s'ho molt bé (5).

Sobre la plaça de Santa Eulàlia, et proposo veure el vídeo de Relligant Nou Barris amb què obro aquest article. És curt, però força interessant. I m'ha descobert un munt de coses que no coneixia. Se n'ha deixat una però: que a la plaça hi ha un collegi de les Germanes Dominiques de l’Anunciata des de fa moooolts anys. M'ha sabut greu l'oblit perquè les dominiques mai es van prendre malament cap ni una de les bromes que els fèiem quan corríem pels paratges. Ja m'hauria agradat poder dir el mateix dels patrons dels bars del meu barri o del conserge de la meva escola!


  1. Centre Eulalienc: Home page, Wikipedia
  2. El barri de Santa Eulàlia. Elements per a una crònica: 15. El Casino de Santa Eulàlia
  3. Festa d’Aniversari al Centre Eulalienc, NouBarris.net, 08.06.2005
  4. Maciste contra los monstruos (1962), Youtube, 10.02.2017
  5. Centre Eulalienc, Youtube, 21.09.2013

Thursday, October 3, 2019

la sombra de la ley (2018)

Trailers y Estrenos - La sombra de la ley, Youtube, 20.04.2018

Un vespre del passat mes d'agost, fart de veure sèries a Netflix, vaig dir-me de veure un film. Vaig mirar el que hi havia i, per pur atzar, vaig veure el trailer d'un film que tenia bona pinta i portava per nom: Gun City. Després vaig veure que era un film espanyol del 2018 intitulat: La sombra de la ley (1).

No et donaré la brasa explicant-te l'argument perquè altres ja ho han fet abans (2). El Tomatometer de Rotten Tomatoes (3), IMDb (4) i  filmaffinity España (5) li donen, si fa no fa, la mateixa puntuació. Des del punt de vista històric, coincideixo en moltes de les coses que diu García Francés sobre la fidelitat històrica del film a la seva crítica (6). També, i és molt rar en mi, coincideixo amb moltes de les coses que, des del punt de vista cinematogràfic apuntava Javier Ocaña a la seva critica a El País (7). Com ja et pots imaginar, la crítica que fa del film Jesús Jiménez a les pàgines de RTVE (8), amb una curta entrevista a alguns dels actors, és molt més light, però val la pena donar-li un cop d'ull.

No sé si en fase amb la crítica de Jordi Batlle a La Vanguardia (9), però el film em va agradar. En cap moment vaig pensar que el realitzador busqués fer un film magistral i encara tinc la sort de saber el que és i el que pot donar de si el script d'un film comercial i diferenciar-lo d'un documental. També saber diferenciar el que pot donar de si un documental i saber diferenciar-lo d'una novel·la històrica. O saber quines són les diferències entre una novel·la històrica i un treball de recerca acadèmica.

Des de fa molts anys els films (no tots, clar!) s'han convertit en la forma més acabada d'allò que als USA hom coneix com l'entertainment. Si no busques en aquest film res d'altre, crec que està força bé. I tot i la dura crítica d'El País (cf. 7), el seu autor et dóna unes quantes pinzellades sobre els elements més interessants del film.


  1. Wikipedia: La sombra de la ley, Gun City
  2. Marta Medina: 'La sombra de la ley': anarquistas, mafiosos y golpistas en la Barcelona de los años veinte, El Confidencial, 11.10.2018
  3. Rotten Tomatoes: Gun City (La sombra de la ley) 2018
  4. IMDb: La sombra de la ley (2018)
  5. filmaffinity: La sombra de la ley
  6. Enrike García Francés: ‘La sombra de la ley’: una visión torticera de la historia, AraInfo, 12.10.2018
  7. Javier Ocaña: Historieta sobre nuestra historia, El País, 13.10.2018
  8. Jesús Jiménez: Dani de la Torre: "'La sombra de la ley' es una mezcla de los clásicos del género", RTVE, 10.10.2018
  9. Jordi Batlle: La Sombra De La Ley (2018). Esplendor retro, La Vanguardia, 29.10.2018

Wednesday, October 2, 2019

the (international) noise conspiracy

The (International) Noise Conspiracy - Smash It Up, Youtube, 25.05.2007

Fa uns dies, fent un tomb per Youtube, vaig caure sobre el vídeo d'una remarcable banda sueca que feia molt de temps que no escoltava: The (International) Noise Conspiracy (1)

Van tocar entre 1998 i 2009, amb un estil que, no sabent massa bé com encasellar, alguns associaven amb influències de Garage i Punk Rock amb tocs d'Indie, Post-Punk i Rock 'n roll. De les lletres de les seves cançons es deia que estaven lligades a la ideologia marxista, però a la primera imatge d'època que veuràs al vídeo, trobaràs a Buenaventura Durruti, més endavant a Pancho Villa, entre altres. En tot cas, ells afirmaven que volien utilitzar la seva música com a arma per atacar a la cultura capitalista.

Les lletres de les seves cançons es dirigien així en contra de la política de globalització, el capitalisme, l'imperialisme, la misogínia i el racisme ... Segons les notes del seu primer àlbum, la banda volia combatre la funció de la música com a espectacle, un concepte lligat a l'obra de Guy Debord (2): La Société du spectacle (3). De fet, moltes de seves les lletres sortien directament dels escrits de membres de La Internationale situationniste (4), en particular la Critique de la vie quotidienne de Raoul Vaneigem (5).

També tenien una dosi brutal d'humor, que hom podia trobar tant als vídeos com en les declaracions del líder de la banda: Dennis Lyxzén que, entre altres coses, afirmava que l'ideal de la banda era aconseguir una barreja ideal entre música i política: quelcom entre Elvis Presley i el Che Guevara. O com quan va descriure l'estil de la banda com el de The Hives amb la política afegida. O als remarcables temes situacionistes dels seus treballs, com ara Capitalism Stole My Virginity.

Finalment, la banda també és coneguda perquè, a la primera gira fora de Suècia, el seu país d'origen, va anar a tocar a clubs de rock clandestins de la República Popular de la Xina, on la policia del règim els esperava a fora armada amb pistoles: coses del marxisme ...


  1. Wikipedia: The (International) Noise Conspiracy [en] [fr] [es] [ca] || Stephen Howell: The_(International)_Noise_Conspiracy, All Music
  2. Wikipedia: Guy Debord [en] [fr] [es] [ca]
  3. Wikipedia: La societat de l'espectacle [en] [fr] [es] [ca]
  4. Wikipedia: Internacional Situacionista [en] [fr] [es] [ca]
  5. Wikipedia: Raoul Vaneigem [en] [fr] [es] [ca]

Tuesday, October 1, 2019

Monday, September 30, 2019

Sunday, September 29, 2019

barcelona i la memòria històrica - nou barris

Relligant Nou Barris, Los Escuelones, Youtube, 11.07.2018

Fa uns dies et parlava d'un exercici exemplar de solidaritat obrera a Roquetes en 1964, amb la construcció d'un clavegueram del qual l'ajuntament s'havia desentès (1). Just per contextualitzar la data, això passava just un any abans que Pasqual Maragall entrés a treballar per Josep Maria de Porcioles a l'Ajuntament de Barcelona. Dinou anys abans que Pasqual Maragall concedís a Porcioles la medalla d'or de la ciutat (2).

El vídeo que avui m'agradaria compartir amb tu ens presenta quines van ser les solucions del franquisme a la manca d’equipaments escolars a Torre Baró. Una solució que va passar per la instal·lació d’un conjunt de dotze tramvies destinats a la ferralla que es van habilitar per donar classes a la canalla del barri.

Aquests barracons s'anomenaven Grupo Escolar San Juan, però van ser batejats pel periodista Josep Maria Huertas Clavería (3) amb el nom de "los Escuelones" Els tramvies-escola van estar en funcionament fins el 1971, quan van ser substituïts per l’Escola Font dels Eucaliptus (4). Ricard Fernández Valentí, un geògraf que escriu a un blog més que recomanable, donava més detalls sobre aquest episodi de la història de la misèria (5). Però l'història continua, car altres barracons escolars segueixen actius a la ciutat encara avui.

Com ja et pots imaginar, la manca d'equipaments escolars a Nou Barris no es reduïa a Torre Baró. I enllà on no arribaven les "solucions escolars" del franquisme, altres es van ocupar d'escolaritzar a la canalla del barri.

Així, el 1962, un grup de persones liderades per Maria Antònia Canals (6), llicenciada en Ciències Exactes a la Universitat de Barcelona i fundadora de l'Associació de Mestres Rosa Sensat (7), va fundar l'escola Ton i Guida (8) a Roquetes. Una escola que va reprendre els mètodes pedagògics de Maria Montessori (9) inculcats per la seva família: on la solidaritat, la integració social i l'intent de millorar l'entorn eren els valors principals de l'escola.

Aquest vídeo i les lectures complementàries que pots trobar a la fi d'aquest article et permetran conèixer la tasca impressionant de Maria Antònia Canals, el seu equip i els veïns del barri.

Relligant Nou Barris: Escola Ton i Guida, Youtube, 11.03.2014

Personalment, sols puc afegir que vaig fer bona part dels meus estudis de primària a un soterrani del Passeig de Verdum que s'anomenava Colegio Academia Fleming. Hi havia un munt de canalla amuntegada, però la seva superfície sembla no donar avui més que per a una botiga d'informàtica (10).


  1. Barcelona i la memòria històrica - Noubarris, publicat en aquest blog el 22.09.2019
  2. Barcelona i la memòria històrica: La Sagrera, publicat en aquest blog el 28.07.2019
  3. Wikipedia: Josep Maria Huertas Clavería
  4. Raúl Soria: Torre Baró, Memorias de mi Barrio, torrebaromemorias.blogspot.com, 13.02.2015
  5. Ricard Fernández Valentí: Los tranvías-escuela o "escuelones" de Torre Baró, en Barcelona, El tranvía 48, 22.02.2009
  6. Wikipedia: Maria Antònia Canals i Tolosa
  7. Wikipedia: Associació de Mestres Rosa Sensat
  8. 50 anys de l’Escola Ton i Guida, BTV, 17.09.2012
  9. Wikipedia: Maria Montessori
  10. L'antic Colegio Academia Fleming: Google Street View

Lectures complementàries:

Friday, September 27, 2019

the idan raichel project

The Idan Raichel Project - הפרויקט של עידן רייכל - ממעמקים, Youtube, 2005

Avui m'agradaria compartir amb tu uns vídeos d'Idan Rachel, un músic israelià pel qual tinc el més gran dels respectes. Productor, teclista, compositor i intèrpret, Idan s’ha convertit en un dels artistes més coneguts d'Israel.

Als àlbums que ha produït amb The Project, així com en les altres iniciatives musicals en què ha participat, Idan ha introduït una nova cultura musical: un estil de producció original combinat amb lletres en diversos idiomes, inclosos l'àrab, l'alemany, l'espanyol (vegeu el darrer vídeo), l'amharic (llengua parlada pels jueus d'Etiòpia), el francès i, naturalment, la seva llengua materna, l'hebreu.

T'he de confessar però que la barreja de pop israelià i etíop, ritmes caribenys, jazz, balades, i música electrònica ... no m'enganxa sempre, i molt menys als concerts. Per això mateix pots estar segur que els que he penjat avui m'han arribat de veritat el cor i em provoquen una gran emoció i tendresa.

No diré més sinó que pots trobar una bio força completa d'Idan a la seva Home Page o a la versió en anglès de la seva entrada a wikipedia.

The Idan Raichel Project - הפרויקט של עידן רייכל - הביתה, הלוך חזור, Youtube, 04.08.2011

The Idan Raichel Project - הפרויקט של עידן רייכל, Youtube, 29.05.2013

Idan Raichel feat. Danay Suarez - La Eternidad Que Se Perdió, Youtube, 14.03.2019

Thursday, September 26, 2019

julio romero de torres - conciencia tranquila




El tema “El anarquista y su familia” fue propuesto a los pintores por la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando para optar a una beca de estudios en Roma en 1899. En 1897, el año del concurso de la beca estuvo especialmente reñido porque se presentaron a ella muy buenos pintores, todos con el mismo título del cuadro, el del tema propuesto, salvo precisamente Romero de Torres, que al llamar a su obra ‘Con la conciencia tranquila’ es el único que demuestra poner sus simpatías del lado del obrero (1).

Esta primera obra de Julio Romero de Torres se inscribe dentro de la línea del realismo social. Es un lienzo desgarrador con influencia de autores de ese movimiento como Jean-François Millet (2) o de Honoré Daumier.

En la escena un juez practica un registro en la habitación de un obrero anarquista, que se ve con los brazos atados. La mujer llora previendo la desgracia y tres guardias civiles aguardan las órdenes del juez, mientras el anarquista soporta con dignidad el registro.

Puede que sea el más importante cuadro social de la obra de Julio Romero de Torres, junto al de ‘Trata de Blancas’. Pese a la incontestable calidad del cuadro, cuya composición es magistral, su atmósfera es parecida a la de "Las meninas" y la tensión provocada está contenida a duras penas.

La beca no le fue concedida. Sí consiguió con esta obra el Tercer Premio en la Exposición Nacional de Bellas Artes de 1899.

Esta obra se encuentra actualmente en el Museo Nacional, Centro de Arte Reina Sofia (Madrid) (3).


  1. La familia del anarquista el día de su ejecución, El Dibujante, 25.02.2011
  2. Ver Banksy's - The Gleaners, publicado en este blog el pasado 24.07.2019
  3. Museo Nacional, Centro de Arte Reina Sofia (Madrid): Julio Romero de Torres Córdoba, España, 1874 - 1930 - Conciencia tranquila (1897)

Wednesday, September 25, 2019

bbc mini-series - retribution / one of us (2016)

One Of Us, Season 1 Trailer (2016) BBC Mini-Series, Youtube, 05.08.2016

Aquest cap de setmana he vist a Netflix una minisèrie britànica del 2016 que et recomano veure. El seu títol original és Retribution (1), però també pots trobar-la sota el nom d'One of Us, (2) o com diable l'hagin volgut anomenar quan l'hagin traduït a cada país.

Un thriller en quatre episodis que t'enganxen des del primer moment. Per fer ras i curt és la història del crim d'una parella que ha tornat a casa després de la seva lluna de mel. Les seves famílies, veïns a un remot poble escocès, estan enfonsades en el dolor quan, un dia de tempesta, hi ha un accident de carretera al costat d'on viuen i descobreixen en un home malferit l'assassí dels seus fills, buscat per la policia. A partir d'aquí comença una història brutal, de la que no et serà fàcil desenganxar-te i que prendrà forma en un final impressionant.


  1. Netflix: Retribution
  2. Wikipedia: One of Us || IMDb: One of Us 

Monday, September 23, 2019

catalonia state air force

Facebook: Segre/La Veu de Lleida, 22.07.2014

NacioDigital publicava un article el passat dissabte 21.09.2019: Debat Constituent aborda el model de seguretat i la necessitat d'un exèrcit a Catalunya (1).

Hom pot pensar que, amb la sentència del Suprem a punt de caure i uns acusats que sempre han manifestat ser gent de pau dirigint un moviment pacífic, actes com aquest no són el millor dels favors que poden fer ni als presos ni al moviment.

Aquells que creuen que la gent llegeix alguna cosa més enllà dels titulars segurament diran que el debat ha destacat que s'ha d'anar més enllà de si cal o no un exèrcit a Catalunya. I que s'ha optat per encarar-lo des d'una anàlisi "àmplia", que defineixi un model de seguretat i els cossos que l'han de constituir. I també que aquest debat s'ha de plantejar "amb una visió avantguardista" per no caure en models "tradicionals" que podrien ser "obsolets" per definir els reptes actuals.

Entre els ponents hi havia en Miquel Sellarès (2), fundador de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) (3) i fundador i director del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC) (4). Imagino que la visió avantguardista de la qual es parlava estarà en fase amb l'estratègia del CEEC, dirigida prioritàriament a incloure els afers militars i militar-industrials en una anàlisi global al voltant de la seguretat, el crim organitzat i transnacional, el fenomen del terrorisme i l’activitat contra terrorista, les polítiques de defensa, els conflictes convencionals i asimètrics i els equilibris estratègics.

Pel que fa als models tradicionals obsolets probablement algú estaria pensant en el destí militar de l'aeroport Lleida-Alguaire que presentava un article de Segre a l'inici de l'article. O en la publicació en 2014 per la sectorial de Defensa de l'ANC d'un memoràndum on s'especificava els tipus i la quantitat de vaixells i recursos que necessitaria una força naval catalana.

Se m'ha fet molt estrany que NacioDigital, tot i estar abonat al compte de @estudismilitars i d'haver vist als seus tweets el nivell d'empipament dels seus membres, no hagi dit res sobre el fet que no s'hagi demanat consell als "experts militars" de la Societat d'Estudis Militars (SEM) (5) que, contràriament al que deia Cristian Segura a un article que va publicar a El País en 2015 (6), no és club d'amics que s'hagi creat recentment.

La SEM es va fundar el 1924 per militants d'Acció Catalana, i la va presidir Lluís Nicolau i d'Olwer, encara que a l'entrada d'aquest darrer a la wikipedia en català no en digui res (7). Entre els seus assessors principals destacava en Pere Màrtir Rossell i Vilar, de qui la versió en català de wikipedia presenta una cara molt més amable que la seva versió en castellà (8). Finalment, dos altres membres importants que havien passat pel SEM eren Pau Vila (9) i Ferran Soldevila (10).
De Pau Vila vull afegir que el curs 1912-1913 deixà l'Escola quan va guanyar una beca per completar els seus estudis i diplomar-se a Ginebra, a l'Institut Rousseau des Sciences de l'Éducation, on descobrí la geografia regional de la mà dels occitans Paul Vidal de la Blache i Jean Brunhes. De Ferran Soldevila, que després de l'exili a França, va acabar a Suïssa: Chavornay (Vaud) (11), des d'on va tornar a Catalunya ... en 1943 !!!
No ho sé Rick ... crec en la llibertat d'expressió i en què tothom pugui dir el que li sembli sobre el que li sembli. Però crec que no estaria de més saber què en pensen a l'ANC, a ERC i a la CUP d'aquests debats. I encara em tranquil·litzaria més pensar que la principal de les conclusions d'aquests debats fos que aquí també s'hauria d'aplicar el dret a decidir del poble sobre aquestes qüestions.

Finalment, també estaria força bé que algú es tornés a mirar el mapa dels Països Catalans i veiés amb quins territoris té fronteres la Catalunya Sud, i cap a qui haurien d'apuntar els canons del nou estat.

Mentrestant, crec que estaria d'allò més bé debatre sobre el funcionament i finançament de la futura seguretat social i el sistema de pensions, el model d'escola, el model energètic, si la futura república seria federal i quins estats la compondrien, si hom seguiria amb el model radial de la xarxa de transports, o si la població seguiria concentrada a l'àrea metropolitana de Barcelona i quina solució s'aplicaria al despoblament de la Catalunya interior, ... 


  1. Debat Constituent aborda el model de seguretat i la necessitat d'un exèrcit a Catalunya, NacióDigital, 21 de setembre de 2019
  2. Wikipedia: Miquel Sellarés [es] [ca]
  3. Assemblea Nacional Catalana (ANC): Home page, Wikipedia [es] [ca], Twitter,
  4. Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC): Home page
  5. Societat d'Estudis Militars (SEM): Home page, Wikipedia, Twitter,
  6. Cristian Segura: El somni militar de Catalunya, El País, 21.05.2015
  7. Wikipedia:  Lluís Nicolau i d'Olwer [es] [ca]
  8. Wikipedia: Pere Màrtir Rossell i Vilar [es] [ca]
  9. Wikipedia: Pau Vila [es] [ca]
  10. Wikipedia: Ferran Soldevila [es] [ca]
  11. Ferran Soldevila y Zubiburu y el nacionalismo historiográfico, The World News, Crónica, El Español 06.05.2018

Sunday, September 22, 2019

barcelona i la memòria històrica - nou barris

Relligant Nou Barris: Urbanitzar en diumenge, Youtube, 11.07.2018

En 1983, Josep Maria Porcioles, alcalde franquista de Barcelona entre 1957 i 1973, va ser condecorat amb la medalla d'or de la ciutat per un antic empleat municipal sota les seves ordres: Pasqual Maragall.

Més enllà del discurs ditiràmbic que Pasqual Maragall, Narcís Serra i Jordi Pujol li van dedicar a l'acte d'homenatge que es va organitzar per la seva mort (1), avui m'agradaria compartir amb tu un document que presenta un exemple brutal de solidaritat obrera enfront de la misèria de la vida sota el franquisme tal com es vivia, entre molts altres llocs, a Nou Barris gràcies, entre altres, a l'individu que rebia medalles.

Jo en vaig sentir parlar quan ja era adolescent a uns veïns a un bar del barri, però mai no havia vist cap imatge. Veure aquest vídeo m'ha provocat una pujada de sucre.

  1. Barcelona i la memòria històrica: La Sagrera, publicat en aquest blog el 28.07.2019

Friday, September 20, 2019

joaquín sabina: el seu pare i les diputacions

Joaquín Sabina detenido por su padre que era policía, Youtube, 04.08.2016
Diario Sabina: 19diasy500noches, Youtube, 08.01.2018
Ramon Gieling: 19 Dagen en 500 Nachten,

Avui és l'aniversari del meu pare i, probablement perquè no té res a veure, m'he recordat de dues anècdotes que coneixia de Joaquín Sabina sobre el seu pare.

La primera anècdota, que pots trobar al vídeo que obre aquest article: la seva detenció pel seu pare, que era policia nacional.

La segona anècdota, la narrava magistralment fa uns anys Fernanda Tabarés a La Voz de Galícia (1).
Del carácter mitológico de las diputaciones provinciales quedó constancia el día en el que Joaquín Sabina relató los segundos finales de su padre y el carácter de su preocupación postrera. Narró hace años el cantante que, convencido su progenitor de que se acercaba el lance final, reunió a sus hijos en torno al lecho de la agonía definitiva y con la solemnidad melancólica de las últimas palabras requirió: «Quisiera yo saber de dónde sacan tanto dinero las diputaciones provinciales».
Que una Administración pública tan anacrónica que ni siquiera respeta el sufragio universal sea la última inquietud de un ser humano antes de empezar a transformarse en polvo demuestra que hay algo de naturaleza divina en estos organismos de casi doscientos años que estos días coletean con una furia que parece la de los estertores previos a la muerte (...)
Probablement estic equivocat, però jo no tinc el sentiment que estiguin a punt de morir ...

  1. Fernanda Tabarés: El padre de Sabina, La Voz de Galícia, 29.11.2015

Thursday, September 19, 2019

kallidad

Kallidad - Death Fiesta (LIVE), Youtube, 19.05.2015

Quan ja creia haver-ho vist tot en aquesta vida, resulta que tres australians que van actuar al lliure de Montreux d'enguany em foten totes les conviccions per l'aire. I això està bé.

No sé massa bé com definir-los. Al programa del Montreux Jazz Festival d'enguany ho feien així:
Kallidad combina unes triturades guitarres flamenques amb una caixa de percussió i uns ritmes infecciosos per crear un espectacle ràpid, enèrgic i visualment emocionant. Elements de rock i metall s’entrecreuen amb instrumentacions acústiques de classe mundial per crear una experiència a la vida que mai oblidareu.

Molt menys entusiastes a The West Australian deien d'ells que la seva música aporta un toc de metall mariachi.

A la seva Home Page diuen de si mateixos que combinen influències de la música flamenca i mariachi amb el rock i el metall per crear un so potent, enèrgic i engrescador que no dóna altra opció al públic que ficar-se a ballar!

Personalment, crec que quan els arriba de tocar bé, a fe de déu que ho fan! I quan no, doncs no ho fan. I, francament, tampoc passa res.

Kallidad - Amigos! Glorious! Amigos! Victorious! (live April 2013), Youtube, 16.06.2013

Wednesday, September 18, 2019

thierry duval - l’heure d’or sur le pont neuf de paris




Per pura casualitat, un dia vaig caure al compte twitter d'Helen Warlow (@HWarlow), una llibretera jubilada que publica uns tweets sobre art que trobo molt interessants.

Entre ells, un que va publicar el passat 11.06.2019, em va permetre descobrir una aquarel·la senzillament increïble d'un pintor que no coneixia: Thierry Duval.

Si encara necessites una excusa per a visitar la seva pàgina: aquarl-duval.com, comença per mirar-te aquest vídeo amb algunes de les seves aquarel·les més impressionants.

Watercolor´s Thierry Duval, Youtube, 10.06.2011

Tuesday, September 17, 2019

open research - open access


El gener del 2017 vaig publicar en aquest blog un article en record d'Aaron Swartz (1), que va preferir suïcidar-se abans de fer front a una condemna de 35 anys de presó, un milió de dòlars i la confiscació dels seus béns per haver descarregat i difós gratuïtament publicacions acadèmiques que només es podien consultar contra pagament (2).

Al mateix article també et parlava d'una altra activista: Aleksandra Elbakian (3), que va reprendre l'activitat d'Aaron Swartz sota la persecució implacable de les editorials que veien perillar els seus guanys amb la lliure difusió del coneixement.

A una proposta que feia part d'Horizon 2020, un paquet de finançament per a la investigació científica, la UE ens deia en 2013 que enguany s'obriria l'accés gratuït al coneixement (4) :
... Qualsevol investigació publicada que es financi per la UE entre el 2014 i el 2020 ha d'estar disponible en revistes d'accés obert, on tothom pugui consultar-la de manera gratuïta.
En 2018, Robert-Jan Smits, director general de recerca, la ciència i la innovació de la UE, ens parlava explícitament de la prioritat de la prioritat de l’Open Access per la UE (5):
En aquests moments estem dotant amb molts diners públics la ciència en l'àmbit nacional, europeu i mundial. Però no tenim accés gratuït als resultats publicats de la investigació que financem, ja que hem de pagar per fer-ho. Hem de gastar una quantitat enorme de diners cada any en subscripcions a revistes on es publiquen els articles científics que financem. Però hem de fer que aquests resultats estiguin disponibles immediatament en accés obert.  L’Open Access és esmentat explícitament com a prioritat dins l’agenda científica oberta.
Probablement tots els articles amb finançament públic siguin de lliure accés a partir del 2020. Però el Fons Nacional Suís de la Recerca Científica (FNS), tot i haver-hi subscrit els objectius del Pla S de la UE, ha decidit seguir la seva pròpia estratègia per al 2020 car, una enquesta realitzada entre 2014 i 2018 li ha permès realitzar que (6):
Prenent 32.000 publicacions subvencionades pel FNS entre el 2014 i el 2018, sols el 48% són actualment de lliure accés, el 33% no és accessible online i el 19% no està disponible en la seva versió més recent i més útil. Així doncs, encara queda molt a fer per a reeixir l’objectiu d’accés obert al 100% per al 2020.
A partir d'ara, el FNS comprovarà que els beneficiaris apliquen el requisit d'accés obert. "Si trobem que aquesta obligació no és respectada o que la situació no està clara, enviarem una lletra a la persona interessada".
Interpreto doncs que la lletra prevista serà duríssima i farà tremolar de por els infractors. Però hi ha també una al·lusió a la Green Road:
Les publicacions sovint es poden publicar segons la Green Road, que consisteix a publicar primer els resultats a una revista de pagament i després enviar l’article a una base de dades d’accés obert en un termini de sis mesos (o dotze mesos per als llibres).
Diable! Algú podria interpretar que s'està obrint la porta a què els editors puguin negociar la venda de publicacions subvencionades amb els meus impostos, bloquejant el seu lliure accés entre 6 mesos i un any a tots aquells que no paguin per elles.

  1. Wikipedia: Aaron Swartz
  2. Privés de savoir? Le combat d'Alexandra Elbakyan, publicat en aquest blog el 26.01.2017
  3. Wikipedia: Aleksandra Elbakian
  4. Research plan fuels open access revolution, Horizon, 13.03.2013
  5. Open access to scientific publications must become a reality by 2020 - Robert-Jan Smits, Horizon, 23.03.2018
  6. Objectif 100%: généraliser les publications en Open Access, Fonds National Suisse de la Recherche Scientifique, 13.06.2019

Monday, September 16, 2019

5 jours en trains à travers les alpes suisses

Aiguillages - Trains Suisses au sommet, Youtube, 12.07.2018

Swiss Travel Pass
  • 3, 4, 8 et 15 jours
  • Trajets illimités en train, car et bateau
  • Trajets illimités à bord des trains panoramiques premium (avec réservation et/ou supplément éventuel en sus)
  • Accès illimité aux transports publics de plus de 90 villes en Suisse
  • Entrée libre dans plus de 500 musées
  • Trains de montagne compris : Rigi, Schilthorn, Stanserhorn et Stoos
  • Jusqu’à 50 % de remise sur les autres trains de montagne
  • Jusqu'à 30 % de remise sur les offres SBB RailAway. Achat possible aux guichets CFF.
  • Les 6-16 ans voyagent gratuitement s’ils sont accompagnés d’au moins un de leurs parents (muni d’un titre de transport valide du STS) grâce à la Swiss Family Card (gratuite)
  • Les moins de 6 ans voyagent gratuitement quelle que soit la personne qui les accompagne (munie d’un titre de transport valide).
  • Le Swiss Travel Pass, le Swiss Travel Pass Youth et le Swiss Half Fare Card sont tous disponibles en version « e-ticket » à imprimer chez soi
  • Seules les personnes domiciliées à l’extérieur de la Suisse et de la principauté du Liechtenstein peuvent obtenir le Swiss Travel Pass

Sunday, September 15, 2019

la màgia d'andrea kowch




En l'improbable cas que encara no t'ho hagi dit, sóc un fidel seguidor dels posts que Helen Warlow (@HWarlow) publica a Twitter. El 2 d'agost d'enguany va publicar un quadre impressionant d'una artista americana que encara no coneixia: Andrea Kowch.

Em vaig quedar bocabadat després de donar un cop d'ull a les imatges que em proposava el motor de recerca de Google i les que vaig trobar als comptes: @andrea.kowch.artist a Facebook,  #andreakowch a Instagram i Andrea Kowch Art a Pinterest. També, evidentment, a les galeries de la seva home page.

Com no he trobat cap entrada seva a Wikipedia et proposo donar un cop d'ull a la bio que pots trobar a la seva pàgina i també a un article que el magazín minus37.com va publicar el 28.10.2018: Andrea Kowch: Revival of the American Gothic.

Just per acabar, què et sembla si li donem un cop d'ull a aquest vídeo:

College for Creative Studies: Andrea Kowch / CCS Alumni, Youtube, 25.02.2014