Friday, February 23, 2018

what the heck is going on at bab-el-mandeb strait?

Simon Fauret: Géopolitique du détroit de Bab el-Mandeb, Les clés du Moyen Orient, 08.07.2015

No sé si has escoltat alguna cosa sobre la primera base militar que la Xina va obrir a l'estranger, en 2017 a Djibouti. No és cap secret, i fins i tot Wikipedia té una entrada sobre el tema (1). I mentre ens parlaven dels règims despòtics de Corea del Nord i d'Iran i de l'escalada del seu enfrontament amb els USA, tampoc era cap secret que s'està cuinant una de grossa a l'estret de Bab-el-Mandeb (2). Fins i tot en parlaven fa poc a un suplement de eldiario.es, a un article titulat: El Mar Rojo: ¿un conflicto inesperado para 2018? (3)
El creciente interés geopolítico sobre el Mar Rojo está desarrollando un nuevo frente conflictivo que involucra directamente a Egipto, Turquía, Sudán y Eritrea, pero en el cual se ven colateralmente inmersos otros actores como Emiratos Árabes Unidos, Arabia Saudí, Estados Unidos, Qatar, Israel, Rusia y China.
Una llarguíssima introducció al safareig que s'està organitzant, molt en la línia d'un reportatge precedent a Al Jazeera (4), i la inevitable descripció d'un complicadíssim joc d'aliances, que deixa sempre la impressió que els periodistes saben de què parlen. Però si a la introducció l'autor ja mencionava en darrer lloc la Xina, al llarg de l'article també es deixa el més important per a la fi:
Por último, el Mar Rojo constituye para China un paso estratégico imprescindible en sus expectativas de acelerar las iniciativas de la Nueva Ruta de la Seda (The Belt and Road Initiative). (...) La ruta marítima impulsada desde China abarca precisamente el Golfo de Adén, el Cuerno de África y de allí hasta Europa por la vía del Mar Rojo (5) El gigante asiático ha apostado por la cooperación con los actores involucrados, en este sentido Egipto, Arabia Saudí, Irán, EAU y Turquía, particularmente a través de proyectos de inversiones en infraestructuras. (...) El Mar Rojo y el Golfo de Adén son pasos estratégicos de petroleros y una de las principales rutas comerciales entre Asia y Europa. Por tanto, lo que allí suceda inevitablemente influirá en el futuro de las iniciativas chinas de la Nueva Ruta de la Seda.(...) Para afianzar su presencia, China inauguró en julio pasado en Djibuti su primera base militar en el extranjero. Este estratégico país alberga igualmente bases militares de EE UU, Francia, Japón e Italia. Arabia Saudí también está construyendo allí su primera base militar en el extranjero.
Source: Maritime Silk Road of the 21st Century through the eyes of China

Com pots veure a la primera infografia que obre aquest post, l'acord pel desplegament de la primera base militar xinesa a l'estranger, ja estava signat en febrer de 2014 (6). De la mateixa manera que el Japó va inaugurar la seva presència militar a l'estranger amb una base a  Djibouti, Xina s'instal.la militarment a la part occidental del port de Doraleh, de propietat xinesa (7), i afegeix la presència de les seves tropes a les japoneses, nord-americanes, europees (franceses, britàniques, italianes, espanyoles, ...). En cas que trobis que es tracta de moltes bases militars per un petit país, no oblidis que Djibouti, país membre de la Lliga Àrab i aliat d'Aràbia Saudita a la guerra del Iemen, també va signar un acord per l'establiment d'una base militar d'aquest país al seu territori en 2017 (8).

Djibouti és un país de poc més de 23.000 km2 i menys de 950.000 habitants (9), dels quals 2/3 viuen a la capital en una situació d'extrema pobresa (10) que les estadístiques macroeconòmiques amaguen perfectament (11).
Djibouti té unes importants entrades de capitals gràcies en part als lloguers de les bases militars: així, en el cas dels USA, Djibouti acull la principal base militar permanent a l'Àfrica, Camp Lemonnier (12), amb més de 4.000 homes i una despesa anual de 63 milions de USD només pel lloguer de la base. Un lloguer que puja a 100 milions de USD pels xinesos (13), als que s'han d'afegir nombrosos crèdits i la construcció per aquests de nombroses infraestructures al país (14). I hom tampoc pot oblidar la contribució econòmica de l'Aràbia Saudita a canvi de l'establiment de la seva base militar (15).
Per acabar, dir que havia oblidat d'afegir que avui se celebren eleccions legislatives a Djibouti. No crec que et sorprengui si et dic que el resultat deixa poc espai per al dubte, ja que tots els grans partits de l'oposició estan il·legalitzats i han demanat el boicot d'aquestes eleccions (16).

Francament, no sé què passaria amb els psicòpates adoradors de jocs de societat com el Monopoly i el Risk que avui dirigeixen el planeta si la gent comencés a pensar seriosament en l'alternativa d'un sistema polític basat en la democràcia directa i en una economia de proximitat sostenible que destinés al progrés social els recursos indecents que avui es dediquen als jocs de guerra.

Nota: et proposo llegir altres posts relacionats amb aquest article i publicats en aquest blog:

02.08.2013 - La nova ruta de la seda
25.08.2013 - La nova ruta de la seda
23.09.2013 - Philippe Rekacewicz, cartògraf 
25.08.2014 - China: geopolitical of high-speed trains 
05.07.2016 - Xina: transports i geopolítica (1/2)
18.01.2018 - $500 billion mega city in Saudi Arabia


  1. Wikipedia: Chinese naval base in Djibouti.
  2. Wikipedia: Bab-el-Mandeb
  3. Roberto Mansilla Blanco: El Mar Rojo: ¿un conflicto inesperado para 2018?, esglobal, 19.02.2018
  4. Why are tensions rising in the Red Sea region?, Al Jazeera News, 16.01.2018
  5. Wikipedia: One Belt One Road Initiative. See also Maritime Silk Road of the 21st Century through the eyes of China, OpenSea.pro Blog
  6. Simon Fauret: Géopolitique du détroit de Bab el-Mandeb, Les clés du Moyen Orient, 08.07.2015
  7. Eric Leser (2015): La Chine veut aussi une base militaire à Djibouti, slate.fr, 14.05.2015, infos répérées sur Al Jazeera, Foreign Policy, Reuters
  8. Djibouti welcomes Saudi Arabia plan to build a military base, Middle East Monitor, 28.11.2017
  9. Wikipedia: Djibouti
  10. Juan Oliver: Djibouti, el mísero y diminuto centro de la guerra contra los piratas (25/02/2017) y La ley del desierto, la ley del mar (26/02/2017), La duda.net.
  11. Wikipedia: Djibouti - Economy. Potser també val la pena donar un cop d'ull als articles del corresponsal de la Jeune Afrique a Djibouti. Olivier Caslin: Djibouti : les ambitions sociales du président Ismaïl Omar Guelleh, Jeune Afrique, 30.11.2016. També els articles que trobaràs al Dossier Djibouti: le dernier défi d'aquesta publicació
  12. Wikipedia: Camp Lemonnier ... és la peça central d'un dispositiu de bases de vigilància de la força aèria nord-americana que s'estenen per tot el continent africà (...) Però també un centre d'operacions aèries de la regió del Golf Pèrsic.
  13. Tomi Oladipo: Les militaires étrangers à Djibouti, BBC Afrique, 20.06.2015
  14. Ben Blanchard: China grants economic aid to Djibouti, site of overseas military base, Reuters, 23.11.2017. Potser també val la pena llegir l'entrevista que un periodista de Jeune Afrique va fer-li al president de Djibouti, François Soudan: Ismaïl Omar Guelleh : «Personne d’autre que les Chinois n’offre un partenariat à long terme à Djibouti», Jeune Afrique, 04.04.2017
  15. Saudi, Djibouti sign economic cooperation agreement, Arab News, 22.12.2017. See also Joseph Braude and Tyler Jiang: Djibouti is Jumping, Foreign Policy Research Institute, 31.03.2016
  16. Ismaïl Omar Guelleh: Législatives à Djibouti: l’opposition boycotte, la majorité confiante, RFI, 20.02.2018

No comments: