| Bruce Springsteen & The E Street Band - Dancing in the Dark (Live In Barcelona), YouTube, 13.11.2018 |
Quan miro pel retrovisor de la vida, una de les coses de què estic més satisfet és d'haver tingut els millors amics i d'haver tingut la sort de guardar-los durant molts i molts anys.
Una altra cosa és què, com sovint diem amb en Sinfu, cap d'aquests malparits ens passi mai una trucada. Abans l'excusa era el preu de les conferències a l'estranger: com si a en Sinfu o a mi ens oferissin gratuïtament les trucades. El cas és que ara, malgrat que les trucades i les videoconferències siguin gratuïtes al WhatsApp o a Skype, res no ha canviat.
Això dit, la veritat és que els anys passen i cada cop me'ls estimo més. I si ens veiem, ens truquem o ens escrivim amb més o menys freqüència, és un sentiment que ja no canviarà.
Un d'aquests amics és en Doc. Avui fa anys (no diré quants!) i tinc ganes de dedicar-li aquest post..., que probablement no tindrà temps de llegir. I és que en Doc, que va escollir com a nom artístic el de Joan Manuel Soriano -segons en Hands, en homenatge a un actor i director de doblatge (1)-, quan no està ni en desiertos remotos ni en las montañas lejanas de la Patagònia o del Pirineu, es passa la vida escrivint (2). No als seus amics de l'exili, clar. Ans als seguidors que té a pàgines com Google Scholar o Dialnet (3).
No és solament perquè vam coincidir a una de les més prestigioses universitats del Vallès. Tampoc tenen res a veure les nits que, després de tancar els altres bars, acabàvem a l'antic Drugstore del Passeig de Gràcia, abans d'acabar de matinada a una piscina que diré que no recordo on era. És que sempre he rebut molt més carinyo d'ell del que jo mai podré tornar-li en retorn.
Si hagués de retenir dos moments en què en Doc em va marcar a foc, el primer seria sense cap mena de dubte el dia del nostre casament. Em va emocionar moltíssim tota la feina que es va donar organitzant i muntant els regals que ens va fer la colla de la Uni i que, quan es va assabentar que no havíem llogat cap fotògraf, assumís el repte de ser-ho ell, malgrat el fet de no tenir piles pel flash. No va ser fins més tard que en Duende em va ficar al corrent de tot el curro que s'havia donat. Em vas fer plorar d'emoció, malparit! I no deixo de fer-ho cada cop que veig els vídeos que vaig muntar destrossant aquelles fotografies i ficant comentaris plens de faltes d'ortografia (4).
Tampoc oblidaré mai la màgia del segon moment quan, junt amb Lluïsa, va organitzar una de les sorpreses més brutals que mai he viscut i em va portar els companys de la Uni a casa, amb motiu del meu 50è aniversari. Ell i n'Assumpta van arribar amb avió des de BCN, en Sinfu també en avió des de Cork i els Rapitenks al complet, travessant Europa en una furgoneta que havien llogat.
Recordo que vaig passar els dies que vam estar junts en una mena de núvol màgic. Ni em sortien les paraules ni sabia massa bé què dir. Una tempesta brutal d'emocions. Em vau fer el tio més feliç del món!
També recordo el detall de l'àlbum del concert de Bruce Springsteen & The E Street Band a Barcelona, sabedors que, si no hagués marxat de BCN, no me l'hauria perdut per res del món (5). El joc de copes de birra Moritz, l'ampolla de Tullamore ... La passejada pel mercat de Lausanne sota la pluja, el Café Romand, Les Brasseurs, el tour en vaixell pel Léman... Ooops, m'aturo, perquè torna la tempesta d'emocions.
Avui va per tu, company !!! Gràcies per tots aquests anys d'amistat i moltes felicitats entre els teus, que també són els meus !!!
Una altra cosa és què, com sovint diem amb en Sinfu, cap d'aquests malparits ens passi mai una trucada. Abans l'excusa era el preu de les conferències a l'estranger: com si a en Sinfu o a mi ens oferissin gratuïtament les trucades. El cas és que ara, malgrat que les trucades i les videoconferències siguin gratuïtes al WhatsApp o a Skype, res no ha canviat.
Això dit, la veritat és que els anys passen i cada cop me'ls estimo més. I si ens veiem, ens truquem o ens escrivim amb més o menys freqüència, és un sentiment que ja no canviarà.
Un d'aquests amics és en Doc. Avui fa anys (no diré quants!) i tinc ganes de dedicar-li aquest post..., que probablement no tindrà temps de llegir. I és que en Doc, que va escollir com a nom artístic el de Joan Manuel Soriano -segons en Hands, en homenatge a un actor i director de doblatge (1)-, quan no està ni en desiertos remotos ni en las montañas lejanas de la Patagònia o del Pirineu, es passa la vida escrivint (2). No als seus amics de l'exili, clar. Ans als seguidors que té a pàgines com Google Scholar o Dialnet (3).
No és solament perquè vam coincidir a una de les més prestigioses universitats del Vallès. Tampoc tenen res a veure les nits que, després de tancar els altres bars, acabàvem a l'antic Drugstore del Passeig de Gràcia, abans d'acabar de matinada a una piscina que diré que no recordo on era. És que sempre he rebut molt més carinyo d'ell del que jo mai podré tornar-li en retorn.
Si hagués de retenir dos moments en què en Doc em va marcar a foc, el primer seria sense cap mena de dubte el dia del nostre casament. Em va emocionar moltíssim tota la feina que es va donar organitzant i muntant els regals que ens va fer la colla de la Uni i que, quan es va assabentar que no havíem llogat cap fotògraf, assumís el repte de ser-ho ell, malgrat el fet de no tenir piles pel flash. No va ser fins més tard que en Duende em va ficar al corrent de tot el curro que s'havia donat. Em vas fer plorar d'emoció, malparit! I no deixo de fer-ho cada cop que veig els vídeos que vaig muntar destrossant aquelles fotografies i ficant comentaris plens de faltes d'ortografia (4).
Tampoc oblidaré mai la màgia del segon moment quan, junt amb Lluïsa, va organitzar una de les sorpreses més brutals que mai he viscut i em va portar els companys de la Uni a casa, amb motiu del meu 50è aniversari. Ell i n'Assumpta van arribar amb avió des de BCN, en Sinfu també en avió des de Cork i els Rapitenks al complet, travessant Europa en una furgoneta que havien llogat.
Recordo que vaig passar els dies que vam estar junts en una mena de núvol màgic. Ni em sortien les paraules ni sabia massa bé què dir. Una tempesta brutal d'emocions. Em vau fer el tio més feliç del món!
També recordo el detall de l'àlbum del concert de Bruce Springsteen & The E Street Band a Barcelona, sabedors que, si no hagués marxat de BCN, no me l'hauria perdut per res del món (5). El joc de copes de birra Moritz, l'ampolla de Tullamore ... La passejada pel mercat de Lausanne sota la pluja, el Café Romand, Les Brasseurs, el tour en vaixell pel Léman... Ooops, m'aturo, perquè torna la tempesta d'emocions.
Avui va per tu, company !!! Gràcies per tots aquests anys d'amistat i moltes felicitats entre els teus, que també són els meus !!!
- Wikipedia: Juan Manuel Soriano
- Universitat Autonoma de Barcelona: Joan Manuel Soriano López [1] [2]
- Joan Manuel Soriano López: Google Scholar, Dialnet
- Veure els videos de Fa 20 anys vam fer el cim, (1/3, 2/3 i 3/3), publicats a El Geògraf Solitari el 15.01.2009
- El compte de Bruce Springsteen a YouTube descriu així el vídeo que avui he pujat per obrir aquest post: El 16 d'octubre de 2002 Bruce Springsteen & The E Street Band van pujar a l'escenari del Palau Sant Jordi de Barcelona, interpretant durant més de dues hores i mitja noves cançons , èxits clàssics, temes favorits dels seus fans i altres temes menys coneguts.
No comments:
Post a Comment