| Tierra y Mar - Espacio Protegido Canal Sur, Acequias de careo de Sierra Nevada, YouTube, 12.06.2017 |
En juliol del 2021 vaig publicar un post dedicat a la tecnologia hidràulica andina (1) on t'explicava com s'estaven recuperant algunes de les tècniques practicades des de fa 1400 anys al Perú amb l'objectiu d'ampliar la disponibilitat d'aigua durant la llarga estació seca d'aquell país.
Part de l'entusiasme amb què vaig redactar aquell post tenia el seu origen en un viatge que vaig fer el 1987 amb el Dr. Manuel de Miró a l'Alpujarra (2) per la redacció d'un pressupost per la realització d'un estudi hidrogeològic. El treball de camp que vam fer em va permetre conèixer a una gent extraordinària, uns paisatges impressionants i un sistema d'irrigació construït pels andalusins que em va deixar bocabadat.
La part més important d'aquest sistema són les anomenades séquies de careo (3). Uns canals que, des de fa segles, s'han excavat als vessants de l'Alpujarra granadina per canalitzar les aigües del desglaç de Sierra Nevada (4), seguint una tècnica ancestral que, gràcies a la construcció de séquies amb un feble pendent, permet endarrerir la velocitat de l'aigua i permetre que aquesta s'infiltri en el terreny per recarregar els aqüífers, de manera que arribi a les zones que es troben a més baixa altitud durant l'estiu, quan l'aigua és més necessària.
Cinc anys més tard d'aquell viatge a l'Alpujarra granadina, vaig emigrar a Suïssa. Vaig treballar durant 6 mesos a l'Etat du Valais / Kanton Wallis, en el projecte d'un nou complex hidroelèctric: Cleuson-Dixence (9). I van ser els companys amb qui treballava en aquell projecte els que em van fer descobrir un sistema de collita de l'aigua de les glaceres dels Alps molt similar al que havia vist el 1987 a l'Alpujarra: els bisses (10). Un sistema que, a causa del relleu dels Alps corre encara avui a través de penya-segats impressionants, gràcies a solucions d'enginyeria aparentment senzilles però d'una audàcia remarcable en la seva realització. Malauradament, molts trams dels bisses han passat a tenir una funció turística, oblidant els treballs de manteniment orientats a la seva funció original.
Tot com les séquies de careo de l'Alpujarra, els bisses du Valais són canals construïts amb un pendent molt suau (0,5-2 %) que utilitza la gravetat per canalitzar l'aigua des de les glaceres dels Alps per alimentar les pastures, els conreus i les vinyes dels terrenys agrícoles que es troben a més baixa altitud. Tot i que, com per les séquies de careo, hi ha indicis de la seva construcció ja en època romana (11), la majoria dels bisses del Valais que podem veure avui es van construir entre els segles XIV i XIX, i bona part del seu traçat s'ha restaurat recentment i està encara en funcionament.
Mesos més tard vaig descobrir que a l'Haut Valais, la zona de parla alemanya de l'Etat du Valais / Kanton Wallis, els bisses es coneixien amb altres noms, segons el dialecte del schweizerdeutsch que es parla a cada vall: suän, zetti, wüer (12). També vaig llegir que hom pot trobar aquest tipus de sistema de rec al Kanton Graubünden (Grissons), però no m'ha quedat encara massa clar amb quin nom es coneixen. Seguint a la regió dels Alps, però ja fora de les actuals fronteres suïsses, també podem trobar aquests canals als Hautes Alpes (França). I en territori de la República d'Itàlia els podem trobar al Piemonte, a la Vallée d'Aoste, on són conegudes amb el nom de rus (13) i al Südtirol/Alto Adige, on són conegudes amb el nom de waales (14). La llista és més llarga, però millor m'aturo aquí.
Trobar al Valais uns sistemes d'irrigació similars als que havia vist a l'Alpujarra em va cridar molt l'atenció. No tan sols pel fet de trobar un concepte i unes tecnologies similars. També pel fet de trobar una organització institucional que ha assegurat durant segles la seva sostenibilitat. Així, els acequieros de les diferents Comunidades de Regantes de l'Alpujarra, que han anat transmetent els seus coneixements sobre el manteniment de les séquies de careo, tenen el seu reflex en la gestió comunitària del treball i dels béns col·lectius dels consorts dels bisses del Valais (15).
Si en el cas de l'Alpujarra hom associa a l'arribada dels musulmans la construcció d'aquest sistema d'irrigació i l'organització social que li va donar la seva sostenibilitat, hom podria pensar que no va ser l'arribada dels musulmans qui el va difondre als Alps. Ara bé, el cas és que les tropes musulmanes van arribar durant el s. X als Alps i van fortificar alguns castells a la Vallée d'Aoste, des d'on durant un mig segle van organitzar incursions al llarg de la línia dels Alps (16), fins que els cristians van acabar amb ells.
Però van acabar amb tots ells? La història es confon sovint amb la llegenda i aquesta, com a tot arreu, té la pell dura. Durant el temps que vaig treballar al Valais vaig sentir dir als meus companys que els habitants del Val d’Anniviers eren descendents directes dels sarraïns. També ho vaig sentir dir dels habitants d'Isérables, dels quals un dia que el treball de camp ens va portar a aquest poble perdut a les muntanyes del Valais, un company em va assegurar que eren descendents de berbers o beduïns (17). En tot cas, em va cridar molt l'atenció que un dels bisses del Val d’Anniviers s'anomeni: Bisse des Sarrasins. Finalment, també em va cridar l'atenció que a la pàgina que li dediquen a aquest bisse hom pugui trobar aquesta descripció (18):
Com ja hauràs comprovat, és un tema que m'apassiona. Podria seguir escrivint durant hores. Però ja se m'ha fet tard i crec que, bàsicament, t'he explicat el poc que conec. Així que, millor ho deixo aquí i si tens informació, remarques, qualsevol cosa a dir, no dubtis a utilitzar els comentaris del blog a la seva versió Web.
Part de l'entusiasme amb què vaig redactar aquell post tenia el seu origen en un viatge que vaig fer el 1987 amb el Dr. Manuel de Miró a l'Alpujarra (2) per la redacció d'un pressupost per la realització d'un estudi hidrogeològic. El treball de camp que vam fer em va permetre conèixer a una gent extraordinària, uns paisatges impressionants i un sistema d'irrigació construït pels andalusins que em va deixar bocabadat.
La part més important d'aquest sistema són les anomenades séquies de careo (3). Uns canals que, des de fa segles, s'han excavat als vessants de l'Alpujarra granadina per canalitzar les aigües del desglaç de Sierra Nevada (4), seguint una tècnica ancestral que, gràcies a la construcció de séquies amb un feble pendent, permet endarrerir la velocitat de l'aigua i permetre que aquesta s'infiltri en el terreny per recarregar els aqüífers, de manera que arribi a les zones que es troben a més baixa altitud durant l'estiu, quan l'aigua és més necessària.
Pots trobar una bona introducció al sistema de collita de l'aigua a l'Alpujarra a Wikipedia (3). També als articles divulgatius de lectura recomanada que Cristina Armunia i Eva Rodríguez (5) van publicar el novembre del 2021 (5). O a la pàgina Web del projecte Life Adaptamed (6), que fa part del projecte Life de la Unió Europea (7). Si vols informacions de caràcter més científic, et proposo començar per llegir el resum d'un article publicat al Journal of Hydrology en novembre del 2019 i consultar la seva bibliografia (8).M'hauria agradat molt aprofundir els limitats coneixements que vaig adquirir sobre aquelles tècniques hidràuliques, la geologia, la geomorfologia, la hidrologia i, fins i tot l'edafologia d'aquella zona. Però en aquell temps estava dedicat full time a seguir els cursos de postgrau, a la preparació de classes per les assignatures on tenia responsabilitats, i a la redacció de dos projectes de tesi que vaig deixar sense continuació quan vaig decidir deixar la universitat.
Cinc anys més tard d'aquell viatge a l'Alpujarra granadina, vaig emigrar a Suïssa. Vaig treballar durant 6 mesos a l'Etat du Valais / Kanton Wallis, en el projecte d'un nou complex hidroelèctric: Cleuson-Dixence (9). I van ser els companys amb qui treballava en aquell projecte els que em van fer descobrir un sistema de collita de l'aigua de les glaceres dels Alps molt similar al que havia vist el 1987 a l'Alpujarra: els bisses (10). Un sistema que, a causa del relleu dels Alps corre encara avui a través de penya-segats impressionants, gràcies a solucions d'enginyeria aparentment senzilles però d'una audàcia remarcable en la seva realització. Malauradament, molts trams dels bisses han passat a tenir una funció turística, oblidant els treballs de manteniment orientats a la seva funció original.
| DaniBess: Bisse de Savièse Torrent Neuf - Vertiginous Hike in Switzerland, YouTube, 28.09.2018 |
Tot com les séquies de careo de l'Alpujarra, els bisses du Valais són canals construïts amb un pendent molt suau (0,5-2 %) que utilitza la gravetat per canalitzar l'aigua des de les glaceres dels Alps per alimentar les pastures, els conreus i les vinyes dels terrenys agrícoles que es troben a més baixa altitud. Tot i que, com per les séquies de careo, hi ha indicis de la seva construcció ja en època romana (11), la majoria dels bisses del Valais que podem veure avui es van construir entre els segles XIV i XIX, i bona part del seu traçat s'ha restaurat recentment i està encara en funcionament.
Mesos més tard vaig descobrir que a l'Haut Valais, la zona de parla alemanya de l'Etat du Valais / Kanton Wallis, els bisses es coneixien amb altres noms, segons el dialecte del schweizerdeutsch que es parla a cada vall: suän, zetti, wüer (12). També vaig llegir que hom pot trobar aquest tipus de sistema de rec al Kanton Graubünden (Grissons), però no m'ha quedat encara massa clar amb quin nom es coneixen. Seguint a la regió dels Alps, però ja fora de les actuals fronteres suïsses, també podem trobar aquests canals als Hautes Alpes (França). I en territori de la República d'Itàlia els podem trobar al Piemonte, a la Vallée d'Aoste, on són conegudes amb el nom de rus (13) i al Südtirol/Alto Adige, on són conegudes amb el nom de waales (14). La llista és més llarga, però millor m'aturo aquí.
Trobar al Valais uns sistemes d'irrigació similars als que havia vist a l'Alpujarra em va cridar molt l'atenció. No tan sols pel fet de trobar un concepte i unes tecnologies similars. També pel fet de trobar una organització institucional que ha assegurat durant segles la seva sostenibilitat. Així, els acequieros de les diferents Comunidades de Regantes de l'Alpujarra, que han anat transmetent els seus coneixements sobre el manteniment de les séquies de careo, tenen el seu reflex en la gestió comunitària del treball i dels béns col·lectius dels consorts dels bisses del Valais (15).
Si en el cas de l'Alpujarra hom associa a l'arribada dels musulmans la construcció d'aquest sistema d'irrigació i l'organització social que li va donar la seva sostenibilitat, hom podria pensar que no va ser l'arribada dels musulmans qui el va difondre als Alps. Ara bé, el cas és que les tropes musulmanes van arribar durant el s. X als Alps i van fortificar alguns castells a la Vallée d'Aoste, des d'on durant un mig segle van organitzar incursions al llarg de la línia dels Alps (16), fins que els cristians van acabar amb ells.
Però van acabar amb tots ells? La història es confon sovint amb la llegenda i aquesta, com a tot arreu, té la pell dura. Durant el temps que vaig treballar al Valais vaig sentir dir als meus companys que els habitants del Val d’Anniviers eren descendents directes dels sarraïns. També ho vaig sentir dir dels habitants d'Isérables, dels quals un dia que el treball de camp ens va portar a aquest poble perdut a les muntanyes del Valais, un company em va assegurar que eren descendents de berbers o beduïns (17). En tot cas, em va cridar molt l'atenció que un dels bisses del Val d’Anniviers s'anomeni: Bisse des Sarrasins. Finalment, també em va cridar l'atenció que a la pàgina que li dediquen a aquest bisse hom pugui trobar aquesta descripció (18):
Hom diu que els sarraïns van construir el bisse que porta el seu nom. Els àrabs tenien un coneixement evident per a aquest tipus de treball. Però és una hipòtesi que actualment hom no pot confirmar. En tot cas, la data de la seva construcció s'estima entre 1415 i 1513.Molts historiadors (19) estan convençuts que el període àlgid de la construcció d'aquestes xarxes de canals d'irrigació va tenir lloc durant el període que va de 1250 a 1350, i que estaria lligada a la pujada de les temperatures i la baixada de les precipitacions que hom associa a l'Òptim climàtic medieval (20). Ara bé, Iago Peleteiro resumia així a El Confidencial (21) una de les més importants conclusions de l'estudi publicat al Journal of Hydrology que et recomanava llegir abans (8):
La investigació arqueològica i històrica que s'ha realitzat (...) permet certificar que al segle XI ja existien séquies de careo operatives a l'àrea de Sierra Nevada. A més, les tècniques de datació que han estat emprades a l'estudi també han permès determinar quant de temps porten enterrats els grans de quars dels sediments que han estat arrossegats per les séquies. En aquest sentit, la sembra i la collita d'aigua es fa en aquesta muntanya des de fa uns 1.300 anys (segle VIII), és a dir, es va començar a utilitzar en el període comprès entre el final de l'època visigoda i el començament de la d'al-Àndalus.Tot i que el nom que utilitzem en català: séquia, o en espanyol: acequia, tenen el seu origen en el nom amb què el coneixien els musulmans que van arribar a la península Ibèrica: seguia (utilitzat per anomenar un canal a cel obert) (22), la més antiga de les séquies de careo de la península Ibèrica s'ha datat en el període comprès entre el final de l'època visigoda i el començament de la d'Al-Àndalus.. Sense pronunciar-se clarament sobre l'origen dels coneixements necessaris per a la construcció dels bisses, Philippe Leveau (23) ens recordava fa uns anys que els coneixements sobre la hidrologia i les tècniques de suspensió dels bisses als penya-segats del Valais ja existia a l'època romana. I que aquests coneixements probablement s'haurien transmès arreu de l'Imperi pels soldats que guardaven les fronteres de Roma a l'Àfrica.
Com ja hauràs comprovat, és un tema que m'apassiona. Podria seguir escrivint durant hores. Però ja se m'ha fet tard i crec que, bàsicament, t'he explicat el poc que conec. Així que, millor ho deixo aquí i si tens informació, remarques, qualsevol cosa a dir, no dubtis a utilitzar els comentaris del blog a la seva versió Web.
- Veure Apunts sobre la tecnologia hidràulica andina, publicat en aquest blog el 15.07.2021
- Wikipedia: Alpujarras [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Acequia de careo
- Wikipedia: Sierra Nevada [en] [fr] [es] [ca]
- Cristina Armunia Berges: Una red de acequias árabes para luchar contra el cambio climático, eldiario, 12.11.2021 || Eva Rodríguez: Así se ‘siembra’ el agua en la Alpujarra granadina, Verde y Azul, 27.11.2021
- Life Adaptamed: Home page
- The EU LIFE programme's impact on nature and society, Publications Office of the European Union, Luxembourg, 2020
- S. Martos-Rosillo et al.: The oldest managed aquifer recharge system in Europe: New insights from the Espino recharge channel (Sierra Nevada, southern Spain), Journal of Hydrology, Volume 578, November 2019
- Veure Le barrage de la Grande Dixence, publicat en aquest blog el 16.02.2020
- Wikipedia: Bisse || Qu'est-ce qu'un Bisse?, Infolettre du Musée valaisan des Bisses
- Musée Valaisan des Bisses: Home page || Gaëtan Morard: Les secrets des Bisses valaisans, Newsletter, 2018-01, Centre national d'information sur le patrimoine culturel [PDF]
- Werner Bellwald und Stefan Würth: Suän, Zetti, Wüer - Namen im Umkreis der Oberwalliser Flurbewässerung, Linguistik Online
- Wikipedia: Rû
- Wikipedia: Waal (Bewässerung) || The origin of the Waalwege - the famous irrigation channels, Merano and environs, Südtirol
- Wikipedia: Consortage || Consortages en Valais, Traditions vivantes - Valais, Patrimoine culturel immatériel, 16.08.2018
- Michel Vaucher: Les invasions des Arabes en Valais, notrehistoire.ch, 07.10.2020
- Laurent Nicolet: Les Valaisans arabes? Histoire d'un mythe, Le Temps, 05.08.2006
- Bisse des Sarrasins, Le Val d’Anniviers|
- Rémi Schweizer: Les bisses et leurs modes d’organisation au XXIe siècle, un modèle de gestion durables ? Etude de cas à Savièse, Travail de mémoire, Cahier de l'IDHEAP 257/2010
- Wikipedia: Medieval Warm Period [en] [fr] [es] [ca]
- Iago Peleteiro: Sierra Nevada, 1.300 años de historia en torno a un sistema de recarga de agua, El Confidencial, 20.11.2019
- Systèmes hydrauliques traditionnels dans l'Oasis, LabOasis Fondation, Février 2021
- Philippe Leveau: Innovations romaines et maîtrise de la ressource hydraulique dans les Alpes occidentales, Actes des congrès nationaux des sociétés historiques et scientifiques, Grenoble, 2006. Paris : Editions du CTHS, 2009. pp. 7-26.
No comments:
Post a Comment