 |
| source: nationsonline.org - Political Map of Eritrea |
El passat 23 de febrer publicava un post sobre Djibouti que portava per títol: What the heck is going on at Bab-el-Mandeb strait? (1). A la part Nord d'aquest estret trobem un altre país que fa molt de temps que ha retingut tota la meva curiositat: Eritrea (2)
Bàsicament, Eritrea ha retingut des de fa molt de temps la meva curiositat per ser un país del què es parla més aviat poc als telenotícies. Tampoc em consta que sigui el blanc dels atacs de les ONG. Però el cas és que, des de fa deu anys, és un dels principals països d'on són originaris bona part dels demandants d'asil polític que arriben a Suïssa. Amb una diàspora que la RTS estimava en 35.000 persones a principis del 2017, segons les dades publicades pel Secrétariat d'Etat aux migrations (SEM), 5.178 havien sol·licitat asil a Suïssa l'any 2016: a gairebé el 42% d'entre elles se'ls va concedir (3).
El fet que l'any passat es parlés d'Eritrea als telenotícies suïssos va estar motivat per la modificació de la jurisprudència del Tribunal administratif fédéral (TAF) que, fins llavors havia considerat automàticament com refugiats als eritreus que havien fugit del seu país il·legalment. Una modificació de la jurisprudència motivada després de haver constatat que hi havia eritreus que, després de haver obtingut l'asil, s'havien desplaçat al seu país per estades breus, en general per visitar a la seva família, pagant-se el viatge amb els subsidis que rebien de la Confederació i tornant sense problemes per seguir amb el seu estatus de refugiats a Suïssa.
Si el Tribunal administratif fédéral (TAF) va endurir les condicions per l'obtenció de l'asil als eritreus a principis del 2017, el govern federal ens va tornar a sorprendre a la tardor, quan vam aprendre que la Direction du développement et de la coopération (DDC) havia reprès els projectes aturats de cooperació amb Eritrea. Uns projectes que es durien endavant amb el partnership d'una ONG italiana: Volontariato Internazionale per lo Sviluppo (VIS), i amb una organització privada suïssa amb finalitats humanitàries, activa a Eritrea des dels anys 70, el Comité suisse de soutien à l’Erythrée (SUKE). Uns projectes dels que l'ajuda econòmica es canalitzarà a través d'un suís que, a part de ser consol honorari d'Eritrea, és conegut per ser amic personal del president d'aquell país, per ser profundament detestat per la diàspora dels eritreus que viuen a Suïssa i també per no concedir visats als periodistes suïssos que acusen aquell règim de ser una dictadura (4).
En 2016 Deutsche Welle ens explicava que cada mes, fins a 5.000 persones fugien d'Eritrea, un país governat per un règim autoritari on les violacions dels drets humans són sistemàtiques i generalitzades, amb un servei militar obligatori de 18 mesos que sovint s'amplia indefinidament al lliure arbitri dels comandants militars. Un servei militar que, des de fa anys, s'ha identificat com el principal motiu pel qual els joves eritreus fugen del seu país, exiliant-se primer en Etiòpia, per descobrir la vida als camps de refugiats, dels que faran tot el possible per fugir i demanar asil a Europa. Un altre argument esgrimit tradicionalment és el de l'extrema pobresa lligada a un règim comunista on s'ajunten un alt cost dels productes de primera necessitat, els baixos salaris de les empreses de l'estat i la pràctica inexistència d'un sector privat a l'economia: "Vint-i-cinc anys després de la independència, el país retrocedeix en assistència sanitària, educació i en la producció" (5).
El mateix 2016 New Statesman enfonsava el clau afirmant que: "No oblidem que hi ha més eritreus que creuen il·legalment la Mediterrània que no pas sirians. I que hi ha més eritreus que sol·liciten l'asil al Regne Unit que persones de cap altra nacionalitat" (6).
Les comparacions amb Corea del Nord són pertinents. La guerra de la independència contra Etiòpia va tenir com a resultat la destrucció de la ciutat portuària de Massawa, i la política autàrquica del règim comunista no ha aconseguit reconstruir ni la ciutat ni el seu port. Encara avui, hi ha llargs períodes durant el dia i la nit amb talls en el subministrament d'electricitat. Va haver fins i tot un episodi de fam al Nord del país. Però ningú en parlarà perquè no hi ha llibertat de premsa i les comunicacions privades són controlades pel govern.
Aquests eren els arguments oficials dels problemes d'Eritrea. Ni llavors, ni encara avui, no semblen tenir compte de que el BBC World Service havia començat a posar les qüestions correctes a una emissió de 50' que pots baixar-te des de la seva pàgina web (7) i que aquestes qüestions serien recuperades més tard amb algunes respostes força adequades per Valerie Frank a africanarguments.org (8).
I mentre els eritreus segueixen fugint en direcció a Europa, recordem que el seu país és ric en recursos sense explotar: com ara l'or, el coure, el gas natural i el petroli. Però que la manca de capitals i d'infraestructures, les sancions de la ONU i la corrupció del règim fan que aquests recursos estiguin sent explotats per companyies occidentals que utilitzen per la seva extracció una ma d'obra amb unes condicions de treball inacceptables (9).
El passat mes de Novembre, l'ambaixada USA informava de manifestacions i de bescanvis de trets als carrers d'Asmara, la capital d'Eritrea (10). Potser només sigui una lluita de poder al sí de la dictadura. O potser que, amb tot el que s'està cuinant al Mar Roig, especialment a l'estret de Bab-el-Mandeb, l'anacronisme d'aquesta dictadura comunista estigui completament fora del dibuix geopolític què es precisa en les nombroses bases militars que acull el seu veí del sud: Djibouti (1), o les guerres interminables dels veïns sudanesos a l'oest, o els iemenites a l'est.
Bàsicament, Eritrea ha retingut des de fa molt de temps la meva curiositat per ser un país del què es parla més aviat poc als telenotícies. Tampoc em consta que sigui el blanc dels atacs de les ONG. Però el cas és que, des de fa deu anys, és un dels principals països d'on són originaris bona part dels demandants d'asil polític que arriben a Suïssa. Amb una diàspora que la RTS estimava en 35.000 persones a principis del 2017, segons les dades publicades pel Secrétariat d'Etat aux migrations (SEM), 5.178 havien sol·licitat asil a Suïssa l'any 2016: a gairebé el 42% d'entre elles se'ls va concedir (3).
El fet que l'any passat es parlés d'Eritrea als telenotícies suïssos va estar motivat per la modificació de la jurisprudència del Tribunal administratif fédéral (TAF) que, fins llavors havia considerat automàticament com refugiats als eritreus que havien fugit del seu país il·legalment. Una modificació de la jurisprudència motivada després de haver constatat que hi havia eritreus que, després de haver obtingut l'asil, s'havien desplaçat al seu país per estades breus, en general per visitar a la seva família, pagant-se el viatge amb els subsidis que rebien de la Confederació i tornant sense problemes per seguir amb el seu estatus de refugiats a Suïssa.
Si el Tribunal administratif fédéral (TAF) va endurir les condicions per l'obtenció de l'asil als eritreus a principis del 2017, el govern federal ens va tornar a sorprendre a la tardor, quan vam aprendre que la Direction du développement et de la coopération (DDC) havia reprès els projectes aturats de cooperació amb Eritrea. Uns projectes que es durien endavant amb el partnership d'una ONG italiana: Volontariato Internazionale per lo Sviluppo (VIS), i amb una organització privada suïssa amb finalitats humanitàries, activa a Eritrea des dels anys 70, el Comité suisse de soutien à l’Erythrée (SUKE). Uns projectes dels que l'ajuda econòmica es canalitzarà a través d'un suís que, a part de ser consol honorari d'Eritrea, és conegut per ser amic personal del president d'aquell país, per ser profundament detestat per la diàspora dels eritreus que viuen a Suïssa i també per no concedir visats als periodistes suïssos que acusen aquell règim de ser una dictadura (4).
En 2016 Deutsche Welle ens explicava que cada mes, fins a 5.000 persones fugien d'Eritrea, un país governat per un règim autoritari on les violacions dels drets humans són sistemàtiques i generalitzades, amb un servei militar obligatori de 18 mesos que sovint s'amplia indefinidament al lliure arbitri dels comandants militars. Un servei militar que, des de fa anys, s'ha identificat com el principal motiu pel qual els joves eritreus fugen del seu país, exiliant-se primer en Etiòpia, per descobrir la vida als camps de refugiats, dels que faran tot el possible per fugir i demanar asil a Europa. Un altre argument esgrimit tradicionalment és el de l'extrema pobresa lligada a un règim comunista on s'ajunten un alt cost dels productes de primera necessitat, els baixos salaris de les empreses de l'estat i la pràctica inexistència d'un sector privat a l'economia: "Vint-i-cinc anys després de la independència, el país retrocedeix en assistència sanitària, educació i en la producció" (5).
El mateix 2016 New Statesman enfonsava el clau afirmant que: "No oblidem que hi ha més eritreus que creuen il·legalment la Mediterrània que no pas sirians. I que hi ha més eritreus que sol·liciten l'asil al Regne Unit que persones de cap altra nacionalitat" (6).
Les comparacions amb Corea del Nord són pertinents. La guerra de la independència contra Etiòpia va tenir com a resultat la destrucció de la ciutat portuària de Massawa, i la política autàrquica del règim comunista no ha aconseguit reconstruir ni la ciutat ni el seu port. Encara avui, hi ha llargs períodes durant el dia i la nit amb talls en el subministrament d'electricitat. Va haver fins i tot un episodi de fam al Nord del país. Però ningú en parlarà perquè no hi ha llibertat de premsa i les comunicacions privades són controlades pel govern.
Aquests eren els arguments oficials dels problemes d'Eritrea. Ni llavors, ni encara avui, no semblen tenir compte de que el BBC World Service havia començat a posar les qüestions correctes a una emissió de 50' que pots baixar-te des de la seva pàgina web (7) i que aquestes qüestions serien recuperades més tard amb algunes respostes força adequades per Valerie Frank a africanarguments.org (8).
I mentre els eritreus segueixen fugint en direcció a Europa, recordem que el seu país és ric en recursos sense explotar: com ara l'or, el coure, el gas natural i el petroli. Però que la manca de capitals i d'infraestructures, les sancions de la ONU i la corrupció del règim fan que aquests recursos estiguin sent explotats per companyies occidentals que utilitzen per la seva extracció una ma d'obra amb unes condicions de treball inacceptables (9).
El passat mes de Novembre, l'ambaixada USA informava de manifestacions i de bescanvis de trets als carrers d'Asmara, la capital d'Eritrea (10). Potser només sigui una lluita de poder al sí de la dictadura. O potser que, amb tot el que s'està cuinant al Mar Roig, especialment a l'estret de Bab-el-Mandeb, l'anacronisme d'aquesta dictadura comunista estigui completament fora del dibuix geopolític què es precisa en les nombroses bases militars que acull el seu veí del sud: Djibouti (1), o les guerres interminables dels veïns sudanesos a l'oest, o els iemenites a l'est.
- What the heck is going on at Bab-el-Mandeb strait?, en aquest blog, publicat el 23.02.2017
- Wikipedia: Eritrea [en]
- Les conditions d'admission des réfugiés érythréens en Suisse durcies, RTS Info, 06.02.2017
- La Suisse reprend une collaboration controversée avec l'Erythrée, RTS Info, 06.02.2017
- Oliver Ramme: Why people are leaving Eritrea, Deutsche Welle, 15.04.2016
- Gabriel Pogrund: How the world forgot “Africa’s North Korea” Eritrea, and what this means for migration, New Statesman, 09.09.2016 // See also Zoe Holman: The Living Hell of Being a Girl Soldier in Eritrea, Vice, 31.08.2017
- The Real Story: Exodus from Eritrea, BBC World Service
- Valerie Frank: The questions no one is asking about Eritrea, africanarguments.org, 06.01.2016
- Mark Anderson: Canadian mining company accused of exploiting Eritrea's forced labour, The Guardian, 19.08.2015
- AFP: Gunfire as rare protests hit streets of Eritrea’s capital, The Citizen, 01.11.2017
No comments:
Post a Comment