David Guasch: la vall ferrera

Sunday, August 16, 2020

la vall ferrera

Cim de la Pica d'Estats (1976) - L'heroi de l'ascensió a l'esquerra

La Pica d'Estats (1976)
En 1976 es commemorava el Centenari de l'Excursionisme Català. Els socis de les entitats associades a la Federació Catalana de Muntanyisme podíem rebre una medalla commemorativa si pujàvem aquell any al cim de la Pica d'Estats (1). Va arribar l'estiu, tenia uns dies de vacances a la fàbrica on treballava i vaig decidir fer el cim.

Com als companys amb qui solia sortir a fer muntanya no els anava bé d'anar-hi aquest cop (ho vam intentar en hivernal a les vacances de Pasqua sota una nevada impressionant), vaig dir als meus pares que me n'aniria sol. A la meva mare no li va fer gens de gràcia què, amb 17 anys, hi anés sol. Desconec la brasa que li devia haver donat al meu pare perquè aquest, que no havia fet mai muntanya, em digués que volia venir amb mi. Un bon amic va deixar-li unes botes, vam agafar una tenda isotèrmica de tub que no pesava gairebé res i vam fer cap a la Vall Ferrera (2),

Vam fer nit a les Bordes de la Rebuira, i l'endemà vam fer via, aturant-nos una estona a la Cabana de Basello. Vam enfilar pel Barranc de Sotllo i vam plantar la tenda a l'Estany d'Estats, per pujar l'endemà a la Pica d'Estats (3). Vam fer el cim i avui és el meu pare qui guarda aquella medalla. Perquè si algú la mereixia, era ell: per haver fet el cim a la primera i única sortida que mai vam fer junts.

El Refugi de la Vall Ferrera
Poc després d'haver pujat a la Pica d'Estats vaig començar a sortir amb una noia que era filla de Gerri de la Sal (4), i no era rar que aprofitéssim quan ella anava al poble per fer un salt per les valls del Pallars Sobirà (5). A una de les sortides vam passar pel Refugi de Vall Ferrera (6). Feia temps que no hi passava pel refugi (ja hi havia estat abans de la sortida amb el meu pare) i em va sorprendre trobar dos nous guardes que estaven treballant de valent per fer-lo habitable, donar-li un grau de confort que mai li havia conegut i oferir serveis que mai vaig trobar a les meves visites precedents, com ara un servei de cuina. Aquells nous guardes eren Albert Ibáñez i Manuela Arroyo.

Inauguración de la ampliación del refugio de Vallferrera,
Albergues y Refugios de Aragón, 21.10.2010

Vam començar a petar la xerrada amb ells i vam descobrir dues persones amb qui ens trobàvem super bé. Teníem gairebé la mateixa edat i, malgrat no poder estar més lluny ideològicament, vam fer amistat ràpidament. Crec recordar que vam quedar un parell de vegades a Can Fanga per fer un tomb quan a l'hivern tancaven el refugi.

Recordo un estiu que l'Albert va baixar a Àreu i em va trucar, Petant la xerrada sobre tot i res, em va parlar d'un nou refugi que la FEEC (7) estava muntant amb l'ajuda d'helicòpters al Circ de Baiau (8): el Refugi Josep Maria Montfort o de Baiau (9) (10). Com encara tenia uns dies abans de començar el curs a la Universitat, vaig agafar el carro de nit, com de costum el vaig deixar a les Bordes de la Rebuira, i vaig arribar a la tarda al nou refugi. Tot era nou de trinca. Els matalassos no feien olor d'humanitat. Hi havia un munt de llaunes, vaixella i coberts nous de trinca. A una mena de cava sota el refugi, vaig descobrir un munt d'ampolles de vi.

Refugi Josep Maria Montfort o de Baiau.
By Joan Simon - Treball propi, CC BY-SA 3.0, Link

Em vaig preparar un sopar reial i em vaig obrir una ampolla de vi mentre gaudia meravellat d'una nit estelada. Al matí, vaig sentir veus fora del refugi, però no em vaig bellugar del sac fins que em va despertar el soroll d'un helicòpter que se'm va incrustar al crani. Vaig sortir i em vaig trobar amb la plana major de la FEEC que estava fent una mena d'acte d'inauguració del refugi entre vells amics. Francament, no sé qui es va quedar més sorprès per l'aparició, si ells o jo.

Com no érem de la mateixa corda, a banda de les mirades de desaprovació, no vam creuar un mot. Vaig plegar veles i, sense oblidar d'agafar un parell d'ampolles que havia reservat per l'Albert i na Manuela, vaig fer via cap al refugi, L'Albert va caure per terra mig mort de riure quan li vaig explicar el que m'havia passat.

Tempus Fugit
Tenia al cap que havia de trucar-los i quedar per veure'ns, però no ho vaig fer. La meva vida havia fet molts girs i no sabia com començar amb les explicacions. Després vaig emigrar a Suïssa i, com em va passar amb en Jose, Yaël (11) i, ja més recentment amb l'Orlando (12), un dia un amic em va assabentar de la mort de l'Albert.

Ahir, avui o potser demà, farà 30 anys que l'Albert Ibáñez (13) ens va deixar quan intentava fer el cim del Hidden Peak (8.068 m), a la regió del Karakorum, a l'Himàlaia (14), junt amb el seu company de cordada, en Josep Grañó. Si haguessin reeixit a pujar el cim, haurien sigut els primers catalans a fer-ho. No seria fins sis anys després que, en 1996, Joan Tomàs i el navarrès Iñaki Ochoa van arribar a fer el cim pel couloir dels japonesos.

Avui, un monòlit en memòria de n'Albert Ibáñez i en Josep Grañó els recorda al mirador del Coll de les Espases (15).