 |
En maig del 2018 vaig publicar un post: Religió i psicopaties (1) on et parlava d'un amic imaginari que tenia quan era petit: en Pere. I mentre el recordava, vaig aprofitar per compartir algunes lectures que havia fet sobre el tema dels amics imaginaris.
Uns mesos més tard, en desembre del 2018, vaig llegir un article molt interessant que Page Davis va publicar a The Conversation sobre els amics imaginaris (2).
L'article de Davis ens recordava que aquest és un fenomen molt més comú del que hom pugui creure: els estudis que s'han fet sobre aquest fenomen haurien demostrat que el 65% dels nens han tingut un amic imaginari. Uns companys que els nens comencen a inventar entre els 3 i els 5 anys, qualsevol que sigui el substrat cultural on s'han criat.
Els motius pels quals els nens inventen amics imaginaris són molts i variats. Però cadascun d'aquests companys de ficció és únic i té un significat molt especial pel seu creador. Sovint, una de les seves funcions principals és simplement alleujar la solitud, car amb els amics imaginaris sempre hi ha algú amb qui jugar, amb qui parlar i sempre donen suport al seu creador durant les situacions més difícils. Hi ha estudis que afirmen que els fills únics, quan només conviuen amb adults, són els més propensos a tenir amics imaginaris, i els utilitzen per omplir aquesta mancança social. Malgrat tot, aquest fenomen també s'ha observat a l'inici de l'adolescència, en joves que pateixen rebuig o discriminació per part dels seus companys, com una via per reduir el dolor provocat per aquesta situació i el sentiment de soledat.
Altres estudis han ficat en evidència que els nens amb amics imaginaris tenen més competències socials i un alt sentit de l'empatia, car els resulta més fàcil posar-se a la pell dels altres i admetre que tinguin una manera diferent de veure les coses. De vegades, però, també pot arribar que els nens utilitzin l'amic imaginari com un personatge que els impedeix complir amb les seves tasques i compromisos quotidians. Fins i tot, l'existència de l'amic imaginari pot fer que els nens ja no necessitin tenir amics reals per jugar i relacionar-se.
Altres estudis han demostrat que aquests nens es concentren més en els trets de caràcter que en l'aparença dels altres. Quan se'ls demana que descriguin alguns dels seus amics de la vida real, per exemple, és més probable que es refereixin a la seva personalitat que a les característiques físiques.
Tanmateix, sembla que actualment és difícil afirmar si els amics imaginaris són la causa d'aquests beneficis o si, de fet, són els nens més creatius i sociables els que tenen més probabilitats de tenir aquest tipus d'amics.
Malgrat tot, aquests estudis posen de manifest els problemes socials i emocionals que viuen els nens durant la seva infància. A mesura que els nens es fan grans, en general tenen més oportunitats de fer nous amics, passen menys temps sols i, progressivament, acaben per deixar de banda aquell amic fidel que els va acompanyar durant la seva infància i part de la seva adolescència.
Uns mesos més tard, en desembre del 2018, vaig llegir un article molt interessant que Page Davis va publicar a The Conversation sobre els amics imaginaris (2).
L'article de Davis ens recordava que aquest és un fenomen molt més comú del que hom pugui creure: els estudis que s'han fet sobre aquest fenomen haurien demostrat que el 65% dels nens han tingut un amic imaginari. Uns companys que els nens comencen a inventar entre els 3 i els 5 anys, qualsevol que sigui el substrat cultural on s'han criat.
Els motius pels quals els nens inventen amics imaginaris són molts i variats. Però cadascun d'aquests companys de ficció és únic i té un significat molt especial pel seu creador. Sovint, una de les seves funcions principals és simplement alleujar la solitud, car amb els amics imaginaris sempre hi ha algú amb qui jugar, amb qui parlar i sempre donen suport al seu creador durant les situacions més difícils. Hi ha estudis que afirmen que els fills únics, quan només conviuen amb adults, són els més propensos a tenir amics imaginaris, i els utilitzen per omplir aquesta mancança social. Malgrat tot, aquest fenomen també s'ha observat a l'inici de l'adolescència, en joves que pateixen rebuig o discriminació per part dels seus companys, com una via per reduir el dolor provocat per aquesta situació i el sentiment de soledat.
Altres estudis han ficat en evidència que els nens amb amics imaginaris tenen més competències socials i un alt sentit de l'empatia, car els resulta més fàcil posar-se a la pell dels altres i admetre que tinguin una manera diferent de veure les coses. De vegades, però, també pot arribar que els nens utilitzin l'amic imaginari com un personatge que els impedeix complir amb les seves tasques i compromisos quotidians. Fins i tot, l'existència de l'amic imaginari pot fer que els nens ja no necessitin tenir amics reals per jugar i relacionar-se.
Altres estudis han demostrat que aquests nens es concentren més en els trets de caràcter que en l'aparença dels altres. Quan se'ls demana que descriguin alguns dels seus amics de la vida real, per exemple, és més probable que es refereixin a la seva personalitat que a les característiques físiques.
Tanmateix, sembla que actualment és difícil afirmar si els amics imaginaris són la causa d'aquests beneficis o si, de fet, són els nens més creatius i sociables els que tenen més probabilitats de tenir aquest tipus d'amics.
Malgrat tot, aquests estudis posen de manifest els problemes socials i emocionals que viuen els nens durant la seva infància. A mesura que els nens es fan grans, en general tenen més oportunitats de fer nous amics, passen menys temps sols i, progressivament, acaben per deixar de banda aquell amic fidel que els va acompanyar durant la seva infància i part de la seva adolescència.
| Joan Manuel Serrat – Una guitarra (1965), YouTube, 24.09.2015 (Lyrics) |
- Veure Religió i psicopaties, publicat en aquest blog el 29.05.2018
- Page Davis: How imaginary friends could boost children’s development, The Conversation 12.12.2018 || trad. français: Mon enfant a un ami imaginaire: et si ça l’aidait à grandir ?, The Conversation 03.01.2019
No comments:
Post a Comment