|
Comença a trencar l'alba, estic ajagut per terra i tinc el cervell en compota. Deu fer una hora que he obert els ulls i no arribo a treure'm del damunt la intensa olor a podrit, excrements i humitat que m'envolta. A poc a poc he anat recuperant la consciència i començo a veure gent vestida com a les pintures de l'edat mitjana. De lluny, els sento parlar amb una llengua que em recorda la meva. Parlen a crits, massa ràpid i em costa molt enganxar el seu accent. Tampoc estic segur que les paraules que escolto tinguin el mateix significat amb el qual jo les conec (1).
No sé on estic, ni en quin any, ni molt menys com he arribat aquí. Però sé que m'hauré d'espavilar si vull controlar aquesta situació i no acabar amb més problemes dels que ja dec tenir. Al meu costat hi ha estirat, ebri mort, un paio molt ros. Veig que està abraçat a una nena que, en obrir els ulls i mentre es treia el ros del damunt, m'ha mirat amb cara de por i ha sortit corrent. Després de comprovar amb satisfacció que el ros i jo fem la mateixa talla i calcem el mateix peu, no m'ho penso dos cops: em trec la samarreta Guinness i els texans, el despullo i, superant la nàusea de l'olor que fa la seva roba, me la fico pel damunt i surto per cames abans que es desperti.
Començo a enfilar els carrers del que em sembla una ciutat que no m'és del tot desconeguda: crec reconèixer alguns edificis i, gràcies a saber que allò que coneixem com la Barcelona medieval té poc a veure amb la ciutat d'aquella època, estic segur que és la meva ciutat, però a l'edat mitjana (2). Començo a veure botigues que obren (3) i parades que comencen a oferir tota mena de productes als clients potencials (4).
Segueixo sense comprendre massa bé la llengua que parla la gent i m'inquieta la manera com em miren. Més tard veig un paio amb turbant i veig que el miren de la mateixa manera que ho fan amb mi. Es dirigeix a una parada per comprar fruita i, amb el que em sembla un català molt estrany, es fa entendre. Segueixo amb el meu tomb pels carrers i veig que, ni ell ni jo, no som els únics forasters. Prenc nota i decideixo fer-me passar per un foraster. Finalment, és el que sóc, un foraster a la ciutat on vaig nàixer, fill d'un barri que trigaria encara uns quants segles en veure la llum.
Tot d'un cop em donen una empenta amb una llança per deixar pas a uns paios que entren a cavall. No oblidaré mai la seva mirada de menyspreu, tampoc tot l'odi que amagava la mirada d'aquells que baixaven el cap al seu pas. Decideixo fer el mateix, ja en tinc prou de problemes.
Trobo un sac amb unes monedes a una butxaca amagada del vestit del ros: ni el motiu ni la llengua de les monedes em diuen res. Em dirigeixo a una parada on tenen una fruita que només la gana que porto pot justificar la seva compra. Agafo tres pomes, el venedor em fa un preu que, per precaució, entro a regatejar amb un català aproximatiu, just per deixar clar que sóc foraster però que puc entendre el que em diu. Ens entenem per la meitat del preu que m'havia dit. Trec una moneda del sac del ros i el venedor em fa entendre amb gests que no la coneix i que vagi a la Taula de Canvi (5). En el moment de deixar les pomes i donar un cop d'ull per veure de trobar una altra parada, fa veure que fa un gran esforç i m'agafa la moneda. Mentre m'allunyo veig que riu per sota el nas. M'ha enredat, però em dóna igual, tinc tres pomes i segueixo viu.
Tinc molta gana, però he de fotre el camp de la vila tan ràpidament com pugui i intentar saber com he arribat aquí sense passar abans per una garjola o rebre una ganivetada.
No sé on estic, ni en quin any, ni molt menys com he arribat aquí. Però sé que m'hauré d'espavilar si vull controlar aquesta situació i no acabar amb més problemes dels que ja dec tenir. Al meu costat hi ha estirat, ebri mort, un paio molt ros. Veig que està abraçat a una nena que, en obrir els ulls i mentre es treia el ros del damunt, m'ha mirat amb cara de por i ha sortit corrent. Després de comprovar amb satisfacció que el ros i jo fem la mateixa talla i calcem el mateix peu, no m'ho penso dos cops: em trec la samarreta Guinness i els texans, el despullo i, superant la nàusea de l'olor que fa la seva roba, me la fico pel damunt i surto per cames abans que es desperti.
Començo a enfilar els carrers del que em sembla una ciutat que no m'és del tot desconeguda: crec reconèixer alguns edificis i, gràcies a saber que allò que coneixem com la Barcelona medieval té poc a veure amb la ciutat d'aquella època, estic segur que és la meva ciutat, però a l'edat mitjana (2). Començo a veure botigues que obren (3) i parades que comencen a oferir tota mena de productes als clients potencials (4).
Segueixo sense comprendre massa bé la llengua que parla la gent i m'inquieta la manera com em miren. Més tard veig un paio amb turbant i veig que el miren de la mateixa manera que ho fan amb mi. Es dirigeix a una parada per comprar fruita i, amb el que em sembla un català molt estrany, es fa entendre. Segueixo amb el meu tomb pels carrers i veig que, ni ell ni jo, no som els únics forasters. Prenc nota i decideixo fer-me passar per un foraster. Finalment, és el que sóc, un foraster a la ciutat on vaig nàixer, fill d'un barri que trigaria encara uns quants segles en veure la llum.
Tot d'un cop em donen una empenta amb una llança per deixar pas a uns paios que entren a cavall. No oblidaré mai la seva mirada de menyspreu, tampoc tot l'odi que amagava la mirada d'aquells que baixaven el cap al seu pas. Decideixo fer el mateix, ja en tinc prou de problemes.
Trobo un sac amb unes monedes a una butxaca amagada del vestit del ros: ni el motiu ni la llengua de les monedes em diuen res. Em dirigeixo a una parada on tenen una fruita que només la gana que porto pot justificar la seva compra. Agafo tres pomes, el venedor em fa un preu que, per precaució, entro a regatejar amb un català aproximatiu, just per deixar clar que sóc foraster però que puc entendre el que em diu. Ens entenem per la meitat del preu que m'havia dit. Trec una moneda del sac del ros i el venedor em fa entendre amb gests que no la coneix i que vagi a la Taula de Canvi (5). En el moment de deixar les pomes i donar un cop d'ull per veure de trobar una altra parada, fa veure que fa un gran esforç i m'agafa la moneda. Mentre m'allunyo veig que riu per sota el nas. M'ha enredat, però em dóna igual, tinc tres pomes i segueixo viu.
Tinc molta gana, però he de fotre el camp de la vila tan ràpidament com pugui i intentar saber com he arribat aquí sense passar abans per una garjola o rebre una ganivetada.
(Continuarà)
- Sau de Treviac: Història Medieval de Catalunya - Els occitans en la gènesi de la nostra nació, Racó Català, 04.05.2018 || Venim del nord, venim del sud (4), publicat a El Geograf Solitari el 02.07.2015 || Albert Manent: La immigració occitana a Catalunya. Societat Catalana de Genealogia. || Oriol Ubach Borbonès: L'immigració a Barcelona després de la Pesta Negra (1348)
- Jordi Palmer: El Barri Gòtic barceloní, un projecte catalanista conclòs pel franquisme, naciodigital.cat, 01.03.2015
- Vicente Moreno Cullell: La societat catalana en els segles XIII i XIV: Els gremis a la Barcelona medieval, Sàpiens, 39.08.2010
- Enric H. March: L'origen dels mercats medievals a Barcelona, enarchenhologos.blogspot.com, 02.10.2015
- Wikipedia: Taula de canvi
No comments:
Post a Comment