| Boston Jewish Film: East Jerusalem/West Jerusalem Trailer, Youtube, 13.09.2015 |
Intro
David Broza (1) (2) és un músic israelià que va néixer el 1955 a Haifa (Israel). Va passar la seva infància al Regne Unit i la seva adolescència a Madrid (3), on va seguir els estudis a una escola privada britànica abans d'incorporar-se per fer el seu servei militar a Israel. El seu avi va ser un dels fundadors d'un assentament cooperatiu: Neve Shalom / Wahat al-Salam (4), on conviuen jueus i àrabs israelians que intenten demostrar des del 1969 que els dos pobles poden viure junts i pacíficament (5).
En 2013, Broza va reunir durant 8 dies a un estudi de gravació de Jerusalem Est músics jueus i àrabs israelians, com ara Shaa'nan Streett of Hadag Nahash i Mira Awad. També àrabs palestinencs com el duo de rap G-Town. El resultat va ser un àlbum i un documental produïts per Steve Earle (6): East Jerusalem/West Jerusalem (7), amb una col·lecció de tretze cançons que barregen cultures, idiomes i estils en una potent declaració sobre col·laboració i convivència. El vídeo amb què he obert aquest article és un trailer d'aquest documental.
One Million Guitars
Un dia, mentre Broza caminava per un carrer de New York, el va aturar un empresari israelià que ha fet fortuna amb les noves tecnologies: Edo Segal. Segal va dir-li que havia vist el documental i que l'havia emocionat molt: en particular l'escena on es veu a Broza ensenyant música a 50 nens d'un barri de Jerusalem Est. Va dir-li: "Hauries de regalar guitarres als nens" i va afegir: "I jo puc ajudar-te!". Sense conèixer-se de res, van anar a beure un cafè i tots dos es van adonar que la idea tenia un potencial molt gran. Segal va convocar a un advocat per ajudar-los a crear una organització sense ànim de lucre i va suggerir que la nomenessin: One Million Guitars (8) (9).
Broza i un fabricant de guitarres de Tel Aviv van dissenyar unes guitarres robustes, amb un mànec fi adaptat als dits petits dels nens i una boca a la caixa en forma de cor que representa el logotip d'One Million Guitars. Només hi ha una condició perquè els nens es quedin amb la guitarra: han de finalitzar dos anys de classes a l'escola.
En els últims dos anys, i associat a altres com Little Kids Rock a New York o Guitars in the Classroom a San Diego, One Million Guitars ha distribuït guitarres a unes 3.300 escoles en 43 estats dels USA.
A Israel el programa només ha arribat per ara a cinc escoles, entre elles una que es troba en un poblet de beduïns al nord del país. Però estan rebent demandes de directors d'escoles que volen que One Million Guitars arribi als seus establiments.
Segons Broza, la iniciativa es pot estendre a altres països, com ara Etiòpia. Car, on vulgui que es trobin, els nens reben una contrasenya per accedir a un canal de YouTube que els indica com poden practicar des de casa. I això facilita la futura comunicació entre tots els grups d'alumnes on vulgui que es trobin.
Un apunt molt personal per acabar
Quan veig el nombre d'escoles nord-americanes on Broza ha distribuït les guitarres i el comparo amb el nombre d'escoles israelianes o palestinianes, em demano que vaig entendre malament de la seva conversa amb Segal. Altrament, imagino que Broza i els seus espònsors tenen en compte que a l'escola ha d'haver-hi almenys un mestre capacitat per donar cursos de guitarra. I, a menys que estiguin coordinats amb els activistes de One Laptop per Child (10) o esponsoritzats per Samsung (11), no veig com els nens de certs països podran connectar-se a les classes de Youtube si no tenen accés a l'electricitat i a un ordinador. Tenir un accés decent i a bon preu a Internet, ja seria un plus, clar. Ho dic perquè, de vegades, quan la gent que ha tingut de tot a la vida es dedica a crear ONG's, hi ha detalls en què no cauen.
David Broza (1) (2) és un músic israelià que va néixer el 1955 a Haifa (Israel). Va passar la seva infància al Regne Unit i la seva adolescència a Madrid (3), on va seguir els estudis a una escola privada britànica abans d'incorporar-se per fer el seu servei militar a Israel. El seu avi va ser un dels fundadors d'un assentament cooperatiu: Neve Shalom / Wahat al-Salam (4), on conviuen jueus i àrabs israelians que intenten demostrar des del 1969 que els dos pobles poden viure junts i pacíficament (5).
En 2013, Broza va reunir durant 8 dies a un estudi de gravació de Jerusalem Est músics jueus i àrabs israelians, com ara Shaa'nan Streett of Hadag Nahash i Mira Awad. També àrabs palestinencs com el duo de rap G-Town. El resultat va ser un àlbum i un documental produïts per Steve Earle (6): East Jerusalem/West Jerusalem (7), amb una col·lecció de tretze cançons que barregen cultures, idiomes i estils en una potent declaració sobre col·laboració i convivència. El vídeo amb què he obert aquest article és un trailer d'aquest documental.
One Million Guitars
Un dia, mentre Broza caminava per un carrer de New York, el va aturar un empresari israelià que ha fet fortuna amb les noves tecnologies: Edo Segal. Segal va dir-li que havia vist el documental i que l'havia emocionat molt: en particular l'escena on es veu a Broza ensenyant música a 50 nens d'un barri de Jerusalem Est. Va dir-li: "Hauries de regalar guitarres als nens" i va afegir: "I jo puc ajudar-te!". Sense conèixer-se de res, van anar a beure un cafè i tots dos es van adonar que la idea tenia un potencial molt gran. Segal va convocar a un advocat per ajudar-los a crear una organització sense ànim de lucre i va suggerir que la nomenessin: One Million Guitars (8) (9).
Broza i un fabricant de guitarres de Tel Aviv van dissenyar unes guitarres robustes, amb un mànec fi adaptat als dits petits dels nens i una boca a la caixa en forma de cor que representa el logotip d'One Million Guitars. Només hi ha una condició perquè els nens es quedin amb la guitarra: han de finalitzar dos anys de classes a l'escola.
En els últims dos anys, i associat a altres com Little Kids Rock a New York o Guitars in the Classroom a San Diego, One Million Guitars ha distribuït guitarres a unes 3.300 escoles en 43 estats dels USA.
A Israel el programa només ha arribat per ara a cinc escoles, entre elles una que es troba en un poblet de beduïns al nord del país. Però estan rebent demandes de directors d'escoles que volen que One Million Guitars arribi als seus establiments.
Segons Broza, la iniciativa es pot estendre a altres països, com ara Etiòpia. Car, on vulgui que es trobin, els nens reben una contrasenya per accedir a un canal de YouTube que els indica com poden practicar des de casa. I això facilita la futura comunicació entre tots els grups d'alumnes on vulgui que es trobin.
Un apunt molt personal per acabar
Quan veig el nombre d'escoles nord-americanes on Broza ha distribuït les guitarres i el comparo amb el nombre d'escoles israelianes o palestinianes, em demano que vaig entendre malament de la seva conversa amb Segal. Altrament, imagino que Broza i els seus espònsors tenen en compte que a l'escola ha d'haver-hi almenys un mestre capacitat per donar cursos de guitarra. I, a menys que estiguin coordinats amb els activistes de One Laptop per Child (10) o esponsoritzats per Samsung (11), no veig com els nens de certs països podran connectar-se a les classes de Youtube si no tenen accés a l'electricitat i a un ordinador. Tenir un accés decent i a bon preu a Internet, ja seria un plus, clar. Ho dic perquè, de vegades, quan la gent que ha tingut de tot a la vida es dedica a crear ONG's, hi ha detalls en què no cauen.
| i24NEWS English: Israeli Superstar Brings One Million Guitars to Disadvantaged Kids, Youtube, 15.01.2020 |
- David Broza: Home page; Youtube;
- Wikipedia: David Broza [en] [fr] [es] [ca], com no vivim a un país antisemita, t'aconsello veure les versions en anglès o francès.
- Apart de cantar en hebreu, àrab i anglès, Broza també ho fa en espanyol. Gran admirador de Joan Manuel Serrat, amb qui ha participat en alguns concerts, també canta alguns dels seus temes en espanyol i traduïts a l'hebreu. A Youtube pots trobar uns quants vídeos que ho confirmen.
- Neve Shalom: Home page; Wikipedia: [en] [fr] [es] [ca]
- Veure també Porteurs d'espoir - Jane Schinasi, publicat en aquest blog el 28.12.2018
- Veure Steve Earle, The Dukes and ... Willie Nelson!, publicat en aquest blog el 31.07.2019
- Viceversa Films: East Jerusalem/West Jerusalem
- Abigail Klein Leichman: ¿Por qué un músico de Israel les regala guitarras a los niños?, Israel21c, 01.03.2020
- One Million Guitars: Home page, Facebook
- One Laptop per Child: Home Page, Wikipedia [en] [fr] [es] [ca] || Pablo Espeso: El ordenador de los 100 dólares podrá ser cargado con una manivela cuerda, Xataka, 26.07.2006 || Evan Blass: OLPC will be powered by pulling a string, engadget, 24.07.2006
- Kote Puerto: Portátiles que se alimentan de energía solar, una idea de Samsung para África, Xataka, 15.05.2011
3 comments:
La teva darrera reflexió no pot venir més al cas en aquests estranys moments que estem vivint.Des de l'institut de La Ràpita,on va l'Alícia,els dónen deures via internet i inclús va haver de fer un exàmen.Si des de la direcció del'Institut Els Alfacs (i imagino que d'altres també ho fan),creuen que tothom té accés a la xarxa,van totalment equivocats i demostren poques llums.L'eina la tenen per què (oh,my god) van obligar a comprar-la per un mòdic preu de 300 €(aquest és l'ensenyament públic d'aquest país),però això no és condició sine qua non per a que a casa es tingui connexió(també aquí els preus són els que són).Imagino que encara hi ha estudiats d'universitat(sobre tot els que viuen fora) que tiren ma de biblioteques i llocs amb wi-fi gratuit.
Un cop més sembla que es viu en una realitat distorsionada,on el model de normalitat està en els que tenen,sense pensar en els que no tenen.
Com deia un tio fa poc a un tweet, Espanya no és l'alpha i l'omega de res. La situació que descrius també és la de la "rica" Suïssa. Quan es va plantejar el tema dels cursos online es va realitzar que no tothom tenia ni fibra, ni tarifa plana. A ningú se li va ocórrer tampoc explicar com es pot utilitzar un mòbil per fer-lo servir de router. Ni tampoc demanar/obligar/legislar perquè les companyies telefòniques apliquessin la tarifa plana a la canalla en estudis.
Pitjor encara, els mestres donaven per suposat que els pares podien ajudar a la canalla a fer els deures. El què era molt suposar, tenint en compte la immigració del nostre país, i el % de la canalla originària d'aquesta immigració a les classes.
Així que, quan l'Estat de Vaud va refredar lo de los cursos online pels nivells de primària i secundària, a fi de no penalitzar als estudiants de classes socials més baixes, la reacció d'alguns pares va ser molt poc edificant, per utilitzar un eufemisme.
Podria parlar d'alguns companys de la meva feina: curiosament, la majoria originaris de l'UE i residents a Suïssa. Però ja saps que no m'agrada generalitzar situacions a partir de casos particulars.
Si més no,l'estat de Vaud va ser conseqüent amb la situació d'alguns dels seus ciutadans.I penso que és d'agrair.
Post a Comment