| Mini-Nuclear Reactors Are Coming, and They Could Reinvent the Energy Industry, Youtube, 21.07.2019 |
El passat 11.03.2020 era el darrer dia de treball a l'empresa. Al migdia vam rebre una directiva dient-nos que, des de l'endemà, tots els empleats hauríem de treballar preventivament des de casa a causa de la pandèmia del coronavirus. Com faig gairebé cada dia al matí, vaig agafar l'edició en paper del 20minutes.ch a la parada del bus que m'havia de portar a la feina. I fullejant-lo, vaig descobrir que presentaven com a novetat aquesta notícia: L'armée US mise sur des miniréacteurs nucléaires (1).
Resumida a cop de destral, la notícia deia que el Pentàgon havia anunciat el dia abans haver adjudicat a tres empreses uns contractes de dos anys, per una dotzena de milions de dòlars cadascun, per iniciar el desenvolupament d'un prototip de "micro-reactor nuclear segur, mòbil i avançat per donar suport a les diverses missions de l'exèrcit USA". Una de les empreses seria seleccionada per la construcció i test d'un prototip. De manera més precisa, aquest projecte, conegut amb el nom de Pele (2), preveu la construcció de micro-reactors nuclears amb una capacitat d’1 a 5 MW i un pes de menys de 40 tones, que puguin ser transportables en camió, tren, vaixell o avió i que es puguin posar en servei fàcilment i ràpidament.
Per un moment vaig pensar que algú del Pentàgon havia llegit l'article que vaig publicar el passat 05.03.2020 en aquest blog (3) i va decidir ressuscitar un vell programa que va començar en 1952: US Army Nuclear Power Program i el micro-reactor PM-2 de 2 MW de potència que va equipar la vella base de Camp Century. Però ràpidament vaig recordar un article força ben documentat que vaig llegir l'any passat a Atomic Insights (4) per un dels rars experts en el disseny i l'explotació de petites centrals nuclears.
Una altra de les coses que em van passar pel cap era que el fet que entre les empreses adjudicatàries no estigués Lockheed Martin, em va confirmar el que vaig publicar fa dos anys sobre el seu projecte de construcció d'un reactor de fusió nuclear compacte, prou petit per adaptar-se al remolc d'un camió (5). El projecte té visos de seguir sense haver avançat i, d'aquest fet, no sembla interessar-li gaire al Pentàgon, que sembla inclinar-se més aviat per les modernes centrals de fissió.
Podria haver dedicat un parell de minuts a pensar quin pot ser l'interès estratègic que pugui tenir el desplegament dels micro-reactors nuclears per l'exèrcit USA a les seves bases d'arreu del món. Però encara tinc la memòria suficient per recordar que l'administració Trump està demostrant anar endavant amb la seva promesa electoral de treure les tropes americanes de les estúpides guerres en les quals les van embarcar les administracions que la van precedir (6).
Podria haver pensat a escriure al Pentàgon per dir-los que es poden estalviar el cost del programa agafant el telèfon i trucant a la US Navy o a la NASA perquè els enviïn els plànols dels micro-reactors amb què estan equipades les seves naus. Podria fins i tot haver-los escrit per deixar anar l'astracanada de què no hi ha res a investigar car, aquells que ho desitgin, poden trobar a internet els plànols detallats per la construcció d'una central nuclear open source (7).
Però com el trajecte en bus de casa a la feina no és llarg, vaig preferir dedicar el poc temps de reflexió del que disposava a quelcom que em va cridar molt l'atenció del poc que havia llegit sobre el projecte Pele (cf. 2): la comparació que fa dels seus micro-reactors d'1-5 MW de potència amb el reactor de 32 MW de potència de l'Akademik Lomonosov, un micro-reactor embarcat del qual vaig parlar en aquest blog fa gairebé dos anys (8) i del que et deia que: El seu reactor nuclear flotant no és en fet res d'altre que el primer d'una sèrie, projectats per ser utilitzats en les nombroses infraestructures russes i estrangeres que s'aniran desplegant a la zona de l'Àrtic rus.
També vaig recordar que, a tots els articles que havia llegit, hi havia almenys un paràgraf que feia menció a les possibles aplicacions civils i comercials dels micro-reactors.
Així que, quan vaig tornar al vespre a casa, vaig obrir el navegador, vaig llençar una recerca a Google i vaig trobar una pàgina publicada pel departament d'energia dels USA fa gairebé un any (9) on deia coses com aquestes:
Malgrat les astracanades de Trump de cara a la galeria amb el carbó i la producció d'hidrocarburs per la tècnica del fracking, hi ha un mercat per la producció d'energia amb zero emissions i podria arribar a pensar que els USA no el volen perdre. El problema és que no puc deixar de recordar un article publicat al prestigiós magazín Phys.org en 2011 (10):
Resumida a cop de destral, la notícia deia que el Pentàgon havia anunciat el dia abans haver adjudicat a tres empreses uns contractes de dos anys, per una dotzena de milions de dòlars cadascun, per iniciar el desenvolupament d'un prototip de "micro-reactor nuclear segur, mòbil i avançat per donar suport a les diverses missions de l'exèrcit USA". Una de les empreses seria seleccionada per la construcció i test d'un prototip. De manera més precisa, aquest projecte, conegut amb el nom de Pele (2), preveu la construcció de micro-reactors nuclears amb una capacitat d’1 a 5 MW i un pes de menys de 40 tones, que puguin ser transportables en camió, tren, vaixell o avió i que es puguin posar en servei fàcilment i ràpidament.
Per un moment vaig pensar que algú del Pentàgon havia llegit l'article que vaig publicar el passat 05.03.2020 en aquest blog (3) i va decidir ressuscitar un vell programa que va començar en 1952: US Army Nuclear Power Program i el micro-reactor PM-2 de 2 MW de potència que va equipar la vella base de Camp Century. Però ràpidament vaig recordar un article força ben documentat que vaig llegir l'any passat a Atomic Insights (4) per un dels rars experts en el disseny i l'explotació de petites centrals nuclears.
Una altra de les coses que em van passar pel cap era que el fet que entre les empreses adjudicatàries no estigués Lockheed Martin, em va confirmar el que vaig publicar fa dos anys sobre el seu projecte de construcció d'un reactor de fusió nuclear compacte, prou petit per adaptar-se al remolc d'un camió (5). El projecte té visos de seguir sense haver avançat i, d'aquest fet, no sembla interessar-li gaire al Pentàgon, que sembla inclinar-se més aviat per les modernes centrals de fissió.
Podria haver dedicat un parell de minuts a pensar quin pot ser l'interès estratègic que pugui tenir el desplegament dels micro-reactors nuclears per l'exèrcit USA a les seves bases d'arreu del món. Però encara tinc la memòria suficient per recordar que l'administració Trump està demostrant anar endavant amb la seva promesa electoral de treure les tropes americanes de les estúpides guerres en les quals les van embarcar les administracions que la van precedir (6).
Podria haver pensat a escriure al Pentàgon per dir-los que es poden estalviar el cost del programa agafant el telèfon i trucant a la US Navy o a la NASA perquè els enviïn els plànols dels micro-reactors amb què estan equipades les seves naus. Podria fins i tot haver-los escrit per deixar anar l'astracanada de què no hi ha res a investigar car, aquells que ho desitgin, poden trobar a internet els plànols detallats per la construcció d'una central nuclear open source (7).
Però com el trajecte en bus de casa a la feina no és llarg, vaig preferir dedicar el poc temps de reflexió del que disposava a quelcom que em va cridar molt l'atenció del poc que havia llegit sobre el projecte Pele (cf. 2): la comparació que fa dels seus micro-reactors d'1-5 MW de potència amb el reactor de 32 MW de potència de l'Akademik Lomonosov, un micro-reactor embarcat del qual vaig parlar en aquest blog fa gairebé dos anys (8) i del que et deia que: El seu reactor nuclear flotant no és en fet res d'altre que el primer d'una sèrie, projectats per ser utilitzats en les nombroses infraestructures russes i estrangeres que s'aniran desplegant a la zona de l'Àrtic rus.
També vaig recordar que, a tots els articles que havia llegit, hi havia almenys un paràgraf que feia menció a les possibles aplicacions civils i comercials dels micro-reactors.
Així que, quan vaig tornar al vespre a casa, vaig obrir el navegador, vaig llençar una recerca a Google i vaig trobar una pàgina publicada pel departament d'energia dels USA fa gairebé un any (9) on deia coses com aquestes:
- El sector de l’energia nuclear dels USA està passant per un dels moments més innovadors i transformadors de la nostra història. Estem assistint literalment a l’arribada d’una nova classe de reactors avançats que aviat tindran una gran varietat de mides i aplicacions.
- Més de 20 empreses nord-americanes treballen en dissenys més petits, escalables, versàtils i fins i tot mòbils, que proporcionen un accés molt més gran a l’energia nuclear que mai.
- Els nostres desenvolupadors treballen actualment en nous dissenys de reactors que podrien debutar a mitjans dels anys 2020 i suposaran un canvi radical en la indústria de l'energia.
- Aquests micro-reactors són sistemes senzills que es poden construir en pocs dies a una fàbrica i ser transportats fàcilment per camions, vaixells o avions arreu del món. Són petits, però ofereixen una gran potència: una sola unitat pot generar d'1 a 10 MW de potència.
Malgrat les astracanades de Trump de cara a la galeria amb el carbó i la producció d'hidrocarburs per la tècnica del fracking, hi ha un mercat per la producció d'energia amb zero emissions i podria arribar a pensar que els USA no el volen perdre. El problema és que no puc deixar de recordar un article publicat al prestigiós magazín Phys.org en 2011 (10):
Al ritme actual del consum d’urani amb reactors convencionals, el subministrament mundial d’urani viable, que és el combustible nuclear més comú, durarà 80 anys. Escalant consum fins a 15 TW, el subministrament viable d’urani tindrà una durada inferior a 5 anys. (L'urani viable és l'urani que existeix en una concentració de mineral prou elevada perquè l'extracció del mineral estigui justificada econòmicament.)A la imatge dels trens d'alta velocitat a Espanya, o del transvasament d'aigua del Rhône per Catalunya, també podria ser que el negoci no estigui en la utilitat de la cosa sinó en la subvenció publica i la venda del producte. O pot ser que estiguin treballant sobre una tecnologia revolucionària de la qual no he pogut llegir gran cosa (11). Com ara mateix tinc el cap en altres coses i no tinc gens de pressa, puc esperar uns anys per saber de què va tot plegat.
- L'armée US mise sur des miniréacteurs nucléaires, 20minutes.ch, 10.03.2020
- Wikipedia: Pele
- Veure The defrosting of a military base: Camp Century, publicat en aquest blog el passat 05.03.2020
- Rod Adams: Project Pele – Part II. Enabling technologies, Atomic Insights, 20.04.2019
- Veure Nuclear fusion could be soon a reality ... really? (2/2), publicat en aquest blog el passat 26.03.2018
- Patricia Zengerle: With eye on Afghanistan talks, Trump vows to stop 'endless wars', Reuters, 06.02.2019
- Luke Dormehl: Someone just uploaded open-source nuclear power plant blueprints to the web, Digital Trends, 05.03.2020 || Comment construire votre propre centrale nucléaire?, Slate.fr, 11.03.2020
- Veure Akademik Lomonosov and portable nuclear power plants i Akademik Lomonosov - more seriously now, publicats respectivament el 08.05.2018 i el 10.05.2018
- The BIG Potential for Nuclear Microreactors, Office of Nuclear Energy, 15.05.2019
- Lisa Zyga: Why nuclear power will never supply the world's energy needs, Phys.org, 11.05.2011
- Reactores nucleares para la Luna y Marte, BBC Mundo, 29.08.2011
No comments:
Post a Comment