| Movieclips - Everybody's Fine (5/12) Movie CLIP - I Wanted to be a Good Father (2009) HD, YouTube, 29.09.2011 |
Tinc per costum mirar-me la cartellera de films de diferents cadenes TV, programar l'enregistrament d'aquells que em sembla que poden estar bé, i veure'ls més tard quan trobo un moment per fer-ho.
A principis de juliol vaig veure que Arte TV havia programat Everybody's Fine, un film del 2009 del que no havia sentit parlar abans (1). Vaig veure que a IMDb el puntuaven amb 7,1/10 (2). Una puntuació molt més alta que la de Rotten Tomatoes, amb una valoració positiva de tan sols un 48% dels crítics i del 53% entre el públic (3).
Com no estava massa decidit a veure'l, vaig llegir alguns espòilers: per exemple les crítiques de Rotten Tomatoes i els articles de Wikipedia. També vaig veure alguns tràilers que, francament, no induïen a veure'l. La veritat és que el film va començar a interessar-me quan vaig veure els rius de tinta i de mala bava que els crítics dedicaven al tercer film d'un director que, encara avui, és molt poc conegut: Kirk Jones (4). A més, com a la fitxa del film d'Arte TV vaig veure que el film estava interpretat per un actor que adoro: Robert De Niro, i com també tinc un gran respecte pels altres actors que figuraven al càsting, vaig dir-me que, si l'argument i la realització eren tan dolents com deixaven imaginar els espòilers, segur que aquells actors havien fet quelcom per millorar-lo.
Una altra cosa que em va cridar l'atenció dels espòilers era que Everybody's Fine era un remake d'un vell film de Giuseppe Tornatore: Stanno tutti bene (1990), interpretat per Marcello Mastroianni.
Com no comparteixo els prejudicis habituals entre els crítics de cinema europeus i coincideixo amb l'opinió de Pedro Vallín sobre el cinema nord-americà (5), la idea que Everybody's Fine fos un remake amb una traducció literal a l'anglès de Stanno tutti bene no em va representava cap tipus de problema. Segurament pel fet de recordar que: The Woman in Red (1984), que era un remake d'un film francès: Un éléphant ça trompe énormément (1976), em va agradar molt més que l'original.
El film em va sorprendre per la gran tendresa de Frank Goode, el personatge interpretat per Robert de Niro. I tot i que el desenvolupament del film no ho deixi veure fins el desenllaç, l'extrema humanitat d'uns fills que mai no van conèixer realment al seu pare. En realitat, a mesura que el film avançava, anava realitzant que, d'alguna manera, estava veient la meva vida en el rol de pare i també en el de fill. I no t'amagaré que anava despertant en mi una veritable tempesta emocional.
Ara, si m'ho permets, m'agradaria recomanar-te que incloguis aquest film en la llista dels que tens pensat veure algun dia. Deixa'm recomanar-te també que, abans de fer-ho, no llegeixis cap article de Wikipedia, ni cap espòiler, ni tampoc vegis cap tràiler que puguin destrossar la seva màgia emocional: Un peu de poésie dans ce monde de brutes. Una màgia a la qual Paul McCartney va posar lletra i música en aquest tema que tanca el film.
A principis de juliol vaig veure que Arte TV havia programat Everybody's Fine, un film del 2009 del que no havia sentit parlar abans (1). Vaig veure que a IMDb el puntuaven amb 7,1/10 (2). Una puntuació molt més alta que la de Rotten Tomatoes, amb una valoració positiva de tan sols un 48% dels crítics i del 53% entre el públic (3).
Com no estava massa decidit a veure'l, vaig llegir alguns espòilers: per exemple les crítiques de Rotten Tomatoes i els articles de Wikipedia. També vaig veure alguns tràilers que, francament, no induïen a veure'l. La veritat és que el film va començar a interessar-me quan vaig veure els rius de tinta i de mala bava que els crítics dedicaven al tercer film d'un director que, encara avui, és molt poc conegut: Kirk Jones (4). A més, com a la fitxa del film d'Arte TV vaig veure que el film estava interpretat per un actor que adoro: Robert De Niro, i com també tinc un gran respecte pels altres actors que figuraven al càsting, vaig dir-me que, si l'argument i la realització eren tan dolents com deixaven imaginar els espòilers, segur que aquells actors havien fet quelcom per millorar-lo.
Una altra cosa que em va cridar l'atenció dels espòilers era que Everybody's Fine era un remake d'un vell film de Giuseppe Tornatore: Stanno tutti bene (1990), interpretat per Marcello Mastroianni.
| Viaggio (1990 Stanno tutti bene or Everybody's fine ) Ennio Morricone, YouTube, 11.09.2015 |
Com no comparteixo els prejudicis habituals entre els crítics de cinema europeus i coincideixo amb l'opinió de Pedro Vallín sobre el cinema nord-americà (5), la idea que Everybody's Fine fos un remake amb una traducció literal a l'anglès de Stanno tutti bene no em va representava cap tipus de problema. Segurament pel fet de recordar que: The Woman in Red (1984), que era un remake d'un film francès: Un éléphant ça trompe énormément (1976), em va agradar molt més que l'original.
El film em va sorprendre per la gran tendresa de Frank Goode, el personatge interpretat per Robert de Niro. I tot i que el desenvolupament del film no ho deixi veure fins el desenllaç, l'extrema humanitat d'uns fills que mai no van conèixer realment al seu pare. En realitat, a mesura que el film avançava, anava realitzant que, d'alguna manera, estava veient la meva vida en el rol de pare i també en el de fill. I no t'amagaré que anava despertant en mi una veritable tempesta emocional.
Ara, si m'ho permets, m'agradaria recomanar-te que incloguis aquest film en la llista dels que tens pensat veure algun dia. Deixa'm recomanar-te també que, abans de fer-ho, no llegeixis cap article de Wikipedia, ni cap espòiler, ni tampoc vegis cap tràiler que puguin destrossar la seva màgia emocional: Un peu de poésie dans ce monde de brutes. Una màgia a la qual Paul McCartney va posar lletra i música en aquest tema que tanca el film.
| Paul McCartney - (I Want To) Come Home, YouTube, 16.12.2009 |
- Wikipedia: Everybody's Fine [en] [fr] [es] [ca]
- IMDb: Everybody's Fine (2009)
- Rotten Tomatoes: Everybody's Fine
- IMDb: Kirk Jones
- Pedro Vallín: El cine de Hollywood es y siempre fue progresista y emancipador, (El periodista de ‘La Vanguardia’ publica ‘¡Me cago en Godard!’) La Vanguardia, 06.10.2019
No comments:
Post a Comment