— Terrible Maps (@TerribleMaps) September 20, 2020
Recordant el post que vaig publicar ahir (1) i la cita d'un article que Pedro Vallín va publicar a La Vanguardia l'octubre del 2019 (2), avui m'agradaria compartir amb tu el mapa d'un tweet publicat en setembre del 2020 per @TerribleMaps (2).
Més que res, per si pot ajudar a canviar d'idees a aquells que cataloguen políticament tots els nord-americans a partir de la distribució d'escons de les dues cambres legislatives federals.
El fet és que el sistema electoral nord-americà és molt difícil d'entendre per algú que no hagi nascut en aquell país. I moltes vegades em demano si és més fàcil comprendre'l si has nascut als USA.
Quan veus el mapa de @TerribleMaps el primer que et passa pel cap és que no és normal que la 8a economia del món només estigui representada per dos senadors a la cambra federal. Potser també et passarà pel cap que seria una bona idea subdividir l'estat de Califòrnia de manera que, amb la creació de nous estats, augmentés també la seva representació al Senat federal. Aquesta era la idea de Six Californias (3), proposada per Tim Draper, un polèmic home de negocis que no va arribar a convèncer als Republicans i va comptar amb l'oposició dels Demòcrates.
Per què? Probablement perquè qualsevol que sigui la representació de l'estat a les cambres federals, els USA segueixen sent un país federal, i l'estat de Califòrnia té els recursos i les competències necessaris per tirar endavant polítiques que no necessiten el vistiplau del govern federal. A títol d'exemple, una Califòrnia dividida no podria tenir ni els recursos ni la potència de foc necessaris per tirar endavant les seves polítiques mediambientals.
Més enllà de les causes històriques que ho expliquen, podem seguir sense entendre massa bé la repartició dels escons al Congrés o al Senat. O que un candidat (e.g. Hillary Clinton) pugui guanyar unes eleccions en nombre de vots, però que sigui el seu adversari (Donald Trump) qui arribi a la presidència. Si ens centrem en els escons del Congrés, probablement trobarem molt estrany que el partit Demòcrata tingués 61.765.832 de vots en 2016 (4) i, amb 60.572.245 de vots en 2018, augmentés en 41 els seus escons al Congrés (5). O que amb 77.529.619 de vots en 2020 perdés 13 escons al Congrés (6). I és que, als USA, com a molts altres països, també a Espanya, i també a Catalunya, no és tan important els vots que guanyis com el fet d'on ho facis.
Naturalment, la sola idea de One person, One vote (7), terroritza a la dreta nord-americana: en realitat, no només a la dreta nord-americana (8). Res millor que donar-li un cop d'ull al mapa que pots trobar a continuació per entendre el perquè.
Si et llegeixes l'article d'Andrea Ruth que il·lustrava aquest mapa (9), veuràs que els arguments que utilitza la dreta nord-americana per perpetuar aquesta situació, basant-se en el discurs de la protecció de les minories, no és gaire diferent del que s'utilitza des de les posicions d'esquerra defensant els mateixos postulats. El problema és quan, per aquest tripijoc, la minoria arriba al poder i acaba imposant els seus programes de govern a la majoria. També ho és quan, parlant de minoria, hom oblida precisar a quina s'ha de protegir.
Aquells que tenen ja una edat i no han perdut encara la memòria, recordaran que malgrat que les zones més industrialitzades i més poblades de Catalunya votaven partits d'esquerra, el Parlament de Catalunya va estar durant molts anys dominat per majoria absoluta per una coalició de dretes. Fet pel qual, tots els catalans eren catalogats amb aquella ideologia a la resta de l'estat espanyol.
Així què, abans de catalogar políticament tots els nord-americans en funció del perfil ideològic dels membres que ocupen els escons de les cambres parlamentàries federals o, fins i tot, del perfil ideològic del seu president, potser seria una bona idea reflexionar dos minuts en la realitat més propera.
I si el sistema electoral nord-americà ens sembla complicat, o fins i tot injust, potser no estaria de més pensar que fa part d'un sistema de govern que només els nord-americans poden decidir quan, com i per quin altre l'haurien de reemplaçar.
El fet és que el sistema electoral nord-americà és molt difícil d'entendre per algú que no hagi nascut en aquell país. I moltes vegades em demano si és més fàcil comprendre'l si has nascut als USA.
Quan veus el mapa de @TerribleMaps el primer que et passa pel cap és que no és normal que la 8a economia del món només estigui representada per dos senadors a la cambra federal. Potser també et passarà pel cap que seria una bona idea subdividir l'estat de Califòrnia de manera que, amb la creació de nous estats, augmentés també la seva representació al Senat federal. Aquesta era la idea de Six Californias (3), proposada per Tim Draper, un polèmic home de negocis que no va arribar a convèncer als Republicans i va comptar amb l'oposició dels Demòcrates.
Per què? Probablement perquè qualsevol que sigui la representació de l'estat a les cambres federals, els USA segueixen sent un país federal, i l'estat de Califòrnia té els recursos i les competències necessaris per tirar endavant polítiques que no necessiten el vistiplau del govern federal. A títol d'exemple, una Califòrnia dividida no podria tenir ni els recursos ni la potència de foc necessaris per tirar endavant les seves polítiques mediambientals.
Més enllà de les causes històriques que ho expliquen, podem seguir sense entendre massa bé la repartició dels escons al Congrés o al Senat. O que un candidat (e.g. Hillary Clinton) pugui guanyar unes eleccions en nombre de vots, però que sigui el seu adversari (Donald Trump) qui arribi a la presidència. Si ens centrem en els escons del Congrés, probablement trobarem molt estrany que el partit Demòcrata tingués 61.765.832 de vots en 2016 (4) i, amb 60.572.245 de vots en 2018, augmentés en 41 els seus escons al Congrés (5). O que amb 77.529.619 de vots en 2020 perdés 13 escons al Congrés (6). I és que, als USA, com a molts altres països, també a Espanya, i també a Catalunya, no és tan important els vots que guanyis com el fet d'on ho facis.
Naturalment, la sola idea de One person, One vote (7), terroritza a la dreta nord-americana: en realitat, no només a la dreta nord-americana (8). Res millor que donar-li un cop d'ull al mapa que pots trobar a continuació per entendre el perquè.
Si et llegeixes l'article d'Andrea Ruth que il·lustrava aquest mapa (9), veuràs que els arguments que utilitza la dreta nord-americana per perpetuar aquesta situació, basant-se en el discurs de la protecció de les minories, no és gaire diferent del que s'utilitza des de les posicions d'esquerra defensant els mateixos postulats. El problema és quan, per aquest tripijoc, la minoria arriba al poder i acaba imposant els seus programes de govern a la majoria. També ho és quan, parlant de minoria, hom oblida precisar a quina s'ha de protegir.
 |
| Source: Michael Ramirez, @Ramireztoons, 27.11.2016 |
Aquells que tenen ja una edat i no han perdut encara la memòria, recordaran que malgrat que les zones més industrialitzades i més poblades de Catalunya votaven partits d'esquerra, el Parlament de Catalunya va estar durant molts anys dominat per majoria absoluta per una coalició de dretes. Fet pel qual, tots els catalans eren catalogats amb aquella ideologia a la resta de l'estat espanyol.
Així què, abans de catalogar políticament tots els nord-americans en funció del perfil ideològic dels membres que ocupen els escons de les cambres parlamentàries federals o, fins i tot, del perfil ideològic del seu president, potser seria una bona idea reflexionar dos minuts en la realitat més propera.
I si el sistema electoral nord-americà ens sembla complicat, o fins i tot injust, potser no estaria de més pensar que fa part d'un sistema de govern que només els nord-americans poden decidir quan, com i per quin altre l'haurien de reemplaçar.
- Veure Everybody's Fine, publicat en aquest blog el 03.08.2021
- Pedro Vallín: El cine de Hollywood es y siempre fue progresista y emancipador, (El periodista de ‘La Vanguardia’ publica ‘¡Me cago en Godard!’) La Vanguardia, 06.10.2019
- Veure Creative Cartography: Six Californias Project, publicat en aquest blog el 11.08.2014
- Wikipedia: 2016 United States House of Representatives elections
- Wikipedia: 2018 United States House of Representatives elections
- Wikipedia: 2020 United States House of Representatives elections
- Wikipedia: One man, one vote
- Juan González Ibañez: Izquierda Unida pide un sistema electoral proporcional puro, El País, 07.11.1992
- Andrea Ruth: Why We Don’t Elect Presidents Via Popular Vote, RedState, 18.11.2016
No comments:
Post a Comment