Els '
divulgadores de mitos' (1) i les seves llegendes sobre
reconquestes, no li han dedicat un gran interès
al passat musulmà del què avui coneixem amb el nom de Catalunya. Però ningú s'ho hauria de prendre malament. Tampoc han dit mai gran cosa sobre els
atacs vikings al Rosselló i a l'Empordà de l'any 859 (2) o
la ràtzia hongaresa del 942 (3).
El relat dels '
divulgadores de mitos' només ens parla de
guerres entre Catalans i Sarraïns. I no admet distraccions inútils que ens puguin fer pensar que, finalment, més enllà d'
una èpica d'anar per casa, els exèrcits a sou dels
nobles carolingis i els seus descendents o, si ho preferiu, dels
comtes catalans, no eren gaire més poderosos que el grup de cavallers de
Monty Python and the Holy Grail (1975) .
Ja posats, el relat oficial tampoc ha fet mai un gran esforç per dir-nos que,
174 anys després d'haver passat a sang i foc l'Empordà i el Rosselló, els descendents d'aquells vikings van prendre possessió el 1116 de Tarraquna (Tarragona), passant a exercir un poder que estava subjecte únicament a l’autoritat del comte
Ramon Berenguer III.
Aquella estranya submissió podria tenir molt a veure amb el fet que, si els seus orígens carolingis ja el convertien en estranger, Ramon Berenguer III era a meitat viking. La seva mare, Mafalda de Pulla, era d’origen normand, tot com el seu avi i el seu besavi materns. Francament, crec que seria molt interessant que aquells que posen en dubte els orígens catalans de Ferran el Catòlic ens expliquessin quina era la catalanitat que hom podia trobar en l'arbre genealògic de Ramon Berenguer III i el seu fill Ramon Berenguer IV (4).
Tornant a la conquesta de
Tarraquna (Tarragona), ni
Ramon Berenguer III ni els seus ancestres no havien pogut ocupar i colonitzar abans aquelles terres. Tanmateix, segons Wikipedia (5):
Tarragona era un munt de runes i va romandre deshabitada durant llargs anys, i el seu clos i el seu territori van ser dominats alternativament pels catalans i pels sarraïns (que no eren catalans, clar), o bé restaren dins la zona de separació, sotmesa a les incursions dels uns i dels altres.
La prova que
el domini territorial no estava gens clar la tenim en què,
dos anys abans que els vikings ocupessin Tarraquna, els almoràvits van assetjar Barcelona, fent que una expedició a les Balears hagués de girar cua a correcuita, per a defensar la vila i el comtat (6).
Hom ha intentat
decorar la conquesta vikinga de
Tarraquna (Tarragona) dient que
els vikings van ocupar Tarraquna en 1116 enarborant la senyera (7). I res a fer si
la primera notícia que hom té de la senyera és a un segell de cera l'any 1150, sota
Ramon Berenguer IV (8). Clar què, també han oblidat de dir-nos alguna cosa sobre
què va passar amb aquells vikings mesos més tard, quan els almoràvits van recuperar Tarraquna i la van conservar fins que
Ramon Berenguer IV de Barcelona la va ocupar el 30 de desembre de 1148, amb les mateixes tropes mercenàries amb què s'apoderaria més tard de
Turtuixa (Tortosa) (9).
Probablement els vikings van fugir de Tarraquna seguint l'estratègia del 'cames me valguen', però van tornar per la segona conquesta de la vila. Com no hi havia gran cosa a saquejar ni gent a qui matar o esclavitzar, l’arquebisbe de Tarragona va decidir en 1168 donar l'ordre d'assassinar al fill del cabdill dels vikings: Robert de Culley (que, com tothom sap, es tradueix al català com Robert d’Aguiló). Tres anys més tard, els germans del difunt Culley/Aguiló van decidir venjar-se empalant l'arquebisbe (cf. 7). Eren els temps d'aquella Catalunya èpica que sempre ens han presentat com una mena d'Arcàdia feliç.
Tarraquna no es podia comparar amb
Turtuixa. La ciutat, que en temps dels romans s'anomenava
Dertosa,
tenia una grandària modesta (més o menys com la de
Barcino) però d’una importància cabdal: es trobava a la intersecció de la
Via Augusta amb el
riu Iber (Ebre) i posseïa un port fluvial i marítim car, en aquella època, el
Delta de l'Iber no tenia les dimensions actuals i la ciutat es trobava a un estuari que l'apropava al mar (10). La desforestació de l'Aragó vindria més tard. I amb ella els sediments que van configurar un Delta que avui es troba en franca regressió per manca de sediments.
Després de l'arribada dels musulmans i la conversió a l'Islam de la majoria dels seus habitants -altres van seguir professant la fe jueva (11)-, la ciutat controlava les comunicacions cap als territoris cristians del nord i era una important via de navegació fins a
Saraqusta (Saragossa). Tenia tots els serveis d'una capital andalusina: una gran mesquita -que seria substituïda posteriorment per una catedral- banys públics i mercats. La indústria de la fusta, que es nodria de les pinedes dels Ports, permetia l'activitat de les drassanes. La ciutat també va assolir una important activitat exportadora arreu de la Mediterrània.
Si la primera conquesta '
catalana' de
Tarraquna va ser l'obra dels
vikings, potser t'interessarà saber que, per la seva segona conquesta i la de
Turtuixa,
Ramon Berenguer IV va arreplegar un exèrcit de mercenaris arreu d'Europa. Mercenaris de la
República de Gènova; de la vescomtessa
Ermengarda de Narbona i de
Guillem de Montpeller. De
Bertran de Tolosa i també de l'abat
Esteve de Monteflabon, que es presentaria amb un grup nombrós de croats des de
Lorena. També van participar-hi les ordres dels
Hospitalers i dels Templers. I a tot aquest
guirigall de mercenaris, també se'ls hi va afegir un cert nombre de cavallers
aragonesos,
normands, anglesos (anglicós) i un reduït contingent de
pisans (cf. 5).
A Wikipedia també diuen que els nobles catalans hi eren nombrosíssims, però només afegeixen que sembla que hi havia el comte de Pallars Jussà, Arnau Mir. I afegeixen que també hi havia els ciutadans de Barcelona sota les ordres dels Montcada, que formaren un important contingent armat (cf. 5).
Probablement perquè
la població de Turtuixa doblava en nombre a la de Barcelona, aquell exèrcit de mercenaris es va mostrar incapaç de prendre una ciutat defensada pels seus habitants. I
si no hagués sigut per la flota, el coneixement en les modernes arts de guerra i l'extraordinària motivació pel botí dels genovesos, tot aquell 'gang de carallots' hauria hagut de girar cua amb les mans buides, com ja havia passat abans amb altres setges precedents de
Turtuixa (cf. 5) els anys 804, 808, 809 (12), 1092-1093, 1095 i 1097 (13).
Sobre el setge de
Turtuixa i la conquesta de la ciutat et proposo llegir un bon resum a l'article que li dedica Wikipedia (cf. 5). Sobre què va passar amb la població que vivia fora de les muralles, no trobaràs gran cosa, ni per aquest setge ni per gairebé per cap altre. Tampoc sobre l'impacte ecològic de les tales brutals d'arbres realitzades pels genovesos, dedicades a la construcció de màquines de guerra. Sobre la sort que va córrer la població autòctona que vivia a
Turtuixa, pots trobar coses com aquestes (14):
Amb la capitulació, la ciutat de Tortosa i els seus ciutadans musulmans s’estalviaven el saqueig de la població i s'asseguraven certs drets garantits pel poder comtal, tals com professar lliurement la seva religió, els seus llocs de culte (mesquites) i conservar íntegrament llurs propietats (...)
Com ja pots imaginar, les condicions pactades no foren respectades. Les mesquites es van convertir en esglésies. No solament no es van respectar els patrimonis, sinó que es va esclavitzar als musulmans i se’ls va adscriure a la terra (…) en virtut d’una colonització “internacional” i cristiana de la ciutat, amb repobladors genovesos, normands, francs, catalans o aragonesos, que van optar per quedar-se a la ciutat un cop conquerida. Per la seva banda, la família dels Montcada va apoderar-se d'un terç de la ciutat, i els genovesos van optar per quedar-se amb una illa de l'Ebre.
En fi,
va ser un xic més complicat que tot això car, a l'hora de repartir el pastís, o bé no va saber explicar-se massa bé quan va negociar amb els mercenaris el botí al que tindrien dret, o les matemàtiques no van ser mai el fort de
Ramon Berenguer IV. En tot cas,
tot aquell guirigall de mercenaris es va sentir estafat pel compte (15).
Com a resultat d'aquella conquesta (car els ocupants no tenien
res a reconquerir a unes terres on mai no havien tingut cap arrel),
la població iberoromana que s'havia convertit segles abans a l'Islam es va veure esclavitzada per tot aquell guirigall de mercenaris vinguts d'arreu d'Europa.
Tots aquells mercenaris estrangers, començant pel comte, acabarien sent
part integrant i dominant d'una nova nació de la qual quedarien exclosos i espoliats els habitants autòctons que s'havien convertit segles abans a l'Islam.
Altres articles publicats d'aquesta sèrie
- Jorge Dioni: Somos la antiespaña (I): los árabes fuimos nosotros, La Marea, 12.06.2019
- Wikipedia: Expedició normanda de 859 || Marc Pons: Quan els víkings van saquejar Empúries, elnacional.cat, 04.12.2016
- Wikipedia: Ràtzia hongaresa
- Wikipedia: Ramon Berenguer IV
- Wikipedia: Setge de Turtuixa (1148)
- Wikipedia: Alí ibn Yússuf
- Marc Pons: Quan els vikings enarboraven la senyera, elnacional.cat, 27.05.2018
- Wikipedia: Senyera Reial
- Wikipedia: Turtuixa
- Eliseu T. Climent: Tortosa.Tres cultures i un riu, El Temps, 24.09.2018
- Tortosa Turisme: El Call Jueu
- Wikipedia: Setge de Turtuixa (804), Setge de Turtuixa (808), Setge de Turtuixa (809)
- Antoni Virgili: Els aragonesos en la conquesta del Baix Ebre(1148-1212), Recerques 62 (2011) 37-68, Associació Recerques. Història, Economia, Cultura ISSN 0210-380X
- Ferran Vital: La conquesta de Tortosa: la croada catalana, Sàpiens, 14.06.2011
- Antoni Virgili: La cruzada de Turtuixa y la feudalización de la región de Ṭortosa (1148-1200), Actes des rencontres de Gérone (26-27 novembre 1992) et de Rome (5-7 mai 1994), Publications de l'École Française de Rome Année 1998 241 pp. 99-121
