|
Un vell relat compartit per la majoria dels 'divulgadores de mitos' cristians i musulmans ens ha explicat durant segles que les tropes àrabs van invadir la península Ibèrica. Aquest relat va justificar durant molts segles una reconquesta fictícia, basada en l'apropiació de terres i de persones per aquells (visigots, hispanoromans del nord) que mai no van perdre allò que mai els va pertànyer.
Una invasió àrab?
No sé si recordaràs que, al darrer paràgraf amb què vaig tancar l'article anterior (1), deia que: Poc temps abans de la invasió musulmana, després de segles de dominació visigoda, d'epidèmies, de guerres i d'opressió religiosa, la població de la península Ibèrica no arribava ni tan sols al nivell que havia tingut a l'inici de la conquesta romana (2).
És en aquest context que cal situar la història del desembarcament de les tropes musulmanes a la península Ibèrica, força ben explicada i documentada per Wenceslao Segura González (3). També per molts altres investigadors al voltant dels quals hi ha un gran consens sobre el nombre dels invasors 'musulmans' (no oblidem mai que els visigots també eren uns invasors!): Tariq va passar a la Península amb una força de 12.000 homes. I que després d'una demanda de reforços, 5.000 homes més s'hi van afegir (cf. 3 - p. 112). També hi ha una quasi unanimitat sobre el seu origen: Amazics en la seva immensa majoria, amb una proporció ínfima d'àrabs (cf. 3 - p. 106, 124-130).
Una invasió amazic?
Abans de l'arribada de l'Islam al nord d'Àfrica, una part important dels Amazics eren el que avui diríem idòlatres. Però tot i que la majoria s'havia convertit al cristianisme des de la fe judaica, molts d'ells encara practicaven el judaisme (cf. 3 - p. 118).
La conversió dels Amazics a la religió musulmana arrenca amb la derrota de la reina Kahina (4) i el perdó a les seves tropes a canvi d'unir-se a unes tropes musulmanes que necessitaven desesperadament de reforços. L'assimilació, igual que va passar més tard a la península Ibèrica amb els hispanoromans, va ser molt lenta. Fins i tot cal parlar de segles i, en molts casos, no va arribar mai a la pràctica de la llengua àrab (cf. 3 - p. 119).
I així arribem al moment en què Wenceslao Segura González (cf. 3 - p. 119) deixa anar, 'de forma hipotètica' i en la línia de revisió de la historiografia oficial que més tard defensarà Emilio González Ferrín (6) una veritable pedrada que treu de polleguera a la historiografia oficial espanyola (7).
L'últim rei dels visigots, Roderic (8) va arribar al poder de forma violenta i ho va fer contra els interessos dels familiars del rei a qui va succeir: Witiza (cf. 3 - p. 114). I aquests familiars van decidir acabar amb ell. Traint-lo i negociant secretament amb els musulmans del Magrib el seu pas de l'estret de Gibraltar per acabar amb Roderic i tornar a aconseguir el poder.
El que sembla que ningú no s'esperava és que la Batalla de Guadalete va tenir com a conseqüència la completa destrucció de l'exèrcit visigot, la mort del monarca i la de la seva elit cortesana: tant dels partidaris com dels adversaris de Roderic.
Tot plegat va paralitzar el sistema polític, però la noblesa visigoda regional es va adaptar molt ràpidament a la nova situació, negociant amb els invasors la conservació del seu estatus polític i econòmic (9).
Cinc anys després d'aquella batalla, entre els anys 716 i 725, l'expansió musulmana (anomenem-la així) es va estendre a Septimània, última província visigoda, posant fi a el Regne Visigot d'Hispània i inaugurant el període islàmic en la història de les actuals Espanya i Portugal (9). Per dur a terme aquesta expansió, els musulmans van poder comptar amb el suport de part de la població jueva, molt nombrosa a la Bètica, a la Gàl·lia Narbonense i a tota la conca mediterrània. En particular als centres urbans, destacant, entre altres, les comunitats de Narbona, Tarragona, Sagunt, Elx, Lucena, Elvira, Còrdova, Mèrida, Saragossa, Sevilla, Màlaga i la capital, Toledo (10).
Preguntes obertes
Els àrabs van recuperar les conquestes militars dels amazics, els centres de poder civil i militar dels territoris conquerits i els van amarar dels preceptes de l'Islam i el seu gran bagatge cultural. Van engegar un intens procès d'islamització que va tenir com a resultat la conversió de la majoria dels hispanoromans d'aquells territoris, però també dels membres de la noblesa visigoda que van negociar la conservació del seu estatus polític i econòmic. Tampoc podem oblidar que, com sembla que també va passar a Palestina, probablement un gran nombre de jueus també es va convertir a l'Islam.
Però com veurem més endavant, el nombre d'àrabs a Al-Àndalus no va ser mai gaire important. I aquells que van arribar-hi es van barrejar de tal manera amb la població autòctona que la seva empremta genètica és avui completament residual comparada a la que va deixar la població d'origen nord-africà o la d'origen jueu sefardita.
Si l'empremta genètica que van deixar els àrabs i els descendents de les tribus bàrbares que van envair la península Ibèrica: sueus, visigots, francs ... és gairebé insignificant i la dels àrabs i amazics no sembla gaire important ... De què ens estan parlant exactament quan es refereixen a la Reconquesta? Si els jueus ja vivien a la península Ibèrica abans que arribessin els romans ... Quin era realment l'origen dels pobles que s'hi enfrontaven sota el comandament dels descendents de la noblesa àrab, visigoda o la dels francs? Quin tipus d'enfrontament absurd entre els conversos a una de les tres religions estrangeres que compartien el seu origen abrahàmic que tindria com a resultat la mort o l'expulsió dels descendents dels pobladors autòctons que vivien a la península Ibèrica abans de l'arribada de tota mena d'invasors?
Lectura recomanada: Edmundo Fayanás: Kahina de Mauritania, nuevatribuna.es, 29.01.2012
Altres articles publicats d'aquesta sèrie
Una invasió àrab?
No sé si recordaràs que, al darrer paràgraf amb què vaig tancar l'article anterior (1), deia que: Poc temps abans de la invasió musulmana, després de segles de dominació visigoda, d'epidèmies, de guerres i d'opressió religiosa, la població de la península Ibèrica no arribava ni tan sols al nivell que havia tingut a l'inici de la conquesta romana (2).
És en aquest context que cal situar la història del desembarcament de les tropes musulmanes a la península Ibèrica, força ben explicada i documentada per Wenceslao Segura González (3). També per molts altres investigadors al voltant dels quals hi ha un gran consens sobre el nombre dels invasors 'musulmans' (no oblidem mai que els visigots també eren uns invasors!): Tariq va passar a la Península amb una força de 12.000 homes. I que després d'una demanda de reforços, 5.000 homes més s'hi van afegir (cf. 3 - p. 112). També hi ha una quasi unanimitat sobre el seu origen: Amazics en la seva immensa majoria, amb una proporció ínfima d'àrabs (cf. 3 - p. 106, 124-130).
Una invasió amazic?
Abans de l'arribada de l'Islam al nord d'Àfrica, una part important dels Amazics eren el que avui diríem idòlatres. Però tot i que la majoria s'havia convertit al cristianisme des de la fe judaica, molts d'ells encara practicaven el judaisme (cf. 3 - p. 118).
La conversió dels Amazics a la religió musulmana arrenca amb la derrota de la reina Kahina (4) i el perdó a les seves tropes a canvi d'unir-se a unes tropes musulmanes que necessitaven desesperadament de reforços. L'assimilació, igual que va passar més tard a la península Ibèrica amb els hispanoromans, va ser molt lenta. Fins i tot cal parlar de segles i, en molts casos, no va arribar mai a la pràctica de la llengua àrab (cf. 3 - p. 119).
Los elementos bereberes que participaron durante los primeros años en la dominación de la península ibérica pertenecían en su gran mayoría al grupo de los al-Butr -tribus norteafricanas que se resistieron a la romanización, tanto romana como bizantina, con indudables prácticas paganas o conversos al judaísmo-, en contraposición al tronco de los Baranis, tribus más romanizadas y cristianizadas, asentadas en los núcleos urbanos costeros. Ambos grupos se extenderían desde la actual Túnez hasta las costas atlánticas de Marruecos (5).És un bon moment per recordar que la comunitat jueva del nord d'Àfrica era almenys tan antiga, si no més, que l'establerta a la península Ibèrica. I que, seguint les pràctiques de proselitisme que ja havíem vist a l'article anterior, als seus membres més antics se'ls hi havien afegit algunes tribus Amazics que s'havien judaïtzat. Però també un gran nombre de jueus que havien fugit de les persecucions religioses que tenien lloc al Regne Visigot.
I així arribem al moment en què Wenceslao Segura González (cf. 3 - p. 119) deixa anar, 'de forma hipotètica' i en la línia de revisió de la historiografia oficial que més tard defensarà Emilio González Ferrín (6) una veritable pedrada que treu de polleguera a la historiografia oficial espanyola (7).
Esto nos lleva a plantear, de forma hipotética, la relación previa que pudo existir entre los judíos españoles y los judíos beréberes que participaron en la conquista. No sólo habían mantenido negociaciones algunos años antes de la invasión para llevar a cabo un golpe de mano en España (sic), sino que ahora se encontraban frente a frente. Los judíos españoles (sic) debieron ver en esto el logro de los objetivos que se trazaron dieciséis años antes. Parece lógico suponer que esta relación de hermandad entre unos y otros debió facilitar la valiosísima colaboración que prestaron los judíos españoles (sic) a las tropas berberiscas en los primeros momentos de la invasión (cf. 3 - p. 119)La darrera imbecil·litat dels visigots?
L'últim rei dels visigots, Roderic (8) va arribar al poder de forma violenta i ho va fer contra els interessos dels familiars del rei a qui va succeir: Witiza (cf. 3 - p. 114). I aquests familiars van decidir acabar amb ell. Traint-lo i negociant secretament amb els musulmans del Magrib el seu pas de l'estret de Gibraltar per acabar amb Roderic i tornar a aconseguir el poder.
El que sembla que ningú no s'esperava és que la Batalla de Guadalete va tenir com a conseqüència la completa destrucció de l'exèrcit visigot, la mort del monarca i la de la seva elit cortesana: tant dels partidaris com dels adversaris de Roderic.
Tot plegat va paralitzar el sistema polític, però la noblesa visigoda regional es va adaptar molt ràpidament a la nova situació, negociant amb els invasors la conservació del seu estatus polític i econòmic (9).
Cinc anys després d'aquella batalla, entre els anys 716 i 725, l'expansió musulmana (anomenem-la així) es va estendre a Septimània, última província visigoda, posant fi a el Regne Visigot d'Hispània i inaugurant el període islàmic en la història de les actuals Espanya i Portugal (9). Per dur a terme aquesta expansió, els musulmans van poder comptar amb el suport de part de la població jueva, molt nombrosa a la Bètica, a la Gàl·lia Narbonense i a tota la conca mediterrània. En particular als centres urbans, destacant, entre altres, les comunitats de Narbona, Tarragona, Sagunt, Elx, Lucena, Elvira, Còrdova, Mèrida, Saragossa, Sevilla, Màlaga i la capital, Toledo (10).
Preguntes obertes
Els àrabs van recuperar les conquestes militars dels amazics, els centres de poder civil i militar dels territoris conquerits i els van amarar dels preceptes de l'Islam i el seu gran bagatge cultural. Van engegar un intens procès d'islamització que va tenir com a resultat la conversió de la majoria dels hispanoromans d'aquells territoris, però també dels membres de la noblesa visigoda que van negociar la conservació del seu estatus polític i econòmic. Tampoc podem oblidar que, com sembla que també va passar a Palestina, probablement un gran nombre de jueus també es va convertir a l'Islam.
Però com veurem més endavant, el nombre d'àrabs a Al-Àndalus no va ser mai gaire important. I aquells que van arribar-hi es van barrejar de tal manera amb la població autòctona que la seva empremta genètica és avui completament residual comparada a la que va deixar la població d'origen nord-africà o la d'origen jueu sefardita.
Com sembla demostrar un estudi sobre la genètica de la població espanyola publicat el 2008 (11) (12): l'11% de l'herència genètica dels espanyols és d'origen nord-africà, el 20% jueu sefardita i el 69% restant ibèric autòcton.L'empremta genètica dels descendents de les tribus bàrbares que van envair la península Ibèrica: sueus, visigots, francs ... és tan o més insignificant que la dels descendents dels àrabs. Sembla doncs que podem deduir que la conquesta musulmana del Regne Visigot es va dur a terme per Amazics nord-africans, que no han deixat sinó la meitat de l'empremta genètica que van deixar els jueus originaris de Judea.
Si l'empremta genètica que van deixar els àrabs i els descendents de les tribus bàrbares que van envair la península Ibèrica: sueus, visigots, francs ... és gairebé insignificant i la dels àrabs i amazics no sembla gaire important ... De què ens estan parlant exactament quan es refereixen a la Reconquesta? Si els jueus ja vivien a la península Ibèrica abans que arribessin els romans ... Quin era realment l'origen dels pobles que s'hi enfrontaven sota el comandament dels descendents de la noblesa àrab, visigoda o la dels francs? Quin tipus d'enfrontament absurd entre els conversos a una de les tres religions estrangeres que compartien el seu origen abrahàmic que tindria com a resultat la mort o l'expulsió dels descendents dels pobladors autòctons que vivien a la península Ibèrica abans de l'arribada de tota mena d'invasors?
Lectura recomanada: Edmundo Fayanás: Kahina de Mauritania, nuevatribuna.es, 29.01.2012
Altres articles publicats d'aquesta sèrie
- Veure Venim del nord, tornem del sud (3), publicat en aquest blog el 29.10.2020
- Wikipedia: Evolución de la población española en la época precensal - Reino visigodo
- Wenceslao Segura González: XIII centenario del desembarco de Tarif ibn Malik: (Tarifa, julio de 710). Volumen 11 de Al Qantir: Monografías y documentos sobre la historia de Tarifa, ISSN 2171-5858, Ediciones Tarifeñas, 2011, 5. El comienzo de la conquista musulmana de España
- Edmundo Fayanás: Kahina de Mauritania, nuevatribuna.es, 29.01.2012 || Wikipedia: Dihya / Al-Kahina [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Conquista musulmana de la península ibérica - Bereberes
- Patricia R. Blanco: ‘Cuando fuimos árabes’: La posverdad sobre Al Andalus, El País, 06.03.2018
- Patricia R. Blanco: El “fraude” que intenta tergiversar la historia de Al Andalus, El País, 09.04.2018
- Wikipedia: Roderic [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Reino Visigodo de Toledo - El final de la Hispania visigoda
- Wikipedia: Regne visigot [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Conquista musulmana de la península ibérica - Contexto
- Veure Venim del nord, tornem del sud (1)
- Am J Hum Genet: The Genetic Legacy of Religious Diversity and Intolerance: Paternal Lineages of Christians, Jews, and Muslims in the Iberian Peninsula, The American Journal of Human Genetics, 12.12.2008; 83(6): 725–736, doi: 10.1016/j.ajhg.2008.11.00
No comments:
Post a Comment