| Great Mosque of Cordoba in the 10th century, Youtube, 26.03.2020 |
Hom considera que l'expansió musulmana fora de la península aràbiga comença després de la mort de Mahoma al 632. En gairebé 100 anys l'islam, afavorit en primera instància per la debilitat de l'Imperi bizantí, es va estendre per bona part del nord de l'Àfrica, Pèrsia, la part meridional de l'Àsia Central, l'oest del subcontinent indi i bona part de la península Ibèrica, fins a ser derrotats al cor del que avui és França a la batalla de Poitiers (732) i, ja fora d'Europa, en altres batalles davant els bizantins i els hindús.
Clar que van arribar arquitectes i artesans per construir els més bells edificis del món islàmic: com ara la Mesquita de Còrdova o L'Alhambra de Granada. Però tampoc podem oblidar que hi havia arquitectes andalusins que van emigrar a altres terres musulmanes, com ara Abu Isaq Es Saheli (15), o filòsofs i metges musulmans com Averrois (16) o jueus, com Maimònides (17). Tot com una llarga llista de científics (18).
Els ports d'al-Àndalus també estaven plens de comerciants i marins que negociaven carregaments d'espècies, perfums, teixits, fruites mai abans vistes a Occident ... I molt probablement, mentre alguns d'ells menjaven tagín, altres es permetrien el luxe de menjar mel i mató, xurros o bunyols (19) Però en molt poc temps, molts d'aquells productes eren ja de producció local i la seva qualitat permetia que s'exportessin des d'aquells ports a arreu de la Mediterrània. Productes com el lli o la seda (la fibra tèxtil per excel·lència de la indústria andalusí), el fil d'or i la producció de tapissos que, per la seva qualitat, es venien a Orient a preus molt alts (20).
Arribats a aquest punt, potser val la pena recordar que la majoria de la població d'al-Àndalus era d'origen ibèric, majoritàriament convertida a l'Islam. Veurem més endavant què va acabar passant amb ells i on van acabar. Sense caure en cap tipus de xovinisme, també els estrats més elevats de la jerarquia andalusina tenia sang ibèrica a les venes, que ja és molt més del que es pot dir d'algunes monarquies cristianes.
També val la pena saber que, malgrat les al·lèrgies dels 'divulgadores de mitos' (tots!) per tot allò que no sigui un estat altament centralitzat, el període dels regnes de Taifes va marcar el més gran esplendor cultural d'Al-Àndalus (21). Sense oblidar la importància de l'activitat industrial, ni d'uns productes s'exportaven arreu de la Mediterrània. O d'unes tècniques agrícoles que estaven a anys llum del que es coneixia a Occident.
Seguim mirant aquella societat amb els ulls del present i oblidem que hi havia una sòlida xarxa urbana on destacaven ciutats com Toledo, com a punt estratègic i cultural, o d'altres com Sevilla, Saragossa, Tudela, Lleida i Calataiud. Però també Mèrida, Màlaga, Granada o València.
I si parlem de la ciutat més important en temps del Califat, cal recordar que Còrdova superava els 250 000 habitants en 935 i va superar els 400 000 l'any 1000, el va fer d'aquesta ciutat una de les més grans ciutats del món i un centre financer, cultural, artístic i comercial de primer ordre durant el segle X: la segona ciutat d'Europa després de Constantinoble. Just per comparació, l'any 1000 Barcelona tenia 1.500 habitants i no arribaria a tenir la població que tenia Còrdova fins el 1887.
Altres articles publicats d'aquesta sèrie
Els macedonis van estendre la cultura hel·lena als territoris que van ocupar. També ho van fer els romans. Però a ningú li passa pel cap dir que els grecs eren la població majoritària d'Asia Menor, el mig Orient o Egipte. Tampoc els ciutadans romans nascuts a les ribes del Tiber eren la població majoritària a tota la Mediterrània, fins a Germània o bona part de la Gran Bretanya. Els vencedors podien imposar la seva cultura, la seva religió o, fins i tot, la seva llengua com oficials. Anar més lluny, és quelcom que crec que només s'ha fet a la península Ibèrica, considerant com a àrabs a tots aquells que un dia van decidir convertir-se a la religió musulmana.Ja hem vist a l'article precedent d'aquesta sèrie que les tropes musulmanes que van acabar amb els visigots estaven constituïdes majoritàriament per tribus Amazics (2) de molt recent islamització. Tot i que eren molt escassos, seria estúpid negar que també hi havia àrabs entre els invasors. El problema seria identificar quants àrabs van sobreviure a les guerres intestines que van tenir lloc fins a la implantació de l'emirat per Abderraman I (3).
Per exemple, els iemenites, els primers àrabs a arribar i en rebre per tots els cantons (4), tot i que ells no es defensaven gens malament (5). O fins i tot, les tropes tribals sirianes i egípcies que van ser enviades per combatre les revoltes Amazics del nord d'Africa i van acabar refugiant-se a correcuita a la península. Però jo no aniria tan lluny com per a considerar sirians i egipcis com a àrabs (6) (7).Seguint amb Abderraman I (cf 3), no seria just oblidar que el primer emir de Córdoba havia fugit de Síria buscant refugi a la tribu Amazic d'on era originaria la seva mare, una concubina esclava cristiana (8). Si se't fa estrany l'origen del primer emir Omeia, pot ser que pagui la pena recordar que les cròniques descrivien a Abderraman III: el primer califa Omeia de Còrdova (9), com un home pèl-roig, amb la pell summament blanca i uns ulls tan blaus com el cel. El mateix li va passar al seu fill, Al-Hakam II (10), a qui també el delatava el seu pèl-roig.
Hom deia que, a la fi, ja no hi havia gairebé sang àrab en els Omeies, car la majoria havia tingut descendència amb princeses de Navarra que havien estat lliurades pels reis com a garantia a l'hora de segellar un acord. La famosa sang i eel color del cabell dels Omeies (11) es va acabar convertint en un tema que semblava interessar molt més als historiadors dretes que no pas el trist destí d'aquelles princeses (12).A Al-Àndalus també va haver-hi una immigració d'artesans, agricultors i, sobretot comerciants d'altres terres de l'Islam. Però no podem caure en el parany d'associar aquests immigrants únicament com a àrabs.
Si prenem l'exemple l'arquitectura, al s. VII el nivell de coneixements arquitectònics i artístics de les tribus àrabs era molt elemental i no tenia cap tradició en l'art monumental (13). En molt poc temps, l'art islàmic (que no àrab), va saber assimilar les tradicions culturals dels pobles conquerits. El resultat va ser un llenguatge propi d'una bellesa brutal en les seves manifestacions arquitectòniques, artístiques i literàries. Una assimilació de coneixements precedents que també es va saber transportar als coneixements científics.En el cas concret de la península Ibèrica no podem oblidar dues grans variants (14): l'art mossàrab: el dels cristians que vivien en zona musulmana, o que van emigrar des d'Al-Àndalus als regnes cristians de nord influint de manera notable en el preromànic local; i l'art mudèjar: el dels musulmans que vivien en zona cristiana, molts d'ells especialitzats en artesanies de la construcció.
Clar que van arribar arquitectes i artesans per construir els més bells edificis del món islàmic: com ara la Mesquita de Còrdova o L'Alhambra de Granada. Però tampoc podem oblidar que hi havia arquitectes andalusins que van emigrar a altres terres musulmanes, com ara Abu Isaq Es Saheli (15), o filòsofs i metges musulmans com Averrois (16) o jueus, com Maimònides (17). Tot com una llarga llista de científics (18).
Els ports d'al-Àndalus també estaven plens de comerciants i marins que negociaven carregaments d'espècies, perfums, teixits, fruites mai abans vistes a Occident ... I molt probablement, mentre alguns d'ells menjaven tagín, altres es permetrien el luxe de menjar mel i mató, xurros o bunyols (19) Però en molt poc temps, molts d'aquells productes eren ja de producció local i la seva qualitat permetia que s'exportessin des d'aquells ports a arreu de la Mediterrània. Productes com el lli o la seda (la fibra tèxtil per excel·lència de la indústria andalusí), el fil d'or i la producció de tapissos que, per la seva qualitat, es venien a Orient a preus molt alts (20).
Arribats a aquest punt, potser val la pena recordar que la majoria de la població d'al-Àndalus era d'origen ibèric, majoritàriament convertida a l'Islam. Veurem més endavant què va acabar passant amb ells i on van acabar. Sense caure en cap tipus de xovinisme, també els estrats més elevats de la jerarquia andalusina tenia sang ibèrica a les venes, que ja és molt més del que es pot dir d'algunes monarquies cristianes.
També val la pena saber que, malgrat les al·lèrgies dels 'divulgadores de mitos' (tots!) per tot allò que no sigui un estat altament centralitzat, el període dels regnes de Taifes va marcar el més gran esplendor cultural d'Al-Àndalus (21). Sense oblidar la importància de l'activitat industrial, ni d'uns productes s'exportaven arreu de la Mediterrània. O d'unes tècniques agrícoles que estaven a anys llum del que es coneixia a Occident.
Seguim mirant aquella societat amb els ulls del present i oblidem que hi havia una sòlida xarxa urbana on destacaven ciutats com Toledo, com a punt estratègic i cultural, o d'altres com Sevilla, Saragossa, Tudela, Lleida i Calataiud. Però també Mèrida, Màlaga, Granada o València.
I si parlem de la ciutat més important en temps del Califat, cal recordar que Còrdova superava els 250 000 habitants en 935 i va superar els 400 000 l'any 1000, el va fer d'aquesta ciutat una de les més grans ciutats del món i un centre financer, cultural, artístic i comercial de primer ordre durant el segle X: la segona ciutat d'Europa després de Constantinoble. Just per comparació, l'any 1000 Barcelona tenia 1.500 habitants i no arribaria a tenir la població que tenia Còrdova fins el 1887.
Altres articles publicats d'aquesta sèrie
- Wikipedia: Expansión musulmana
- Wikipedia: Berbers [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Abderramán I
- Al Wasif, M.-F. (1990). La inmigración de árabes yemeníes a al-Andalus desde la conquista islámica (92/711) hasta fines del siglo II / VIII, Anaquel de estudios árabes, ISSN 1130-3964, Nº 1, 1990, págs. 203-219. Texto completo (pdf)
- Wikipedia: Almanzor, Sitio de Barcelona (985) || Santiago Tarín: Y entonces llegó Almanzor, La Vanguardia, 18.08.2015
- Manuel Martinez Marco: Los soldados egipcios y sirios que se instalaron en Murcia, Descubriendo Murcia, 06.12.2013
- Roberto Marín Guzmán: Los grupos étnicos en la España musulmana: diversidad y pluralismo en la sociedad islámica medieval. Revista Estudios, ISSN-e 1659-3316, ISSN 1659-1925, Nº. 17, 2003, págs. 169-215. Texto completo (pdf)
- Fernando Martínez Laínez: La gran expansión del Islam: los Omeyas, La Vanguardia, 09.08.2019
- Wikipedia: Abderramán III
- Wikipedia: Alhakén II
- Donat que els pèl-roigs no abunden a Navarra i els magrebins, a diferència dels cristians peninsulars, coneixien des de feia molt de temps la Henna, proposo que cadascú faci les seves interpretacions sobre el color del cabell dels Omeies.
- L'Espagne d'al-Andalus: quel rôle l'immigration a-t-elle joué dans la conquête?, Le Figaro, 05.02.2018 || Manuel P. Villatoro: El origen esclavo y cristiano que ocultaron los grandes califas de Córdoba, ABC Historia, 02.11.2018 || Alvaro Van Der Brule: Las cinco mujeres vascas que fueron sultanas en Córdoba en los tiempos de Abderramán, El Confidencial, 06.04.2019 || Ana Belén Soage: Desmitificando Al-Ándalus, Atalayar, 16.09.2019
- Rafael Azuar Ruiz: Las técnicas constructivas en Al-Àndalus. El origen de la sillería y del hormigón de tapial, V Semana de estudios medievales : Nájera, 1 al 15 de agosto de 1994 / coord. por José Ignacio de la Iglesia Duarte, 1995, ISBN 84-87252-45-1, págs. 125-142 || Arquitectura andalusí, Al-Andalus y la Historia
- Wikipedia: Arte hispanomusulmán
- Wikipedia: Abu Isaq Es Saheli
- Wikipedia: Averrois
- Wikipedia: Moisès Maimònides
- Wikipedia: Científicos de al-Ándalus
- Cherif Abderrahman Jah: El comercio en Al-Andalus, Fundación de Cultura Islámica, 27.07.2002
- Las industrias del textil, el cuero y la madera en al-Andalus, El saber andalusí || Laura Rodríguez Peinado: La producción textil en al-Andalus: origen y desarrollo, Anales de Historia del Arte, 2012, Vol. 22, Núm. Especial (II), 265-279
- Pierre Guichard and Bruna Soravia: Los Reinos de Taifas: Fragmentación Politica y Esplendor Cultural (Al-Andalus), Málaga, Ed. Sarriá, 2005 || Dénia. Poder i el mar en el segle XI: El regne taifa dels Banu Mugahid Dénia. Editores/as: Franco Sánchez, F., Gisbert Santonja, J. A., Universitat d'Alacant, 2018
No comments:
Post a Comment