Je te propose donc de jeter un coup d’œil aux vidéos ci-dessus pour constater que, finalement, Johann Schneider-Ammann a réussi complètement son pari et a fait rire la planète entière en 2016. Cependant, étant donné qu'on n'est jamais mieux servi que par soi-même, je te recommande vivement de voir la vidéo des gars de la chaîne alémanique SRF: Johann Schneider-Ammanns Ansprache: Making of, où tu peux trouver aussi les hilarantes versions en allemand et en italien de cette mémorable allocution.
Tout porte à croire que la tâche de dépasser son prédécesseur ne sera pas simple pour l'argovienne Doris Leuthard, qui présidera la Confédération en 2017, pour la 2e fois. Cependant, il faut lui donner le temps pour qu'elle puisse développer un talent qu'elle a laissé déjà entrevoir dans le passé: Gymkhana - Anfrage im Parlament - Doris Leuthard antwortet. Cependant, c'est aussi vrai que nous avons des parlementaires parmi les plus drôles du continent: Savary, Merz, ...
El passat 1er. de Novembre, The Independent (1) ens parlava d'una nova cervesa: Sky.P.A., una India pale ale (2) produïda per una cerveseria d'Edimburg: Innis and Gunn (3), que presentava com a novetat que l'aigua amb la que estava fabricada havia estat obtinguda per un dispositiu en suspensió, equipat amb una turbina i un condensador que aspirava la humitat directament dels núvols abans de refredar-la i transformar-la en aigua.
Com pots veure en aquest vídeo del 2015, l'obtenció d'aigua dels núvols per la fabricació de cervesa ja fa temps que es coneix al desert d'Atacama (4), a Xile. Els dispositius que permeten capturar la humitat de les espesses boires que travessen aquest desert es coneixen amb el nom de Atrapanieblas (5) i han donat el seu nom a una Scottish ales (6) i també a una Brown ale (7) produïdes amb l'aigua obtinguda a la reserva ecològica Cerro Grande, a la Comunidad Agrícola de Peña Blanca (8) a la província del Limarí, dins de la regió de Coquimbo (9).
Ara que ja ha passat el dia de nadal, potser valgui la pena donar un cop d'ull als mapes i infografies que, sobre aquesta temàtica, va publicar el passat 16.12.2016 Aleks Buczkowski a les pàgines de geoawesomeness.com: Top 15 maps and charts that explain Christmas. A continuació et passo un exemple d'infografia esperant que't desperti la curiositat per veure la resta. Val la pena, de veritat!
Un altre de vídeo de Vincent Urban i Stefan Templer, amb imatges de la vida dels refugiats sirians a la Vall de la Bekaa (Líban). El vídeo ens presenta la Vall de la Bekaa, a només una hora a l'oest de la capital, Beirut, i a pocs quilòmetres de Damasc.
En Setembre del 2012, durant la gravació d'aquestes imatges, els assentaments precaris de la Vall de la Bekaa, acollien més de 130.000 refugiats sirians, que s'hi havien refugiat buscant seguretat. En contrast amb aquells assentaments, el vídeo també recull paisatges propers a la vall i de la vida a Beirut i rodalies que ens mostren el contrast visual i cultural de la situació al Líban.
Durant el seu sejorn al Líban, Vincent i Stefan van estar acollits per l'organització humanitària Medair, que ha estat ajudant els refugiats -principalment amb l'establiment de refugis segurs- des de l'any 2012. Medair és una ONG de confessió cristiana que té la seva seu central a la perifèria de Lausanne. Entre les places de treball que tenen actualment obertes, hi ha una que m'ha semblat força interessant: Information Management Project Manager (GIS) - Zahlé, Lebanon.
Una reflexió interessant per aquesta nit. Veient aquests i altres vídeos de l'increïble Steven Frayne (a.k.a. Dynamo), m'estava demanant què estaríem fent aquesta nit si ell també hagués nascut fa 2016 anys a Betlem?
Atenció: Gràcies a l'absurda màgia del copyrightaquest vídeo pot no veure's des del teu mòbil o des de la teva tablet: si és el cas, fes-ho des del teu ordinador. Casualment, és el millor vídeo de la sèrie i el que presenta l'espai de Dynamo a youtube.
Fa uns dies va fer-me gràcia veure aquest vídeo que la penya de Deutsche Welle dedicava en 2012 als plats típics de nadals al nostre país. Què menja la penya a Suïssa per Nadal? Jo diria que el mateix que a d'altres llocs, que tot depèn del lloc on vingui o de la penya amb la que passi les festes. Sí, ja sé que no era la resposta que t'esperaves. Però com tu també saps que els tòpics me produeixen urticària, me permetràs que't resumeixi una enquesta de la cadena supermercats Coop que van publicar a l'edició suïssa del 20 Minutes en desembre del 2011: «La barrière de rösti au menu de Noël».
Segons aquesta enquesta, gairebé la meitat dels suïssos menjaríem una fondue xinesa o bourguignonne per Nadal, i un 20% preferiríem un filet de boeuf en croûte (el 23% dels homes i només el 13% de les dones). L'enquesta també realitza que ha avançat el consum del peix i el salmó, presents a un 30% dels menús de Nadal: però sols en un 12% a la Suïssa alemanya. Un 25% de francòfons menjaria gall dindi, oca o ànec, contra un 5% de germànics. A més d'un germànic sobre 10 li agradaria menjar pernil o paleta de pernil fumat, contra només a 1 de cada 25 francòfons. Al 46% dels francòfons els agradaria menjar a casa, contra un 30% dels germànics. Però un 20% de germànics prefereixen menjar amb familiars o amics, contra un 12 % de francòfons.
Com ets una persona intel·ligent i ja saps que ni els italians mengen tots els dies spaghettis, ni els valencians només mengen que paella, ja t'hauràs imaginat el que val aquesta enquesta. Podria continuar dient-te que se m'ha indigestat una estadística que no resisteix a la comprobació dels seus resultats per una calculadora de fira. Però pots seguir llegint els típics tòpics de l'article si et fa il·lusió.
Només afegiré que no hauria estat gens malament que l'enquesta hagués fet prova d'un xic de respecte per les minories: parlant també, per exemple, del que menja la població a la Suïssa italiana. De totes maneres, ja pots imaginar-te que poden haver més similituds entre el que pugui menjar la penya que treballa a les oficines d'una multinacional a Ginebra (francòfons) o a Zürich (germànics) que entre el que puguin menjar aquests grups si els compares amb que pugui menjar la penya que viu de les vaques als Alps de Vaud o a l'Oberland de Bern.
Si de veritat vols saber alguna cosa sobre la penya d'aquest país, més enllà dels típics tòpics dels que't parlava, mira't aquest anunci d'una marca de xocolates de les cooperatives Migros. Queda't amb que, malgrat l'esforç dels comercials per atreure l'atenció dels clients, aquests van a la seva bola i, la majoria, demostra que no n'ha de fotre res del show que'ls proposen! Queda't també amb que els autors de la campanya ho han trobat normal des del moment en què han decidit publicar l'anunci.
Al grup whatsapp de El Geògraf Solitari estàvem esperant amb impaciència rebre una mena de diari de viatge d'en Joan Manel, que ha passat unes vacances de somni a Xile. Però com a causa d'uns problemes tècnics no va ser possible, vull aprofitar per compartir amb vosaltres un dels vídeos impressionants que'ns presenta en Vincent Urban al seu espai de Vimeo: In South America - Untamed Winds.
Fa uns dies estava petant la xerrada a la cafét de la feina amb uns companys que'm deien que, tot i que no ha nevat des de fa la tira de temps, el fred que fa ha gelat ja una pila de llacs, als que hom pot anar ja a patinar. Vam parlar del Llac de Taillères prop de La Brévine conegut com el lloc més fred del país. Tornant a casa, vaig trobar un moment per passejar-me per youtube i vaig trobar un parell de vídeos d'un projecte d'una penya anomenada: L'atelier culturel das Maison Blanche de La Brévine. Me van cridar l'atenció i avui m'agradaria compartir amb tu.
Pel moviment que veig a la seva pàgina web, tinc com el sentiment de que L'atelier culturel das Maison Blanche ha deixat de funcionar. Pel que fa a l'autora dels vídeos, Sandra Hofmann (positive-pictures.ch), he vist a Google+ que ara viu a les rodalies de Berna, que segueix fent clips musicals pel grup de musica celta que dona la banda de só als vídeos: An Lár, i també treballant per la penya de basecamp.ch.
A les 16h00 d'avui el vaixell científic rus: Akademik Treshnikov, sortirà de Ciutat del Cap (Sud-Africa) amb un equipatge de 120 persones, entre elles uns seixanta científics de 18 països que estudiaran l'impacte del canvi climàtic en l'Oceà Antàrtic. Durant tres mesos, aquesta expedició farà el recorregut complet del continent antàrtic i visitarà una dotzena d'illes.
Es tracta del primer projecte del Swiss Polar Institute (SPI). Finançat per Frederik Paulsen, empresari i filantrop suec resident a Suïssa, que té en el seu haver una vasta experiència en l'exploració a l'Àrtic que, a més, també es troba darrera el finançament de la càtedra 'Ingvar Kamprad Chair of Extreme Environments' que es troba físicament a l'antena que l'EPFL té a Sion.
En un comunicat del Institut Federal de Tecnologia de Lausanne (EPFL), durant aquest viatge de tres mesos es duran a terme vint-i-dos projectes d'investigació per equips suïssos, però també britànics, francesos i australians, seleccionats per un panell d'experts internacionals, a una convocatòria organitzada per instituts polars de vuit països: Sud-àfrica, França, Austràlia, Nova Zelanda, Gran Bretanya, Noruega, Rússia i Suïssa. Els projectes seleccionats cobreixen àrees tan diverses com la glaciologia, climatologia, biologia i oceanografia. Els investigadors estudiaran, entre d'altres, la formació de les ones, la variació geogràfica de la producció de plàncton, l'intercanvi químic entre l'aire i l'aigua, la biodiversitat a les illes, la capacitat dels fons marins per emmagatzemar el CO2, la presència de la contaminació micro-plàstics i el seu impacte sobre la fauna.
El retorn del Akademik Treshnikov a Ciutat del Cap està programat pel proper 19 de març de 2017. Al setembre d'aquest any, un primer informe expedició serà presentat en un simposi internacional organitzat a Sion.
This original mapping method can transfer a spherical surface to a rectangular surface such as a map of the world while maintaining correctly proportions in areas*. AuthaGraph faithfully represents all oceans, continents including the neglected Antarctica. These fit within a rectangular frame with no interruptions. The map can be tessellated without visible seams. Thus the AuthaGraphic world map provides an advanced precise perspective of our planet. *The map need a further step to increase a number of subdivision for improving its accuracy to be officially called an area-equal map.
Seguint amb temes de cartografia original, la penya de bigThink publicava dos dies més tard a la secció: Strange Maps un altre article que també va retenir el meu interès: The National Debt Pizza: How Much is Your Slice? Val a dir que l'article fa referència a un altre publicat a howmuch.net: The Snowball of Debt i que, francament, val més mirar-se l'original. En particular, li recomanaria a l'amic Sinfu que no deixi de donar-li un cop d'ull per raons que descobrirà ràpidament.
No havia vist mai cap escultura de Lorenzo Quinn i, quan vaig veure per primera vegada les de la sèrie Gaia, confesso que vaig entendre lo del síndrome de Sthendal. També confesso que quan vaig llegir al Wiki que Lorenzo Quinn viu a Barcelona se'm va fer molt estrany no haver llegit res abans sobre ell a la premsa de la ciutat (estic bromejant, clar). En fi, si encara no has vist aquest vídeo, et proposo que ho facis. Si t'ha agradat, deixia't caure per la seva pàgina: lorenzoquinn.com. I si encara en vols veure més, passat per Instagram: lorenzoquinnartist. I si algun dia et passes per Fraga ... ja ho saps!
Passe-moi les jumelles és un programa de la RTS que divendres passat va passar la redifusió d'un reportatge molt interessant emès el 17.04.2015 sobre el Col du Saint-Gothard. Un coll que, durant segles, ha estat una via estratègica de comunicació entre l'Europa del Nord i del Sud. Un coll que està tancat i aïllat de la resta del món durant gairebé set mesos a l'any. Un coll que, quan està obert, acull un grapat de personatges molt i molt interessant hi viuen i hi treballen.
El reportatge comença amb el treball enorme dels equips que treballen en l'obertura del coll, fins el retorn de la neu i el desmantellament de les infraestructures per evitar el seu deteriorament. Com en totes les emissions de Passe-moi les jumelles, els seus creadors saben extreure tota la bellesa dels paisatges i dels personatges que els ocupen. Un reportatge molt i molt recomanat de veure.
Un vídeo on, més enllà del seu discurs, destacaria les qüestions que va posar en evidència. Vull començar doncs per proposar-te que vegis el vídeo abans de seguir llegint.
Minuts després de veure un vídeo vaig pensar en el que acabava de veure. Els exemples de la llengua anglesa no m'havien semblat massa encertats. I aquesta reflexió me va portar a pensar que potser altres exemples que va donar sobre les llengües eslaves o la tibetana (llengües que conec encara menys que l'anglès) podien tenir la mateixa credibilitat (1).
Si creia haver interpretat a la seva introducció que tots podem compartir múltiples identitats, vaig quedar-me un xic confús quan Ivana va passar a establir un lligam unívoc entre allò que hom coneix com la llengua materna i la identitat personal, presentada com una declinació de la identitat nacional.
En un mundo globalizado parece importante aprender idiomas, pero ¿cuál es el límite entre ser internacionales y perder nuestra identidad? Ivana, una amante de las lenguas, nos motiva a nunca perder nuestra lengua madre.
Tot i que Ivana havia diferenciat com casos identitaris l'espanyol que hom pot parlar a Mèxic, a Veneçuela o a Espanya, quan va entrar a lligar la llengua amb la identitat i a defensar l'espanyol com la llengua identitaria de tots els mexicans (2), he de confessar-te que no vaig poder evitar recordar la famosa collonada de Sarkozy quan va dir allò de que: Dès que vous devenez français, vos ancêtres sont les Gaulois (...) mais aussi «les tirailleurs musulmans» (3).
Potser sigui perquè la meva experiència de vida no sigui la d'Ivana, però jo no arribo a establir un lligam entre llengua materna i identitat. Segurament pel fet de haver viscut amb tota naturalitat el bilingüisme a la meva família durant el primer terç de la meva vida, i el multilingüisme més tard (4). Altrament dit, avui parlo tres llengües a casa al quotidià, quatre si penso en quan estic a la feina. I no és res d'excepcional. A Suïssa, gràcies als matrimonis mixts i a les llengües oficials a les que s'ha d'afegir un anglès internacional, el multilingüisme està molt generalitzat (de vegades donant lloc a una mena de pidgin força curiós i divertit, sobretot amb els immigrants dels Balcans) i, amb ell, una societat cosmopolita construïda sobre els ciments d'una diversitat cultural i lingüística brutals. I al bell mig d'aquest enrenou lingüístic jo no tinc el sentiment de que ningú hagi perdut la seva identitat, sino que cadascú viu una identitat diferent construïda a partir de moltes altres. I tinc com el sentiment de que no ens diferenciem en res d'altres països construïts a partir de la immigració, com per exemple Mèxic.
Deixa'm afegir que, no seria just però quedar-me només amb lo de la llengua mare i la identitat, i oblidar-me de tot el que diu Ivana a una introducció on ens parla de llengües indígenes del seu país que jo ni coneixia, o de les seves referències a William Jones (5) o de l'entusiasme amb el que encoratja la penya a conèixer altres llengües.
Malgrat que, com ja he dit, alguns dels punts forts de la presentació se m'hagin fet un xic confusos, me va agradar molt la presentació d'Ivana. Va aplicar remarcablement les exigències de presentació del TED (6) i, tot i que encara no domina completament la manera de vehicular-les, hom no pot discutir-li el domini de les tècniques de comunicació en un terreny on és molt fàcil caure en la post-veritat: un discurs sostingut per uns 'fets' on no importa tant la seva veracitat com que encaixin amb la idea que es vol transmetre (7).
Pensant en tots aquells ciutadans del país on vaig néixer que han estat treballant com voluntaris a Chiapas, se'm podria haver fet estrany que Ivana anés a fer treball humanitari, al nord de la Índia, amb la comunitat tibetana en l'exili. Però recordant que hi ha ciutadans del país on vaig néixer que han anat a ajudar refugiats a la Mediterrània oriental, tenint les tanques amb ganivetes de Ceuta i de Melilla molt més a prop, he decidit no fer cap comentari sobre aquest tema.
Hi ha qui diu que, tot i no ser exclusiu d'ells, a molts hispànics els hi costa molt de comprendre que hi pugui haver gent bilingüe o multilingüe i amb el cervell en mode multi-tasca. En el cas d'Ivana, no acaba de quedar-me clar si algú que només parlés maya podria ser considerat mexicà. Afortunadament, també hi han d'altres hispànics que sí tenen respostes per aquestes qüestions, veure Suso DE TORO: La España excluyente. El Premio Cervantes, por ejemplo, Zona critica. eldiario.es, 07.12.2016.
Pour Nicolas Sarkozy, nos ancêtres étaient les Gaulois mais aussi «les tirailleurs musulmans», Le Monde, 24.09.2016. Frase pronunciada a un meeting a Perpinyà el 24.09.2016 per un personatge nascut a Hongria amb un avi matern d'origen jueu nascut a Tessalònica a l'època de l'Imperi Otomà. Deixant de banda l'astracanada de Sarkozy, el més trist és que molt poqueta gent sap del què parla quan es refereix als Gals i acaba per associar els membres d'aquell poble a les fronteres actuals de la República Francesa.
He de reconèixer però que Ivana està completament en fase amb les ultimes tendències i jo ... Jo faig part d'aquells que vam patir l'handicap franquista de no aprendre la meva llengua maternal a l'escola. I clar, després es veu que ho vaig passar super fatal. Imagino que la immersió lingüística ja no es porta entre la intel·lectualitat que viu del tema. Ho dic per aquest article que he llegit fa pocs dies, Des cours en albanais pour les enfants immigrés?, 20minutes.ch, 12.12.2016. El més grotesc de la proposta d'ensenyar l'alemany i l'albanès com llengües maternals, és que presenta el francès (4a llengua més parlada a Zürich) i l'anglès (considerat la 5a llengua a Suïssa) com llengües estrangeres, i ignora completament l'italià i el servo-croat, les dues llengües més parlades a Zürich després de l'alemany.
Wikipedia: William Jones (1746-1794), filòleg britànic conegut per la seva descoberta de la família lingüística indoeuropea.
Segons la definició que fa sí mateixa a la seva pàgina web, aquesta australiana, resident a New York, es presenta com un 'design disruptor, creative boundary pusher, and cultural provocateur'. Leyla Acaroglu és coneguda com un dels líders del Disruptive Design Method gràcies al seu treball en disseny aplicat a la sostenibilitat. En tenim un bon exemple a la seva presentació al TED del 2013, que ha superat el milio de visites i s'ha convertit en una de les pàgines més visitades pel que fa al tema de la sostenibilitat.
En aquesta presentació Leyla trenca amb algunes de les assumpcions més generalitzades al voltant de la sostenibilitat. Més enllà de si és més ecològic demanar un sac de paper o un sac de plàstic quan anem a comprar al súper (aquesta elecció ja ha desaparegut en molts països en favor de la més contaminant), deixa'm presentar-te un dels exemples més interessants evocats a la presentació: el dels refrigeradors i els enciams.
(...) estic segura de que, en aquesta sala, tothom té un refrigerador. Als Estats Units, hom pot trobar uns refrigeradors que són cada cop més grans. El problema del tamany d'aquests aparells és que resulta molt fàcil comprar més menjar del que podem menjar, i aquest s'acaba acumulant (...) i espatllant. (...) De fet, segons les últimes estadístiques de l'ONU la meitat del menjar que es produeix al món acaba a les escombraries! La meitat del menjar! És una bogeria. 1.300 milions de tones per any.
La culpa de tot aquest desgavell, sobretot a les cultures occidentals, és dels refrigeradors (...) En particular pel disseny del calaix per a les verdures. M'entenen, oi? El calaix on posen un enciam que té el costum d'acabar fent-se malbé. Al Regne Unit, és un problema tan gran que, fa uns anys, el govern va preparar un informe que diu que l'enciam és un dels aliments més desaprofitats (...) Els enciams es llencen a les escombraries aquí i a tot arreu perquè, en realitat, els calaixos per a la verdura dels refrigeradors domèstics no estan dissenyats per mantenir la verdura fresca. Necessiten un ambient hermètic: un ambient sense aire per evitar la seva degradació natural. Però els calaixos per a verdures no estan dissenyats amb aquest objectiu.
Està clar que estic obsessionada amb això, (Mai em convidin a casa perquè aniré a controlar els seus refrigeradors!) En el fons, és un problema que va més enllà de les seves neveres i que té un impacte enorme en el medi ambient. Hem de considerar l'enciam com el producte final d'un sistema de producció que demana l'assignació i la preparació de la superfície on serà conreat, la sembra de les llavors, els fertilitzants, nutrients, aigua i llum solar necessaris a la seva producció. Tot el que s'encarna en aquest enciam surt d'un sistema complex, el que fa que l'impacte ambiental sigui infinitament més gran que la pèrdua d'energia de la nevera.
Es per això que necessitem dissenyar molt més bé coses com aquestes si pretenem encarar els problemes mediambientals que tenim al davant. Podríem començar pel calaix de les verdures i la seva mida. Si algun dels presents dissenya refrigeradors, estaria molt bé que comencés a fer-ho (...) Imagineu si realment comencéssim a replantejar-nos com es van dissenyar les coses. Puc veure una nevera com un signe de la modernitat, però la veritat és que l'essencial del seu disseny no ha canviat gaire des de la dècada de 1950. Val, ha canviat un xic la estètica però, en essència, es tracta de grans calaixos, calaixos freds en els quals fiquem coses. Imagineu, ara que comencem a identificar aquests problemes, i els fem servir com una base per trobar solucions de disseny elegants i innovadores que els resolguin. Això és un canvi en el concepte del disseny, el disseny determinant la manera en què el sistema pot ser molt més sostenible.
Llençar el 40% del menjar és un problema molt seriós. Imaginin ara que dissenyéssim refrigeradors que portin aquesta xifra a la meitat ...
Com hem de reaccionar quan un dels més grans propietaris de terres del planeta, Ted Turner, ens parla en termes apocalíptics de l'amenaça per l'espècie humana del creixement de la població? I com hem de reaccionar quan els mitjans de comunicació identifiquen aquesta amenaça a l'Africa o a l'Amèrica Llatina?
Quina és la densitat de la població per km2 a Europa, comparada amb les de Africa o Amèrica Llatina? I si els problemes de sostenibilitat que pugui tenir el planeta no estiguessin lligats al creixement de la seva població sinò als sistemes de producció i de consum?
Son algunes de les interessants qüestions que es posa el realitzador austríac Werner Boote en el seu documental: Population boom [1] [2]. Boote surt a la recerca de respostes a aquelles i moltes altres preguntes en un periple arreu del món.
No estic d'acord amb algunes de les idees de Boote. I, malgrat que hi hagi encara plaça per a molta més gent, no crec que sigui una bona idea seguir omplint el planeta de humans. De totes maneres, no puc sinò saludar la idea de Boote de trencar, amb unes entrevistes ben escollides i molt ben preparades, les assumpcions catastròfiques vehiculades pel sensacionalisme mediàtic.
De totes maneres, cada cop que escoltis alguna cosa sobre la superpoblació del planeta, et proposo que't miris un atlas i després vagis a Wikipedia i et miris el nombre de habitants de Canadà i d'Austràlia (36 i 24 milions respectivament en 2016). I si et diuen que, a la majoria del territori d'aquests països, no es pot viure, et proposo que comparis el territori i el nombre de habitants amb els de l'Aràbia Saudita (30 milions el 2016).
I què passa amb Japó? Imagino que tu també t'has criat en la imatge d'un Japó angoixant i superpoblat, amb gent per tot arreu i uns vagons de metro on destaca la presència a les andanes dels empleats que s'ocupen d'empaitar el personal perquè puguin tancar les portes. Un Japó on hi han hotels en els que les habitacions són semblants a nínxols. Un Japó amb apartaments minúsculs i fora de preu ....
Doncs bé, resulta que a causa d'una taxa de natalitat molt baixa, el país està patint la pitjor crisi demogràfica de la seva història: Japó està perdent 200.000 habitants per any. A aquest ritme, un terç de la població podria desaparèixer d'aquí mig segle.
Desprès de tot el rentat de cervell que hem patit durant anys sobre els problemes de la superpoblació, hom podria considerar que la baixa de la població al Japó seria una bona noticia. Ho deien al Business Insider amb unes gràfiques molt reeixides: Japan's Demographic Nightmare Illustrated In An Exquisite GIF. També a The Economist: Japan's demography. The incredible shrinking country. Però per una visió dramàtica de la davallada demogràfica el millor és llegir-se aquest article al Nikkei Asian Review: Japan's demographic collapse points to grim future: L'escola Primària de Yubari, al centre-oest de Hokkaido, es va haver de tancar el 2011 i s'ha convertit en una granja. El gimnàsi és un hivernacle per als espàrrecs blancs i la xicoira. El blat de moro creix a l'antic pati de l'escola ...
El govern japonès i altres institucions locals també han decidit acabar amb aquesta situació inadmissible. Sobre la manera de fer-ho ... En fi, et deixo mirar-te un reportatge de M6 TV: Japon : le sexe et l'amour en crise. que vaig veure a iTele i va convèncer-me, aquest cop ja definitivament, de no tornar-me a escoltar seriosament cap demògraf mai més a la vida.
Avui m'agradaria compartir amb tu un parell de vídeos de la REGA, un servei de rescat aeri privat i sense ànim de lucre del que a casa en som membres. Creat el 1952, la REGA proporciona ajuda mèdica d'emergència a Suïssa i Liechtenstein, però també un servei de repatriació i de recomanacions mèdiques pels membres que han patit una emergència mèdica i han de seguir un tractament a l'estranger
Més enllà de les activitats mencionades, REGA també ajuda als agricultors alpins durant els mesos d'estiu, amb el rescat dels animals perduts en zones inaccessibles o amb la recuperació dels animals morts.
La REGA és una fundació privada i sense ànim de lucre que no rep cap ajuda financera del govern. El centre d'operacions de la companyia es troba a l'aeroport de Zuric-Kloten i el cost dels seus servis és cobreix amb les quotes anuals dels contribuents privats (des del 2016: 3,2 milions de membres, gairebé el 40% de la població a Suïssa). Un aspecte inusual d'aquesta companyia és que els membres en perill poden demanar un helicòpter de rescat directament aa número de telèfon 1414.
Tots els helicòpters de la REGA porten una tripulació de tres persones: un pilot, un metge d'urgències, i un paramèdic que també està capacitat per ajudar al pilot en la comunicació ràdio, la navegació i les operacions amb el torn: utilitzat per recuperar ferits en zones d'accés molt difícil. En algunes situacions, com ara l'evacuació de telefèrics o la recuperació d'escaladors ferits en una paret, la tripulació es completa amb un especialista entrenat pel Club Alpí Suís (150'000 membres enguany!). Tot i que la REGA és la més important, hi han altres companyies que també dediquen una part de les seves activitats a la recerca i rescat per helicòpter, com per exemple: Air Glaciers i Air Zermatt.
Ha estat premiat en més d'una dotzena de festivals de cinema i guardonat amb el premi al Millor Curt d'Animació als 84th Academy Awards (2011).
Però jo no el vaig descobrir fins a finals de Novembre d'enguany, quan el programa d'intel·ligència artificial de Google a Youtube va decidir que segurament m'agradaria veure'l, i m'ho va suggerir. No sé si me sap greu de dir que l'ha encertat.
L'he adorat tant bon punt l'he vist. I a aquells que encara no ho heu fet, us recomano de veure aquest curt de pura màgia i sensibilitat. I per aquells que ja l'hagueu vist ... perquè no aprofitar per tornar-lo a veure?
Avui m'agradaria compartir amb tu un parell de vídeos de Johannes Stötter, un altre artista excepcional nascut al Südtirol [1] [2], l'antic territori austríac que avui constitueix la regió autònoma del Alto Adigio a Itàlia. Fill de musics, va tocar en una banda de musica celta: Burning Mind, que té publicats un parell de temes al seu espai a youtube. Però si t'has mirat qualsevol dels vídeos que he penjat o t'has passat pel seu espai a youtube o a la seva pàgina web, ja hauràs vist que el que vull compartir amb tu avui és la qualitat brutal del seu treball en bodypainting.
Cas que encara no hagis tingut prou, et proposo donar un cop d'ull a aquest altre vídeo i el bodypainting realitzat en uns exteriors màgics a Islàndia sobre l'artista lituana Vilija Vitkute.
Russia Today (RT) publicava el passat 05.12.2016 un article que confirmava la pèrdua d'un avió SU-33 que intentava aterrar a la pista del portaavions Admiral Kuznetsov (1) i que es va precipitar al mar per la ruptura del cable que havia de frenar-lo (2). No és el primer accident d'aquest tipus des de que el vaixell està en missió a Síria (3), el passat 13.11.2016 va ser un Mig-29K que va caure al Mediterrani (4).
L'Admiral Kuznetsov és un vaixell de superlatius, el més gran vaixell que mai s'ha construït a l'antiga URSS, una mena de Death Star de l'antiga flota soviètica, amb míssils nuclears de llarg abast, dissenyat per assegurar la seva defensa aèria en solitari gràcies a un sofisticat sistema ... (5). Però també és l'únic portaavions del que disposa Rússia i, tot i que no va ser plenament operatiu fins 1995, els russos han celebrat el 20 de gener de 2016, els seus 25 anys de servei.
La veritat però és que darrere d'aquests superlatius s'amaga una realitat que és molt menys coneguda. Deixant de banda els accidents mencionats en la que, segons l'almirall Vladimir Korolev (3) ha estat la primera i única missió del portaavions durant els seus 25 anys de servei, pots trobar unes quantes referències sobre avaries mortals, incendis i vessaments de petroli en altres articles (6). I és possible que el portaavions no necessiti la protecció d'altres vaixells de la flota, però no sembla que pugui passar-se de l'acompanyament d'un remolcador que el tregui de les situacions complicades que li arriben sovint (6). Aquest va ser el cas durant unes maniobres d'entrenament que l'Admiral Kuznetsov va realitzar al Golf de Gascunya en febrer de 2012: el vídeo del remolcador Nikolay Chiker anant a recollir el portaavions és senzillament impressionant!
El projecte va començar en 2013, quan Google va treballar amb l'US Geological Survey (USGS), la NASA, i Time en la compilació d'imatges de satèl·lit de 1984 a 2012. Recentment Google ha actualitzat aquell primer banc d'imatges amb quatre anys addicionals d'imatges i una visió més nítida de la Terra des de 1984 a 2016, amb el millorament de les imatges més antigues gràcies al Landsat Global Archive Consolidation Program, que permet veure els paisatges de la Terra lliures de núvols.
Pots trobar el resultat actual del projecte en aquesta adreça, escollir l'any que vols veure o veure el paisatge sota la forma d'una seqüència temporal. Si et desplaces a la zona que't proposo en l'imatge que il·lustra aquest article, podràs veure un senyor moreno que saluda al satèl·lit, però no el busquis l'any 1984 perquè corria per altres latituds.
Com ja hauràs pogut comprovar, el mapa presenta, en vermell i de manera proporcional a la forma de cadascun dels estats, quin és el percentatge de la superfície en propietat de l'estat federal a cadascun dels estats de la Unió. Val la pena que't llegeixis l'article per veure com estan repartides aquestes propietats.
Personalment m'ha impressionat molt veure que gairebé el 30% de la superfície dels USA és propietat de l'estat federal. I m'ha impressionat més veure que l'estat federal és propietari del 45,30% de la superfície de Califòrnia, més que no veure que també ho és del 84,5% de la superfície de l'estat de Nevada.
Una part majoritària d'aquestes superfícies en propietat de l'estat federal estan assignades a tres departaments: Agricultura, Interior i Defensa.
Les propietats del Departament d'Agricultura es gestionen principalment a través d'una de les seves agències: The United States Forest Service (USFS), propietària d'una superfície equivalent a la de Turquia.
Les propietats del Departament d'Interior es gestionen principalment a través de tres agències governamentals:
The National Park Service (NPS), propietària d'una superfície equivalent a la de Noruega.
The Bureau of Land Management (BLM), propietària d'una superfície equivalent a la d'Egipte.
The Fish and Wildlife Service (FWS), propietària d'una superfície equivalent a la de la República Federal d'Alemanya.
Comparativament, les propietats del Departament de Defensa tenen una superfície equivalent a la de la República Txeca.
