David Guasch: venim del nord, tornem del sud (19)

Si alguna vegada heu accedit aquest blog des d'un ordinador, haureu vist que a la seva versió Web el presento així: Aquest és un bloc personal que no té altre objectiu que guardar algunes notes que vull compartir amb la meva família i els meus amics. És a dir, no tinc per objectiu convèncer a ningú de res, ni fer proselitisme de cap idea. No tinc cap altre objectiu que compartir les lectures que he pogut fer i invitar a aquells que comparteixen (o no!) les conclusions que jo n'he fet d'elles, a deixar un comentari amb la vostra opinió sobre qualsevol tema que us pugui interessar.

Els orígens d'aquesta sèrie
El cas és que tenia un munt d'enllaços a vídeos, a articles en format PDF i a notes capturades amb el Web Clipper d'Evernote (1). Material que havia anat recollint durant molt de temps, basant-me en una hipòtesi de treball que m'ha servit per intitular aquesta sèrie d'articles: Venim del nord, tornem del sud:

En regla general, molts dels que avui viuen al nord del país o del continent on vulgui que visquin, consideren com immigrants aquells que venen del sud. Però en molts casos, aquells que consideren com immigrants no fan sinó retornar a les terres d'on van marxar fa segles els seus seus ancestres, per trobar-se rebutjats per molts d'aquells que fa segles van immigrar des del nord i avui es consideren com la població original de les terres on viuen

La publicació a principis del 2020 d'un llibre què, coordinat per Vicent Baydal i Cristian Palomo (2), tenia per objectiu acabar amb una llarga llista de mites que algú va decidir que havíem d'assumir com la nostra història, però també un vell vídeo de Momondo i un article de Jorge Dioni que vaig mencionar a l'article de presentació de la sèrie (3) em van semblar un bon pal de paller per ficar un xic d'ordre en el material que havia anat recollint, escriure aquesta sèrie i compartir-la amb vosaltres.

No sóc historiador ni pretenc haver fet un treball d'història. Tan sols tenia una idea que em voltava pel cap, vaig trobar el material que em semblava confirmar-la i el vaig compartir amb vosaltres.

Vicent Baydal i Cristian Palomo (coord.): Pseudohistòria contra Catalunya.
De l'espanyolisme a la Nova Història. Eumo Editorial. Febrer del 2020

Les crítiques
El que passa és que aquest blog havia arribat a tenir a finals del mes de desembre 210.000 visites! I què, malgrat haver obert els comentaris a tothom, la timidesa dels lectors (o el que sigui, que no sóc qui per jutjar a ningú) ha fet que hagi rebut els seus comentaris per email, WhatsAppp i altres canals que no té més importància mencionar en aquest moment.

A través d'aquests comentaris, he realitzat que els materials que he utilitzat i la interpretació que he fet d'ells no han fet sinó dir a una part dels lectors allò que ja sabien, i confirmar a altres allò que ja suposaven. Mais comme je ne suis pas tombé de la dernière pluie, sóc conscient que el contingut i la llargada de molts dels articles i de la bibliografia que els acompanya, han donat arguments sòlids a molts dels que em felicitaven per no llegir-se'ls i desar-los al catàleg de les meves múltiples excentricitats.

També he de dir que he rebut comentaris que, al mateix temps que em felicitaven pels articles, em deixaven molt clar que, aquells que ho feien, tenien molt clar que no es consideraven descendents dels colons que havien esclavitzat, exterminat o expulsat a poblacions que, lluny de considerar autòctones, seguien considerant com a estrangeres. Per aquells a qui pugui interessar, es tracta de comentaris que he rebut en català i en castellà.

Personalment, el més difícil de comprendre van ser els silencis incòmodes d'aquells que, havent llegit i assimilat tot aquell material sentien que, donar-li veracitat, els desmuntava tot el discurs i les referències dels bons i els dolents, del nosaltres i els altres, sobre el que han anat construint la seva identitat.

Amb tot però, em vaig adonar que cap dels desmuntatges de mites arribava al punt d'incomoditat que van generar aquells articles relacionats amb el País Valencià, les Balears o Múrcia. Sobretot entre aquells que han assumit la idea d'una nació mil·lenària delimitada per les fronteres administratives de la divisió provincial del 1833, creada sota la regència de María Cristina de Borbón. Unes fronteres delirants més enllà de les quals hi ha territoris de llengua, tradicions i cultura catalanes (però no només!) que algú els ha dit que s'ha d'anomenar Espanya. Desmuntar aquesta carallotada, és enfrontar-se a la rentadora de cervells practicada per moltes sectes.

Seguim tenint un problema
Com t'he dit abans, ni sóc historiador ni tampoc pretenc haver fet un treball d'història. Tampoc pretenc ser sociòleg, ni psicòleg, per fer cap interpretació de les reaccions que puguin haver provocat els articles de la sèrie. Tampoc crec que pagui la pena sentir-se desil·lusionat, com un historiador de la Universitat Pompeu Fabra Josep Maria Fradera (4) quan, al que va descriure com la seva entrevista pòstuma, va afirmar que:

La història no serveix per tot, i no hauria de servir per a legitimar les posicions polítiques actuals. Ens serveix per a explicar l’avui, entendre com hem arribat fins on som, evitar errors del passat i qüestionar-nos el present. (...) A una època històrica com la nostra, amb una èpica, accelerada, però també improvisada i a vegades hiperventilada, irònicament, la gent no vol “historiadors”, sinó “profetes”. (...) La propaganda d’uns i altres ha guanyat la partida.

No és el primer cop, ni el primer lloc del planeta on tot això succeeix. Al primer any de facultat, a mi em van explicar tres o quatre coses sobre l'ús de les històries imaginàries en la creació dels mites nacionals dels pobles. És tan vell i difós arreu del món, que no entenc que ningú, i molt menys un historiador com Josep Maria Fradera, pugui descobrir-ho ara.

En tot cas, em va semblar que Vicent Baydal i Cristian Palomo, ambdós de la Universitat Jaume I de Castelló (a Espanya, per alguns independentistes), no donen aquesta partida per perduda (cf. 2). A eldiario.es descrivien així el seu llibre:

Un repaso sin concesiones por todos los mitos, medias verdades o directamente chaladuras que los autores consideran que se han vertido "contra" la verdadera historia catalana".

A una entrevista d'Ab Origine Mag del passat mes de desembre, els autors deien coses molt interessants, com ara (5):

Totes les pseudohistòries s’assemblen molt perquè, d’un costat, comparteixen un discurs extremadament maniqueu, essencialista, victimista i conspiranoic, i perquè, de l’altre costat, fan servir les mateixes tècniques per aportar proves que demostrarien els seus postulats: amagar i obviar elements que contradiuen el seu discurs, elevar els tòpics a la categoria de veritats universals, manipular els testimonis documentals que no els interessen, considerar com a demostrades interpretacions completament inventades, tergiversar el sentit dels conceptes històrics, etc. (...)

Aquesta hipotètica conxorxa contra la història és comandada per un poder polític (espanyol, català, altres ...) que, amb la connivència de les universitats i els historiadors, ve realitzant durant dècades o segles un rentat de cervell massiu a la societat catalana (nda. i l'espanyola!) per tal que oblidi l’autèntica història medieval i moderna de Catalunya i Espanya.

Aquest ha estat un dels millors llibres de l'any i una referència en endavant al nostre catàleg. Gràcies a @vicentbaydal i a tot l'equip d'autors de @pseudohcc per aquest llibre tan necessari! https://t.co/QtHesWTrNS
— Eumo Editorial (@Eumo_Editorial) December 21, 2020

El futur de les llegendes
Crec que el llibre de Vicent Baydal i Cristian Palomo és un bon pas en la bona direcció (6). Però no és solament un problema d'historiadors, car no podem oblidar les rentadores industrials de cervells que treballen a preu fet als mitjans de comunicació públics i privats. Sense oblidar diversos premis literaris, amb el que aquests mitjans econòmics es compren les lleialtats de molts historiadors.

Passat demà hi ha eleccions al Parlament de Catalunya. Podem dir-nos que assumim plenament una historiografia protagonitzada pels bons i els dolents, pel nosaltres i els altres (i, entre els altres, aquells que ara es consideren com nosaltres). Com deien Les Lutiers, podem dir-nos que: Todo tiempo pasado fué anterior. O seguir deixant als creatius la redacció del nostre passat perquè el seu realisme màgic el transformi i l'acabi convertint en la nostra història.

Jo encara tinc unes quantes notes que encara he de ficar en ordre. Algunes donaran per nous articles de la sèrie. Altres per completar articles que ja he publicat. Amb els comentaris i el material que em seguiu enviant probablement també corregiré alguns articles. I els corregiré perquè, com diem aquí: Il n'y a que les imbéciles qui ne changent pas d'avis. Però, com no he de convèncer a ningú de res i, francament, no hi ha cap urgència, ja ho aniré publicant a mesura que tingui les ganes de fer-ho.

En tot cas, una forta abraçada a tot@s i moltes gràcies per haver-me acompanyat fins aquí.