L'any 1974 les veïnes del barri de Porta, a Nou Barris, iniciaren les protestes per a la reconversió en zona verda d’un solar de 22.000 m2 que, malgrat el fang, les runes i les rates, s'havia convertit en punt de trobada, d’un barri altament densificat i mancat de zones d’esbarjo pic.twitter.com/drW020zYVz
— Joan #NoPassaran (@Joan_VdG) March 30, 2021
A un post publicat el 08.02.2019 (1) et parlava dels companys amb qui anàvem d'aventures a l'abocador de materials de construcció que s'acabaria convertint anys més tard en la plaça de Sóller (1).
Tindria uns 11 anys quan vaig deixar el Colegio Academia Fleming, del qual t'he parlat en alguns posts d'aquest blog (2). Vaig fer-ho després de dos intents fallits dels meus pares per canviar-me d'escola. Primer, a una escola publica: l'actual Escola Calderón de la Barca (3), on totes les places estaven cobertes pels fills de famílies que tenien menys ingressos que la nostra. Després, a una escola privada: La Salle Horta, on el meu pare no tenia els ingressos necessaris (4).
Després de fer molts números, els meus pares van poder inscriure'm a un collegi concertat que no feia gaire havien construït al barri. El gran avantatge que tenia aquell collegi era que, a més de poder acabar els estudis de Primària, aquell centre oferia la possibilitat de cursar el que hom coneixia en aquella època com el Batxillerat Elemental i el Batxillerat Superior.
El Colegio Splai, que era el nom d'aquell centre, ha passat per diferents noms i missions. Actualment, es coneix amb el nom de Centre de Formació d'Adults Madrid (5) i ocupa els locals on abans es trobava l'Escola d’art i disseny Deià, actualment ubicada a cavall dels barris de Canyelles i Roquetes.
Anar al Splai va ser com transportar-me a una nova dimensió. L'escola tenia finestres per on entrava la llum, un pati on córrer, els companys de la meva classe tenien la meva edat i menjava amb ells a la cantina al migdia.
Però aquella escola tenia un altre avantatge. Vaig conèixer nous companys que vivien a altres carrers de Noubarris i, amb alguns d'ells, quan acabaven les classes a la tarda, ens anàvem a jugar a l'abocador on s'acabaria urbanitzant anys més tard la plaça de Sóller.
Aquell enorme abocador estava ple de llocs on jugar. Per exemple, al que quedava dels murs de l'antiga bòbila, que utilitzàvem com una mena de trinxeres des d'on ens defensàvem dels enemics imaginaris que ens atacaven. També hi havia les muntanyes de residus de tota mena, des de muntanyes d'escombraries fins les enrunes de les antigues construccions destruïdes pels buldòzers per a la construcció dels nous blocs d'habitatges.
Però també hi havia les muntanyes de terres que havien tret les excavadores per la construcció dels fonaments dels nou edificis. Muntanyes que un dia creixien i un altre desapareixien quan tornaven a recuperar-les per anivellar altres terrenys, al barri, o a altres barris de la ciutat.
I era en aquestes muntanyes de terra on passàvem més hores jugant. Tot començava per la recerca de la tapa d'un bidó o d'un sanitari, o una vella maleta de cartró, amb els que pujàvem dalt de la muntanya de terra i lliscàvem com ho fa la canalla del vídeo que pots veure a continuació, tot i que amb un pendent molt més dret i accentuat en el nostre cas.
Quan començava a fer-se fosc tornava a casa. Com l'escalfador elèctric d'aigua que teníem mai no havia funcionat massa bé, la meva mare havia escalfat aigua a una galleda de zinc i m'havia de banyar fins a traure'm la darrera traça de terra que portés al damunt: la roba que portava anava directa a la rentadora. Més endavant, gràcies a la indiscreció d'una veïna, que va explicar-li a la meva mare que m'havia vist jugar amb altres nanos a l'abocador, abans de rentar-me, la meva mare em feia passar per una sessió d'insecticida.
El temps va passar ràpidament, ens vam anar fent grans i vam entrar en l'adolescència. La ciutat s'anava estenent i altres abocadors van reemplaçar el nostre terreny de joc. Un dia van arribar uns buldòzers i el van deixar transformat en una enorme esplanada de 22.000 m².
Tindria uns 11 anys quan vaig deixar el Colegio Academia Fleming, del qual t'he parlat en alguns posts d'aquest blog (2). Vaig fer-ho després de dos intents fallits dels meus pares per canviar-me d'escola. Primer, a una escola publica: l'actual Escola Calderón de la Barca (3), on totes les places estaven cobertes pels fills de famílies que tenien menys ingressos que la nostra. Després, a una escola privada: La Salle Horta, on el meu pare no tenia els ingressos necessaris (4).
Després de fer molts números, els meus pares van poder inscriure'm a un collegi concertat que no feia gaire havien construït al barri. El gran avantatge que tenia aquell collegi era que, a més de poder acabar els estudis de Primària, aquell centre oferia la possibilitat de cursar el que hom coneixia en aquella època com el Batxillerat Elemental i el Batxillerat Superior.
 |
| Centre de Formació d'Adults Madrid |
El Colegio Splai, que era el nom d'aquell centre, ha passat per diferents noms i missions. Actualment, es coneix amb el nom de Centre de Formació d'Adults Madrid (5) i ocupa els locals on abans es trobava l'Escola d’art i disseny Deià, actualment ubicada a cavall dels barris de Canyelles i Roquetes.
Anar al Splai va ser com transportar-me a una nova dimensió. L'escola tenia finestres per on entrava la llum, un pati on córrer, els companys de la meva classe tenien la meva edat i menjava amb ells a la cantina al migdia.
Però aquella escola tenia un altre avantatge. Vaig conèixer nous companys que vivien a altres carrers de Noubarris i, amb alguns d'ells, quan acabaven les classes a la tarda, ens anàvem a jugar a l'abocador on s'acabaria urbanitzant anys més tard la plaça de Sóller.
| Plaça de Sóller, Relligant Nou Barris, 07.04.2017 |
Aquell enorme abocador estava ple de llocs on jugar. Per exemple, al que quedava dels murs de l'antiga bòbila, que utilitzàvem com una mena de trinxeres des d'on ens defensàvem dels enemics imaginaris que ens atacaven. També hi havia les muntanyes de residus de tota mena, des de muntanyes d'escombraries fins les enrunes de les antigues construccions destruïdes pels buldòzers per a la construcció dels nous blocs d'habitatges.
Però també hi havia les muntanyes de terres que havien tret les excavadores per la construcció dels fonaments dels nou edificis. Muntanyes que un dia creixien i un altre desapareixien quan tornaven a recuperar-les per anivellar altres terrenys, al barri, o a altres barris de la ciutat.
I era en aquestes muntanyes de terra on passàvem més hores jugant. Tot començava per la recerca de la tapa d'un bidó o d'un sanitari, o una vella maleta de cartró, amb els que pujàvem dalt de la muntanya de terra i lliscàvem com ho fa la canalla del vídeo que pots veure a continuació, tot i que amb un pendent molt més dret i accentuat en el nostre cas.
If you don’t find fun, create it! Whatever it takes! pic.twitter.com/u0mzY8XxJn
— Ashraf El Zarka (@aelzarka) February 28, 2023
Quan començava a fer-se fosc tornava a casa. Com l'escalfador elèctric d'aigua que teníem mai no havia funcionat massa bé, la meva mare havia escalfat aigua a una galleda de zinc i m'havia de banyar fins a traure'm la darrera traça de terra que portés al damunt: la roba que portava anava directa a la rentadora. Més endavant, gràcies a la indiscreció d'una veïna, que va explicar-li a la meva mare que m'havia vist jugar amb altres nanos a l'abocador, abans de rentar-me, la meva mare em feia passar per una sessió d'insecticida.
| Marta de San Nicolás i Ruth Rodríguez Porta: La plaça de Sóller, convertida en un nou parc, betevé, 09.11.2020 |
El temps va passar ràpidament, ens vam anar fent grans i vam entrar en l'adolescència. La ciutat s'anava estenent i altres abocadors van reemplaçar el nostre terreny de joc. Un dia van arribar uns buldòzers i el van deixar transformat en una enorme esplanada de 22.000 m².
L'any 1974 el moviment veïnal va començar la lluita per reivindicar la reconversió del solar en zona verda. Després de cinc anys de lluita, l'Ajuntament va comprar els terrenys i va construir-hi la plaça Sóller, que es va inaugurar l’any 1983 (6) (7).
Quan torno al barri, no sempre trobo unes hores per recollir-me al Cementiri de Sant Andreu (8). Però sempre trobo una estona per asseure'm a un dels bancs de la plaça Sóller, tancar els ulls transportant-me a la meva infància i recordar els crits de joia d'aquella canalla amb qui lliscava pels pendents de les muntanyes de terra.
| Josep T. París: La plaça de Sóller, exemple d’urbanisme ecofeminista, betevé, 01.12.2022 |
Quan torno al barri, no sempre trobo unes hores per recollir-me al Cementiri de Sant Andreu (8). Però sempre trobo una estona per asseure'm a un dels bancs de la plaça Sóller, tancar els ulls transportant-me a la meva infància i recordar els crits de joia d'aquella canalla amb qui lliscava pels pendents de les muntanyes de terra.
- Veure Barcelona i la memòria històrica - Nou Barris, publicat en aquest blog el 08.02.2019
- Veure Spanish dialects around the World, publicat en aquest blog el 09.03.2023 i, dins de la sèrie d'articles "Barcelona i la memòria històrica - Nou barris": 03.11.2019, 29.09.2019, 29.08.2019
- Escola Calderón de la Barca: Xtec
- La Salle Horta: Home page
- CFA Madrid: Google Maps, Xtec
- Història de Porta. Nou Barris. barcelona.cat
- Plaza Sóller, GeoCaching
- Veure Barcelona i la memòria històrica - Nou Barris publicat en aquest blog el 20.11.2019
No comments:
Post a Comment