Tuesday, July 11, 2023

memòria històrica - melilla (1/2)

Travel Obscurer - Melilla - Where Spain Meets Africa (Travel Guide). Discover this unique city enclave, YouTube, 21.01.2022


El meu interès per Melilla (1) no havia anat mai més enllà de les tristes notícies que ens arriben periòdicament dels immigrants africans que intenten arribar a Europa, jugant-se la vida amagats als boscos del volcà Gurugú (2), intentant poder saltar un dia la tanca que els barra l'accés a Europa. Unes notícies que es van convertir en un malson quan vam veure les imatges de la carnisseria que va tenir lloc el 24 de juny del 2022 (3).

Honestament, el més a prop que mai vaig estar de res que tingués a veure amb aquella ciutat va ser una petita calculadora Sharp de butxaca alimentada amb cèl·lules solars que, ja fa més de 40 anys, em va portar l'amic Pepo quan va tornar d'un permís de Melilla, on estava fent el servei militar: una calculadora que ha funcionat perfectament fins fa poc de temps (4).

Tanmateix, a principis de juny d'enguany, vaig descobrir per atzar un blog que em va cridar molt l'atenció: Melilla izquierda. I, navegant pel blog, vaig descobrir una entrada publicada el 03.06.2023, on s'informava així de la presentació uns dies abans de la federació local de la CGT (5):
Tot i que des de la restauració de la democràcia l'anarcosindicalisme no ha tingut pràcticament cap rellevància a Melilla, davant de sindicats majoritaris com UGT o CCOO, sí que va ser un corrent sindical molt important en les albors del moviment obrer melillenc i durant la Segona República, quan va ser juntament amb la UGT el sindicat amb més implantació a la nostra ciutat, fent del seu líder històric, Paulino Díez, un dels protagonistes d'aquells anys tan intensos (...)..

Els sindicats anarquistes, prohibits durant la dictadura del general Primo de Rivera, van començar a organitzar-se a Melilla després de la proclamació de la
Segona República. L'agost de 1931 ja funcionaven els Sindicats Únics del Ram de la Fusta, Sindicat Únic del Ram de la Construcció, Sindicat Únic de Tracció Mecànica i Sindicat Únic de Camperols i Oficis Varis als quals es va unir el Sindicat Únic de Transports Marítims i Terrestre. Aquests sindicats compartien un local al carrer Alvaro de Bazán núm. 13, on també es trobava la seu de l'Ateneu Llibertari. Va ser durant aquest any que Paulino Díez, que s'havia hagut d'exiliar durant la dictadura de Primo de Rivera, va poder tornar a Melilla (...)
Diable!  No tenia ni idea que aquella ciutat, que mai m'havia semblat res d'altre que una plaça militar on es trobava el més ranci de l'exèrcit espanyol, hagués estat també una ciutat amb treballadors organitzats al voltant dels seus sindicats de classe i on aquests havien obert fins i tot un Ateneu Llibertari.

Vaig adonar-me del poc que sabia de Paulino Díez a Melilla, de qui recordava vagament poca cosa més que algunes lectures de quan, durant el període 1923-1924, va ser secretari nacional de la CNT (6).

Buscant la seva biografia a les pàgines d'Estel Negre, (7) vaig aprendre que, després de fer el seu aprenentatge com a fuster a Burgos, amb 18 anys va marxar amb un germà a buscar feina a Melilla. I que, poc després d'arribar i trobar feina en la construcció de barracots per a l'exèrcit, ja estava participant activament a una vaga de fusters que lluitaven contra els abusos dels contractistes. Després d'un seguit de detencions i desterraments a diferents ciutats del sud d'Espanya, on havia adoptat falsos noms per escapar a les autoritats, va arribar a Barcelona el 1918. Ingressà en el Sindicat de la Fusta de la CNT i, el mateix any, els seus companys el van nominar com a delegat del sindicat a la Federació Local de la CNT de Barcelona.

Durant la Vaga de la Canadenca (gener de 1919) va pertànyer al comitè fantasma, grup clandestí coordinador de la vaga, i assegurà l'edició clandestina del periòdic Solidaridad Obrera. Poc abans del seu retorn a Melilla, va trobar el temps d'organitzar els sindicats de la Fusta, la Construcció i el Transport de la CNT a Màlaga. I ja de retorn a Melilla..., saps què? Si de veritat t'interessa saber-ho, no deixis de llegir una biografia que no puc sinó qualificar de trepidant (8).
En aquest període de la dictadura es va veure obligat a sortir d'Espanya i el 7 de juliol de 1924 partí, amb tota sa família, cap a Cuba, on passà tres anys i, més tard, quatre més als USA. A l'Havana va treballar en una fàbrica de cervesa i va implicar-se en l'organització de sindicats de l'Havana, participant el 05.02.1925 en la constitució de la Confederación Nacional Obrera Cubana (9). Per escapar a la repressió del dictador Machado, el juliol de 1927 va fugir als USA. A Nova York participà en el gran míting pro Sacco i Vanzetti i en activitats contra les dictadures europees al costat de nombrosos companys (...). Un cop instaurada a Espanya la Segona República, el juliol de 1931 tornà a Barcelona, i poc temps després a Melilla.
Passant la pàgina de Paulino Díez, m'agradaria acabar tornant al vídeo amb què he obert el post d'avui i amb una altra descoberta. M'estic referint al llegat a Melilla de l'obra d'un arquitecte català: Enric Nieto (10) de qui, a la curta descripció que podem trobar a la versió en català de Wikipedia, aprenem que:
Va finalitzar els seus estudis l'any 1906, i va estar col·laborant amb Antoni Gaudí en els treballs de la Casa Milà de Barcelona. L'any 1909 arribà a Melilla, on va construir la major part de la seva obra.
Sobre per què va deixar precipitadament la seva feina a Barcelona i va acabar a Melilla sense donar-se el temps de recollir el seu títol d'arquitecte, Salvador Gallego Aranda (11) ens dona una explicació plausible:
El títol d'Arquitecte, per absència de l'interessat, va ser recollit pel seu cunyat: Fernando Gordillo el dia 8 o 9 de juny de 1909, a l'Escola Superior d'Arquitectura. Només arribar a les seves mans, Enric Nieto el va adjuntar a una instància, datada el 12 de juny, adreçada al Govern Militar de Melilla. Aquesta celeritat en la fugida de Barcelona i en la recepció i enviament del títol ve motivada (...) per la relació sentimental que havia sorgit entre l'arquitecte i la seva neboda: Josefa Gordillo Nieto, amb qui havia conviscut des de 1902 i amb qui el matrimoni era inviable per motius canònics.
Deixant de banda el safareig familiar de la vida de l'arquitecte i tornant a la seva activitat professional, la versió en castellà de la Wikipedia ens aprèn que:
En arribar a Melilla, Enric Nieto va començar a dissenyar edificis influenciats per l'arquitectura modernista de la seva ciutat natal, encara que posteriorment va introduir elements clàssics i d'Art Decó. El 1931 va aconseguir la plaça d'arquitecte municipal, càrrec que va exercir fins a la seva jubilació el 1949, encara que va continuar treballant fins a la seva mort.

L'evolució de la seva obra arrenca d'un modernisme vagament entroncat amb el d'
Antoni Gaudí i, passant per l'historicisme, l'eclecticisme i l'Art Decó, va arribar al racionalisme a les seves últimes obres, més lliures i avançades: com els habitatges unifamiliars, tipus xalet, que ofereixen un notable interès.

Enric Nieto va codificar un estil a Melilla, fins al punt que alguns enginyers militars que van compartir amb ell la tasca arquitectònica de la ciutat, van copiar les formes arribant a fer difícil la distinció. Melilla ha esdevingut així un museu de l'arquitectura modernista, un modernisme de tall català encara que una mica més tou i de menys vols, expressió del diferent mitjà econòmic en què sorgeix i de l'esperit cosmopolita i nou de la població, que s'hi integra molt bé en una ciutat amb un traçat urbanístic de planta en quadrícula, amb carrers amples i rectes i les illes dels edificis en xamfrà, incidint en l'esquema del pla Cerdà a Barcelona, la importància del qual va augmentar considerablement a partir de les obres de condicionament del port entre el 1912 i el 1914.
El reconeixement de la ciutat a la tasca acomplerta per Enric Nieto es va manifestar en els actes que es van organitzar en commemoració del centenari de la seva arribada a Melilla (11):
El període entre els mesos de maig de 2009 i 2010, es va convertir, per a la Ciutat Autònoma de Melilla, en un període festiu que es va anomenar l'Any Nieto. Aquesta efemèride tenia com a objectiu commemorar l'arribada del barceloní a l'urbs nord-africana (14 maig 1909), on va desenvolupar la seva carrera professional fins a la seva mort el 1954.
I justament, aquí rau el més interessant de la meva descoberta del personatge d'Enric Nieto. La pregunta del milió de dòlars: Com s'ho va fer un arquitecte català d'idees tan avantguardistes, amb un passat sentimental allunyat dels preceptes de la fe catòlica, per a sobreviure al cop d'estat del 1936 i morir de vell el 1954, sense haver sigut afusellat a una època i a una ciutat on no calien gaires arguments per acabar així?
Hay que sembrar el terror, dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros. Emilio Mola
Una de les respostes la podem trobar en la raquítica entrada que la Wikipedia en llengua catalana li dedica al personatge, sense mencionar el motiu. Tots sabem que la idea sempre ha estat passar sota el silenci els noms d'aquells catalans que van col·laborar amb el règim de Franco i deixar la sensació que aquells que van entrar amb les seves tropes per la Diagonal no podien ser catalans (12). De manera molt més explicita, trobem una resposta valent al blog d'Enrique Delgado (13):
L'arquitecte Enric Nieto va tenir un costat fosc durant l'època franquista, no gaire divulgat i conegut, i és el de la seva militància falangista. Les actes dels Plens municipals de l'època republicana de Melilla mostren el seu caràcter irascible. Tant que, en una ocasió, va ser suspès de feina i sou per amenaçar de mort el regidor socialista Aurelio Solís Díaz. Aquest regidor, també metge municipal, va aparèixer assassinat en un carrer de Melilla el dia 27 de juliol de 1936. Enric Nieto apareix també com a contribuent, en la col·lecta de fons, voluntària i patriòtica, a favor de l'Exèrcit Nacional, com molts altres melillencs, però amb quantitats de 500 ptes., gens menyspreables per a l'època. Res d'això no treu mèrit artístic a l'arquitecte català establert a la nostra ciutat, però sí que resulta un element més per sol·licitar la demolició completa del monument.
El pare de Fernando Arrabal (14) va escapar de poc als escamots d'execució dels sublevats el 1936 a Melilla. El tinent Fernando Arrabal Ruiz es va mantenir fidel a la República, fet pel qual el van condemnar a mort. La pena va ser posteriorment commutada per trenta anys de presó. Va passar per les presons de Santi Espíritu de Melilla, i de Monte Hacho, a Ceuta, on va intentar suïcidar-se. El 1941 va ser traslladat a l'Hospital de Burgos per una suposada malaltia mental. Un any més tard va fugir de l'hospital en pijama i amb un metre de neu als camps. Mai no es va tornar a tenir cap notícia sobre ell.

Altres no van poder escapar als escamots d'execució, però el post se m'ha fet llarg, estic un xic cansat i en parlarem la setmana vinent.


  1. Wikipedia: Melilla [en] [fr] [es] [ca]
  2. Wikipedia: Monte Gurugú (Marruecos)
  3. Laura J. Varo; Luis Sevillano Pires; Francisco Peregil: ¿Qué sucedió en la frontera de Melilla? El paso a paso de la tragedia, El Pais, 03.07.2022
  4. Veure Arquitectura i energia solar, publicat en aquest blog el 23.07.2021
  5. El anarcosindicalismo vuelve a Melilla, Melilla izquierda, 03.06.2023
  6. Wikipedia: Secretario general de la CNT
  7. Paulino Díez Martín (1892-1980), Estel Negre
  8. Si has trobat interessant la biografia de Paulino Díez, pots completar-la amb el seu llibre, Paulino Díez: Memorias de un anarcosindicalista de acción, Bellaterra, 2006. Amb la critica d'aquest llibre que va publicar Carlos Esquembri a Melilla izquierdas el 29.12.2009: Paulino Díez y los origenes del movimiento obrero en Melilla. També amb la critica del llibre a càrrec de Manel Aisa (Ateneu Enciclopèdic) y Eloy Martín (Universitat Pompeu Fabra), publicada a Rojo y negro el 12.03.2006: Memorias de un anarcosindicalista de acción: Paulino Díez. Tornant a la biografia de Paulino Díez, pots completar-la amb la lectura de les entrades que li han dedicat a Todos (...) los Nombres o a Vida, obra y biografias de activistas, luchadores y luchadoras anarquistas.
  9. Wikipedia: Anarquismo en Cuba
  10. Wikipedia: Enric Nieto i Nieto [en] [fr] [es] [ca]
  11. Salvador Gallego Aranda: La figura del arquitecto Enrique Nieto en el centenario de su llegada a Melilla (14-mayo-1909), Akros: Revista de Patrimonio, ISSN 1579-0959, Nº. 9, 2010, págs. 51-58, Texto completo (pdf)
  12. Veure Barcelona i la memòria històrica - Nou Barris, publicat el 12.05.2019
  13. Enrique Delgado: El monumento fascista de Enrique Nieto, El Alminar de Melilla, 18.01.2016
  14. Wikipedia: Fernando Arrabal [en] [fr] [es] [ca]

No comments: