 |
| Historic Vids (@historyinmemes): The History of American Lobsters, Twitter, 28.10.2023 |
Aprofitant les festes, estic segur que molta gent farà un extra i, entre altres productes, aprofitarà per comprar Llamàntol (1). Tot com la bogeria comercial d'aquestes dates, el consum d'aquesta bèstia no té res a veure amb el que hom podia consumir a l'Orient Mitjà a l'època de Jesús. Però puc entendre perfectament que la gent prefereixi el llamàntol a les especialitats de la cuina Kosher (2), o que a ningú li passi pel cap d'utilitzar el Gàrum romà (3) com a salsa d'acompanyament.
El que em va aprendre el post publicat a Twitter amb què he obert el meu d'avui, és que durant l'època colonial del que serien els futurs Estats Units, els llamàntols eren considerats com a "carn d'escombraries" i només els menjaven els criats, els presoners i les famílies pobres que no podien permetre's res d'altre. Fins i tot les tribus indígenes que vivien prop de la costa els utilitzaven com a fertilitzant o esquer per a pescar en lloc de consumir-los.
Si a principis del segle XIX la gent pagava a Boston 53 centaus per mig kg de mongetes i només pagava 11 centaus per mig kg de llamàntol, tot va començar a canviar a finals d'aquell segle. A mesura que els ferrocarrils van començar a estendre's pel nord d'Amèrica, les companyies van decidir servir-lo als seus passatgers, car era un aliment abundant i gairebé desconegut per aquells que vivien a l'interior. Els passatgers de l'interior el trobaven deliciós i en demanaven cada cop més! Va ser durant aquesta època que la carn de llamàntol també es va enllaunar i es va començar a vendre arreu del país, fet que va fer augmentar la demanda i, en conseqüència, el seu preu.
A la dècada de 1920, la quantitat de llamàntols va caure en picat, però la demanda va continuar augmentant. A la dècada de 1950, el llamàntol ja havia consolidat el seu prestigi com una rara delicatessen i es va convertir en un producte consumit preferentment per les estrelles de cinema i pels rics.
Acabada la Segona Guerra Mundial, la indústria del llamàntol de Maine es va enfrontar a un nou repte: la sobrepesca. Les universitats americanes van començar a investigar les poblacions de llamàntol, les seves taxes de creixement i els seus patrons de migració. El resultat va portar a la implementació de mesures de conservació, com ara límits de mida i la prohibició de la pesca de femelles que portaven ous: aquestes es marcaven amb una osca a la cua i es retornaven al mar. Aquestes accions, juntament amb els esforços cooperatius dels pescadors que van seguir les noves directrius, van salvar la indústria del llamàntol de Maine d'un possible col·lapse.
Aquelles mesures es van convertir en la base de les pràctiques sostenibles de pesca del llamàntol que encara estan vigents avui dia. I van representar un punt d'inflexió pel llamàntol, passant de ser un recurs sobreexplotat i en risc a una indústria sostenible i relativament ben gestionada.
Ara que ja saps unes quantes coses que no sabies sobre els llamàntols (per començar, probablement el seu nom en català), o que has recordat allò que ja sabies i pràcticament tenies oblidat, et proposo que facis un passeig pels comentaris del post a Twitter i les seves imatges sorprenents .
n.d.a.: Llegint els comentaris del post publicat a Twitter, vaig trobar un parell que em van interessar. Parlaven d'altres animals que avui hom consumeix com articles de luxe i que no fa tant no ho eren en absolut. Un vell article publicat a El Periódico, parlava d'aquest tema (4).
El que em va aprendre el post publicat a Twitter amb què he obert el meu d'avui, és que durant l'època colonial del que serien els futurs Estats Units, els llamàntols eren considerats com a "carn d'escombraries" i només els menjaven els criats, els presoners i les famílies pobres que no podien permetre's res d'altre. Fins i tot les tribus indígenes que vivien prop de la costa els utilitzaven com a fertilitzant o esquer per a pescar en lloc de consumir-los.
A una ciutat de Massachusetts, els criats van denunciar als seus patrons perquè els donaven a menjar massa llamàntol. Van guanyar el plet i van aconseguir que només se'ls podria donar a menjar llamàntol -com a molt- tres cops per setmana.En realitat, la mala reputació que tenia el llamàntol estava lligada a la seva abundància. Els primers colons els collien a la costa, on aquestes pobres bèsties arribaven en massa. Tenia fama de ser un aliment inferior perquè, literalment, menjava qualsevol cosa en qualsevol estat. En fi, també era bastant comú que hom donés a menjar llamàntol als gats.
Si a principis del segle XIX la gent pagava a Boston 53 centaus per mig kg de mongetes i només pagava 11 centaus per mig kg de llamàntol, tot va començar a canviar a finals d'aquell segle. A mesura que els ferrocarrils van començar a estendre's pel nord d'Amèrica, les companyies van decidir servir-lo als seus passatgers, car era un aliment abundant i gairebé desconegut per aquells que vivien a l'interior. Els passatgers de l'interior el trobaven deliciós i en demanaven cada cop més! Va ser durant aquesta època que la carn de llamàntol també es va enllaunar i es va començar a vendre arreu del país, fet que va fer augmentar la demanda i, en conseqüència, el seu preu.
 |
| Time Capsule Tales (@timecaptales): The lobster industry in Maine, Twitter, 28.10.2023 |
A la dècada de 1920, la quantitat de llamàntols va caure en picat, però la demanda va continuar augmentant. A la dècada de 1950, el llamàntol ja havia consolidat el seu prestigi com una rara delicatessen i es va convertir en un producte consumit preferentment per les estrelles de cinema i pels rics.
| The Naked Gun 2½: The Smell of Fear: The lobster, YouTube, 08.07.2013 |
Acabada la Segona Guerra Mundial, la indústria del llamàntol de Maine es va enfrontar a un nou repte: la sobrepesca. Les universitats americanes van començar a investigar les poblacions de llamàntol, les seves taxes de creixement i els seus patrons de migració. El resultat va portar a la implementació de mesures de conservació, com ara límits de mida i la prohibició de la pesca de femelles que portaven ous: aquestes es marcaven amb una osca a la cua i es retornaven al mar. Aquestes accions, juntament amb els esforços cooperatius dels pescadors que van seguir les noves directrius, van salvar la indústria del llamàntol de Maine d'un possible col·lapse.
Aquelles mesures es van convertir en la base de les pràctiques sostenibles de pesca del llamàntol que encara estan vigents avui dia. I van representar un punt d'inflexió pel llamàntol, passant de ser un recurs sobreexplotat i en risc a una indústria sostenible i relativament ben gestionada.
Ara que ja saps unes quantes coses que no sabies sobre els llamàntols (per començar, probablement el seu nom en català), o que has recordat allò que ja sabies i pràcticament tenies oblidat, et proposo que facis un passeig pels comentaris del post a Twitter i les seves imatges sorprenents .
n.d.a.: Llegint els comentaris del post publicat a Twitter, vaig trobar un parell que em van interessar. Parlaven d'altres animals que avui hom consumeix com articles de luxe i que no fa tant no ho eren en absolut. Un vell article publicat a El Periódico, parlava d'aquest tema (4).
De les angules se'n diu que la seva captura als aiguamolls de Doñana era tan abundant, que hom donava a menjar les sobres als porcs. A la desembocadura del Miño els pescadors les guisaven i les sobres es donaven com a pinso per a les gallines. Amb el caviar del riu Garona passava una cosa semblant. Es menjava l'esturió i els ous seguien el mateix camí que les angules. Expliquen que va ser una princesa russa qui va ensenyar als locals a tamisar i salar el preat caviar.
No comments:
Post a Comment