Thursday, March 5, 2020

the defrosting of a military base: camp century

Nuclear Vault (1): United States Army Research And Development - Project Iceworm (2) -
Progress Report Number Six - Camp Century (3) (1964)
, Youtube


El passat 28.02.2020 et parlava de virus de fa molts milers d'anys congelats a l'interior de les glaceres i del problema inherent al seu alliberament per la fusió d'aquestes a causa del canvi climàtic (4).

Avui m'agradaria parlar-te d'un documental que Arte-TV va emetre el passat mes de gener sobre una antiga base militar que la US Army va construir a l’extrem nord de Groenlàndia: Camp Century (2) (5). La construcció d'aquesta base estava lligada a un projecte conegut amb el nom d'Iceworm (3). A una època en què els míssils amb càrregues nuclears dels USA no podien assolir l'URSS a la mateixa distància que els soviètics podien fer-ho amb els USA, aquest projecte tenia com a objectiu la instal·lació de rampes de llançament de míssils nuclears a Groenlàndia.

Greenland: Camp Century Nuclear Power Plant 2
Alimentada per un reactor nuclear portàtil i desmuntable, la base va funcionar des de 1959 fins a 1967. Malgrat que algunes fonts afirmen que el projecte original consistia a excavar un sistema de túnels de 4.000 km de longitud, on es desplegarien fins a 600 míssils nuclears (5), en el moment del seu abandonament la base constava de 21 túnels amb una longitud total de 3km.

PM-2: una central nuclear portàtil
A partir del 1948 els USA van començar un programa d'investigació pel desenvolupament de reactors nuclears per a la US Navy. Un primer prototip de reactor es va construir el 1953, i en 1955 es va fer a la mar el primer vaixell propulsat per energia nuclear: el submarí USS Nautilus (6). En aquells temps, les coses es feien a una velocitat vertiginosa!

En paral·lel a les activitats de la US Navy, l'US Army Nuclear Power Program va desenvolupar petits reactors d’energia nuclear per al seu ús en llocs remots. La majoria es basaven en els dissenys dels reactors navals existents. S'hi van construir vuit reactors. El de Camp Century, instal·lat 4 anys després que l'USS Nautilus es fes a la mar, va ser el primer dels reactors portàtils de l'US Army (7).

Al PM-2, que tenia una potència de 2 MW, se'l va equipar d'un blindatge de maons de plom de dues polzades de gruix per protegir el personal militar de les radiacions. A més de la producció d'electricitat, també estava destinat a produir vapor per fondre el gel que alimentava un pou d’aigua dins de la glacera. Tot i que el seu muntatge va prendre 77 dies, només nou hores després d’introduir al reactor 43 kg d’urani enriquit-235, aquest va començar a produir electricitat (8).

L'explicació oficial de l'abandonament del reactor va ser que l'estructura de suport del túnel on es trobava començava a presentar problemes. També ho era però que la potència de 2MW del reactor estava sobredimensionada per les necessitats de la base, que mai va necessitar més de 500 KW. En qualsevol cas, es va decidir ficar fora de servei el reactor l'estiu de 1964, i reemplaçar-lo per un generador convencional de gasoil que, durant el temps que va funcionar, va consumir al voltant de 4 milions de litres de combustible (8).

La base aèria de Thule
Camp Century es trobava a 2.000 m per sobre del nivell del mar (5) i a 200 km d'una altra gran base militar nord-americana que ja existia en temps de la II Guerra Mundial: Thule (9). Aquesta base acollia 12.000 militars (1961) i bombarders de la defensa tàctica del comandament estratègic de l'US Air Force que no imagino ni discrets ni silenciosos. També  acollia un dels sistemes de radar més avançats d'aquella època: el Ballistic Missile Early Warning System (BMEWS) (10), un element estratègic de la defensa nuclear dels USA.

Hom diu d'aquesta base que va ser "descoberta" accidentalment en Juny del 1951 per un geògraf francès: Jean Malaurie i un amic seu inuit, quan tornaven d'una expedició que tenia per objectiu localitzar el pol nord geomagnètic. I que, quan Malaurie va descobrir que la base s'havia construït sense demanar permís a la població local, va organitzar un pollastre mediàtic monumental (11).

Gareth Davies: The secret Cold War city the US built under ice: Incredible footage reveals the hidden missile base in Greenland that would have destroyed the Soviet Union in minutes, Daily Mail, 26.11.2016
Un dia, a un bar, un ex-agent de la CIA amb unes quantes birres al damunt, em va explicar la seva versió: Si organitzes una expedició amb l'objectiu de fixar amb precisió el punt de la Terra on es troba el pol nord geomagnètic i, després, al camí de tornada, realitzes que t'has perdut i et dónes de nassos amb una base aèria què, pot ser tot el que tu vulguis, menys invisible, el ridícul en què pots caure és esgarrifós. Per això estava tan emprenyat! Altrament, ja saps com són els francesos ...
Camp Century: la fi
Deixant de banda aquesta anècdota improbable (nota: ja hauràs enganxat que lo de l'ex-agent de la CIA és conya!) i tornant a la base de Camp Century, en tres anys s'havien excavat 3km de túnels, on s'havien instal·lat el reactor nuclear i, degudament climatitzats, els barracons per acollir a 200 militars, les instal·lacions sanitàries, una cantina i una cuina, un centre de comandament ple d'equips electrònics, un hospital, una botiga, un teatre, una església ...

Què podia sortir malament?

Els geòlegs que treballaven a la base van realitzar que els equips de manteniment havien de retirar cada mes unes 120 tones de neu. Altrament, aquella neu s'hauria acumulat, compactat, i el seu pes hauria acabat per ensorrar la volta metàl·lica que cobria els túnels. També van realitzar que la temperatura de l'aire a l'interior dels túnels produïa un desglaç que no es podia canalitzar sense utilitzar potents bombes d'aigua. O encara, que la glacera es movia molt més ràpidament del que havien previst i acabaria per destruir en dos anys els túnels i les futures estacions de llançament de míssils.
L'ex-agent de la CIA que m'havia trobat al bar em comentava rient que a l'US Army encara es demanen com uns individus d'una tal incompetència havien arribat a fer-se amb una llicència en geologia.
Vaig dir-li que si em pagava una birra podia explicar-li tres o quatre coses sobre l'obtenció de diplomes de Harvard, Georgetown i altres universitats americanes en 40 dies, sense exàmens i sense sortir d'Aravaca (12). Com era d'esperar, no em va creure. Es va ficar a riure, em va dir que li queia bé, em va pagar la birra i va presentar-se dient-me que es deia Zacharias Smith. Jo vaig dir-li què, si no l'importava, l'anomenaria Jack Jones, que era tan fals com el nom que m'acabava de donar. Va tornar a riure, va pagar una altra ronda de birres i, des d'aquell dia, som amics.
Camp Century i el canvi climàtic
El projecte Iceworm va ser cancel·lat en 1965 i Camp Century es va tancar el 1966. Durant la seva vida operativa, el PM-2 havia produït més de 175.000 litres de residus líquids radioactius que encara romanen sota el glaç (8), als que cal afegir els materials de construcció de la base i quilòmetres de cables, tubs, etc. També vora de 200.000 litres de gasoil en dipòsits que probablement deuen presentar danys pel rovell i el moviment del gel (13). També quantitats no conegudes dels bifenils policlorats (PCBs) dels generadors i transformadors. I al voltant de 240.000 litres d’aigües residuals.

Tots aquests residus es troben actualment sota una capa de gel de 30 m. (per fer-nos una idea, aproximadament un edifici de 10 pisos!). Si la fusió del gel a Groenlàndia continués al ritme actual, la seva pèrdua ja no es compensaria per les precipitacions de neu a partir del 2090 o del 2100, i tots aquests residus podrien aflorar aproximadament un segle després (14).

La premsa ja ha fet la seva feina, esverant-nos un dia i arxivant el problema l'endemà. Però tot i que ja no hi serem per veure-ho (a menys que el canvi climàtic s'acceleri més del que actualment es diu (15)), crec que no estaria gens malament que els governs dels USA i Dinamarca deixessin de passar-se la patata calenta i es dediquessin a finançar un equip de geòlegs i enginyers (amb diplomes de veritat!) que estudiï quines són les millors solucions per aquest problema.

Dona estrictament igual si, com ara fa 400.000 anys, Groenlàndia es troba un dia sense gel i amb un nivell del mar molt més elevat que l'actual o si ens trobem davant de la hipòtesi improbable que arribem a aturar el canvi climàtic en sec. Car, en aquest darrer cas, les glaceres continuarien en moviment i, un dia, tots aquests residus acabarien per traure el nas al davant de la morrena (o s'abocarien directament al mar) i llavors sí que seria complicat saber com capturar-los, especialment els residus líquids.


  1. The Nuclear Vault. Resources from the National Security Archive's Nuclear Documentation Project: Home page
  2. Camp Century: Wikipedia [en] [fr] [es] [ca] ||  
  3. Project Iceworm: Wikipedia [en] [fr] [es] [ca] || Wikia Military
  4. The defrosting of ancient virus, publicat en aquest blog el 28.02.2020
  5. Peter Bardehle (2019): Camp Century - The secret city under the Ice, Arte-TV
  6. Wikipedia: United States naval reactors [en] [fr] [es] [ca]
  7. Camp Century, Atomic Heritage Foundation, 19.07.2018
  8. Frank J. Leskovitz: Camp Century, Greenland, gombessa.tripod.com
  9. Wikipedia: Thule Air Base [en] [fr] [es] [ca]
  10. Wikipedia: Ballistic Missile Early Warning System (BMEWS) [en] [fr] [es] [ca]
  11. Wikipedia: Jean Malaurie [en] [fr] [es] [ca]
  12. Ignacio Escolar: Pablo Casado aprobó todos sus “posgrados” en Harvard, Georgetown y otras universidades con apenas 40 días de clases y sin exámenes, eldiario,es, 13.04.2018
  13. Just com a referència, 200.000 litres de combustible corresponen a la capacitat dels dipòsits d'un Boeing 747-400.
  14. Yohan Blavignat: Au Groenland, une base militaire secrète américaine refait surface, Le Figaro, 30.09.2016 || Au Groenland, une base secrète américaine mise au jour par la fonte des glaces?, Libération, 26.09.2016
  15. Veure Temperatura rècord de 18,3°C a l'Antàrtida (2/3), publicat en aquest blog el 23.02.2020

Wednesday, March 4, 2020

karina wiciak


Quan creus que ja tens una edat en la que la teva capacitat de sorpresa ha arribat als seus límits, vas i obres de manera indolent les pàgines de boredpanda.com (1) i et trobes amb la clatellada d'uns dissenys arquitectònics basats en els logotips de conegudes marques de l'automòbil.

Es el que em va passar amb uns dissenys de l'arquitecte Karina Wiciak (2), de l'estudi polonès d'arquitectura Wamhouse (3) i uns dissenys inusuals d'habitatges que, podran agradar-te o no, però segur que no et deixaran indiferent.



  1. Andželika Jasevičiūtė: These Houses Are Designed In The Shape Of Famous Logos, boredpanda.com, 12.12.2019
  2. Karina Wiciak: Facebook, Instagram, Twitter, Behance, ...
  3. Wamhouse: Home page, Facebook, Instagram,

Tuesday, March 3, 2020

el consum de medicaments i la nostra personalitat


Sembla haver-hi un cert consens en què fa temps que ens hem begut tots l'enteniment. No estic pensant solament en el que votem (que també!), sinó en l'agressivitat, la violència i la mala bava gratuïta, la manca total de respecte i d'empatia cap als altres que observem en el dia a dia.

Si fes part del club d'amics de la paranoia, potser pensaria que, en relació amb la imatge amb què he obert aquest article, la culpa és dels làsers de la NASA que escolten les nostres converses, i em ficaria un cucurutxo d'alumini. Però darrerament estic llegint coses que em fan pensar que potser no cal buscar l'explicació a cap satèl·lit.

Si el passat mes de maig et parlava d'un estudi realitzat per investigadors de la Universitat d'Ohio (USA) i publicat a Psychological Science que demostraria que el consum de paracetamol no solament reduiria el dolor físic, sinó també les reaccions emocionals i la capacitat d'empatia cap als altres (1), avui m'agradaria invitar-te a llegir un article publicat a l'edició en espanyol de la BBC (2) que, basant-se en els estudis de Beatrice Golomb, directora d'un grup de recerca de la Universitat de Califòrnia (3), a San Diego (USA), ens parla dels efectes indesitjables que el consum d'aquest i altres medicaments han tingut en algunes persones,

Des del paracetamol fins als antihistamínics, estatines, medicaments per a l'asma i antidepressius, cada cop sembla haver-hi més indicis que aquests medicaments podrien canviar aspectes fonamentals de la nostra personalitat, descobrint en nosaltres algú en qui mai no ens reconeixeríem. Si en la majoria de les persones aquests canvis solen ser extremadament subtils, en altres poden arribar a ser dramàtics.

Si el resultat d'aquestes investigacions es confirmessin, les implicacions podrien ser molt importants. Car la llista de possibles culpables inclou alguns dels medicaments actualment més consumits al planeta, el que significa que, fins i tot si els efectes són petits en l'àmbit individual, podrien estar modelant les personalitats de milions de persones.

Abans de proposar-te rellegir l'article que vaig publicar el mes de maig de l'any passat (cf. 1) i el de la BBC (cf. 2), voldria resumir-te alguns dels paràgrafs que aquest darrer dedica a les estatines.

* * * * * * * * * *

Durant anys, Golomb va recollir informacions molt inquietants sobre alguns efectes secundaris de les estatines que es van acabar quan els pacients van deixar de prendre aquest fàrmac.

Golomb va començar a sospitar que hi havia una connexió entre el consum d'estatines i els canvis de personalitat, després de descobrir que els primats als quals sotmetia a una dieta baixa en colesterol, es tornaven més agressius.
Baixar el colesterol dels animals semblava tenir un impacte en els seus nivells de serotonina, un químic important en el cervell encarregat de regular l'ànim i el comportament social en els animals. I entre els animals en els quals va poder constatar aquests efectes es trobava fins i tot una mosca de la fruita.
Altres estudis també van donar suport a la idea que hi ha un vincle potencial entre la irritabilitat i l'estatina. En un estudi de més de 1.000 persones liderat per Golomb, hom va descobrir que aquest fàrmac augmenta l'agressivitat en dones postmenopàusiques (però no en els homes). Golomb està convençuda que el colesterol baix i, per extensió, les estatines, poden provocar canvis en el comportament d'homes i dones, encara que la potència de l'efecte varia dràsticament de persona a persona.

Personalment, només puc dir que, després que el metge de capçalera em fes la recepta, vaig observar que el meu nivell de sucre prenia l'ascensor (per aquells que no ho sabeu, sóc diabètic). Vaig deixar de prendre les estatines i vaig explicar-li aquest efecte secundari al metge de capçalera, que no em va creure i em va dir que havia de seguir prenent-lo (4). Quan vaig visitar a la meva diabetòloga, em va receptar un fàrmac de la família de les Pitavastatines que, almenys fins ara, em funciona perfectament.

* * * * * * * * * *

La investigació per Beatrice Golomb d'aquests efectes arriba en un moment en què el món es troba al bell mig d'una crisi de sobre medicació, amb el ple suport de la indústria farmacèutica. Cal recordar que el nord-americà mitjà consumeix anualment 1.200 USD/any en medicaments (5). I que en aquest país es consumeixen anualment 49.000 tones de paracetamol. I a mesura que la població mundial envelleix, augmenta el consum de medicaments. La pregunta és: com afecten tots aquests medicaments al nostre cervell i al nostre comportament?

En aquest punt val la pena destacar que ningú està dient que la gent hauria de deixar de prendre cap mena de medicació. Malgrat els seus eventuals efectes, els antidepressius ajuden a evitar suïcidis, els medicaments que fan baixar el colesterol salven milers de persones cada any, i el paracetamol és a la llista de fàrmacs essencials de l'OMS per la seva capacitat d'alleujar el dolor.

Així i tot, és molt important que estiguem atents a qualsevol mena de canvi en el nostre comportament o en el de la gent que ens envolta en el moment de començar a prendre un fàrmac que no preníem abans. I si aquest canvi arriba, informar ràpidament al nostre metge i, si per les raons que siguin no ens sentim escoltats, buscar ràpidament un altre professional competent


  1. Sobre el funcionament del cervell, publicat en aquest blog el 19.05.2019
  2. Zaria Gorvett: El inesperado y desconocido efecto del paracetamol y otros medicamentos comunes sobre nuestra personalidad, BBC News Mundo, 25.01.2020
  3. UC San Diego - Golomb Research Group: Home page
  4. Céline Schoen: Les statines, médicament contre le cholestérol, provoqueraient du diabète, L'Express, 22.05.2014 || Statins and beta-blockers increase risk of developing diabetes, new study confirms, Duke Clinical Research Institute, 12.11.2012
  5. I com et vaig explicar en un article publicat el passat 21.02.2020, des de Suïssa els hi exportem una quantitat molt important: Suisse - bond spectaculaire des exportations aux USA

Monday, March 2, 2020

samuel silva




Un cop hem vist al blog els dibuixos d'artistes com Kohei Ohmori (1), Fabiano Millani (2), Emanuele Dascanio (3) o, més recentment, els d'Alena Litvin (4), podem caure en la temptació de creure que, en el terreny de l'hiperrealisme, ja ho hem vist tot i res no pot sorprendre'ns.

I llavors passa que un dia, passejant per les pàgines de boredpanda.com, et quedes bocabadat amb una pàgina dedicada a: Samuel Silva (5).

Samuel Silva és un jove advocat portuguès que viu al Regne Unit i que te com a hobby la creació d'obres d'art amb l'ajuda de ... bolígrafs Bic de diferents colors. Unes obres d'art que van esdevenir virals en 2012!
"Sóc un advocat, l'art és només un hobby per a mi". Un hobby que li pren de 5 a 50 hores per acabar cada dibuix.
Els seus estris de treball son els mateixos bolígrafs Bic que també utilitza l'andalús: Juan Francisco Casas (6), tot i que aquest darrer, com pots veure a la galeria de dibuixos i pintures de la seva pàgina Web sembla haver escollit una temàtica destinada a un public amb una sensibilitat particular.

En el cas de Samuel Silva, com pots veure a les seves pàgines a Instagram, DevianART o Facebook (7), les temàtiques son més obertes, com si diguéssim, i semblen expressar clarament el treball de l'artista com un hobby ... que molts pocs podrien aspirar a reproduir.

Pel que fa a la imatge amb que obert aquest article: Redhead Girl, Silva va utilitzar com a base de treball una imatge de la fotògrafa russa Kristina Taraina i no menys de set bolígrafs de diferents colors, variant els matisos per a crear una impressió de profunditat (8).
"No barrejo els colors. La tinta del bolígraf s’asseca a l’instant i tampoc no es pot esborrar. Vaig començar a dibuixar a dos anys i vaig desenvolupar el meu propi estil quan estava a l'escola. No utilitzo només el bolígraf, però ara mateix és el que estic intentant dominar. També tinc coneixements amb els guixos, el llapis, els llapis de colors, i la pintura al pastel, a l'oli i l'acrílica."

  1. Kohei Ohmori, publicat en aquest blog el 23.08.2019
  2. Fabiano Millani, publicat en aquest blog el 25.09.2016
  3. Emanuele Dascanio, publicat en aquest blog el 18.09.2016
  4. Alena Litvin, publicat en aquest blog el 29.01.2020
  5. Ieva Elvyra: Photorealistic Ballpoint Pen Drawings by 29-Year-Old Lawyer, boredpanda.com, 
  6. Juan Francisco Casas: Home Page
  7. Samuel Silva: Wikipedia, Facebook, Instagram, DevianART
  8. L'artiste Samuel Silva impressionne avec ses dessins réalisés au stylo à bille, Huffington Post, 26.08.2012

Sunday, March 1, 2020

temperatura rècord de 18,3°C a l'antàrtida (3/3)


Avui m'agradaria tancar aquesta sèrie d'articles amb una reflexió que, per ser molt personal, no demana de cap adhesió, tot i que la deixo oberta a tota mena de discussió.

Vull parlar-te del primer article d'aquesta sèrie, publicat l'11.02.2020 (1). Malgrat un nombre de visites molt inferior (53) a les visites que vaig rebre el 23.01.2020 (316), segurament gràcies al bescanvi d'opinions amb l'amic Hands que pots trobar a la secció de comentaris, vaig acabar rebent d'alguns amics, coneguts i desconeguts, per whatsapp i gmail, una metrallada d'articles en PDF i d'enllaços. La majoria en resposta a uns desafortunats comentaris que vaig fer sobre el que jo interpretava una manca d'interès dels centres d'investigació públics (estat, generalitat, universitats, ...) en la producció de dades per l'estudi dels efectes del canvi climàtic al Delta de l'Ebre.

Deixant de banda una merescuda cura d'humilitat, tot aquest material m'ha permès recuperar la memòria i recordar els mandats d'Artur Mas, les seves retallades i l'impacte que aquestes van tenir en el camp de la recerca i de la producció científica al nostre país. No puc doncs sinó demanar excuses a aquells a qui els meus comentaris haurien pogut ofendre i agrair un altre cop a tots aquells que m'heu enviat articles i enllaços a documents que presenten un munt d'estudis que s'han fet sobre el canvi climàtic i el seu impacte al Delta.

Els experts
  • Entre els articles m'heu fet arribar -i que he tingut temps de llegir-, els de més pes científic han estat redactats per persones que treballen a les universitats o a l'administració a Barcelona.
  • Això no treu que també hagi trobat articles molt interessants de gent que treballa a altres universitats. I crec que val la pena recordar que hi ha almenys dues universitats que es troben molt més a prop del Delta, i una altra a gairebé la mateixa distància que Barcelona. 
  • No m'oblido d'incloure entre els equips de recerca als participants del projecte EBRO-ADMICLIM (ENV/ES/001182) (3) ni els equips de l'Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA): Sant Carles de la Ràpita (4). 
  • No he tingut temps de veure quin és el grau de participació en aquests estudis del personal del Parc Natural del Delta de l'Ebre (5), però estic segur que, més enllà de les activitats d'observació de la fauna i de l'eco-turisme, també s'han implicat en els equips de recerca i de recopilació de dades.
  • Estic segur que també deuen haver-hi treballs d'experts i científics d'altres universitats i centres de recerca d'arreu de l'estat o estrangers. En tot cas, he llegit alguna cosa, tot i que he de confessar que no gaire.
Les dades disponibles
Aquestes lectures em permeten afirmar que hi ha dades fiables. Sols em permetria afegir que en el cas que aquestes dades s'hagin obtingut amb fons públics, seria raonable pensar que són publiques, d'accés públic (sense contrasenyes d'accés), centralitzades, digitalitzades i publicades amb tags que facilitin la seva ràpida identificació pels motors de recerca d'un navegador. No he anat més lluny per afirmar el contrari. A continuació et presento de manera resumida algunes referències que he trobat.
  • El Projecte LIFE EBRO-ADMICLIM (cf. 3): Un projecte que va durar 4 anys (juny 2014 – juny 2018) i del que pots consultar els objectes de les campanyes de mesura per l'obtenció de dades a l'opció "Accions principals" de la pàgina del projecte i a la cartografia del ICGC que pots trobar a continuació. M'agradaria destacar que una de les parts que he trobat més interessants d'aquest projecte és una de les que menys he escoltat parlar: la producció de metà dels conreus d'arròs i la seva contribució al canvi climàtic (6).
  • ICGC Geoíndex - Visualitzador Life EBRO ADMICLIM: La Cartografia Web de l'ICGC (cf. 3, 7) dóna accés a la situació dels punts on s'han obtingut les dades recollides durant aquest projecte per crear la Cartografia dels sols. La cartografia de la de zonificació de la subsidència de la plana deltaica: sondatges geofísics per a la construcció d’un model geològic que permeti identificar les zones més vulnerables a la subsidència i la determinació de la intrusió salina als sediments del delta; punts de foratge i de recollida de mostres. La cartografia geològica, geofísica, geotècnica, satel·litària i la de l’evolució temporal de la línia de costa. A la llegenda que acompanya el mapa pots trobar un resum de la metodologia seguida per l'obtenció de totes aquestes dades (8).
  • La Xarxa d’Indicadors Ambientals del Delta de l’Ebre (XIADE): Aquesta xarxa, que està a càrrec de l’ACA (9) i en la que l'IRTA (cf. 4) s'ocupa de garantir el funcionament dels seus equipaments, està composta per quatre sensors de qualitat instal·lats a les badies, 18 piezòmetres sensoritzats, 56 estacions equipades amb sensors de subsidència (SET) i un laboratori equipat per a la valoració de l’estat ecològic del tram final del riu Ebre i els seus principals afluents, així com de les llacunes litorals i l’estuari (10). Un acord inclòs en el Pla Integral de Protecció del Delta hauria de fer possible continuar amb la recollida de mostres biològiques, així com l’anàlisi de nutrients, el càlcul d’indicadors biològics i l’anàlisi de transport de sediments en crescudes controlades i cabals ecològics en el tram final del riu Ebre i els seus principals afluents (11).
  • Cabals ecològics al tram final del riu Ebre, delta i estuari: No he tingut temps de llegir-lo amb detall, però en Juny del 2015 la Comissió tècnica de sostenibilitat de les Terres de l'Ebre (CSTE) va publicar un document que m'ha semblat molt interessant (12).
  • L'aport sedimentari: Crec que l'entrevista que l'Ebre va fer en 2017 a Antonio Suárez, resumeix força bé la discussió sobre el problema de l'aport sedimentari des dels embassaments de l'Ebre al Delta (13). Però també tinc com el sentiment que hi ha molta gent que potser no s'han llegit dues tesines: una de Víctor Molinet Coll i l'altra d'Armand Vilalta on he trobat dades i referències bibliogràfiques que m'han semblat més que interessants i que recomano a tothom de llegir (14).
    • Segueixo sense comprendre que la realització de purgues periòdiques de sediments als embassaments sigui motiu de discussió encara avui, quan es tracta d'una solució Win-Win. Un embassament ple de sediments redueix la seva capacitat d'emmagatzemar aigua: el core business de qualsevol companyia hidroelèctrica! Segons Molinet, la colmatació de sediments hauria fet perdre des de la seva construcció uns 7 Hm3/anuals de capacitat a Mequinensa i 1 Hm3/anual a Riba-roja. A més dels diferents sistemes utilitzats per evacuar els sediments de granulometria més fina, a l'empresa on treballo es programen purgues periòdiques dels sediments més grollers a tots els embassaments. Enguany, per exemple, destacaria els treballs programats a dos embassaments del Rhône (15) que no estan gestionats per la meva empresa.
    • Sobre els dubtes expressats per Antonio Suárez pel que fa al lloc on es troben els sediments de granularitat més gruixuda, només puc afegir que Sagrave (16), una societat que explota l'extracció dels àrids dipositats pel Rhône al llac Léman (una manera de trobar una sortida econòmica als sediments), ho fa principalment a La Bouverette, al que seria la cua del llac.
    • Pel que fa al volum del transport de sediments valdria la pena recordar un paràgraf de la tesina de Molinet: La retenció als embassaments depèn del seu nombre i de la seva posició dins de la conca hidrogràfica, i el seu efecte sobre el sediment és acumulatiu. El volum que arriba a l'embassament de Mequinensa ja és molt petit, 0,5 x 106 Tm/any, com a conseqüència d'una elevada retenció ja en el curs mitjà i alt del riu. A confirmar, car, personalment, no em sembla que el volum d'aquests sediments sigui tant petit i la pèrdua de 7 Hm3/anuals de capacitat d'acumulació també sembla confirmar-ho. En tot cas, amb un volum de sediments molt inferior, pero sense embassaments de la talla dels de l'Ebre que els retinguin, el delta de la Tordera va guanyar 170 m al mar després de la tempesta Gloria (17).
    • Finalment, quan Antonio Suárez diu que: En allò que més o menys estem tots d'acord és que els sediments dipositats al fons del pantà no s'han de remoure, perquè s'han solidificat i perquè no se'n coneix la composició exacta i podríem tindre sorpreses, només puc recomanar la lectura de la tesina de Molinet per fer-se una idea dels contaminants que transporta el riu i que hom pot esperar trobar als sediments dels embassaments. Però també de la contaminació generada pels productes químics, pesticides, herbicides, fungicides, etc. que s'utilitzen als arrossars del Delta de l'Ebre: tant o més preocupant que la que pot arribar dels sediments dels embassaments. 
  • Xarxa d'Instrumentació Oceanogràfica i Meteorològica (XIOM) (18): Aquesta xarxa, formada per cinc boies i quatre mareògrafs, va deixar de funcionar quan la Generalitat de Catalunya va deixar de pagar el seu manteniment als tècnics i científics de la Universitat Politècnica de Catalunya que s'encarregaven de la seva gestió (19). Les boies, en perfecte estat de funcionament, es van retirar i emmagatzemar en attendant que tornarien a funcionar quan arribessin èpoques millors. Com la XIOM va començar a funcionar el 1984, la seva retirada va suposar en alguns casos la interrupció de sèries de dades capturades des de feia 29 anys. 
  • Naturalment, hi ha molts més estudis i dades que seria impossible mencionar en el format d'aquest article.
Think globally, act locally
Crec que hi ha prou informació per establir un diagnòstic i seguir alimentant coneixements amb la producció i/o actualització de sèries temporals de dades. Pel que fa a les solucions que es podrien deduir d'aquest diagnòstic:
  • He de confessar que no sé si, amb les experiències resultants de la construcció de ports esportius, es coneix prou sobre els corrents marins i el transport de sediments (20) per a imaginar una solució basada en treballs d'enginyeria que podrien tenir com a resultat la captura de sorres pel delta.
  • Des d'una perspectiva més conservadora, em demano si abans o en paral·lel a la reclamació d'extreure sorra del mar i sediments dels embassaments, no seria raonable preocupar-se de manera prioritària de la conservació i protecció dels sediments que existeixen. No estic al corrent de si, a la imatge del que es fa al litoral atlàntic de països com França, Bèlgica, o els Països Baixos, també a Austràlia. hi han parcel·les experimentals dedicades a l'estudi de vegetació destinada a la fixació de les sorres (21) especialment en període de seixes (22) o temporals. Addicionalment, tampoc sé si seria indicada la construcció de defenses toves per a protegir els sediments existents (23).
  • T'he de confessar però que si en abril del 2019 publicava que la captura i l'emmagatzematge de carboni als aiguamolls litorals té un benefici dual: redueix el CO₂ de l'atmosfera i, gràcies a l'acumulació del carboni orgànic, contribueix a l'elevació de les zones humides litorals a mesura que puja el nivell del mar (cf. 21, 24), m'ha deixat totalment descol·locat llegir que els bombers fan cremes periòdiques controlades al Delta amb l’objectiu de reduir l'acumulació de biomassa i matèria orgànica, regenerar els seus ecosistemes i millorar els hàbitats protegits, (...), el foc té un efecte positiu, perquè elimina restes vegetals mortes i afavoreix un millor creixement del nou senill que sortirà a la primavera amb més vigor (25). Encara una prova de que em queden un munt de coses per aprendre, tot com a algun cap de recerca ambiental de la University of East London (26).
Qualsevol que siguin les mesures de correcció que decideixen els experts -i està clar que jo no en sóc un- segueixo pensant que el més raonable és seguir actuant en l'àmbit local per evitar, en la mesura del possible, els efectes d'un problema al qual el model econòmic que hem seguit durant tants anys ens ha portat. En aquest sentit, potser seria interessant saber si podem arribar a prendre la distància adequada per saber analitzar en quina mesura està contribuint al canvi climàtic allò que volem conservar (cf. 6).

Però també em sembla raonable pensar globalment i seguir amb molta atenció el que està passant a les glaceres dels pols i les continentals i inferir d'aquesta observació uns efectes futurs en l'elevació del nivell del mar que podrien condicionar moltes de les accions considerades. Seguir també amb molta atenció un altre impacte del que és parla molt menys: l'ajustament post glacial (27). I encara amb molta més atenció el permafrost, que s'està descongelant i pot alliberar emissions massives de carboni i metà, dos dels principals gasos que expliquen el canvi climàtic. En el cas del carboni, aquestes emissions doblarien les actuals que ja es troben l'atmosfera i serien tres vegades superiors al carboni que actualment emmagatzemen els boscos d'arreu del món (28). En el cas del metà, les recents observacions de la NASA a l'Àrtic no són tranquil·litzadores (29).

I afegiria a la llista que seria raonable pensar temporalment. Com ho demostren els mapes de l'ICGC (cf. 3,7), el Delta no ha tingut sempre ni els límits, ni la vegetació, ni els cultius, ni la fauna amb què l'hem conegut. Per exemple, abans de 1860, quan l’Estat n’autoritza definitivament el seu cultiu (30), mai no hi havia hagut abans arròs al Delta. I quan el cranc blau amenaça la producció d’ostres i musclos, podríem estar d'acord en el fet que no és l'única espècie colonitzadora que s'ha instal·lat al Delta (31). I parlant d'espècies colonitzadores ... un dia tindrem temps de parlar de la història del poblament humà del Delta.

Actuar en l'àmbit local, pensant globalment i temporalment, sense oblidar que hem desencadenat processos naturals que no sabem encara com controlar, i no gastar el que no tenim, em sembla una estratègia raonable. Estic convençut que, amb els pocs recursos disponibles que hi ha, s'hauria de reflexionar molt i molt abans de gastar un sol euro, i procurar no fer-ho en solucions que no ho siguin a llarg termini. No sigui que, quan aquests diners facin falta de debò, ja no n'hi hagi. I això no seria vàlid només pel Delta de l'Ebre, clar (32).


  1. Temperatura rècord de 18,3°C a l'Antàrtida (1/3), publicat en aquest blog l'11.02.2020
  2. Le barrage de la Grande Dixence, publicat en aquest blog el 16.02.2020
  3. Projecte LIFE EBRO-ADMICLIM (ENV/ES/001182): Home page. Projecte pilot de mesures de mitigació i adaptació al canvi climàtic al Delta de l'Ebre.
  4. Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA): Sant Carles de la Ràpita
  5. Parc Natural del Delta de l'Ebre: Home Page
  6. El conreu d’arròs al Delta de l’Ebre genera 10.500 tones de metà anuals, naciodigital.cat, 25.02.2016 || Veure també Josh Gabbatiss: Rice farming up to twice as bad for climate change as previously thought, study reveals. The Independent, 10.09.2018
  7. ICGC Geoíndex - Visualitzador Life EBRO ADMICLIM: Avaluació vulnerabilitat a la subsidència i pujada del nivell del mar al Delta de l’Ebre, Darrera actualització 26.10.2018 OpenStreetMap and Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya - CC-BY
  8. Geoindex viewer legend - Life Ebro ADMICLIM project, Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya - CC-BY
  9. ACA és l'abreviacio de l’Agència Catalana de l’Aigua.
  10. Maribel Millan: L’evolució del Delta, sota control amb la Xarxa d’Indicadors Ambientals, Diari de Tarragona, 22.12.2018
  11. L’IRTA i l’Agència Catalana de l’Aigua continuaran treballant pel seguiment i control del tram final del riu Ebre, irta.cat, 20.12.2018
  12. Comissió tècnica de sostenibilitat de les Terres de l'Ebre (CSTE): Revisió i actualització de la proposta de règim de cabals ecològics al tram final del riu Ebre, delta i estuari, Sociedad Española de Ornitología (SEO/BirdLife), Juny 2015.
  13. Ò. Meseguer: “Amb els sediments el problema és que no es coneix prou la dinàmica dels pantans”, L'Ebre, 09.06.2017
  14. Víctor Molinet Coll: Recuperación del Delta del Ebro I. Recuperación de la configuración del Delta del Ebro, Minor thesis, Escola Tècnica Superior d'Enginyeria de Camins, Canals i Ports de Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya, Juliol 2006 (Resum recomanat en PDF). El tema del transporte de sedimentos se estudia más a fondo en la Tesina titulada: Restauració del Delta de l'Ebre II Recuperació dels llims dels grans embassaments del tram final de l'Ebre, complementaria a esta y realizada por Armand Vilalta.
  15. La vidange du Rhône prévue du 25 mai au 6 juin 2020, La Liberté, 10.10.2019 || Gestion sédimentaire du Haut-Rhône: les dates pour l'abaissement partiel du niveau d'eau des barrages de Verbois et de Génissiat 2020 sont fixées, République et canton de Genève, 10.10.2019
  16. Sagrave: Home page, Carte d'implantation, Frei Fördertechnik
  17. Néstor Gómez: El delta de la Tordera guanya més de 170 metres al mar, CCMA, 26.02.2020
  18. La Xarxa d'Instrumentació Oceanogràfica i Meteorològica (XIOM), Generalitat de Catalunya, Laboratori d'Enginyeria Maritima, Univertitat Politècnica de Catalunya
  19. Antonio Madridejos: La xarxa de boies marines tanca pels impagaments de la Generalitat, El Periodico, 27.02.2013
  20. María Selvi Larraz: Evolució a llarg termini de la platja del Trabucador (delta Ebre), Minor thesis, Escola Tècnica Superior d'Enginyeria de Camins, Canals i Ports de Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya, Juny 2013
  21. Kerrylee Rogers et al.: Rising Seas Allow Coastal Wetlands To Store More Carbon. The Conversation, 06.03.2019. || Rogers, Kerrylee, et al.:. "Wetland Carbon Storage Controlled By Millennial-Scale Variation In Relative Sea-Level Rise". Nature 567 (7746): 91-95. Nature, 06.03.2019. doi:10.1038/s41586-019-0951-7
  22. Joan Cornellà Gil: Anàlisi de seixes a les badies del Fangar i dels Alfacs al Delta de l'Ebre, Minor thesis, Escola Tècnica Superior d'Enginyeria de Camins, Canals i Ports de Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya, Juny 2007
  23. Jose Aldiber Ovalle Collazos: Aplicación de obras de defensa blandas para la protección de la costa catalana, Master thesis, Màster universitari en Enginyeria Ambiental, Universitat Politècnica de Catalunya, Juliol 2012
  24. Carbon capture in Wetlands and CO2 emissions (2/3), publicat en aquest blog el passat 10.04.2019
  25. Comencen les cremes controlades al Parc Natural del Delta de l’Ebre, ebredigital.cat, 18.02.2020
  26. Richard Lindsay: Carbon Farming: How Agriculture Can Both Feed People And Fight Climate Change. 2019. Theconversation.com, 08.03.2019.  Richard Lindsay is Head of Environmental and Conservation Research, Sustainability Research Institute, University of East London
  27. Wikipedia: Post-glacial rebound [en] [fr] [es] [ca]
  28. Tim Smedley: Cambio climático: la "bomba de carbono", las enfermedades y venenos que el derretimiento del hielo del Ártico está sacando a la luz, BBC News Mundo, 29.07.2019
  29. Qué tan significativo es el descubrimiento de 2 millones de focos de metano en el Ártico que hizo la NASA, BBC News Mundo, 19.02.2020
  30. El conreu de l'arròs al delta de l'Ebre, Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l'Ebre (IPCITE)
  31. El cranc blau amenaça la producció d’ostra i musclo, ebredigital.cat, 26.07.2018
  32. Ignacio Escolar i Raúl Rejón: Teresa Ribera: "Modificaremos la ley de costas porque hay mucho desorden en el litoral", eldiario.es, 27.02.2020

Friday, February 28, 2020

the defrosting of ancient virus

SomosCritica: Fortitude (2015) Temp. #1, Youtube, 22.05.2015


El passat mes de desembre vaig veure en replay la primera temporada d'una sèrie britànica: Fortitude (1). Sense entrar en més detalls per no podrir-te la vida si has pensat veure-la, l'argument torna al voltant d'una illa d'un arxipèlag noruec a l'àrtic, un lloc extraordinari que presenta la bellesa salvatge dels paisatges polars. Al film, l'illa acull un modern centre de recerca i una mina on la majoria dels treballadors són russos. Anecdòticament, també hi ha óssos polars afamats per tot arreu i, en conseqüència, el personal no surt mai de casa sense un fusell. També hi ha un anglès que va estar a Afganistan i coneix una espanyola que treballa a un hotel. I un cap de la policia local, a qui li agradaria conèixer millor la llengua espanyola.

Fortitude se'ns presenta com una comunitat de ficció situada a una vila situada a una illa de l'arxipèlag noruec de Svalbard (2), però molts dels exteriors de la vila han estat rodats en realitat a dues ciutats de la costa oriental islandesa: Reyðarfjörður i Eskifjörður (3). Ara intenta pronunciar-ho!

Al film també se'ns presenta l'illa com un dels indrets més segurs del món, car mai no hi ha hagut cap crim. Tampoc hi ha cap cementiri car, des que algú cau greument malalt, o mor, l'envien ràpidament al continent. Ningú és enterrat a l'illa, car el permafrost no deixaria que els cadàvers es descomponguin mai.

Justament, una de les conseqüències del canvi climàtic és la fusió del permafrost. I aquesta és la causa que apareguin les restes d'un primer mamut. D'uns nens que s'hi apropen i fiquen els ditets on no ho haurien d'haver fet. D'uns paios que pretenen fer-se una pasta venent les restes del mamut a un centre públic de recerca. I un dels misteris que no serà resolt fins al darrer episodi de la primera temporada, un científic que mor atacat per un ós polar en molt estranyes circumstàncies.

Al bell mig de la història, un projecte urbanístic basat en un hotel excavat a una glacera ... Espera, saps què? Millor et llegeixes la crítica que Jennifer Hahn va escriure per Ars Technica (4). La veritat és que, tot i que m'he quedat amb el sentiment que no va veure tots els episodis sencers, val la pena llegir-la si vols riure de debò. Com l'article està escrit en anglès, et recomano utilitzar el traductor de Google si no l'entens.

Unes setmanes després de veure la primera temporada de Fortitude la premsa parlava de dos grups d'investigadors que havien descobert antics virus en unes mostres de gel que tenien almenys 15.000 anys. Aquestes mostres s'havien extret a Guliya Ice cap (5), al Tibet en 1992 i 2015 (6).

Guliya, Ice cap (6)
L'anàlisi d'aquestes mostres va revelar la presència de 33 grups de virus, dels quals 28 no eren coneguts per la ciència. En un estudi publicat per aquests investigadors (6), van afirmar que: "En el pitjor dels casos, la fosa de gel [causada pel canvi climàtic] podria alliberar patògens al medi ambient", afegint que aquest és el motiu pel qual volen aprendre el màxim sobre els virus ara car, si es difonen demà arreu del món, tindran almenys una oportunitat per saber com fer-hi front (cf. 6).

Tot i que Fortitude és una sèrie de ficció, tècnicament seria possible que esdeveniments similars passin a la vida real, per la qual cosa els científics volen estar segurs que saben de què es tracta (6).
En 2016 tropes russes especialitzades en guerra bacteriològica es van traslladar ràpidament a l’Àrtic rus a causa d'un greu brot d'àntrax. Al voltant de 96 persones van ser hospitalitzades i un nen de 12 anys va morir. La causa es trobava en el cadàver d'un ren contaminat, que s'havia enterrat almenys 70 anys abans, a un permafrost que s'havia descongelat a causa d'una ona de calor al nord de Sibèria. A més del nen, també van morir més de 2.000 rens (7).
Ja hem vist com el canvi climàtic també ha arribat doncs a l'altiplà tibetà, que hauria perdut una quarta part de la seva capa de gel des de 1970. El Grup Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC) ha advertit que fins a dos terços de les glaceres restants de la zona es podrien perdre a finals de segle si no es prenen mesures (8).

Al llibre: Defrosting Ancient Microbes (9), Scott Rogers va descriure els patògens, els riscos i els perills associats al desglaç de les glaceres: Els perills que es troben a les glaceres són reals, i amb l'augment de la fusió del gel arreu del món, els riscos de l'alliberament de microbis patògens també augmenten (10).

Chantal Abergel i el seu marit van dirigir un equip que va fer reviure un virus gegant de més de 30.000 anys que havien trobat al permafrost, demostrant que encara tenia capacitat d'infectar el seu objectiu, una ameba monocel·lular. Tot i acceptar que la preactivació de virus antics pot causar preocupació, Chantal va recomanar no caure en actituds paranoides car, de virus, n'hi ha per tot arreu i molts suposen un risc més greu per als bacteris que no per als humans (10).

Com a prova d'aquesta afirmació, Science Mag publicava a principis d'aquest mes (11) que dos viròlegs del National Cancer Institute (12), a la recerca de virus circulars (13), van aïllar virus en desenes de mostres de teixit d’éssers humans i altres animals. En total, l'equip va descobrir en aquests teixits aproximadament uns 2.500 virus circulars, dels quals uns 600 eren desconeguts per a la ciència (14).

Els viròlegs afirmen que encara estem molt lluny de conèixer tota la diversitat dels virus del present i del passat la Terra: i el mateix val pels virus que ja portem al damunt. Probablement existeixen milions d'espècies de virus diferents però, actualment, només unes 9.000 estan catalogades a la base de dades RefSeq de GenBank (15).

Hom sap que alguns virus que viuen al cos humà poden ajudar-nos a mantenir-nos sans, i que altres són essencials per mantenir un bon funcionament del nostre cos, ajudant a reciclar nutrients essencials. "No podríem sobreviure sense ells" (cf.10).

És veritat que podem veure un gran perill en l'alliberament dels virus atrapats a les glaceres. Però també ho és que aquest perill no s'havia tingut en compte abans, quan hom ha desenterrat dels cementiris cossos de persones mortes durant les grans epidèmies de pesta de l'edat mitjana per deixar pas a l'expansió de les ciutats. O durant les excavacions arqueològiques. Probablement, el que fa tota la diferència és que aquells cossos no estaven (i no estan) congelats sota el permafrost.

Estic negant l'existència d'aquest perill? No, senzillament intento dir que jo no sóc un especialista en virologia, i que aquells ho són afirmen que encara ens queda molt per saber sobre els virus. I, a menys que m'ho expliquessin molt malament, construir hipòtesis que no es poden demostrar a un laboratori pot estar molt ben vist a les facultats de ciències polítiques, teologia o periodisme, però no hauria de ser-ho a les facultats de ciències.


  1. Fortitude:Wikipedia [en] [fr] [es] [ca]
  2. Wikipedia: Svalbard [en] [fr] [es] [ca]
  3. Reyðarfjörður: Wikipedia || Eskifjörður: Wikipedia || Claire Webb: Our guide to the real home of Fortitude: Reydarfjordur, Iceland, RadioTimes, 26.01.2017 || Claire Eaton-Rutter: Discovering the real Fortitude: Behind-the-scenes of the icy Arctic thriller, metro.co.uk, 29.04.2017
  4. Jennifer Hahn: Fortitude is the almost scientifically sound TV show you should be watching, Ars Technica, 13.04.2017
  5. Wikipedia: List of ice cores: Guliya, Ice cap
  6. Bob Yirka: 15,000-year-old viruses found in Tibetan glacier, Phys.org, 24.01.2020
  7. Zhi-Ping Zhong et al.: Glacier ice archives fifteen-thousand-year-old viruses, bioRxiv, 07.01.2020
  8. Charlotte Edwards: Ancient unknown viruses found locked in China glacier ice and a melt could unleash them - just like real-life Fortitude, The Sun, 23.01.2020
  9. Scott Rogers: Defrosting Ancient Microbes, Emerging Genomes in a Warmer World, Routledge; 1 edition (September 23, 2019)
  10. Maddie Bender: Scientists Found Ancient, Never-Before-Seen Viruses in a Glacier, Vice, 13.01.2020
  11. Elizabeth Pennisi: Scientists discover virus with no recognizable genes, Science Mag, American Association for the Advancement of Science (AAAS), 07.02.2020
  12. National Cancer Institute: Home page
  13. Virus circulars: un dels quals, el papilomavirus humà, pot causar càncer de coll uterí, mentre que d'altres virus d'aquesta mena solen ser inofensius per a les persones. 
  14. Christopher B Buck et al.: Discovery of several thousand highly diverse circular DNA viruses, eLife, 04.02.2020. eLife 2020;9:e51971 doi:10.7554/eLife.51971
  15. NCBI: GenBank Overview. GenBank és una base de dades de seqüències genètiques que federa les seqüències d'ADN compartides públicament per l'US National Center for Biotechnology Information (NCBI), el DNA DataBank of Japan (DDBJ) i l'European Nucleotide Archive (ENA). Aquestes tres organitzacions intercanvien diàriament les seves dades .

Thursday, February 27, 2020

georges brassens - les copains d'abord

Georges Brassens - Les copains d'abord, Youtube, 27.09.2016

Sobre Georges Brassens s'han dit moltes coses, però s'han amagat moltes més. Algunes com la que ara et traduiré de l'edició en francès que li dedica Wikipedia.
Antimilitarista i anticlerical, va començar a relacionar-se amb activistes llibertaris en 1946 i va començar a llegir alguns clàssics: Mikhaïl Bakounine, Pierre-Joseph Proudhon i Pierre Kropotkine. Aquestes lectures i el cercle d'activistes amb el que es relacionava el van portar a involucrar-se en el moviment llibertari i a escriure algunes cròniques al diari de la Fédération anarchiste, Le Libertaire (des de la dècada de 1950 Le Monde libertaire), treballant també de manera gratuïta com secretari editorial i corrector de proves.

Els seus articles eren molt virulents i tenyits d’humor negre, combatent qualsevol cosa que pogués minvar les llibertats individuals.

Tot i mantenir la seva simpatia pel moviment i per les seves idees, va abandonar la Fédération anarchiste el juny de 1947. Més endavant, Brassens va actuar regularment, i sempre de manera gratuïta, en les gales organitzades per Le Monde libertaire).
Avui he obert aquest article amb un tema seu que adoro, en particular per la seva lletra: Les copains d'abord (lletra). De les seves estrofes he retingut un parell que vull dedicar als amics i companys que ho sou. Però també a aquells que ens han deixat i seguiran amb nosaltres per sempre.
Au rendez-vous des bons copains,
Y'avait pas souvent de lapins,
Quand l'un d'entre eux manquait a bord,
C'est qu'il était mort.
Oui, mais jamais, au grand jamais,
Son trou dans l'eau n'se refermait,
Cent ans après, coquin de sort !
Il manquait encore.

Des bateaux j'en ai pris beaucoup,
Mais le seul qui'ait tenu le coup,
Qui n'ait jamais viré de bord,
Mais viré de port,
Naviguait en père peinard
Sur la grand-mare des canards,
Et s'app'lait les Copains d'abord
Les Copains d'abord.

Wednesday, February 26, 2020

el coronavirus al nord d'itàlia



Un tweet publicat el passat 23 de febrer sobre els efectes del coronavirus a un supermercat de Milà. Te'l tradueixo lliurement:
Aquesta foto mostra dues coses: La primera, que la població és presa pel pànic (i ha buidat les estanteries del supermercat). La segona, que la població prefereix morir de fam abans que menjar els 'farfalle' de Barilla.
Després d'haver invertit anys i milions d'euros amb la campanya publicitària Dove c'è Barilla, c'è casa, aquesta és una d'aquelles imatges que podrien arruïnar a una empresa. 

Tuesday, February 25, 2020

en orlando ens ha deixat (3/3)


Havíem petat la xerrada abans al bar dels Ordóñez, a la facultat de Lletres de l'UAB. Però va ser durant el curs de Geomorfologia (aka Geografia Física II) del 1983-1984 que ens vam fer amics. Com en aquella època la penya de la Tripulació del Flint em semblava un xic snob i menjaven a part, em vaig afegir a un grup d'impresentables entre els que ens trobàvem en Joan Francès, l'Antoni Canals, l'Eduard Bou, l'August Algueró i Fa, l'Orlando Barrial and myself.

Una cosa era el bar dels Ordóñez i una altra les classes d'en Manel Miró, on l'Orlando podia desenvolupar tot el seu talent creatiu. Per exemple, recordo una classe d'en Miró sobre geomorfologia glacial i l'Orlando, amb qui seia sovint al costat, que va començar a entonar por lo bajini: Morrena, la de los rojos claveles. La reina de las mujeeeres. Hei! Morrenaaa ...  El que feia tota la diferència és que l'Orlando podia mostrar-se seriós després de deixar anar aquesta mena de parides. Però com jo encara no sabia fer-ho, en Manel Miró em va invitar unes quantes vegades al llarg del curs a veure què passava fora de classe, com si diguéssim.

La prova que en Miró no era gens rancuniós és que vaig acabar el curs amb una matrícula d'honor. En part gràcies al millor dels treball de curs que mai no he fet, amb uns companys dels quals vaig aprendre un munt de coses (foto de grup per la posteritat) i amb els que m'ho vaig passar d'allò més bé. Per un motiu que no arribo a recordar, malauradament l'Orlando no feia part d'aquest grup.

Després d'aquell curs, vaig orientar-me ja decididament per la geografia i ells per la prehistòria i l'arqueologia. I tot i que la Tripulació del Flint va acabar per acceptar-me com a membre de l'equipatge, vaig seguir veient sempre que podia aquell grup de companys al bar dels Ordóñez, malgrat la brasa de les seves converses sobre en José Luis Maya (EPD), les excavacions a La Campa, etc.

Després d'acabar la carrera vam estar un temps sense veure'ns. Un dia em vaig creuar l'Orlando i, després d'unes birres per celebrar la retrobada, em va invitar a visitar l'antro que, junt amb en Joan Francès, s'havien muntat a l'Ateneu de Cerdanyola. Un antro que s'acabaria convertint, amb el temps, en un museu.

Ens vam seguir veient més o menys regularment, fins que vaig marxar cap a Suïssa. Després va venir la canalla i, anys més tard, francament no recordo amb qui (en Wazza?) ni què feia jo a Cerdanyola, em van proposar d'anar a beure una birra al 1916. Vam entrar i em vaig trobar de cara amb l'Orlando. I aquí em quedo, perquè sóc incapaç de descriure l'estrujada que ens vam fer i l'alegria de retrobar-nos.

El fet de viure a Suïssa no ens va impedir trobar el temps per fer algunes sortides que sempre se'm feien massa curtes, i on la consigna era: es pot parlar de tot menys de la feina i de la família.

Mai no oblidaré els darrers cops que ens vam veure. A un d'ells, vam començar bevent birres i fumant com turcs a la terrassa del 1916. Vam seguir amb el vi a un restaurant d'un amic seu. I, quan tothom va marxar, fumant i bevent licors que ens feia tastar el patró. No recordo a quina hora vam acabar, però sé que vaig haver d'agafar un taxi per tornar a BCN. Mai oblidaré que vaig passar un bon moment abans de recordar quina adreça li havia de donar al taxista.

El darrer cop que ens vam veure li havia de passar un film que crec recordar que havien passat a Arte-TV i que m'havia demanat gravar per la seva dona. Vam quedar a l'Heron City de la Meridiana, vam trencar la vella consigna i, tot i que vaig intentar introduir alguna frase sobre Lluïsa i la canalla, va passar tota l'estona parlant-me de la seva dona. Estava súper enamorat i a mi em feia feliç veure'l així.

Després vam seguir en contacte per WhatsApp durant força temps. Gràcies al Procés, un bon dia què no vam compartir la mateixa opinió, ens vam enviar a petar: com ho ho havíem fet un munt de vegades d'ençà que ens coneixíem! Marca de la casa. Sols què, si abans ho arreglàvem quedant per beure'ns unes birres, ara jo vivia molt lluny.

Va passar el temps i, quan em va semblar que ja havíem fet prou el ruc i havia decidit anar a veure'l, ens va caure al damunt el càncer del meu fill. El temps seguia corrent i no tinc ni idea de quan va ser que Orlando va descobrir la greu malaltia que patia. M'havia fet un altre cop la idea de tornar-nos a veure enguany quan en Sinfu em va passar la notícia que em va caure com un cop de massa al cap.

No m'he d'amagar de res. He plorat com un beneit la pèrdua de l'Orlando, recordant tots els bons moments que vam passar junts. Joder, si fins i tot quan ens discutíem em feies riure, malparit! I ja no et dic tot el que vaig sentir quan vaig veure el vídeo que va fer en David, el seu germà: molt especialment les imatges finals. És el vídeo amb el qual tanco aquesta entrada..

Una entrada que he obert amb el cartell d'un acte d'homenatge que han organitzat per l'Orlando demà al vespre. Si el vas conèixer o vols conèixer aquells que el porten al cor, i pots fer-ho, mira d'anar-hi. Només t'he d'advertir que no hi seran tots. Jo mateix, que el portaré al cor mentre visqui, no podré ser-hi.

arabellabishop: Orlando Barrial, Youtube, 18.02.2020

Monday, February 24, 2020

bernie sanders i els punks

Bernie Sanders Interviews Punks (1988), Youtube, 24.01.2020

Fa uns dies, llegint un post que havia penjat una noia que segueixo a Twitter, @yaizaxvx, vaig descobrir una publicació que no coneixia: agenteprovocador.es.

La revista es presenta com un magazín realitzat per la redacció i la societat secreta La Felguera Editores, a través del seu Gabinete Negro. Una editorial que, sota l'aparença d’una societat secreta, revelarà els millors secrets del nostre temps. En fi, res que pugui impressionar a aquells que hem conegut a l'UAB dels 80's La Mano Negra i La Tripulació del Flint.

El post parlava d'un article sobre un concert que una banda punk: Ataúd Vacante, va donar en 1986 al Hospital Psiquiátrico de Santa Cruz de Tenerife. Un article interessant. Probablement en Hands apreciarà els vídeos i els enllaços que presenten a algunes bandes punk de Canàries d'aquella època (1).

Passejant-me per altres articles del magazín vaig trobar un article sobre Bernie Sanders que va retenir la meva atenció (2). Et passo alguns paràgrafs per si et dóna ganes de llegir-lo:
Bernie Sanders va ser alcalde de Burlington, Vermont (3). Una ciutat propera al Quebec on va viure i va morir Murray Bookchin (4), una de les figures més interessants de l'anarquisme nord-americà. 
Entre 1986 i 1988 Sanders va dirigir un programa de televisió per cable anomenat Bernie Speaks on, micròfon en mà, sortia al carrer per petar la xerrada amb els seus veïns. 
A un episodi del 1988 que pots trobar al vídeo que obre aquest article, Sanders va entrevistar una parella d'adolescents punks amb qui va estar discutint sobre capitalisme, cultura underground, política i anarquia. 
Sanders tenia molts simpatitzants entre els punks car, no dubtava a posar a disposició de les bandes de hardcore i punk un local de la vila que es va convertir en llegendari: el 242 Main Street, pel que van passar bandes com Fugazi, Operation Ivy o Hüsker Dü entre moltes altres.
Sobre el significat del 242 Main Street entre el moviment punk i ciutadà de Burlington, pots trobar tres o quatre coses interessants a un article publicat a Vice en 2015 (5). Time també parlava un any després de Bernie i de l'impacte del seu missatge entre els joves undergrounds (6)
El que sempre m'havia atret del món del punk i del metall era l'actitud de rebel·lió, de rebuig de les normes socials i de les estructures de poder. Vaig descobrir en Sanders, un senador de Vermont de 74 anys que parlava com un professor universitari, un home amb qui coincidia amb la seva visió del món.
En relació amb el vídeo del 1988 amb el que he obert aquest article, vaig trobar un comentari a democraticunderground que deia:
Vaig trobar en Bernie respecte i amabilitat quan parlava amb aquests dos adolescents desconcertants. Fent preguntes amb educació i sabent escoltar, Bernie va aconseguir que, malgrat la seva falta de confiança i dificultats d'expressió, els adolescents parlessin i arribessin a exposar idees concretes. Uns adolescents que, en la seva timidesa, es van mostrar molt punyents, i van demostrar expressar quatre coses sobre el món i la història. Estudis posteriors han demostrat que els rockers d’aquest període han acabat convertint-se en adults amb idees molt clares.
Probablement Bernie Sanders no va trobar en alguns sectors del moviment punk el mateix ascendent que Jello Biafra, el líder dels Dead Kennedys que es va presentar en 1979 com a candidat a l'alcaldia de San Francisco (7). Però hi ha pàgines com aquesta de facebook: Punks For Bernie Sanders (8) on pots veure que segueix tenint un gran suport ... i no solament als USA (9).

------------------------------

Malgrat una tercera victòria a les primàries d'ahir a Nevada, no sé si Bernie arribarà a la presidència. Tot i que als USA i per la banda dels demòcrates, tot pot arribar: un president catòlic: John F. Kennedy; un president negre: Barack Obama ... un president d'origen hebreu: Bernie Sanders?

Sé que probablement serà un cop molt dur per alguns, però Bernie va nàixer a Brooklyn, fill de pares jueus, originaris de territoris que avui es troben dins de les fronteres de Polònia. En 1963 Sanders va emigrar a Israel i va passar uns mesos treballant a Sha'ar HaAmakim (10), un kibbutz col·lectivista associat al moviment Hashomer Hatzaïr (11). Quan va tornar als USA es va instal·lar a Vermont, on va treballar com a fuster, entre moltes altres coses.

Sense cap ànim de voler complicar més la vida a aquells que encara no hagin digerit que Sanders sigui d'origen hebreu, he d'afegir que, després de diferents experiències polítiques, Bernie va arribar a l'alcaldia de Burlington en 1981. Que en 1985 va viatjar a Nicaragua, on es va entrevistar amb sandinistes que més tard van deixar de ser-ho. Que en 1989, un any abans de deixar l'alcaldia, se'n va anar de viatge de noces a l'URSS. I que el darrer mes del seu mandat va viatjar a Cuba (12).

Cap d'aquests viatges no va impedir que el seu electorat el mantingués al Congrés fins al 2007 i al Senat des d'aquell any fins ara. O que enguany sigui candidat a la presidència dels USA.


  1. Servando Rocha: El día que el punk entró en el hospital psiquiátrico, agenteprovocador.es, 17.02.2020
  2. Doctor Peligro: Bernie Sanders y los punks, agenteprovocador.es, 04.02.2020
  3. Google Maps: Burlington (Vermont, USA)
  4. Wikipedia: Murray Bookchin [en] [fr] [es] [ca]
  5. Paul Blest: How Bernie Sanders Shaped the Northeast Punk Scene, Vice, 15.05.2015
  6. Paul Moakley: Seeing Politics: See Bernie Sanders' Punk Rock Party, Time, 28.01.2016
  7. Wikipedia: Jello Biafra [en] [fr] [es] [ca] 
  8. Facebook:  Punks For Bernie Sanders
  9. Tweeter: Pussy Riot
  10. Wikipedia: Sha'ar HaAmakim
  11. Sobre els kibbutz de l'Hashomer Hatzaïr, veure Yael Langella, publicat en aquest blog el 02.11.2019 || Sobre les possibles influències de la vida al kibbutz sobre Bernie Sanders, veure Tom Huddleston Jr.: Bernie Sanders worked on an Israeli commune in the ’60s that could have influenced his politics, cnbc.com, 20.02.2019
  12. Javier Biosca Azcoiti: Los orígenes de Bernie Sanders: activismo en Chicago, una comuna socialista en Israel y alcalde reportero en Vermont, eldiario.es, 22.02.2020