| The War Experience - El general Sagardía en Cataluña, YouTube, 05.12.2022 Montse Armengou i Ricard Belis: Les fosses del silenci (2/2), 30 Minuts, TV3, 09.03.2003 |
El 1976, gairebé sis mesos després de la mort del dictador, i gairebé sis mesos abans de començar a sortir amb una noia de Gerri de la Sal (Pallars Sobirà) a qui vaig conèixer a Barcelona, vaig anar al Pallars per primera vegada (1).
Podria parlar-te de la bellesa dels paisatges que anava descobrint des d'aquell Land Rover que ens va recollir a l'estació de tren de La Pobla de Segur per portar-nos fins a Àreu: en particular, de la impressió que em va fer travessar per primer cop el Congost de Collegats i veure l'Argenteria gelada (2). Però en realitat, el que més em va sorprendre va ser veure, gairebé a tots els poblets per on passàvem, la simbologia franquista pintada als murs de moltes cases, amb imatges de Franco i José Antonio, i el jou i les fletxes, l'emblema de la Falange, i les consignes del vell règim que les acompanyaven (3).
Segurament, part d'aquella sorpresa estava lligada al relat que feia córrer el nacionalisme català en aquella època, presentant-nos aquella part del territori de Catalunya com una mena de reducte nacional que conservava les essències nacionals del país. Un relat que va començar per atreure a una primera onada de turisme, bàsicament gent que se sentia identificada amb aquell relat i, ja més tard, a un turisme de masses que l'ha acabat esborrant.
Pocs turistes coneixen el nombre de civils que van ser afusellats i després enterrats als pobles i a les foses que es troben als prats que hi ha al llarg de la carretera que va des de Sort fins al Port de la Bonaigua (4).
Un moment! D'on havien sortit aquells detinguts de Rialp que feien part de sindicats de classe? Ni els relats del nacionalisme espanyol ni els del català, però tampoc els de la progressia d'esquerres del règim del 78 no n'havien dit mai gran cosa sobre el sindicalisme al Pallars.
El documental de 30 minuts (TV3) amb què he obert el post d'avui, ens parla dels assassinats que van provocar les tropes franquistes entre la població civil del Pallars. Però durant i després de la Guerra Civil, les muntanyes del Pallars van viure autèntiques massacres: i no tots els seus protagonistes van poder ser enterrats a una fossa.
Jo era molt jove i no n'havia sentit parlar mai abans. Estava al Pallars quan vaig tenir el primer indici de què havia passat anys abans en aquelles muntanyes. Hi havia un incendi i algú va dir que esperava que no comencessin a explotar les municions: bales, granades, obusos, etc. que encara podien quedar a les muntanyes. També que, amb la crema de la vegetació, probablement apareixerien els esquelets d'aquells que mai van ser localitzats ni enterrats. Quan vaig començar a fer preguntes, es va instal·lar una mena de silenci. De sobte, algú va dir la paraula màgica: Valadredo (segons les fonts: Baladredo).
Del que va passar durant i després de la Guerra Civil en aquelles muntanyes del Pallars en parla el documental d'Oriol Riart. Un bon documental que et recomano veure on, sense voler fer cap crítica a l'autor, hi ha unes quantes coses que m'han cridat l'atenció (7). Algunes les pot explicar la manca de pressupost i la necessitat de trobar algunes de les rares imatges d'aquella època, altres m'han desorientat un xic.
Per exemple, m'ha cridat l'atenció que les imatges ens presentin les tropes de la 133 Brigada Mixta (8) marxant en direcció al front uns, amb una senyera catalana, altres amb una bandera comunista (04:20). Més que res perquè aquesta brigada va ser creada el maig de 1937, a Barcelona, a partir de l'agrupament d'antigues milícies anarquistes.
També m'ha cridat l'atenció que bona part de l'argument del documental es basi en un llibre de Pere Tarrés: El meu diari de guerra (9), a qui se'ns presenta com a metge militar d'aquella brigada. Que ho era, però se m'ha fet estrany que no es mencioni que Tarrés va ser un dels líders de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, que va ser enrolat de força a Barcelona amb la Quinta del Biberó, que l'any 1942 va ser ordenat sacerdot i que, el 2004, va ser beatificat pel papa Joan Pau II (10).
Finalment, tant pel que fa al relat de Pere Tarrés, com al d'altres persones entrevistades, he trobat a faltar la menció que molts dels que van combatre a Valadredo, van morir i no van poder ser enterrats en aquelles muntanyes, feien part de la Quinta del Biberó (11). Uns 30.000 joves, vinguts del territori republicà: Múrcia, Catalunya i València, entre d'altres que, si en un primer moment només cobrien tasques auxiliars, van acabar participant en batalles cruentes com Merengue i Valadredo i també a la batalla de l'Ebre, sent la gran majoria d'ells menors d'edat.
En complement del documental, pots trobar una bona informació sobre el front de la guerra al Pallars a les pàgines de Front del Pallars, on també trobaràs una base de dades sobre el cost humà segons les estimacions actuals (12):
Per reprendre el tema de les fosses amb què he obert el post d'avui, crec que no seria just oblidar els camps de treball forçat. Un sistema de camps de treball ideats per un ministre de justícia anarquista: Joan García Oliver (13) (14) que, des dels Fets de Maig del 1937, van acabar sent gestionats pel Servei d’Investigació Militar (SIM), controlat pel Partit Comunista, qui s’havia anat fent progressivament amb el control de la seguretat interior de la República. Un sistema penitencial que també acabaria acollint entre els seus presos a militants anarquistes i del POUM.
Si parlem del Pallars, no podem oblidar el camp de treball núm. 2 de Montferrer i Castellbò car, tot i que es trobava a l'Alt Urgell, els seus presos van obrir pistes forestals per comunicar amb les forces republicanes lluitaven al Pallars Sobirà: concretament a la Vall Farrera i a la Vall de Cardós. Entre els presos d'aquest camp predominaven els de guerra, els pròfugs i desertors, els quintacolumnistes, els falangistes i els religiosos. Molts dels que van morir i van ser enterrats a una fossa, estan identificats a la Memòria de les Fosses Comunes de l'Alt Urgell (15): 3.13.6 Fossa del camp de treball núm. 2 de Montferrer i Castellbò.
En el cas del camp de treball núm. 5, al poble d’Ogern (també a l'Alt Urgell), a més del perfil dels presos descrit anteriorment, el SIM també tenia empresonats a anarquistes i membres del POUM (16). Molts dels que van morir i van ser enterrats a una fossa, estan identificats a la Memòria de les Fosses Comunes de l'Alt Urgell: 3.3.1 Fossa del camp de treball republicà d’Ogern.
Acabada la Guerra Civil, els camps de treball forçat amb presoners de guerra i civils, van seguir estant d'actualitat. En aquest cas associats a la construcció de la Línia P (oficialment, Organización defensiva del Pirineo) (18): un entramat defensiu que tenia per objectiu protegir el règim de Franco d'un atac dels Aliats i que comptava amb 6.000 búnquers, fortins, polvorins i casamates al llarg dels 500 km de la serralada pirinenca, des del Mediterrani fins al Cantàbric (19) (20).
Gràcies al treball dels historiadors sobre la memòria històrica, anys després d'haver fet nombroses travesses per les muntanyes del Pallars vaig descobrir que, molts dels camins i dreceres que havia seguit, ho havien estat abans per aquells que van fugir el 1938 de les tropes franquistes del general Sagardía i, més tard, en sentit contrari, per molts dels jueus que intentaven escapar dels nazis que havien ocupat França després de l'armistici de juny del 1940.
Pots trobar molts d'aquells camins a la pàgina Camins de la Llibertat, a les rúbriques Rutes d’exili i evasió i Perseguits i Salvats, de l'Ajuntament de Sort (25).
Tancaré el post d'avui amb un episodi que va tenir lloc durant el mes d'octubre del 1944: La invasió de la Val d'Aran (29), també coneguda amb el nom d'Operación Reconquista de España. Una operació que tenia com a objectiu establir un govern provisional de la Unión Nacional Española (UNE) a la Val d'Aran, mitjançant un atac de maquis espanyols que havien col·laborat amb la resistència francesa. Aprofitant que els feixistes estaven en retirada arreu d'Europa, hom pretenia fer pressió als Aliats per a continuar la guerra fins a fer fora els feixistes també d'Espanya.
El relat l'ha presentat a Espanya com una operació dirigida exclusivament pel PCE. Però la Wikipedia en llengua francesa presenta a l'UNE com una estructura que reunia també espanyols d'altres orígens polítics que els comunistes: socialistes, republicans o anarquistes. En aquest sentit, un article publicat a La Marea (30) ens presenta els noms dels membres d'un dels grups anarquistes que van participar en aquella operació.
Seguint amb el relat, malgrat tot el que hagis pogut llegir i sentit sobre el tema, afegir que encara no està gens clar com es va organitzar aquella operació:
Deixant de banda aquestes històries d'espies, com podem veure al mapa publicat per La Marea (30), part de l'esforç de l'acció de les Brigades Guerrilleres també tenia com a objectiu Esterri d'Àneu i Sort. A la pàgina de la Presó-Museu del Camí de la Llibertat de l'Ajuntament de Sort (32) es menciona que:
Altres lectures recomanades
Si tens temps per a llegir un bon llibre ambientat en el contingut del post d'avui et recomano aquest:
Altrament, TV3 també va produir l'any 2009 una minisèrie de dos episodis basada en el llibre de Jaume Cabré (34) que pots trobar a TV3 A la carta (35).
Podria parlar-te de la bellesa dels paisatges que anava descobrint des d'aquell Land Rover que ens va recollir a l'estació de tren de La Pobla de Segur per portar-nos fins a Àreu: en particular, de la impressió que em va fer travessar per primer cop el Congost de Collegats i veure l'Argenteria gelada (2). Però en realitat, el que més em va sorprendre va ser veure, gairebé a tots els poblets per on passàvem, la simbologia franquista pintada als murs de moltes cases, amb imatges de Franco i José Antonio, i el jou i les fletxes, l'emblema de la Falange, i les consignes del vell règim que les acompanyaven (3).
Segurament, part d'aquella sorpresa estava lligada al relat que feia córrer el nacionalisme català en aquella època, presentant-nos aquella part del territori de Catalunya com una mena de reducte nacional que conservava les essències nacionals del país. Un relat que va començar per atreure a una primera onada de turisme, bàsicament gent que se sentia identificada amb aquell relat i, ja més tard, a un turisme de masses que l'ha acabat esborrant.
Les places hoteleres per cada 1.000 habitants disponibles al Pirineu multipliquen per 7 la mitjana de Catalunya, i en algunes comarques, com ara al Pallars Sobirà, multipliquen per 21 la mitjana del país. Al conjunt del Principat hi ha una mitjana d’un 11% d’habitatges de segona residència, una xifra que s’eleva a un 45% al Pirineu -un 54% a la Cerdanya i a la Vall d’Aran. En canvi, els sous de la població del Pirineu són la meitat que els del conjunt del país. Posar dades és clarificador per trencar amb el mantra del sentit comú capitalista que ens inculca que “turisme és riquesa”.Aquest desenvolupament turístic, totalment desmesurat, ha reeixit a enviar a l'oblit de manera molt eficaç tot el que havia passat al Pallars abans, durant i després del cop d'estat que tothom coneix avui dia amb el nom de Guerra Civil d'Espanya.
Núria Sauquillo, Bernat Lavaquiol i Pau Juvillà: 8 coses que (potser) no saps de Ponent i dels Pirineus i que hauries de saber, Crític, 03.02.2023
 |
| Men in Black - The Neuralyzer (A Memory Eraser) |
Pocs turistes coneixen el nombre de civils que van ser afusellats i després enterrats als pobles i a les foses que es troben als prats que hi ha al llarg de la carretera que va des de Sort fins al Port de la Bonaigua (4).
Eren persones dels pobles, amb noms i cognoms, les que confeccionaven les llistes de 'rojos'. En els testimonis recollits per Manel Gimeno sobre la repressió inicial al Pallars, els falangistes de la comarca formaven part dels grups (no eren els únics!) que anaven pels pobles, detenien els 'rojos' de cada població i els posaven a mans dels militars que s'ocupaven d'afusellar-los (4).Hom ha intentat blanquejar el caràcter polític d'aquelles depuracions recordant que les enveges i els litigis entre veïns també van tenir un paper important en la revelació dels noms. És veritat, però una cosa no pot fer oblidar l'altra. Recordem, per exemple, una part molt emotiva del vídeo amb què he obert el post d'avui, la que fa referència als detinguts de Rialp (13:05) i la demanda de clemència d'un tal pare Cisco al general Sagardía perquè no els afusellés. La resposta del general, va ser: Bé, els de la UGT que se salvin. Però als de la CNT, afuselleu-los a tots.
En la majoria dels casos, els denunciats eren pares de família. La seva fugida causaria que, en la seva absència, les tropes franquistes carreguessin indiscriminadament sobre les seves esposes, pares o fills (5).
 |
| Endesa celebra el centenario de su central hidroeléctrica de Talarn (Lleida), Europa Press, 01.03.2016 Entre el 1912 i el 1916 la població de la Conca de Tremp va créixer un 65% |
Un moment! D'on havien sortit aquells detinguts de Rialp que feien part de sindicats de classe? Ni els relats del nacionalisme espanyol ni els del català, però tampoc els de la progressia d'esquerres del règim del 78 no n'havien dit mai gran cosa sobre el sindicalisme al Pallars.
Els embassaments hidroelèctrics que es van començar a construir a partir de l’any 1912 sobre la Noguera Pallaresa i el Segre (...), van portar als petits pobles del Pirineu una allau de treballadors que venien de les zones agràries de Ponent, d’Aragó, de Múrcia i del País Valencià, però també d’altres indrets d’Espanya. Entre el 1912 i el 1916 la població de la Conca de Tremp va créixer un 65% !!!
Les duríssimes condicions de treball i els baixos salaris van provocar vagues i motins durament reprimits des del 1912 fins al 1918. En novembre del 1918, es va crear el sindicat d’Obres de Camarasa, que va ingressar al Sindicat Únic de Construcció de la CNT i, un mes després, una decisió de l'empresa va crear el detonant per a una declaració de vaga que va tenir un seguiment massiu.
El Comitè de la CNT de Catalunya va dirigir la mobilització i va exigir la jornada de 8 hores com a principal reivindicació, també va dissenyar una estratègia per estendre la vaga a la resta de Catalunya. Quan va arribar a Barcelona, liderada per Salvador Seguí, el noi del sucre, es va conèixer arreu com la vaga de la Canadenca i va tenir com a resultat que el conde de Romanones publiqués el dia 3 d’abril de 1919, a la Gaceta de Madrid, un decret que establia per a tots els treballadors d'Espanya la jornada laboral de 8 hores (6).
| The War Experience - Oriol Riart: Batalla de Valadredo, YouTube, 05.12.2022 |
El documental de 30 minuts (TV3) amb què he obert el post d'avui, ens parla dels assassinats que van provocar les tropes franquistes entre la població civil del Pallars. Però durant i després de la Guerra Civil, les muntanyes del Pallars van viure autèntiques massacres: i no tots els seus protagonistes van poder ser enterrats a una fossa.
Jo era molt jove i no n'havia sentit parlar mai abans. Estava al Pallars quan vaig tenir el primer indici de què havia passat anys abans en aquelles muntanyes. Hi havia un incendi i algú va dir que esperava que no comencessin a explotar les municions: bales, granades, obusos, etc. que encara podien quedar a les muntanyes. També que, amb la crema de la vegetació, probablement apareixerien els esquelets d'aquells que mai van ser localitzats ni enterrats. Quan vaig començar a fer preguntes, es va instal·lar una mena de silenci. De sobte, algú va dir la paraula màgica: Valadredo (segons les fonts: Baladredo).
Del que va passar durant i després de la Guerra Civil en aquelles muntanyes del Pallars en parla el documental d'Oriol Riart. Un bon documental que et recomano veure on, sense voler fer cap crítica a l'autor, hi ha unes quantes coses que m'han cridat l'atenció (7). Algunes les pot explicar la manca de pressupost i la necessitat de trobar algunes de les rares imatges d'aquella època, altres m'han desorientat un xic.
Per exemple, m'ha cridat l'atenció que les imatges ens presentin les tropes de la 133 Brigada Mixta (8) marxant en direcció al front uns, amb una senyera catalana, altres amb una bandera comunista (04:20). Més que res perquè aquesta brigada va ser creada el maig de 1937, a Barcelona, a partir de l'agrupament d'antigues milícies anarquistes.
 |
| Soldats de la 133 Brigada Mixta al front d'Osca, frontdelpallars.com |
També m'ha cridat l'atenció que bona part de l'argument del documental es basi en un llibre de Pere Tarrés: El meu diari de guerra (9), a qui se'ns presenta com a metge militar d'aquella brigada. Que ho era, però se m'ha fet estrany que no es mencioni que Tarrés va ser un dels líders de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, que va ser enrolat de força a Barcelona amb la Quinta del Biberó, que l'any 1942 va ser ordenat sacerdot i que, el 2004, va ser beatificat pel papa Joan Pau II (10).
Finalment, tant pel que fa al relat de Pere Tarrés, com al d'altres persones entrevistades, he trobat a faltar la menció que molts dels que van combatre a Valadredo, van morir i no van poder ser enterrats en aquelles muntanyes, feien part de la Quinta del Biberó (11). Uns 30.000 joves, vinguts del territori republicà: Múrcia, Catalunya i València, entre d'altres que, si en un primer moment només cobrien tasques auxiliars, van acabar participant en batalles cruentes com Merengue i Valadredo i també a la batalla de l'Ebre, sent la gran majoria d'ells menors d'edat.
En complement del documental, pots trobar una bona informació sobre el front de la guerra al Pallars a les pàgines de Front del Pallars, on també trobaràs una base de dades sobre el cost humà segons les estimacions actuals (12):
La relació nominal que podeu consultar abasta una forquilla cronològica que va des de 1936 a 1939. Pel que fa a la procedència de les víctimes, val a dir que s’han recollit totes les morts enregistrades al Pallars Sobirà, tant de les persones originàries i/o domiciliades al Sobirà com de les foranes. També han estat incloses les víctimes originàries i/o domiciliades que van morir fora de la comarca. Pel que fa a la causa de la mort, es recullen aquelles víctimes produïdes per bombardeig, acció de guerra, violència revolucionària, repressió franquista, accidents derivats de la guerra i altres morts produïdes entre la població desplaçada o en situació d’exili.
Nota: La informació prové de la darrera revisió de la recerca per a la comarca del Pallars Sobirà, quan finalitzi la revisió per al Pallars Jussà també s’hi inclouran els resultats.
 |
Si parlem del Pallars, no podem oblidar el camp de treball núm. 2 de Montferrer i Castellbò car, tot i que es trobava a l'Alt Urgell, els seus presos van obrir pistes forestals per comunicar amb les forces republicanes lluitaven al Pallars Sobirà: concretament a la Vall Farrera i a la Vall de Cardós. Entre els presos d'aquest camp predominaven els de guerra, els pròfugs i desertors, els quintacolumnistes, els falangistes i els religiosos. Molts dels que van morir i van ser enterrats a una fossa, estan identificats a la Memòria de les Fosses Comunes de l'Alt Urgell (15): 3.13.6 Fossa del camp de treball núm. 2 de Montferrer i Castellbò.
En el cas del camp de treball núm. 5, al poble d’Ogern (també a l'Alt Urgell), a més del perfil dels presos descrit anteriorment, el SIM també tenia empresonats a anarquistes i membres del POUM (16). Molts dels que van morir i van ser enterrats a una fossa, estan identificats a la Memòria de les Fosses Comunes de l'Alt Urgell: 3.3.1 Fossa del camp de treball republicà d’Ogern.
El camp de treball d’Ogern era un camp de presoners civils controlat pel SIM que es va establir al poble d’Ogern (Bassella, Alt Urgell). Com als altres camps de treballs del SIM, les condicions de vida eren molt dures. De les víctimes, se sap que va haver-hi inhumacions de presoners en el cementiri del poble, però no tots els morts estarien inscrits al registre civil.
Al Camp de treball d’Ogern una font important per a l’estudi dels morts són els testimonis de l’època (...) Va haver-hi presoners que van desaparèixer en algun punt proper als barracons d’internament o dels indrets on treballaven. Un testimoni, recollit al llibre Camí de l’infern de Jordi Cardona, va veure un presoner del camp que anava a treballar conduït entre guàrdies, va sentir un tret i va veure els guàrdies tornar sense el pres i sense el cos (17).
 |
| Els búnquers de la Guingueta d’Àneu, Ecomuseu de les Valls d'Àneu |
Acabada la Guerra Civil, els camps de treball forçat amb presoners de guerra i civils, van seguir estant d'actualitat. En aquest cas associats a la construcció de la Línia P (oficialment, Organización defensiva del Pirineo) (18): un entramat defensiu que tenia per objectiu protegir el règim de Franco d'un atac dels Aliats i que comptava amb 6.000 búnquers, fortins, polvorins i casamates al llarg dels 500 km de la serralada pirinenca, des del Mediterrani fins al Cantàbric (19) (20).
La Línia P es va organitzar amb 169 nuclis de resistència, dels quals sis es trobaven al Pallars Sobirà: el 72 a Tor, el 73 a la Vall Ferrera, el 74 a Ribera de Cardós, el 75 a Dorve, el 76 a la Guingueta d'Àneu -aquests dos eren els més avançats- i el 77 a Jou-Espot (...) Cada centre havia de disposar d’un total d'entre 60 i 80 construccions (búnquers, nius de metralladores, construccions per a fusells metralladors, morters, antiaeris o artilleria) enllaçades mitjançant túnels o trinxeres i protegides per diverses files de filat espinós i fins i tot amb camps minats. La dotació d'infanteria per a cada centre de resistència hauria de ser d'un batalló, unes 500 / 600 persones (21).Les infraestructures dela Línia P i les seves vies d'accés van ser construïdes per presoners de guerra i opositors polítics agrupats als Batallones de Trabajadores immediatament després de la Guerra Civil. Des del 1940 a desembre de 1942, pels Batallones Disciplinarios de Soldados Trabajadores i els Batallones Disciplinarios de Soldados Trabajadores Penados (18) (22).
Just per informació, cal afegir que, al costat francès, els nazis també van construir el 1944 una línia fortificada anomenada Sperrlinie Pyranäenfront (23) car temien que Espanya es passés al bàndol dels Aliats (19).
Moltes d'aquestes fortificacions van ser construïdes pels Rotspanier: els espanyols rojos que s'havien exiliat a França durant la Guerra Civil i que van ser obligats a treballar com a mà d'obra esclava pels nazis a l'Organització Todt. Una empresa que va arribar a fer treballar arreu d'Europa un milió i mig de persones, entre voluntaris, treballadors forçats, presoners de guerra i deportats de camps de concentració. En aquest magma van acabar uns 35.000 Rotspanier, subministrats als nazis per les autoritats de Vichy per a treballar a la zona ocupada (24).
| Diputació de Lleida - Perseguits i Salvats, YouTube, 12.02.2014 |
Gràcies al treball dels historiadors sobre la memòria històrica, anys després d'haver fet nombroses travesses per les muntanyes del Pallars vaig descobrir que, molts dels camins i dreceres que havia seguit, ho havien estat abans per aquells que van fugir el 1938 de les tropes franquistes del general Sagardía i, més tard, en sentit contrari, per molts dels jueus que intentaven escapar dels nazis que havien ocupat França després de l'armistici de juny del 1940.
Pots trobar molts d'aquells camins a la pàgina Camins de la Llibertat, a les rúbriques Rutes d’exili i evasió i Perseguits i Salvats, de l'Ajuntament de Sort (25).
Es calcula que, entre el 1939 i el 1944, prop de 40.000 jueus van travessar els Pirineus fugint dels nazis.Thomas Ferrer (26) ens dona algunes pistes sobre alguns dels fugitius que es van quedar per sempre al Pirineu, sense haver trobat tomba que recollís les seves restes. Més enllà de les figures heroiques que es van jugar la vida per ajudar a aquells fugitius, l'autor també presenta al final del llibre la "fosca llegenda dels guies".
Travessar els Pirineus a través del Pallars Sobirà era una tasca arriscada i plena de perills. A les dificultats del medi físic (orografia abrupta amb colls de muntanya propers als 3.000 metres, presència de neu durant gairebé vuit mesos a l’any i una travessa de durada considerable), calia afegir les limitacions personals dels fugitius (desconeixement dels camins, escassa preparació física i equipament deficient per emprendre caminades d’alta muntanya).
Sense abric ni calçat adequats, el viatge fou una experiència letal per a moltes de les persones que fugien. I, un cop eren a Espanya, els obstacles continuaven: manca de documentació, possibilitat de ser retornats en arribar, detencions…
Els guies eren contrabandistes que, de vegades, s'aprofitaven de la difícil situació dels fugitius per enriquir-se o, més rarament, per abandonar alguns dels seus clients al bell mig de la muntanya.Jaume Reixach va publicar en 2020 un article a La Valira on presenta aquell període d'una manera diferent (27):
Algunes de les grans fortunes d’Andorra tenen el seu origen en el pas de gent pel Pirineu. En determinats casos, els diners es van fer amb la sang dels fugitius, als quals es va espoliar, abandonar a la muntanya o fins i tot matar, a fi de robar-los. Altres van ser entregats als nazis per a cobrar la recompensa (28).El tràfic de fugitius a la frontera ja s'havia aturat pràcticament a mitjans de l'any 1944. Ja no quedaven vius gaire jueus candidats per fugir i, tot i que els nazis seguien endavant amb els treballs de construcció de la Sperrlinie Pyranäenfront (23), estaven més atents a tot el que estava passant a Normandia.
L’assassinat de fugitius del nazisme -en la seva majoria, jueus- a les muntanyes d’Andorra no és cap “llegenda negra” (...) Aquesta atrocitat ha estat investigada en els últims anys i s’ha aconseguit documentar una quinzena de víctimes. Però encara manca una tasca exhaustiva per conèixer l’abast real de la massacre perpetrada per alguns individus sense escrúpols.
 |
| Imanol: Los irreductibles y su actuación en las invasiones pirenaicas, Blog Memoria histórica, La Marea, 14.12.2020 |
Tancaré el post d'avui amb un episodi que va tenir lloc durant el mes d'octubre del 1944: La invasió de la Val d'Aran (29), també coneguda amb el nom d'Operación Reconquista de España. Una operació que tenia com a objectiu establir un govern provisional de la Unión Nacional Española (UNE) a la Val d'Aran, mitjançant un atac de maquis espanyols que havien col·laborat amb la resistència francesa. Aprofitant que els feixistes estaven en retirada arreu d'Europa, hom pretenia fer pressió als Aliats per a continuar la guerra fins a fer fora els feixistes també d'Espanya.
El relat l'ha presentat a Espanya com una operació dirigida exclusivament pel PCE. Però la Wikipedia en llengua francesa presenta a l'UNE com una estructura que reunia també espanyols d'altres orígens polítics que els comunistes: socialistes, republicans o anarquistes. En aquest sentit, un article publicat a La Marea (30) ens presenta els noms dels membres d'un dels grups anarquistes que van participar en aquella operació.
Seguint amb el relat, malgrat tot el que hagis pogut llegir i sentit sobre el tema, afegir que encara no està gens clar com es va organitzar aquella operació:
A la història moderna, no hi ha cap altra operació en què 1.500 guerrillers ben armats hagin estat tan fàcilment derrotats.Un article de Marquina Barrio publicat el 1980 a El País (31), basant-se en diferents fonts, evocava la possibilitat d'una maniobra de la Gestapo nazi i/o de l'Intelligence Service britànic. També parlava de l'evidència que alguns dels que estaven darrere de la planificació d'aquella operació haurien treballat per a la Gestapo a França. Una opinió compartida per informacions que van arribar al Departament d'Estat americà abans d'iniciar-se l'operació.
Deixant de banda aquestes històries d'espies, com podem veure al mapa publicat per La Marea (30), part de l'esforç de l'acció de les Brigades Guerrilleres també tenia com a objectiu Esterri d'Àneu i Sort. A la pàgina de la Presó-Museu del Camí de la Llibertat de l'Ajuntament de Sort (32) es menciona que:
Durant l’activitat de la guerrilla que a la tardor del 1944 intentà enderrocar el govern de Franco, els maquis detinguts al Pallars Sobirà foren conduïts a la presó de Sort.A la pàgina que Wikipedia dedica a aquella 'invasió' es parla de 588 morts entre els guerrillers, i de 248 morts entre les tropes de Franco. Seria interessant que algú que tingui més temps del que jo he trobat pogués trobar informació sobre la sort dels detinguts a Sort, i sobre si hi ha constància de l'existència de guerrillers que van morir en combat i no van poder ser enterrats.
Altres lectures recomanades
 |
| Jaume Cabré: Les veus del Pamano, Edicions Proa, Barcelona, 2004 |
Si tens temps per a llegir un bon llibre ambientat en el contingut del post d'avui et recomano aquest:
Jaume Cabré: Les veus del Pamano, Edicions Proa, Barcelona, 2004 (33)Tot i que ja fa molt de temps que el vaig llegir, recordo que el vaig trobar molt interessant. Pots començar per donar un cop d'ull a la ressenya del llibre punxant a l'enllaç del seu títol. També pots fer-ho amb el treball de final de grau en Filologia Catalana que va escriure en 2020 sobre aquest llibre un estudiant de la Universitat d'Alacant, Borja Gómez del Campo: Aproximació a Les veus del Pamano de Jaume Cabré.
Altrament, TV3 també va produir l'any 2009 una minisèrie de dos episodis basada en el llibre de Jaume Cabré (34) que pots trobar a TV3 A la carta (35).
He de confessar-te però que no he pogut suportar més de 10 minuts del primer episodi. Sentir parlar a personatges originaris del Pallars amb la varietat dialectal del català que es parla a barris molt concrets i per gent d'una classe social molt concreta de Barcelona i deixar de banda la parla pallaresa (36), és una coneguda estratègia lingüística de TV3 que mai no he compartit.
També hi ha el fet que, just acabada la Guerra Civil, mentre a Barcelona es passava gana i misèria, imperava la censura de tota mena i se seguia afusellant gent al Camp de la Bota, ens trobem amb un mestre d'escola i la seva dona que arriben al Pallars en un taxi des de Barcelona. Fent abstracció de qui podia ser mestre en aquells dies (i de quines eren les foses que acollien aquells qui ho havien sigut abans), el mestre i la seva dona se'ns presenten com super moderns, amb una actitud cool, sexualment desinhibits i, només arribar, comencen a tutejar als habitants del poble.
En fi, un altre relat de classe per a presentar-nos la història de manera cool i als ciutadans de família bé de Barcelona com el must de la progressia. Francament, aquells dies no tenien res de cool, la majoria dels habitants de Barcelona que seguien vius passaven gana i privacions. Jo no faig part d'aquesta classe social i no m'interessen gens ni mica els seus relats d'història-ficció.
- Veure La Vall Ferrera, publicat en aquest blog el 16.08.2020
- Wikipedia: Congost de Collegats
- Tomàs Garcia: Les restes del franquisme al Pallars, Pallars Digital, 09.10.2021
- Josep Gelonch: Falange i Poder. Lleida durant la dictadura franquista. Tesi doctoral. Departament d’Història. Facultat de Lletres. Universitat de Lleida. 2020
- Tulio Riomesta: Los crímenes de la columna del militar felón franquista Antonio Sagardía, en El Pallars Sobirá de Lérida, 21.06.2017 || Tulio Riomesta: Los santos inocentes, víctimas del franquismo en el Pallars Sobirá Leridano en 1938, 20.04.2017 in Documentalismo, Memorialista y Republicano
- Josep Ginesta: Camarasa, capital d'una vaga clau, Nacio Digital, 28.12.2018 || Goretti Martínez: Camarasa i l’origen de la vaga de la Canadenca, Surt de casa, 16.01.2020
- El pallarès Oriol Riart presenta a Barcelona el documental «Valadredo», Pallars Digital
- Wikipedia: 133a Brigada Mixta (Exèrcit Popular de la República) [es] [ca]
- Pere Tarrés i Claret: El meu diari de guerra, L'abadia de Montserrat, 2004
- Wikipedia: Pere Tarrés i Claret [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Quinta del Biberó [es] [ca]
- El cost humà de la Guerra Civil als Pallars, frontdelpallars.com
- Jordi Nistal: El camp de treball de la falç i el martell, Viure als Pirineus, 25.02.2017
- Labor Camps (in colectalia.com): Chronology of the labor camps
- Pau Chica Fernàndez: Memoria de les Fosses Comunes de l'Alt Urgell, Direcció General de la Memòria Democràtica, Conselleria de Justícia, Generalitat de Catalunya, 2022
- Salomé Escribà: El camp de treball d'Ogern inspira l'última novel·la de l'urgellenc Jordi Cardona, Regio 7, 01.08.2009
- Fosses comunes. Solsonès Memoria. Centre d'Estudis Lacetans
- Wikipedia: Línea P [en] [fr] [es] [ca]
- Nicolas Barré: Mapa de la Línia P
- David González Palomares: La organización defensiva del Pirineo: una visión en conjunto, Eria, Revista Cuatrimestral de Geografia, Vol. 41 Núm. 1 (2021), Universidad de Oviedo, 06.04.2021 https://doi.org/10.17811/er.1.2021.57-75 || Eduardo Bayona: La Línea P: cuando Franco fortificó el Pirineo con 8.000 puestos defensivos para defenderse de las democracias, Public, 26.02.2021
- Oriol Riart i Arnalot: El patrimoni bèl·lic contemporani del Pallars Sobirà, Art i Història al Pirineu, 13es Trobades Culturals Pirinenques: 165-172 (2017) Societat Andorrana de Ciències, Andorra DOI: 10.2436/15.8060.10.24 ISBN: 978-99920-61-36-7
- Los campos de concentración de Franco: Home page || La esclavización laboral de los prisioneros bajo el franquismo: los Batallones de Trabajadores, Desmemoriados.org, eldiario.es, 28.09.2019
- Curiosités des Pyrénées: Sperrlinie Pyranäenfront et Südwall, 19.03.2016
- María-Paz López: El trabajo forzado de los ‘Rotspanier’, La Vanguardia, 25.07.2021
- Cami de la llibertat: Rutes d’exili i evasió, Perseguits i Salvats, Ajuntament de Sort
- Thomas Ferrer: Passeurs et évadés dans les Pyrénées- Franchir la frontière franco-espagnole durant la Seconde Guerre mondiale, Cairn éditions, 2018
- Jaume Reixach: Un informe secret dels Estats Units vincula el Banc Agrícol i Comercial (Andbank) amb el nazisme, La Valira, 04.09.2020
- Daniel Arasa: La guerra secreta del Pirineu (1939-1944): espies, resistents i contrabandistes, Llibres de l'Index, 1994
- Wikipedia: Invasió de la Vall d'Aran (1944) [en] [fr] [es] [ca]
- Imanol: Los irreductibles y su actuación en las invasiones pirenaicas, Blog Memoria histórica, La Marea, 14.12.2020
- Antonio Marquina Barrio: La invasión del valle de Arán por los "maquis" pudo estar manipulada por el espionaje alemán, El País, 24.05.1980
- Visiteu la Presó-Museu del Camí de la Llibertat, Ajuntament de Sort, 30 abril 2014
- Wikipedia: Les veus del Pamano [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Les veus del Pamano (minisèrie)
- Les veus del Pamano, TV3 A la carta
- Ariadna Roca: La parla pallaresa, un patrimoni que hem de preservar, XarxaNet, 14.05.2021
