 |
Fa dos anys publicava un article on et parlava de la història dels meus avis al barri de la Sagrera (1). Avui m'agradaria parlar-te de la casa on vivien al que, des de desembre del 2006, hom coneix oficialment amb el nom de barri de Navas (2).
La idea d'aquest article em va venir quan vaig trobar dues velles fotos de mitjans dels anys 1950, on sortia la germana de la meva mare -la meva tieta!- davant de la casa dels meus avis. Tot i que les imatges estan molt deteriorades, em van portar un munt de records dels quals, si m'ho permets, avui compartiré alguns amb tu.
Els meus avis vivien a una mena de barraca ++ d'una planta, humida i sense finestres, amb un terrat que només era accessible pels propietaris, que vivien a la casa del costat.
L'entrada es trobava gairebé al mateix lloc on no sé si encara hi ha un supermercat de la cadena BonÀrea, al que avui és un xamfrà on convergeixen els carrers de Bofarull, Biscaia i Palència (3). La casa, l'anomenaré així, tenia un pati al darrere que donava a una séquia, probablement l'antic Rec Comtal (4): en aquells temps, una mena de claveguera a l'aire lliure que canviava de color i d'olors segons els tints utilitzats per una fàbrica d'adobatge de pells, que es trobava séquia amunt.
Un altre detall difícil d'oblidar era la quantitat de rats que hi havia a la séquia: de lluny, més dels que havia al carrer on jo vivia. N'hi havia tants que, quan es feia fosc i havíem d'anar a la latrina que hi havia al pati, fèiem tot el soroll que podíem per allunyar-los. Com la peça que els meus avis feien servir com a menjador era més aviat reduïda, aquell pati podria haver estat un lloc agradable on dinar durant l'estiu o, simplement, per beure una cervesa. Però els rats i la pudor de la séquia no ho permetien.
Un detall que sempre em va cridar l'atenció era que totes les fotos que he vist de la casa dels avis, es van fer davant d'una entrada que no era la seva. Imagino que per pudor i per vergonya car, la porta d'entrada a la casa dels meus avis (a l'esquerra a les imatges) era de fusta prima, sovint bufada per la pluja i la manca de voreres, amb quadrats de vidre transparent als dos terços superiors. I no sé si per evitar ficar unes cortines o per la passió dels meus avis pel cinema, el vidre estava gairebé sempre parcialment cobert per un pòster amb la cartellera dels films que passaven al cinema Meridiana.
Actualment, ho consideraríem poc segur. Però aquella casa sempre estava plena de familiars, de veïns i de les gitanes a qui la meva àvia venia peces de roba. I si, pel que fos, un dia la casa estigués buida i algú tingués la idea d'entrar, aquella porta de fusta bufada feia un soroll de mil dimonis quan s'obria. I, a més, estava en Bobby, el gos que surt a la imatge.
La casa que jo recordo ja tenia aigua corrent. En fi, un fil d'aigua que omplia un dipòsit rodó de fibrociment instal·lat al damunt de les latrines. Però la meva mare m'havia dit que, durant molts anys havien d'anar a buscar l'aigua a una font municipal que es trobava, si fa no fa, on ara es troba la plaça d'Islàndia (5).
Tampoc recordo haver conegut en Bobby. Una llegenda al barri, entre altres motius perquè, quan el meu avi enviava cada tarda a la meva mare al bar Vizcaya, a comprar un paquet de Celtas i un carajillo de rom Pujol, només el propietari, un tal Joaquin, que tenia una pinta calcada a la de Torrente, estava al corrent que la meva mare li donava a Bobby una culleradeta o dues de carajillo abans de tornar. Més tard vam saber que el meu avi feia el mateix d'amagat a casa. Ningú entenia la tristor que li va agafar a Bobby quan la meva mare es va casar i va marxar de casa. El tal Joaquin va explicar-li un dia a la meva àvia quin podria ser un dels motius. El meu avi, que quan va marxar la meva mare, havia agafar el costum d'anar a beure's el carajillo al bar Gómez -on es trobava amb vells companys de la CNT-, va completar la història.
El que sí que recordo és que, malgrat que un germà del marit de la meva tieta tenia una botiga d'Ultramarins just davant de la casa on vivien els meus avis, la meva àvia sempre anava a comprar a la botiga d'un tal Gaspar, que havia sigut company a la CNT amb meu avi i havia lluitat amb ell al front d'Aragó.
També recordo amb molt de carinyo quan anàvem a veure els avis i m'enviaven a comprar, al quiosc que hi havia a la cantonada de Bofarull amb Biscaia El Mundo Deportivo, Solidaridad Nacional (que ningú llegia) i el El Noticiero Universal. També El Caso, que només llegia la meva àvia. També em donaven calerons perquè em comprés el Tio Vivo, el Pulgarcito i el DDT. Lo de comprar Solidaridad Nacional ho vaig entendre ja de més gran: el meu avi no volia que tanquessin les antigues rotatives de Solidaridad Obrera (requisades pels franquistes) i volia que el diari seguís viu pel dia que s'acabés la dictadura i el tornessin a la CNT. No va ser així.
Malgrat les privacions que poguessin passar els meus avis, a casa seva sempre hi havia un plat per aquell que vingués. Deixant de banda els diaris, la lectura era marca de la casa. Tant que, quan obries la porta del carrer, el primer amb què et trobaves era amb una petita estanteria amb llibres de Plató, Sòcrates, etc. I, clar, munts de diaris per tot arreu! També les fotonovel·les de segona mà, a les que la meva àvia tenia una gran afició.
Però va arribar un dia en què el preu dels terrenys havia pujat tant a Barcelona que van fer-li una oferta al propietari perquè vengués. Aquest va fer una mena d'acord amb els meus avis perquè marxessin a canvi d'una indemnització. Amb aquella indemnització i uns calerons que els meus avis tenien estalviats, van comprar nous mobles per decorar un pis que havien llogat prop de la cantonada del carrer Palència amb la Meridiana.
Poc temps després, l'antiga casa va desaparèixer sota les excavadores, van cobrir la séquia i van construir blocs de pisos. Fa molts i molts anys que no he tornat a passar per aquella part de l'antiga Sagrera que hom coneix des de fa uns anys amb el nom de Navas.
Si mai tens interès per consultar altres articles de la sèrie Barcelona i la memòria històrica, pots fer-ho punxant la pestanya Series d'articles a la versió web del blog o punxant aquest enllaç.
La idea d'aquest article em va venir quan vaig trobar dues velles fotos de mitjans dels anys 1950, on sortia la germana de la meva mare -la meva tieta!- davant de la casa dels meus avis. Tot i que les imatges estan molt deteriorades, em van portar un munt de records dels quals, si m'ho permets, avui compartiré alguns amb tu.
Els meus avis vivien a una mena de barraca ++ d'una planta, humida i sense finestres, amb un terrat que només era accessible pels propietaris, que vivien a la casa del costat.
L'entrada es trobava gairebé al mateix lloc on no sé si encara hi ha un supermercat de la cadena BonÀrea, al que avui és un xamfrà on convergeixen els carrers de Bofarull, Biscaia i Palència (3). La casa, l'anomenaré així, tenia un pati al darrere que donava a una séquia, probablement l'antic Rec Comtal (4): en aquells temps, una mena de claveguera a l'aire lliure que canviava de color i d'olors segons els tints utilitzats per una fàbrica d'adobatge de pells, que es trobava séquia amunt.
Un altre detall difícil d'oblidar era la quantitat de rats que hi havia a la séquia: de lluny, més dels que havia al carrer on jo vivia. N'hi havia tants que, quan es feia fosc i havíem d'anar a la latrina que hi havia al pati, fèiem tot el soroll que podíem per allunyar-los. Com la peça que els meus avis feien servir com a menjador era més aviat reduïda, aquell pati podria haver estat un lloc agradable on dinar durant l'estiu o, simplement, per beure una cervesa. Però els rats i la pudor de la séquia no ho permetien.
Un detall que sempre em va cridar l'atenció era que totes les fotos que he vist de la casa dels avis, es van fer davant d'una entrada que no era la seva. Imagino que per pudor i per vergonya car, la porta d'entrada a la casa dels meus avis (a l'esquerra a les imatges) era de fusta prima, sovint bufada per la pluja i la manca de voreres, amb quadrats de vidre transparent als dos terços superiors. I no sé si per evitar ficar unes cortines o per la passió dels meus avis pel cinema, el vidre estava gairebé sempre parcialment cobert per un pòster amb la cartellera dels films que passaven al cinema Meridiana.
Actualment, ho consideraríem poc segur. Però aquella casa sempre estava plena de familiars, de veïns i de les gitanes a qui la meva àvia venia peces de roba. I si, pel que fos, un dia la casa estigués buida i algú tingués la idea d'entrar, aquella porta de fusta bufada feia un soroll de mil dimonis quan s'obria. I, a més, estava en Bobby, el gos que surt a la imatge.
 |
Tampoc recordo haver conegut en Bobby. Una llegenda al barri, entre altres motius perquè, quan el meu avi enviava cada tarda a la meva mare al bar Vizcaya, a comprar un paquet de Celtas i un carajillo de rom Pujol, només el propietari, un tal Joaquin, que tenia una pinta calcada a la de Torrente, estava al corrent que la meva mare li donava a Bobby una culleradeta o dues de carajillo abans de tornar. Més tard vam saber que el meu avi feia el mateix d'amagat a casa. Ningú entenia la tristor que li va agafar a Bobby quan la meva mare es va casar i va marxar de casa. El tal Joaquin va explicar-li un dia a la meva àvia quin podria ser un dels motius. El meu avi, que quan va marxar la meva mare, havia agafar el costum d'anar a beure's el carajillo al bar Gómez -on es trobava amb vells companys de la CNT-, va completar la història.
El que sí que recordo és que, malgrat que un germà del marit de la meva tieta tenia una botiga d'Ultramarins just davant de la casa on vivien els meus avis, la meva àvia sempre anava a comprar a la botiga d'un tal Gaspar, que havia sigut company a la CNT amb meu avi i havia lluitat amb ell al front d'Aragó.
També recordo amb molt de carinyo quan anàvem a veure els avis i m'enviaven a comprar, al quiosc que hi havia a la cantonada de Bofarull amb Biscaia El Mundo Deportivo, Solidaridad Nacional (que ningú llegia) i el El Noticiero Universal. També El Caso, que només llegia la meva àvia. També em donaven calerons perquè em comprés el Tio Vivo, el Pulgarcito i el DDT. Lo de comprar Solidaridad Nacional ho vaig entendre ja de més gran: el meu avi no volia que tanquessin les antigues rotatives de Solidaridad Obrera (requisades pels franquistes) i volia que el diari seguís viu pel dia que s'acabés la dictadura i el tornessin a la CNT. No va ser així.
Malgrat les privacions que poguessin passar els meus avis, a casa seva sempre hi havia un plat per aquell que vingués. Deixant de banda els diaris, la lectura era marca de la casa. Tant que, quan obries la porta del carrer, el primer amb què et trobaves era amb una petita estanteria amb llibres de Plató, Sòcrates, etc. I, clar, munts de diaris per tot arreu! També les fotonovel·les de segona mà, a les que la meva àvia tenia una gran afició.
Però va arribar un dia en què el preu dels terrenys havia pujat tant a Barcelona que van fer-li una oferta al propietari perquè vengués. Aquest va fer una mena d'acord amb els meus avis perquè marxessin a canvi d'una indemnització. Amb aquella indemnització i uns calerons que els meus avis tenien estalviats, van comprar nous mobles per decorar un pis que havien llogat prop de la cantonada del carrer Palència amb la Meridiana.
Poc temps després, l'antiga casa va desaparèixer sota les excavadores, van cobrir la séquia i van construir blocs de pisos. Fa molts i molts anys que no he tornat a passar per aquella part de l'antiga Sagrera que hom coneix des de fa uns anys amb el nom de Navas.
Si mai tens interès per consultar altres articles de la sèrie Barcelona i la memòria històrica, pots fer-ho punxant la pestanya Series d'articles a la versió web del blog o punxant aquest enllaç.
- Veure Barcelona i la memòria històrica: La Sagrera, publicat en aquest blog el 28.07.2019
- Wikipedia: Barri de Navas [es] [ca]
- Google Maps: BonArea, Carrer de Palència 24, Barcelona
- Wikipedia: Rec Comtal [es] [ca] || La Sèquia Comtal i El Clot, http://el-rec-comtal.blogspot.com
- Arquitectura Catalana: Plaça d'Islàndia (1993-1995)
No comments:
Post a Comment