Tuesday, August 22, 2023

patricio redondo

Mariana Ludmila - Patricio Redondo: Pedagogía Freinet - Silvia García Cadena, YouTube, 10.12.2017


La gent gran recordava amb molta estima aquell mestre excepcional que el poble havia tingut feia molts anys. Encara avui, a la pàgina web de l'Ajuntament de Puigverd de Lleida (1) el recorden així:
El mestre Patricio Redondo, destinat molts anys al poble, va ser un destacat renovador de la pedagogia a nivell nacional i a Amèrica Llatina. Va ser membre del Grup Batec (2), mestres que volien modernitzar amb el Mètode Freinet (3) la vella educació del segle XIX durant el primer terç del segle XX.
No he trobat cap entrada a la Wikipedia en llengua catalana o castellana sobre Patricio Redondo Moreno. Tampoc he trobat cap entrada a la Wikipedia en llengua castellana del Grup Batec (2), que la Wikipedia en llengua catalana descriu així:
Batec és el nom que rebien les trobades celebrades del 1930 al 1936 entre mestres de minyons de Lleida i de pobles del contorn, per tal de contrastar experiències sobre l'aplicació a les escoles de la pedagogia Freinet: una pedagogia original, basada en l'expressió lliure dels infants: text lliure, dibuix lliure, correspondència interescolar, impressió i periodisme escolar, etc.
Sobre la reforma pedagògica impulsada per Célestin Freinet, pots trobar molta informació a Wikipedia (3). Un xic menys sobre el Mouvement de l'École moderne (4), que segueix els postulats de les seves idees.

Mariana Ludmila - La escuela Freinet en México con Patricio Redondo - Silvia García Cadena, YouTube, 05.02.2018

Crec que és interessant recordar perquè els mestres que havien seguit la pedagogia de l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia (5), no van tenir cap problema per adherir als postulats de l'Escola Moderna de Freinet. I per fer-ho, et recomano la lectura d'una entrevista realitzada el febrer del 2019 (en francès i en castellà a l'original) a Víctor Juan director del Museo Pedagógico de Aragón (6):
A vegades s'ha acusat els mestres dels ateneus llibertaris d'haver creat una mena d'església al voltant de la figura de Ferrer i Guàrdia, assassinat l'any 1909, gairebé 20 anys abans de l'arribada dels primers ecos de l'escola de Célestin Freinet (...) La pedagogia Freinet és una pedagogia que neix a les escoles rurals, amb la cooperació i el contacte amb la natura. Els ateneus llibertaris, que també donaven suport a determinades escoles, eren producte de la ciutat. Ràpidament, alguns d'aquells mestres actius a la CNT, van decidir treballar seguint els mètodes pedagògics de Freinet pel que implicava en matèria de compromís social.
Tornant a Patricio Redondo, la biografia publicada per la Real Academia de la Historia (7), ens recorda que va néixer el 1899 a El Cubillo (Guadalajara) i va estudiar batxillerat a la ciutat de Guadalajara, obtenint el títol a Madrid, on després va estudiar Magisteri a la Normal d'aquesta ciutat. Després de diverses feines en l'àmbit de l'educació i de presentar-se a diverses oposicions, es va examinar en 1920 a la Universitat de Barcelona, que el va assignar el mes de desembre a una plaça a l'Escola Unitària de Nens de Puigverd de Lleida.

Felip Niubó (8) ens descriu així l'arribada de Patricio Redondo a Puigverd de Lleida:
L’agutzil del poble, Miquel Argilés Torrent, i Baptista Bosch Solsona l’estaven esperant des de feia estona al barri de l’Estació, fins que va arribar un tren des de Tarragona, del qual va baixar un senyor molt ben vestit: portava un excel·lent abric, un barret negre, un llaç al coll del mateix color en lloc de corbata i portava unes maletes grans. Com que en aquella època de l’any ja s’havia acabat la collita de les olives, era normal veure nombrosos forasters i viatgers d’olis, comerciants o fabricants per l’estació, i les autoritats que l’esperaven no el van reconèixer.

Un cop el tren va seguir el seu camí cap a l’estació de Lleida, Patricio Redondo es va dirigir a ells preguntant-los-hi en castellà la distància de l’estació al poble. La conversa va ser dificultosa, ja que ni el mestre parlava català ni els allí presents castellà, de fet, al poble només hi havia tres o quatre cases on parlessin castellà, així que es van haver d'entendre amb signes. Finalment, el van identificar, van ajudar-lo a carregar les maletes al carro i el van traslladar al poble, distant a un kilòmetre i escaig. El trajecte no va ser gaire agradable, ja que feia pocs dies que havia plogut i el camí estava ple de clots, de fang i rodades dels carros que anaven a descarregar a l’estació. Segons els testimonis orals i les memòries escrites dels exalumnes de Patricio Redondo, quan va arribar a la Plaça Major, va exclamar: "¡En este pueblo ni Dios habrá llegado!".
L'article on Felip Niubó (8) ens explica l'adaptació de Patricio Redondo a Puigverd de Lleida i la del poble al seu nou mestre. Està ple d'anècdotes sobre un treball que va durar anys per a tenir uns locals escolars decents per a la canalla i les mesures que el mestre va establir perquè la canalla i els seus pares, però també les autoritats del poble, tinguessin l'actitud de respecte que mereixia tenir l'escola que el nou mestre volia pel poble.

Sobre les idees de Patricio Redondo no trobarem res ni a la pàgina de l'Ajuntament de Puigverd de Lleida (1), ni a la de la Real Academia de la Historia (7), ni a l'article de Felip Niubó (8). Per fer-ho, haurem de llegir la remarcable biografia publicada en 2021 per Albert Taulé i Tello (9), arxivista de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú:
Patricio Redondo fou membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va passar tres cops per la presó: la primera l’any 1930, en relacionar-lo amb els fets de la insurrecció de Jaca (n.d.a va prendre les armes per donar suport als revoltats i no sortiria de la presó fins a l'arribada de la segona República, l'abril de 1931). L’any 1934, ja a Vilanova i la Geltrú, va tornar a la presó, segons l'Albert Taulé a causa de la repressió que va seguir el moviment revolucionari pels Fets d’Octubre (n.d.a.: més aviat, va ser a causa de la Insurrecció anarquista de l'Alt Llobregat). Finalment, també va ser detingut el 1935 per tinença il·lícita d’armes i “libros extremistas”, acusació de la qual va ser absolt durant el judici.
Notícia de la detenció de Patricio Redondo Moreno publicada en el diari tarragoní La Cruz de l'11 de juliol de 1935
in Patricio Redondo Moreno (1886-1967), Estel Negre

François Perdrial (10) també ens recorda que, durant els anys que va passar a Puigverd de Lleida, els seus mètodes pedagògics, tot i ser recordats amb estima per aquells que foren els seus alumnes, no van ser apreciats gens ni mica ni pel capellà ni pel qui llavors era el cacic del poble.

Sense que sigui necessari explicar quina era l'actitud del capellà, Felip Niubó (8) ens parla de la desconfiança que el sistema pedagògic impulsat per Patricio Redondo va provocar en algunes famílies punyents del poble. I com aquestes famílies van decidir crear escoles particulars que seguissin un sistema tradicional. La primera d'aquestes escoles, anomenada San Jorge, es va crear l'any 1922:
Es desconeix la durada de l’escola San Jorge, ni els alumnes que hi van anar, però segons alguns testimonis orals, era una escola privada només a l’abast d’algunes famílies punyents.
La segona escola particular, anomenada L'Ateneu, es va crear l'any 1931:
L’oposició més aferrissada contra el mestre va sorgir arran d’un grup de famílies d’alumnes, de forta devoció catòlica, que no volien que els seus fills passessin per les mans de Patricio Redondo i que veien perillar una educació de moral catòlica pels seus fills. L’Ateneu va estar obert des del 1931 fins al 1934, any en què Patricio Redondo va deixar Puigverd de Lleida per ocupar una plaça a l’Escola Graduada de Nens de Vilanova i la Geltrú.
Mentre Redondo va treballar a Puigverd de Lleida va ser un dels motors del Grup Batec (2). Mencionant a Ramon Costa Jou -fundador de l'escola “Patricio Redondo Moreno” a Ciutat de Mèxic (11) (12), François Perdrial (10) ens recorda que:
Cada dissabte, cap al final de la tarda, el Cafè Express del carrer Major de Lleida era el lloc de trobada dels mestres que seguien les idees de Célestin Freinet. Redondo sabia com despertar l'atenció dels presents amb la seva veu ferma i serena, amb paraules que sempre expressaven idees singulars amb èmfasi. Va ser en aquest Cafè que va néixer el Grup Batec (2) (13).
Mariana Ludmila - Patricio Redondo, la persona - Silvia García Cadena, YouTube, 28.04.2018

Reprenent la biografia de l'Albert Taulé (8), durant els anys 1931 i 1932, junt amb Herminio Almendros (14), inspector de zona format als cercles de la Institución Libre de Enseñanza, Patricio Redondo i altres seguidors del mètode de Freinet, faran els primers assajos de la impremta escolar a Lleida.
Aquesta proposta pedagògica s’inicià quan un mestre de la Normal de Lleida, Jesús Sanz, va tornar amb una impremta escolar després de la seva estada a l’Institut Jean-Jacques-Rousseau de Ginebra (15).
Amb la presència de Célestin Freinet a Barcelona l’any 1933, el moviment agafà embranzida i decidiren crear la Cooperativa Española de la Técnica Freinet, amb la intenció de coordinar els esforços dels mestres implicats en l’ús d'aquest mètode d'ensenyament. Els assajos amb la premsa escolar s’escamparen per diferents escoles. L’escola de Puigverd de Lleida va ser una d’elles, i començà a publicar una revista escolar titulada L’Afany.
El mes d'agost de 2018 es va presentar a l'equip de govern de l'Ajuntament de Puigverd de Lleida un grup de persones qui havia constituït una nova entitat que portava per nom: L'Afany (16). En la seva presentació, aquesta associació manifestava tenir com a objectiu la defensa del patrimoni cultural, natural i paisatgístic, documental, històric i arqueològic. Entre les publicacions que van informar d'aquesta notícia, trobem Plataforma Canal Viu (15) que, entre altres imatges, l'acompanyava d'una reproducció del 26.09.1932 de la revista escolar creada per Patricio Redondo.
Quan el febrer de 1934 Patricio Redondo va ser nomenat director de l’Escola Graduada de Nens de Vilanova i la Geltrú ja era un mestre que feia de la pràctica de Freinet un compromís pedagògic, una tasca que compaginava amb la seva lluita ideològica en defensa de l’escola al servei del progrés i la justícia social. De Puigverd de Lleida s’emportava l’experiència en el mètode docent, el convenciment que l’escola era el lloc on els alumnes havien d’expressar-se en llibertat. També la impremta escolar, que ja no deixarà mai més.

Durant el període revolucionari que va començar el juliol del 1936, la qüestió de l’ensenyament primari va esdevenir prioritària a Vilanova, tot com a la resta del país. Però Patricio Redondo va haver de deixar durant uns mesos l'ensenyament car, durant el període en què Frederica Montseny va ser ministra de Sanitat, ell va exercir de secretari general del Consell Nacional d’Assistència Social. Un càrrec que va ocupar fins als Fets de Maig de 1937 i què, segons el mateix Patricio Redondo, li va servir per adonar-se que la seva vocació només era l’ensenyament.
Benaiges. con sus alumnos en la escuela de Bañuelos de Bureba.
Archivo de la familia Benaiges.
El País 08.07.2023

L'Albert Taulé ens recorda al llarg de la seva biografia la gran amistat que unia a Patricio Redondo amb Antoni Benaiges Nogués (17), nascut en 1903 a Mont-roig del Camp i divulgador de les tècniques de Freinet a Burgos.
L'Antoni Benaiges va exercir com a interí des del 1932 a l'Escola Graduada de Nens de Vilanova i la Geltrú (Barcelona). Va conèixer Patricio Redondo quan aquest va arribar a aquesta escola en 1934, poc abans que Benaiges fos destinat a Bañuelos de Bureba (Burgos), després de superar unes oposicions el juny de 1934 (18)
Si bé no hi ha cap menció a Antoni Benaiges a la Wikipedia en llengua catalana, la seva versió en llengua castellana ens recorda que es trobava a Burgos a l'inici de la Guerra Civil, on va ser assassinat per milicians falangistes. El seu cos, com els de més de 100 militants d'esquerres assassinats entre el juliol i l'octubre de 1936, probablement va acabar a la fosa de La Pedraja (17).

El Retratista - trailer from alberto bougleux on Vimeo.

Una obra de teatre en homenatge a Antoni Benaiges: El mar: visión de unos niños que no lo han visto nunca (19) va ser cancel·lada el passat mes de juliol d'enguany pel PP a Briviesca (Burgos):
L'obra de Xavier Bobés i Alberto Conejero homenatjava Antoni Benaiges, professor de l'escola rural de Bañuelos de Bureba, a cinc quilòmetres de Briviesca, que va prometre als alumnes que a l'estiu els portaria a Catalunya per conèixer el mar, però no va poder complir la seva promesa perquè va ser afusellat el juliol de 1936. El mestre va ser torturat els primers dies del cop d'estat i el seu cadàver mai no s'ha trobat.

Si a la biografia de l'Albert Taulé, l'autor ens parla del dolor que va sentir Patricio Redondo en assabentar-se de l'assassinat del seu amic: Antoni Benaiges, crec que no seria just oblidar el dolor que també li va provocar assabentar-se que dos dels membres més actius en la difusió de les idees de Freinet en terres d'Osca: Ramón Acín (20) i Concha Monrás (21), després de ser torturats, també van ser afusellats pels franquistes al cementiri d'Osca l'agost del 1936.

Emilio Casanova - Ramón Acín - Estampas, YouTube, 09.08.2009

Amb la invasió de les tropes franquistes de Catalunya el 1938, sabedor de quin era el destí que l'esperava si el capturaven, Patricio Redondo va seguir el camí de l'exili a França. Quan les tropes alemanyes van envair aquell país, va embarcar amb més de 500 republicans espanyols exiliats a Bordeaux en direcció a Fort-de-France (Martinique). Des d'aquell port, un vaixell el va portar al port de Coatzacoalcos (Veracruz, Mèxic).

Era l'inici del seu exili mexicà. Anys més tard, Patricio Redondo va poder tornar a Espanya gràcies a la seva nacionalitat mexicana. I un 21 de setembre de 1964 va tornar a visitar aquell poble del qual un dia va dir: "¡En este pueblo ni Dios habrá llegado!". Pels detalls de l'enrenou que es va organitzar quan els seus antics alumnes es van assabentar del seu retorn et deixo llegir: La darrera visita del mestre a Puigverd que Felip Niubó li dedica al seu article (8).

Tanmateix, em permetré transcriure una part del relat de Felip Niubó amb la idea d'utilitzar-lo a un futur post:
L’endemà era el gran dia en què podríem celebrar l’estança fugaç del mestre. Comenta Ramon Bosch que, quan va arribar el moment: "com jo tenia la llista dels assistents a la trobada, se la vaig donar perquè fes el mateix que feia a l'escola: passar llista".

Un cop els assistents van acabar de menjar, va arribar el moment de la sobretaula i la tertúlia. I, com era normal en la metodologia de l’ensenyament de Patricio Redondo, el mestre va entregar a cadascun dels assistents uns folis i els va demanar que deixéssim constància per escrit dels sentiments i emocions del moment que estaven vivint tots junts. Després van demanar-li al benjamí del grup que els enquadernés i escrigués a la portada una dedicatòria general de tots cap al mestre, i li la van oferir.
Mariana Ludmila - Patricio Redondo: El legado - Freinet - Silvia García Cadena, YouTube, 13.06.2018

Si als vídeos que avui he compartit amb tu, Mariana Ludmila Cortés (22) li dedica els més grans elogis a Patricio Redondo durant el seu exili a Mèxic, l'Ajuntament de Puigverd de Lleida (1) ens recorda que:
Durant el seu exili, Patricio Redondo va continuar formant a noves fornades de mestres mexicans. Els seus deixebles mexicans han visitat en diverses ocasions el poble per tal d'entrevistar antics alumnes i persones que el varen tractar.
Sobre el treball a Mèxic de Patricio Redondo pots trobar un petit resum a la biografia de l'Albert Taulé (8), a l'entrada que li ha dedicat Estel Negre (23), a la presentació que el 2016 Elena Poniatowska va fer a l'Ateneo Español de México (24), a un article de Carlos Jorge Aguilar publicat el 2016 al Diario de Xalapa (25), a l'article de Luis Ricardo Ramos publicat a Reevo el 2018 (26) i tot el que puguis trobar després d'una curta recerca a Google.

Crec que seria una bona idea tancar el post d'avui amb un altre post publicat a Twitter a mitjans del mes de juliol d'enguany per Claudia Sheinbaum (27), que fins al 16.06.2023 va ser la cap del govern de la ciutat de Mèxic. Tanmateix, va ser aquest post que em va empènyer a escriure el post que avui comparteixo amb tu: just recorda que els vídeos a Twitter tenen unes exigències de durada i que, de vegades, hi ha salts un xic bruscos, com si diguéssim.


  1. Ajuntament de Puigverd de Lleida: El Municipi. Història i patrimoni
  2. Wikipedia: Batec || Fernando Jimenez Mier Teran: Batec Historia de vida de un grupo de maestros, Servei de Publicacions de la Universitat de Lleida, 2007
  3. Wikipedia: Célestin Freinet [en] [fr] [es] [ca]
  4. Wikipedia: Mouvement de l'École moderne [en] [fr] [es] [ca]
  5. Wikipedia: Francesc Ferrer i Guàrdia [en] [fr] [es] [ca]
  6. Freinet, Ferrer et les maîtres d’école aragonais, Questions de classe(s), 14.02.2019
  7. Patricio Redondo Moreno, Real Academia de la Historia
  8. Felip Niubó Gassol: Patricio Redondo i les noves escoles de Puigverd, Shikar. Revista del Centre d’Estudis Comarcals del Segrià, núm. 9, pp. 125-134, 2022
  9. Taulé i Tello, Albert: Patricio Redondo, un home d’acció, un gran rebel, el mestre. Butlletí de la Biblioteca Museu Balaguer, 2021, Núm. 14, p. 129-142, https://raco.cat/index.php/ButlletiBalaguer/article/view/405427.
  10. François Perdrial: En mémoire de Patricio Redondo Moreno, Institut Cooperatif de l'Ecole Moderne, 09.09.2019
  11. Ramón Costa Jou: Enciclopèdia.Cat
  12. Lenin Tlamatini Barajas Pineda et al.: Los españoles que renovaron a la educación física y el deporte escolar en México, ATHLOS. Revista Internacional de Ciencias Sociales de la Actividad Física, el Juego y el Deporte International. Journal of Social Sciences of Physical Activity, Game and Sport Vol XXVIII Año XI, septiembre 2022, pp. 16
  13. A Almacelles també hi havia un mestre del grup Batec que aplicava a l'escola la pedagogia Freinet: Gines Puig Soles. Pots trobar el seu nom al Sumario del Consejo de Guerra y Expedientes de depuración de maestros nacionales. Batec és també el nom d'una banda de PunkRock creada per Manu i Nando que viuen a Rubí (Vallès Occidental) i Almacelles (Segrià). Veure el post Batec, publicat en aquest blog el 30.10.2020.
  14. Wikipedia: Herminio Almendros [es] [ca]
  15. Wikipedia: Institut Jean-Jacques-Rousseau [en] [fr] [es] [ca]
  16. Ajuntament de Puigverd de Lleida: Presentació nova associació "L'Afany". FaceBook, 14.08.2018 || Creació d'una nova associació en defensa de la banqueta de Puigverd de Lleida, Plataforma Canal Viu, 16.08.2018
  17. Wikipedia: Antoni Benaiges || Asociación Escuela Benaiges: Home page
  18. Ignacio Nieto Miguel: Antoni Benaiges, el maestro republicano que desde la Meseta prometió el mar, The Conversation, 24.07.2023
  19. Javier Ayuso Santamaría: Miranda de Ebro 'recupera' la obra de teatro sobre el maestro republicano cancelada por el PP en Briviesca, eldiario.es, 19.07.2023
  20. Wikipedia: Ramón Acín [es] [ca]
  21. Wikipedia: Concha Monrás [es] [ca]
  22. Ludmila Mariana Cortés: Home page || Linked In || YouTube || TikTok || SoundCloud || Twitter || Facebook || Desescolarizados
  23. Patricio Redondo Moreno (1886-1967), Estel Negre
  24. Elena Poniatowska: Patricio Redondo: un maestro ejemplar, Ateneo Español de México, 07.06.2016
  25. Carlos Jorge Aguilar: Patricio Redondo y la escuela Freinet en México, Diario de Xalapa, 04.11.2016
  26. Luis Ricardo Ramos: Patricio Redondo pionero de la pedagogía Freinet en México, Reevo, 13.04.2018
  27. Claudia Sheinbaum: Wikipedia [en] [fr] [es] [ca] || YouTube || TikTok || Instagram || FaceBook
Publicat per a 2 comments:
Etiquetes de comentaris: , , , , ,

Sunday, August 20, 2023

échappées belles - catalogne, l'espagne inspirée

Echappées belles - Catalogne, l'Espagne inspirée, YouTube, 09.05.2022


La Catalogne est loin de se résumer à Barcelone, sa capitale. Cette région de l'Espagne est divisée en comtés (comarques) ayant retrouvé leur autonomie depuis le retour à la démocratie du pays dans la fin des années 1970. La Catalogne regorge de magnifiques paysages très divers. Si elle est forte de traditions gastronomiques et culturelles très vivaces, cette région est aussi marquée par son modernisme dans l'architecture et dans l'art.

Sophie Jovillard arpente les rues de villes et de bourgs moins connus, comme Reus, la ville natale d'Antoni Gaudí, l'architecte de la célèbre et toujours inachevée Sagrada Família.
Publicat per a No comments:
Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

Thursday, August 17, 2023

el pallars - la bellesa, el dolor i la mort

The War Experience - El general Sagardía en Cataluña, YouTube, 05.12.2022
Montse Armengou i Ricard Belis: Les fosses del silenci (2/2), 30 Minuts, TV3, 09.03.2003


El 1976, gairebé sis mesos després de la mort del dictador, i gairebé sis mesos abans de començar a sortir amb una noia de Gerri de la Sal (Pallars Sobirà) a qui vaig conèixer a Barcelona, vaig anar al Pallars per primera vegada (1).

Podria parlar-te de la bellesa dels paisatges que anava descobrint des d'aquell Land Rover que ens va recollir a l'estació de tren de La Pobla de Segur per portar-nos fins a Àreu: en particular, de la impressió que em va fer travessar per primer cop el Congost de Collegats i veure l'Argenteria gelada (2). Però en realitat, el que més em va sorprendre va ser veure, gairebé a tots els poblets per on passàvem, la simbologia franquista pintada als murs de moltes cases, amb imatges de Franco i José Antonio, i el jou i les fletxes, l'emblema de la Falange, i les consignes del vell règim que les acompanyaven (3).

Segurament, part d'aquella sorpresa estava lligada al relat que feia córrer el nacionalisme català en aquella època, presentant-nos aquella part del territori de Catalunya com una mena de reducte nacional que conservava les essències nacionals del país. Un relat que va començar per atreure a una primera onada de turisme, bàsicament gent que se sentia identificada amb aquell relat i, ja més tard, a un turisme de masses que l'ha acabat esborrant.
Les places hoteleres per cada 1.000 habitants disponibles al Pirineu multipliquen per 7 la mitjana de Catalunya, i en algunes comarques, com ara al Pallars Sobirà, multipliquen per 21 la mitjana del país. Al conjunt del Principat hi ha una mitjana d’un 11% d’habitatges de segona residència, una xifra que s’eleva a un 45% al Pirineu -un 54% a la Cerdanya i a la Vall d’Aran. En canvi, els sous de la població del Pirineu són la meitat que els del conjunt del país. Posar dades és clarificador per trencar amb el mantra del sentit comú capitalista que ens inculca que “turisme és riquesa”.

Núria Sauquillo, Bernat Lavaquiol i Pau Juvillà: 8 coses que (potser) no saps de Ponent i dels Pirineus i que hauries de saber, Crític, 03.02.2023
Aquest desenvolupament turístic, totalment desmesurat, ha reeixit a enviar a l'oblit de manera molt eficaç tot el que havia passat al Pallars abans, durant i després del cop d'estat que tothom coneix avui dia amb el nom de Guerra Civil d'Espanya.
Men in Black - The Neuralyzer (A Memory Eraser)

Pocs turistes coneixen el nombre de civils que van ser afusellats i després enterrats als pobles i a les foses que es troben als prats que hi ha al llarg de la carretera que va des de Sort fins al Port de la Bonaigua (4).
Eren persones dels pobles, amb noms i cognoms, les que confeccionaven les llistes de 'rojos'. En els testimonis recollits per Manel Gimeno sobre la repressió inicial al Pallars, els falangistes de la comarca formaven part dels grups (no eren els únics!) que anaven pels pobles, detenien els 'rojos' de cada població i els posaven a mans dels militars que s'ocupaven d'afusellar-los (4).

En la majoria dels casos, els denunciats eren pares de família. La seva fugida causaria que, en la seva absència, les tropes franquistes carreguessin indiscriminadament sobre les seves esposes, pares o fills (5).
Hom ha intentat blanquejar el caràcter polític d'aquelles depuracions recordant que les enveges i els litigis entre veïns també van tenir un paper important en la revelació dels noms. És veritat, però una cosa no pot fer oblidar l'altra. Recordem, per exemple, una part molt emotiva del vídeo amb què he obert el post d'avui, la que fa referència als detinguts de Rialp (13:05) i la demanda de clemència d'un tal pare Cisco al general Sagardía perquè no els afusellés. La resposta del general, va ser: Bé, els de la UGT que se salvin. Però als de la CNT, afuselleu-los a tots.
Endesa celebra el centenario de su central hidroeléctrica de Talarn (Lleida), Europa Press, 01.03.2016
Entre el 1912 i el 1916 la població de la Conca de Tremp va créixer un 65%

Un moment! D'on havien sortit aquells detinguts de Rialp que feien part de sindicats de classe? Ni els relats del nacionalisme espanyol ni els del català, però tampoc els de la progressia d'esquerres del règim del 78 no n'havien dit mai gran cosa sobre el sindicalisme al Pallars.
Els embassaments hidroelèctrics que es van començar a construir a partir de l’any 1912 sobre la Noguera Pallaresa i el Segre (...), van portar als petits pobles del Pirineu una allau de treballadors que venien de les zones agràries de Ponent, d’Aragó, de Múrcia i del País Valencià, però també d’altres indrets d’Espanya. Entre el 1912 i el 1916 la població de la Conca de Tremp va créixer un 65% !!!

Les duríssimes condicions de treball i els baixos salaris van provocar vagues i motins durament reprimits des del 1912 fins al 1918. En novembre del 1918, es va crear el sindicat d’Obres de Camarasa, que va ingressar al Sindicat Únic de Construcció de la CNT i, un mes després, una decisió de l'empresa va crear el detonant per a una declaració de vaga que va tenir un seguiment massiu.

El Comitè de la CNT de Catalunya va dirigir la mobilització i va exigir la jornada de 8 hores com a principal reivindicació, també va dissenyar una estratègia per estendre la vaga a la resta de Catalunya. Quan va arribar a Barcelona, liderada per Salvador Seguí, el noi del sucre, es va conèixer arreu com la vaga de la Canadenca i va tenir com a resultat que el conde de Romanones publiqués el dia 3 d’abril de 1919, a la Gaceta de Madrid, un decret que establia per a tots els treballadors d'Espanya la jornada laboral de 8 hores (6).
The War Experience - Oriol Riart: Batalla de Valadredo, YouTube, 05.12.2022

El documental de 30 minuts (TV3) amb què he obert el post d'avui, ens parla dels assassinats que van provocar les tropes franquistes entre la població civil del Pallars. Però durant i després de la Guerra Civil, les muntanyes del Pallars van viure autèntiques massacres: i no tots els seus protagonistes van poder ser enterrats a una fossa.

Jo era molt jove i no n'havia sentit parlar mai abans. Estava al Pallars quan vaig tenir el primer indici de què havia passat anys abans en aquelles muntanyes. Hi havia un incendi i algú va dir que esperava que no comencessin a explotar les municions: bales, granades, obusos, etc. que encara podien quedar a les muntanyes. També que, amb la crema de la vegetació, probablement apareixerien els esquelets d'aquells que mai van ser localitzats ni enterrats. Quan vaig començar a fer preguntes, es va instal·lar una mena de silenci. De sobte, algú va dir la paraula màgica: Valadredo (segons les fonts: Baladredo).

Del que va passar durant i després de la Guerra Civil en aquelles muntanyes del Pallars en parla el documental d'Oriol Riart. Un bon documental que et recomano veure on, sense voler fer cap crítica a l'autor, hi ha unes quantes coses que m'han cridat l'atenció (7). Algunes les pot explicar la manca de pressupost i la necessitat de trobar algunes de les rares imatges d'aquella època, altres m'han desorientat un xic.

Per exemple, m'ha cridat l'atenció que les imatges ens presentin les tropes de la 133 Brigada Mixta (8) marxant en direcció al front uns, amb una senyera catalana, altres amb una bandera comunista (04:20). Més que res perquè aquesta brigada va ser creada el maig de 1937, a Barcelona, a partir de l'agrupament d'antigues milícies anarquistes.
Soldats de la 133 Brigada Mixta al front d'Osca, frontdelpallars.com

També m'ha cridat l'atenció que bona part de l'argument del documental es basi en un llibre de Pere Tarrés: El meu diari de guerra (9), a qui se'ns presenta com a metge militar d'aquella brigada. Que ho era, però se m'ha fet estrany que no es mencioni que Tarrés va ser un dels líders de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, que va ser enrolat de força a Barcelona amb la Quinta del Biberó, que l'any 1942 va ser ordenat sacerdot i que, el 2004, va ser beatificat pel papa Joan Pau II (10).

Finalment, tant pel que fa al relat de Pere Tarrés, com al d'altres persones entrevistades, he trobat a faltar la menció que molts dels que van combatre a Valadredo, van morir i no van poder ser enterrats en aquelles muntanyes, feien part de la Quinta del Biberó (11). Uns 30.000 joves, vinguts del territori republicà: Múrcia, Catalunya i València, entre d'altres que, si en un primer moment només cobrien tasques auxiliars, van acabar participant en batalles cruentes  com Merengue i Valadredo i també a la batalla de l'Ebre, sent la gran majoria d'ells menors d'edat.

En complement del documental, pots trobar una bona informació sobre el front de la guerra al Pallars a les pàgines de Front del Pallars, on també trobaràs una base de dades sobre el cost humà segons les estimacions actuals (12):
La relació nominal que podeu consultar abasta una forquilla cronològica que va des de 1936 a 1939. Pel que fa a la procedència de les víctimes, val a dir que s’han recollit totes les morts enregistrades al Pallars Sobirà, tant de les persones originàries i/o domiciliades al Sobirà com de les foranes. També han estat incloses les víctimes originàries i/o domiciliades que van morir fora de la comarca. Pel que fa a la causa de la mort, es recullen aquelles víctimes produïdes per bombardeig, acció de guerra, violència revolucionària, repressió franquista, accidents derivats de la guerra i altres morts produïdes entre la població desplaçada o en situació d’exili.

Nota: La informació prové de la darrera revisió de la recerca per a la comarca del Pallars Sobirà, quan finalitzi la revisió per al Pallars Jussà també s’hi inclouran els resultats.
Per reprendre el tema de les fosses amb què he obert el post d'avui, crec que no seria just oblidar els camps de treball forçat. Un sistema de camps de treball ideats per un ministre de justícia anarquista: Joan García Oliver (13) (14) que, des dels Fets de Maig del 1937, van acabar sent gestionats pel Servei d’Investigació Militar (SIM), controlat pel Partit Comunista, qui s’havia anat fent progressivament amb el control de la seguretat interior de la República. Un sistema penitencial que també acabaria acollint entre els seus presos a militants anarquistes i del POUM.

Si parlem del Pallars, no podem oblidar el camp de treball núm. 2 de Montferrer i Castellbò car, tot i que es trobava a l'Alt Urgell, els seus presos van obrir pistes forestals per comunicar amb les forces republicanes lluitaven al Pallars Sobirà: concretament a la Vall Farrera i a la Vall de Cardós. Entre els presos d'aquest camp predominaven els de guerra, els pròfugs i desertors, els quintacolumnistes, els falangistes i els religiosos. Molts dels que van morir i van ser enterrats a una fossa, estan identificats a la Memòria de les Fosses Comunes de l'Alt Urgell (15): 3.13.6 Fossa del camp de treball núm. 2 de Montferrer i Castellbò.

En el cas del camp de treball núm. 5, al poble d’Ogern (també a l'Alt Urgell), a més del perfil dels presos descrit anteriorment, el SIM també tenia empresonats a anarquistes i membres del POUM (16). Molts dels que van morir i van ser enterrats a una fossa, estan identificats a la Memòria de les Fosses Comunes de l'Alt Urgell: 3.3.1 Fossa del camp de treball republicà d’Ogern.
El camp de treball d’Ogern era un camp de presoners civils controlat pel SIM que es va establir al poble d’Ogern (Bassella, Alt Urgell). Com als altres camps de treballs del SIM, les condicions de vida eren molt dures. De les víctimes, se sap que va haver-hi inhumacions de presoners en el cementiri del poble, però no tots els morts estarien inscrits al registre civil.

Al Camp de treball d’Ogern una font important per a l’estudi dels morts són els testimonis de l’època (...) Va haver-hi presoners que van desaparèixer en algun punt proper als barracons d’internament o dels indrets on treballaven. Un testimoni, recollit al llibre Camí de l’infern de Jordi Cardona, va veure un presoner del camp que anava a treballar conduït entre guàrdies, va sentir un tret i va veure els guàrdies tornar sense el pres i sense el cos (17).
Els búnquers de la Guingueta d’Àneu, Ecomuseu de les Valls d'Àneu

Acabada la Guerra Civil, els camps de treball forçat amb presoners de guerra i civils, van seguir estant d'actualitat. En aquest cas associats a la construcció de la Línia P (oficialment, Organización defensiva del Pirineo) (18): un entramat defensiu que tenia per objectiu protegir el règim de Franco d'un atac dels Aliats i que comptava amb 6.000 búnquers, fortins, polvorins i casamates al llarg dels 500 km de la serralada pirinenca, des del Mediterrani fins al Cantàbric (19) (20).
La Línia P es va organitzar amb 169 nuclis de resistència, dels quals sis es trobaven al Pallars Sobirà: el 72 a Tor, el 73 a la Vall Ferrera, el 74 a Ribera de Cardós, el 75 a Dorve, el 76 a la Guingueta d'Àneu -aquests dos eren els més avançats- i el 77 a Jou-Espot (...) Cada centre havia de disposar d’un total d'entre 60 i 80 construccions (búnquers, nius de metralladores, construccions per a fusells metralladors, morters, antiaeris o artilleria) enllaçades mitjançant túnels o trinxeres i protegides per diverses files de filat espinós i fins i tot amb camps minats. La dotació d'infanteria per a cada centre de resistència hauria de ser d'un batalló, unes 500 / 600 persones (21).
Les infraestructures dela Línia P i les seves vies d'accés van ser construïdes per presoners de guerra i opositors polítics agrupats als Batallones de Trabajadores immediatament després de la Guerra Civil. Des del 1940 a desembre de 1942, pels Batallones Disciplinarios de Soldados Trabajadores i els Batallones Disciplinarios de Soldados Trabajadores Penados (18) (22).
Just per informació, cal afegir que, al costat francès, els nazis també van construir el 1944 una línia fortificada anomenada Sperrlinie Pyranäenfront (23) car temien que Espanya es passés al bàndol dels Aliats (19).

Moltes d'aquestes fortificacions van ser construïdes pels Rotspanier: els espanyols rojos que s'havien exiliat a França durant la Guerra Civil i que van ser obligats a treballar com a mà d'obra esclava pels nazis a l'Organització Todt. Una empresa que va arribar a fer treballar arreu d'Europa un milió i mig de persones, entre voluntaris, treballadors forçats, presoners de guerra i deportats de camps de concentració. En aquest magma van acabar uns 35.000 Rotspanier, subministrats als nazis per les autoritats de Vichy per a treballar a la zona ocupada (24).
Diputació de Lleida - Perseguits i Salvats, YouTube, 12.02.2014

Gràcies al treball dels historiadors sobre la memòria històrica, anys després d'haver fet nombroses travesses per les muntanyes del Pallars vaig descobrir que, molts dels camins i dreceres que havia seguit, ho havien estat abans per aquells que van fugir el 1938 de les tropes franquistes del general Sagardía i, més tard, en sentit contrari, per molts dels jueus que intentaven escapar dels nazis que havien ocupat França després de l'armistici de juny del 1940.

Pots trobar molts d'aquells camins a la pàgina Camins de la Llibertat, a les rúbriques Rutes d’exili i evasió i Perseguits i Salvats, de l'Ajuntament de Sort (25).
Es calcula que, entre el 1939 i el 1944, prop de 40.000 jueus van travessar els Pirineus fugint dels nazis.

Travessar els Pirineus a través del Pallars Sobirà era una tasca arriscada i plena de perills. A les dificultats del medi físic (orografia abrupta amb colls de muntanya propers als 3.000 metres, presència de neu durant gairebé vuit mesos a l’any i una travessa de durada considerable), calia afegir les limitacions personals dels fugitius (desconeixement dels camins, escassa preparació física i equipament deficient per emprendre caminades d’alta muntanya).

Sense abric ni calçat adequats, el viatge fou una experiència letal per a moltes de les persones que fugien. I, un cop eren a Espanya, els obstacles continuaven: manca de documentació, possibilitat de ser retornats en arribar, detencions…
Thomas Ferrer (26) ens dona algunes pistes sobre alguns dels fugitius que es van quedar per sempre al Pirineu, sense haver trobat tomba que recollís les seves restes. Més enllà de les figures heroiques que es van jugar la vida per ajudar a aquells fugitius, l'autor també presenta al final del llibre la "fosca llegenda dels guies".
Els guies eren contrabandistes que, de vegades, s'aprofitaven de la difícil situació dels fugitius per enriquir-se o, més rarament, per abandonar alguns dels seus clients al bell mig de la muntanya.
Jaume Reixach va publicar en 2020 un article a La Valira on presenta aquell període d'una manera diferent (27):
Algunes de les grans fortunes d’Andorra tenen el seu origen en el pas de gent pel Pirineu. En determinats casos, els diners es van fer amb la sang dels fugitius, als quals es va espoliar, abandonar a la muntanya o fins i tot matar, a fi de robar-los. Altres van ser entregats als nazis per a cobrar la recompensa (28).

L’assassinat de fugitius del nazisme -en la seva majoria, jueus- a les muntanyes d’Andorra no és cap “llegenda negra” (...) Aquesta atrocitat ha estat investigada en els últims anys i s’ha aconseguit documentar una quinzena de víctimes. Però encara manca una tasca exhaustiva per conèixer l’abast real de la massacre perpetrada per alguns individus sense escrúpols. 
El tràfic de fugitius a la frontera ja s'havia aturat pràcticament a mitjans de l'any 1944. Ja no quedaven vius gaire jueus candidats per fugir i, tot i que els nazis seguien endavant amb els treballs de construcció de la Sperrlinie Pyranäenfront (23), estaven més atents a tot el que estava passant a Normandia.
Imanol: Los irreductibles y su actuación en las invasiones pirenaicas, Blog Memoria histórica, La Marea, 14.12.2020

Tancaré el post d'avui amb un episodi que va tenir lloc durant el mes d'octubre del 1944: La invasió de la Val d'Aran (29), també coneguda amb el nom d'Operación Reconquista de España. Una operació que tenia com a objectiu establir un govern provisional de la Unión Nacional Española (UNE) a la Val d'Aran, mitjançant un atac de maquis espanyols que havien col·laborat amb la resistència francesa. Aprofitant que els feixistes estaven en retirada arreu d'Europa, hom pretenia fer pressió als Aliats per a continuar la guerra fins a fer fora els feixistes també d'Espanya.

El relat l'ha presentat a Espanya com una operació dirigida exclusivament pel PCE. Però la Wikipedia en llengua francesa presenta a l'UNE com una estructura que reunia també espanyols d'altres orígens polítics que els comunistes: socialistes, republicans o anarquistes. En aquest sentit, un article publicat a La Marea (30) ens presenta els noms dels membres d'un dels grups anarquistes que van participar en aquella operació.

Seguint amb el relat, malgrat tot el que hagis pogut llegir i sentit sobre el tema, afegir que encara no està gens clar com es va organitzar aquella operació:
A la història moderna, no hi ha cap altra operació en què 1.500 guerrillers ben armats hagin estat tan fàcilment derrotats.
Un article de Marquina Barrio publicat el 1980 a El País (31), basant-se en diferents fonts, evocava la possibilitat d'una maniobra de la Gestapo nazi i/o de l'Intelligence Service britànic. També parlava de l'evidència que alguns dels que estaven darrere de la planificació d'aquella operació haurien treballat per a la Gestapo a França. Una opinió compartida per informacions que van arribar al Departament d'Estat americà abans d'iniciar-se l'operació.

Deixant de banda aquestes històries d'espies, com podem veure al mapa publicat per La Marea (30), part de l'esforç de l'acció de les Brigades Guerrilleres també tenia com a objectiu Esterri d'Àneu i Sort. A la pàgina de la Presó-Museu del Camí de la Llibertat de l'Ajuntament de Sort (32) es menciona que:
Durant l’activitat de la guerrilla que a la tardor del 1944 intentà enderrocar el govern de Franco, els maquis detinguts al Pallars Sobirà foren conduïts a la presó de Sort.
A la pàgina que Wikipedia dedica a aquella 'invasió' es parla de 588 morts entre els guerrillers, i de 248 morts entre les tropes de Franco. Seria interessant que algú que tingui més temps del que jo he trobat pogués trobar informació sobre la sort dels detinguts a Sort, i sobre si hi ha constància de l'existència de guerrillers que van morir en combat i no van poder ser enterrats.

Altres lectures recomanades
Jaume Cabré: Les veus del Pamano, Edicions Proa, Barcelona, 2004

Si tens temps per a llegir un bon llibre ambientat en el contingut del post d'avui et recomano aquest:
Jaume Cabré: Les veus del Pamano, Edicions Proa, Barcelona, 2004 (33)
Tot i que ja fa molt de temps que el vaig llegir, recordo que el vaig trobar molt interessant. Pots començar per donar un cop d'ull a la ressenya del llibre punxant a l'enllaç del seu títol. També pots fer-ho amb el treball de final de grau en Filologia Catalana que va escriure en 2020 sobre aquest llibre un estudiant de la Universitat d'Alacant, Borja Gómez del Campo: Aproximació a Les veus del Pamano de Jaume Cabré.

Altrament, TV3 també va produir l'any 2009 una minisèrie de dos episodis basada en el llibre de Jaume Cabré (34) que pots trobar a TV3 A la carta (35).
He de confessar-te però que no he pogut suportar més de 10 minuts del primer episodi. Sentir parlar a personatges originaris del Pallars amb la varietat dialectal del català que es parla a barris molt concrets i per gent d'una classe social molt concreta de Barcelona i deixar de banda la parla pallaresa (36), és una coneguda estratègia lingüística de TV3  que mai no he compartit.

També hi ha el fet que, just acabada la Guerra Civil, mentre a Barcelona es passava gana i misèria, imperava la censura de tota mena i se seguia afusellant gent al Camp de la Bota, ens trobem amb un mestre d'escola i la seva dona que arriben al Pallars en un taxi des de Barcelona. Fent abstracció de qui podia ser mestre en aquells dies (i de quines eren les foses que acollien aquells qui ho havien sigut abans), el mestre i la seva dona se'ns presenten com super moderns, amb una actitud cool, sexualment desinhibits i, només arribar, comencen a tutejar als habitants del poble.

En fi, un altre relat de classe per a presentar-nos la història de manera cool i als ciutadans de família bé de Barcelona com el must de la progressia. Francament, aquells dies no tenien res de cool, la majoria dels habitants de Barcelona que seguien vius passaven gana i privacions. Jo no faig part d'aquesta classe social i no m'interessen gens ni mica els seus relats d'història-ficció.
  1. Veure La Vall Ferrera, publicat en aquest blog el 16.08.2020
  2. Wikipedia: Congost de Collegats
  3. Tomàs Garcia: Les restes del franquisme al Pallars, Pallars Digital, 09.10.2021
  4. Josep Gelonch: Falange i Poder. Lleida durant la dictadura franquista. Tesi doctoral. Departament d’Història. Facultat de Lletres. Universitat de Lleida. 2020
  5. Tulio Riomesta: Los crímenes de la columna del militar felón franquista Antonio Sagardía, en El Pallars Sobirá de Lérida, 21.06.2017 || Tulio Riomesta: Los santos inocentes, víctimas del franquismo en el Pallars Sobirá Leridano en 1938, 20.04.2017 in Documentalismo, Memorialista y Republicano
  6. Josep Ginesta: Camarasa, capital d'una vaga clau, Nacio Digital, 28.12.2018 || Goretti Martínez: Camarasa i l’origen de la vaga de la Canadenca, Surt de casa, 16.01.2020
  7. El pallarès Oriol Riart presenta a Barcelona el documental «Valadredo», Pallars Digital
  8. Wikipedia: 133a Brigada Mixta (Exèrcit Popular de la República) [es] [ca]
  9. Pere Tarrés i Claret: El meu diari de guerra, L'abadia de Montserrat, 2004
  10. Wikipedia: Pere Tarrés i Claret [en] [fr] [es] [ca]
  11. Wikipedia: Quinta del Biberó [es] [ca]
  12. El cost humà de la Guerra Civil als Pallars, frontdelpallars.com
  13. Jordi Nistal: El camp de treball de la falç i el martell, Viure als Pirineus, 25.02.2017
  14. Labor Camps (in colectalia.com): Chronology of the labor camps
  15. Pau Chica Fernàndez: Memoria de les Fosses Comunes de l'Alt Urgell, Direcció General de la Memòria Democràtica, Conselleria de Justícia, Generalitat de Catalunya, 2022
  16. Salomé Escribà: El camp de treball d'Ogern inspira l'última novel·la de l'urgellenc Jordi Cardona, Regio 7, 01.08.2009
  17. Fosses comunes. Solsonès Memoria. Centre d'Estudis Lacetans
  18. Wikipedia: Línea P [en] [fr] [es] [ca]
  19. Nicolas Barré: Mapa de la Línia P
  20. David González Palomares: La organización defensiva del Pirineo: una visión en conjunto, Eria, Revista Cuatrimestral de Geografia, Vol. 41 Núm. 1 (2021), Universidad de Oviedo, 06.04.2021 https://doi.org/10.17811/er.1.2021.57-75 || Eduardo Bayona: La Línea P: cuando Franco fortificó el Pirineo con 8.000 puestos defensivos para defenderse de las democracias, Public, 26.02.2021
  21. Oriol Riart i Arnalot: El patrimoni bèl·lic contemporani del Pallars Sobirà, Art i Història al Pirineu, 13es Trobades Culturals Pirinenques: 165-172 (2017) Societat Andorrana de Ciències, Andorra DOI: 10.2436/15.8060.10.24 ISBN: 978-99920-61-36-7
  22. Los campos de concentración de Franco: Home page || La esclavización laboral de los prisioneros bajo el franquismo: los Batallones de Trabajadores, Desmemoriados.org, eldiario.es, 28.09.2019
  23. Curiosités des Pyrénées: Sperrlinie Pyranäenfront et Südwall, 19.03.2016
  24. María-Paz López: El trabajo forzado de los ‘Rotspanier’, La Vanguardia, 25.07.2021
  25. Cami de la llibertat: Rutes d’exili i evasió, Perseguits i Salvats, Ajuntament de Sort
  26. Thomas Ferrer: Passeurs et évadés dans les Pyrénées- Franchir la frontière franco-espagnole durant la Seconde Guerre mondiale, Cairn éditions, 2018
  27. Jaume Reixach: Un informe secret dels Estats Units vincula el Banc Agrícol i Comercial (Andbank) amb el nazisme, La Valira, 04.09.2020
  28. Daniel Arasa: La guerra secreta del Pirineu (1939-1944): espies, resistents i contrabandistes, Llibres de l'Index, 1994
  29. Wikipedia: Invasió de la Vall d'Aran (1944) [en] [fr] [es] [ca]
  30. Imanol: Los irreductibles y su actuación en las invasiones pirenaicas, Blog Memoria histórica, La Marea, 14.12.2020
  31. Antonio Marquina Barrio: La invasión del valle de Arán por los "maquis" pudo estar manipulada por el espionaje alemán, El País, 24.05.1980
  32. Visiteu la Presó-Museu del Camí de la Llibertat, Ajuntament de Sort, 30 abril 2014
  33. Wikipedia: Les veus del Pamano [en] [fr] [es] [ca]
  34. Wikipedia: Les veus del Pamano (minisèrie)
  35. Les veus del Pamano, TV3 A la carta
  36. Ariadna Roca: La parla pallaresa, un patrimoni que hem de preservar, XarxaNet, 14.05.2021
Publicat per a No comments:
Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , , ,

Thursday, August 10, 2023

passejant per valència



Hi ha un compte a Twitter que m'agrada visitar sovint, al que recentment m'he abonat i pel que et recomano fer un tomb: Passejant per València (@PassejantV) que respon al que hom espera d'ell després de la lectura de la seva presentació: Curiositats històriques i documents gràfics dels més de dos mil anys d'història de Valentia Edetanorum (1), Madinat al-Turab (2), Balansiya (3) i València - Cap i casal (4).

Pots completar aquesta visita amb la d'aquesta pàgina web: Passejant València amb ulls curiosos, amb la presentació que en fa d'ella el seu autor: Luis de Manuel i un índex que et permetrà descobrir articles molt interessants sobre el passat fascinant de la ciutat. Per no donar que un exemple, la ressemblança de les portalades i els patis d'alguns antics palaus de la ciutat de València amb alguns que pots trobar a Barcelona, m'ha deixat bocabadat.

  1. Wikipedia: Valentia Edetanorum [en] [fr] [es] [ca]
  2. Madínat at-Turab fou el nom amb que era coneguda coneguda la ciutat durant els foscs segles VIII, IX i XI, que vol dir 'ciutat del fang' o 'ciutat de la pols', per l'estat d'abandó en què es trobava (font: Wikipedia - Balànsiya
  3. Wikipedia: Balànsiya [en] [fr] [es] [ca]
  4. Wikipedia: València [en] [fr] [es] [ca]
Publicat per a No comments:
Etiquetes de comentaris: , , , , ,

Tuesday, August 8, 2023

les citadelles du vertige

France 3 Occitanie - Les citadelles du vertige (Extrait du documentaire), YouTube, 31.03.2022


A finals del mes de juliol, vaig veure un interessant documental de Serge Tignères (1) a una de les cadenes TV de Radio Monte-Carlo (2), una cadena de radiotelevisió que té la seva seu a ... Paris!

Aquest documental: Les citadelles du vertige es presenta així a la pàgina de France 3 Occitanie (3)
A Occitània, al territori dels departaments de l'Aude i dels Pyrénées-Orientales, hi ha una multitud de castells, pobles fortificats, torres de guaita i esglésies.  Podem veure aquestes construccions enfilades als cims rocosos dels contraforts i als penya-segats dels Pirineus.

El documental ens porta al Pays Cathare, seguint els passos de les ciutadelles del vertigen. Aguilar, Quéribus, Peyrepertuse i tantes altres que ens revelen els seus secrets. Un moment ric i inèdit, gràcies a les intervencions d'especialistes i tècniques de reconstrucció digital, que ens permeten descobrir-les com eren a l'edat mitjana.
Just per l'anècdota, crec que val la pena començar per recordar que l'eufemisme que fa referència al País dels Càtars (Pays Cathare) evita recordar al poble francès que, en aquella època, aquell territori estava lligat inicialment a les possessions dels comtes catalans, més tard, reis de la corona d'Aragó. A favor de Serge Tignères, he de dir que solament utilitza l'eufemisme de País dels Càtars a l'inici del documental.

Sense ànim d'ofendre als partidaris de la independència de les quatre províncies delimitades a partir de la divisió provincial i regional del 1833 (4), però tampoc a aquells patriotes espanyols pels quals els Pirineus han delimitat des de sempre la frontera nord d'Espanya, el documental ens parla d'una disputada terra de frontera entre el regne de França i la corona d'Aragó. Una terra on el temor a la força militar de la corona d'Aragó era tant present, que va veure com s'erigien en aquest territori algunes de les fortificacions militars franceses més impressionants del regne.

Si aquesta frontera es trobava en un inici molt més al nord, gràcies al Tractat de Corbeil (5), signat el 1258, el rei Jaume I va renunciar als seus drets dinàstics a gairebé tots els territoris occitans, mentre el rei francès renunciava als drets que tenia com a successor de Carlemany sobre els comtats de la Marca Hispànica, integrats a la corona d'Aragó.

Puilaurens : l'imprenable - les Citadelles du Vertige, YouTube, 11.06.2023

En relació al documental, el Tractat de Corbeil comprenia, entre moltes altres cessions, la d'uns castells entre els que es trobaven els coneguts com els Cinc fills de Carcassona: Puillorenç, Quéribus, Peyrepertuse, Termes i Aguilar, situats en cims rocosos considerats “inexpugnables”. i que tenien com objectiu la defensa de l'Occitània francesa davant les incursions aragoneses:
  1. Castell de Puillorenç (6): tot i que sembla que les tropes dels sobirans catalans mai el van ocupar, durant la Croada Albigesa (7) es va convertir en refugi de càtars. Les seves fortificacions es van mostrar tan inexpugnables que no va caure mai en mans de Simó de Montfort. La versió en català de Wikipedia ni ho menciona, la versió en castellà diu que el castell va resistir nombrosos atacs aragonesos, però la versió en francès ens diu que, després de resistir diversos atacs aragonesos i dos setges, 800 'aragonesos' vinguts de Prades, van aconseguir apoderar-se del castell l'any 1636. Com els altres Cinc fills de Carcassona, el castell es va anar abandonant progressivament a partir del Tractat dels Pirineus que, ratificat el 1659, fixava la frontera francoespanyola a nivell de les crestes pirinenques. Una feble guarnició va ocupar la ciutadella fins que va quedar definitivament abandonat durant la Revolució Francesa.

  2. Querbús (8): Enfilat sobre una rocaa una altitud de 728 metres, aquest castell ha vigilat durant segles la plana del Rosselló fins al Mediterrani. Es una de les fortaleses més representatives de l'edat mitjana per la precisió dels seus plànols i per la seva arquitectura.

    L'any 1162, quan es va formar la corona d'Aragó, Querbús era una de les principals fortaleses del comtat de Barcelona al nord dels Pirineus. Tanmateix, el 1172, amb l'annexió a la corona del comtat del Rosselló la importància del seu paper va disminuir. Quan el 1258, el Tractat de Corbeil va fixar la frontera entre França i Aragó al sud de les Corberes, molt a prop del castell, va esdevenir un bastió del sistema defensiu francès des del qual, la vigilància de la plana del Rosselló fins al Mediterrani, s'estenia també a la de les fortificacions catalanes de Força Real (9), Talteüll (10) i Estagell (11).

    Malgrat la seva imposant sensació d'inexpugnabilitat, l'any 1473, la fortalesa va ser assetjada i presa per les tropes del rei d'Aragó. Finalment, l'any 1659, quan es va signar el Tractat dels Pirineus, que va fixar definitivament la frontera Franco-espanyola, el castell va perdre el seu interès estratègic i es va acabar abandonant durant la Revolució Francesa.

  3. Perapertusa (12): Enfilat sobre un cim rocós a 797 m, la fortificació està formada per dos castells -Perapertusa i Sant Jordi- units per un recinte mitjà. Tant per la seva ubicació com per la seva superfície és la més impressionant de les fortaleses de les Corberes. Pels treballs de reforçament que van seguir al Tractat de Corbeil, el rei de França va fer venir els millors arquitectes militars del nord de França. El resultat és el que hom continua considerant avui dia com una joia de l'arquitectura militar medieval, tant per les innovacions tècniques que recull com per la seva adaptació al relleu. Com la superfície de la fortalesa és gairebé equivalent a la de la cité de Carcassonne, hom coneix també el castell de Perapertusa amb el nom de la Carcassonne céleste.

    La seva posició estratègica li permetia assegurar la defensa de la frontera amb la corona d'Aragó, vigilant les diferents valls que envolten el castell, controlant els ports i, en cas de perill, comunicar mitjançant senyals amb el castell de Querbús, que es troba una mica més al sud.

  4. Tèrme (13): Veure a les notes de Wikipedia.

  5. Aguilar (14): Veure a les notes de Wikipedia.
Le château de d'Opoul avec la chaîne des Pyrénées en deuxième plan (photographie : Sophie Meriotte - Balades-naturalistes.fr, 2017)

Altres castells que podem veure mencionats al documental:
  1. Castellfisel (15)

  2. Castell d'Òpol, o de Salvaterra (16): es tracta d'un castell que va romandre en mans del comtat de Rosselló fins que va passar a mans franceses després de la signatura del Tractat dels Pirineus. El documental ens presenta un sistema per la recuperació de l'aigua de pluja inèdit i el seu emmagatzemament gràcies a un enginyós sistema de tres cisternes connectades solidàriament, que donava accés a una reserva considerable d'aigua. Una idea remarcable quan hom recorda que durant la Croada Albigesa, Simó de Montfort es va apoderar el 1210 del castell de Tèrme a causa de la set dels assetjats, mesos després de l'inici del setge.
Va ser gràcies a una guerra de religió: la Croada Albigesa que el regne de França va imposar la signatura del Tractat de Corbeil i la cessió, entre altres, dels castells coneguts amb el nom dels Cinc fills de Carcassona i els treballs de fortificació que van donar lloc a aquestes formidables construccions. Però va ser gràcies a una altra guerra de religió, de la que se'n parla molt menys, la que va acabar deixant aquestes construccions en el lamentable estat de runa amb que les coneixem actualment. L'abandonament que va seguir a la signatura del Tractat dels Pirineus i a la Revolució Francesa no son més que successos anecdòtics que s'hi van afegir més tard.

Territoires contrôlés par les protestants lors des guerres de Religion (1562-1598) sur les frontières en 1685
L'article que la Wikipedia en llengua catalana dedica a les guerres de religió a França es tanca així (17):
El problema religiós quedà tancat amb l'edicte de Nantes, del 13 d'abril de 1598, on es recollien totes les disposicions relatives a la tolerància religiosa que s'havien recollit anteriorment, i que entrà finalment en vigor.
Però afirmar això és oblidar les rebel·lions dels hugonots que van tenir lloc entre 1621 i 1629 (18). Durant aquesta guerra, les tropes del rei van haver de de lluitar contra els protestants que s'havien fet forts a antigues fortificacions que amb prou feines podien resistir a la seva moderna artilleria, però que dificultaven el seu avanç.

Els Estats Generals de 1614 ja havien recomanat enderrocar les muralles de molts castells. Però, el rei va estendre aquesta mesura el 31 de juliol de 1626, i Richelieu la va aplicar enderrocant més de 2000 fortificacions arreu de França. Va ser així que va segar l'herba sota els peus dels nobles que utilitzaven aquestes fortificacions com a refugi i punts de suport per controlar regions senceres. Amb el desmantellament de les seves fortaleses, Richelieu també va aconseguir reduir el poder dels protestants (19) (20).
Per la pau d'Alès (o Alais) Lluís XIII va concedir el seu perdó als habitants de la ciutat, que van poder conservar els seus béns i continuar practicant la seva religió. La pau d'Alès es va confirmar amb l'edicte de gràcia de Nîmes, que concedir l'amnistia als protestants, confirmant l'edicte de Nantes, però els va privar dels seus privilegis polítics: llocs de seguretat i assemblees polítiques. Va posar fi a sis anys de guerra civil i va marcar la fi del partit protestant. Richelieu també va fer arrasar les fortificacions de les ciutats aixecades.
Com ja hauràs vist als vídeos del post d'avui o en altres que hagis pogut veure a YouTube, ara toca reconstruir aquell patrimoni destruït pels canons de Richelieu, i abandonat més tard, amb l'objectiu d'inscriure'l al Patrimoni Mundial de l'UNESCO ():
Ja hem fet el primer pas! Des del 10 d'abril de 2017, aquests 8 conjunts arquitectònics, estan inscrits oficialment a la llista indicativa d'immobles francesos. Un pas imprescindible abans d'enfilar-se cap a la prestigiosa Llista del Patrimoni Mundial de l'UNESCO!
  1. Serge Tignères: Home page
  2. Wikipedia: RMC [en] [fr] [es] [ca]
  3. Marie-France Guiseppin: Documentaire "Les citadelles du vertige" : dans le secret des forteresses du pays cathare, France 3 Occitanie, 03.04.2022
  4. Wikipedia: División territorial de España en 1833
  5. Wikipedia: Tractat de Corbeil [en] [fr] [es] [ca]
  6. Wikipedia: Castell de Puillorenç [en] [fr] [es] [ca]
  7. Wikipedia: Croada Albigesa [en] [fr] [es] [ca]
  8. Wikipedia: Querbús [en] [fr] [es] [ca]
  9. Wikipedia: Castell de Força Real [fr] [ca]
  10. Wikipedia: Talteüll [fr] [ca]
  11. Wikipedia: Estagell [fr] [ca]
  12. Wikipedia: Perapertusa [en] [fr] [es] [ca]
  13. Wikipedia: Tèrme [en] [fr] [es] [ca]
  14. Wikipedia: Aguilar [en] [fr] [es] [ca]
  15. Pyrénées-Orientales: Castel Fizel
  16. Wikipedia: Castell d'Òpol, o de Salvaterra [fr] [ca]
  17. Wikipedia: Guerres de religió a França
  18. Wikipedia: Rébellions huguenotes
  19. Les dernières guerres de religion en France (1621-1629), Musée virtuel du protestantisme
  20. Véronique Garrigues: Destructions et reconstruction en Haut-Languedoc pendant les guerres de Rohan : « gastadours » et pionniers, dans Christian Desplat (dir.): Les villageois face à la guerre (XIVe-XVIIIe siècle), Presses universitaires du Midi, 2020
  21. Les citadelles du vertige en lice pour l’Unesco !, Pays Cathare
Publicat per a No comments:
Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

Thursday, August 3, 2023

tio canya

Generalitat Valenciana - Acte de commemoració del 40 aniversari de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, YouTube, 01.06.2022


He dedicat alguns dels posts publicats en aquest blog a parlar dels orígens aragonesos del meu avi matern, nascut a L'Almunia de Sant Chuan (La Almunia de San Juan, Uesca, Huesca) a poc més de 5 km de Monzón (Montsó). També dels orígens murcians, a Aguilas (Múrcia) dels meus besavis materns: encara que gairebé tots els seus fills, entre ells la meva àvia, van nàixer a Barcelona (1).

Però encara no havia escrit res sobre els meus avis paterns, originaris de la comarca del Segrià: ni de la meva àvia, nascuda a Torrebesses, ni del meu avi, nascut a Puigverd de Lleida.

El meu avi patern era pagès. Malauradament, no tinc gaires records d'ell, car va morir massa jove a causa d'un accident amb un tractor. De la meva àvia recordo que, quan anàvem a veure-la al poble, li feia molta gràcia el meu accent de Barcelona: un sentiment compartit per la resta de la família. Imagino que la meva àvia entenia i parlava el castellà, segurament amb moltes dificultats. Però mai no li vaig sentir dir un mot en aquesta llengua.

Recordo amb molt de carinyo uns dies que la meva àvia va estar a casa dels meus pares, quan vivia a Parets del Vallès. Feia temps que sortia amb una noia de Gerri de la Sal (Pallars Sobirà) i, quan li vaig presentar a la meva àvia, la reacció d'ambdues va ser molt especial. La meva àvia va tenir la sorpresa de trobar algú que no parlava aquell català bàrbar que parlem a Barcelona. I la que llavors era la meva companya, també es va sorprendre en veure-la i sentir-la parlar a ella. Recordo que em va dir: Mai m'hauria imaginat que tinguessis una padrina (2) com les del meu poble !

No sabria dir-te per què, però sempre recordo aquella anècdota quan sento el tema d'Al Tall amb què he obert el post d'avui: Tio Canya (4).

Un tema creat el 1976 per Vicent Torrent que narra la història d'un home de poble i els problemes que troba per no parlar ni entendre el castellà quan baixa a la ciutat de València. Dels tràngols que passa el seu fill, escolaritzat en castellà. I dels seus nets -metges a València, professors i gent lletrada- que només parlen en castellà. La història es clou quan descobreix que els seus besnets han après la llengua i parlen amb ell en valencià, cosa que és per a ell un gran motiu d'alegria.


Molt abans dels tràngols pels que està passant recentment la banda, resumits en el tweet precedent i en la noticia recent de la mort de Manolo Miralles (6), Al Tall va interpretar aquest clàssic amb una altra gran banda valenciana que ja hem vist abans en aquest blog: El diluvi (5). I Vicent Torrent va començar dedicant aquest tema a tots els valencianocallants de ciutat de València. Com la qualitat de so del vídeo no és extraordinària, pots trobar la lletra del tema a l'entrada que li dedica Wikipedia (cf. 4).

I ja per acabar, com el tema de Vicent Torrent fa al·lusió al retorn a la llengua valenciana dels nets del tio Canya, he pensat que estaria bé acabar el post d'avui amb un tema de Tesa que fa al·lusió als seus rebesnets.
El parlava Teresín, Tere i també Tereseta
I sent la seva besnéta que anava a parlar Teresa?
Doncs el valencià, veges tu quina sorpresa!!!
Endevina que parlarà la que vinga rere d’esta?
(...)
Ho diré clar pa que s’entenga,
El valencià i el català són la mateixa llengua.
Sí, hi ha diferències, com del meu poble a Sueca.
Però es la mateixa llengua, txe, la resta ja es política.
(Lletra completa del tema a YouTube)
Tesa - Rebesnéts del Tio Canya - prod. Roge (scratch Dejota Rubio), YouTube, 21.12.2016

  1. Veure Barcelona i la memòria històrica: la Sagrera, Catalunya i la memòria històrica - el poble gitano, Venim del nord, tornem del sud (18), Barcelona i la memòria històrica: Navas, Una nova vida per velles fotografies, Una nova vida per velles fotografies: sorpresa! publicats en aquest blog respectivament els 28.07.2019, 04.09.2019, 02.02.2021, 28.07.2021, 19.08.2021, 24.08.2021
  2. El Xitxo del Cabanyal - avia, iaia, padrina, uela...?, YouTube, 18.11.2021
  3. Wikipedia: Català oriental
  4. Wikipedia: Tio Canya
  5. Veure El diluvi - I tu, sols tu, publicat en aquest post el 18.03.2019
  6. Mor Manolo Miralles, cofundador del grup valencià Al Tall i renovador de la música popular, CCMA/ACN, 30.07.2023
Publicat per a No comments:
Etiquetes de comentaris: , , , ,
Subscribe to: Posts (Atom)