| Figaro Live: EPR de Flamanville: pourquoi le chantier a pris 10 ans de retard et 8 milliards de surcoût, YouTube, 28.06.2019 |
El canvi climàtic i la necessitat de reduir les emissions ha tingut com a resultat que s'hagi reactivat per tot arreu el vell debat sobre la necessitat de construir noves plantes d'energia nuclear. Uns debats a la TV i a la premsa que ens han presentat, un cop més, l'energia nuclear com la solució als problemes de les emissions i l'exemple de França com una experiència reeixida en la utilització d'aquesta energia i la sobirania energètica.
Aquesta setmana farà tres anys que els periodistes d'un diari que no és conegut per defendre una línia ideològica d'esquerres ni d'ecologista radical ens presentaven, al vídeo amb què he obert aquest post, el fracàs industrial de la construcció del reactor EPR (1) de Flamanville (2): recorda que post utilitzar els subtítols automàtics de YouTube si no entens el francès.
Unes vicissituds que el mes de gener d'enguany seguien sent d'actualitat (3), amb uns problemes tècnics i financers en la línia dels que ha patit la construcció del reactor EPR d’Olkiluoto (Finlàndia) (4) (5). L'altra cara de la moneda la trobaríem en els reactors EPR Taishan 1 et 2 (Xina), que, tot i que amb retards i amb un cost molt llunyà del que s'havia pressupostat, estan en funcionament des del juny del 2019, malgrat el fet que un incident a Taishan 1, el juny de 2021, va provocar l'aturada del reactor. Un incident lligat al desgast prematur de les barres de combustible que hom lliga a un defecte de disseny del recipient del reactor. El mateix defecte observat a Flamanville durant la seva construcció.
El passat 21 de maig, Pedro Fresco (6) -director general de Transició Ecològica de la Generalitat Valenciana- va publicar un tweet que resumia una notícia publicada el dia abans a The Guardian (7) sobre el sobrecost de 30 miliards d'euros i el nou retard en la construcció del primer EPR del Regne Unit: Hinkley Point C (8).
Probablement, els opinadors que ens presenten l'energia nuclear com una solució a tots els nostres problemes estan al corrent dels problemes de la gestió dels residus, dels problemes tècnics, els pressupostos faraònics i també del temps necessari per a la construcció dels reactors EPR. També vull imaginar que quan ens presenten aquesta energia com una solució que ens permetria escapar a la dependència de les importacions de països tercers, saben perfectament quin és l'origen de l'urani que alimenta les centrals nuclears europees.
Justament, sobre el tema de la sobirania energètica lligada a l'energia nuclear, un article publicat a Radio France internationale (RFI) el mes de febrer d'enguany (9) ens recordava que:
Com el problema que tenim al davant és el d'assolir un objectiu de zero emissions el 2050, em semblaria una bona idea no seguir perdent el temps als platós de les TV i fer els càlculs necessaris per saber quin és el nombre de centrals EPR que s'haurien de construir, a quins països i amb quin cost. Qui les finançaria i quant de temps demanaria la seva construcció fins a la seva connexió a la xarxa elèctrica.
Deixant de banda l'augment de les emissions lligades a la producció i transport del ciment i de l'acer necessaris a la construcció dels reactors EPR i de les reserves d'urani que puguin haver-hi al món i on es trobin aquestes (10), en un moment en què la majoria de les centrals nuclears no es troben ja a Europa, crec que algunes de les informacions que has vist en aquest post poden ajudar als opinadors i als seus escoltadors a construir-se una opinió sobre el futur de l'energia nuclear sense fer-se trampes al joc d'El Solitari.
Aquesta setmana farà tres anys que els periodistes d'un diari que no és conegut per defendre una línia ideològica d'esquerres ni d'ecologista radical ens presentaven, al vídeo amb què he obert aquest post, el fracàs industrial de la construcció del reactor EPR (1) de Flamanville (2): recorda que post utilitzar els subtítols automàtics de YouTube si no entens el francès.
Unes vicissituds que el mes de gener d'enguany seguien sent d'actualitat (3), amb uns problemes tècnics i financers en la línia dels que ha patit la construcció del reactor EPR d’Olkiluoto (Finlàndia) (4) (5). L'altra cara de la moneda la trobaríem en els reactors EPR Taishan 1 et 2 (Xina), que, tot i que amb retards i amb un cost molt llunyà del que s'havia pressupostat, estan en funcionament des del juny del 2019, malgrat el fet que un incident a Taishan 1, el juny de 2021, va provocar l'aturada del reactor. Un incident lligat al desgast prematur de les barres de combustible que hom lliga a un defecte de disseny del recipient del reactor. El mateix defecte observat a Flamanville durant la seva construcció.
El passat 21 de maig, Pedro Fresco (6) -director general de Transició Ecològica de la Generalitat Valenciana- va publicar un tweet que resumia una notícia publicada el dia abans a The Guardian (7) sobre el sobrecost de 30 miliards d'euros i el nou retard en la construcció del primer EPR del Regne Unit: Hinkley Point C (8).
Nuevo retraso y nuevo sobrecoste. Por ahora 30.000 millones de euros y no se acabará, al menos, hasta 2027 (19 años después de q EDF anunciará su intención de construir un reactor allí) https://t.co/NHmgqXMpuq
— Pedro Fresco (@PedroFresco) May 21, 2022
Probablement, els opinadors que ens presenten l'energia nuclear com una solució a tots els nostres problemes estan al corrent dels problemes de la gestió dels residus, dels problemes tècnics, els pressupostos faraònics i també del temps necessari per a la construcció dels reactors EPR. També vull imaginar que quan ens presenten aquesta energia com una solució que ens permetria escapar a la dependència de les importacions de països tercers, saben perfectament quin és l'origen de l'urani que alimenta les centrals nuclears europees.
 |
| Imports of natural uranium to the European Union in 2020 by country of origin (in metric tons), Statista 2022 |
Justament, sobre el tema de la sobirania energètica lligada a l'energia nuclear, un article publicat a Radio France internationale (RFI) el mes de febrer d'enguany (9) ens recordava que:
A mesura que la crisi d'Ucraïna continua fent pujar els preus dels combustibles fòssils, el fet que França defensi l'energia nuclear com a mitjà per garantir la seva sobirania energètica sona bé. Però un grup d'investigadors ens recorda que França importa tot el seu urani.En resum, segueixo creient que els reactors EPR aprofiten millor que els reactors precedents l'urani que consumeixen, i produeixen molts menys residus que les generacions de reactors que els van precedir, També vull creure que les experiències acumulades en la seva construcció permetran que la planificació dels futurs reactors serà més precisa pel que fa al seu cost i temps de construcció. Això no treu que tenim al davant una font d'energia que depèn enormement del subministrament de l'estranger pel que fa a la producció i al seu transport. Una font d'energia que és horriblement costosa en temps i en diners pel que fa a la construcció dels reactors i amb un problema de gestió de residus que està lluny d'haver estat resolt.
Si en 2021 la "independència energètica" de França era del 53,4%, una de les més altes de la UE, des del 2001, les 8.000 a 10.000 tones d'urani que França necessita cada any per fer funcionar les seves centrals nuclears s'importen des de l'estranger. Així, de les 138.230 tones d'urani importades entre el 2005 i el 2020, les dades oficials d'Euratom mostren que tres quartes parts provenien de només quatre països: Kazakhstan (27.748 tones), Austràlia (25.804 tones), Níger (24.787) i Uzbekistan (22.197).
Com el problema que tenim al davant és el d'assolir un objectiu de zero emissions el 2050, em semblaria una bona idea no seguir perdent el temps als platós de les TV i fer els càlculs necessaris per saber quin és el nombre de centrals EPR que s'haurien de construir, a quins països i amb quin cost. Qui les finançaria i quant de temps demanaria la seva construcció fins a la seva connexió a la xarxa elèctrica.
Deixant de banda l'augment de les emissions lligades a la producció i transport del ciment i de l'acer necessaris a la construcció dels reactors EPR i de les reserves d'urani que puguin haver-hi al món i on es trobin aquestes (10), en un moment en què la majoria de les centrals nuclears no es troben ja a Europa, crec que algunes de les informacions que has vist en aquest post poden ajudar als opinadors i als seus escoltadors a construir-se una opinió sobre el futur de l'energia nuclear sense fer-se trampes al joc d'El Solitari.
- Wikipedia: EPR [en] [fr] [es] [ca]
- Jean Blaquière: Nucléaire: EDF va devoir encore repousser la livraison de l’EPR de Flamanville, Le Figaro, 20.06.2019
- Guillaume Guichard: EDF: nouveau coup dur pour l'EPR de Flamanville, Le Figaro, 12.01.2022
- Guillaume Guichard: L’EPR finlandais enfin autorisé à démarrer, après douze ans de retard, Le Figaro, 16.12.2021
- Finnish EPR starts supplying electricity, World Nuclear News, 14.03.2022
- LinkedIn: Pedro Fresco
- Alex Lawson: Boss of Hinkley Point C blames pandemic disruption for £3bn delay, The Guardian, 20.05.2022
- Wikipedia: Hinkley Point C [en] [fr] [es] [ca]
- Does France's emphasis on nuclear power guarantee its energy independence?, RFI, 23.02.2022
- Wikipedia: List of countries by uranium reserves [en] [fr] [es] [ca]
No comments:
Post a Comment