Temps era temps, els departaments d'informàtica de les empreses estaven poblats per gent competent, dirigida per enginyers que eren tant o més competents que la gent que dirigien. Vistos des del món exterior dels altres departaments, eren una tribu estranya, vestida de manera estranya, amb samarretes amb missatges que ningú no entenia i expressant-se en un llenguatge que sols els iniciats podien arribar a comprendre.
Les coses van començar a canviar quan les empreses van contractar com directius a
mànagers que igual podien dirigir una empresa dedicada a la producció de maionesa que una empresa dedicada al desenvolupament de tecnologies de punta. Aquests directius estaven
especialitzats en el domini de la comptabilitat i de les finances i es basaven en el principi de què un bon management s'aplicava indistintament a qualsevol mena d'empresa.
Aquells mànagers van realitzar que no entenien res del llenguatge que utilitzaven els informàtics i que aquests no tenien entre les seves competències el do de presentar uns
pressupostos a déu anys sobre els costos dels departaments. A partir d'aquell moment, els mànagers van decidir reemplaçar els enginyers que dirigien aquells departaments per
mànagers experts en el que hom coneix avui en dia amb el nom de
comptabilitat creativa i la
gestió de recursos, concepte que ficava al mateix sac l'equipament informàtic i els empleats que asseguraven el seu funcionament.
Un amic que treballa a una empresa de la que no diré el nom, m'explicava fa anys que aquest va ser també el cas del departament d'informàtica on treballava. Un bon dia va desembarcar un mànager de qui hom deia que
els seus coneixements en informàtica s'aturaven en l'ús de Microsoft Excel. Una eina que utilitzava a les reunions setmanals amb cada empleat per fer el punt sobre l'avançament de les seves activitats. Unes activitats que estaven programades al minut pels
tres mesos vinents i enquadrades en un pressupost calculat pels
deu anys vinents.
La
descripció dels projectes es resumia a dues pàgines, de les que 3/4 parts es dedicaven al
planning i als costos. En casos excepcionals s'admetia un màxim de 10 pàgines, amb un breu resum: l'
Executive Manager, que estalviava als mànagers una avorrida lectura sobre temes en què no coneixien gran cosa i on havia de constar obligatòriament: què guanya l'empresa si fa aquest projecte, quin risc corre si no es fa aquest projecte i què passa si les coses segueixen com fins ara.
No canviava res que tothom sabés que el més petit incident podia fotre en l'aire la programació d'una setmana, que qualsevol nou projecte o demanda de millora d'un programa podia fotre en l'aire la programació trimestral, o que qualsevol adquisició de nous servidors, nous programes o canvi d'estratègia informàtica podia fotre en l'aire un pressupost a 10 anys.
El problema era que els vells dinosaures de la informàtica no estaven al corrent de què
una programació està feta per ser modificada tants cops com sigui necessari. Tampoc estaven al corrent de què
un pressupost està fet per ser revisat uns quants cops per any. Finalment, no sabien que
cap d'aquells mànagers no treballaria més de tres anys a l'empresa per donar cap mena d'explicacions en el futur i que els nous mànagers que arribessin no voldrien saber res del passat.
A mesura que anava passant el temps, l'ús d'un
llenguatge incomprensible va començar a ser patrimoni exclusiu dels nous mànagers. Es programaven llarguíssimes reunions amb
PowerPoints de 25 a 50 transparents per presentar coses que podien resumir-se amb un
email o amb un
breu document. Per fer front a aquelles
interminables reunions, els empleats van trobar una
barricada defensiva en la utilització d'un joc conegut internacionalment amb el nom de
Bullshit Bingo.
Discretament amagat entre els fulls dels documents que es discutien a les reunions, alguns empleats tenien un cartró de
Bullshit Bingo en el qual anaven ficant creus a les caselles cada cop que apareixia un dels mots que no volia dir estrictament res en el context de la reunió. Una sèrie de codis basats en gests discrets permetia cantar línia o bingo, a mesura que les paraules clau eren evocades pel mànager: normalment, el guanyador tenia una beguda pagada pels seus companys durant la pausa del cafè.
El temps va seguir passant i els mànagers van trobar un altre
Bullshit concept en el
paperless, o el treball sense paper. Inicialment la idea apuntava a les factures, comandes, etc. que s'havien de digitalitzar i permetre així un accés més ràpid i segur a les informacions que contenien. Això eliminava de pas l'ús de milers de classificadors i la reserva de metres quadrats necessària per al seu arxiu.
La idea era bona (i ho segueix sent) però els mànagers la van perfeccionar fixant als
objectius personals anuals dels empleats el de tenir la taula sempre neta i sense papers. Segons l'amic de qui et parlava, sembla que a algú de la seva empresa se li va ocórrer la idea de penjar al mur de darrere de la seva taula la imatge d'
Albert Einstein amb què he obert l'article d'avui, en l'original:
If a cluttered desk is a sign of a cluttered mind, of what, then, is an empty desk a sign?
Misteriosament, el
paperless aplicat a les taules de treball va desaparèixer dels objectius personals dels empleats d'aquella empresa.
Altres lectures d'interès en relacio a l'ordre en la taula de treball:
No comments:
Post a Comment