Una altra imatge impressionant del canadenc Michael Grab publicada a Instagram.
Michael Grab: Gravity Glue (Home Page), Wikipedia, Instagram, Youtube
| Michael Grab: Gravity Glue 2014 (short version), Youtube, 04.04.2015 |
Tuesday, August 6, 2019
gravityglue - calgary, alberta
Una altra imatge impressionant del canadenc Michael Grab publicada a Instagram.
Michael Grab: Gravity Glue (Home Page), Wikipedia, Instagram, Youtube
Monday, August 5, 2019
the devil went down to georgia
| "Devil Comes Back to Georgia" feat. Mark O'Connor with Daniels, Cash, Tritt and Marty Stuart, Youtube, 03.05.2010 |
El diable estava deprimit després d'haver robat moltes menys ànimes del que s'esperava. En arribar a Geòrgia va creuar un jove que estava tocant el violí i el va desafiar: El diable li donaria a Johnny un violí daurat si el jove tocava millor que ell; en cas contrari, el diable es quedaria amb l'ànima de Johnny (1).
Creat en 1979 per la Charlie Daniels Band (2) és un dels millors temes de bluegrass que mai no he escoltat. El vídeo amb què he obert aquest article va ser gravat en 1993 per Charlie Daniels i el violinista Mark O'Connor (3), que el va publicar al seu canal a Youtube. Amb la col·laboració de Travis Tritt (4), interpretant al diable i dos monstres del country: Marty Stuart (5), interpretant a Johnny, i Johnny Cash (6), narrant aquesta història amb la seva increïble veu.
El vídeo es deixa veure, però si vols escoltar el tema amb un so de més qualitat, et proposo de punxar el vídeo que trobaràs a continuació. Al final de l'article trobaràs un altre àudio amb el mateix tema, però interpretat per la Charlie Daniels Band ... puja el volum, perquè és senzillament brutal!!!
Creat en 1979 per la Charlie Daniels Band (2) és un dels millors temes de bluegrass que mai no he escoltat. El vídeo amb què he obert aquest article va ser gravat en 1993 per Charlie Daniels i el violinista Mark O'Connor (3), que el va publicar al seu canal a Youtube. Amb la col·laboració de Travis Tritt (4), interpretant al diable i dos monstres del country: Marty Stuart (5), interpretant a Johnny, i Johnny Cash (6), narrant aquesta història amb la seva increïble veu.
El vídeo es deixa veure, però si vols escoltar el tema amb un so de més qualitat, et proposo de punxar el vídeo que trobaràs a continuació. Al final de l'article trobaràs un altre àudio amb el mateix tema, però interpretat per la Charlie Daniels Band ... puja el volum, perquè és senzillament brutal!!!
| Mark O'Connor: The Devil Comes Back to Georgia, Youtube, 06.11.2014 |
| Charlie Daniels: The Devil Went Down to Georgia, Youtube, 08.11.2014 |
- Wikipedia: The Devil Went Down to Georgia
- Wikipedia: Bluegrass
- Wikipedia: Mark O'Connor
- Wikipedia: Travis Tritt
- Wikipedia: Marty Stuart
- Wikipedia: Johnny Cash
Sunday, August 4, 2019
lebanon like never seen before
|
Quan pensem en l'Orient Mitjà, sovint ho fem amb una severa juxtaposició entre l'obscenitat de la riquesa de les monarquies del Golf i la dura brutalitat dels conflictes i la guerra que assolen des de fa massa anys aquesta regió. Gairebé mai trobem als telenotícies la bellesa de la natura dels països de la regió.
Avui m'agradaria compartir amb tu una sèrie de fotografies impressionants que boredpanda.com va publicar el gener d'enguany: Overshadowed By The Syrian War, Lebanon’s Beauty Is Revealed In 50 Breathtaking Photos.
El seu autor és un fotògraf de 29 anys, Rami Rizk [Instagram] [Facebook], i les imatges corresponen a una mostra realitzada en 2018. Lebanon like never seen before, on ens presenta la bellesa dels paisatges del seu país, els seus boscos repartits per les muntanyes i les valls, ciutats on cohabiten diferents confessions religioses i un llegat històric impressionant.
Avui m'agradaria compartir amb tu una sèrie de fotografies impressionants que boredpanda.com va publicar el gener d'enguany: Overshadowed By The Syrian War, Lebanon’s Beauty Is Revealed In 50 Breathtaking Photos.
El seu autor és un fotògraf de 29 anys, Rami Rizk [Instagram] [Facebook], i les imatges corresponen a una mostra realitzada en 2018. Lebanon like never seen before, on ens presenta la bellesa dels paisatges del seu país, els seus boscos repartits per les muntanyes i les valls, ciutats on cohabiten diferents confessions religioses i un llegat històric impressionant.
|
Just per acabar, m'agradaria proposar-te de veure aquest vídeo de promoció turística realitzat en desembre del 2015. Si, ja sé que, com a les imatges de l'exposició precedent, tampoc veuràs ni el dolor ni la misèria dels camps de refugiats del Líban. Però ja tenim els telenotícies per això. Els mateixos telenotícies que no parlen gaire dels centres d'internament d'estrangers dels diferents països de la Unió Europea.
| Two Wheels Across: Rise Above Lebanon, Youtube, 05.02.2016 |
Aconsellat veure el vídeo en alta definició al teu ordinador!
|
Saturday, August 3, 2019
beth hart - i'd rather go blind
| RocKwizTV: Beth Hart-I'd Rather Go Blind, Youtube, 21.09.2014 |
Aquesta és la segona entrada que publico enguany sobre Beth Hart, una cantant de Los Angeles amb una de les veus més increïbles que mai no he sentit.
Potser vas tenir l'oportunitat de veure-la al 50 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona el passat 07 novembre del 2018. Demà diumenge actuarà a Augusta Raurica, molt a prop de Basel. No et dic d'anar-hi perquè, deixant de banda la distància, les entrades fa mesos que s'han exhaurit. He vist però que encara en queden algunes pels concerts del Théâtre du Léman (Genève, 02.12.2019) i de la Volkshaus (Zürich, 04.12.2019).
Al vídeo que avui m'agradaria compartir amb tu, Beth Hart interpreta un tema d'Ellington Jordan que Etta James va popularitzar arreu del món: Alfonso Cardenal va descriure la història d'aquest tema a un interessant article a la pàgina web de Cadena SER.
Beth Hart va interpretar aquest tema amb el seu guitarrista Jon Nichols i la banda d'una emissió de la TV publica australiana SBS One: RocKwiz, al Bluesfest Special del 23 de juny del 2014.
Potser vas tenir l'oportunitat de veure-la al 50 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona el passat 07 novembre del 2018. Demà diumenge actuarà a Augusta Raurica, molt a prop de Basel. No et dic d'anar-hi perquè, deixant de banda la distància, les entrades fa mesos que s'han exhaurit. He vist però que encara en queden algunes pels concerts del Théâtre du Léman (Genève, 02.12.2019) i de la Volkshaus (Zürich, 04.12.2019).
Al vídeo que avui m'agradaria compartir amb tu, Beth Hart interpreta un tema d'Ellington Jordan que Etta James va popularitzar arreu del món: Alfonso Cardenal va descriure la història d'aquest tema a un interessant article a la pàgina web de Cadena SER.
Beth Hart va interpretar aquest tema amb el seu guitarrista Jon Nichols i la banda d'una emissió de la TV publica australiana SBS One: RocKwiz, al Bluesfest Special del 23 de juny del 2014.
Friday, August 2, 2019
londres será como barcelona?
Un escenario preocupante. https://t.co/0JoAOW5aFk— BBC News Mundo (@bbcmundo) July 14, 2019
Això és el que es desprèn d'un nou estudi sobre l'impacte futur del canvi climàtic realitzat pel Crowther Lab, un grup de recerca que forma part de l'EHT Zürich (darrer dels enllaços que pots trobar abaix).
- Alejandra Martins: "Buenos Aires será como Sídney y Londres como Barcelona": el mapa que estima el impacto del cambio climático en más de 500 ciudades en el mundo, BBC Mundo, 11.07.2019
- Robert Wilby: London to be as hot as Barcelona by 2050? I research urban heat, and I’m sceptical, The Conversation, 11.07.2019
- Jean-Francois Bastin et al.: Understanding climate change from a global analysis of city analogues, PLOS, Open Access Research Article, https://doi.org/10.1371/journal.pone.0217592
Thursday, August 1, 2019
nobody lives here!
|
Parts of New Zealand with no inhabitants living per one square kilometre
Wednesday, July 31, 2019
steve earle, the dukes and ... willie nelson!
| Steve Earle: Steve Earle & The Dukes - So You Wannabe An Outlaw, Youtube, 09.06.2017 |
Steve Earle & The Dukes tocant al Continental Club (Austin, Texas) el tema que dóna nom a l'àlbum que van treure en 2017. Amb la col·laboració de Willie Nelson!
Just per portar la contrària de tots aquells que semblen haver-se begut l'enteniment amb FaceApp: una aplicació mòbil desenvolupada per una empresa russa que utilitza intel·ligència artificial i permet transformar una cara per fer-la somriure, semblar més jove, més vell o canviar de gènere ... et passo el tema amb el qual Steve Earle es va donar a conèixer arreu del món en 1988.
Just per portar la contrària de tots aquells que semblen haver-se begut l'enteniment amb FaceApp: una aplicació mòbil desenvolupada per una empresa russa que utilitza intel·ligència artificial i permet transformar una cara per fer-la somriure, semblar més jove, més vell o canviar de gènere ... et passo el tema amb el qual Steve Earle es va donar a conèixer arreu del món en 1988.
| Steve Earle - Copperhead Road, Youtube, 06.10.2009 |
Tuesday, July 30, 2019
va de taules ...
| Product Design and Ideas: 20 Space Saving Expandable Transforming Dining Tables, Youtube, 31.01.2018 |
Normalment la gent seu a taula per a menjar. Bé, també pot fer altres coses. Però el que no és usual, és passar a taula per a veure impressionants obres de disseny com les que pots trobar al vídeo que obre aquesta entrada.
En cas que el vídeo t'hagi deixat tant bocabadat com m'ha deixat a mi, no deixis de veure altres al canal de Product Design and Ideas.
Monday, July 29, 2019
johannes vermeer
|
A mitjans de desembre del 2018, el suplement cultural Catorze de Nació Digital, publicava un article anomenat: Vermeer, noies i perles amb la reproducció de 14 obres d'un dels pintors neerlandesos més coneguts del barroc: Johannes Vermeer.
Els amics geògrafs recordaran aquest pintor per dues de les seves obres més conegudes entre els membres del gremi: The Geographer i The Astronomer.
Jo he escollit per aquest article: The Milkmaid, pels records que em porta de la nostra visita fa més de cinc anys al Rijksmuseum.
Els amics geògrafs recordaran aquest pintor per dues de les seves obres més conegudes entre els membres del gremi: The Geographer i The Astronomer.
Jo he escollit per aquest article: The Milkmaid, pels records que em porta de la nostra visita fa més de cinc anys al Rijksmuseum.
Sunday, July 28, 2019
barcelona i la memòria històrica: la sagrera
 |
El passat 14 de Juliol vaig publicar un article que portava per títol: Barcelona i la memòria històrica: Poblenou (1). Francament, no em va sorprendre el nombre de missatges que vaig rebre en privat de persones que no havien sentit parlar mai de la Barcelona que estava descrivint, tampoc del Club Esportiu Júpiter i la seva relació amb el moviment obrer anarquista de Poblenou.
Seguint amb el gran esforç que s'ha fet al nostre país per fer-nos oblidar qui som i d'on venim (amb la participació estel·lar de molts polítics i acadèmics catalans), avui m'agradaria dir tres o quatre coses sobre el barri de La Sagrera i la seva relació amb el moviment obrer anarquista. I ho faré des d'una perspectiva molt diferent de la que vaig seguir a l'article precedent: la meva memòria històrica.
La meva àvia materna va néixer al barri de La Sagrera. Els seus pares eren originaris de la zona d'Águilas (Múrcia) (2). El meu besavi havia "segrestat" a la meva besàvia amb la idea de passar una nit junts i, segons les tradicions, casar-se amb ella. Tradició o no, la cosa no va ser ben vista per ambdues famílies i els meus besavis van haver de marxar. Van emigrar a Barcelona, on la necessitat, les llums i els escassos coneixements professionals del meu besavi van fer que acabés "treballant" com esquirol enllà on hi havia una vaga. I com al barri on vivien la majoria dels obrers estaven sindicats a la CNT, sovint havia de tornar al vespre a casa protegit per la policia o els "pistoleros" de la patronal.
Els meus besavis van tenir 10 fills, dels que crec haver entès que van passar la infància 8. I en una època en la qual "sumar" o "ampliar la base" semblava tenir un significat diferent del d'ara, la canalla de l'esquirol del meu besavi va aprendre a llegir i a escriure als cursos de nit de l'escola de l'Ateneu llibertari de la Sagrera (3), fundada per en Josep Torres Tribó (4), deixeble de l'immens Joan Puig Elías (5). Més tard, com la majoria dels obrers del barri, van acabar sindicats a la CNT.
El meu avi matern era fill d'emigrants aragonesos, originaris de L'Almúnia de San Juan (6). El fet que el seu pare fos cap de colla a una empresa de la construcció tampoc va ser un obstacle perquè el seu fill anés als cursos de nit de l'Ateneu llibertari de la Sagrera, d'on va sortir apassionat per la lectura dels clàssics grecs, dels que sempre tenia llibres per casa. Va ser a l'Ateneu llibertari de la Sagrera on el meu avi va conèixer uns germans de la meva àvia i, un dia que va anar a casa d'ells i la va conèixer, va tenir un autèntic "coup de foudre" per ella.
A més de treballar, el meu avi jugava a un club de futbol del barri, avui conegut amb el nom de CE Sagrerenc (7): el pots veure a la imatge deteriorada amb la qual obro aquest article. A la pàgina que el club dedica a explicar la seva història no trobaràs res que et digui que el CE Sagrerenc va ser el resultat de la fusió del FC Universal i del Casal Nacionalista Sagrerenc en 1926. Això ho trobaràs a la pàgina que Wikipedia dedica a la Història del futbol a Catalunya (cf. 7). El que tampoc trobaràs a la pàgina que el club dedica a explicar la seva història, tampoc a Wikipedia, és la relació dels militants del moviment obrer anarquista del barri amb aquest club.
Deixant de banda les historietes que l'Antonio Baños explicava a una emissió de BTV sobre La Sagrera (8), el moviment obrer anarquista del barri era tan fort que, el 16.09.1937, en plena Guerra Civil i després dels Fets de Maig, l’Ajuntament de Barcelona va canviar el nom del carrer Gran de la Sagrera pel de Sébastien Faure (9), un pedagog anarquista francès (10) que havia visitat la ciutat un any abans i de qui va prendre el seu nom la Centúria Sébastien Faure (11), un contingent d'anarquistes francesos i italians que integraven la Columna Durruti. Una relació tan forta que el moviment anarquista va canviar els toponímics religiosos del barri de Sant Andreu de Palomar pel d'Harmonia de Palomar i el de La Sagrera pel d'Acràcia (12).
Abans de marxar al front d'Aragó, els meus avis es van unir públicament a l'Ateneu llibertari de la Sagrera: la meva mare va nàixer el juliol del 1937. La meva àvia va trobar feina a una fàbrica de la Comissió d'Indústries de Guerra, al carrer Llull de Poblenou: la Fàbrica número 9 (13), on s'ocupava de carregar bombes de mà. Poc abans de la revolució, el meu besavi havia llogat un pis a un edifici de La Caixa, a la confluència dels carrers del Clot, Biscaia i Mallorca. Un edifici amb una arquitectura interior flipant, al qual els veïns van construir un refugi antiaeri impressionant (14). Quan va nàixer la meva mare, la meva àvia va anar a viure amb els seus pares, per deixar-la amb els besavis quan anava a treballar, però també per protegir-la al refugi dels atacs de l'aviació italiana i dels vaixells de guerra feixistes (15).
El meu avi va tornar del front d'Aragó amb un carnet que el declarava tinent de l'exèrcit popular i un tros de metralla que va portar incrustat al crani tota la seva vida. Quan van entrar els feixistes a Barcelona el van tancar a una garjola en espera del seu afusellament al Camp de la Bota. L'esquirol del meu besavi va utilitzar els seus antics contactes i el meu avi va acabar al carrer: tal qual! El meu avi no va perdonar-li mai al meu besavi que li salvés la vida!
Acabada la revolució i la guerra, els meus avis van haver de casar-se per la esglèsia i batejar les dues nenes que havien tingut. El meu avi no va tornar a jugar mai més amb el CE Sagrerenc. Va trobar una feina a la companyia de tramvies. Però era amb el que guanyava la meva àvia venent roba als mercats que podien seguir tirant endavant a una casa que recordo infestada de rates.
Quan anava a veure'ls, el meu avi m'enviava al quiosc a comprar el Mundo Deportivo, el Noticiero Universal i la Soli (Solidaridad Nacional). Jo era massa jove per saber res sobre un tema del qual ningú parlava mai a casa davant la canalla. Però m'arribava de fullejar els diaris. Un dia, mort de curiositat, vaig demanar-li al meu avi perquè em feia comprar Solidaridad Nacional, si era un diari feixista (16). La pregunta era directa. El meu avi em va explicar que els feixistes s'havien apropiat d'un diari de la CNT: Solidaridad Obrera (17) al que li havien canviat el nom. I que havíem de fer el possible per fer viure aquest diari fins a la mort de Franco, perquè pogués ser restituït a la CNT.
El meu avi va morir abans que Franco. La Soli no va ser restituïda a la CNT. L'alcalde franquista de Barcelona entre 1957 i 1973, José María de Porcioles (18), havia comprat en 1972 el Noticiero Universal per acabar amb les crítiques d'aquest diari a la seva gestió (19). Sota les seves ordres treballava des de 1965 Pasqual Maragall, funcionari tècnic al gabinet de programació de l'Ajuntament de Barcelona. Les llengües viperines afirmen que va demanar una excedència voluntària per estudiar a Nova York entre 1971-1973, i que durant aquest període va rebre íntegrament el seu salari com a funcionari gràcies a Porcioles. Ernest Maragall, ja havia entrat a treballar a l'ajuntament el 1970.
Anna Saliente afirmava enguany que el model de ciutat de Barcelona "s'entronca directament en el model dels alcaldes franquistes, un model pel qual ja treballaven com a assessors els germans Maragall als anys 70" i va recordar que "Pasqual Maragall va condecorar amb la medalla d'or de la ciutat a l'exalcalde Josep Maria Porcioles l'any 1983" (20). Manuel Vázquez Montalbán, que feia anys havia deixat enrere la seva feina de plumilla a la premsa del règim (21) -no hi havia cap altra- i, més tard, el seu càrrec a l'executiva del PSUC, tampoc es va poder empassar aquest reconeixement, ni les paraules ditiràmbiques que Pasqual Maragall li va dedicar a la seva mort, en 1993: Pasqual Maragall va reivindicar la seva figura. Fins i tot va arribar a qualificar-lo de “catalanista”. I Narcís Serra i Jordi Pujol també van fer grans lloes al nefast personatge (22):
Sols que ... com ja has pogut veure, van passar un munt de coses. I encara quedem els nets dels seus actors per explicar-les.
Seguint amb el gran esforç que s'ha fet al nostre país per fer-nos oblidar qui som i d'on venim (amb la participació estel·lar de molts polítics i acadèmics catalans), avui m'agradaria dir tres o quatre coses sobre el barri de La Sagrera i la seva relació amb el moviment obrer anarquista. I ho faré des d'una perspectiva molt diferent de la que vaig seguir a l'article precedent: la meva memòria històrica.
La meva àvia materna va néixer al barri de La Sagrera. Els seus pares eren originaris de la zona d'Águilas (Múrcia) (2). El meu besavi havia "segrestat" a la meva besàvia amb la idea de passar una nit junts i, segons les tradicions, casar-se amb ella. Tradició o no, la cosa no va ser ben vista per ambdues famílies i els meus besavis van haver de marxar. Van emigrar a Barcelona, on la necessitat, les llums i els escassos coneixements professionals del meu besavi van fer que acabés "treballant" com esquirol enllà on hi havia una vaga. I com al barri on vivien la majoria dels obrers estaven sindicats a la CNT, sovint havia de tornar al vespre a casa protegit per la policia o els "pistoleros" de la patronal.
Els meus besavis van tenir 10 fills, dels que crec haver entès que van passar la infància 8. I en una època en la qual "sumar" o "ampliar la base" semblava tenir un significat diferent del d'ara, la canalla de l'esquirol del meu besavi va aprendre a llegir i a escriure als cursos de nit de l'escola de l'Ateneu llibertari de la Sagrera (3), fundada per en Josep Torres Tribó (4), deixeble de l'immens Joan Puig Elías (5). Més tard, com la majoria dels obrers del barri, van acabar sindicats a la CNT.
El meu avi matern era fill d'emigrants aragonesos, originaris de L'Almúnia de San Juan (6). El fet que el seu pare fos cap de colla a una empresa de la construcció tampoc va ser un obstacle perquè el seu fill anés als cursos de nit de l'Ateneu llibertari de la Sagrera, d'on va sortir apassionat per la lectura dels clàssics grecs, dels que sempre tenia llibres per casa. Va ser a l'Ateneu llibertari de la Sagrera on el meu avi va conèixer uns germans de la meva àvia i, un dia que va anar a casa d'ells i la va conèixer, va tenir un autèntic "coup de foudre" per ella.
A més de treballar, el meu avi jugava a un club de futbol del barri, avui conegut amb el nom de CE Sagrerenc (7): el pots veure a la imatge deteriorada amb la qual obro aquest article. A la pàgina que el club dedica a explicar la seva història no trobaràs res que et digui que el CE Sagrerenc va ser el resultat de la fusió del FC Universal i del Casal Nacionalista Sagrerenc en 1926. Això ho trobaràs a la pàgina que Wikipedia dedica a la Història del futbol a Catalunya (cf. 7). El que tampoc trobaràs a la pàgina que el club dedica a explicar la seva història, tampoc a Wikipedia, és la relació dels militants del moviment obrer anarquista del barri amb aquest club.
Deixant de banda les historietes que l'Antonio Baños explicava a una emissió de BTV sobre La Sagrera (8), el moviment obrer anarquista del barri era tan fort que, el 16.09.1937, en plena Guerra Civil i després dels Fets de Maig, l’Ajuntament de Barcelona va canviar el nom del carrer Gran de la Sagrera pel de Sébastien Faure (9), un pedagog anarquista francès (10) que havia visitat la ciutat un any abans i de qui va prendre el seu nom la Centúria Sébastien Faure (11), un contingent d'anarquistes francesos i italians que integraven la Columna Durruti. Una relació tan forta que el moviment anarquista va canviar els toponímics religiosos del barri de Sant Andreu de Palomar pel d'Harmonia de Palomar i el de La Sagrera pel d'Acràcia (12).
Abans de marxar al front d'Aragó, els meus avis es van unir públicament a l'Ateneu llibertari de la Sagrera: la meva mare va nàixer el juliol del 1937. La meva àvia va trobar feina a una fàbrica de la Comissió d'Indústries de Guerra, al carrer Llull de Poblenou: la Fàbrica número 9 (13), on s'ocupava de carregar bombes de mà. Poc abans de la revolució, el meu besavi havia llogat un pis a un edifici de La Caixa, a la confluència dels carrers del Clot, Biscaia i Mallorca. Un edifici amb una arquitectura interior flipant, al qual els veïns van construir un refugi antiaeri impressionant (14). Quan va nàixer la meva mare, la meva àvia va anar a viure amb els seus pares, per deixar-la amb els besavis quan anava a treballar, però també per protegir-la al refugi dels atacs de l'aviació italiana i dels vaixells de guerra feixistes (15).
El meu avi va tornar del front d'Aragó amb un carnet que el declarava tinent de l'exèrcit popular i un tros de metralla que va portar incrustat al crani tota la seva vida. Quan van entrar els feixistes a Barcelona el van tancar a una garjola en espera del seu afusellament al Camp de la Bota. L'esquirol del meu besavi va utilitzar els seus antics contactes i el meu avi va acabar al carrer: tal qual! El meu avi no va perdonar-li mai al meu besavi que li salvés la vida!
Acabada la revolució i la guerra, els meus avis van haver de casar-se per la esglèsia i batejar les dues nenes que havien tingut. El meu avi no va tornar a jugar mai més amb el CE Sagrerenc. Va trobar una feina a la companyia de tramvies. Però era amb el que guanyava la meva àvia venent roba als mercats que podien seguir tirant endavant a una casa que recordo infestada de rates.
Quan anava a veure'ls, el meu avi m'enviava al quiosc a comprar el Mundo Deportivo, el Noticiero Universal i la Soli (Solidaridad Nacional). Jo era massa jove per saber res sobre un tema del qual ningú parlava mai a casa davant la canalla. Però m'arribava de fullejar els diaris. Un dia, mort de curiositat, vaig demanar-li al meu avi perquè em feia comprar Solidaridad Nacional, si era un diari feixista (16). La pregunta era directa. El meu avi em va explicar que els feixistes s'havien apropiat d'un diari de la CNT: Solidaridad Obrera (17) al que li havien canviat el nom. I que havíem de fer el possible per fer viure aquest diari fins a la mort de Franco, perquè pogués ser restituït a la CNT.
El meu avi va morir abans que Franco. La Soli no va ser restituïda a la CNT. L'alcalde franquista de Barcelona entre 1957 i 1973, José María de Porcioles (18), havia comprat en 1972 el Noticiero Universal per acabar amb les crítiques d'aquest diari a la seva gestió (19). Sota les seves ordres treballava des de 1965 Pasqual Maragall, funcionari tècnic al gabinet de programació de l'Ajuntament de Barcelona. Les llengües viperines afirmen que va demanar una excedència voluntària per estudiar a Nova York entre 1971-1973, i que durant aquest període va rebre íntegrament el seu salari com a funcionari gràcies a Porcioles. Ernest Maragall, ja havia entrat a treballar a l'ajuntament el 1970.
Anna Saliente afirmava enguany que el model de ciutat de Barcelona "s'entronca directament en el model dels alcaldes franquistes, un model pel qual ja treballaven com a assessors els germans Maragall als anys 70" i va recordar que "Pasqual Maragall va condecorar amb la medalla d'or de la ciutat a l'exalcalde Josep Maria Porcioles l'any 1983" (20). Manuel Vázquez Montalbán, que feia anys havia deixat enrere la seva feina de plumilla a la premsa del règim (21) -no hi havia cap altra- i, més tard, el seu càrrec a l'executiva del PSUC, tampoc es va poder empassar aquest reconeixement, ni les paraules ditiràmbiques que Pasqual Maragall li va dedicar a la seva mort, en 1993: Pasqual Maragall va reivindicar la seva figura. Fins i tot va arribar a qualificar-lo de “catalanista”. I Narcís Serra i Jordi Pujol també van fer grans lloes al nefast personatge (22):
“Si Porcioles ha sido tan positivo para Barcelona y la catalanidad, que caiga el peso de la sanción histórica más condenatoria sobre los que le cuestionaron y le crearon dificultades para ultimar su preclaro proyecto. Reivindiquemos a Porcioles, que ya le llegará el turno a Franco. (...) La operación puede ser fina o burda y lamento que Pasqual Maragall no haya estado a la altura de los sociólogos oficiosos al reivindicar una parte de la peor memoria de Barcelona y Cataluña, la del colaboracionismo con quienes negaban el derecho a la identidad de todo lo vencido en la guerra civil, y sólo pedían limosnas al dictador y piedad para la Cataluña equivocada. Alguien dijo que la guerra civil la ganaron, finalmente, el Rey y la democracia. No. La han ganado los señoritos.” (23)Segurament et demanaràs què té a veure tot això amb el meu avi, l'anarquisme i el futbol. La resposta és: res. Estrictament res. Car si et llegeixes la pàgina que el CE Sagrerenc dedica a explicar la història del club (cf. 4), podràs comprovar que, entre 1926 i 1960, no va passar res: ni al club, ni al barri, ni a la ciutat, ni al país. Més o menys, és el mateix que deia l'Antonio Baños a l'emissió de BTV sobre La Sagrera (cf. 8) (24).
Sols que ... com ja has pogut veure, van passar un munt de coses. I encara quedem els nets dels seus actors per explicar-les.
|
- Barcelona i la memòria històrica: poblenou, publicat en aquest blog el 14.07.2019
- Wikipedia: Águilas
- Com pots veure a Josep Gonzàlez Agàpito: Tradició i renovació pedagògica, 1898-1939: història de l'educació: Catalunya, Illes Balears, País Valencià, L'Abadia de Montserrat, 2002, hom la coneixia indistintament amb el nom d'Ateneu Llibertari de la Sagrera (p. 60) o el d'Ateneu racionalista de la Sagrera (p. 642).
- José Torres Tribó, Blog de consulta de activistas, luchadoras y luchadores anarquistas, 25.06.2018
- Joan Puig Elías, Blog de consulta de activistas, luchadoras y luchadores anarquistas, 22.10.2014
- Wikipedia: L'Almúnia de Sant Joan
- Club Esportiu Sagrerenc: Home Page, Història del futbol a Catalunya
- La història de la Sagrera, per Antonio Baños, Codi de Barris, betevé, 26.05.2017
- Centre de Documentació de la Sagrera: Carrers - Carrer Gran de la Sagrera
- Wikipedia: Sébastien Faure
- Wikipedia: Centúria Sébastien Faure
- El sorgiment de l’anarquisme català, 5a xerrada del cicle sobre Hilari Salvadó, Òmnium, 02.11.2016
- Wikipedia: Comissió d'Indústries de Guerra
- Refugis antiaeris de Barcelona: El refugi del carrer Mallorca, 662 - El Clot, 06.01.2011
- Centre de Documentació de la Sagrera: Una catàstrofe a la Sagrera l'any 1937 [1] [2],
- Wikipedia: Solidaridad Nacional
- Wikipedia: Solidaridad Obrera
- Wikipedia: José María de Porcioles
- Wikipedia: El Noticiero Universal
- Roger Arnau: Saliente ataca Maragall: «Ja treballava com a assessor dels alcaldes franquistes», El Nacional, 10.05.2019
- Salgado, Francesc (2010): Manuel Vázquez Montalbán, reportero a la prensa falangista (1960-62). Obra Periodística, 1, Universitat Pompeu Fabra
- Josep Maria Vall: Porcioles ha vençut, indirecte!cat, 28.05.2013
- Manuel Vázquez Montalbán: La limpieza étnica de los señoritos, El Pais, 14.09.1993
- No tinc res personal contra l'Antonio Baños. Em vaig sentir identificat quan explicava que el seu avi patern era un alcalde falangista que va intercedir perquè els seus correligionaris no afusellessin al seu avi matern, que era un anarquista de la CNT (Nació Digital, 12.11.2017). Entenc molt bé i comparteixo moltes de les coses que va dir sobre com es viu la catalanitat a Nou Barris, i encara entenc millor què volia dir quan afirmava: "La meva pàtria és la Meridiana" (Crític, 09.09.2015). Sé perfectament de què parla quan es refereix al seu avi matern dient que "era un anarquista de la CNT que li va posar a la seva filla el nom de Llibertat i va instruir al seu nét en l'orgull obrer, el rigor ètic i l'ús apropiat de la corbata" (El Correo, 04.01.2016). Però, tot i saber que no es pot jutjar ningú per una intervenció desafortunada a una TV privada, em va decebre molt. Francament, no entenc perquè ha de mencionar constantment les idees del seu avi matern i seguir una praxi política que poc o res tenen a veure amb la de l'organització on aquell estava sindicat.
Friday, July 26, 2019
alex chinneck
|
@daveguasch
No sé si ja havies vist abans alguna de les obres de l’escultor britànic Alex Chinneck (1). Si la seva obra en el terreny de l'escultura ja et deixa bocabadat, no sé ja com qualificar el resultat en els edificis de la fusió d’art, arquitectura, teatre i enginyeria que transformen el paisatge urbà on es troben.
Val la pena, de veritat!
Intento que el món quotidià que ens envolta sigui momentàniament extraordinari, teixint la fantasia en la familiaritat. El meu treball intenta desafiar de manera divertida la percepció de les possibilitats, negant-me a deixar que la física intervingui en la imaginació. Em va semblar alliberador deixar l’escola d’art perquè la meva feina em va permetre descobrir la llibertat i la confiança necessàries per transitar a través de diferents disciplines. L’arquitectura, l’enginyeria, la construcció i el disseny teatral apareixen en la meva pràctica i, gràcies a la col·laboració amb centenars de professionals d’aquestes disciplines, les meves ambicions es converteixen en realitat.Què et sembla si comences per fer un tomb per un article que boredpanda.com va dedicar a Alex Chinneck (2) i després fas un tomb per la seva pàgina personal i el seu compte a Instagram (1)?
Val la pena, de veritat!
|
- Alex Chinneck: Home page, Wikipedia, Instagram
- 24 Pics Of Reality-Defying Buildings By Alex Chinneck, boredpanda.com, June 2019
Thursday, July 25, 2019
deep purple - smoke on the water (1972)
| Deep Purple - Smoke On The Water 1972 (High Quality), Youtube, 12.05.2016 |
Wikipedia: Smoke on the Water:
La cançó és coneguda pel seu riff, creat per Ritchie Blackmore i explica una història verídica: el 4 de desembre de 1971, Deep Purple es trobava a Montreux (Suïssa) on havien de gravar un nou àlbum. Mentre eren en un edifici annexe del Casino de Montreux, algú del públic va disparar una pistola de bengales cap a la canya del sostre, provocant un incendi (a la cançó, But some stupid with a flare gun, burned the place to the ground). El títol de la cançó ve del fum de l'incendi escampant-se pel llac Léman.
We all came out to Montreux
On the Lake Geneva shoreline
To make records with a mobile
We didn't have much time
Frank Zappa and the Mothers
Were at the best place around
But some stupid with a flare gun
Burned the place to the ground
Smoke on the water, fire in the sky
Adoro aquest tema, però segurament estem d'acord si et dic que, en aquest vídeo almenys, no tenien ni idea de com acabar!
Wednesday, July 24, 2019
banksy's - the gleaners
|
Avui m'agradaria compartir amb tu una obra d'art d'un dels artistes més cotitzats del moment: Banksy (1). Si ja t'has deixat caure pel meu magazín de Street Art a Flipboard (2), hauràs vist un munt d'imatges d'ell.
Es tracta d'una obra que Banksy va presentar el juny del 2009 a una exposició amb més de 100 obres de l'artista que es va preparar en secret al Museu de la Ciutat de Bristol (3) (4): la reproducció d'una pintura de Jean-Francois Millet (5): Des glaneuses (6).
Una obra d'art que, en el moment de la seva presentació, va destacar per la seva gran càrrega de crítica social.
Es tracta d'una obra que Banksy va presentar el juny del 2009 a una exposició amb més de 100 obres de l'artista que es va preparar en secret al Museu de la Ciutat de Bristol (3) (4): la reproducció d'una pintura de Jean-Francois Millet (5): Des glaneuses (6).
Una obra d'art que, en el moment de la seva presentació, va destacar per la seva gran càrrega de crítica social.
Al fons de la imatge podem veure una collita de blat abundant i un cel carregat d'ocells esperant el bon moment per menjar els grans oblidats. Però en primer pla, la imatge ens presenta unes camperoles a les quals es permetia recollir els grans que encara quedaven per terra després de la collita (des glaneuses). Una al·lusió a una obra de Balzac on, un dels seus personatges, el comte de Montcornet (7), les volia privar d'aquest dret.No m'interessa gaire, ni entenc massa bé, la raó de la gran animositat d'alguns crítics -especialment alguns de eldiario.es-, amb l'obra de Banksy, i més especialment, del personatge que s'amaga al seu darrere. En tot cas, i sobre l'obra que avui volia compartir amb tu, he llegit en alguns articles autèntiques diatribes sobre el mal gust de Banksy per apropiar-se de l'obra de Jean-Francois Millet i, d'alguna manera, carregar-se l'original. Probablement es tracti de crítics d'art que no han vist mai una obra que Van Gogh va pintar en abril de 1890 i que es troba actualment a Zurich, a la Foundation E.G. Bührle,: Two digging peasant-women digging on a snow-covered field (8) ... i no va ser l'única obra de Jean-Francois Millet que Van Gogh va reproduir lliurement! (8)
La reproducció de Banksy fa un pas més enllà de l'original de Millet. Retallant de la pintura a un dels personatges i deixant-lo escapar dels seus límits i de la interpretació limitada que acompanya la qualitat estàtica d'una imatge, Banksy ens presentant un personatge que pot tenir una existència pròpia fora del seu marc i li dona una nova perspectiva a l'obra original.
- Wikipedia: Banksy
- Flipboard: David Guasch - Street Art
- Banksy at Bristol City Museum, The Guardian, 12.06.2009
- Steve Wright: First Night: Banksy, City Museum and Art Gallery, Bristol, The Independent 13.06.2009
- Wikipedia: Jean-François Millet
- Wikipedia: Des glaneuses, The Gleaners
- Wikipedia: Honoré de Balzac: La Comédie humaine, (1829-1850)
- Wikipedia: Copies by Vincent van Gogh - Copies after Jean-François Millet
Altres articles sobre Banksy. En la meva modesta opinió, alguns d'ells demanarien una avaluació psicològica urgent dels seus autors.
- Paula Corroto: El arte de Banksy, Kapoor o Hirst no se opone a los inquietantes progresos de la extrema derecha, al contrario, eldiario.es, 30.12.2018
- José Antonio Luna: ‘Banksy, ¿genio o vándalo?’: un vistazo bajo la capucha del artista más contradictorio, eldiario.es, 08.12.2018
- Mónica Zas Marcos; José Antonio Luna: ¿Es Banksy quien trolea al capitalismo o el capitalismo el que trolea a Banksy?, eldiario.es, 10.10.2018
- EFE: Banksy inaugura Dismaland, un parc per a "anarquistes principiants", El Periódico, 21.08.2015
- Banksy’s “Gleaners”, Art-a-Fact, 20.11.2012
- A Banksy of The Gleaners, Aeromental, 03.04.2011
- Lauren Collins: Banksy Was Here. The invisible man of graffiti art. The New Yorker, 07.05.2007
Tuesday, July 23, 2019
Monday, July 22, 2019
feliç aniversari, mama!
 |
Si aquella maleïda malaltia no se t'hagués emportat, avui faries 82 anys. Tinc alguna foto per casa de poc abans que s'apagués la teva llum. Estaves guapíssima, com sempre. Però tenia ganes de trobar-ne una que havia vist de quan tenies, més o menys, l'edat que té ara Yaël, la neta a qui la malaltia no et va deixar conèixer.
També tenia ganes de trobar aquesta imatge per una cosa que els fills no sempre veiem en els nostres pares: que abans de ser la meva mare, vas ser una nina amb tot un munt d'esperances que s'expressaven ja llavors a la teva mirada.
Dissabte passat vaig reeixir a trobar on estaven algunes imatges de quan eres aquella nina. En molt mal estat, com ja ho pots veure en aquesta. Però tinc un company a la feina -un personatge que sembla sortit de Star Wars i et trencaries el pit de riure si el coneguessis- que es dedica a la fotografia i em deu un parell de favors. Així que li passaré les imatges perquè analitzi com es poden millorar.
Com la genètica ha avançat moltíssim des de que es va apagar la teva llum, no et diré que tinguis un bon aniversari on vulgui que estiguis, car sé perfectament on ets i, francament, m'agrada molt més que sigui així i no pas on ens ho han volgut fer creure des de la nit dels temps.
Sempre amb nosaltres, sempre amb tu!
T'estimo !!!!
Sunday, July 21, 2019
barcelona i la memòria històrica: l'esclavisme
| BBC News Mundo: Cómo descubrí que mis antepasados traficaron con esclavos en Chile y El Caribe, Youtube, 30.05.2019 |
BBC News Mundo publicava el passat 30.05.2019 un interessant reportatge biogràfic on un dels seus corresponsals: Jaime González de Gispert, descendent d'una de les elits econòmiques de la Barcelona del segle XIX, va decidir investigar si algun dels seus avantpassats s'havia enriquit amb el tràfic d'esclaus (1).
Aquest interès pels seus avantpassats i el seu eventual paper en el tràfic d'esclaus va començar després de la polèmica que es va crear a Barcelona un any abans, quan l'ajuntament va decidir retirar l'estàtua d'Antonio López, un conegut comerciant i mecenes al qual s'ha vinculat amb el tràfic d'esclaus.
Jaime González va viatjar a Xile i a Barcelona per rastrejar la trajectòria de dos dels seus avantpassats i la dels descendents d'uns esclaus que avui dia segueixen reivindicant que es reconeguin la seva història i els seus drets. Al final del reportatge, també és molt i molt interessant veure com la seva família va invertir a la vila els guanys d'aquell tràfic d'esclaus.
Es molt important parlar sobre el tema de l'esclavisme i la seva relació amb Barcelona. Però, com ja fa temps que ens coneixem, també ho és no oblidar que, en el tema de l'esclavisme, la vila no ballava sola (2):
Amb tot però, a la pàgina que Wikipedia dedica a l'esclavisme a Catalunya (7) hi ha un paràgraf explosiu sobre un tema del qual m'estranyaria molt que hagis sentit parlar (3):
I perquè deia que aquell paràgraf de Wikipedia era explosiu? Doncs perquè mentre els investigadors de les universitats es dediquen a crear relats d'història-ficció sobre un passat medieval on l'esclavatge no apareix gairebé mai, els professors els difonen a la canalla de les escoles. O mentre que el relat acadèmic i cinematogràfic ens presenta l'esclavatge limitat a individus de raça negra, l'esclavatge està lligat intrínsecament al racisme: i la seva responsabilitat està doncs repartida entre tots els individus de raça blanca, que han de culpabilitzar-se obligatòriament per accions en les quals no van tenir, en general, res a veure. Però quan l'esclavatge també arriba a la població de raça blanca ... ja no estem parlant del mateix. Ho vas enganxant, oi?
Aquest interès pels seus avantpassats i el seu eventual paper en el tràfic d'esclaus va començar després de la polèmica que es va crear a Barcelona un any abans, quan l'ajuntament va decidir retirar l'estàtua d'Antonio López, un conegut comerciant i mecenes al qual s'ha vinculat amb el tràfic d'esclaus.
Jaime González va viatjar a Xile i a Barcelona per rastrejar la trajectòria de dos dels seus avantpassats i la dels descendents d'uns esclaus que avui dia segueixen reivindicant que es reconeguin la seva història i els seus drets. Al final del reportatge, també és molt i molt interessant veure com la seva família va invertir a la vila els guanys d'aquell tràfic d'esclaus.
Es molt important parlar sobre el tema de l'esclavisme i la seva relació amb Barcelona. Però, com ja fa temps que ens coneixem, també ho és no oblidar que, en el tema de l'esclavisme, la vila no ballava sola (2):
La fosca història de l'esclavisme a Espanya ha estat silenciada per la historiografia oficial. Possiblement mai has sentit parlar de Pedro Blanco, però aquest malagueny va arribar a ser a principis del segle XIX el major traficant d'esclaus del món, "tot un emprenedor" -explica Carlos Bardem, historiador i escriptor, a més d'actor-. No només va incorporar les ràpides naus clipper al comerç d'esclaus entre Àfrica i Amèrica, sinó que va crear un concepte revolucionari: "el Cash & Carry d'esclaus" (...) el comerç esclavista dels espanyols fins ben entrat el segle XIX i les grans fortunes que van crear gràcies a aquest negoci inhumà, començant pel de la reina regent Maria Cristina, mare d'Isabel II, "propietària de l'enginy sucrer Santa Susana a Cienfuegos i una de les majors negreres del seu temps", el marquès de Comillas o la família Vidal-Quadras, entre molts altres.Però tampoc estaria bé oblidar que l'esclavisme no era una activitat desconeguda a Catalunya (3):
A principis del segle XV entre el 8% i el 14% de la població a Barcelona era esclava i els catalans participaven tant del comerç com de la tinència d'esclaus (...) La tinença d'esclaus estava generalitzada a tots els estrats de la població: tant entre nobles, artesans i pagesos com a l'alt i baix clergat. Els usos de la mà d'obra esclava eren principalment domèstics i en menor proporció agrícoles. (...) Cal destacar que la majoria d'esclaus a l'Europa Mediterrània medieval eren dones, superant en percentatge al nombre d'homes. Això és degut principalment a què se les considerava més dòcils i se les podia utilitzar de manera més diversa. Les seves tasques anaven des d'e l'ús domèstic, passant per mainaderes, filadores cuineres i/o netejadores, a ser explotades sexualment pels seus amos.Tampoc estaria bé oblidar que al s. XIX i al Carib, les grans fortunes del comerç d'esclaus es van fer justament en el moment de la seva abolició (3):
El tractat del 22 de setembre de 1817 entre Espanya i Anglaterra abolia el tràfic de negres, amb una pròrroga de tres anys per al seu compliment definitiu (...) En els darrers anys del tràfic legal d'esclaus, de 1816 a 1819, el 76% dels esclaus enviats a Cuba provenien d'embarcacions catalanes. Es en l'etapa de tràfic clandestí quan la quantitat d'expedicions catalanes a Cuba creix fins a un total de 220 expedicions des de 1821 a 1845.A fi de posar alguns noms a aquells traficants d'esclaus que van amassar enormes fortunes, tenim el cas d'Antonio López, generós mecenes d'una de les figures de la Renaixença: Mossèn Cinto Verdaguer (4) (5); la família Vidal-Quadras; fortes sospites sobre si Joan Güell va amassar la seva gran fortuna amb el tràfic d'esclaus; i molt pocs dubtes pel que fa a la família d’Artur Mas (6).
Amb tot però, a la pàgina que Wikipedia dedica a l'esclavisme a Catalunya (7) hi ha un paràgraf explosiu sobre un tema del qual m'estranyaria molt que hagis sentit parlar (3):
Amb l'augment de la persecució de l'esclavisme i l'aparició d'un antiesclavisme més fort, cap a mitjans del segle XIX les expedicions negreres comencen a reduir-se. Per substituir la mà d'obra esclava, es començaren a realitzar importacions d'irlandesos, gallecs, canaris i xinesos en situació de semiesclavatge.Just per parlar dels esclaus gallecs, un article publicat enguany a La Voz de Galícia (7) ens parlava de la Compañía Patriótico Mercantil d'un tal Urbano Feijoo (diputado en Cortes por Ourense) i la publicació d'una convocatòria d'ocupació per treballar a Cuba. Molts gallecs, davant la situació de misèria que hi havia a Galícia s'hi van inscriure. 1774 d'entre ells van embarcar cap a Cuba i, en arribar a l'illa, Feijoo i altres terratinents els van encadenar i els van donar el tractament d'esclaus, pagant-los fins i tot un salari inferior al dels negres que hi havia a les plantacions.
I perquè deia que aquell paràgraf de Wikipedia era explosiu? Doncs perquè mentre els investigadors de les universitats es dediquen a crear relats d'història-ficció sobre un passat medieval on l'esclavatge no apareix gairebé mai, els professors els difonen a la canalla de les escoles. O mentre que el relat acadèmic i cinematogràfic ens presenta l'esclavatge limitat a individus de raça negra, l'esclavatge està lligat intrínsecament al racisme: i la seva responsabilitat està doncs repartida entre tots els individus de raça blanca, que han de culpabilitzar-se obligatòriament per accions en les quals no van tenir, en general, res a veure. Però quan l'esclavatge també arriba a la població de raça blanca ... ja no estem parlant del mateix. Ho vas enganxant, oi?
- Jaime Gonzalez: Aquí no hay negros: cómo se borró de la historia de Argentina y Chile el aporte de los esclavos y los afrodescendientes, SurySur.net, 16.06.2019
- Iñaki Berazaluce: Carlos Bardem: “María Cristina de Borbón fue la mayor esclavista de su tiempo”, Strambotic, publico.es, 28.06.2019
- Wikipedia: Esclavisme a Catalunya
- Jordi Mumbrú: L’incòmode rastre de l’esclavisme a Barcelona, Ara, 05.03.2018
- Wikipedia: Jacint Verdaguer i Santaló
- Carles Cols: Tres negrers despunten en l'arbre genealògic d'Artur Mas, El Periódico, 06.11.2017 || Gustau Nerín: 'Negreros y esclavos': quan el rebesavi d'Artur Mas traficava amb negres, Nacional.cat, 29.08.2017
- Antón Grande: 1.744 esclavos gallegos, GlobalGalícia, La Voz de Galícia, 04.05.2019 || Carmen Bonet: Las listas de Feijóo: Gallegos por esclavos, RTVE, 02.10.2015
Saturday, July 20, 2019
Wednesday, July 17, 2019
notes sobre la resiliència
|
Sovint em quedo bocabadat quan sento que els evangelistes de les catàstrofes ecològiques associen el que podria ser una catàstrofe per a la humanitat amb la convicció que també ho seria per a la vida al planeta.
Aquest discurs es justifica si tenen unes creences religioses basades en la bíblia hebraica i les diferents religions que han derivat d'aquesta. Així, la vida en aquest planeta (l'única que, a hores d'ara coneixem) no tindria cap altra justificació que la d'estar al servei de l'existència humana, i perdria tot sentit i acabaria per desaparèixer amb la nostra eventual desaparició.
Romain Thiery (1) és un fotògraf professional nascut a Montpeller que fa uns deu anys va seguir el treball de la seva mare, especialista en fotografia del patrimoni. Aquesta afició es va convertir en una passió i, finalment, en una professió. Ha estat viatjant per Europa a la recerca de llocs patrimonials oblidats on la natura ha acabat per retrobar els seus drets.
El resultat de les fotografies que ha anat publicant a boredpanda.com és simplement espectacular. I, si calia, una prova més de què la natura pot fer prova de la seva resiliència (2), tornant a prendre el seu lloc si un dia la humanitat desapareix del planeta. O, sense anar tan lluny, a grans zones de la Espanya interior, afectades per la despoblació del món rural (3).
Una altra corda en l'arc d'aquesta hipòtesi la podem trobar en aquest reportatge d'Euronews. On hom pot seguir trobant vida a un dels llocs més inhòspits del nostre planeta: Río Tinto (4).
Aquest discurs es justifica si tenen unes creences religioses basades en la bíblia hebraica i les diferents religions que han derivat d'aquesta. Així, la vida en aquest planeta (l'única que, a hores d'ara coneixem) no tindria cap altra justificació que la d'estar al servei de l'existència humana, i perdria tot sentit i acabaria per desaparèixer amb la nostra eventual desaparició.
Romain Thiery (1) és un fotògraf professional nascut a Montpeller que fa uns deu anys va seguir el treball de la seva mare, especialista en fotografia del patrimoni. Aquesta afició es va convertir en una passió i, finalment, en una professió. Ha estat viatjant per Europa a la recerca de llocs patrimonials oblidats on la natura ha acabat per retrobar els seus drets.
El resultat de les fotografies que ha anat publicant a boredpanda.com és simplement espectacular. I, si calia, una prova més de què la natura pot fer prova de la seva resiliència (2), tornant a prendre el seu lloc si un dia la humanitat desapareix del planeta. O, sense anar tan lluny, a grans zones de la Espanya interior, afectades per la despoblació del món rural (3).
Una altra corda en l'arc d'aquesta hipòtesi la podem trobar en aquest reportatge d'Euronews. On hom pot seguir trobant vida a un dels llocs més inhòspits del nostre planeta: Río Tinto (4).
| Euronews (en español: Astrobiología: Río Tinto es Marte, en la Tierra, Youtube, 15.02.2018 |
- Romain Thiery: boredpanda.com
- Wikipedia: Resiliència
- José M. Rey Benayas: El otro efecto de la despoblación y del abandono de cultivos: la resilvestración del paisaje, eldiario.es, 06.06.2019
- Wikipedia: Tinto
Tuesday, July 16, 2019
steppenwolf
| Steppenwolf - Born To Be Wild (Easy Rider) (1969), Youtube, 09.08.2016 |
Avui m'agradaria compartir amb tu dos temes del 1968 d'una banda mitica: Steppenwolf. En primer lloc, el tema més conegut de la banda: Born To Be Wild, muntat sobre seqüències del film Easy Rider (wikipedia) (trailer): encara avui hi ha qui continua donant la brasa dient que és el primer tema del Heavy Metal. Sobre el logo del tio que ha muntat el vídeo, estic segur que entendràs el meu silenci.
A continuació un tema menys conegut: Magic Carpet Ride, muntat sobre seqüències d'una vella sèrie sobre la guerra de Vietnam: Tour of Duty (wikipedia) (trailer): tot i que em sobra un bon tros de psicodèlia anestesiant, és un bon tema.
A continuació un tema menys conegut: Magic Carpet Ride, muntat sobre seqüències d'una vella sèrie sobre la guerra de Vietnam: Tour of Duty (wikipedia) (trailer): tot i que em sobra un bon tros de psicodèlia anestesiant, és un bon tema.
| Magic Carpet Ride - Steppenwolf - Vietnam War, Youtube, 19.07.2014 |
Monday, July 15, 2019
zebrating-art
unique Graffiti pic.twitter.com/6NfgybYUo7— Street Art Magic (@streetartmagic) 7 juin 2019
Amb el temps he anat desenvolupant un cert malestar cada cop que rebo una fotografia o un vídeo on se m'amaga el nom del seu autor i, eventualment, també el lloc on han estat capturats. Es el que em va passar quan vaig veure a twitter aquesta obra de Street Art sense cap referència ni a la seva autoria ni al lloc on es troba.
Vaig buscar la seva referència gràcies al tan criticat cercador de Google, en aquest cas el cercador d'imatges. La recompensa va ser descobrir que aquesta obra d'art de carrer feia part d'un conjunt conegut amb el nom de Zebrating-Art (1), desenvolupat inicialment a la vila de Mannheim, més tard també a Berlín i Stuttgart, per dos artistes remarcables de Mannheim: una mestra, Johanna Heinze, i el seu company, un fuster que desitja ser conegut solament sota el nom de Björn (3).
Com pots veure a les imatges i als vídeos que pots trobar a les referències d'aquest article, la particularitat d'aquest estil d'art urbà rau en què les obres romanen invisibles fins que no les veus des d'un angle determinat. Interessant, oi?
Amb tot però, com tot el que he trobat a Facebook o a Youtube són velles imatges o vells vídeos, no puc descartar que ho hagin deixat córrer per a passar a una altra cosa.
Vaig buscar la seva referència gràcies al tan criticat cercador de Google, en aquest cas el cercador d'imatges. La recompensa va ser descobrir que aquesta obra d'art de carrer feia part d'un conjunt conegut amb el nom de Zebrating-Art (1), desenvolupat inicialment a la vila de Mannheim, més tard també a Berlín i Stuttgart, per dos artistes remarcables de Mannheim: una mestra, Johanna Heinze, i el seu company, un fuster que desitja ser conegut solament sota el nom de Björn (3).
Com pots veure a les imatges i als vídeos que pots trobar a les referències d'aquest article, la particularitat d'aquest estil d'art urbà rau en què les obres romanen invisibles fins que no les veus des d'un angle determinat. Interessant, oi?
Amb tot però, com tot el que he trobat a Facebook o a Youtube són velles imatges o vells vídeos, no puc descartar que ho hagin deixat córrer per a passar a una altra cosa.
| SWR Beitrag: Zebrating (21.09.2011), Youtube, 16.04.2012 |
- Zebrating-Art: Facebook, Youtube,
- Zebrating Urban Street Art, moinid.com, 19.11.2012
- Fabian Christ: Zebrating Street Art, Euromaxx, Deutsche Welle, 17.10.2011
Subscribe to:
Posts (Atom)