Aquest recull de notes sobre l'emigració presenta una sèrie de sentiments pels hem passat tots aquells que hem hagut de marxar de casa. La majoria d'aquestes notes presenta el fenomen com si fos recent quan, en realitat, la sola novetat és que el procés s'ha aguditzat i aquells que marxen ara ho fan escopetejats per fugir d'una situació a totes llums impossible.
Començaré amb una pàgina que pot donar pistes sobre la magnitud del fenomen en l'actualitat: asinosvamos.es. Tot i que tinc el sentiment que aquesta pàgina pretén presentar el fenomen en clau positiva, les informacions que conté desmunten una sèrie de tòpics, particularment sobre l'origen, la formació i el destí dels emigrants.
Més que res per curiositat, crec que val la pena donar un cop d'ull a l'article d'en Javier López: Immigrants al seu propi país (El Periodico 10.01.2014). Primer secretari de la Joventut Socialista de Catalunya, en Javier fa una anàlisi força correcta de la situació sols que ... abundant en el caràcter Peter Pan de la classe política i de bona part de la ciutadania del país, no associa la seva formació política a cap tipus de responsabilitat sobre el fenomen.
Qui si que demostra un cert grau de maduresa és na Julia Otero que, al seu article Els hem estafat (El Periodico 17.01.2014), tot i no tocar explícitament el fenomen de l'emigració, fa una reflexió molt encertada sobre la responsabilitat de la societat que està expulsant el jovent del mon laboral primer i, a continuació, del país on va néixer.
I sobre aquesta expulsió per la que s'utilitza l'eufemisme del mot emigració et recomano la lectura de dos articles. Al primer, de Joan Cañete: Dos cops exiliats (El Periodico 18.01.2014) l'autor ens parla de la indignació (i la indefensió) que ha provocat entre els emigrants la retirada del dret a la targeta sanitària pel govern. I jo me permeto afegir que a mi m'ha fet encara més mal el silenci dels conciutadans que s'han passat la vida pretenen lluitar pels drets dels immigrants. Què soc jo, què som nosaltres per ells? No et preocupis, conec la resposta. Al segon, un testimoni de Edu Soto: Aventurers sí, però no 'gilipolles' (El Periodico, 18.01.2014) que relata el desencant d'un periodista que ha emigrat a Rio de Janeiro. Un home que, un cop superats els seus a prioris, ens presenta aquesta anàlisi:
Paguem els errors d'uns polítics que, quan a Espanya rulaven els maletins carregats de diners, tractaven milers de brasilers com a merda a les duanes. Gent que, com nosaltres ara, només venien per guanyar-se la vida. Ara ens tornen la moneda, i amb raó. La mesura del Govern del PP de limitar-nos la targeta sanitària és el cop de gràcia. Jugar-nos la vida, en la meva professió literalment, perquè quan tornem se'ns tracti com a escombraries.
¿Aquesta és l'Espanya per la qual volen espanyolitzar els catalans? Ja no em sento aventurer, ni gallejo de ser espanyol, ni català, ni tan sols europeu. Ja no miro amb menyspreu, sinó amb admiració el poble brasiler. No sé on em portarà el futur, i les promeses de posar rumb a Ítaca ni em van ni em vénen. Només vull despertar d'aquest malson, el de l'exili forçós, i saber que el dia que em cansi de perseguir notícies hi haurà algú que em cuidarà. Només vull sentir que encara puc considerar el meu país casa meva.
No comments:
Post a Comment