|
Jo no m'atreviria a qualificar l'univers financer de Bloomberg (1) com un cau de comunistes. Però estic segur que és la primera idea que els passaria pel cap als liberals espanyols si llegissin ... si llegissin un article que Noah Smith va publicar a finals de juliol a les pàgines d'opinió del seu magazín electrònic: Stop Blaming America’s Poor for Their Poverty (2).
Noah Smith s'adreça als conservadors que afirmen que la pobresa no és sinó el resultat de les decisions equivocades d'aquells que la pateixen i que, d'aquest fet, ells són els únics responsables de les decisions que han pres. Simplificant aquest discurs a l'extrem, hom podria dir que si la gent treballés dur, evités les drogues, l’alcohol, la violència i deixés de tenir fills fora del matrimoni, la pobresa als USA seria molt més baixa.
Per a demostrar la nul·la validesa d'aquestes teories, Noah Smith presenta l'exemple del Japó, la tercera economia del planeta, on la gent segueix aquestes prescripcions: on treballen de valent, eviten comportaments arriscats i autodestructius i prenen decisions de vida a priori encertades.
És una pobresa amagada. Gairebé no hi ha barris en runes ni barraquistes. Generalment, els carrers estan nets i ben cuidats. Els sense sostre gairebé no es veuen. Les anomenades persones evaporades abandonen les seves llars i famílies i viuen existències anònimes amb escassos recursos. Els solters viuen en petits apartaments poc més grans que un armari. Els avis que no es van poder recuperar de la crisi econòmica dels anys 90, la pateixen a l’ombra. La majoria compra en botigues de 100 iens (menys d'un euro) només per sobreviure.
També hi ha nens que passen gana. Després del pic del 16% del 2012, s’estima que gairebé un 14% dels nens viuen en situació de pobresa. Per combatre aquest problema, els governs locals han obert milers de cafeteries on els nens poden menjar gratuïtament.
Però els liberals són gent de sòlides conviccions i totes aquestes dades no els impedeixen seguir amb el seu discurs. Així, a un article publicat al Washington Post el passat 12.06.2019, del que he pres en préstec el títol del meu (3), es menciona un article de Timothy Taylor (4) per concloure que el gran problema del Japó és l'envelliment de la seva població, una mà d'obra en decadència, un enorme deute públic (en mans de japonesos, no ho oblidem!) un lent creixement de l'economia i la baixada de preus al sector immobiliari.
Moltes de les solucions que Timothy Taylor planteja al seu article per capgirar la situació tenen sentit. Però no puc deixar d'aturar-me en la seva avaluació per fer les següents reflexions personals:
En aquestes condicions de marginalització de la població autòctona i de desatenció de la infància, no trobo les paraules per qualificar aquells que proposen com solucions afavorir l'immigració i augmentar les taxes de natalitat.
Tornant als paràgrafs finals amb els quals Noah Smith tanca el seu article:
Probablement el Word Economic Forum exageri quan afirma que el 40% dels ciutadans dels USA creu que el socialisme és a "good thing" (9). Però estic gairebé segur que no serà aquesta la proposta del Partit Demòcrata.
Noah Smith s'adreça als conservadors que afirmen que la pobresa no és sinó el resultat de les decisions equivocades d'aquells que la pateixen i que, d'aquest fet, ells són els únics responsables de les decisions que han pres. Simplificant aquest discurs a l'extrem, hom podria dir que si la gent treballés dur, evités les drogues, l’alcohol, la violència i deixés de tenir fills fora del matrimoni, la pobresa als USA seria molt més baixa.
Per a demostrar la nul·la validesa d'aquestes teories, Noah Smith presenta l'exemple del Japó, la tercera economia del planeta, on la gent segueix aquestes prescripcions: on treballen de valent, eviten comportaments arriscats i autodestructius i prenen decisions de vida a priori encertades.
- Malgrat el que hem vist als films de Hollywood sobre els Yakuza, estadísticament els crims son molt més rars al Japó que als països occidentals.
- També el consum il·legal de drogues és baixíssim comparat amb el dels països occidentals.
- Estadísticament Japó té poques famílies monoparentals.
- La taxa d’ocupació en edat laboral, pel damunt del 77%, és superior a la del 71% dels USA.
És una pobresa amagada. Gairebé no hi ha barris en runes ni barraquistes. Generalment, els carrers estan nets i ben cuidats. Els sense sostre gairebé no es veuen. Les anomenades persones evaporades abandonen les seves llars i famílies i viuen existències anònimes amb escassos recursos. Els solters viuen en petits apartaments poc més grans que un armari. Els avis que no es van poder recuperar de la crisi econòmica dels anys 90, la pateixen a l’ombra. La majoria compra en botigues de 100 iens (menys d'un euro) només per sobreviure.
També hi ha nens que passen gana. Després del pic del 16% del 2012, s’estima que gairebé un 14% dels nens viuen en situació de pobresa. Per combatre aquest problema, els governs locals han obert milers de cafeteries on els nens poden menjar gratuïtament.
Però els liberals són gent de sòlides conviccions i totes aquestes dades no els impedeixen seguir amb el seu discurs. Així, a un article publicat al Washington Post el passat 12.06.2019, del que he pres en préstec el títol del meu (3), es menciona un article de Timothy Taylor (4) per concloure que el gran problema del Japó és l'envelliment de la seva població, una mà d'obra en decadència, un enorme deute públic (en mans de japonesos, no ho oblidem!) un lent creixement de l'economia i la baixada de preus al sector immobiliari.
Moltes de les solucions que Timothy Taylor planteja al seu article per capgirar la situació tenen sentit. Però no puc deixar d'aturar-me en la seva avaluació per fer les següents reflexions personals:
- Durant dècades Japó era el màxim exponent de les teories malthusianes (5) sobre el creixement de la població. El paradigma d'un món que anava dret a la seva perdició si la població seguia creixent sense mesura. Ara que aquest creixement s'ha aturat (6), hi ha un problema?
- La baixada de preus del sector immobiliari, milions de pisos i cases buides (7) a un país on hi ha gent vivint al carrer o en pisos que no són més grans que un armari, és un problema?
- Un país que ha apostat per guardar a casa el know-how, que ha apostat per la robotització de la producció industrial a l'interior i per la recerca de ma d'obra a bon preu per la producció industrial off-shore. Un país on el gran problema d'aquells que tenen feina són els baixos salaris comparats a un alt cost de la vida ... té un problema de mà d'obra?
En aquestes condicions de marginalització de la població autòctona i de desatenció de la infància, no trobo les paraules per qualificar aquells que proposen com solucions afavorir l'immigració i augmentar les taxes de natalitat.
Tornant als paràgrafs finals amb els quals Noah Smith tanca el seu article:
Tot i que algunes persones pateixen dificultats econòmiques a causa de les seves decisions i la violència, les drogues i la ruptura familiar sens dubte empitjoren la vida dels pobres de qualsevol país, les causes principals de la pobresa estan molt més relacionades amb l'estructura de l'economia. Massa persones cauen per les esquerdes del sistema capitalista a causa de l’atur, la malaltia, els accidents o altres formes de mala sort. El mercat, per si sol, no crea prou feines amb treballs pagats amb salaris que permetin a tothom permetre's un estil de vida decent (...) Per tant, la solució per a la taxa de pobresa relativament alta dels USA probablement dependrà poc de la responsabilitat personal i de la rectitud moral. En canvi, els USA haurien de mirar cap a països europeus o Austràlia i el Canadà per obtenir idees sobre com reduir la pobresa. No hi ha cap substitut per a una xarxa de seguretat social forta.Sembla doncs que tenim un gran problema. Perquè a Europa, Austràlia i el Canadà, els liberals estan fent tot el possible per adaptar els seus models socials al dels USA. I si hem de veure el nostre futur a través del present que ens presenta actualment el Japó, crec que faríem bé en pensar dues vegades abans de votar per qui ho fem.
Probablement el Word Economic Forum exageri quan afirma que el 40% dels ciutadans dels USA creu que el socialisme és a "good thing" (9). Però estic gairebé segur que no serà aquesta la proposta del Partit Demòcrata.
- Wikipedia: Bloomberg [en] [fr] [es] [ca]
- Noah Smith: Stop Blaming America’s Poor for Their Poverty, Bloomberg, 30.07.2019
- Robert J. Samuelson: If you want a peek at the future, try looking at Japan. You may not like what you see, The Washington Post, 12.06.2019
- Timothy Taylor: Japan: The Challenges Of Aging, Slow Growth, And Government Debt, talkmarkets.com, 07.06.2019
- Wikipedia: Malthusianisme [en] [fr] [es] [ca]
- The japan's demographic disaster, publicat en aquest blog el 14.12.2016
- Por qué Japón está regalando casas vacías, BBC News Mundo, 20.12.2018
- Poverty in Japan: 10 Facts About Poverty in Tokyo, The Borgen Project, 19.05.2018
- Paul Ratner: Over 40% of Americans now call socialism a 'good thing', World Economic Forum, 29.05.2019
No comments:
Post a Comment