Segons la versió en espanyol de Wikipedia, els amics imaginaris són personatges ficticis creats per alguns nens, als quals solen assignar un paper tutelar o lúdic (1). Quan jo era petit en tenia un a qui li explicava un munt de coses, li demanava consell, fèiem conya, etc. No em demanis perquè, però l'anomenava Pere, i creia que era el que més s'aproximava a un germà que jo no tenia.
Més tard vaig anar a l'escola franquista. I al curs de religió van presentar-nos uns altres amics que no coneixia de res, però als que havia de dirigir-me per demanar-los consell, tot i que ens van dir que era molt més important seguir les seves ordres.
A les classes de
Formación del Espíritu Nacional també ens parlaven d'uns altres amics que tenien una fotografia a banda i banda del crucifix que presidia la classe, però aquests no eren invisibles. Bé, un d'ells si, però era perquè ens van dir que estava mort: tot i que, malgrat que em repeteixin que és el seu cosí, estic convençut d'haver-lo vist fa poc donant la brasa a la TV. Al meu carrer de Noubarris, també hi havia un senyor que era membre de la
Guardia de Franco i creia que era invisible, però tots els veïns sabíem que era el veí d'una senyora que, sense ser-ho, tothom coneixia com
la francesa, pel fet de pronunciar les "r" com l'Angel Casas. Malgrat això, aquest senyor, que no era un amic com els altres, va passar uns informes a uns altres amics i uns veïns van acabar a la garjola: entre ells un jove que vivia als baixos de la meva escala, a qui van acusar de pertànyer a una cèl·lula maoista.
 |
| millor no et dic on he trobat aquesta imatge .... |
|
Tornant al tema de la religió, com jo no tenia línia directa amb els amics que ens havien presentat, les seves ordres eren transmeses per un senyor vestit de negre o pel profe de religió. Segons van explicar-nos, totes aquelles ordres i aquells personatges sortien a un llibre que ja llegiríem quan fóssim més grans. Mentre no ho érem, havíem de memoritzar una mena de
Quick Guide que hom coneix amb el nom de Catecisme (2).
Tot plegat era molt menys divertit que amb en Pere, qui mai no m'havia exigit res. També era molt estrany perquè, tot i que no coneixia aquells nous amics, ens havien dit que ens estaven observant tot el dia, on vulgui que estiguéssim, i sabien en tot moment que era el que pensàvem. Malgrat això, havíem d'anar a veure al senyor vestit de negre i explicar-li tot el què havíem fet i en què pensàvem. Era com si no es parlessin entre ells. Qualsevol consultor hauria vist que existia una manca de
communication skills, un
lack of team spirit, que es podia solucionar fàcilment organitzant una sortida de
paintball.
Quan vaig arribar a l'adolescència ja vaig començar a entendre millor el tema de la religió. Tenia interès a fer-ho, car la mala llet del profe de religió podia fer-me passar per moments molt desagradables en uns temps en què pegar als alumnes no estava mal vist. Com de tant en tant seguia petant la xerrada amb el meu amic Pere, vaig començar a preocupar-me. Vaig arribar a creure que hi havia alguna cosa que no acabava de funcionar massa bé al meu cervell. I com vivia molt a prop de l'antic manicomi de Sant Andreu, el que explicaven els veïns sobre la vida dels interns no em tranquil·litzava gens ni mica. Però francament, com veia que hi havia molta gent que seguia parlant amb els amics que ens havien presentat a l'escola, vaig decidir no donar-li més importància.
Anys més tard vaig tornar a preocupar-me quan vaig descobrir que sí, que hi havia professionals que deien que la gent que tenia amics imaginaris tenia un problema greu. Per exemple, vaig veure un article publicat a una revista de neuropsiquiatria on s'analitzava el paper dels trastorns psicòtics en la història religiosa, on personatges com Abraham, Moisès i Jesús van ser sotmesos a una anàlisi neurològica i neuropsiquiàtrica (3) en absència del seu advocat. Aquest article es mencionava a un altre article on l'autora es demanava si els profetes de la bíblia patien de psicopaties (4).
També vaig trobar una entrada a Wikipedia on es presentava la relació entre la religió i l'esquizofrènia com un tema d'especial interès per als psiquiatres, a causa de les similituds entre les experiències religioses i els episodis psicòtics (5). A una altra entrada de Wikipedia es parlava d'una anomenada síndrome de Jerusalem: un grup de fenòmens mentals que impliquen la presència d'idees obsessives en temes religiosos, deliris o altres experiències semblants a la psicosi, i que es desencadenen en persones que abans semblaven equilibrades i sense signes de la psicopatologia que adquirien després d'arribar a aquesta ciutat (6).
Després d'haver vist un vídeo de la TV Israeliana que bromejava sobre Moisès a una comèdia plena de
sketches que haurien portat els seus autors a la presó a un altre país que millor no mencionaré, vaig llegir a un diari britànic que hi havia un professor de psicologia que afirmava que aquest profeta podria haver anat molt carregat de substàncies al·lucinògenes quan va rebre les taules de la llei (7). També vaig llegir un altre article on l'autor es demanava si
Jeanne d'Arc era una psicòtica, una epilèptica, una maníaca o, simplement, no feia més que enredar a tothom (8).
No sé què dir-te. Vaig passar molts anys a la UAB treballant durant la nit al
Centre de Càlcul de la Facultat de Psicologia i vaig conèixer molta gent que va acabar sortint amb un diploma. Després he conegut altres persones que també es dediquen professionalment a la psicologia. Tret de comptades excepcions, la majoria de totes aquestes persones mai no m'han despertat més simpatia que el senyor de negre del qual et parlava abans.
En fi, que tot plegat és molt complicat. No sé, tu què en penses, Pere?
